Diumenge, 18 d'abril
La meva germana em crida l'atenció per no actualitzar el Diari. Té raó, les vacances de Setmana Santa no són prou excusa per un retard tan gran. El cert és que l'acumulació de notícies i emocions m'ha fet oblidar momentàniament la necessitat d'actualitzar el Diari. Per això ara, després de la investidura del nou President del Govern d'Espanya, hauria de recuperar el temps perdut. Tot i que les bones notícies segueixen acumulant-se, com l'anunci de la decisió de José Luis Rodríguez Zapatero d'ordenar el retorn dels soldats espanyols a Iraq que estic seguint a través de la CNN+.
Començo per comentar el propi debat d'investidura, que vaig seguir en directe tot el que vaig poder. Zapatero va fer el discurs que s'esperava d'ell (com podeu comprovar fàcilment aquí). Un discurs clarament de nova etapa política, amb un nou estil, progressista i dialogant, humil en les formes però molt ambiciós en el fons, integrador o, més ben dit, inclusiu, cercant els consensos necessaris. Democràcia avançada, política exterior basada en l'europeïsme i el multilateralisme, economia sanejada, política social compromesa i Espanya plural. Tot el que esperàvem. També amb la plena equiparació de drets pels gais, lesbianes i transsexuals que, com és fàcil de comprendre, m'ha emocionat de forma ben personal.
El discurs va ser magnífic com ho van ser també les rèpliques i contrarèpliques. Mariano Rajoy va demostrar més habilitat de la que se li suposava, però és encara presoner de l'aznarisme que ha estat, precisament, el gran derrotat a les urnes. Bona va ser també la intervenció de Joan Puigcercós i la d'Alfredo Pérez Rubalcaba. CiU segueix molt descolocada. Si no els vaig entendre malament, van dir que si no votaven la investidura de Zapatero era perquè Aznar els havia enganyat dos cops...
Finalment Zapatero va obtenir el suport del PSOE, d'Izquierda Unida, dels nacionalistes d'esquerres (ERC, BNG i CHA) i del grup de Coalició Canària. Els nacionalistes bascos i conservadors van abstenir-se, mentre el PP va votar-hi, lògicament, en contra.
Zapatero havia anat avançant la composició d'un govern que també era engrescador des de molts punts de vista. Paritari. Amb valors ja coneguts com Maria Teresa Fernández de la Vega (bona jurista, treballadora, ordenada, feminista i que viu els valors de l'esquerra des d'un compromís polític sense carnet; i, per cert, bona amiga) o Pedro Solbes, de solvència i experiència acreditades (amb qui vaig coincidir en un viatge turístic organitzat a Moscú i Sant Petersburg, gens luxós, d'aquest tipus de viatges que estan cada cop més a l'abast de molta gent). Amb persones de la Comissió Executiva del PSOE amb les que he treballat en un o altre moment com Jesús Caldera, Cristina Narbona, Juan Fernando López Aguilar o Jordi Sevilla. També amb persones de les que tinc magnífiques referències com Magdalena Alvarez, Elena Salgado o Miguel Angel Moratinos.
Però per a mi hi ha dos nomenaments que tenen un especial valor. El nomenament de José Montilla com a nou Ministre d'Indústria, Comerç i Turisme, amb competències també en matèria d'energia, telecomunicacions i suport a les petites i mitjanes empreses. I el nomenament de José Enrique Serrano com a Director del Gabinet de la Presidència.
El nomenament del Primer Secretari del PSC té claríssimes connotacions polítiques. S'incorpora el màxim dirigent del PSC, l'artífex del govern catalanista i d'esquerres, i també una persona que prové de la gestió municipal. La seva vàlua com a polític i com a bon gestor està més que acreditada, i a partir d'ara li correspondrà també assegurar l'adequat engranatge entre política catalana i política espanyola des de la perspectiva del projecte i dels interessos del socialisme català.
