Aportació de la Lliga per la Laïcitat

MANIFEST DE LA LLIGA PER LA LAÏCITAT
 
Les entitats sotasignades, preocupades per l’escassa assumpció dels valors bàsics d’una ètica civil democràtica, preocupades també per les dificultats en la transmissió d’aquests mínims elements d’identificació de les societats lliures, convençudes que els dèficits ètics són causats principalment per les condicions en què es va dur a terme el procés de transició des de la dictadura feixista a la democràcia i per l’escassa tradició en la nostra societat de la cultura de l’humanisme democràtic, considerem que és hora d’impulsar la defensa d’un model de societat que garanteixi la igualtat d’oportunitats en l’accés a l’espai públic i que impedeixi qualsevol abús en aquest espai per part de cap visió particular de la realitat. Per tant, en aquest sentit, considerem:

· Que cal construir un teixit cívic fonamentat en els valors de la pluralitat, de la tolerància activa i del respecte democràtic per a totes i cadascuna de les opcions personals i socials que no intentin imposar-se per damunt de les altres. Que, així entesa, la laïcitat és la garantia de diàleg i d’intercanvi pacífic i fecund entre les persones i les idees. És, per tant, juntament amb la justícia social i econòmica, garantia de pau civil en l’espai públic, que és la casa comuna de totes i tots els membres de la societat.

· Que la laïcitat afavoreix la convivència en el pla de la igualtat entre totes les possibles opcions espirituals, sense oposar-se a cap i respectant-les totes.

·  Que la consciència dels ciutadans s’ha de formar en la vivència del respecte, la pluralitat, la tolerància activa i la capacitat de compartir els trets bàsics d’una ètica cívica que estableixi ponts de diàleg i no certifiqui exclusions  sota el pretext de la diversitat cultural o religiosa, que sovint amaguen la submissió d’uns individus a uns altres en funció de relacions de poder de caràcter autoritari. I que això és més greu quan els individus afectats són menors d’edat, nens, adolescents o joves en les seves etapes de formació.

· Que la tolerància activa que es desprèn del marc de la laïcitat és, precisament, condició de possibilitat per a la convivència en la diversitat d’una societat cada cop més plural en què les opcions han de poder desenvolupar-se en el respecte igualitari a tots els drets per a totes les persones. 

· Que els infants, adolescents i joves han de tenir el dret -i la capacitat real d’exercir-lo- de formar-se en els centres educatius sense que cap codi de valors de caire dogmàtic i autoritari interfereixi en el lliure desenvolupament de la seva consciència ni, com a conseqüència, siguin separats per raó de creences.

· Que la religió ha de ser exclosa de l'escola. L’àmbit de coneixement del fet religiós -que la cultura laica, òbviament, no tan sols defensa i respecta, sinó que garanteix- és el de les ciències socials i la història de la cultura, i s’ha d’impartir en aquestes àrees pel professorat respectiu. La formació religiosa que es desitgi obtenir no ha d’afectar, de cap manera, ni l’espai públic ni els seus recursos. S’ha d’entendre com un assumpte que pertany a l’estricta esfera privada dels individus i a la relació que aquests vulguin mantenir amb les seves respectives comunitats de creença.

· Que cap opció de consciència particular no ha d’exercir cap funció de predomini sobre la lliure consciència dels ciutadans, ni ha de comptar amb cap mena de privilegi en matèria d’ensenyament, fiscalitat, presència mediàtica o ocupació simbòlica de llocs d’especial significació per a l’espai públic. I que, per tant, hem de denunciar la vigència del Concordat firmat entre l’Estat espanyol i l’anomenada Santa Seu el 1953, durant la dictadura, com també els acords de 1976 i 1979, difícilment assumibles des d’una mínima coherència democràtica i obertament transgressors de l’esperit del mandat constitucional.

· Que  és una ingerència en l’espai públic l’ostentació de simbologia confessional per part de càrrecs públics, electes o no. Els caps d’Estat o de Govern, i qualsevol representació estatal, autonòmica, municipal o militar, han d’eximir-se de cap implicació confessional pública, reservant els actes de culte als quals els dugui la seva consciència a l’estricta esfera de la privacitat.     

