Notícies i sorolls
A partir de la setmana vinent començarà de veritat la campanya nord-americana. La victòria, de qui sigui, serà ajustada. I si guanya Bush serà per la evident desproporcionalitat del sistema electoral i per la baixa participació de les minories (encara més baixa que la mitjana). Diuen que després de la convenció republicana Bush té un avantatge de deu punts. Recordo que quan vaig estar a la convenció demòcrata de 1988, en acabar-la Michael Dukakis també anava deu punts per davant... És clar que la màquina republicana d’embrutar i erosionar no va trigar ni tres setmanes a fer que aquell avantatge es volatilitzés. Una màquina, per cert, al servei llavors del Bush pare. Timothy Garton Ash recomana avui en un article a EL PAIS semanal que els europeus no exhibeixin entusiasme per Kerry, per por que el perjudiquem. Probablement no li falta raó. Com tampoc li faltava raó a Barbara Probst Solomon quan aconsellava a Kerry que combatés els republicans en tots els terrenys, amb les mateixes armes i similar convicció. I a Boston no ho ensenyen això, li deia. Per cert, m’ha fet gràcia llegir el comentari que afirma que els republicans, segons els cambrers novaiorquesos, són dels que no deixen propina, però mai no obliden en acomiadar-se de dir “God bless you”.
Però sense dubte l’atenció informativa de la setmana ha estat l’espantós acte de terrorisme a Ossètia i la carnisseria final amb la que ha acabat. El combat contra el terrorisme ha d’implicar també llevar de raons i suports als fonamentalismes nacionalistes i religiosos i, lamentablement, no crec que ni Bush ni Putin estiguin per la feina.
A Espanya s’ha confirmat el que ja intuíem, la identificació dels cadàvers de l’accident del Iacolev-42 va ser un fiasco total. No crec que el PP faci bé de dir que són coses del passat. Un passat tant recent i unes famílies que des del primer dia exigien responsabilitats mereixen, com a mínim, una explicació i unes excuses que encara no han rebut.
Quan la passada setmana em referia a la intensitat del curs polític 2004-2005 ja esmentava la importància del debat pressupostari. No podem oblidar que l’existència a Catalunya d’un govern de coalició, i la necessitat del Govern Zapatero de comptar amb el suport dels grups que formen el Govern Maragall, defineixen un escenari d’acords complex. Espero que els mateixos que criticaven les majories absolutes no siguin ara els que critiquin processos de negociació que forçosament generen soroll mediàtic.
Tampoc no cal dir que sóc absolutament optimista al respecte. Zapatero obtindrà el suport necessari per aprovar els pressupostos de l’Estat, i els principals plantejaments del Govern català i dels grups que li donen suport trobaran un encaix en els mateixos. El govern català està assenyalant algunes de les qüestions fonamentals: el dèficit en inversió pública de l’Estat a Catalunya i el dèficit sanitari, provocat per la gestió de l’anterior govern de CiU i, especialment, per la negociació d’un mal sistema de finançament que, recordem-ho, va ser presentat com l’octava meravella del món. És per això que no entenc com Artur Mas pensa allunyar ERC del PSC i del PSOE en aquesta qüestió, fruit en gran mesura de la seva pròpia incompetència i del seu pacte amb el Partit Popular els darrers vuit anys.
Probablement, els problemes derivats del finançament sanitari, entre d’altres coses perquè afecten en graus diversos diverses Comunitats Autònomes, hauran de constituir una negociació diferenciada i requereixin de la intervenció del Consell de Política Fiscal i Financera. Però podem estar tranquils, Pedro Solbes i Antoni Castells porten ja setmanes treballant-hi i trobaran ben aviat una solució raonable al problema de fons i també les mesures per evitar que l’any vinent el dèficit segueixi augmentant de forma inevitable.
Lògicament, una negociació en la que intervenen dos governs (un d’ells de coalició) i diversos grups parlamentaris, comportarà necessàriament alguns episodis de confusió i algunes discrepàncies de criteris expressades públicament. Però també està proporcionant moments per recordar com l’anunci de Joan Herrera sobre una eventual deflactació de la tarifa de l’IRPF, o els bons anuncis per a l’empresariat català fets per Joan Puigcercós en la seva visita a la PIMEC. O el canvi radical d’orientació, o fins i tot la desaparició, de la Llei d’Acompanyament. Tot això no seria possible sense l’existència del govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat i la victòria del PSOE en les darreres eleccions generals. Motius més que suficients per a l’optimisme. Com ho ha estat l’anunci de Zapatero que les pensions més baixes pujaran el doble que la resta.
No em resisteixo a seguir parlant de la Constitució europea. El debat intern a CiU pel que sembla és molt viu. La Vanguardia publica avui que Artur Mas ja ha renunciat a promoure el suport del seu partit a la Constitució europea en considerar que les bases del seu partit no li permetrien. I ho ha decidit tot i que El Periódico va publicar ahir que Pujol li hauria aconsellat que ho fes, com ja consta que ho han fet Duran, Roca, Guardans i Cullell. José Zaragoza atribueix les dificultats per fer-ho a diferències entre Mas i Felip Puig, però del que no hi ha dubte és que Mas no té l’autoritat suficient per assegurar la coherència de la seva formació política. Tampoc no és descartable una solució salomònica: CDC aposta pel No o pel vot en blanc però treu ferro als arguments dels contraris a la Constitució europea, UDC aposta pel Sí però assenyala les carències del tractat, i la Federació de CiU dóna llibertat de vot. Tots contents. Però no crec que una força política amb una contradicció tan profunda sobre un tema tan important com el procés de construcció europea pugui tornar a liderar el govern de Catalunya en els propers vint anys.
