Aportació de Pere Güell

Reflexions pre-congressuals

PER UNA POLÍTICA LAICA

“La democràcia és l’acceptació que cap home ni cap grup limitat d’homes és prou savi o prou bo per governar els altres sense el seu consentiment”.

Aquesta frase de J. Dewey ens indica que ningú pot atorgar-se el dret exclusiu de dir allò que és millor o pitjor per a una comunitat humana (poble, ciutat, regió, nació o estat). Que ningú posseeix la veritat o la raó totalment, sinó que el més convenient per a la majoria ho establim entre tots -encara que ens equivoquem.

La idea va més enllà, però. Si allò que cal fer ho establim de manera col·lectiva, la democràcia és, més que un sistema de govern, un sistema de convivència. Perquè està fonamentat en la participació de tothom.

Les eleccions europees del passat 13 de juny ens van mostrar una de les facetes més crítiques del sistema. Quan més de la meitat de la ciutadania no va a votar, és ben difícil acceptar la legitimitat de les institucions que es configuren a través d’aquests vots. En tot cas, el fenomen no és nou ni estrany: als Estats Units, el percentatge de votants que escolleix al president acostuma a ser menor que el que aquí va escollir el Parlament europeu. I podem recordar, per altra banda, que l’elevada participació electoral el 14 de març fou qualificada d’excepcional.

L’abstenció electoral a què ens hem acostumat correspon a un percentatge “normal”, d’acord. Però això no és raó suficient per a no amoïnar-nos. Esgarrifa pensar que la dimensió política i la realitat social puguin anar per camins tan oposats i divergents.

La sensació de què això de la política no va amb nosaltres, la llunyania de la societat real respecte a la representativitat institucional, l’extesa percepció de què la participació en la política és gairebé una activitat necessàriament tendent a la corrupció i a l’engany… Amb un més gran o més petit grau d’elaboració, sí que és cert que hi ha un cert ambient social en aquesta línia. “Tots són iguals”, s’arriba a dir; i evidentment, aquesta igualtat es refereix a les actituds i intencions dels polítics, valorats negativament.

Hi podria, fins i tot, haver una bona part de raó en tot això. Però no és bo que ens hi resignem. Abstenir-se en unes eleccions és, d’alguna manera, resignar-s’hi. I aquesta actitud, respectable, pot abonar el camí a què les coses continuïn tan malament com es diu que estan. O el que encara és pitjor: pot deixar el camp obert a moviments autoanomenats apolítics, que són descaradament antipolítics.

Algú ho ha dit de manera didàctica: “Perquè la política no passa de tu, encara que tu passis de la política”. La història ens ho demostra: quan falla la política comença el feixisme. Per més que es revesteixi de modernitat, adoptant màscares diferents: el model Berlusconi -controlem les administracions per a assegurar els nostres negocis-, utilitzat a Marbella o a Madrid (¿ja ningú se'n recorda del que va passar l’estiu de l’any passat?). O la reducció de la política a espectacle, on triomfen els bons actors i les frases curtes i lapidàries. O la utilització de la política per a evacuar recels i odis personals. O el recurs a la religió, o al nacionalisme, com a únics elements motivadors. O ...

No hi ha cap novetat, i no hi ha espai per a res tant nou que ens faci caure en el parany. Ja sabem on ens porten els experiments, les demagògies i la utilització amb fins polítics dels elements irracionals. La història del segle passat n’és plena, de lliçons en aquest sentit. I més val intentar passar pàgina, i aprendre.

No hi ha solucions màgiques ni definitives. Hi ha una manera de conviure consistent en dialogar, i cercar plegats les millors solucions per als problemes socials. I anar canviant aquestes solucions cada cop que calgui. Defensant amb la paraula les legítimes diferències en els principis i valors. Però sense introduir en el debat polític elements irracionals. Aquests han de restar en la intimitat, en la vida privada.

Cap mena de fe hauria d’interferir en el debat públic. A l’hora de posar-nos d’acord sobre la millor manera de gestionar allò que ens és comú, cal fer servir -per a poder entendre’ns- la més estricta racionalitat. El laïcisme és aquest convenciment: només amb la raó compartida, a través de la paraula, ens hem d’acabar entenent.