Per tant, apel·lem a les consciències dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya perquè s’adhereixin al present document i a la Lliga per la Laïcitat, personalment o per mitjà de les seves estructures associatives. Efectuem, també, una crida especial als representants polítics i institucionals democràtics i, molt especialment, als qui es puguin sentir compromesos amb la cultura de la llibertat i del progrés, per tal que promoguin les mesures legislatives oportunes que permetin evitar la preeminència de cap confessió en particular i que garanteixin, doncs, una autèntica igualtat d’oportunitats en el gaudi de l’espai públic per a tots els ciutadans.
Pensem que les diverses opcions parcials s’han de sotmetre al dret comú i han de respectar els valors comuns d’una societat lliure i democràtica, a la qual volem dotar de les condicions òptimes perquè esdevingui cada dia més lliure i més democràtica.
 
Barcelona, 13 d’octubre de 2003
 
Cooperacció
Unió General de Treballadors UGT
Federació de Moviments de Renovació Pedagògica FMRP
Comissió Obrera Nacional de Catalunya CONC
Federació de Mares i Pares d'Alumnes de Catalunya FAPAC
Unió Sindical de Treballadors de l'Ensenyament de Catalunya USTEC-STE's
Gran Lògia de Catalunya i Balears (GLSE)
Gran Orient de Catalunya (GOC)
Ateus de Catalunya
Confederació General del Treball CGT
Moviment Laic i Progressista, format per Esplais Catalans, Escola Lliure El Sol, Casals de Joves de Catalunya, cooperativa Entorn, Fundació Terra i Fundació Ferrer i Guàrdia.

http://www.laic.org/cat/lliga/lliga.htm
 

Aportació de Juan José López Burniol

QUE FACI DE FRONTISSA!
 
Em pregunten que espero del PSC. Doncs ben senzill, que faci el que ha fet sempre: servir de frontissa. No pot ésser d’altra manera, perquè el PSC ha estat sempre –i és ara- el partit català que, per la seva pluralitat i per la seva diversitat, més s’adapta a un país tan plural i tan divers com Catalunya. Per aquesta raó, el PSC és, al cap i a la fi, un partit mestís.
 
Aquest mestissatge és manifesta, per començar, en les idees que vertebren el seu programa. Perquè, per un costat, el PSC preserva intacte l’eix axial del seu vell ideari progressista: vol fer avançar la justícia social; no es resigna davant les desigualtats, tant les immediates com les llunyanes; preserva viva una atenció preferent per les classes populars i també pels més desvalguts, que avui són els que es troben submergits en les noves formes de marginació i exclusió social; i cerca permanentment la millora de les condicions de vida i la defensa dels interessos de la majoria dels ciutadans. Però, per altra banda, el PSC es receptici als canvis i exigències del temps present: no defuig el repte que imposa el sistema de mercat; pren consciència dels problemes internacionals i globals emergents i, en concret, de la necessitat d’incardinar el projecte socialista a l’espai europeu; proclama la realitat plurinacional d’Espanya i reivindica, en conseqüència, una reforma constitucional i estatutària que reflexi de forma plena aquesta realitat en l’estructura territorial i institucional de l’Estat; i, en resum, postula una atenció preferent a la definició de les noves polítiques socialdemòcrates.
 
Precisament per aquest caràcter mestís, el PSC ha estat fins ara -i ha d’estar en el futur- la frontissa imprescindible:
 
-         Entre la Catalunya de sempre i la nova Catalunya procedent de la immigració, defensant un concepte de  nació –resultat de la voluntat i del treball dels homes i dones que la integren, més enllà del seu origen i de la seva cultura- que, precisament per constituir un factor d'integració, asseguri la continuïtat del fet nacional català.
 
-         Entre Catalunya i Espanya, reconeixent també -un cop afirmada la realitat nacional catalana- que, per un procés multisecular i irreversible -però no fatal i ingovernable- Catalunya està integrada històrica, política i jurídicament dintre de l’Estat espanyol, raó per la que ha d'intervenir de manera activa en la conformació de l'estructura i les institucions de l’Estat, i ha de procurar estar present a tots els centres de poder polític estatals.
 
-         Entre Barcelona capital i els altres municipis i comarques de Catalunya, rebutjant tota vel·leïtat centralista i potenciant una política que augmenti significativament les competències i recursos dels municipis, com administració més propera a les demandes dels ciutadans.
 
