L'encert del President i el coratge de Duran

Esplèndid! Amb aquest qualificatiu descrivia ahir el Conseller Saura el format i el desenvolupament de l’acte cívic-institucional amb què, per primera vegada en vint-i-quatre anys, es celebrava ahir la Diada Nacional de Catalunya. I tenia tota la raó. Per primera vegada després de la recuperació de les nostres institucions d’autogovern, la ciutadania era cridada a celebrar la Diada amb la solemnitat, unitat i dignitat d’un país normal. I ho feia de forma no contradictòria ni amb altres celebracions tradicionals com l’ofrena davant l’estàtua de Rafael de Casanova a Barcelona o a l’església de Sant Boi, ni amb les manifestacions de caire reivindicatiu que convoquen alguns partits i entitats. És de justícia assenyalar l’encert de la iniciativa del President Maragall, de la convocatòria compartida entre Govern i Parlament facilitada pel President del Parlament, així com de la feina de la Consellera Montserrat Tura, del Vicepresident Higini Clotas, i de la meva amiga Montserrat Illa que, com a Delegada de la Conselleria de Cultura a Barcelona, va coordinar-ne els aspectes tècnics. L’any vinent s’hi haurien d’introduir algunes millores: un escenari ubicat de forma que garanteixi que tothom pugui seguir la cerimònia, una festa popular que duri almenys fins a les 14h., i potser avançar la recepció al Parlament al dia abans per tal que no coincideixin ambdues convocatòries. Però, ho reitero, chapeau, President!

No convindria que deixéssim com a mesura del patriotisme ni els xiulets de les desenes de persones que es concentren davant l’estàtua amb l’únic objectiu d’insultar els que anem a retre homenatge a Rafael de Casanova, ni l’assistència a les manifestacions, per important que aquesta sigui. Vaig trobar encertadíssima la tria de la cançó de Joan Manuel Serrat i crec que els que critiquen la utilització del castellà volen que el catalanisme i el patriotisme siguin terreny vedat als catalans que tenen el castellà com a llengua materna o llengua habitual, i això no sols em sembla un disbarat, sinó un error monumental. Caldrà recordar qui eren els que més es manifestaven davant l’estàtua, quan estava prohibit fer-ho? O és que no eren molta gent dels sindicats i del PSUC precisament provinents de la immigració? Qui només estima una part no pot pretendre representar el tot. I la nació és el tot, o no?

Segons sembla les convocatòries independentistes es van centrar en l’oposició a la Constitució europea, la qual cosa segueix posant sobre la taula la necessitat de debatre en profunditat la qüestió, cosa que em permet seguir convidant-vos a visitar el meu espai web dedicat al tema. Per cert, ja el 29 de juliol Antoni Puigverd escrivia sobre l’error que significava justificar el no en l’insuficient reconeixement del català a les institucions europees. Per cert, si guanya el no, tornem al Tractat de Niça on ni tant sols se’n parla. El propi Josep Antoni Duran Lleida ja havia advertit sobre la qüestió en un article publicat al diari Avui el 19 de juliol. Molt recentment Duran ha fet prova de coherència política afirmant que no podria seguir dirigint el seu partit si Unió es decanta pel no a la Constitució europea. No cal dir que, malgrat les grans diferències que em separen de Duran, no puc sinó assenyalar el coratge polític que demostra amb aquesta actitud. Tots sabem que la Unió de Joves i un sector del seu partit (que coincideix bàsicament amb els defensors de la fusió amb CDC) defensen el no. Duran demostra un coratge similar al de François Hollande, Primer Secretari del Partit Socialista francès que, malgrat la força dels sectors favorables al no del seu partit (entre els que es troben els sectors més a l’esquerra així com els que defensen el no per a castigar Chirac, és a dir, per raons de política domèstica), s’ha mostrat favorable al sí sempre que la pregunta no impliqui un aval a la posició política de Chirac. Mentre Duran defensa amb coratge la seva posició, seguim sense saber si Mas no té posició o no té coratge, o cap de les dues coses. I sabem que Pujol es mossega la llengua. Fins quan?

És del tot incoherent que els que han defensat els anteriors Tractats (la pròpia adhesió, el Tractat de Maastricht, el Tractat d’Amsterdam i el Tractat de Niça) caiguin ara en la greu contradicció de dir que no volen avalar l’actual proposta, que els millora sensiblement, i en la que, per primera vegada, s’hi recull l’existència de llengües que com el català, no essent oficials en tot un Estat membre, mereixen un particular reconeixement. Repeteixo, si la Constitució europea no tira endavant, tornem a Niça. CiU vol tornar a Niça? És obvi que, per les raons que sigui, volen oblidar ara que el procés de construcció europea és i serà gradual, que cada nova passa endavant és un punt de sortida i no un punt d’arribada. Volen oblidar que ha estat José Luis Rodríguez Zapatero el que per primera vegada des de l’adhesió d’Espanya a la Unió Europea ha plantejat la qüestió del català, del gallec i de l’euskera. Com s’explica que mentre al Partit Nacionalista Basc dubten entre el sí i l’abstenció, a CDC semblen dubtar entre l’abstenció i el no?