Aportació de Toni Comín

En resposta a la pregunta “Què esperes del socialisme català”, amb motiu del 10è Congrés del PSC

Antoni Comín i Oliveres. Diputat del grup Socialistes-CpC

A. Algunes qüestions ideològiques i programàtiques

1. La raó de ser del socialisme és la defensa de la justícia social. Des de la Il·lustració ençà, un principi comú ha enllaçat totes les tradicions ideològiques partidàries de l’emancipació humana, ja sigui el liberalisme igualitarista, el socialisme, o el republicanisme. Segons aquest principi, no podem considerar justa una societat en què les desigualtats -a l’hora de repartir les oportunitats que condicionen la vida i la felicitat de les persones- siguin conseqüència de la “loteria social” (la família, l’entorn o la classe social en què neix una persona) ni de la “loteria natural” (els talents o dots naturals amb què neix una persona).
Aquest principi definidor de la justícia social comunament s’anomena igualtat d’oportunitats (real) o equitat. Cap desigualtat que no sigui fruit de la lliure decisió de les persones, en una situació d’igualtat d’oportunitats real per a tothom, no pot ser considerada justa. Garantir la igualtat d’oportunitats real a tots els ciutadans d’una societat és el somni dels socialistes, i una tasca difícil, a causa de totes les inèrcies socials i naturals que cada dia hi van en contra.

Una diferència fonamental entre l’esquerra i la dreta (democràtica) és que la primera és conscient que la igualtat d’oportunitats és una cosa molt seriosa i que no és una tasca gens fàcil, mentre que la segona només la proclama, però no té cap vocació d’acomplir-la.

2. Un dels reptes principals dels socialistes de qualsevol part del món, en els nostres dies, es lluitar per construir un procés de globalització just, que serveixi prioritàriament als interessos dels països del Sud. En aquests països hi ha el major saldo de sofriment humà provocat per causes socials, i la vocació dels socialistes és eradicar aquest tipus de sofriment. Els socialistes no poden ser socialistes sense ser internacionalistes.

Cal aturar ràpidament l’actual model de globalització econòmica de caire neoliberal, regit només per les pures regles del mercat i els interessos privats dels mercats financers i les grans corporacions econòmiques, i construir un model de globalització d’orientació socialdemòcrata, que posi el creixement econòmic global al servei dels drets socials de tots els ciutadans del planeta. Per a això és necessari establir unes regles democràtiques que regeixin l’economia global i crear institucions globals democràtiques –o reformar les existents- per tal que apliquin aquestes regles.

Un programa mínim per a la reforma de l’actual model de globalització econòmica podria ser: 1. la creació d’un Fons Mundial contra la Pobresa, 2. més ambició en la condonació del deute extern dels països pobres; 3. la desaparició dels paradisos fiscals; 4. la regulació dels mercats financers, per aturar la seva inestabilitat i la seva lògica especulativa; 5. una coordinació política global que permeti incrementar els drets laborals dels països del Sud; 6. posar el comerç internacional al servei del desenvolupament dels països del Sud (p. ex.: reformar els subsidis a l’agricultura als països del Nord i eliminar els subsidis a l’exportació; modificar el sistema de patents per tal que els països pobres puguin produir fàrmacs genèrics); 7. democratitzar les institucions econòmiques internacionals, com el FMI o la OMC.


3. La Unió Europea ha de ser una prioritat estratègica per al socialisme català. Per tres motius, principalment. Primer: perquè tot federalista ha d’optar per la construcció d’una federació europea –d’una única comunitat política europea, que avui està encarnada per la nova Constitució europea, que cal saludar positivament- com un pas més en la realització del somni federal, que consisteix en buscar la lliure unió entre ciutadans i pobles, des del respecte a la seva diversitat.

Segon: perquè només per mitjà de la seva unió política, Europa podrà conservar el seu model social, que es basa en l’equilibri entre la competitivitat econòmica i la cohesió social (entre la prosperitat i la redistribució). Aquest model social no és tan sols una especificitat que Europa ha de preservar per a sí, sinó un referent que Europa pot i ha d’oferir al món, com la seva millor aportació a la resta de regions del planeta.

