Demà farà un any de la investidura de Pasqual Maragall. Ja m’avançava la setmana passada a fer balanç de l’any de govern. Ahir ho varem celebrar en un acte a la Llotja de Mar de Barcelona amb parlaments de José Montilla i Pasqual Maragall, de qui podeu llegir avui una magnífica entrevista a La Vanguardia on hi trobareu també una conversa entre Joan Puigcercós i el nostre Primer Secretari. També es fa de bon llegir l’enquesta que publica avui El País, segons la qual avui el PSOE obtindria un 45% dels vots i el PP un 36.5%, és a dir, el PSOE aniria 8.5 punts per davant del PP. Les eleccions són encara lluny. De fet, les primeres que vindran són les eleccions municipals i per això vull destacar l’interessant article de Joan Clos publicat avui a El País, que assenyala una important inflexió cap a la micropolítica per part del govern de la ciutat de Barcelona.
Dijous passat vaig anar a Salt (Girona) en un acte pel Sí a la Constitució europea celebrat a l’Institut d’Ensenyament Secundari Vallvera. Era el meu primer acte públic en defensa del Sí, i he de dir que m’ho vaig passar d’allò més bé, que hi havia força gent i que arguments no ens falten. Sols cal llegir la Guia del Sí preparada pel PSC.
També vaig gaudir moltíssim participant en el programa de Jordi Sacristán a COM Ràdio. Podeu escoltar-lo a http://www.comradio.com/rams/P_16122004_21.ram
Però aquesta setmana les polèmiques més importants se les ha endut la futura llei electoral catalana. És un tema molt important perquè Catalunya és l’única Comunitat Autònoma que no té llei electoral pròpia. Ens estem regint per una Disposició transitòria de l’actual Estatut pensada només per a les eleccions de 1980.
Per què diem que cal canviar l’actual previsió legal? Doncs molt fàcil. Tal com està establert avui, un escó es va guanyar amb 13.077 vots a Lleida, 17.111 vots a Tarragona, 17.135 vots a Girona i 28.497 vots a Barcelona. És a dir, un vot a Barcelona val menys de la meitat d’un vot a Lleida. Això no pot ser!
Aquesta desproporció comporta una injustícia flagrant entre els partits polítics: mentre CiU va necessitar 22.133 vots per guanyar cada un dels seus 46 escons, ERC en va necessitar 23.567 per guanyar cada un dels seus 23 escons, el PSC en va necessitar 24.429 per guanyar cada un dels seus 42 escons, el PP en va necessitar 26.043 per guanyar cada un dels seus 15 escons, i ICV-EUiA en va necessitar 26.706 per guanyar cada un dels seus 9 escons. El partit que va necessitar menys vots per guanyar escons va ser CiU (22.133) i el que més va ser ICV (26.706), una diferència de més de 4.000 vots per escó. Això no pot ser!
És aquesta desproporció la que explica que, tant a les eleccions de 1999 com a les eleccions de 2003, encara que Pasqual Maragall tingués més vots que Jordi Pujol i Artur Mas, el PSC acabés tenint quatre escons menys que CiU. Això no pot seguir així!
Joan Saura, com a Conseller de Relacions Institucionals i Participació, ha proposat un sistema que garanteix una proporcionalitat exacta entre vots i escons. Aquest sistema hauria produït el següent resultat: PSC, 43 escons; CiU, 43 escons; ERC, 23 escons; PP, 16 escons; i ICV-EUiA, 10 escons. Podeu comprovar-ho en el gràfic adjunt.
Els màxims defensors de l’actual sistema, la gent de CiU, són, lògicament, els que més benefici treuen de l'actual desproporció. El seu argument és que cal primar el territori. És la vella discussió sobre si voten les persones o les hectàrees. D’aquí venia el meu crit indignat de fa uns dies: una bandera, una nació, una circumscripció!
