Aportació de Teresa Sandoval

UNA NOVA ETAPA, CAP ENDAVANT

El Partit dels Socialistes de Catalunya afronteu aquest cap de setmana un Congrés històric, no tant sols pel que afecta a les vostres qüestions orgàniques o internes de Partit, sinó per les expectatives de canvi que una bona part dels ciutadans hem dipositat en vosaltres i que s’han traduït en unes responsabilitats de govern, sovint compartides, que afecten a tots els ciutadans de Catalunya i d’Espanya.

En poc més d’un any, la situació política a Catalunya, Espanya, Europa i el món, ha estat sacsejada per uns aconteixements que han fet reaccionar, d’una manera o altra, una ciutadania que demana un canvi de paradigmes, de referents, d’actituds i de propostes que responguin millor als canvis que de fet s’estan produïnt al món, i, en particular a casa nostra.

I des d’aquesta perspectiva, és especialment d’agrair l’oportunitat que doneu a persones que, no sent afiliades i amb trajectòries o criteris no sempre coincidents, ens sentim i ens hem sentit, copartíceps d’una voluntat de canvi i de transformació de la societat des d’una perspectiva de progrés.

I és també des d’aquesta perspectiva que us animo a plantejar aquest Congrés no com a un punt d’arribada des del qual gestionar el poder assolit, sinó com un punt de partida per veure com, des de les responsabilitats de govern, s’ofereix a la societat la voluntat de compartir un projecte engrescador que obri una nova etapa i un nou camí en el que caminar plegats i que ens aporti nous referents, nous paradigmes, noves propostes, noves il·lusions i noves accions que ajudin a resoldre els nostres problemes quotidians i a progressar com a país.

1. Una situació històrica.

Avui, a Catalunya i a Espanya es produeix una situació històrica. Per primera vegada, la doble confrontació entre els dos nacionalismes, el català i l’espanyol, comença a trencar-se amb la doble victòria de Pasqual Maragall a Catalunya i de José Luis Rodríguez Zapatero a Espanya. I no només perquè siguin persones que comparteixen una mateixa opció política (que també), sinó perquè per primera vegada a la història, un líder polític català i un líder polític espanyol que governen (i que a més a més representen la mateixa opció política), coincideixen, conceptualment, en un model d’Espanya que es basa en el reconeixement de la seva pluralitat com a factor de potencial riquesa. És la primera vegada que aquest històric encaix de Catalunya a Espanya que tradicionalment ha plantejat el catalanisme polític, es pot plantejar des del diàleg i la negociació per fer un projecte comú, i no des de dos projectes confrontats.

Però també crec que es produeix una altra coincidència històrica. Els orígens de les opcions progressistes a Catalunya, tradicionalment catalanistes i d’arrels més liberals o llibertàries, de més proximitat i amb més protagonisme del ciutadà, són diferents dels de l’esquerra espanyola, el que s’ha concretat també en les especials relacions que els partits d’esquerra tenen amb els seus partenaires a Espanya. El nou lideratge de José Luis Rodríguez Zapatero aproxima les dues tradicions (Al 36è. Congrés, es parla de socialisme dels ciutadans i de que la unitat d’Espanya i la seva diversitat són les dues cares de la mateixa moneda), el que pot facilitar també el plantejament dels grans temes d’Estat de caràcter sectorial sense contradir-se amb els temes territorials o nacionals.

És per això que crec que totes aquestes coincidències històriques donen peu a que els ciutadans de Catalunya albirem esperances fonamentades de que, aquesta vegada sí, Catalunya podrà avançar en la seva capacitat d’autogovern i en la seva manera de gestionar-lo, obrint un nou marc de relacions i interdependències amb Espanya i amb Europa, que trenqui vells esquemes i obri noves perspectives a l’hora de definir unes noves regles de joc.

Per això crec que hem de ser ambiciosos i hem de definir el nostre propi model, les nostres propostes, però alhora hàbils en la gestió d’aquesta ambició.

2. Valoració del darrer cicle electoral

El darrer cicle electoral no es pot avaluar sense contextualitzar-lo en el marc del govern del PP amb majoria absoluta, que, com ja s’ha analitzat reiteradament, ha estat caracteritzat per la crispació: la crispació nacional identificant demagògicament terrorisme/nacionalisme, les demandes de més autogovern amb voluntats secessionistes; la crispació entre els territoris, entre el govern i la ciutadania, amb el menyspreu dels moviments cívics, i, sobretot, amb una política internacional erràtica i subordinada al pitjor govern d’EEUU, que ens va portar a la guerra d’Iraq i al distanciament de l’estratègia europea.

