Per a un nou impuls del socialisme català

Finalment m'he anat engrescant, a les notes inicials que ja tenia -i que han donat lloc a un article que espero ben aviat veure publicat- hi he afegit altres consideracions -una bona part de les quals estan extretes d'unes reflexions de Raimon Obiols- i he preparat un document més complert. Engrescat com estava, el vaig presentar com esmena a la meva Agrupació, Sant Martí. El vaig presentar com a esmena d'addició al capítol setè de la ponència marc, però els companys i companyes de l'Agrupació em varen convèncer que potser seria una bona introducció a la ponència, una espècie de capítol zero. Aquí teniu el text.

PER A UN NOU IMPULS DEL SOCIALISME CATALÀ

Les victòries socialistes a les eleccions municipals, autonòmiques, generals i europees, situen el PSC davant de la gran responsabilitat de demostrar la vigència i l’eficàcia del projecte del socialisme democràtic i federalista, per impulsar les reformes necessàries que facin avançar la justícia social i per construir l’Espanya plural en la que sigui compatible la millora de l’autogovern de Catalunya, la transferència de competències i recursos als Ajuntaments, el reconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de l’Estat, i el desenvolupament d’un projecte compartit pels pobles d’Espanya que impulsi una Europa unida i forta capaç de promoure la democràcia, els drets humans i el progrés econòmic i social arreu del món.

Els i les socialistes som plenament conscients que les victòries electorals i la constitució de governs progressistes sols tenen sentit si representen avenços significatius en la consecució dels objectius abans esmentats. Sols així demostrarem fidelitat a la nostra història i als valors que donen sentit al nostre projecte polític. Un projecte que no es limita a una gestió ben intencionada i eficient dels afers públics. No podem oblidar la existència de classes socials i d’interessos contraposats. El socialisme democràtic no es resigna davant les desigualtats i les injustícies, les que trobem ben a prop i les que es desenvolupen a escala planetària.

El compromís socialista rau en la reducció i la progressiva eliminació d’aquestes desigualtats. Desigualtats de renda, de riquesa, de poder, d’informació, de formació i d’oportunitats. Quan aquestes desigualtats esdevenen cròniques, hereditàries, creixents o generadores de noves desigualtats, ens trobem davant de la injustícia que volem combatre, una injustícia que pren la forma de l’exclusió social, la precarietat, la inseguretat o la incertesa sobre el futur que plana sobre els joves i les classes populars.

Som plenament conscients que la lluita contra les desigualtats i la construcció d’una societat més justa, impliquen en primer lloc la capacitat d’impulsar el dinamisme econòmic de la nostra societat i l’augment del seu potencial solidari dins i fora de les nostres fronteres. No defugim el repte que imposa el sistema de mercat ni les limitacions inherents al procés de globalització, però no ens resignem a viure en una societat de mercat, en la que els drets ciutadans es converteixin en prerrogativa dels sectors amb més recursos. Els drets no són mercaderies, ni l’acceptació de l’economia de mercat ha d’implicar forçosament la submissió dels individus a una societat de mercat.

El nostre projecte polític es basa en uns valors que volem portar a la pràctica, i per això cal que es tradueixi en programes polítics capaços de mobilitzar àmplies majories socials per a l’impuls de reformes que ens acostin progressivament a la societat lliure i justa a la que aspirem.

Som conscients de la necessitat de teixir àmplies aliances socials pel canvi, que puguin incloure altres forces polítiques progressistes, el moviment sindical, i els moviments socials que volen construir una alternativa al neoliberalisme.

*****

Les eleccions catalanes del 16 de novembre del 2003, l’acord tripartit de les esquerres i la constitució del primer govern catalanista i d’esquerres van determinar un canvi extremadament important en la vida de Catalunya.

Per primera vegada, les esquerres catalanes tenen l’oportunitat de dur a terme, en condicions generals de normalitat - no exempta de possibles tensions, a causa de la reacció de les dretes espanyola i catalana - una prolongada obra de govern.