Acabo. Fer de frontissa exigeix una actitud ferma i a l’hora flexible. És a dir, un tarannà definit i concret en els propòsits, realista en el mètode i moderat en les formes. En aquesta línia, això demano i espero del PSC: que sigui llarg en fets i curt en paraules.
                                                                 
 
Juan-José LÓPEZ BURNIOL. 
 

Aportació de Carme Valls

APORTACIÓ DE CARME VALLS, Diputada al Parlament de Catalunya, membre de Ciutadans pel Canvi

En primer lloc voldria felicitar a totes i tots els militants del PSC per la seva lluita continuada i esforçada, des de fa més de 25 anys, per defensar els drets democràtics, els drets laborals i els drets ciutadans dels homes i dones de Catalunya. Malgrat no haver pogut governar la Generalitat fins ara, l’acció enèrgica de molts alcaldes i alcaldesses, defensant i mantenint sense recursos els serveis més imprescindibles dels ciutadans. Us he de felicitar per les victòries i oferir-vos el meu suport per la nova etapa plena de responsabilitats per demostrar com diu en Joan Rangel “ la vigència i eficàcia del socialisme democràtic i federalista”.

Valoració del actual moment polític, econòmic i social.

Crec que estem vivint un moment polític esperançador, un moment econòmic amb un increment lent però continuat de la taxa d’atur i la deslocalització d’empreses al cinturó industrial, i per un moment social en que els ciutadans i ciutadanes reclamen ja com un dret propi una millor qualitat de l’educació, i de la sanitat, i un medi ambient net i sense contaminació que pugui provocar problemes. Existeix al meu parer, un desvetllament de la consciencia política de la ciutadania que a vegades inclús es mes potent que la defensa dels seus drets laborals.
La lluita contra la guerra del Irak imposada per l’anterior govern del PP, ha desvetllat també la participació de la joventut que ha sabut que està present a un món globalitzat,potser mes que amb les manifestacions contra els forums económics. Els guanys del capital financer queden amagats a l’opinió publica, però les imatges de les guerres i l’enviament de tropes queden per sempre als nostres ulls. L’esperança que ha suposat el govern de Jose Luis Rodriguez Zapatero, i l’encert de que la primera mesura hagi estat la retirada dels soldats, ha suposat una injecció d’esperança per tothom i un increment de la confiança en que un govern socialista respectarà la opinió dels ciutadans i dels seus representants demanat l’aval del Parlament per les decisions difícils.

Polítiques prioritàries.

* Millora de la qualitat del treball, i d’igualtats de oportunitats de les dones inclosa la promoció laboral. Especial esforç en salut laboral.
* Educació pública de qualitat.
* Sanitat pública de qualitat i promoció de la salut de la població catalana.
* Igualtat d’oportunitats al accés a la cultura per tota la població i tots els territoris de Catalunya.
* Promoció de l’ús social del català i dels drets de Catalunya com a nació sense oblidar la solidaritat amb la resta de pobles d’Espanya.
* Desenvolupament amb eficàcia ( sense precipitacions), del federalisme polític, fiscal, econòmic i a tots els sectors.


Expectatives que s’han obert en aquesta nova etapa.

La nova etapa, ja des de l’acord del Tinell ha obert grans esperances de que es podrien observar grans canvis en la vida quotidiana de les persones. Potser les expectatives son tan grans que poden crear frustracions si no es pot anar mes depressa, sobretot Catalunya per els deutes trobats o la despesa hipotecada, o si enlloc d’avançar en els drets universals a la salut i a l’educació, es retrocedeix, prenent mesures que trenquin l’equitat.

Ara hi ha les millors condicions per fer canvis polítics i duradors amb les relacions amb el Govern de l’ Estat espanyol, caldria doncs fer una gran pedagogia i treballar amb molta cura, per no malmetre les possibilitats de desenvolupar realment l’Espanya plural.

Objectius a assolir.
* Desenvolupament sostenible i creant llocs de treball de qualitat a tot Catalunya però en especial al Baix Llobregat, a Terres del Ebre, Pirineu, i Terres de Ponent.
* Taxa d’ocupació de dones de més del 60% .
* Millorar i racionalitzar les inversions i la gestió de la Educació pública i la Sanitat pública.
* Aconseguir igualar les oportunitats d’accés al mon de la cultura a totes les vegueries.
* Aprovació de l'Estatut, i de la Llei Electoral Catalana.
* Increment de la participació ciutadana en la vida política i millorar la col·laboració a tots els territoris amb els moviments cívics, en especial amb Ciutadans pel Canvi que té com objectiu de treball el desenvolupament del Dret a la participació Ciutadana i el suport al Govern Catalanista i d’esquerres.

