Aportació sobre educació sexual i afectiva

Quim Cabra Soler
Isidre Marias Benito
M. Cruz Molina Garuz

PER UNA EDUCACIÓ SEXUAL I AFECTIVA QUE RESPONGUI DE DEBÒ ALS REPTES DEL NOSTRE TEMPS

L’any 1981 a Catalunya es va fer el 1r projecte a tot l’estat espanyol de "Programa d’Educació Sanitària a l’Escola" aquesta proposta va sortir de tot un conjunt de professionals del món de la sanitat i l’ensenyament que van posar de manifest la necessitat de fer una tasca coordinada entre sanitaris i docents, ja que es veia clar que calia un treball educatiu i preventiu des dels primers anys. Així l’any 1986 es va aprovar el Programa d’Educació per a la Salut a l’Escola, aquest programa recollia les propostes elaborades en el programa de l’any 1981, tenia com a eix i novetat el fet de ser un programa interdepartamental.

Simultàniament va començar un corrent i manera de fer sobre prevenció de conductes de risc, que es va destacar per la importància de la prevenció inespecífica i per fomentar les habilitats i estratègies personals i el creixement personal (factors de protecció ) que ajudarien a resoldre de manera positiva les possibles situacions de risc. Iniciant un estil de fer prevenció molt apartat de les intervencions centrades en activitats puntuals i de caire informatiu. Entenent la prevenció com una tasca que s’ha d’anar realitzant en tot el procés educatiu i no únicament en els moments en que apareixen les conductes de risc.

L’Educació Sexual i Afectiva va ser un dels temes transversals que plantejava la Reforma Educativa. La necessitat d’incorporar aquests continguts curriculars en la formació dels alumnes venia evidenciada des de diversos angles:

1) Les necessitats socio-sanitàries que demanden un abordatge preventiu des de l’àmbit educatiu de les pràctiques de risc associades a la conducta sexual.

2) Els canvis culturals envers la sexualitat que ha experimentat la nostra societat en els darrers temps, observables tant en el medi familiar, els Mass Media o els més diversos aspectes de la vida quotidiana.

3) La transformació que ha experimentat la perspectiva educativa, i de la que se’n fa ressò la Reforma, entenent que la tasca a desenvolupar a l’escola no ha de ser la de mera transmissió de continguts conceptuals, sinó també la de treballar sobre els valors i les actituds del ciutadà en una societat democràtica i plural.

La sexualitat, com a part del procés de desenvolupament, justifica per sí sola la necessitat d’introduir-la en els dissenys curriculars. Pren cada cop més sentit l’Educació Sexual i Afectiva com a tasca importantíssima que cal abordar des de la mateixa institució escolar, atenent a l’important paper vertebrador que juga en el desenvolupament de la personalitat i en el desenvolupament social dels adolescents; repercutint en general en tot el procés formatiu. Cal entendre, per exemple, que darrera d’estrambòtics daltabaixos en l’aprenentatge per part d’alguns alumnes hi ha, en moltíssimes ocasions, problemàtiques de tipus sexo-afectiu que la pràctica docent pot contribuir a resoldre o a alleugerir.

I, més enllà de les aules, les diferents enquestes de salut de la població escolaritzada d’aquestes edats constaten una alta freqüència de conductes de risc susceptibles de ser evitades amb actuacions educatives. Però, al mateix temps, s’evidencia que intervencions molt ben intencionades, i fins i tot ben dotades de mitjans materials i humans, no condueixen a resultats prou satisfactoris o amb prou incidència en el canvi de les actituds conduents a pràctiques sexuals de risc, ja que, o bé tenen un enfocament exclusivament informatiu, o tenen un biaix exclusivament biologista, o ignoren la contextualitat socio-cultural de la població a la que va adreçada la intervenció educativa. D’altra banda, els programes manquen massa sovint d’un procés rigorós d’avaluació: Es fan únicament avaluacions quantitatives (“S’han fet tantes xerrades” o “S’han repartit tants dossiers”), sense arribar-se a fer mai una avaluació qualitativa seriosa sobre l’eficàcia d’aquest tipus d’intervencions.

Un factor que s’hi ha anat afegint en els darrers anys, és el de la creixent diversitat cultural d’origen, amb que es troben els docents en algunes poblacions o comarques, deguda a la immigració des de països amb marcades diferències culturals en temes sexuals o propers a la sexualitat.

