Aportació de Nou Cicle

Aquest és el document preparat entre d'altres per Raimon Obiols del que vaig aprofitar alguns extrets per redactar l'esmena que vaig presentar a la meva agrupació, i que està essent utilitzat pels amics i amigues de Nou Cicle per estimular el debat al voltant del 10è Congrés del PSC.


EL SOCIALISME CATALÀ EN LA NOVA ETAPA (15 notes pel debat)

1. Les eleccions catalanes del 16 de novembre del 2003, l’acord tripartit de les esquerres i la constitució del primer govern catalanista i de progrés van determinar un canvi extremadament important en la vida de Catalunya.

Per primera vegada, les esquerres catalanes tenen l’oportunitat de dur a terme, en condicions generals de normalitat - no exempta de possibles tensions, a causa de la reacció de les dretes espanyola i catalana - una prolongada obra de govern.

Amb la investidura del nou President i la constitució del nou Govern s’ha donat el primer pas d’un llarg camí. Aquesta inèdita experiència de govern no sols és portadora del futur dels tres partits de l’esquerra catalana, que han format una aliança estratègica de difícil modificació, sinó de les esperances i aspiracions d’una majoria del poble de Catalunya. El seu èxit dependrà d’aquests tres factors necessaris i indestriables: una visió de futur, l’encert de l’obra de govern, i la mobilització del suport de la majoria social i política de Catalunya.

Aquesta nova situació produirà canvis importants en la dinàmica política general de Catalunya i en l’evolució futura de tots els seus partits.

Cal un debat sobre l’evolució del “pal de paller” de la majoria d’esquerres, en el marc concret d’una situació nova (l’existència del govern catalanista d’esquerres) que canvia el tipus de relacions preexistent entre les tres forces polítiques de l’esquerra catalana. Aquestes, si actuen intel.ligentment, hauran d’ esforçar-se en una competició d’emulació i d’excel·lència, més de que rivalitats i de confrontació crítica.

En aquest procés, el PSC, partit majoritari de l’esquerra i principal partit de Catalunya, ha de mostrar permanentment la seva preocupació pels petits i no pels poderosos, pels treballadors i els consumidors, pels ciutadans i per la joventut.

Ha de ser també el partit de la responsabilitat entesa com a recerca permanent de la millora pràctica i concreta de les condicions de vida de la majoria: el partit que sap com fer l’economia més eficient i que no veu contradiccions entre un desenvolupament potent de l’estat del benestar i el creixement econòmic, ans al contrari, els veu com dos processos que es necessiten mútuament. Ha de ser un partit permanentment a l’avantguarda, demostrant amb fets, actituds i programes que pot defensar millor els interessos de la majoria i que està obert a tots els sectors actius i innovadors que busquen millores en la societat.

2. S’ha dit que, pels socialistes, l’elecció de Pasqual Maragall com President de la Generalitat i la constitució del nou govern signifiquen l’assoliment del seu “objectiu fundacional”, perseguit tenaçment durant prop d’un quart de segle: governar Catalunya.

Això no és ben bé cert. La nova situació significa evidentment, pel PSC, l’assoliment d’una fita molt important, llargament perseguida. Però la constitució del partit es recolzà en fonaments i objectius que anaven més a fons i més enllà de l’assumpció de responsabilitats de govern: uns valors permanents i uns objectius de transformació social i democràtica de més llarg abast històric. I el futur del socialisme català està evidentment vinculat a l’evolució d’aquesta Presidència i del nou govern; però va molt més enllà.

Ara comença pel PSC una nova etapa, plena d’esperances i de possibilitats i això hauria d’incitar els i les socialistes catalans a l’entusiasme i a un optimisme fonamentat. Però cal afegir-hi un contrapunt de realisme: en primer lloc, el resultat electoral obtingut pel PSC el 16 de novembre, per sota de les expectatives, planteja la necessitat de reflexionar sobre les seves causes, de revitalitzar i renovar la cultura política i les concepcions ideològiques, i d’obrir una nova perspectiva estratègica general pel socialisme català, en funció dels canvis en el quadre polític de Catalunya i de les transformacions que es produeixen a la nostra societat, a Europa i el món, en la època de la globalització accelerada. En segon lloc, l’assumpció generalitzada de responsabilitats, a nivell local, nacional i estatal, comporta un risc greu de “buidament” de les estructures i energies del partit, una pèrdua de vitalitat, presència social, creativitat i de paper anticipatiu i dirigent.

3. Això implica pel PSC una necessitat de “pensar col·lectivament” i de procedir a les decisions necessàries per obrir una nova etapa de desenvolupament del projecte del socialisme a Catalunya. En aquest sentit, com en altres moments de la seva història, els i les socialistes han de formular una perspectiva estratègica nova, forta i valenta, i dur-la políticament a la pràctica.