Amb la investidura del nou President i la constitució del nou Govern s’ha donat el primer pas d’un llarg camí. Aquesta inèdita experiència de govern no sols és portadora del futur dels tres partits de l’esquerra catalana, sinó de les esperances i aspiracions d’una majoria del poble de Catalunya. El seu èxit dependrà de tres factors necessaris i indestriables: una visió de futur, l’encert de l’obra de govern, i la mobilització del suport de la majoria social i política de Catalunya.

Aquesta nova situació produirà canvis importants en la dinàmica política general de Catalunya i en l’evolució futura de tots els seus partits. Pel PSC l’actual majoria catalanista i d’esquerres hauria d’esdevenir una aliança estratègica que canviés el tipus de relacions preexistent entre les tres forces polítiques de l’esquerra catalana que haurien d’esforçar-se en una competició d’emulació i d’excel·lència, més de que rivalitats i de confrontació crítica.

En aquest procés, el PSC, partit majoritari de l’esquerra i principal partit de Catalunya, ha de mostrar permanentment la seva preocupació per les classes populars i no pels sectors més poderosos, pels treballadors i els consumidors, pels ciutadans i per la joventut.

Ha de ser també el partit de la responsabilitat entesa com a recerca permanent de la millora pràctica i concreta de les condicions de vida de la majoria: el partit que sap com fer l’economia més eficient i que no veu contradiccions entre un desenvolupament potent de l’estat del benestar i el creixement econòmic, ans al contrari, els veu com dos processos que es necessiten mútuament. Ha de ser un partit permanentment a l’avantguarda, demostrant amb fets, actituds i programes que pot defensar millor els interessos de la majoria i que està obert a tots els sectors actius i innovadors que busquen millores en la societat.

El PSC ha de ser també la clau de volta de la transformació d’Espanya. Una transformació que no sols implica l’impuls de polítiques socials, sinó que requereix també el ple reconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i pluringüístic de l’Estat i l’aprofundiment de l’autogovern de les Comunitats Autònomes. El suport decisiu d’una majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya a la victòria del PSC –i per tant a la victòria del PSOE– en les eleccions generals és un mandat clar per avançar significativament en un doble procés de reformes, reformes socials i reformes institucionals. El paper actiu del PSC en el govern d’Espanya i en el PSOE ha de garantir que les enormes expectatives generades no es vegin decebudes.

Ara comença pel PSC una nova etapa, plena d’esperances i de possibilitats. Però no podem passar per alt algunes qüestions: en primer lloc, el resultat electoral obtingut pel PSC en les eleccions municipals a algunes grans ciutats i a Catalunya el 16 de novembre, per sota de les expectatives, planteja la necessitat de reflexionar sobre les seves causes, de revitalitzar i renovar la cultura política i les concepcions ideològiques, i d’obrir una nova perspectiva estratègica general pel socialisme català, en funció dels canvis en l’escenari polític català i de les transformacions que es produeixen a la nostra societat, a Europa i el món, en l’època de la globalització accelerada. En segon lloc, l’assumpció generalitzada de responsabilitats, a nivell local, nacional i estatal, si no va acompanyada d’un enfortiment i d’una renovació del PSC, podria comportar una pèrdua de vitalitat, de presència social, de creativitat i de paper anticipatiu i dirigent. Si el partit s’orientés de forma gairebé exclusiva a la gestió del poder, podria quedar sense projecte estratègic, sense generar cultura política, sense defensar valors morals i, en conseqüència, sense capacitat de mobilitzar una acció voluntària de caràcter col·lectiu, ni d’imbricar-se amb la societat, especialment amb els més joves i els sectors més actius i emprenedors.

Ara es tracta de posar en pràctica noves idees, d’innovar el nostre projecte, de “fer coses noves amb paraules noves”. Es tracta de ser capaços de trobar el punt d’equilibri entre la innovació programàtica i organitzativa i l’enllaç amb el millor de la nostra història. Pels i per a les socialistes d’aquests primers anys del segle XXI a Catalunya, es tracta de respondre a la necessitat d’uns replantejaments en profunditat, que es feien sentir ja en el període anterior de la nostra història col·lectiva, i que ara poden efectuar-se en molt millors circumstàncies.

