La setmana va començar amb l’impacte del resultat de les eleccions nordamericanes i ha estat plena de notícies i polèmiques sobre qüestions simbòliques i lingüístiques. Anem a pams.
La victòria de Bush ha estat incontestable, amb el suport popular més gran de la història i un rècord de participació electoral. No pot consolar-nos pensar que un petit canvi de milers de vots als estats de Nevada i Wisconsin o bé una victòria de Kerry a Ohio hagués capgirat el resultat. L’equip de Bush va guanyar la batalla en la definició de l’elecció: els seus temes (terrorisme i valors) s’han imposat sobre les crítiques de Kerry a la gestió de la guerra i la gestió de l’economia. La major mobilització de treballadors, minories i joves impulsada per l’equip de Kerry, ha estat superada de llarg per la mobilització del fonamentalisme religiós de les diverses confessions protestants, esperonada en onze Estats pel referèndum sobre la prohibició del matrimoni entre persones del mateix sexe. Per primer cop el candidat republicà ha superat el candidat demòcrata en el vot catòlic. En un període d’incertesa el previsible Bush proporcionava més seguretat que un Kerry vacil·lant. Val a dir que la campanya de Bush ha estat des del primer moment (és a dir, quan encara no havia estat elegit el candidat demòcrata) ha estat especialment agressiva contra Kerry, presentant-lo com a liberal que canvia la seva opinió en qüestions fonamentals segons bufa el vent. L’agressivitat de la campanya de Bush va ser tan intensa com per aconseguir que l’heroisme de Kerry al Vietnam (mentre Bush se’n va escapolir) fos qüestionat. La victòria dels republicans ha estat total, incrementant el seu avantatge al Senat i al Congrés. Després dels resultats de Ralph Nader ... en fi, ja ningú no parla de Ralph Nader.
Com passa sempre després d’esdeveniments així, ara s’intentarà dir que els europeus no entenem prou els Estats Units, que Bush “no es tan fiero como lo pintan”, que Michael Moore és un tocacampanes, i que hi ha molt de positiu en el que defensen els republicans. Tot i que la victòria de Kerry no hagués produït un gir copernicà a la política nordamericana, jo estic convençut que hagués estat molt més beneficiosa per Europa, per la pau al món i per les llibertats i la justícia social als Estats Units. Com a demòcrates hem d’acceptar el resultat, però cal seguir intentant convèncer Bush que alguns dels seus plantejaments són erronis i perjudicials per a l’estabilitat mundial, i, als Estats Units, cal seguir treballant per construir una majoria progressista al voltant del Partit Demòcrata.
Tornant als nostres temes domèstics, en les darreres setmanes s’estava desenvolupant a Catalunya un curiós debat sobre el dret a l’autodeterminació, fins al punt que Artur Mas deia que sense acceptar-lo no hi podia haver acord sobre el nou Estatut. Mentre uns deien que era imprescindible, i tant important que sols calia incloure’l al preàmbul de l’Estatut, els socialistes dèiem que sense tancar-nos a parlar del tema, la ponència que redacta l’Estatut havia deixat el preàmbul pel final, i no per casualitat. Però com el debat en comptes d’anar-se’n desactivant semblava escalfar-se cada cop més, vaig decidir publicar un article sobre el dret d’autodeterminació a La Vanguardia deixant clara la nostra posició al respecte. Ara sembla que ja tothom, fins i tot Artur Mas, està d’acord en que el més important és el finançament i coses més tangibles. Ja era hora!
A partir de la resposta del President del Govern a la pregunta de Mariano Rajoy sobre el tema de les seleccions esportives catalanes es va revifar amb força aquest debat. Zapatero va reiterar la seva posició favorable a l’existència de les seleccions autonòmiques i contrària a un enfrontament esportiu Catalunya-Espanya. Comparteixo absolutament el seu criteri, conscient que no satisfà als que no volen ni sentir parlar de seleccions esportives autonòmiques ni als que volen seleccions esportives autonòmiques precisament per enfrontar-se amb Espanya i, a ser possible, guanyar. És obvi que perquè l’existència de seleccions autonòmiques no impliqui eventuals enfrontaments Catalunya-Espanya, cal un acord sobre la qüestió. Un acord al que haurien d’arribar les federacions esportives. Però com és evident, hi ha partits que no estan interessats en que s’arribi a acords sobre aquesta qüestió, sinó que tant sols busquen enfrontaments i polèmiques sobre el tema per intentar desgastar el govern de Catalunya i extreure’n determinats rèdits electorals. Particularment CiU que en vint-i-tres anys havia parlat molt del tema però no havia aconseguit res. Mala peça al teler, doncs.
També s’ha produït aquests dies la polèmica sobre la presència de les llengües cooficials a la Unió Europea i sobre la unitat de la llengua catalana. Si tenim en compte que, per primera vegada a la història, un govern espanyol demana el reconeixement institucional europeu de llengües que no són el castellà, que per primera vegada la reivindicació del reconeixement del català per part de les institucions europees arriba de la mà del govern d’Espanya, el motiu d’alegria hauria de ser enorme. Però el cert és que no ha estat així a causa de la presentació de dos documents idèntics lliurats pels Governs de Catalunya i de la Generalitat Valenciana amb la traducció de la Constitució europea.
El Govern de l’Estat ha pogut demanar el reconeixement institucional de les llengües espanyoles que no són el castellà, emparant-se en la normativa comunitària, en el que s’estableix a la Constitució europea gràcies a l’esforç de Zapatero, i en l’article 3.2 de la Constitució espanyola que diu: "Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts". Cal saber també que l’Estatut de la Comunitat Valenciana estableix en el seu article 7: "Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tots tenen dret a conèixer-los i usar-los. La Generalitat Valenciana garantirà l’ús normal i oficial de les dues llengües i adoptarà les mesures necessàries per assegurar el seu coneixement". Per cert, un Estatut al que totes les forces polítiques varem donar suport per a la seva aprovació al Congrés dels Diputats.