Tercer: perquè només a través d’Europa els socialistes catalans podran decantar el curs de la globalització en la direcció desitjada. Només amb una integració política més avançada, assolirem una Europa que sigui determinant políticament en la comunitat internacional, i només des d’aquest rol determinant pot Europa convertir-se en un líder actiu de la democratització d’aquesta comunitat.

En aquest sentit, és del tot necessari que es progressi en la constitució d’un autèntic partit socialista europeu, que sigui un actor visible –i amb un programa clar i identificable- no només en el sí de la societat europea, sinó en el conjunt de la societat internacional.

4. A nivell domèstic, la prioritat del socialisme català ha de ser la consolidació i l’enfortiment de l’Estat del benestar. Una Administració pública moderna i eficient ha de servir per garantir els drets socials a tots els ciutadans, sense que això eximeixi a aquests d’un capteniment de corresponsabilitat cap als serveis públics dels quals són usuaris.

A Catalunya, particularment, cal desenvolupar la quarta pota de l’Estat del Benestar, que –juntament amb l’educació i la sanitat públiques i les pensions- s’ocupi dels serveis a les famílies i a les persones (guarderies, serveis socials, atenció a la gent gran, etc.). Cal també garantir la integració de les dues xarxes escolars (privada i concertada) en una mateixa “xarxa pública”, cal garantir el sosteniment financer del sistema sanitari i, molt especialment, cal escometre una política activa d’eradicació de la pobresa (que afecta molt majoritàriament a persones que ja no tenen cap possibilitat d’accés al mercat de treball).

Cal, també, adaptar l’Estat del benestar als canvis socials més trascendentals, tant en l’estructura demogràfica (envelliment de la població, accés massiu de la dona al mercat laboral, nova població immigrada), com en l’estructura productiva (revolució tecnològica, nova economia basada en el coneixement i centrada en els serveis, declivi progressiu de l’economia industrial). En aquest sentit, cal explorar la “renda bàsica” com una manera eficaç de garantir els objectius clàssics de l’Estat del Benestar en aquest nou context.

Finalment, la promoció de tots els mecanismes de democràcia en el sí de l’empresa (en primer lloc el sindicalisme i economia social, i en segon lloc els instruments de responsabilitat social de les empreses) han de ser reforçats i potenciats com a estratègies fonamentals per a la creació d’un teixit econòmic just i una societat capaç de distribuir les oportunitats de manera equitativa.

5. El dret a la pròpia cultura, a la pròpia identitat nacional, i el dret a viure en la pròpia llengua també han de ser drets fonamentals per als socialistes catalans. De la mateixa manera que existeix la injustícia econòmica i social, també existeixen les discriminacions i les injustícies per raons culturals i lingüístiques.
El federalisme és la tècnica política que intenta donar resposta a la convivència de diverses identitats nacionals i culturals en una mateixa comunitat política. El federalisme és la manera d’unir els diferents, mantenint la seva diferència. Per això, el federalisme està igualment allunyat de dos extrems: del centralisme (o del jacobinisme), que, en nom de la igualtat de drets i deures polítics de tots els ciutadans d’un Estat, està sempre a punt per a sacrificar la seva diversitat cultural i lingüística; i del confederalisme, que, en nom dels drets nacionals i de la diferència cultural, està sempre disposat a sacrificar la igualtat dels drets i dels deures entre tots els ciutadans de les diferents parts de la confederació.
En el cas d’Espanya, el federalisme ha de servir no només per a protegir la pluralitat i la diversitat d’identitats que constitueixen Espanya. A més, ha de servir per a descentralitzar el poder polític d’un Estat com l’espanyol que, des de fa pràcticament tres-cents anys, cultiva d’una cultura centralista, que concep el país de forma radial.

Durant molts segles, com a herència de la Il·lustració i del primer liberalisme, a Europa occidental es va identificar la modernització administrativa i la prosperitat econòmica amb el centralisme polític. Avui aquesta lògica ha passat a la història: l’única forma de garantir la modernització de l’Administració pública i el dinamisme econòmic d’una societat és el federalisme. Només la descentralització i la proximitat al ciutadà són garantia de l’eficiència dels serveis públics. Només la distribució de les infrastructures i el poder polític al llarg del territori de l’Estat són garantia del desvetllament de totes les energies emprenedores d’una economia i una societat.