Només així podrà el PSC desenvolupar la força intel·lectual, material i moral indispensable per a ser un element d’identitat i de motivació per a un col·lectiu ample de ciutadans i ciutadanes actius, i un punt de referència de llarga durada per a una majoria social. Ambdós elements son imprescindibles per a un partit socialista que aspiri a una llarga etapa de govern per a impulsar canvis i reformes en la societat.

Aquest repte consisteix en precisar i construir una estratègia de futur, partint de la nova situació política catalana i comptant amb un balanç serè dels punts forts i dels dèficits del socialisme català d’aquests primers anys del segle XXI.

Els punts forts són clars: el PSC és una gran força política (més d’un milió de vots, un nombre considerable d’afiliats i simpatitzants, una organització potent, etc.). És el primer partit del país i, de lluny, la principal força política de les esquerres. Té una capacitat de govern provada, amb equips d’homes i dones experimentats en el govern dels municipis, alguns dels quals han passat a formar part essencial del nou govern de la Generalitat. Per la seva implantació en el territori i les seves responsabilitats locals i nacionals, el PSC disposa d’una elevada capacitat de representació dels sectors populars i d’interpretació de l’interès general. Per la seva articulació amb el socialisme espanyol i europeu disposa d’una elevat potencial d’influència més enllà de Catalunya.

Però a la vegada, hi ha en el PSC elements de feblesa, que són pràcticament comuns a tots els partits socialistes, a totes les forces d’esquerra i, més en general, al conjunt de les forces polítiques democràtiques. De fet, les mancances del PSC són el reflex d’un fenomen de crisi dels partits, també dels partits d’esquerra, que es viu avui internacionalment, per unes causes històriques, socials i culturals concretes.

Malgrat els esforços realitzats, els partits tenen avui una vida interna millorable, en qualitat i intensitat; tenen un reclutament limitat o – com a Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia i altres països europeus – en preocupant declivi; una reducció progressiva dels membres actius; una militància que no es renova suficientment entre els sectors més qualificats i dinàmics de la societat: la joventut, el món sindical, el món professional i universitari, els intel·lectuals; un afebliment de la formulació estratègica i ideològica general; i, com a conseqüència de tot plegat, un malestar difús dels afiliats que no troben elements de gratificació satisfactoris en la seva pràctica militant. Sols les formacions polítiques basades en les afirmacions identitàries poden mantenir de forma conjuntural la il·lusió de restar al marge d’aquest fenòmen general de crisi i necessitat de canvi.

Malgrat això, les forces socialistes i socialdemòcrates segueixen sent la família política que es troba més a prop de les aspiracions d’una gran majoria de ciutadans i ciutadanes i que té una major capacitat potencial d’innovació. Els programes socialistes, amb les adaptacions i actualitzacions necessàries, segueixen sent els més capaços de resoldre els problemes concrets de la gent i d’avançar cap a un món més just.

El punt de partida de tot debat sobre la crisi dels partits ha de situar-se en la perspectiva dels ciutadans i de les ciutadanes. Aquests són, en el nostre país, aclaparadorament demòcrates: pràcticament ningú posa en dubte a Catalunya els principis d’igualtat política, sufragi universal, pluralisme, llibertats públiques, Estat de dret. I són també majoritàriament progressistes i propers a les idees que representen millor que ningú les forces socialistes: llibertat, igualtat, federalisme.

Però els ciutadans i les ciutadanes, especialment els de les generacions més joves, experimenten, a la vegada, un allunyament en relació amb els partits, les institucions i els representants polítics. Hi ha una separació important entre élites polítiques i públic en general.