Instruments adequats per fer-ho.

* Coordinar molt bé el treball del govern i els municipis.
* Coordinar molt bé tot el treball dels diputats i diputades autonòmics, generals i europeus.
* Crear grups de treball amb experts i expertes que volen col·laborar, fent debats en profunditat i fent propostes que siguin eficaces i creïn les mínimes reaccions en contra.
* Crear grups de debat i d’acció a nivell territorial, amb Ciutadans pel canvi i altres moviments cívics i polítics de Catalunya.
* Iniciar una pedagogia sistemàtica sobre federalisme, el seu significat i les seves repercussions i benefici, així com els efectes negatius del independentisme en el segle XXI.

Reitero l’agraïment per la possibilitat de donar l’opinió als participants al Congres i us desitjo molts exits en la nova etapa, per el bé de tot Catalunya, i també el de tot Espanya.

Aportació de Xavier Arbós

APORTACIÓ DE XAVIER ARBÓS

1. El que espero del socialisme català

Des del meu punt de vista, el socialisme català ha de començar un procés de renovació. Vist des de fora, sembla necessari que apareguin en el primer pla de la política socialista, en la direcció, persones noves. No necessàriament més joves, sinó menys vistes. Hi ha temps per endavant, però cal començar a treballar per determinar qui ha de ser el proper candidat socialista a la presidència de la Generalitat. En altres àmbits, la renovació és més urgent. Hi ha persones que porten molts anys ocupant escons, i arriba un punt que això només sembla explicable en termes de jubilació. I no hauria de ser aquest un criteri per ser candidat. Crec recordar que es va proposar una limitació de mandats. Em sembla molt recomanable, i d’aplicació general: han de computar-se totes les legislatures, per tal de no esquivar la regla passant del Parlament al Congrés i d’allà a les llistes europees. Les situacions de persones que han dedicat el millor de la seva vida a servir una opció política s’han d’arreglar, però no a les candidatures. L’experiència d’aquestes persones podria projectar-se en una mena de senat del PSC, del que formessin part tots els que haguessin complert un mínim de mandats representatius. Aquesta comissió podria aportar criteris molt interessants, de persones que parlen per experiència i sense interès personal. La regla de limitació no hauria de regir en l’àmbit municipal. Allà els veïns tenen més possibilitats d’avaluar la gestió dels seu representants de manera més directa.
Penso igualment que el PSC hauria de funcionar també d’una altra manera. Sempre he cregut que no és bo per a un partit polític que als seus congressos hi hagi molts càrrecs públics. Potser alguns d’ells decidiran en els termes més favorables per poder continuar en futures llistes, i no votaran de manera diferent al que vol la direcció. Sí; ja sé que es diu que les llistes s’elaboren democràticament, però jo no m’ho acabo de creure del tot.
A banda de la tendència dels càrrecs públics a complaure la direcció, un altre element pesa sobre els partits, i potser també sobre el PSC. Em refereixo a la confusió entre direcció política i estructura administrativa del partit. És natural que un partit d’esquerres “alliberi” a persones valuoses. Si no fos així, la política només seria cosa de rics. Cap crítica a aquesta pràctica, quan té com objectiu l’acció política. El que em sembla preocupant és que gestors del partit competeixin per a les quotes de poder intern amb afiliats que dediquen al partit les hores que resten de la feina o del lleure. Els treballadors del partit tenen molta més informació que els militants de base, i juguen amb avantatge. Com en el cas dels càrrecs públics, es corre el risc de confondre interessos personals amb interessos de partit. Caldria, doncs, que hi haguessin regles d’incompatibilitat.
La meva darrera reflexió es refereix a la imatge del PSC en el context de la crisi de la imatge dels partits. Trobo que li cal transmetre una actitud menys vergonyant de la que projecta, i m’explico ara mateix. Es diria que el PSC no creu en la seva capacitat de créixer quan organitza periòdicament plataformes com el moviment “Homes i dones d’esquerra”, la “Convenció per una majoria nacional i de progrés” o “Ciutadans pel canvi”. La justificació és un objectiu lloable: l’obertura a la societat. Amb tot, el procediment em produeix dues impressions negatives. La primera és l’aparença que el PSC crea passarel·les per a persones que passen de la independència, o un d’un altre partit, a un lloc rellevant del partit socialista. Això, imagino, pot ser desmoralitzador per als militants de base que veuen com els passen per davant. Algun afiliat haurà pensat que les carreres més ràpides al PSC es fan començant des de fora. La segona impressió és perjudicial per la imatge que és té dels partits en general. La sola existència d’aquesta mena de plataformes com les esmentades llencen el missatge que els partits polítics, inclòs el que el que les ajuda a néixer, són estructures en les que un cert tipus de gent no s’hi pot trobar mai a gust. Aquesta estratègia del PSC “confirma” que els partits són una cosa antiga. En aquesta línia situo també la pràctica de recolzar per a alguns organismes consultius, prestigiosos i ben remunerats, a professionals que no són del PSC. Aquí l’efecte pervers recau sobre els professionals competents que sí són del PSC: davant els seus col·legues es veuen degradats, perquè pensen que si fossin veritablement bons, el PSC els hagués proposat. De manera que si un vol que el PSC el tingui en compte, el millor que pot fer és no ser-hi. ¿I si el PSC promogués l’afiliació al PSC, d’una vegada?