Més enllà de la constatació de les característiques de l’adolescent i les seves necessitats educatives, o del marc normatiu referencial, cal tenir present quin és el tipus d’abordatge d’aquesta temàtica que, de facto, té lloc a les aules. En les sessions d’assessorament a centres docents, en les fonts bibliogràfiques i en la pròpia experiència docent hem pogut constatar l’existència de diferents maneres de fer front a la sexualitat en l’ensenyament:

a. Segons un model que té i transmet una visió negativa de la sexualitat.

b. Segons un model que pren en consideració i aborda, gairebé exclusivament, la prevenció dels riscos inherents a l’activitat sexual, (fonamentalment, riscos de salut).

c. Segons un model que considera la sexualitat de forma pluridimensional, integrant l’educació sexual en l’educació global de l’individu.

El primer model concorda amb la tradició de la nostra societat, de manera gairebé exclusiva fins fa no massa temps. La sexualitat va ser tractada de manera obscurantista, per activa i per passiva. O bé era obviada en els diferents àmbits de la educació on irremeiablement aflorava, o era abordada esbiaixadament des d’una concepció dogmàticament ideologitzada. D’altra banda, això es corresponia amb el que passava en altres àmbits, a banda de l’educació reglada: la família, els mitjans de comunicació, etc.

La conjunció de diversos factors van anar canviant considerablement aquestes circumstàncies. Els canvis que han anat provocant en la societat occidental les aportacions de la ciència, la major permeabilitat cultural de les diferents societats o la percepció de certs riscos (evitables) inherents a l’activitat sexual, varen propiciar que aquell primer model s’anés posant en qüestió.

Els primers sectors que, des de la seva pràctica professional, es varen sensibilitzar i es varen implicar en l’abordatge de la sexualitat des d’una perspectiva diferent varen ser els sanitaris. Es va anar considerant la sexualitat com un camp que requeria l’acció preventiva i terapèutica dels sanitaris. En un principi, des d’aquella concepció de la salut com a "no-malaltia", tal com la havia definit l’OMS , una concepció de la salut positiva i integral. Més tard reformulada com "una manera de viure, autònoma, solidària i joiosa", en el X Congrés de metges i biòlegs de llengua catalana de Perpinyà (1976).

D’aquesta manera, es varen anar creant serveis d’atenció a la població, en particular als joves. Al principi, al marge (o al llindar) del sistema sanitari oficial; moltes vegades portats amb un voluntarisme militant. Més endavant, amb el canvi democràtic, varen ser els ens locals els que varen anar prenent al seu càrrec aquesta mena de serveis. Havent-se integrat posteriorment en el sistema sanitari, com a mínim en part.

Front al buit existent en quant a la formació dels joves i adolescents, molts d’aquests serveis s’ocuparen d’aquesta tasca. Malgrat tot, de l’ensenyament reglat tot això en restava al marge o gairebé al marge.

Aquests canvis i la constatació de que el lloc més propici per a subministrar informació eren els centres docents, van acabar propiciant l’arribada de l’educació sexual a bastants centres docents de la mà dels sanitaris.

Al principi, s’oferien als centres escolars de primària i (sobre tot) de secundària col·laboracions puntuals en forma de tallers o conferències, en els que es tractava d’abordar la prevenció de riscos: embaràs no desitjat i malalties de transmissió sexual. En un principi aquestes intervencions eren fonamentalment conceptuals i apareixien a ulls de l’alumnat com a deslligades de la resta de les activitats curriculars en les que estaven immersos. L’especialista rutilant, aliè a l’escola, apareixia per tal de donar-los informació sobre uns temes que no podien ser tractats d’una manera "normal" a la classe.

Amb això, se seguia transmetent, en part, una concepció tabú de la sexualitat. Però, poc a poc, es va anar donant pas a un model de col·laboració entre els docents i els especialistes forans, segons el qual els docents preparaven a classe la intervenció dels segons i la treballaven també a posteriori. Això constituïa un gran avenç, però la integració de l’educació sexual en els curriculum distava de ser un fet, i l’aportació exterior no sempre encaixava en les necessitats o particularitats de l’alumnat al que anava dirigida.

Més endavant, hi va haver docents que varen optar per implicar-s’hi més i incorporar aquests continguts a la seva docència, però seguíem estant en el segon model dels que hem descrit més amunt. Els docents es varen posar a fer educació sexual amb els materials i la perspectiva amb la que els sanitaris la havien portat a les escoles. Aquesta tasca constituïa sens dubte un gran avenç, però distava de ser la manera més efectiva d’educar.