No es tracta de discutir pel simple plaer de fer-ho; es tracta de transformar els nostres debats en projectes, en acció. Es tracta de posar en pràctica noves idees, d’innovar el projecte, de “fer coses noves amb paraules noves”. Es tracta de ser capaços de trobar el punt d’equilibri entre la innovació programàtica i organitzativa i l’enllaç amb el millor de la nostra història. Pels i per les socialistes d’aquests primers anys del segle XXI a Catalunya, es tracta de respondre a la necessitat d’uns replantejaments en profunditat, que es feien sentir ja en el període anterior de la nostra història col.lectiva, i que ara poden efectuar-se en molt millors circumstàncies.

4. Només així podrà el PSC desenvolupar la força intel·lectual, material i moral indispensable per a ser un element d’identitat i de motivació per a un col·lectiu ample de ciutadans i ciutadanes actius, i un punt de referència de llarga durada per a una majoria social. Ambdós elements son imprescindibles per un partit socialista que aspiri a un govern “llarg” de canvis i reformes en la societat.

Aquest repte consisteix en precisar i construir una estratègia de futur, partint de la nova situació política catalana i comptant amb un balanç serè dels punts forts i dels dèficits del socialisme català d’aquests primers anys del segle XXI.

Els punts forts son clars: el PSC és una gran força política (un milió de vots, un nombre considerable d’afiliats i simpatitzants, una organització potent, etc.). És, en diversos aspectes, el primer partit del país i, de lluny, la principal força política de les esquerres. Té una capacitat de govern provada, amb equips d’homes i dones experimentats en el govern dels municipis que ara subministraran una part essencial del nou govern de la Generalitat. Per la seva implantació en el territori i les seves responsabilitats locals i nacionals, disposa d’una elevada capacitat de representació dels sectors populars i d’interpretació de l’interès general. Per la seva articulació amb el socialisme espanyol i europeu disposa d’una elevat potencial d’influència més enllà de Catalunya.

Però a la vegada, hi ha en el PSC elements de feblesa, que seria un error atribuir únicament a la seva història específica: son dèficits que avui a Europa son pràcticament comuns a tots els partits socialistes, a totes les forces d’esquerra i, més en general, al conjunt de les forces polítiques democràtiques. De fet, les mancances del PSC son el reflex d’un fenomen de crisi dels partits, també dels partits d’esquerra, que es viu avui internacionalment, per unes causes històriques, socials i culturals concretes.

Els partits tenen avui una vida interna migrada, en qualitat i intensitat; tenen un reclutament limitat o – com a Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia i altres països europeus – en preocupant declivi; una reducció progressiva dels membres actius; una militància que no es renova suficientment entre els sectors més qualificats i dinàmics de la societat: la joventut, el món sindical, el món professional i universitari, els intel·lectuals; un afebliment de la formulació estratègica i ideològica general; i, com a conseqüència de tot plegat, un malestar difús dels afiliats que no troben elements de gratificació satisfactoris en la seva pràctica militant. Sols les formacions polítiques basades en les afirmacions identitàries poden mantenir conjunturalment la il.lusió de restar al marge d’aquest fenòmen general de crisi i necessitat de canvi.

Malgrat això, les forces socialistes i social-demòcrates segueixen sent la família política que es troba més a prop de les aspiracions d’una gran majoria de ciutadans i ciutadanes i que té una major capacitat potencial d’innovació. Els programes socialistes, amb les adaptacions i actualitzacions que s’han de produir, segueixen sent els més capaços de resoldre els problemes concrets de la gent i d’avançar cap a un món més just.

5. El punt de partida de tot debat sobre la crisi de la forma-partit ha de situar-se en la perspectiva dels ciutadans i de les ciutadanes. Aquests són, en el nostre país, aclaparadorament demòcrates: pràcticament ningú posa en dubte a Catalunya els principis d’igualtat política, sufragi universal, pluralisme, llibertats públiques, Estat de dret. I són també majoritàriament progressistes i propers a les idees que representen millor que ningú les forces socialistes: llibertat, igualtat, federalisme.

Però els ciutadans i les ciutadanes, especialment els de les generacions més joves, experimenten, a la vegada, una crisi forta de relació amb els partits, les institucions i els representants polítics. Hi ha una separació fonamental entre élites polítiques i públic en general.