2. La situació política i les polítiques desitjables

Quant a la política, em sembla que els plans espanyol i català presenten perfils força diferents, per circumstàncies que tots coneixem. Els socialistes catalans poden sentir-se satisfets del pes que s’han guanyat en el socialisme espanyol, i el PSC dóna la impressió d’actuar de manera assenyada i organitzada. Ara bé, a Catalunya té una responsabilitat una mica diferent, perquè forma part d’un govern tripartit. I algun dels socis tenir mig peu fora de l’executiu per preparar les eleccions de 2007.
Llevat del cas de Cultura, opino que el PSC fa una bona tasca de govern. Hauria d’aconseguir-se una imatge més dinàmica, i enlairar al setembre amb iniciatives legislatives. Seria interessant també que el públic no s’espantés amb notícies com la dels retalls en pensions a les vídues, o l’Euro en les consultes a la sanitat pública. Enmig, però, hi ha el nou Estatut, i seria bo que el missatge que surti dels líders del PSC fos una mica ordenat. ¿Coincideix el PSC amb el Pla Ibarretxe? ¿Vol un sistema de concert? Ja sé que les respostes són complicades; la qüestió és si el PSC les té preparades en el moment en que algun dirigent suscita les preguntes. Diria que el PSC, formalment, no pot tenir una política pròpia, diferent de la del PSOE, en relació al País Basc. En qualsevol cas, hi ha un risc evident: que el PSE o el PSOE tinguin la seva pròpia política en relació a Catalunya. I de tota manera, si algú vol endinsar-se en el conflicte basc, que no hi barregi l’Estatut, que podríem prendre mal.
Cara al nou Estatut, s’ha d’aconseguir un consens amb les altres forces del tripartit. Com que no es fàcil, el propi PSC ha de tenir una cura especial en no afegir confusió. En la meva opinió, l’opció estatutària del PSC hauria de saber transmetre que volem més autogovern per millorar les condicions de vida dels que viuen a Catalunya. Tinc la sensació que a la gent no li interessa massa qui és el responsable d’una competència; el que vol és que els serveis funcionin, que no hi hagi discriminacions en la inversió pública i que allò que fa la identitat comuna dels catalans pugui tenir continuïtat. Si volem, i jo ho vull com el primer, que la gent es faci seu el nou Estatut, cal que sigui un Estatut amb sensibilitat social i acceptable per la immensa majoria dels ciutadans. Els grans debats de principis cal fer-los, però serà un mal senyal si ens quedem només en aquests i la gent no es convenç de que la vida quotidiana pot ser millor amb el nou Estatut. I en aquest debat el PSC ha de parlar sense hipoteques externes.
El PSC ha de defensar la seva sobirania respecte al PSOE en les afers catalans. En relació a això, no pot ignorar-se la reivindicació d’un grup parlamentari propi al Congrés. He de dir que no veig, ara, la necessitat. En el cas que el PSC volgués revisar la seva relació amb el PSOE per tal de tenir la seva pròpia política espanyola, europea i internacional, en aquest cas, com a conseqüència natural hauria de caure el grup parlamentari propi. No crec que el PSC ara estigui en la línia de fer aquest pas, que a mi no em sembla convenient. El dia que el PSC hagi mostrat la seva capacitat de governar Catalunya sense condicionaments d’altres forces polítiques, aquest dia podrà permetre’s plantejar-se aquesta opció. En les condicions actuals, és previsible que el grup parlamentari propi coincideixi habitualment amb el del PSOE, i no té sentit la clonació política. En comptes de la independència del PSC respecte al PSOE, prefereixo la influència del PSC en el PSOE.
El PSC té les condicions per abordar els grans problemes que comporten la construcció d’un país més just. Arriba a molts sectors de la societat, i a tot el territori. És escoltat i respectat, i, per això, té una gran responsabilitat en la definició del model social de Catalunya. El “què” i el “com”. No crec que costi massa concordar els objectius d’una societat justa i integradora. Quant al camí que s’ha de seguir. El PSC va tenint un discurs raonable en matèria d’immigració. Es pot criticar, però s’hi treballa i es percep l’esforç de molts càrrecs públics socialistes que tenen contacte directe amb aquesta realitat. No veig amb la mateixa claredat la posició socialista en relació al fenomen de les deslocalitzacions, que ara veiem en una dimensió nova, amb el PSC al govern. Cal donar a la societat, i als treballadors, una idea clara de les alternatives possibles.
Per finalitzar, una referència a Europa. El PSC és favorable a l’aprovació de la “Constitució” europea. Jo sóc escèptic respecte a les virtuts d’aquest text, i no tinc clar què faré. En qualsevol cas, intueixo una enorme abstenció i un alt percentatge de vots negatius. És imprescindible una explicació clara, i que es vegi un esforç de convicció que vingui de part de veus creïbles. Probablement, en matèria europea es veu l’extrem de l’escepticisme envers la política. Per això, de les forces polítiques s’espera que es belluguin per convèncer. No n’hi ha prou que tinguin raó: l’han de saber demanar i aconseguir que els sigui reconeguda. És el que recomanen els advocats amb experiència, i el que no entenen els que creuen que les xifres sempre parlen per elles mateixes.