La frase de Dewey amb què començàvem ens indica que no existeix més veritat que la que junts anem establint. Ningú per si sol té tota la raó: el més raonable només es troba quan participem mitjançant el diàleg en la construcció del bé comú.

La política és, primer de tot, servei als ciutadans. I el que cal és garantir una bona gestió d’aquest servei. A més, la política ha d’harmonitzar unes diferències que, tot i ser irreductibles, han de conviure. Ha de cercar un punt d’equilibri entre elles, precari, provisional sempre... però suficient per a garantir que puguem continuar vivint en pau (i prosperitat).

Per dur-ho a terme, és del tot imprescindible que utilitzem el diàleg, només viable amb l’instrument de la racionalitat. Per fer possible l’intercanvi d’idees, i poder rebatre les de l’altre (que té una part de raó) mitjançant arguments.

El compromís cívic

El sistema democràtic és perfectible, com tot el que és obra humana. Només faltaria. Però, tal com algú va dir amb lucidesa, és “el menys dolent dels sistemes”. Cal ser molt escrupolosos amb això. Els partits polítics, governin o no, han d’assumir una gran responsabilitat. Hi ha maneres de governar que fomenten el “passotisme” de la gent: quan governa la dreta, per exemple, es fomenta la idea de què la participació política és innecessària.

I també hi ha maneres de fer oposició que cremen a tothom: quan en la política, local o nacional, s’hi instal·la la demagògia, l’insult, el no sistemàtic a tot, l’engany, la tergiversació de les paraules dels altres...

“La democracia, antes y más profundamente que un sistema de gobierno, es un sistema de valores, que demanda una reeducación político-moral”, deia J.L. López Aranguren. I el nostre R. Campalans ho va sintetitzar magistralment: “Política és pedagogia”.

Cal explicar les coses, però també motivar a la participació. Cal exercir un cert lideratge social. L’àmbit polític no ha d’oblidar el seu paper d’educador del conjunt de la societat. Ha de promoure la capacitat crítica en els ciutadans, per a què siguin capaços d’assumir el poder democràtic que els atribueixen les lleis i d’exercir-lo des de la solidaritat i al marge de la competitivitat. Només la difusió dels valors col·lectius permetrà als polítics ajudar a construir una societat en què el bé públic prevalgui sobre l’interès privat.

L’activitat política ha d’intentar ser, sense amagar-se’n, transformadora de la societat. La política és la principal eina per a la transformació social, encara que no és ni ha de voler ser l’única. Cal evitar, per sobre de tot, que es consolidi el divorci entre la política i la societat.

Segons la dreta, la democràcia és un mer procediment. Un mètode o mecanisme de mercat. “Realisme”, li diuen. Es tracta d’una mera lluita entre èlits dirigents i d’experts, que es disputen el vot del poble reduint els missatges polítics a fórmules publicitàries.

Doncs això no pot ser. Si bé és així com en part funcionen les nostres democràcies, no ens hi podem conformar. El desencís i l’apatia que s’observen a vegades en la societat són un símptoma, potser, de què s’espera alguna cosa més de les nostres democràcies. Un rebuig, tal vegada, a la reducció mercantilista de la participació política.

Els errors dels polítics (al govern o a l’oposició), potser, van en paral·lel a la deixadesa de responsabilitat de la gent (“passo de la política”). Com a ciutadans cal adquirir un cert compromís amb els afers comuns. És del tot imprescindible que hi hagi una ciutadania activa. El disc dels nois de Cornellà es diu “¿La calle es mía?”. Doncs bé: si, és clar (en un sentit certament oposat al que va utilitzar aquell ministre franquista). El carrer és de tots.

L’impuls a la participació és essencial per als socialistes. L’abstenció que més ens preocupa no és la que es dóna de manera alarmant en les eleccions. És la d’involucrar-se en allò públic. El que més ens amoïna és la tendència a abstenir-se de formar part de la col·lectivitat, a no sentir-se concernits pels afers públics. L’individualisme, l’atomització social, la privatització de les experiències vitals; el rebuig a l’espai públic. Sembla que cada cop més gent veu la societat com un supermercat immens que ens dispensa només drets, sense haver d’assumir cap deure.