Això no implica, com alguns afirmen, que l’evolució de la societat individualitzada se’n vagi fatalment cap a la dreta. Està emergint una nova generació que pren consciència i comença a mobilitzar-se i organitzar-se, sobretot a l'entorn dels problemes internacionals i globals. Creix entre els joves un sentiment general de malestar. Les manifestacions “antiglobalització” i contra la guerra de l’Iraq (que a Catalunya van ser enormes) no són l’expressió de vells grups aïllats i minoritaris sinó la mostra d’un moviment nou, juvenil, intermitent, sens dubte, però en desenvolupament. És una revolta contra la guerra, la injustícia, les desigualtats, contra la inseguretat social i ecològica i la violència que s’emparen del món. És un fenomen generacional que constitueix una extraordinària possibilitat de renovació i avenç pel moviment socialista.
A Catalunya, com a tota Europa, les mobilitzacions de començament del 2003 van galvanitzar (per primera vegada amb aquestes dimensions i aquesta força) una identitat europea, més enllà de les fronteres de les nacions i els Estat, que s'afirmà en l'horror de la guerra, l'oposició a l'abús de poder i la violència de l'actual administració nord-americana, amb la seva doctrina de la guerra preventiva contra el terrorisme, i la demanda d’una Europa que s’integri políticament i sigui un actor fonamental en el món de la globalització accelerada. En aquestes mobilitzacions s'hi expressà també una voluntat d'innovació i de canvi de la política: l'exigència d'una manera de fer política més oberta, més "societària", més participativa, més inspirada en els valors d'igualtat, llibertat i solidaritat de les esquerres. A Espanya, són mobilitzacions d’aquest nou tipus, sorgides d’una base social autònoma, les que van crear l’ambient propici que va facilitar la derrota del PP el 14-M.

6. Hi ha, en aquests moviments en eclosió, potencialment, una gran força d'innovació i de gestació de nous continguts i noves formes per les esquerres catalanes del segle XXI. Aquestes (especialment els partits) tenen la necessitat d'escoltar aquest missatge potent que avui els arriba de la societat. I també l'obligació de parlar-hi i de fer-ho amb noves idees i propostes concretes.
Apareix la possibilitat d'una política de les esquerres europees que transcendeixi les fronteres i que se situï en l'espai europeu. Això planteja la necessitat urgent de pensar noves formes d'elaboració, d'acció i d'organització dels i de les socialistes a Europa.

Vèncer la desconfiança és, en aquest sentit, el primer dels reptes. Entre la gent d’esquerres n'hi ha molts que tendeixen a desconfiar de la “política realment existent”, fins i tot quan és expressada pels partits d'esquerra.

Hi ha molta gent, en efecte, que te una imatge en principi negativa dels "polítics" i dels "partits", i en tem la instrumentalització. Tot i tenint una idea del què s'hauria de fer, del que voldrien que es fes, no troben els instruments, ni la confiança, ni la voluntat, per empènyer en la direcció que consideren desitjable. Disposats a sortir al carrer quan veuen una causa clara i necessària, són en canvi reticents a implicar-se en processos més articulats, complexos i permanents. I pel que fa a la política catalana d'avui, són més aviat espectadors crítics que ciutadans implicats. És gran, per exemple, el contrast existent entre la mobilització formidable que es produí a Catalunya contra la guerra de l’Iraq, i l' actitud que expressa una part considerable de la ciutadania progressista, sobretot la més jove, pel que fa a la política actual, excepte quan la claredat de l’opció i el dramatisme de les circumstàncies fa vèncer aquestes reticències, tal com succeí en les eleccions generals del 14-M.

Essent uns reveladors potents dels problemes i reptes del nostre món actual (i també, paradoxalment, de la “individualització” de la nostra societat) aquestes mobilitzacions puntuals corren el risc de ser intermitents i de mostrar una "generosa ineficàcia", o eventuals noves divisions i frustracions, si no s'estableix - des d'una banda i de l'altra - una relació positiva amb les forces polítiques i socials d'esquerres, entre partits i moviments. El procés polític actual al Brasil, que ha dut Lula a la presidència, representa, des d'aquest punt de vista, una anticipació exemplar.

Això planteja la oportunitat i la utilitat de llençar noves iniciatives i noves formes d’organització i d’acció en el PSC, explícitament destinades a afavorir i concretar camins i eines per la interrelació i el diàleg permanents entre els exponents individuals i col·lectius d’aquesta nova realitat emergent en el terreny social i cultural. Hem de ser conscients que si avui parlem d’oportunitat i utilitat, podem estar abocats, si no actuem ara, a parlar demà de necessitat vital pel nostre projecte, en condicions pitjors, més urgents i més difícils.

7. El fons de l'assumpte, en la vida política contemporània, és que hi ha molta gent que, tot i sabent què és el que s'hauria de fer (i el que no s'ha de fer), no troben els instruments, o la confiança, o la voluntat, d’empènyer en la direcció que consideren desitjable. És gent, a més, que està escaldada: tem la instrumentalització electoral i desconfia dels “polítics professionals”.

