Després de Fresno

Acaba la setmana amb el Congrés del PPC i la Conferència de la Federació de CiU. Al PPC Piqué recull un 10% menys de suports dels que tenia ara fa dos anys. La raó és ben senzilla: part de les bases del PPC no accepta la reorientació política que Piqué vol imprimir al partit. Una reorientació correcta, segons el meu punt de vista, en interès de la centralitat política del PPC. A CiU està clar que volen “tornar” com deia l’eslògan de la Conferència, està clar com es volen repartir el tortell, meitat i meitat, però no està gens clar ni com pretenen fer-ho ni el projecte que voldrien desenvolupar. Per no tenir no tenen ni una posició comuna sobre la Constitució europea, Duran ni tant sols menciona Artur Mas, i tots s’omplen la boca parlant de família, però es van oblidar de fer escoles bressol al llarg de vint-i-tres anys.

La pressió de la Unió Europea ha estat determinant en el procés d’impugnació dels resultats de les eleccions a Ucraïna, posant-se de manifest fins a quin punt és important enfortir la UE a partir de l’aprovació de la nova Constitució Europea. Aquest ha estat el compromís de la Cimera del Partit dels Socialistes Europeus celebrada a Madrid. En aquesta Cimera ha estat molt destacada la presència de François Hollande, Primer Secretari del Partit Socialista francès, que celebra una consulta interna per fixar la seva posició sobre el referèndum el proper deia 1 de desembre. Novament us convido a llegir les deu raons pel sí d’Hollande i a visitar el web dels socialistes francesos pel sí. També és recomanable llegir l’article signat per tres socialistes Presidents de Govern Stanislav Gross (Txèquia), Gerhard Schröder i José Luis Rodríguez Zapatero demanant el sí. Aquest article va ser publicat a Le Monde com a contribució a la campanya d’Hollande pel sí socialista francès. També he trobat molt interessant la reflexió conjunta de José Luis López Bulla i Carles Navales sobre la Constitució Europea.

El Ministre d’Afers Exteriors espanyol Miguel Ángel Moratinos ha creat aquesta setmana una nova polèmica a partir d’unes inoportunes declaracions sobre l’actitud del govern Aznar sobre l’intent de cop d’Estat a Veneçuela. No cal dir que en el fons de la qüestió Moratinos té més raó que un sant, altra cosa és si la diplomàcia no aconsella deixar aquestes qüestions per a les memòries. De fet, el propi Josep Piqué li donava la raó quan va fer unes declaracions en les que afirmava “Todos creíamos que Pedro Carmona era el nuevo Presidente”. I aquesta era precisament la qüestió, hi havia que acceptava –el govern espanyol i l’Administració Bush- l’arribada al poder de Carmona i els seus al marge de tot procediment democràtic. Aquesta polèmica junt amb l’absència de diputats socialistes al Congrés en la votació sobre la reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial no ha estat gens bona pel Govern Zapatero.

La crònica de la setmana no estaria completa sense fer referència al rebuig de la Federació Internacional de Patinatge (FIRS) a l’ingrés de la Federació Catalana en aquest organisme en el decurs de la seva Assemblea celebrada a Fresno. Els socialistes catalans lamentem aquesta decisió i donem ple suport a la Federació Catalana en els seus esforços per assolir el reconeixement internacional i en els recursos que pugui plantejar a partir d’ara per revocar la decisió presa a Fresno. Però el que ha ocorregut ens hauria de moure a una reflexió més de fons.

Tots sabíem que el reconeixement internacional de l’esport català planteja grans dificultats. El propi Comitè Olímpic sols accepta la participació en els Jocs a delegacions que representin Estats reconeguts internacionalment. Les Federacions esportives internacionals com a entitats privades poden establir altres criteris, però cada cop més es van ajustant a allò que disposa la Carta Olímpica. De fet, segons sembla, un dels arguments de la FIRS és precisament aquest. Com la FIRS està treballant pel seu propi ingrés al moviment olímpic, hi havia sectors que defensaven l’aplicació dels criteris del COI. També sabem que hi ha pocs casos que ens puguin servir d’exemple. De fet ni tant sols països plurinacionals com Bèlgica o Canadà estimulen la presència internacional oficial de les seleccions de Quebec, Valònia, Brusel·les o Flandes. Certament tenim l’exemple d’Anglaterra, Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord a determinats esports. Una realitat que té l’origen en raons històriques i, sobretot, que quan aquestes seleccions competeixen entre sí, no hi ha selecció de la Gran Bretanya, és a dir, mai una part competeix amb el tot. Casos com els de Hong Kong, Macau, les Illes Fèroe i altres no corresponen a la nostra realitat.

Tot i així, des de Catalunya, i amb el Govern de la Generalitat al capdavant, estem decidits a seguir treballant pel reconeixement internacional de les seleccions catalanes que ho desitgin. Però Fresno hauria de servir per treballar millor de cara al futur. No és positiu perdre una votació per 114 a 8, i 2 abstencions. I tampoc no podem ara dir que la magnitud de la nostra derrota es deu a pressions insuportables, quan fins minuts abans de la votació el Secretari General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya desplaçat expressament a Fresno deia que no hi havia hagut pressions indegudes. Precisament Rajoy està acusant el govern Zapatero de passivitat.

La lògica dimissió d’Isidre Oliveras de la Riva com a President de la FIRS ens deixa també sense el nostre millor aliat. Potser hem fet un mal pas. Ningú no discutia l’especial situació del hoquei català que és, de fet, gairebé tot el hoquei espanyol. Esperem que els recels mutus no s’hagin instal·lat de forma irreversible. Si fos així seria difícil veure catalans com a Presidents de les Federacions espanyoles i, menys encara, de Federacions internacionals. I sols faltaven les desafortunades acusacions de “racisme contra els catalans i contra Catalunya” (sic) o les declaracions sobre la possibilitat de boicotejar la candidatura olímpica de Madrid 2012 per acabar d’embolicar-ho tot.

Potser hem de començar a pensar que no resoldrem aquesta qüestió de forma unilateral, sense un acord previ amb les Federacions espanyoles corresponents. Perquè tampoc no sembla que sigui sols qüestió de diners, si és que és cert que s’havia compromès una molt significativa aportació catalana al pressupost de la FIRS, amb Campionat Mundial de Patinatge a Barcelona pel 2009 inclòs. I l’alternativa de l’escissió de les Federacions esportives catalanes amb respecte de les espanyoles no resoldria res, ni és desitjable, ni serviria als interessos reals de l’esport català.