Ja molts sanitaris, en les seves intervencions, havien percebut que el tractament purament conceptual no tendia a modificar substancialment les conductes de risc. És a dir, molts joves i adolescents, que havien incorregut en conductes de risc, amb conseqüències greus, manifestaven haver disposat de la informació necessària per a haver evitat aquests riscos, però en el moment oportú "no se n’havien sabut servir".

En els casos en els que es feia una correcta avaluació de programes, es detectava que era necessari treballar sobre el coneixements procedimentals i no exclusivament sobre els conceptuals. Molts sanitaris es varen interessar per la didàctica i varen fer notables esforços en aquest sentit .

Millorant el que es feia, varen anar sorgint materials didàcticament molt interessants, que ja oferien la possibilitat de treballar aquests continguts des d’una perspectiva més pedagògica. Molts d’aquests materials circulen i han circulat àmpliament per Catalunya i per l’estat espanyol; però, al nostre parer, tot i reconeixent la seva enorme utilitat i avantatge en relació a la situació anterior, presenten alguns defectes:

· Seguien sent materials generats des dels serveis socio-sanitaris, i tenint un biaix que caldria integrar i superar en una pràctica docent més integral.

· Tot i integrant de manera bastant eficient continguts conceptuals i procedimentals, deixaven de costat o tractaven de forma inadequada els continguts actitudinals (actituds, valors i normes).

En l’àmbit de l’educació sanitària, es parla de la imbricació dels components bio-psico-socials de la salut. Doncs bé, en l’educació sexual caldria tenir també en compte aquesta interdependència i abordar-la de manera suficientment equilibrada.

La gènesi de l’educació sexual que realment s’ha anat fent, tal com acabem de descriure, ha menat a que aquesta tingui un fort biaix biologista. Es dóna molta importància a l’aspecte biomèdic de la sexualitat, en el que les variables intervinents són fàcilment objectivables, en detriment dels factors psicològics i, més encara, dels socioculturals.

A l’hora de fer educació sexual, al docent (i també al no docent) li és més fàcil un tractament d’objectivitat biologista, en el que descriguin conceptualment qüestions com la reproducció, la pubertat i, fins i tot, el plaer, abans que tractar qüestions més escorredisses com les que fan referència a aspectes com la psicoafectivitat, el respecte a l’altre o la identitat sexual.

El fet que no sigui senzill (ni apropiat) fer sobre aquestes darreres qüestions un discurs magistral, bloqueja a molts docents a l’hora de plantejar-se el seu abordatge a classe. La inviabilitat d’aquella concepció de la docència entesa com a transmissió de veritats conceptuals, fa que molts docents tendeixin a refugiar-se en els aspectes més biològics (i incontrovertibles) de l’educació sexual.

Pel que fa als continguts actitudinals (actituds, valors i normes), succeeix una cosa semblant. Molts pensen que el fet que siguin temes immersos en un gran debat moral o ideològic, els fa poc susceptibles de tractament a classe, per por de veure’s arrossegats (el docents) a una implicació personal que es tem o no es desitja. Altres, amb una actitud militant o proselitista, veuen en això la possibilitat de laborar en pro d’una "nova moral que compensi el llast de la tradició obscurantista i repressiva". O, uns altres, ho aprofiten per a litigar en pro d’uns valors morals que consideren per damunt de tota discussió, per plantejaments ideològics o conviccions religioses.

La situació actual:

Després que, en els primers anys d’aplicació de la Reforma Educativa (LOGSE), un nombre considerable de professionals de l’ensenyament i de la sanitat s’impliquessin en fer realitat les noves perspectives que aquesta obria per a l’Educació Sexual i Afectiva, en els darrers anys hem vist com el neoconservadorisme d’unes administracions, i la deixadesa i indiferència d’altres, feien que hi hagués una greu regressió.

En els darrers anys hem vist com la part variable del curriculum , que era la principal via d’introducció d’aquesta temàtica en l’ensenyament reglat, es veia reduïda a mínims, alhora que anaven plovent constants requeriments a les escoles per a que es fessin càrrec de nous i cada cop més diversos reptes socials. És a dir, que, alhora que es multiplicaven els requeriments a la instància educativa per a que es fes càrrec de noves i diverses tasques, se l’encotillava cada cop més curricularment, no quedant més remei que fiar tota aquesta àrdua tasca al calaix de sastre de l’acció tutorial, que acaba per resultar inviable.