Aquesta radicalització del govern d’Espanya va afavorir la radicalització dels sentiments ciutadans, reforçant, en contraposició, les opcions més radicals alternatives a les de govern, el que apuntava ja cap a un sentiment de necessitat de canvi de la societat. Aquest sentiment es manifesta, primer i unit a la pròpia voluntat de canvi a Catalunya, a les eleccions catalanes, on Pasqual Maragall assoleix la Presidència del govern, i, posteriorment, a les eleccions generals, amb la victòria de José Luis Rodríguez Zapatero, després d’un tractament nefast de l’atemptat de l’onze de març, en el que tots ens vam sentir traïts i insultats, i en el que van aflorar les ràbies acumulades durant aquests 4 anys.

Crec que aquest fou el sentir majoritari d’aquells qui el diumenge 14 de març optaren pel canvi. Més que per una raó concreta, fou un moviment nascut d’una necessitat vital de canviar els paràmetres de convivència entre nosaltres ciutadans; entre nosaltres: territoris, pobles i nacions; entre els propis polítics i demòcrates, i entre polítics i ciutadans.

Una necessitat vital que va anar quallant a mida que el govern del PP va anar trencant, poc a poc, amb prepotència i autoritarisme, les mínimes regles de la convivència, el respecte a les institucions democràtiques i als seus representants i el respecte al ciutadà, la veu del qual es va anar traslladant al carrer y la indignació de la qual va anar arrelant de mica en mica al seu subconscient.(...).

Si alguna cosa ha marcat aquests 4 anys, és que la democràcia només ha trobat un marc d’expressió a les urnes o al carrer. I entre les unes i l’altra, és fonamental preservar i profunditzar aquells mecanismes que trenen i salvaguarden la relació i la confiança entre l’Estat i la societat, entre els governants i els ciutadans. I si no, repassem en quins moments la ciutadania castiga severament els seus dirigents...

De les eleccions espanyoles, és important destacar que la victòria del PSOE té els seus puntals a Catalunya, Andalusia, Aragó, el País Basc. Per tant, al desencís ciutadà general que espera una altra manera de governar, s’afegeix l’esperança dels territoris per un govern que plantegi un model d’Espanya en xarxa i plural, multipolar, que respecti i valori les realitats nacionals diverses, les diferents cultures, i les alliberi de l’ofec polític o econòmic que estaven patint.

A Catalunya, la Presidència de Pasqual Maragall a la Generalitat de Catalunya, el resultat de les següents conteses electorals i l’opció de reafirmació sobiranista de CiU al seu darrer Congrés, obre les portes a que el PSC ocupi –es vagi consolidant en– la centralitat política catalana.

La qüestió és si estem al davant només d’un moviment o corriment d’espais polítics, o si és el moment d’oferir a aquesta societat catalana uns nous reptes que requereixen l’actualització del projecte polític per a Catalunya.

La meva opinió, i la que vull aportar en aquest Congrés, és que som al davant d’una nova etapa a Catalunya, a Espanya i a Europa, que hem d’anar omplint de continguts, de nous projectes, de noves ambicions, de nous models... que estirin de la societat, i que no és només una tasca dels partits, ni una tasca sols del govern, sinó una tasca a compartir amb la ciutadania, tendint les mans a tots aquells que vulguin participar-hi de manera constructiva.

3. Els nous reptes

M’agradaria traslladar-vos alguns dels reptes que, al meu entendre, poden pivotar –pivoten ja– aquesta nova etapa:

§ Establir els paràmetres d’equilibri entre la societat civil i l’estat, una més gran interacció entre els polítics, els ciutadans i els seus representants, procedint a un procés de devolució de sobirania a la gent, que la impliqui en el projecte col·lectiu i l’enriqueixi, la corresponsablitzi més en les accions que ens afecten, impulsant aquelles iniciatives legislatives o accions de govern que així ho garanteixin (Llei electoral, paper del territori, fórmules de participació i intercanvi, foment del mecenatge...) i buscant noves fórmules de comunicació i interacció.

Quan més estret i sincer és aquest vincle, més relació tenen les polítiques que impulsa el govern amb els problemes reals de la gent, més equilibrades són les decisions que pren i més dinàmica és la societat, contribuint molt millor a desenvolupar el nostre col·lectiu social. Quan més pes té la societat civil, més a gust i identificada es troba la gent amb el seu entorn.

