PP, Estatut i Constitució Europea
John Howard, primer ministre australià, ha tornat a guanyar les eleccions davant del seu rival del Partit Laborista Mark Latham. Tot i que els laboristes s’havien compromès a retirar les tropes australianes d’Iraq, els electors han donat molta més importància a la situació econòmica, i han valorat positivament la gestió dels conservadors. És per això que molts analistes nordamericans demanen a Kerry que incideixi més en els aspectes de la pèssima gestió econòmica de Bush, que contrasta enormement amb l’èxit econòmic dels dos mandats de Bill Clinton.
Com ja va passar en el primer debat Kerry-Bush, en el segon també ha estat guanyador el candidat demòcrata, tot i que les enquestes segueixen assenyalen un curt avantatge en favor del candidat republicà. Queda encara un tercer debat i tres setmanes de campanya que seran decisius.
Aquesta setmana han estat molts els comentaristes que afirmen que el Congrés del PP ha estat perjudicial per a la imatge de Mariano Rajoy. El domini dels Acebes i Zaplanes i la llarga ombra d’Aznar han obscurit els tímids símptomes renovadors apuntats per Gallardón i Piqué, segons sembla, a demanda del propi Rajoy. Si a això hi afegim la greu crisi del PP gallec i l’enfrontament de dues maneres ben diferents d’enfocar el futur al PP de Madrid, no sembla que la digestió de la derrota per part del PP sigui pacífica. Un PP a Galícia sols unit al voltant d’un líder indiscutit però en evident declivi com Fraga, i un PP de Madrid escenari de la confrontació directa entre Esperanza Aguirre i Cobo, l’home de confiança de Gallardón, de tarannà més obert i liberal que la vella guàrdia “pepera”, mostren fins a quin punt el passat en el PP pesa com una llosa sobre el seu present i el seu futur.
És lògic, per tant, que hi hagi qui dubti de la possibilitat de Rajoy d’escapar del llegat d’Aznar. Però del que no pot haver-hi cap mena de dubte és de l’interès que tindria des de molts punts de vista que ho aconseguís. Potser volem veure més voluntat d’obertura en Rajoy que la que té realment, però no pot dubtar-se que la posició de Piqué sobre la reforma dels Estatuts d’Autonomia és molt més oberta que l’expressada per Acebes. Per això no entenc com sembla que des de sectors que voldrien un avenç en l’autogovern es vulgui negar a Piqué qualsevol influència positiva en el conjunt del PP. És evident que la reforma estatutària no pot quedar supeditada a un acord amb el PPC al Parlament de Catalunya, però també ho és que portar al PP a defensar posicions més obertes sobre aquesta qüestió seria molt positiu pels interessos catalans. La redacció d’un nou Estatut no hauria de ser plantejada com a operació política d’uns contra altres, o vista des de la por sobre qui la capitalitzarà més políticament. Caldria bandejar els prejudicis de considerar que el PP mai no assumirà plantejaments més autonomistes o els prejudicis de considerar que CiU mai no acceptarà que la redacció d’un nou Estatut es faci quan està a l’oposició. Tampoc CiU està en condicions d’assenyalar per si sola què vol dir un bon Estatut. No està de més recordar que al llarg de vint anys ha defensat que no calia reformar l’Estatut, que n’hi havia prou amb una lectura generosa de la Constitució, o que en els darrers quatre anys CiU va intercanviar suport del PP per aplaçament de la redacció d’un nou text estatutari. Si CiU ha estat capaç de pactar al llarg de vuit anys amb el PP, no hauria ara de negar de forma categòrica la possibilitat d’arribar a acords entre tots els partits per fer avançar l’autogovern. I és obvi que un acord d’aquesta naturalesa ens donaria una força imparable en el moment de portar el nou Estatut a Madrid. Per ara cal dir que els treballs de la ponència parlamentària apunten en la bona direcció.
Una altra qüestió política rellevant d’aquesta setmana ha estat la reiterada constatació dels esforços del govern Zapatero per aconseguir el reconeixement institucional del català a Europa i formalitzar la presència de les Comunitats Autònomes en tots els aspectes referits a la posició d’Espanya a la Unió Europea. Són aspectes que figuraven ja en els programes socialistes a les eleccions generals i europees, i són les principals condicions que CDC ha posat per plantejar-se un eventual suport a la Constitució Europea. En nom del PSC ja vaig avançar dilluns que ajudaríem tot el possible a evitar que CiU fes el ridícul en aquesta qüestió: el ridícul de negar-li el suport a aquesta Constitució Europea quan CiU va donar suport a l’Acta Única i els Tractats de Maastricht, Amsterdam i Niça, netament inferiors en tots els terrenys al contingut del Tractat que serà sotmès a referèndum el 25 de febrer de 2005. Segueixo recomanant la visita a l’espai dedicat a la Constitució Europea del meu web. Com a novetats hi trobareu, entre d’altres coses, una interessant Cronologia de la construcció europea, i un document que explica clarament què passaria si guanyés el no, és a dir, les conseqüències de no ratificar la Constitució que se’ns proposa: el retorn al Tractat de Niça. Tot i que es tracta d’un document de 1.5 M en format pdf i que, per tant, costa de descarregar, és absolutament recomanable llegir el fulletó informatiu sobre la Constitució Europea publicat per la Comissió Europea.
