Aportació de Xavier Arbós

APORTACIÓ DE XAVIER ARBÓS

1. El que espero del socialisme català

Des del meu punt de vista, el socialisme català ha de començar un procés de renovació. Vist des de fora, sembla necessari que apareguin en el primer pla de la política socialista, en la direcció, persones noves. No necessàriament més joves, sinó menys vistes. Hi ha temps per endavant, però cal començar a treballar per determinar qui ha de ser el proper candidat socialista a la presidència de la Generalitat. En altres àmbits, la renovació és més urgent. Hi ha persones que porten molts anys ocupant escons, i arriba un punt que això només sembla explicable en termes de jubilació. I no hauria de ser aquest un criteri per ser candidat. Crec recordar que es va proposar una limitació de mandats. Em sembla molt recomanable, i d’aplicació general: han de computar-se totes les legislatures, per tal de no esquivar la regla passant del Parlament al Congrés i d’allà a les llistes europees. Les situacions de persones que han dedicat el millor de la seva vida a servir una opció política s’han d’arreglar, però no a les candidatures. L’experiència d’aquestes persones podria projectar-se en una mena de senat del PSC, del que formessin part tots els que haguessin complert un mínim de mandats representatius. Aquesta comissió podria aportar criteris molt interessants, de persones que parlen per experiència i sense interès personal. La regla de limitació no hauria de regir en l’àmbit municipal. Allà els veïns tenen més possibilitats d’avaluar la gestió dels seu representants de manera més directa.
Penso igualment que el PSC hauria de funcionar també d’una altra manera. Sempre he cregut que no és bo per a un partit polític que als seus congressos hi hagi molts càrrecs públics. Potser alguns d’ells decidiran en els termes més favorables per poder continuar en futures llistes, i no votaran de manera diferent al que vol la direcció. Sí; ja sé que es diu que les llistes s’elaboren democràticament, però jo no m’ho acabo de creure del tot.
A banda de la tendència dels càrrecs públics a complaure la direcció, un altre element pesa sobre els partits, i potser també sobre el PSC. Em refereixo a la confusió entre direcció política i estructura administrativa del partit. És natural que un partit d’esquerres “alliberi” a persones valuoses. Si no fos així, la política només seria cosa de rics. Cap crítica a aquesta pràctica, quan té com objectiu l’acció política. El que em sembla preocupant és que gestors del partit competeixin per a les quotes de poder intern amb afiliats que dediquen al partit les hores que resten de la feina o del lleure. Els treballadors del partit tenen molta més informació que els militants de base, i juguen amb avantatge. Com en el cas dels càrrecs públics, es corre el risc de confondre interessos personals amb interessos de partit. Caldria, doncs, que hi haguessin regles d’incompatibilitat.
La meva darrera reflexió es refereix a la imatge del PSC en el context de la crisi de la imatge dels partits. Trobo que li cal transmetre una actitud menys vergonyant de la que projecta, i m’explico ara mateix. Es diria que el PSC no creu en la seva capacitat de créixer quan organitza periòdicament plataformes com el moviment “Homes i dones d’esquerra”, la “Convenció per una majoria nacional i de progrés” o “Ciutadans pel canvi”. La justificació és un objectiu lloable: l’obertura a la societat. Amb tot, el procediment em produeix dues impressions negatives. La primera és l’aparença que el PSC crea passarel·les per a persones que passen de la independència, o un d’un altre partit, a un lloc rellevant del partit socialista. Això, imagino, pot ser desmoralitzador per als militants de base que veuen com els passen per davant. Algun afiliat haurà pensat que les carreres més ràpides al PSC es fan començant des de fora. La segona impressió és perjudicial per la imatge que és té dels partits en general. La sola existència d’aquesta mena de plataformes com les esmentades llencen el missatge que els partits polítics, inclòs el que el que les ajuda a néixer, són estructures en les que un cert tipus de gent no s’hi pot trobar mai a gust. Aquesta estratègia del PSC “confirma” que els partits són una cosa antiga. En aquesta línia situo també la pràctica de recolzar per a alguns organismes consultius, prestigiosos i ben remunerats, a professionals que no són del PSC. Aquí l’efecte pervers recau sobre els professionals competents que sí són del PSC: davant els seus col·legues es veuen degradats, perquè pensen que si fossin veritablement bons, el PSC els hagués proposat. De manera que si un vol que el PSC el tingui en compte, el millor que pot fer és no ser-hi. ¿I si el PSC promogués l’afiliació al PSC, d’una vegada?