3. Agraïments finals

El PSC m’ha donat l’oportunitat d’escriure aquestes ratlles, i dono les gràcies de cor. Espero no haver molestat ningú, i m’excuso si alguna de les coses que he dit és excessiva o equivocada. Per a mi aquesta ha estat una oportunitat de fer arribar la meva opinió al partit del que em sento més proper. Si algú s’esperava uns comentaris objectius, l’hauré decebut. Cadascú té la seva història, i en la meva el PSC hi té una part important. Que molta gent pugui dir el mateix, per molts anys.
Gràcies, i bona feina!

Aportació d'Agustí Fernández de Losada

L’ACCIÓ EXTERIOR DE CATALUNYA: ALGUNES REFLEXIONS
Agustí Fernández de Losada Passols

Catalunya ha tingut sempre una clara vocació extErior. Una vocació que es manifesta pel dinamisme i la sensibilitat internacional de les seves Institucions, del seu teixit empresarial, dels seus professionals, de la societat civil i de la ciutadania en general.

S’ha compromès fermament amb el projecte d’integració europea. Un projecte que troba les seves arrels en la integració econòmica, que de fet ha estat essencial per l’economia catalana, però que camina cap a la Unió política. Una unió que ha de ser la millor garantia d’un model polític basat en l’estat del benestar, en posar en valor la ciutadania reconeixent els seus drets i deures fonamentals, en la igualtat d’oportunitats, en la cohesió dels seus territoris, en la competitivitat, la innovació i la sostenibilitat, en una acció exterior potent però respectuosa amb determinats principis com el multilateralisme, la defensa dels drets humans, la pau, la solidaritat i la democràcia.

Però Catalunya també ha de tenir la seva mirada posada en altres regions del món amb les que ens uneixen vincles importants com la Mediterrània, Amèrica Llatina i Àsia. La Mediterrània és, conjuntament amb Europa, el nostre espai geogràfic de relació i intercanvi natural. Per proximitat, per interdependència econòmica, per vincles culturals. Amb Amèrica Llatina ens uneixen vincles històrics, culturals i econòmics evidents. I pel que fa a Àsia, Catalunya té el potencial per a convertir-se en la porta d’entrada d’España a un continent, una potencia econòmica i cultural, que ha de jugar un rol fonamental en l’esfera internacional.