El cas de José Enrique Serrano té per a mi un valor simbòlic especial. Vaig treballar amb ell, precisament al Gabinet de la Presidència del Govern, de 1991 a 1996. Al final del mandat ell era Director del Gabinet i jo Sots-director. Ell venia del Ministerio de Defensa on havia desenvolupat la important tasca de Director General de Personal (DIGENPER, en deien). Amic de Gustavo Suárez Pertierra, que havia estat nomenat Sots-secretari del Ministeri per Narcís Serra, va esdevenir persona de total confiança de Narcís que, quan va ser nomenat Vice-president del Govern, el va elegir com a Secretari General de la Vice-presidència. De sòlida formació jurídica (molts estudiants utilitzen un recull de Legislació Social Bàsica, l'edició del qual va coordinar molts anys), és persona especialment rigurosa i discreta, aplica la lògica i el sentit comú a qualsevol qüestió complexa o difícil. Quan vaig saber que Zapatero l'elegia com a home de confiança a Moncloa, vaig saber que les coses anirien inclús millor del que imaginàvem. Segur que treballarà molt bé al costat de Maria Teresa Fernández de la Vega i d'Alfredo Pérez Rubalcaba als que coneix de fa molt de temps i amb els que manté una magnífica relació personal.
Realment no ens vàrem equivocar quan vàrem donar la nostra confiança a Zapatero en la difícil elecció del 35è Congrés del PSOE. Ell ens va emplaçar a l'esperança del 2004, i aquí la tenim. Ara, a treballar. Com ell ho està fent des del primer moment. Fidel al compromís amb els electors, ben coordinat amb el partit, i amb l'ambició de demostrar que una altra política és possible.
Els esdeveniments dels darrers mesos (eleccions municipals, eleccions al Parlament, investidura de Maragall, eleccions generals i investidura de Zapatero) han estat una magnífica manera de celebrar els 25 anys del PSC i 26 anys de la meva militància política. Podeu escoltar una entrevista personal en la que parlo d'algunes de les coses que han passat al llarg d'aquests anys, i, sobretot, de la meva experiència vital. És una entrevista que em va fer el 5 d’abril en Jordi Sacristan en el programa Tal com som de COMRàdio. Per fer-ho heu de pitjar aquí i cal que tingueu instal·lat en el vostre ordenador el programa RealPlayer.
Començo per comentar el propi debat d'investidura, que vaig seguir en directe tot el que vaig poder. Zapatero va fer el discurs que s'esperava d'ell (com podeu comprovar fàcilment aquí). Un discurs clarament de nova etapa política, amb un nou estil, progressista i dialogant, humil en les formes però molt ambiciós en el fons, integrador o, més ben dit, inclusiu, cercant els consensos necessaris. Democràcia avançada, política exterior basada en l'europeïsme i el multilateralisme, economia sanejada, política social compromesa i Espanya plural. Tot el que esperàvem. També amb la plena equiparació de drets pels gais, lesbianes i transsexuals que, com és fàcil de comprendre, m'ha emocionat de forma ben personal.
El discurs va ser magnífic com ho van ser també les rèpliques i contrarèpliques. Mariano Rajoy va demostrar més habilitat de la que se li suposava, però és encara presoner de l'aznarisme que ha estat, precisament, el gran derrotat a les urnes. Bona va ser també la intervenció de Joan Puigcercós i la d'Alfredo Pérez Rubalcaba. CiU segueix molt descolocada. Si no els vaig entendre malament, van dir que si no votaven la investidura de Zapatero era perquè Aznar els havia enganyat dos cops...
Finalment Zapatero va obtenir el suport del PSOE, d'Izquierda Unida, dels nacionalistes d'esquerres (ERC, BNG i CHA) i del grup de Coalició Canària. Els nacionalistes bascos i conservadors van abstenir-se, mentre el PP va votar-hi, lògicament, en contra.