Això no implica que l’evolució de la societat individualitzada se’n vagi fatalment cap a la dreta. Està emergint una nova generació que pren consciència i comença a mobilitzar-se i organitzar-se, sobretot a l'entorn dels problemes internacionals i globals. Creix entre els joves un sentiment general de malestar. Les manifestacions “antiglobalització” i contra la guerra de l’Iraq (que a Catalunya van ser enormes) no són l’expressió de vells grups aïllats i minoritaris sinó la mostra d’un moviment nou, juvenil, intermitent, sens dubte, però en desenvolupament. És una revolta contra la guerra, la injustícia, les desigualtats, contra la inseguretat social i ecològica i la violència que s’emparen del món. És un fenomen generacional que constitueix una extraordinària possibilitat de renovació i avenç pel moviment socialista.

A Catalunya, com a tota Europa, les mobilitzacions de començament del 2003 van galvanitzar (per primera vegada amb aquestes dimensions i aquesta força) una identitat europea, més enllà de les fronteres de les nacions i els Estats, que s'afirmà en l'horror de la guerra, l'oposició a l'abús de poder i la violència de l'actual administració nord-americana, amb la seva doctrina de la guerra preventiva contra el terrorisme, i la demanda d’una Europa que s’integri políticament i sigui un actor fonamental en el món de la globalització accelerada. En aquestes mobilitzacions s'hi expressà també una voluntat d'innovació i de canvi de la política: l'exigència d'una manera de fer política més oberta, més "societària", més participativa, més inspirada en els valors d'igualtat, llibertat i solidaritat de les esquerres. A Espanya, són mobilitzacions d’aquest nou tipus, sorgides d’una base social autònoma, les que van crear l’ambient propici que va facilitar la derrota del PP el 14-M.

Hi ha, en aquests moviments en eclosió, potencialment, una gran força d'innovació i de gestació de nous continguts i noves formes per a les esquerres catalanes del segle XXI, si són capaces d’escoltar aquest missatge potent que avui els arriba de la societat. I si assumeixen també l'obligació de parlar-hi i de fer-ho amb noves idees i propostes concretes.

Això planteja la oportunitat i la utilitat de llençar noves iniciatives i noves formes d’organització i d’acció en el PSC, explícitament destinades a afavorir i concretar camins i eines per la interrelació i el diàleg permanents entre els exponents individuals i col·lectius d’aquesta nova realitat emergent en el terreny social i cultural. Hem de ser conscients que si avui parlem d’oportunitat i utilitat, podem estar abocats, si no actuem ara, a parlar demà d’una necessitat vital pel nostre projecte, en condicions pitjors, més urgents i més difícils.

Apareix també la possibilitat d'una política de les esquerres europees que transcendeixi les fronteres i que se situï en l'espai europeu. Això planteja la necessitat urgent de pensar noves formes d'elaboració, d'acció i d'organització dels i de les socialistes a Europa. L’únic projecte socialista vàlid pel segle XXI consisteix precisament en traslladar als espais europeu i global la política de reformes realitzada en el marc de l’Estat-nació. Per això és vital la construcció d’un camp de batalla europeu pel socialisme, i d’un nou internacionalisme polític de contingut reformador.

La renovació del projecte del socialisme català és un projecte situat a l’interior d’una lluita més ampla a nivell europeu i mundial (la dreta a Europa tendirà a esdevenir una força supranacional, el “partit americà”), i orientat per tant a la construcció d’una esquerra europea, capaç de contribuir decisivament a la creixença de la potència política d’Europa enfront de la globalització neoliberal, per construir un ordre mundial més just i pacífic, i per enfortir i difondre el seu model social.

Tot això ens porta a definir tres grans prioritats per a l’actuació del PSC en aquesta nova etapa:

1. Coordinar la nostra actuació en els diversos escenaris d’acció política per assegurar-ne la coherència amb respecte al projecte global del PSC i l’eficàcia amb respecte a les expectatives dels sectors socials que representem.