Catalunya i la Unió Europea.

Europa està vivint un moment d’especial intensitat. O al menys, hauria de ser així. La recent aprovació de la proposta de Constitució Europea, l’adhesió de deu nous Estats membres, la renovació de la Comissió Europea i les recents eleccions al Parlament Europeu, la revisió de polítiques fonamentals pels europeus com la de cohesió econòmica i social (Fons Estructurals) i la Política Agrícola Comuna o la definició de les noves perspectives financeres fins al 2013, fan que aquest moment tingui una especial rellevància en la història del procés d’integració europea.

I malgrat això ens trobem davant d’un procés de creixement de l’anomenat “euroescepticisme”. La baixa participació en les eleccions al Parlament Europeu, especialment significativa en països de tradició europeista com el nostre o, fins i tot, en alguns dels nous Estats membres, els posicionaments contraris o d’indefinició de determinades formacions polítiques o de personalitats polítiques de relleu, la incapacitat de les Institucions europees (i no em refereixo només a les comunitàries) d’apropar el projecte europeu a la ciutadania, no ajuden i constitueixen una clara senyal d’alarma.

Cal fer un esforç de pedagogia, de sensibilització per apropar el projecte als ciutadans. Cal tenir un missatge clar i inequívoc en relació a temes tan sensibles com la Constitució europea. Un text que, malgrat les evidents deficiències d’un acord difícil entre vint-i-cinc estats, significa un avenç molt important per Europa que ens permetrà, sense cap mena de dubte, avançar en el camí cap a la integració política. Europa s’ha construït, i a la història ens hem de remetre, sobre la base d’acords imperfectes que han permès superar les diferents sensibilitats i avançar.

Les Institucions, i molt especialment la Generalitat i els ajuntaments, els partits polítics, la societat civil organitzada han de fer una aposta per la Constitució i explicar-la, deixar clar als ciutadans els seus beneficis, ja que seran aquests els qui tindran la darrera paraula. I aquesta Constitució, amb el suport de la ciutadania, serà molt més forta.

Un altre factor que cal tenir molt en compte en la relació de Catalunya amb Europa és l’ampliació. L’1 de maig es va produir el procés d’adhesió més important de la història comunitària. L’ampliació tindrà efectes molt beneficiosos per tot el que representa de consolidar un espai d’estabilitat, pau i prosperitat, un espai molt més important pels intercanvis econòmics, culturals, de persones.

Però l’ampliació requerirà, al igual que va passar amb l’adhesió d’Espanya i Portugal, d’un esforç de solidaritat molt important. Les regions dels nous Estats membres tenen uns nivells de desenvolupament molt inferiors als de la mitjana comunitària. És per això que resulta fonamental revisar l’actual política de cohesió econòmica i social i els seus instruments, els Fons Estructurals i de Cohesió. Cal concentrar-se en reduir les disparitats entre regions tenint sempre en compte els criteris marcats en les cimeres de Lisboa (creixement, competitivitat i ocupació) i Göteborg (sostenibiliat). Però aquest esforç no ha d’implicar que es deixi de banda la resta dels territoris europeus i, de forma molt especial, les regions menys desenvolupades de la fins fa poc Unió a 15.

És per aquest motiu que cal defensar de forma clara la proposta formulada per la Comissió Europea en el seu recent Tercer Informe sobre la Cohesió. Una proposta que defensa l’aplicació de la política de cohesió econòmica i social en tot el territori de la Unió. Una proposta solidaria amb les regions menys desenvolupades (amb totes i no només les dels nous Estats membres), que propugna la concentració de la major part dels recursos (el 75%) en les regions el PIB per càpita de les quals se situa per sota del 75% de la mitjana comunitària, englobant-les en l’anomenat objectiu de convergència.

Una proposta molt important per Catalunya ja que defensa l’aplicació en la resta del territori europeu de l’objectiu de competitivitat regional i ocupació. Un objectiu basat en l’aplicació dels criteris marcats a Lisboa i a Göteborg que concentra prop del 20% dels recursos dels nous Fons Estructurals. Catalunya perdrà recursos, no disposarà del Fons de Cohesió, però seguirà participant de la política de cohesió.

I, finalment, una proposta que consagra la cooperació interregional, un àmbit en el que Catalunya és molt dinàmica, com un dels objectius centrals de la nova política de cohesió econòmica, social i territorial de la Unió Europea. Una cooperació que s’obrirà, mitjançant l’anomenada iniciativa “veïnatge”, a les regions veïnes de les fronteres exteriors de la Unió, en el nostre cas les del Magrib.