Però és cert que no seria just un sistema que per assegurar un criteri democràtic difícilment atacable com és el de l’igual valor de tots els vots, deixés les zones del territori menys poblades amb pocs representants al Parlament. I hi ha sistemes que ho possibiliten. M’atreveixo a proposar als lectors del meu Diari interessats en aquests temes l’anàlisi de les següents quatre propostes:
a) Sistema A. Repartir els Diputats que corresponguin a cada partit en funció dels vots que hagin rebut a tot Catalunya entre les set vegueries en funció del pes relatiu del suport obtingut a cada un d’elles i assegurant que totes les vegueries tinguin una representació adequada, fent que els partits amb més del 10% de vots a Catalunya tinguin representants a totes les vegueries.
b) Sistema B. Repartir els Diputats que corresponguin a cada partit en funció dels vots que hagin rebut a tot Catalunya entre les set vegueries en funció d’una fórmula consistent aplicar un coeficient corrector per assegurar una “prima” al territori del 25%.
c) Sistema C. Utilitzar el sistema alemany de representació proporcional personalitzada, que amb dues paperetes, permet l’elecció directa de Diputats a circumscripcions petites (jo proposaria les 41 comarques, els 10 districtes de Barcelona ciutat, les altres 22 ciutats de més de 50.000 habitants i 3 circumscripcions de base personal formades pels catalans a l’estranger –Europa, Amèrica i resta del món) i assegura que el nombre total de Diputats electes és proporcional als vots rebuts pels partits a tot Catalunya.
d) Sistema D. Calcular el nombre de Diputats que corresponen a cada partit en funció dels vots obtinguts a tot Catalunya, distribuir-ne 67 per Vegueries i completar fins al nombre total de Diputats obtinguts per cada força política mitjançant la corresponent llista nacional.
A part de la presència territorial directa, es garanteix una adequada presència el nombre de Diputats de les àrees menys poblades perquè que les llistes nacionals dels partits estan formades per gent d’arreu de Catalunya.
A part d’aquestes propostes, es poden treballar d’altres a partir dels sistemes electorals vigents a Àustria, Holanda i Alemanya. La qüestió és demostrar que és perfectament factible compaginar proporcionalitat estricta i representació territorial adequada. Espero les vostres opinions o suggeriments al respecte.
Confio que ben aviat tindrem una proposta acordada sobre la taula. Que hauria de basar-se en l’Acord del Tinell que, sobre aquesta qüestió, deia literalment:
“La llei electoral haurà de respectar els principis d’igualtat de vot de tots els electors, de proporcionalitat entre els vots i els escons obtinguts per cadascuna de les forces polítiques, una representació equitativa en matèria de gènere i l’expressió de la diversitat territorial de Catalunya”.
“La distribució dels escons parlamentaris es farà entre formacions polítiques que presentin una llista d’àmbit nacional, mitjançant l’aplicació de la fórmula proporcional del major quocient i seguint la regla D’Hondt”.
“Serà necessari haver obtingut una xifra de sufragis superior al 3 per cent dels vots vàlids emesos en el conjunt de Catalunya per participar en la distribució d’escons abans esmentada”.
“Per tal de respectar la representació de totes les zones del territori de Catalunya els escons atribuïts a cada formació política seran proveïts de la forma següent:
a) En primer lloc, els escons correspondran als candidats o candidates de cada formació que hagin estat elegits en cadascun dels districtes d’àmbit territorial que es determinin.
b) En segon lloc i fins a completar el nombre total d’escons que pertoqui a cada formació política, els escons pendents de provisió correspondran als candidats inclosos en la seva llista nacional”.
Les meves propostes C i D s’ajusten perfectament al que s’estableix a l’Acord del Tinell. He utilitzat la fórmula de majors restes (diferent a la de D’Hondt) per ser més senzilla d’explicar i de calcular, i perquè ofereix idèntic resultat quan s’aplica per repartir 135 escons. Espero que les propostes que els partits signants de l’Acord del Tinell s’ajustaran a aquests criteris.
En tot cas, i reprenent el costum d’oferir bibliografia, suggereixo als que hi estiguin interessats la lectura d’algun dels següents llibres:
- Sistemas electorales y partidos políticos, Dieter Nohlen, Fondo de Cultura Económica, México, 1994.
- Sistemas electorales y sistemas de partidos, Arend Lijphart, Centro de Estudios Constitucionales, 1995, Madrid.
- Sistemas electorales y gobierno representativo, Josep M. Vallès i Agustí Bosch, Ariel, 1997, Barcelona.
- Reflexions al voltant de la llei electoral catalana, diversos autors, Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals i Institut de Ciències Polítiques i Socials, Barcelona, 2002.
- Guia del sistema electoral, Agustí Bosch, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2004.
versión castellana
<< Inici