Zapatero havia anat avançant la composició d'un govern que també era engrescador des de molts punts de vista. Paritari. Amb valors ja coneguts com Maria Teresa Fernández de la Vega (bona jurista, treballadora, ordenada, feminista i que viu els valors de l'esquerra des d'un compromís polític sense carnet; i, per cert, bona amiga) o Pedro Solbes, de solvència i experiència acreditades (amb qui vaig coincidir en un viatge turístic organitzat a Moscú i Sant Petersburg, gens luxós, d'aquest tipus de viatges que estan cada cop més a l'abast de molta gent). Amb persones de la Comissió Executiva del PSOE amb les que he treballat en un o altre moment com Jesús Caldera, Cristina Narbona, Juan Fernando López Aguilar o Jordi Sevilla. També amb persones de les que tinc magnífiques referències com Magdalena Alvarez, Elena Salgado o Miguel Angel Moratinos.
Però per a mi hi ha dos nomenaments que tenen un especial valor. El nomenament de José Montilla com a nou Ministre d'Indústria, Comerç i Turisme, amb competències també en matèria d'energia, telecomunicacions i suport a les petites i mitjanes empreses. I el nomenament de José Enrique Serrano com a Director del Gabinet de la Presidència.
El nomenament del Primer Secretari del PSC té claríssimes connotacions polítiques. S'incorpora el màxim dirigent del PSC, l'artífex del govern catalanista i d'esquerres, i també una persona que prové de la gestió municipal. La seva vàlua com a polític i com a bon gestor està més que acreditada, i a partir d'ara li correspondrà també assegurar l'adequat engranatge entre política catalana i política espanyola des de la perspectiva del projecte i dels interessos del socialisme català.
El cas de José Enrique Serrano té per a mi un valor simbòlic especial. Vaig treballar amb ell, precisament al Gabinet de la Presidència del Govern, de 1991 a 1996. Al final del mandat ell era Director del Gabinet i jo Sots-director. Ell venia del Ministerio de Defensa on havia desenvolupat la important tasca de Director General de Personal (DIGENPER, en deien). Amic de Gustavo Suárez Pertierra, que havia estat nomenat Sots-secretari del Ministeri per Narcís Serra, va esdevenir persona de total confiança de Narcís que, quan va ser nomenat Vice-president del Govern, el va elegir com a Secretari General de la Vice-presidència. De sòlida formació jurídica (molts estudiants utilitzen un recull de Legislació Social Bàsica, l'edició del qual va coordinar molts anys), és persona especialment rigurosa i discreta, aplica la lògica i el sentit comú a qualsevol qüestió complexa o difícil. Quan vaig saber que Zapatero l'elegia com a home de confiança a Moncloa, vaig saber que les coses anirien inclús millor del que imaginàvem. Segur que treballarà molt bé al costat de Maria Teresa Fernández de la Vega i d'Alfredo Pérez Rubalcaba als que coneix de fa molt de temps i amb els que manté una magnífica relació personal.
Realment no ens vàrem equivocar quan vàrem donar la nostra confiança a Zapatero en la difícil elecció del 35è Congrés del PSOE. Ell ens va emplaçar a l'esperança del 2004, i aquí la tenim. Ara, a treballar. Com ell ho està fent des del primer moment. Fidel al compromís amb els electors, ben coordinat amb el partit, i amb l'ambició de demostrar que una altra política és possible.
Els esdeveniments dels darrers mesos (eleccions municipals, eleccions al Parlament, investidura de Maragall, eleccions generals i investidura de Zapatero) han estat una magnífica manera de celebrar els 25 anys del PSC i 26 anys de la meva militància política. Podeu escoltar una entrevista personal en la que parlo d'algunes de les coses que han passat al llarg d'aquests anys, i, sobretot, de la meva experiència vital. És una entrevista que em va fer el 5 d’abril en Jordi Sacristan en el programa Tal com som de COMRàdio. Per fer-ho heu de pitjar aquí i cal que tingueu instal·lat en el vostre ordenador el programa RealPlayer.