6. En les nostres societats actuals, els ciutadans tenen cada vegada un més alt nivell educatiu i estan més informats, gràcies a l’existència d’un gran ventall de mitjans de comunicació (que s’han convertit en un actor fonamental del sistema polític). Aquesta i d’altres raons fan que siguin més exigents de cara a les institucions que, en un sistema democràtic, els representen; i fan que els ciutadans vulguin, sovint, participar ells mateixos de manera directa els processos de presa de decisions.

Els sociòlegs han demostrat que, al mateix temps que la democràcia representativa liberal ha perdut legitimitat en les darreres dècades (pèrdua d’afiliats per part dels partits, increment de l’abstenció), ha augmentat la participació política dels ciutadans a través d’altres actors socials, de la societat civil i de moviments socials més o menys informals. Això demostra que els ciutadans no en tenen prou amb el model clàssic de democràcia representativa -que redueix la seva participació política a l’elecció dels seus representats cada quatre anys- i que exigeixen un model de democràcia més participatiu.

Des de l’esquerra s’ha de reflexionar seriosament sobre aquesta evolució cap a la democràcia participativa. Cal explorar tota la pluralitat de mecanismes que poden permetre la participació directa dels ciutadans en el procés polític, ja sigui en la seva fase de mobilització social, de deliberació, de decisió, o de fiscalització de les institucions i els poders públics (consells ciutadans, referèndums i consultes, iniciatives legislatives populars, pressupostos participatius, etc.).
Per part dels partits polítics d’esquerres, calen dues coses: obrir canals de participació directa dels ciutadans en les institucions; i acceptar que la funció d’intermediació entre el ciutadà i les institucions (la funció de representació) ja no recau -ni ha de recaure- de manera exclusiva en els partits polítics, perquè els moviments socials i els actors de la societat civil, tot i que no es presenten a les eleccions, també volen intervenir o influir en l’agenda política. I sovint assoleixen la legitimitat suficient per a fer-ho, com a expressió organitzada que són de la ciutadania.

2. Algunes qüestions estratègiques

1. Sobre el govern catalanista i d’esquerres. Un dels somnis del socialisme català era veure a l’esquerra catalana al capdavant del govern de Catalunya. Centenars de militants dels temps de la dictadura van alimentar, durant dècades, la seva lluita contra el franquisme gràcies a aquest somni. Avui aquest somni és, finalment, una realitat.

Una condició d’aquesta realitat és acceptar la pluralitat de l’esquerra catalana. L’esquerra catalana és irremeiablement plural, en la seva expressió política. L’esquerra catalana només serà al govern de la Generalitat si les seves diferents expressions polítiques o partidàries són capaces de cultivar amb intel·ligència la cultura de la coalició, del diàleg i de l’acord. Tanmateix, en aquest context de pluralitat, el socialisme és sens dubte l’actor central, el pal de paller de l’esquerra i aquell a qui correspon la funció de lideratge i d’aglutinador. La qual cosa no és tant un avantatge sinó, sobre tot, una més gran responsabilitat.
Alguns militants del socialisme expressen avui la seva preocupació a causa d’una certa incompatibilitat ideològica entre un projecte que, en última instància, és independentista, com el d’ERC, i un projecte federalista com el del PSC. Molts poden pensar que l’independentisme d’ERC és més proper, ideològicament, al confederalisme (que CiU ha proclamat com a propi en el seu darrer Congrés) que al federalisme dels socialistes. I que aquest fet pot ser un factor d’inestabilitat per a l’actual govern catalanista i d’esquerres.