Paral·lelament, les administracions s’havien anat acomodat a una paròdia de prevenció. S’ha estat responent a les dades estadístiques que amb tossuderia emergien als mitjans de comunicació amb l’anunci de “campanyes” i “programes” ad hoc, que els que de debò treballaven a frec d’aquesta realitat sabém que no eren sinó cortines de fum. Hi ha hagut en els darrers anys rodes de premsa que anunciaven amb gran desplegament mediàtic programes gairebé inexistents.

Darrerament hem vist com cada cop que es produïa certa alarma social sobre temes que afecten a joves i adolescents com: accidents de circulació, abortaments, sida, abusos, maltractaments, consum de drogues... Des de diverses administracions es donava el missatge de que això calia treballar-ho a l’escola, i s’anunciaven programes, propostes i fins i tot noves assignatures (moltes vegades es quedaven en les intencions) com si l’horari escolar fos de goma i el professorat esponges disposats a treballar tot el que es presenti...

Com abordar l’educació afectivo sexual :

En plantejar-nos el repte d’abordar, des d’un punt de vista educatiu, l’educació afectivosexual, som conscients de que podem fer nostres i actuals antigues reivindicacions, temes posats ja sobre la taula anteriorment i, que al nostre entendre, estan encara de plena actualitat.

El nº 10 de la revista Perspectiva escolar de novembre de 1976, presentava el monogràfic “Educació Sexual” conjuntament a la Declaració de l’XI Escola d’Estiu “Per una Nova Escola Pública Catalana”.
En la seva presentació es comentava que el document només pretenia fer una “sacsejada”, desfer prejudicis, tabús o concepcions no fonamentades... Fer perdre als educadors la por a encarar-se amb el sexe i el plaer dels nens (i el propi!) i impulsar-los a iniciar un treball seriós i documentat per tal que siguin capaços d’ajudar els nens a trobar la joia de viure i de comunicar-se. En un dels articles ja es tractava el tema de “Normalitat i anormalitat sexual” on es parlava de l’homosexualitat (en aquell moment sotmesa a la llei de perillositat social i en molts cercles considerada una malaltia).

Des d’aquí volem recollir el repte i donar algunes orientacions i pautes sobre l’educació afectivosexual, conscients de que en algun moments representarà alguna “sacsejada” i comportarà replantejar-se qüestions que afecten la pròpia sexualitat.

Entenem l’educació afectivosexual com l’element que ens ha de permetre abordar la sexualitat i l’educació afectivosexual des d’una dimensió positiva, lluny dels punts de vista centrats només en els perills i problemes relacionats amb les pràctiques sexuals.

En abordar l’educació afectivosexual, volem posar l’èmfasi que cal en la part “afectiva”, és a dir abordar el tema dels sentiments, les emocions, fer prendre consciència crítica del ésser global que som les pròpies capacitats pel que fa als sentiments, emocions, l’enamorament... Entenem que el model amorós i eròtic masculí i femení és diferent, és una qüestió del model d’home i el model de dona i del model de societat.

Volem abordar també les diverses opcions, orientacions i identitats. Cada persona es diferent i la manera de manifestar la sexualitat és diferent en cada persona, cal doncs aprendre a respectar la manera en que s’expressa i es viu la sexualitat. Sempre fonamentats en el marc del respecte i de la normalitat.

Pensem que un tema de constant actualitat com la violència de gènere pot estar d’alguna manera relacionada als models socials “d’home i dona” aquests models estan d’alguna manera inscrits en el subconscient i d’alguna manera es reforcen des de les aules. Cal educar per tant els nens, nenes, nois i noies en la línia de l’adquisició de la plena consciència d’homes i dones lliures dels estereotips sexistes.

També volem constatar la necessitat d’abordar una problemàtica, sovint amagada i associada a d’altres realitats, ens referim als abusos sexuals i maltractaments a menors. Cal acceptar que, malauradament, els maltractaments i abusos formen part de la nostra realitat, cal per tant entendre la importància de la conscienciació, sensibilització i formació del sector educatiu, ja que ens permet un marc de prevenció i detecció molt importat. Així com una resposta i abordatge coordinat i multidisciplinar. Els nens i nenes que han estat sotmesos a maltractaments o abusos sexuals estan afectats greument en el seu desenvolupament i equilibri emocional i relacional, que cal contemplar ja des de l’escola.