Per a nosaltres és evident que “català” i “valencià” són diferents denominacions oficials d’una sola llengua (com s’explica en sentències del Tribunal Constitucional, veure per exemple la STC 75/1997 de 21 d’abril sobre els Estatuts de la Universitat de València, o del propi Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, que va anul·lar una ordre del Govern valencià que no acceptava el títol de Filologia catalana com a prova suficient del coneixement de la llengua valenciana). El govern català va fer un pas decisiu presentant una traducció oficial al català idèntica a la presentada per la Generalitat Valenciana. Així el govern Zapatero ha pogut acreditar que tot i que presenta a Europa dues traduccions proporcionades pels Governs autonòmics, les dues corresponen a una mateixa llengua.
L’acord és possible. Convé saber que el Consell Valencià de Cultura (organisme oficial creat per llei aprovada per les Corts Valencianes) estableix: "El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia". I és especialment rellevant el que s’estableix en la Declaració institucional de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (també organisme oficial valencià creat per llei): "1. La denominació de valencià és tradicional, històrica, legal, estatutària i, per tant, la més adequada al marc institucional. 2. Esta denominació no és incompatible ni ha d’entrar en contradicció amb altres denominacions també tradicionals, històriques i legals, que rep la llengua pròpia dels valencians. 3. El nom de la llengua i la seua naturalesa no han de ser objecte de polèmiques inútils ni de cap classe d’instrumentalització cultural, social ni política, ja que així només contribuix a fomentar la desunió entre els parlants, a dificultar la promoció del seu ús i a obstaculitzar la seua normalitat plena. 4. La diversitat onomàstica del valencià no pot servir de base a iniciatives que projecten una imatge fragmentada del sistema lingüístic que els valencians compartim amb altres territoris. Les iniciatives que adopten els poders públics per a difondre el valencià fora del nostre àmbit lingüístic tenen tot el reconeixement de l’AVL. En tot cas, estes han de garantir la difusió de la nostra peculiaritat idiomàtica i s’han d’ajustar a criteris conceptuals i onomàstics de caràcter integrador".
El diari El País advertia en l’editorial de la seva edició de dissabte: “Tan malo es hacer política sólo con los sentimientos como ignorarlos. Cuando ocurre una de las dos cosas el conflicto es probable, y requiere de gran sabiduría intentar resolverlo sin provocar males mayores”.
En el mateix diari publicava ahir Pasqual Maragall un article en el que defensava de forma contundent la unitat de la llengua i es pronunciava a favor d’un acord. Deixem de banda estèrils polèmiques i afavorim un clima tranquil perquè, els que han de fer-ho, els governs i els partits que els donen suport, arribin a un acord. És possible que hagin de passar algunes setmanes per a aconseguir-ho, però l’acord hauria d’arribar en tot cas abans de la celebració del referèndum sobre la Constitució europea. Potser hi ha partits que s’estimen més que no hi hagi acord, però si de veritat volen garantir la unitat de la llengua catalana, haurien de deixar de banda tot gest partidista.
Avui mateix el diari La Vanguardia assenyala que sols en els darrers sis mesos, s’han debatut en Ple i en Comissió del Congrés i del Senat més d’un centenar d’iniciatives legislatives en matèria lingüística. Sí, heu llegit bé, més d’un centenar en sis mesos! Això què vol dir? No sols que el tema interessa, perquè l’interès no és nou, sinó que tots els partits perceben que ara és possible arribar a acords que no eren possibles en els darrers vuit anys, els anys del govern del PP amb el suport de CiU.
No cal dir que em sembla fantàstic. Sols Artur Mas segueix entestat a dir que amb el PSOE anirem pitjor que amb el PP. Clar que ho fa per intentar evitar que ningú li retregui els pactes que va establir amb el PP en els darrers vuit anys. Però ho diu quan la llista d’avenços i oportunitats per a l’autogovern de Catalunya i el reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya creix dia rera dia: plaques de matrícula, reconeixement del català a Europa, domini d’internet “.cat”, reforma del Senat, homenatge de les institucions de l’Estat al President Companys, reforma de l’Estatut, reforma de la Constitució, més inversions, reforma del finançament sanitari, presència per primera vegada a la història d’una selecció esportiva catalana en una competició internacional oficial, reforma del Codi Penal per anul·lar l’amenaça que el govern del PP havia plantejat contra el Lehendakari Ibarretxe, etc.
Ara bé, si no hi posem una mica de seny, acabarem per no aprofitar una oportunitat única o, fins i tot, per malmetre-la. Cal prioritzar els temes, posar-los un darrera l’altre en el calendari, propiciar un clima favorable als acords, evitar gestos de caire partidista al respecte, deixar la negociació dels temes que ho requereixin en mans dels dos Governs. En definitiva, cal serietat i rigor. No podem esperar-ho de CiU, a qui sols importa erosionar el Govern de Catalunya. Però PSC, ERC i ICV-EUiA tenim l’obligació de practicar aquesta serietat i aquest rigor, per patriotisme, per eficàcia, i per poder donar comptes al final del mandat del que haurà estat el període més profitós de desenvolupament de l’autogovern de Catalunya.
En fi, la setmana ha proporcionat moltes més notícies. Per exemple, que el grup Sindicalistes per Iniciativa s’hagi manifestat majoritàriament a favor del sí a la Constitució europea. Com ho han fet, per cert, els co-presidents del grup verd al Parlament europeu, Daniel Cohn-Bendit i Mònica Frassoni. Però temps hi haurà per comentar-les.
versión castellana
<< Inici