Però res és més negatiu per la política de les esquerres que aquesta oscil·lació entre la crítica global i estèril contra la "classe política" i el "xec en blanc" que en general se li atorga.

Una democràcia que es limita a les votacions i que delega després de manera gairebé total a les direccions dels partits, a les institucions i els governants (compensant-ho psicològicament de tant en tant amb el recurs malhumorat al porco governo) és una democràcia malalta.

Aquest fet és especialment greu a Catalunya, on el futur nacional i una part essencial dels projectes de les esquerres depenen, com a condició sine qua non, d'una sinèrgia efectiva entre la política democràtica i la ciutadania, entre el projecte democràtic nacional i la societat, entre els partits d'esquerra i els moviments de la societat civil organitzada.

8. Cal que ens situem també, com a punt de partida per una innovació radical, en la perspectiva de l'afiliat, del militant del partit socialista en aquests primers anys del segle XXI. No hauríem de dissimular que, en general, expressa un malestar. No és un malestar derivat del declivi del projecte ni de la pèrdua d’eficàcia del partit (de fet aquest assumeix en l’hora present la major cota de responsabilitats de govern i d’incidència per canviar les coses en una direcció de progrés). Es tracta d’una crisi, i aquesta paraula no té per nosaltres una connotació fatalment negativa, sinó d’expressió de les transformacions en curs en la societat i de la inadequació de velles fórmules i estructures.

Es tracta d'una crisi derivada de dues causes bàsiques. En primer lloc, la crisi deriva d’un augment d’exigència dels afiliats (tant dels militants reals, com dels potencials, dels que s’afiliarien en altres circumstàncies...). Aquesta major exigència deriva de diversos factors, i l’hem de valorar de manera molt positiva, perquè tots aquests factors tenen a veure, no amb una regressió política sinó amb una progressió de l’exigència democràtica dins la societat civil. En general, a Catalunya com a moltes societats europees, això és conseqüència del creixement ràpid del que els sociòlegs anomenen valors post-materialistes: individualisme solidari, voluntat de realització personal, importància creixent de la qualitat de vida i del lleure, tolerància, etc. De l'altra, la crisi deriva de la inadequació dels vells models d'organització i de militància, de la ineficàcia creixent dels esquemes centralitzats, homogeneÏtzadors i tancats en els partits.

En un context d'augment de l'autonomia personal i dels nivells d'informació i de preparació dels ciutadans i ciutadanes, l'afiliació no és contemplada ja tant com un acte d'adhesió més o menys incondicional, sinó com una oferta de disponibilitat a l'acció, una demanda d'implicació en el grup i en la seva presa de decisions, una voluntat de participació que rebi contrapartides reals. La qüestió més important a resoldre, en aquest sentit, és com superar el factor limitatiu – i en cert sentit contraproduent, des del punt de vista de la qualitat del partit- que consisteix en que les úniques contrapartides ofertes siguin la oportunitat d’inserció en un cursus polític professional.
Els nous ciutadans i ciutadanes que poden constituir la base renovada dels partits d’esquerra estan disposats a donar temps, coneixements i esforç a una causa política col.lectiva; però demanen, a canvi, una implicació seriosa. No accepten una participació en condicions de subordinació acrítica. Volen contribuir a pensar un projecte col.lectiu del socialisme, volen participar en la seva realització política concreta, volen participar de veritat en la transformació del present i en la construcció del futur, des d’uns valors i una cultura socialistes. I, en la majoria dels casos, volen ser retribuïts amb la gratificació, no pas de satisfacció d’unes expectatives privades, sinó de participació determinant en una aventura col.lectiva que no estigui en mans d’un(s) dirigent(s) indiscutit(s) sinó d’un instrument col.lectiu plenament democràtic (el partit). No es tracta però de pensar que només amb fòrmules organitzatives de tipus nou (per exemple “primàries” o “sectorialització”) resoldrem miraculosament els problemes. No es tracta tant de millorar les regles com de millorar les actituds i de fer un partit a l’alçada de les millors organitzacions col.lectives, on els afiliats i afiliades siguin tractats com el que són: ciutadans i ciutadanes autònoms i exigents. Els nous conceptes d'intel.ligència col.lectiva i de moviment en xarxa (dels quals el procés autoorganitzatiu de "Convergència socialista" fou un anticipació en els primers anys 70), son probablement els més fecunds, en el moment present, per inspirar un procés de canvi de mètodes i estructures organitzatives dels partits socialistes.
9. L'origen de la desconfiança ciutadana envers els partits es troba també, en bona part, en el paper "antipolític" que, en diversos aspectes, ha anat prenent la política professionalitzada (o, pitjor, una "política de mercat" marcada pels diners i per un caràcter elitista i autorreferencial). Aquesta situació ha produït una simplificació extrema i banalitzada dels missatges polítics, reduïts a fórmules publicitàries; ha creat una esfera pública reduïda sovint a la condició d'espectacle; ha produït un excés de trajectòries polítiques personals determinades per objectius privats, etc.
S'ha tendit, en conjunt, a la confiscació de la política en poques mans poderoses. Però aquestes perden legitimitat a cabassos, perquè estem en un context de “desacralització” del poder i de l’autoritat, de “secularització” ideològica i religiosa, de pèrdua de fe en les grans ideologies del segle XX, d’individualització de la societat. L’esgotament del model fordista, la difusió de la informació, la complexitat creixent dels problemes i de la gestió dels mateixos (que provoca la sensació d’una convergència i d’una indiferenciació entre els grans partits de govern -“tots són iguals”-), la desterritorialització de les finances, de bona part de l’economia i de la revolució tecnològica... tot tendeix a generar un desequilibri creixent entre la potència de l’economia i la tecnologia i el poder polític ciutadà de la democràcia.