Com ja va passar en el primer debat Kerry-Bush, en el segon també ha estat guanyador el candidat demòcrata, tot i que les enquestes segueixen assenyalen un curt avantatge en favor del candidat republicà. Queda encara un tercer debat i tres setmanes de campanya que seran decisius.
Aquesta setmana han estat molts els comentaristes que afirmen que el Congrés del PP ha estat perjudicial per a la imatge de Mariano Rajoy. El domini dels Acebes i Zaplanes i la llarga ombra d’Aznar han obscurit els tímids símptomes renovadors apuntats per Gallardón i Piqué, segons sembla, a demanda del propi Rajoy. Si a això hi afegim la greu crisi del PP gallec i l’enfrontament de dues maneres ben diferents d’enfocar el futur al PP de Madrid, no sembla que la digestió de la derrota per part del PP sigui pacífica. Un PP a Galícia sols unit al voltant d’un líder indiscutit però en evident declivi com Fraga, i un PP de Madrid escenari de la confrontació directa entre Esperanza Aguirre i Cobo, l’home de confiança de Gallardón, de tarannà més obert i liberal que la vella guàrdia “pepera”, mostren fins a quin punt el passat en el PP pesa com una llosa sobre el seu present i el seu futur.
És lògic, per tant, que hi hagi qui dubti de la possibilitat de Rajoy d’escapar del llegat d’Aznar. Però del que no pot haver-hi cap mena de dubte és de l’interès que tindria des de molts punts de vista que ho aconseguís. Potser volem veure més voluntat d’obertura en Rajoy que la que té realment, però no pot dubtar-se que la posició de Piqué sobre la reforma dels Estatuts d’Autonomia és molt més oberta que l’expressada per Acebes. Per això no entenc com sembla que des de sectors que voldrien un avenç en l’autogovern es vulgui negar a Piqué qualsevol influència positiva en el conjunt del PP. És evident que la reforma estatutària no pot quedar supeditada a un acord amb el PPC al Parlament de Catalunya, però també ho és que portar al PP a defensar posicions més obertes sobre aquesta qüestió seria molt positiu pels interessos catalans. La redacció d’un nou Estatut no hauria de ser plantejada com a operació política d’uns contra altres, o vista des de la por sobre qui la capitalitzarà més políticament. Caldria bandejar els prejudicis de considerar que el PP mai no assumirà plantejaments més autonomistes o els prejudicis de considerar que CiU mai no acceptarà que la redacció d’un nou Estatut es faci quan està a l’oposició. Tampoc CiU està en condicions d’assenyalar per si sola què vol dir un bon Estatut. No està de més recordar que al llarg de vint anys ha defensat que no calia reformar l’Estatut, que n’hi havia prou amb una lectura generosa de la Constitució, o que en els darrers quatre anys CiU va intercanviar suport del PP per aplaçament de la redacció d’un nou text estatutari. Si CiU ha estat capaç de pactar al llarg de vuit anys amb el PP, no hauria ara de negar de forma categòrica la possibilitat d’arribar a acords entre tots els partits per fer avançar l’autogovern. I és obvi que un acord d’aquesta naturalesa ens donaria una força imparable en el moment de portar el nou Estatut a Madrid. Per ara cal dir que els treballs de la ponència parlamentària apunten en la bona direcció.
Una altra qüestió política rellevant d’aquesta setmana ha estat la reiterada constatació dels esforços del govern Zapatero per aconseguir el reconeixement institucional del català a Europa i formalitzar la presència de les Comunitats Autònomes en tots els aspectes referits a la posició d’Espanya a la Unió Europea. Són aspectes que figuraven ja en els programes socialistes a les eleccions generals i europees, i són les principals condicions que CDC ha posat per plantejar-se un eventual suport a la Constitució Europea. En nom del PSC ja vaig avançar dilluns que ajudaríem tot el possible a evitar que CiU fes el ridícul en aquesta qüestió: el ridícul de negar-li el suport a aquesta Constitució Europea quan CiU va donar suport a l’Acta Única i els Tractats de Maastricht, Amsterdam i Niça, netament inferiors en tots els terrenys al contingut del Tractat que serà sotmès a referèndum el 25 de febrer de 2005. Segueixo recomanant la visita a l’espai dedicat a la Constitució Europea del meu web. Com a novetats hi trobareu, entre d’altres coses, una interessant Cronologia de la construcció europea, i un document que explica clarament què passaria si guanyés el no, és a dir, les conseqüències de no ratificar la Constitució que se’ns proposa: el retorn al Tractat de Niça. Tot i que es tracta d’un document de 1.5 M en format pdf i que, per tant, costa de descarregar, és absolutament recomanable llegir el fulletó informatiu sobre la Constitució Europea publicat per la Comissió Europea.
versión castellana
<< Inici