Cal estar persuadits, tanmateix, que el govern de la Generalitat és del tot sòlid, perquè hi ha dues condicions objectives que fan molt estable l’aliança que el sosté. En primer lloc, el PSC i ERC, així com IC-V, són forces polítiques que comparteixen totes tres els principis ideològics i els objectius programàtics de l’esquerra, cosa que no succeeix en les relacions entre ERC i CiU. En segon lloc, ERC, tot i ser més propera a una lògica confederal com la de CiU que a una lògica federalitzant com la del PSC, sempre preferirà un federalisme real i efectiu com el que proposa el PSC (que es pugui convertir en realitat a Espanya, doncs compta amb el recolzament i la complicitat de l’actual govern del PSOE), que no un confederalisme retòric i virtual com el que propugna CiU (que no té cap possibilitat de fer-se realitat a Espanya, doncs no compta amb el recolzament de la dreta espanyola).

2. Sobre el grup parlamentari propi al Congrés. Sens dubte, un dels debats més candents avui en el sí de la família socialista catalana, és la possibilitat de crear un grup parlamentari propi al Congrés de Madrid. D’entrada, és important que qualsevol resolució relativa a aquesta qüestió no perjudiqui la cohesió interna del partit socialista de Catalunya, en un moment en què és la columna vertebral del govern de la Generalitat i en què és un dels suports i dels components claus del govern del PSOE. Tanmateix, es tracta d’un debat realment interessant perquè hi ha bones raons tant per defensar la oportunitat com la inoportunitat del grup propi.

Raons que avalen l’oportunitat de crear el grup:

1. El PSC és un partit independent, federat amb el PSOE, i en aquest sentit té tota la legitimitat per constituir-se en grup propi

2. Si té grup propi, el PSC pot convertir-se de manera més clara en el gran partit de l’esquerra o de la socialdemocràcia catalana, a més d’actuar com el principal grup català al Congrés de Madrid.

3. El grup propi contribuirà, molt probablement, a guanyar les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb més comoditat i a ampliar l’espai electoral del PSC (sense reduir-lo), donat que el grup parlamentari propi permetria visualitzar la seva condició actual de partit autònom, cosa que podria atreure els sectors socialdemòcrates d’adscripció més nacionalista

4. El grup parlamentari propi es va perdre amb motiu del 23-F. En aquest sentit, la seva recuperació seria un acte de normalització democràtica.

Raons que avalen la inoportunitat de crear el grup:

1. Si es creés el grup parlamentari del PSC al Congrés, el PSOE ja no seria el primer grup de la Cambra, sinó el segon, per darrera del PP. Això podria afectar negativament el govern de Zapatero.
Tanmateix, aquest potser sigui un argument menys problemàtic del que sembla a primera vista: aquesta és l’experiència del PSC al Parlament de Catalunya, on és el segon grup per darrera de CiU. Ser el segon grup no necessàriament té per què ser una font de debilitat per al govern que s’hi recolza, si l’aliança amb la resta de grups és sòlida (com seria el cas del PSC amb el PSOE).

2. Donat que hi ha dues Cambres a les Corts de Madrid, el normal és que una, el Congrés, s’estructuri d’acord amb les adscripcions ideològiques (eix dreta-esquerra) i l’altra, el Senat, a les adscripcions territorials (per comunitats autònomes). Així com al Parlament Europeu els partits s’agrupen per afinitats ideològiques i el PSOE no forma un grup propi, sinó que s’integra en el Grup Socialista Europeu, de la mateixa manera sembla el més lògic que el PSC s’integri en un únic grup parlamentari de tot el socialisme espanyol i que no formi un grup a part.

Aquest darrer argument dona peu a imaginar una tercera possibilitat, que està a mig camí entre totes dues postures. És cert que al Parlament Europeu els partits s’integren en un únic grup d’abast continental, en funció de la seva adscripció ideològica. Tanmateix, en l’entramat institucional de la UE hi ha “segona cambra” que és el Consell Europeu, que actua com a autèntica cambra territorial, donat que en ella els qui hi participen son els representants dels Estats (els seus presidents o primers ministres). A més, el Consell Europeu té molt més poder de decisió en l’estructura constitucional de la UE, ara per ara, que no el Parlament Europeu, la qual cosa el converteix, en realitat, en “primera cambra”.