No ens hauria de fer vergonya reivindicar uns principis que prioritzin allò col·lectiu i proclamin la superioritat moral dels valors de la solidaritat, la fraternitat, la cura del feble, etc... Per construir col·lectivament una ètica cívica, laica i republicana, des de la qual comprometre’ns en els problemes comuns. Democràcia és participació ciutadana.

El bé comú

El foment de la participació ciutadana és una de les senyes d’identitat dels socialistes catalans. Sense una ciutadania activa, crítica i compromesa, no tindria sentit el nostre projecte polític. El president Zapatero acostuma a parlar del socialisme dels ciutadans. Doncs bé: ser ciutadà implica tenir criteri i actuar segons ell, adoptar una actitud protagonista a la societat, assumir amb llibertat deures i compromisos... i criticar de manera constructiva, però tot el que calgui, a aquells que es dediquen a la política.

La democràcia representativa no deixa de ser necessària. No podem eliminar els seus mecanismes defensant una democràcia directa que seria incompatible amb les dimensions, la pluralitat i la complexitat de les nostres societats. És demagògic reivindicar una suposada espontaneïtat ciutadana “pura”; normalment, la manipulació i utilització amb finalitats inetressades d’uns o altres acaben per desvirtuar-la.

Però amb les eleccions, els partits i els representants no n’hi ha prou. Cal aprofundir la democràcia en totes les esferes de la vida social, i acostar el poder i la seva gestió a les persones.

Això implica, d’una banda, exigir la descentralització del poder, per exemple transferint més competències i recursos als ajuntaments. El federalisme és això: que l’atenció dels afers públics sigui el més propera possible al ciutadà. Que una administració supramunicipal només assumeixi les funcions que un govern local no pot fer, i així succesivament fins arribar a dalt de tot (més o menys, a Brusel·les).

D’altra banda, l’aprofundiment democràtic implica també fer més participatives les institucions que afecten la vida social i, sobretot, fomentar totes les formes de participació.

Els socialistes catalans volem una societat participativa, perquè creiem en el valor de la igualtat. I igualtat vol dir participació, doncs és la condició de què gaudeixen els ciutadans que comparteixen la càrrega de la responsabilitat pública. Així col·laboren de manera activa en la determinació del bé comú, i saben que els uns es pertanyen als altres, compartint un destí comú.

La participació, doncs, fa possible la igualtat. Les organitzacions polítiques, i el PSC ho sap prou bé, han d’animar els processos ciutadans i les dinàmiques participatives. Una bona part de l’acció cívica dels partits hauria de basar-se, precisament, en un compromís ferm i sincer amb això.

Sense defugir cap responsabilitat, naturalment. Entenem que a la societat hi ha d’haver partits vinculats a programes polítics, i pensem que la política és la principal eina per a l’acció social transformadora. Abandonar l’espai públic, per escepticisme, apatia o descoratjament, és summament perillós i suposaria l’entrega definitiva d’una eina que –encara que criticable– és essencial per vetllar pel bé comú.

El bé comú... ¿una expressió passada de moda? El bé comú és la base de l’existència i el desenvolupament d’una societat. El contingut del bé comú és el conjunt de principis, regles, recursos, institucions i mitjans que permetin promoure i garantir l’existència digna de tots els membres de la comunitat humana (al poble, ciutat, regió, nació o estat).

En un nivell immaterial, són elements cabdals del bé comú el respecte i la tolerància en les relacions amb l’altre; la participació ciutadana i el suport als desafavorits. En un nivell material, el bé comú es basa en el dret de totes les persones i col·lectius a un accés just als recursos que es necessiten per a viure dignament: l’alimentació, l’habitatge, l’energia, l’educació, la salut, el transport, la informació...

La pressió capitalista en el procés de globalització cultural i econòmica converteix en indefugible el compromís amb aquest valor. Avui ens trobem davant la necessitat de (re)construir el bé comú. El 10è Congrés del PSC, de ben segur, aportarà a la societat catalana energies concretes per assolir aquest empeny.

Pere Güell