La política democràtica, i especialment la d'esquerres, necessita avui urgentment una nova qualificació i la força per obtenir-la no s'improvisa: s'ha de construir i desenvolupar d'una manera concreta. A la Catalunya democràtica i progressista d'inicis del segle XXI li manquen espais de debat i de participació, li manquen processos democràtics oberts per la conformació d'opinions, li manquen iniciatives que no derivin dels estats majors sinó que sorgeixin de la societat i visquin en la societat, li manquen eines al servei de la articipació ciutadana.

L’actual situació del món i el propi model de vida que imposa als ciutadans i ciutadanes el model social del neoliberalisme i el procés que anomenem “globalització” té molt a veure amb aquest malestar que, d’altra banda, és experimentat per una franja molt àmplia de la societat: es té la impressió que els mecanismes de decisió col·lectiva dels processos democràtics esdevenen cada vegada més insuficients - quasi impotents – enfront del creixement accelerat de la potència econòmica i tecnològica globalitzada. L’opinió pública, perplexa, pot seguir i conèixer en temps real els esdeveniments del món, reacciona ocasionalment davant d’aquests (com en les enormes manifestacions mundials de febrer del 2003 contra la “guerra preventiva” a l’Iraq), però sent que la capacitat de decisió democràtica se li esmuny progressivament en els afers més decisius. S’ha produït una “dràstica reducció del pensar el futur col.lectiu”, una “privatització i desertificació del futur”. Al mateix temps però la reducció de les distàncies i les noves tecnologies de la informació i la comunicació ens permeten disposar d’instruments d’acció política en xarxa, que les organitzacions socialistes han de saber utilitzar molt millor.

10. En general, l’esquerra no ha comprès, al llarg d’aquest període, quin era l’abast dels canvis i quina era la força dels plantejaments de la dreta. Aquesta, en una situació de desequilibri creixent entre la potència de l’economia, de la informació, de la tecnologia, que afebleix progressivament el poder dels Estats i de la política ( i per tant els objectius d’igualtat de drets, de cohesió social, de béns comuns, d’interessos col·lectius) desenvolupà amb força un missatge de gran simplicitat: la política no serveix, la societat no existeix, només hi ha els individus, només hi ha la possibilitat d’èxit en l’àmbit biogràfic, individual (èxit, d’altra banda, mesurat essencialment en diners). La ideologia dominant de la dreta, que trobem avui arreu, diu que la política ha mort, que el món no en té necessitat: que n’hi ha prou amb el mercat, amb la tècnica, amb els seus automatismes.

La globalització ha produït una crisi de la política democràtica, bàsicament perquè ha realitzat una profunda escissió entre potència econòmica i tecnològica, d’una banda, i poder democràtic, de l’altra. El control col·lectiu dels processos, de les tendències econòmiques i socials, de les relacions entre cultures, individus i entre pobles, es fa cada vegada més difícil..

L’esquerra no ha respost o ha respost malament a l’acceleració dels canvis i al seu aprofitament per la ideologia i la política de la dreta: ha produït rèpliques defensives (“salvem les conquestes del passat”) o mimètiques (“adaptem-nos a aquests canvis inel.luctables i mirem d’atenuar-se les conseqüències negatives”).