Aquesta no és la situació d’Espanya, on el Senat només es convertirà en “cambra territorial” i en peça central d’un model d’Estat federal quan prosperi la reforma constitucional que ha anunciat l’actual govern del PSOE. Fins la propera legislatura aquest nou Senat federal (amb poder efectiu i per damunt del Congrés en aquelles qüestions que afecten directament l’organització territorial de l’Estat) no serà una realitat.

Per tant, una possible solució en el tema del grup, donada l’actual situació a Espanya, seria la següent:

® el PSC podria constituir grup parlamentari propi al Congrés en algun moment de l’actual legislatura (no cap al final)

® quan el Senat federal a Espanya fos una realitat ja consolidada, en la legislatura següent, el PSC podria desfer el seu grup parlamentari al Congrés, en el benentès que aleshores ja comptaria amb un grup propi al Senat (ja sigui en solitari o amb la resta de forces de l’esquerra catalana)

® d’aquesta manera el PSC es podria presentar en les millors condicions possibles a les properes eleccions al Parlament de Catalunya i activar el seu efecte d’imant cap als actuals votants socialdemòcrates d’altres forces polítiques catalanes

® la constitució del grup propi al Congrés seria, per tant, només una mesura acotada en el temps (podria durar uns quatre anys, dos de l’actual legislatura i dos de la següent), una mesura provisional però amb indubtables avantatges polítics a Catalunya

® el grup del PSC també tindria grans efectes positius de cara a la vida política espanyola, en la mesura que serviria d’estímul per la configuració i la consolidació d’un Senat federal, peça central de la nova organització territorial de l’Estat

Aquesta proposta només és viable en el benentès que sigui possible constituir un grup parlamentari propi del PSC el Congrés al llarg de l’actual legislatura. Hi ha algunes disputes en la interpretació de l’actual reglament del Congrés: algunes interpretacions estimen del tot impossible la constitució d’un grup parlamentari del PSC amb l’actual reglament, però també hi ha altres dictàmens que semblen indicar que l’actual reglament no hauria de ser un obstacle insalvable per a la constitució del tal grup, si hi ha voluntat política i una majoria parlamentària que recolzen aquesta possibilitat.

3. Sobre la democratització interna dels partits polítics d’esquerres. En la lògica de l’evolució de la democràcia representativa a la democràcia participativa, és important pensar i comprendre la nova funció que han de jugar i el nou tipus d’estructura que han de tenir els partits polítics d’esquerres. Totes aquelles reformes que serveixin per a fer més democràtics els partits polítics, per a fer-los més transparents a la societat i més oberts a la participació dels ciutadans no militants, han de ser escomeses amb valentia. La davallada d’afiliats és un fenomen general en tots els partits de l’esquerra europea. Però els partits socialistes no haurien d’assistir passivament o defensivament a aquesta realitat que els afecta d’una manera molt aguda.

No hi ha mecanismes màgics que serveixin per garantir la satisfactòria comunicació dels partits amb la seva societat, de manera automàtica. Tanmateix, això no vol dir que no calgui obrir -i discutir intensament- el debat sobre els avantatges i els inconvenients d’algunes mesures que tenen la voluntat de democratitzar els partits, com per exemple: la limitació de mandats dels càrrecs públics, així com dels càrrecs interns dels partits; la regulació legislativa de la democràcia interna dels partits; les llistes obertes, sempre que el finançament dels partits sigui públic i equitatiu; les eleccions primàries per part dels afiliats; les consultes internes, etc.
De la mateixa manera, els partits d’esquerres haurien de valorar positivament tots aquells casos d’organitzacions que intenten innovar en els mecanismes de participació, i que busquen obrir noves formes de relació entre polítics i ciutadans (entre representants i representats), per tal que els primers puguin contribuir a l’elaboració dels programes polítics que han de regir la seva societat, i que puguin fer un seguiment comprensible i proper de la tasca de govern.
Aquells moviments cívico-polítics que no tenen com a prioritat l’accés al poder institucional ni als espais de representació, sinó la comunicació entre ciutadans i institucions, poden ser un complement molt útil per als partits d’esquerres d’avui, si realment l’objectiu és avançar cap a una democràcia participativa, on regeixi una cultura política que ajudi als ciutadans a ser més crítics, més informats i alhora més corresponsables de les seves institucions.