Diumenge, 16 de maig
La polèmica que volia generar CiU sobre l'informe sobre mitjans de comunicació ha tingut un efecte bumerang. El govern ha negat que tingui res a veure amb l'informe, CiU no ha aconseguit provar el contrari (com ja s'ha vist la informàtica pot arribar a atribuir autories de forma errònia) i, el que estava clar des d'un principi, l'únic que ha quedat provat és que el govern de CiU va practicar al llarg de 23 anys una política d'arbitrarietats i sectarisme en la seva relació amb els mitjans de comunicació privats. Un acudit de José Luis Martín publicat avui a El Periódico ho posava en evidència de forma humorística: mentre Artur Mas s'exclama cofoi: "Aquest informe posa al descobert els plans del tripartit per controlar els mitjans de comunicació catalans!", el mestre li pregunta: "Els denunciareu per plagi?"
El govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero continua donant-nos bones notícies com ho ha estat el nomenament de Rosa Regàs com a nova Directora de la Biblioteca Nacional. Rosa Regàs és una magnífica escriptora, dona d'esquerres que no es talla a l'hora d'escriure un article, participar a una tertúlia o pujar a dalt d'un escenari per defensar les causes que considera justes. Espero que la seva nova feina no ens privi de seguir llegint-la o escoltant-la de tant en tant.
La setmana vinent es farà públic el resultat de l'auditoria encarregada pel Govern per conèixer la situació financera real de la Generalitat. Tot apunta a que a partir de llavors ja no es parlarà de l'herència de Pujol, sinó de la hipoteca que ens ha deixat! Com el dèficit sanitari. Sembla mentida que CiU tingui tan poca memòria com per exigir ja un nou sistema de finançament quan ells van presentar la darrera negociació (del 2001) com a magnífica, i això que es tractava d'un sistema que no tenia ni tan sols previst algun mecanisme de revisió... Per equilibrar els comptes el Govern ja ha anunciat un recàrrec sobre el preu de la benzina, però sense revisar a fons el finançament no hi haurà solució definitiva.
Els dirigents de CiU, Artur Mas fa uns dies, i Jordi Pujol divendres estan encaparrats a "denunciar" que el Govern encapçala un procés d'espanyolització. Sembla que volen incomodar ERC i potser treure's l'espina dels vots que van perdre a causa dels vuit anys del seu pacte amb el PP d'Aznar. Però més enllà d'això crec que són víctimes d'un deliri paranoic. Així ho he manifestat en dues ocasions. La segona vegada, en què atribuïa a aquest deliri paranoic unes declaracions de Jordi Pujol, El País va interpretar que l'insultava. Per això vaig adreçar a aquest diari una carta de puntualització que passo a transcriure:
"La particular calificación de insulto que hace el diario que usted dirige al hacerse eco de unas declaraciones mías, me mueve a puntualizar lo siguiente. Mientras “delirium tremens” se aplica al delirio causado por una intoxicación etílica aguda y constituye un insulto si se atribuye a quien no lo padece, el delirio paranoico de algunos dirigentes de CiU está causado por una “idea ilusoria, fija, permanente, lógicamente construida, que condiciona una conducta anormal”. Esa idea les lleva a creer que sólo ellos pueden garantizar el carácter catalanista de un gobierno y que, por tanto, cualquier gobierno del que no formen parte no es catalanista. Por ello, cuando achaqué a un delirio paranoico las declaraciones de Artur Mas hace unos días, y las de Jordi Pujol ayer mismo, no lo hice con afán de insultar, sino que pretendía describir una patología grave que puede contaminar negativamente la vida colectiva. Como El País ha denunciado en no pocas ocasiones."
Artur Mas, en declaracions d'avui mateix, segueix pel mateix camí. Sembla exigir que es resolguin en quatre mesos els problemes que CiU no ha estat capaç de resoldre en 23 anys. I segueix encaparrat en la "desnacionalització".
Els diaris d'avui comenten extensament unes declaracions del Primer Secretari del PSC que mouen a la reflexió. Montilla diu que el PSC no es veurà obligat a donar suport a mocions d'altres partits que no hagin passat per un procés previ de negociació i acord, tot i que facin referència a continguts de l'acord per a un govern catalanista i d'esquerres. Ja hi ha hagut reaccions negatives a aquest anunci, però crec que la reflexió de Montilla és correcta des de molts punts de vista. En primer lloc, sempre hem defensat una relació bilateral Catalunya-Espanya, de govern a govern. No és lògic, per tant, pretendre fer passar a corre-cuita mocions sobre temes que han de ser acordats pels dos governs, i menys encara si són mocions fetes a remolc d'iniciatives de CiU que sols busca emmascarar la seva ineficàcia de 23 anys i, particularment, els efectes negatius dels darrers vuit anys de pacte CiU-PP. En segon lloc, l'acord de govern té un horitzó temporal de quatre anys i sembla absurd pretendre resoldre en quatre mesos problemes que requereixen un major temps de maduració. Per exemple, el finançament. L'acord de govern diu que s'ha d'abordar el tema bilateralment i a partir dels treballs de la Comissió Mixta de Valoracions. Doncs, que així sigui. O el tema dels papers de Salamanca, que l'acord de govern posava en mans del govern de Catalunya la presa d'iniciatives al respecte, no en mans dels grups parlamentaris... No per pretendre córrer molt s'arriba abans. I, molt sovint, la feina rigorosa exigeix delicades negociacions en comptes d'abrandats discursos des de la tribuna. Faríem un greu error si malmetéssim les enormes possibilitats d'una bona relació entre el nou govern català i el nou govern espanyol a causa de l'estratègia opositora de CiU o per un afany de protagonisme mediàtic d'alguns.
El govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero continua donant-nos bones notícies com ho ha estat el nomenament de Rosa Regàs com a nova Directora de la Biblioteca Nacional. Rosa Regàs és una magnífica escriptora, dona d'esquerres que no es talla a l'hora d'escriure un article, participar a una tertúlia o pujar a dalt d'un escenari per defensar les causes que considera justes. Espero que la seva nova feina no ens privi de seguir llegint-la o escoltant-la de tant en tant.
La setmana vinent es farà públic el resultat de l'auditoria encarregada pel Govern per conèixer la situació financera real de la Generalitat. Tot apunta a que a partir de llavors ja no es parlarà de l'herència de Pujol, sinó de la hipoteca que ens ha deixat! Com el dèficit sanitari. Sembla mentida que CiU tingui tan poca memòria com per exigir ja un nou sistema de finançament quan ells van presentar la darrera negociació (del 2001) com a magnífica, i això que es tractava d'un sistema que no tenia ni tan sols previst algun mecanisme de revisió... Per equilibrar els comptes el Govern ja ha anunciat un recàrrec sobre el preu de la benzina, però sense revisar a fons el finançament no hi haurà solució definitiva.
Els dirigents de CiU, Artur Mas fa uns dies, i Jordi Pujol divendres estan encaparrats a "denunciar" que el Govern encapçala un procés d'espanyolització. Sembla que volen incomodar ERC i potser treure's l'espina dels vots que van perdre a causa dels vuit anys del seu pacte amb el PP d'Aznar. Però més enllà d'això crec que són víctimes d'un deliri paranoic. Així ho he manifestat en dues ocasions. La segona vegada, en què atribuïa a aquest deliri paranoic unes declaracions de Jordi Pujol, El País va interpretar que l'insultava. Per això vaig adreçar a aquest diari una carta de puntualització que passo a transcriure:
"La particular calificación de insulto que hace el diario que usted dirige al hacerse eco de unas declaraciones mías, me mueve a puntualizar lo siguiente. Mientras “delirium tremens” se aplica al delirio causado por una intoxicación etílica aguda y constituye un insulto si se atribuye a quien no lo padece, el delirio paranoico de algunos dirigentes de CiU está causado por una “idea ilusoria, fija, permanente, lógicamente construida, que condiciona una conducta anormal”. Esa idea les lleva a creer que sólo ellos pueden garantizar el carácter catalanista de un gobierno y que, por tanto, cualquier gobierno del que no formen parte no es catalanista. Por ello, cuando achaqué a un delirio paranoico las declaraciones de Artur Mas hace unos días, y las de Jordi Pujol ayer mismo, no lo hice con afán de insultar, sino que pretendía describir una patología grave que puede contaminar negativamente la vida colectiva. Como El País ha denunciado en no pocas ocasiones."
Artur Mas, en declaracions d'avui mateix, segueix pel mateix camí. Sembla exigir que es resolguin en quatre mesos els problemes que CiU no ha estat capaç de resoldre en 23 anys. I segueix encaparrat en la "desnacionalització".
Els diaris d'avui comenten extensament unes declaracions del Primer Secretari del PSC que mouen a la reflexió. Montilla diu que el PSC no es veurà obligat a donar suport a mocions d'altres partits que no hagin passat per un procés previ de negociació i acord, tot i que facin referència a continguts de l'acord per a un govern catalanista i d'esquerres. Ja hi ha hagut reaccions negatives a aquest anunci, però crec que la reflexió de Montilla és correcta des de molts punts de vista. En primer lloc, sempre hem defensat una relació bilateral Catalunya-Espanya, de govern a govern. No és lògic, per tant, pretendre fer passar a corre-cuita mocions sobre temes que han de ser acordats pels dos governs, i menys encara si són mocions fetes a remolc d'iniciatives de CiU que sols busca emmascarar la seva ineficàcia de 23 anys i, particularment, els efectes negatius dels darrers vuit anys de pacte CiU-PP. En segon lloc, l'acord de govern té un horitzó temporal de quatre anys i sembla absurd pretendre resoldre en quatre mesos problemes que requereixen un major temps de maduració. Per exemple, el finançament. L'acord de govern diu que s'ha d'abordar el tema bilateralment i a partir dels treballs de la Comissió Mixta de Valoracions. Doncs, que així sigui. O el tema dels papers de Salamanca, que l'acord de govern posava en mans del govern de Catalunya la presa d'iniciatives al respecte, no en mans dels grups parlamentaris... No per pretendre córrer molt s'arriba abans. I, molt sovint, la feina rigorosa exigeix delicades negociacions en comptes d'abrandats discursos des de la tribuna. Faríem un greu error si malmetéssim les enormes possibilitats d'una bona relació entre el nou govern català i el nou govern espanyol a causa de l'estratègia opositora de CiU o per un afany de protagonisme mediàtic d'alguns.