En aquest context, les majories de govern de l’esquerra i el centre-esquerra a Europa han sofert una erosió ràpida en diversos països. La resposta que ha imperat durant els anys noranta en alguns partits socialdemòcrates europeus (bàsicament l’anomenada “tercera via”) ha consistit en un intent de “modernització” del discurs, el programa i l’organització, per tal de conquerir electoralment una hipotètica àrea central del electorat, mitjançant plantejaments programàtics i estratègics vagues combinats amb tècniques de “management” i de comunicació professionals i atractives. S’ha volgut optimitzar el seguiment de l’opinió pública dominant, expressada en els sondatges i interpretada pels experts; millorar la imatge, simplificar el missatge i fer més suggestiva la comunicació; promoure uns lideratges mediàtics, destinats preferentment a sintonitzar amb els gustos i els sentiments del “públic” i apropiar-se dels llocs comuns més arrelats. Davant d’això, hem de reivindicar la tradició fecunda del socialisme i de la social-democràcia, la seva capacitat de dur a terme “nous inicis” i de seguir fidel al combat per la millora de les condicions de vida de les treballadores i dels treballadors buscant no només l’eficàcia sinó l’adhesió subjectiva i l’acció col.lectiva d’aquests, organitzada, amb tenacitat, responsabilitat i llibertat, per organitzacions participatives i plurals de masses.

11. Els objectius de modernització professional i de “catch-all-mediation” que han caracteritzat alguns partits socialdemòcrates en els darrers anys no poden ser menystinguts en bloc, en nom d’un pretès purisme ideològic o d’una fidelitat a la tradició. Però no subministren una solució perquè no sabrien substituir els elements estratègics, culturals i morals que garanteixen la vida i el desenvolupament fecund dels partits socialistes. A més, aquesta “modernització” professional pot contribuir a un declivi, perquè la seva aplicació en exclusiva implica el buidament dels partits; buidament d’idees, de referents simbòlics i morals, de persones, de capacitats. Quan, per pal·liar aquest procés, l’acció dels partits s’orienta a crear i impulsar instruments externs de suport o de selecció de quadres dirigents, el fenomen corre el risc d’amplificar-se: al “buidament” s’hi pot afegir una segregació en els processos d’afiliació i selecció. En aquestes situacions de modernització distorsionada, la identitat es desdibuixa. El partit declina més i més, es “buida” més i més. S’ entén ací per “partit buit” aquell que ja no genera projecte estratègic, ni cultura política, ni valors morals, i que en conseqüència no és capaç de mobilitzar una acció voluntària de caràcter col·lectiu, amb capacitat d’imbricar-se amb la societat (especialment amb les noves generacions), i s’orienta així, de manera pràcticament exclusiva (si en té l’oportunitat), cap a la gestió del poder.

Avui és un fet reconegut i admès àmpliament, en els grans partits sociademòcrates europeus, que aquests processos de "modernització", en les seves distintes variants, no han tingut en compte la gran importància de la subjectivitat col.lectiva en el moviment socialista i, en general, en l’impuls de tots els projectes polítics de l’esquerra. Tots s’inclinen per tant, en aquests moments, cap a una ràpida revitalització dels fonaments que donen força a l’afiliació i l’acció participativa: idees, debat lliure i participatiu, funcionament democràtic i igualitari, reforçament de la identitat i del sentit de l’experiència col.lectiva dels i de les socialistes.

12. El PSC, i en general les esquerres, a Catalunya, si volen comptar decisivament de cara al futur, necessiten ocupar més espai social i ocupar més intensament els espais propis, necessiten crear més eines de comunicació i d'elaboració cultural i política, i crear més ocasions de contactes, debats, diàlegs i "contaminacions" recíproques.

Les esquerres han de retrobar-se més entre elles, en la diversitat de les seves experiències i en la pluralitat de les posicions i de les seves cultures. Han de parlar i escoltar-se més, han de "sentir-se" més. Han de reforçar, en un marc pluralista, la seva subjectivitat alternativa i desplegar totes les seves potencialitats.

De la existència d'aquestes eines en depèn en bona part la vitalitat de la democràcia i de l'autogovern a Catalunya, així com la possibilitat efectiva de polítiques d'esquerra progressista, en aquesta nova etapa de canvi al Parlament i al Govern de la Generalitat.

Calen espais de debat, processos de conformació d'opinions, iniciatives que sorgeixin de la societat. De la seva existència en depèn la vitalitat de la democràcia, la fecunditat de l'autogovern i les possibilitats de realitzar polítiques de canvi progressista. Aquesta hauria de ser una missió essencial d’uns partits d’esquerra transformats, forts i oberts.

El moment polític a Catalunya genera un ambient propici. Els partits d’esquerra han guanyat les eleccions, han assumit el govern de la Generalitat, progressen en expectatives. Tot això és molt positiu. Però seria erroni un excés de confiança: encara queda molt partit per endavant. A més, l'ambient és optimista ma non troppo: la ciutadania progressista contempla, més que no pas participa. De fet, no tenen a l’abast masses eines de participació. Els ciutadans i ciutadanes apareixen més com a "electors d'un dia" i com a "consumidors d'una legislatura" (dels serveis eventualment subministrats pel govern de la Generalitat i els seus diferents departaments), que com a persones compromeses o actives. Hi ha hagut excepcions interessant a aquest procés, excepcions que cal recolzar i valorar degudament, com fou el cas de la plataforma “Unim les Esquerres”.