Celebrat el 10è Congrés, el PSC ha d’estar millor preparat per avaluar permanentment la nostra actuació des de les institucions. El partit ha d’assegurar que la tasca desenvolupada pels nostres electes, particularment allà on governem, és coherent amb el programa que vàrem proposar als ciutadans i es desenvolupa amb la màxima eficàcia possible. Sols un partit capaç de desenvolupar aquesta tasca sense defalliment mereix que els ciutadans li renovin la confiança. Això implica una molt bona relació amb la societat, tant per recollir l’estat de l’opinió, com per detectar problemes concrets, i explicar constantment l’acció dels diferents governs. L’acompliment de molts compromisos electorals, especialment els de contingut social, i la pròpia lògica del nostre projecte municipalista, catalanista i federalista, impliquen una gran coordinació de l’actuació que desenvolupem els socialistes en les diferents administracions. En aquest sentit cal subratllar també que un dels elements per jutjar l’èxit del nostre projecte serà que al final del mandat els municipis –com administració més propera al ciutadà i, per tant, receptora en primera instància de les demandes ciutadanes- hagin vist augmentar de forma significativa les seves competències i recursos.

2. Millorar de forma substancial la nostra relació amb la societat i, particularment, amb determinats sectors socials, tot assegurant una major presència dels mateixos en el si del PSC.

L’acció política del PSC no es limita a exercir la tasca institucional de govern o d’oposició. El partit ha de ser instrument de participació política i de relació amb la societat, ha de ser capaç de recollir les millors energies i canalitzar-les per assolir els nostres objectius transformadors. Per fer-ho cal millorar la informació i la formació dels militants i dels responsables, els nostres instruments de comunicació, mobilització i acció electoral i la relació del partit amb sectors específics,.

Concretament, els socialistes ens fixem quatre àmbits d’actuació prioritària: els joves, els sectors progressistes del món rural, els sectors més dinàmics i emprenedors de les ciutats mitjanes i grans, i els treballadors de la indústria i els serveis. El PSC ha de ser el principal instrument d’aquests sectors per promoure el canvi social. Aquest objectiu implica també millorar les nostres relacions amb el món sindical, el moviment associatiu i els moviments socials que treballen per construir una alternativa al capitalisme neoliberal.

3. Passar a l’ofensiva en el debat polític i cultural

El PSC no pot situar la seva actuació tant sols en el terreny de la conjuntura immediata, ha de ser capaç de revisar permanentment l’horitzó de les reformes precises per construir la societat més lliure i més justa que volem. Això implica un esforç permanent d’actualització programàtica i d’avaluació de l’eficàcia de les polítiques que desenvolupem. Amb plena consciència dels importants canvis econòmics, socials, tecnològics i culturals que s’estan desenvolupant de forma tan accelerada. Incorporant les demandes d’ampliació dels drets cívics i polítics, la exigència de la igualtat real entre homes i dones, i la sostenibilitat com a criteri orientador de les polítiques públiques. Conscients de la influència del procés de globalització, dels límits que imposa però també de les oportunitats que desvetlla, el PSC s’ha de fixar com a objectiu una major capacitat d’intervenció en els debats sobre la nova definició de les polítiques socialdemòcrates en aquest nou context.

Aquests elements són els requisits previs per passar a l’ofensiva en el debat polític i cultural, un veritable combat en defensa dels valors que donen sentit al nostre projecte polític. Un combat per convertir les majories electorals en veritables agents socials del canvi. Un combat en el que hem de cercar el màxim d’aliats polítics, sindicals, i també en els moviments socials. Però un combat també en el que ha de quedar clar el perfil diferencial del socialisme democràtic i federalista, enfrontat al neoliberalisme i al neoconservadorisme, i capaç també de barrar el pas als nacionalismes excloents o insolidaris i a qualsevol tipus de demagògia populista.

Som plenament conscients que aquest combat es lliura al mateix temps en el pla nacional com en l’escenari europeu i internacional. Hauríem d'impulsar una iniciativa, en xarxa, d'àmbit europeu, juntament amb grups d'altres països, en el marc del projecte germinal del Partit dels Socialistes Europeus, i organitzar periòdicament unes trobades europees i internacionals sobre les perspectives d'integració política europea i el paper d'Europa enfront de la globalització i de l'actual crisi mundial. Aquesta perspectiva és, també, una base essencial de sentit i de mobilització pel nostre propi partit.