En parlar de sexualitat som conscients de que és un tema que ens interessa a tots, malgrat tot ens resulta molt difícil parlar-ne. Cal entendre que sovint les fonts d’informació i els models han estat molt el carrer i dels companys, en conseqüència, ni hem parlat, ni hem escoltat gaire sobre sexualitat, per això ens resulta molt difícil trobar una manera adequada d’expressar-nos.

La sexualitat no només són els òrgans genitals, sinó que és una dimensió humana que engloba tot el nostre ser. El nostre cos és tot ell sexuat, no només una part.

La sexualitat apareix en el moment en que naixem, som sexuats (amb interessos i conductes sexuals) a totes les edats; de nens, adolescents, joves, adults i vells. Cada edat és diferent, i es manifesta de manera diferent, però a totes les edats la sexualitat és important.

La finalitat de la sexualitat no només és reproduir-nos. Aquest fet, tenir fills, és necessari per mantenir l’espècie humana i una de les coses més maques que podem fer en la vida. Però la sexualitat no és només per això, si fos així només interessaria als que volen tenir fills.

La sexualitat és també una manera privilegiada d’obtenir plaer jugant amb un mateix (per exemple la masturbació) o tenint relacions amb una altra persona (carícies, petons, abraçades, relacions coitals...). La veritat és que hi ha mil maneres de gaudir gràcies a la sexualitat.

La sexualitat sovint genera tendresa, comunicació, amor entre les persones que es troben. I és molt més maca i omple més quan es dóna entre persones que es desitgen, s’estimen i s’emocionen quan s’abracen i acaricien.

Conèixer el nostre cos, els nostres sentiments i desitjos, les nostres possibilitats, ens permetrà ser més lliures, més responsables i desenvolupar-nos millor.

Els únics límits que podem posar al desenvolupament de la nostra sexualitat són el respecte, el respecte per un mateix i el respecte per l’altre.

La sexualitat, doncs, és tot un món de possibilitats. Conèixer-la i viure-la lliure i responsablement és bo.

Proposta:

En el marc de la Ley de Ordenación General del Sistema Educativo (LOGSE) s’establia com a finalitat de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) que tot l’alumnat pugui accedir als elements bàsics de la cultura a la que pertany, en el marc d’un desenvolupament personal complert. Aquesta finalitat es concreta en els objectius generals de l’ESO, que a la vegada poden agrupar-se en dos tipus:

· Objectius referits als continguts de les àrees de coneixement.
· Objectius referits al desenvolupament personal de l’alumne com persona i ciutadà.

Es sobre aquest darrer grup d’objectius, referits al desenvolupament personal, sobre els que cal associar la gran majoria de propostes o temes transversals. Però així como els objectius referits a àrees de coneixement estan plenament desplegats, temporitzats i amb un perfil de professional docent molt definit per la seva especialitat. Els objectius referits a desenvolupament personal queden per definir i serà cada centre qui desenvolupi un projecte educatiu i un Pla d’Acció Tutorial (PAT) que en permeti l’abordatge.

Si de debò es vol anar al fons de la qüestió i endegar d’una forma efectiva la Educació Sexual i Afectiva, alhora que es fa prevenció de les conductes de risc en general proposem:

· Que s’abandoni l’estratègia de les “campanyes” i els “programes” ad hoc, que només constitueixen una política d’aparador, sense eficàcia preventiva ni educativa.

· Que s’aposti per crear un nou disseny curricular on es regulin de manera curricular els continguts referits a creixement personal. Ja que seran la base que ha de permetre abordar els factors de protecció de manera sistemàtica i regular. En aquest espai s’hauria de contemplar l’Educació per a la Salut, que inclogui de forma específica i inespecífica, segons convingui en cada qüestió, continguts d’Educació Sexual i Afectiva, així com altres de prevenció de conductes de risc.

· Que es defineixi i creï la figura del professor Coordinador i Formador en aquestes matèries en cada centre educatiu, de forma similar a com es va crear la del Coordinador d’Informàtica. (Això no té per què traduir-se forçosament en major despesa econòmica).

· Que es programi i s’estableixin mecanismes eficaços de formació i assessorament per a aquest professorat.

· Que es programin i fomentin diversos models d’Intervenció Socio-educatives, mitjançant els quals es procuri la millor forma de col·laboració entre els serveis sanitaris i els centres educatius de cada zona, buscant que cada professional faci el que millor pot fer.