Caldria que més gent se sentís activament implicada en el canvi. Aquests darrers anys, hem tendit a oblidar que el lloc fonamental de la política democràtica no és l’estructura de les institucions i de l’Estat. És la societat. La política de la dreta: a diferència del passat, no té necessitat d’atacar la democràcia amb la violència. Li basta buidar-la de continguts i d’eficàcia, reduir la política a un rang subaltern de l’economia: els mercats governen, els polítics van a la televisió... Però a Espanya, les qüestions nacionals irresoltes (Euskadi, Catalunya) impedeixen aquesta estratègia... D’ací el reforçament dels nacionalismes.

Una necessària reforma de la política només podrà efectuar-se dins de la societat. Les esquerres hem de canviar els vells hàbits que situen el tema del poder (guanyar-lo electoralment, conservar-lo després) i el tema de les decisions dins de les institucions com els elements predominants, pràcticament exclusius, de la política.

Els canvis són possibles si hi ha processos ciutadans que els avalen i els impulsen. Si no existeixen aquests processos ciutadans, encara que es guanyin eleccions no es pot fer una política de canvi real: només es poden governar realitats ja existents, sense modificar-les massa.

El país, i especialment l'esquerra del país, són molt sensibles a les ondes emotives. Caldria discutir la manera d'aprofitar una onda emotiva favorable (“el canvi”) per desenvolupar algunes iniciatives que fossin perdurables i, prolongant-se més enllà de la conjuntura actual, fossin útils a les esquerres i al catalanisme popular.

13. El moment més important i el més esperançador i atractiu, des d’un punt de vista progressista, és el de la construcció (conceptual i pràctica). de processos ciutadans: processos capaços de fer sorgir noves possibilitats, nous consensos actius, noves esperances, als barris i a les comarques, a l’escola i a la universitat, en els moviments i associacions socials i culturals, entre els treballadors i treballadores, en el món professional, en el de la cultura, etc.

Hem d’esmerçar-nos en una activació de l’esquerra ciutadana, del “socialisme ciutadà”, en la mobilització de la ciutadania del canvi. A problemes i reptes nous, calen respostes noves. A condicions noves, calen iniciatives noves. Vivim un canvi d’època, amb noves contradiccions fonamentals: individualisme - participació, transparència - opacitat, global - local, etc.

El socialisme català hauria de ser capaç d’inventar i impulsar una proposta oberta i evolutiva, una proposta de moviment més enllà dels confins tradicionals.

Per definició, els punts forts juguen més des del govern, i menys des de l’oposició. En canvi, els dèficits són més perillosos estant a l’oposició. Tenim doncs la sort d’encetar una etapa en la que les necessàries revisions i innovacions poden emprendre’s amb millors expectatives i sense tensions.

Cal plantejar-se la hipòtesi d’un nou procés, la continuació del procés de la unitat socialista a Catalunya en la nova etapa del canvi, un procés de convergència progressiva de les forces d’esquerres al voltant d’un mateix projecte plural al servei del poble.

A la vegada, cal obrir una perspectiva més àmplia, federativa d’unes esquerres catalanes modernes, adequades als reptes del segle XXI. Això requerirà generar un moviment d’àmplies fronteres, capaç d’unir un arc ample de forces, progressistes i reformadores en un projecte compartit. Això s’ha d’anar concretant en una coalició estable en el temps, que es proposi no només dur a terme una acció coaligada de govern, sinó que s’aplegui al voltant d’uns objectius socials compartits, en la direcció d’una societat exemplarment igualitària, radicalment democràtica i que trobi solucions a la necessitat de desenvolupar sobiranies compartides en l’Europa federal en el marc de societats culturalment plurals.

Necessitem, per això, un eix vertebrador, una idea forta de futur, que no serà possible definir bé (i menys realitzar) sense una estructura política forta i un grup dirigent ample en el PSC que aplegui la seva pluralitat d’accents i una nova perspectiva estratègica de futur.

Per això és vital la qüestió del grup dirigent, democràticament configurat al llarg de períodes de temps relativament prolongats, que ha de renovar-se progressivament amb una lògica d’obertura i de pluralitat. Sols un grup de direcció d’aquestes característiques pot garantir la connexió amb la societat, una regeneració de la vida interna, la formació col·lectiva dels afiliats, la maduresa del partit. Sols un grup dirigent d’aquestes característiques permetrà seleccionar lideratges d’una manera sòlida.