Com el debat sobre la Constitució europea ens ocuparà encara dies, segueixo recomanant visitar de tant en quan l’espai web que hi he dedicat. I recomano la lectura de l’editorial de La Vanguardia publicat en la seva edició d’avui.
Però sense dubte l’atenció informativa de la setmana ha estat l’espantós acte de terrorisme a Ossètia i la carnisseria final amb la que ha acabat. El combat contra el terrorisme ha d’implicar també llevar de raons i suports als fonamentalismes nacionalistes i religiosos i, lamentablement, no crec que ni Bush ni Putin estiguin per la feina.
A Espanya s’ha confirmat el que ja intuíem, la identificació dels cadàvers de l’accident del Iacolev-42 va ser un fiasco total. No crec que el PP faci bé de dir que són coses del passat. Un passat tant recent i unes famílies que des del primer dia exigien responsabilitats mereixen, com a mínim, una explicació i unes excuses que encara no han rebut.
Quan la passada setmana em referia a la intensitat del curs polític 2004-2005 ja esmentava la importància del debat pressupostari. No podem oblidar que l’existència a Catalunya d’un govern de coalició, i la necessitat del Govern Zapatero de comptar amb el suport dels grups que formen el Govern Maragall, defineixen un escenari d’acords complex. Espero que els mateixos que criticaven les majories absolutes no siguin ara els que critiquin processos de negociació que forçosament generen soroll mediàtic.
Tampoc no cal dir que sóc absolutament optimista al respecte. Zapatero obtindrà el suport necessari per aprovar els pressupostos de l’Estat, i els principals plantejaments del Govern català i dels grups que li donen suport trobaran un encaix en els mateixos. El govern català està assenyalant algunes de les qüestions fonamentals: el dèficit en inversió pública de l’Estat a Catalunya i el dèficit sanitari, provocat per la gestió de l’anterior govern de CiU i, especialment, per la negociació d’un mal sistema de finançament que, recordem-ho, va ser presentat com l’octava meravella del món. És per això que no entenc com Artur Mas pensa allunyar ERC del PSC i del PSOE en aquesta qüestió, fruit en gran mesura de la seva pròpia incompetència i del seu pacte amb el Partit Popular els darrers vuit anys.
Probablement, els problemes derivats del finançament sanitari, entre d’altres coses perquè afecten en graus diversos diverses Comunitats Autònomes, hauran de constituir una negociació diferenciada i requereixin de la intervenció del Consell de Política Fiscal i Financera. Però podem estar tranquils, Pedro Solbes i Antoni Castells porten ja setmanes treballant-hi i trobaran ben aviat una solució raonable al problema de fons i també les mesures per evitar que l’any vinent el dèficit segueixi augmentant de forma inevitable.
Lògicament, una negociació en la que intervenen dos governs (un d’ells de coalició) i diversos grups parlamentaris, comportarà necessàriament alguns episodis de confusió i algunes discrepàncies de criteris expressades públicament. Però també està proporcionant moments per recordar com l’anunci de Joan Herrera sobre una eventual deflactació de la tarifa de l’IRPF, o els bons anuncis per a l’empresariat català fets per Joan Puigcercós en la seva visita a la PIMEC. O el canvi radical d’orientació, o fins i tot la desaparició, de la Llei d’Acompanyament. Tot això no seria possible sense l’existència del govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat i la victòria del PSOE en les darreres eleccions generals. Motius més que suficients per a l’optimisme. Com ho ha estat l’anunci de Zapatero que les pensions més baixes pujaran el doble que la resta.
No em resisteixo a seguir parlant de la Constitució europea. El debat intern a CiU pel que sembla és molt viu. La Vanguardia publica avui que Artur Mas ja ha renunciat a promoure el suport del seu partit a la Constitució europea en considerar que les bases del seu partit no li permetrien. I ho ha decidit tot i que El Periódico va publicar ahir que Pujol li hauria aconsellat que ho fes, com ja consta que ho han fet Duran, Roca, Guardans i Cullell. José Zaragoza atribueix les dificultats per fer-ho a diferències entre Mas i Felip Puig, però del que no hi ha dubte és que Mas no té l’autoritat suficient per assegurar la coherència de la seva formació política. Tampoc no és descartable una solució salomònica: CDC aposta pel No o pel vot en blanc però treu ferro als arguments dels contraris a la Constitució europea, UDC aposta pel Sí però assenyala les carències del tractat, i la Federació de CiU dóna llibertat de vot. Tots contents. Però no crec que una força política amb una contradicció tan profunda sobre un tema tan important com el procés de construcció europea pugui tornar a liderar el govern de Catalunya en els propers vint anys.
Com el debat sobre la Constitució europea ens ocuparà encara dies, segueixo recomanant visitar de tant en quan l’espai web que hi he dedicat. I recomano la lectura de l’editorial de La Vanguardia publicat en la seva edició d’avui.
versión castellana
<< Inici