Es hora doncs d’iniciar la nova etapa regida per la cultura del respecte i de la col·laboració mútua; de l’apropament i la interdependència de lo públic i de lo privat. Les complicitats amb el teixit ciutadà, amb els diferents sectors i agents econòmics, socials i culturals, amb els diferents territoris i cultures, ajuden a perfilar la necessària visió estratègica i a optimitzar l’execució d’aquelles accions que responen a les prioritats polítiques.”

Fent la política seductora i útil per a qui tingui inquietuds per a transformar i millorar la societat encara que no vulgui vincular-se estrictament a un partit polític. Integrar noves visions de persones joves, underforties, abordar i compartir amb ells els nostres grans reptes de futur: l’ensenyament, la cultura, la feina, la creativitat, les empreses, la família, la conciliació laboral i familiar, l’habitatge, quines estratègies de país impulsem, ....

§ Un projecte per a Catalunya superador de les tradicionals dualitats: Catalunya/Espanya, nacions/ciutats/ciutadans, catalans d’origen/catalans d’arribada, bons catalans i mals catalans, catalans de primera o catalans de segona... i posar les bases perquè nous fenòmens, com per exemple els migratoris, no en reprodueixin de noves.

Des del punt de vista de Catalunya en relació amb Espanya, obrir i invitar a obrir, sense por, una etapa de canvi en les relacions entre Espanya i Catalunya, que ens permeti avançar des de la corresponsabilitat d’un projecte compartit en el que tots puguem sortir guanyant, però des de la llibertat per desenvolupar-nos com a país, convidant a definir una fórmula d’organització de l’Estat en el qual tots ens hi trobem còmodes.

Recuperar la complicitat dels catalans, la perduda transversalitat del catalanisme polític, per proposar plegats un model diferent de convivència amb Espanya, des de la nostra pròpia reflexió del què volem ser, per fer què i arribar a on, però buscant també la complicitat amb la resta de ciutadans espanyols, intentant disoldre les pors irracionals, afavorint el coneixement mutu, l’intercanvi i el debat sobre els problemes que ens són comuns.

Fer passes endavant de manera que el catalanisme no sigui només un referent diferencial respecte als altres territoris, cultures o nacions, sinó sobretot una realitat que vetlla per omplir de contingut el ser català, més enllà dels símbols i les seves senyes d’identitat, de les essències.

Un sentiment de país fet de realitats i d’ambició, en el que les competències i el finançament son l’instrument per a la millora de la riquesa i qualitat de vida dels seus habitants.

Catalunya no és un país en abstracte, és el que són els territoris, les ciutats, la seva gent, també la seva pròpia diversitat cultural, el seu patrimoni cultural i natural... amb l’ambició de projectar i compartir les nostres obres, empreses, els nostres científics, arquitectes, les nostres idees, la nostra aportació a una societat més moderna, pròspera, justa i lliure. Coneguts també pel nostre model de convivència, per obrir-nos al món, a noves experiències i aportacions, per ser terra d’acollida.

§ Impulsar des de la reafirmació d’Europa, l’avenç cap a una Europa superadora dels interessos dels estats, que es basi més en la defensa dels interessos dels europeus com a ciutadans, de la cohesió social i el progrés, respectant la diversitat dels seus pobles i cultures.

Creure fermament que un altre món és possible, i impulsar aquelles accions i compromisos que ens permetin la gestió d’un món globalitzat en el que prevaleixin els objectius de la pau; la convivència des del respecte als principis democràtics, els drets humans i a les diferents expressions culturals; la preservació del medi i un desenvolupament econòmic més equilibrat.

Fomentar aquests valors en la pràctica de la vida quotidiana és condició sine qua non, o mai serà viable aplicar-los des d’una estratègia global.


4. Les dificultats a superar

Malgrat les condicions favorables, el camí no serà fàcil, doncs només estem en un punt d’inflexió. Tenim uns bons líders i grans presidents, tenim uns bons governs, i tenim una societat que respòn, i entre tots podem fer que els sostres dels prejudicis es trenquin amb la força de la raó i amb la força de la il·lusió.

Serà una etapa d’acció política, però també d’interacció civil. Però pot ser una etapa històrica per a bé de Catalunya i els catalans, si tenim rauxa, si la gestionem des de la convicció, però també des de la capacitat del convenciment i el seny.

Èxit al Congrés!