2. La situació política i les polítiques desitjables

Quant a la política, em sembla que els plans espanyol i català presenten perfils força diferents, per circumstàncies que tots coneixem. Els socialistes catalans poden sentir-se satisfets del pes que s’han guanyat en el socialisme espanyol, i el PSC dóna la impressió d’actuar de manera assenyada i organitzada. Ara bé, a Catalunya té una responsabilitat una mica diferent, perquè forma part d’un govern tripartit. I algun dels socis tenir mig peu fora de l’executiu per preparar les eleccions de 2007.
Llevat del cas de Cultura, opino que el PSC fa una bona tasca de govern. Hauria d’aconseguir-se una imatge més dinàmica, i enlairar al setembre amb iniciatives legislatives. Seria interessant també que el públic no s’espantés amb notícies com la dels retalls en pensions a les vídues, o l’Euro en les consultes a la sanitat pública. Enmig, però, hi ha el nou Estatut, i seria bo que el missatge que surti dels líders del PSC fos una mica ordenat. ¿Coincideix el PSC amb el Pla Ibarretxe? ¿Vol un sistema de concert? Ja sé que les respostes són complicades; la qüestió és si el PSC les té preparades en el moment en que algun dirigent suscita les preguntes. Diria que el PSC, formalment, no pot tenir una política pròpia, diferent de la del PSOE, en relació al País Basc. En qualsevol cas, hi ha un risc evident: que el PSE o el PSOE tinguin la seva pròpia política en relació a Catalunya. I de tota manera, si algú vol endinsar-se en el conflicte basc, que no hi barregi l’Estatut, que podríem prendre mal.
Cara al nou Estatut, s’ha d’aconseguir un consens amb les altres forces del tripartit. Com que no es fàcil, el propi PSC ha de tenir una cura especial en no afegir confusió. En la meva opinió, l’opció estatutària del PSC hauria de saber transmetre que volem més autogovern per millorar les condicions de vida dels que viuen a Catalunya. Tinc la sensació que a la gent no li interessa massa qui és el responsable d’una competència; el que vol és que els serveis funcionin, que no hi hagi discriminacions en la inversió pública i que allò que fa la identitat comuna dels catalans pugui tenir continuïtat. Si volem, i jo ho vull com el primer, que la gent es faci seu el nou Estatut, cal que sigui un Estatut amb sensibilitat social i acceptable per la immensa majoria dels ciutadans. Els grans debats de principis cal fer-los, però serà un mal senyal si ens quedem només en aquests i la gent no es convenç de que la vida quotidiana pot ser millor amb el nou Estatut. I en aquest debat el PSC ha de parlar sense hipoteques externes.
El PSC ha de defensar la seva sobirania respecte al PSOE en les afers catalans. En relació a això, no pot ignorar-se la reivindicació d’un grup parlamentari propi al Congrés. He de dir que no veig, ara, la necessitat. En el cas que el PSC volgués revisar la seva relació amb el PSOE per tal de tenir la seva pròpia política espanyola, europea i internacional, en aquest cas, com a conseqüència natural hauria de caure el grup parlamentari propi. No crec que el PSC ara estigui en la línia de fer aquest pas, que a mi no em sembla convenient. El dia que el PSC hagi mostrat la seva capacitat de governar Catalunya sense condicionaments d’altres forces polítiques, aquest dia podrà permetre’s plantejar-se aquesta opció. En les condicions actuals, és previsible que el grup parlamentari propi coincideixi habitualment amb el del PSOE, i no té sentit la clonació política. En comptes de la independència del PSC respecte al PSOE, prefereixo la influència del PSC en el PSOE.
El PSC té les condicions per abordar els grans problemes que comporten la construcció d’un país més just. Arriba a molts sectors de la societat, i a tot el territori. És escoltat i respectat, i, per això, té una gran responsabilitat en la definició del model social de Catalunya. El “què” i el “com”. No crec que costi massa concordar els objectius d’una societat justa i integradora. Quant al camí que s’ha de seguir. El PSC va tenint un discurs raonable en matèria d’immigració. Es pot criticar, però s’hi treballa i es percep l’esforç de molts càrrecs públics socialistes que tenen contacte directe amb aquesta realitat. No veig amb la mateixa claredat la posició socialista en relació al fenomen de les deslocalitzacions, que ara veiem en una dimensió nova, amb el PSC al govern. Cal donar a la societat, i als treballadors, una idea clara de les alternatives possibles.
Per finalitzar, una referència a Europa. El PSC és favorable a l’aprovació de la “Constitució” europea. Jo sóc escèptic respecte a les virtuts d’aquest text, i no tinc clar què faré. En qualsevol cas, intueixo una enorme abstenció i un alt percentatge de vots negatius. És imprescindible una explicació clara, i que es vegi un esforç de convicció que vingui de part de veus creïbles. Probablement, en matèria europea es veu l’extrem de l’escepticisme envers la política. Per això, de les forces polítiques s’espera que es belluguin per convèncer. No n’hi ha prou que tinguin raó: l’han de saber demanar i aconseguir que els sigui reconeguda. És el que recomanen els advocats amb experiència, i el que no entenen els que creuen que les xifres sempre parlen per elles mateixes.

3. Agraïments finals

El PSC m’ha donat l’oportunitat d’escriure aquestes ratlles, i dono les gràcies de cor. Espero no haver molestat ningú, i m’excuso si alguna de les coses que he dit és excessiva o equivocada. Per a mi aquesta ha estat una oportunitat de fer arribar la meva opinió al partit del que em sento més proper. Si algú s’esperava uns comentaris objectius, l’hauré decebut. Cadascú té la seva història, i en la meva el PSC hi té una part important. Que molta gent pugui dir el mateix, per molts anys.
Gràcies, i bona feina!