Cal deixar de pensar que la política tendeix a reduir-se a una lluita entre líders. És una idea anti – moderna. Cal raonar, prioritàriament, en termes de “nosaltres”, entre altres raons, precisament perquè la qüestió del lideratge és important i no s’improvisa: només d’un “nosaltres” potent –quantitativament i qualitativa- poden sorgir bons líders. Hem de dir no al model de partit centrat en lògiques d’aparell i hem de dir no a la “modernització” centrada en la tripleta “líder – gerents – experts”. Especialment, no a la delegació en suposats experts sense ànima d’esquerres o vocació de servei als ideals de l’esquerra: aquests poden aportar molts elements justos i necessaris, però ni en les campanyes, ni en l’oposició ni en el govern poden substituir la necessària direcció política democràtica sense una alta probabilitat de produir errors inevitables i decisius. En qualsevol cas, el partit s’ha de guanyar, a través de la permanent millora i auto-exigència en la capacitació dels quadres dirigents que evolutivament i democràticament vagi generant, el no haver de dependre periòdicament de suposats experts sub-contractats. El partit ha de ser més productiu i innovador, la mateixa productivitat i innovació que volem aconseguir per a les nostres societats l’hem d’aplicar també a les nostres organitzacions. Hem de desenvolupar mecanismes de participació càlids, amables, a l’alçada d’una ciutadania exigent i cada vegada més ben formada, per a una classe treballadora moderna que poc té a veure culturalment amb la classe treballadora per a la qual es van fundar els partits socialistes al segle XIX.

14. Si un dels obstacles principals per la mobilització i l'articulació flexible de les esquerres és el "temor a la instrumentalització", el punt de partida d'una iniciativa com la que estem començant a discutir hauria de ser no sols molt transparent pel que fa a aquest punt, sinó que hauria de proposar-se clarament una visió instrumental a l'inrevés, una “instrumentalització de baix a dalt”.

En aquest sentit, no interessa tant la qüestió de "que és el que podem fer per ajudar el nou govern catalanista i d’esquerres" (que també) sinó la de "que és el que podem fer per aprofitar la nova situació política en una perspectiva de canvi progressista dins la societat, a curt, mig i llarg termini".

Un dels moments més importants de la política socialista (potser més important que el de la gestió i la decisió de govern) és justament el de la gènesi i construcció dels processos ciutadans, dels "sentits comuns", els consensos actius i els projectes compartits, que permeten fer sorgir noves possibilitats, noves orientacions, noves esperances, noves forces per efectuar els canvis i realitzar programes i projectes.

Hauríem d’enllaçar amb la línia fecunda, autoorganitzativa, del procés constituent del nostre partit i amb la memòria històrica dels moviment obrer i popular de Catalunya, realitzant activitats i eventualment creant instruments col·lectius per reforçar i donar a conèixer la història, la cultura i la fecunditat del socialisme català, per pensar i debatre les seves línies futures, per llençar noves formes de participació, amb una voluntat dominant: la conquesta de nous consensos actius entre els sectors progressistes del país, i d’una manera determinant entre les noves generacions.

15. I hauríem d'incorporar una dimensió europea i internacionalista absolutament definitòria, essencial. Impulsar una iniciativa, en xarxa, d'àmbit europeu, juntament amb grups d'altres països, en el marc del projecte germinal del PSE, i organitzar periòdicament unes trobades europees i internacionals sobre les perspectives d'integració política europea i el paper d'Europa enfront de la globalització i de l'actual crisi mundial. Aquesta perspectiva és, també, una base essencial de sentit i de mobilització pel nostre propi partit.

L’Europa política és a mig fer i necessita una Constitució democràtica. Ara: la UE “realment existent” pateix en aquests moments tres dèficits fonamentals: un dèficit social, un dèficit polític, un dèficit ciutadà. El risc és que s’intenti cobrir-los, des de la dreta, amb uns projectes de governança no democràtica que accepti com una dada de la realitat la no implicació ciutadana i una democràcia europea al 50%.

Però l’únic projecte socialista vàlid pel segle XXI consisteix precisament en traslladar als espais europeu i global la política de reformes realitzada en el marc de l’Estat-nació. Per això és vital la construcció d’un demos , d’un camp de batalla europeu pel socialisme, i d’un nou internacionalisme polític de contingut reformador.

La renovació del projecte del socialisme català és un projecte situat a l’interior d’una lluita més ampla a nivell europeu i mundial (la dreta a Europa tendirà a esdevenir una força supranacional, el “partit americà”), i orientat per tant a la construcció d’una esquerra europea, capaç de contribuir decisivament a la creixença de la potència política d’Europa enfront de la globalització, per construir un ordre mundial més just i pacífic, i per enfortir i difondre el seu model social.