Aquest darrer instrument tindrà una importància significativa per aprofundir en la iniciativa impulsada pel govern català de crear una Euroregió que comprengui Catalunya, Balears, València, Aragó, el Llanguedoc – Rosselló i la Regió Midi Pyrenées. Territoris tots ells amb una clara vinculació que cal que es complementin i que defineixin estratègies conjuntes per defensar els seus interessos i articular iniciatives en diferents àmbits com el transport, el medi ambient, el desenvolupament econòmic, la cultura o la immigració.

Ara bé, aquesta iniciativa, que neix amb força, ha de ser complementaria amb d’altres iniciatives existents i promogudes des de Catalunya com, per exemple, l’Arc Llatí, una associació que reuneix prop de 70 províncies d’Espanya, França i Itàlia, que operen sobre l’euroterritori de la Mediterrània occidental. Un espai policèntric, amb pols de desenvolupament molt importants (Barcelona, Sevilla, Montpellier, Marsella, Gènova, Torí, Roma o Nàpols) en el qual els diferents territoris busquen trobar sinèrgies per a cooperar, intercanviar experiències i articular accions conjuntes tot constituint-se en un grup de pressió que defensa els seus interessos a escala Europea. Aquesta iniciativa, presidida en l’actualitat per la Diputació de Barcelona, funciona des de l’any 1999 compartint model amb altres espais com l’Eix Atlàntic o la Paleta Bàltica, i amb una permanent vocació de cooperació amb els territoris de la ribera sud.

Finalment, i pel que fa a la participació de Catalunya en la presa de decisions a Brussel·les, hem d’avançar cap al reconeixement de les regions amb capacitat legislativa per que puguin participar en els treballs del Consell quan les decisions que s’han de prendre afecten directament les seves competències. En aquest sentit, cal pressionar al govern espanyol per que ho permeti de la mateixa manera que ho fan els governs alemany, belga o austríac.

Ara bé, també hem d’insistir en una nova governabilitat que permeti a altres actors, com els governs locals o la societat civil, participar, ja no en la presa de decisions, sinó en la construcció de les mateixes. Cal construir sistemes d’interlocució que facilitin la participació en la elaboració de les polítiques comunitàries. El Comitè de les Regions o el Comitè Econòmic i Social són bons instruments però cal anar més enllà. La Comissió Europea, per exemple, ha llançat una iniciativa molt interessant establint un Sistema de diàleg permanent i sistemàtic amb les associacions territorials sobre l’elaboració de polítiques. O la pròpia Convenció, sense anar més lluny, també va establir un sistema de participació per tal de recollir contribucions per la elaboració de la seva proposta de Constitució.

Catalunya al món. Mediterrània, Amèrica Llatina i Àsia.

Les relacions exteriors de Catalunya van més enllà de la Unió Europea. Fins i tot podríem afirmar que les relacions amb Europa ja no es poden situar en l’àmbit de les relacions exteriors. La Mediterrània, Amèrica Llatina i, en menor mesura, Àsia, són les regions amb qui estem més vinculats.

Algunes consideracions pel que fa a la Mediterrània. És obvi que es tracta d’una regió estratègica per Catalunya. Per proximitat, per vincles econòmics, per cultura, per solidaritat, perquè molts dels immigrants que arriben al nostre país venen d’aquesta regió... Cal que Catalunya contribueixi al desenvolupament i a l’estabilitat en la regió. Tenim un compromís clar i més si tenim en compte que la primera pedra per la creació d’un gran espai euromediterrani de cooperació i intercanvi es va posar a Barcelona l’any 1995.

Sembla que no caldrà insistir massa al nou govern d’Espanya per que recondueixi 8 anys de donar l’esquena a la Mediterrània. És realment important l’anunci que va fer recentment el Ministre d’Exteriors Miguel Ángel Moratinos en el sentit de liderar i rellançar el procés euromediterrani mitjançant l’organització, l’any vinent, d’una cimera de caps d’estat i de govern d’Europa i de la Mediterrània a Barcelona. L’anomenada Barcelona + 10 haurà de servir per revisar, actualitzar i rellançar els compromisos adquirits en la capital catalana l’any 1995.

La Unió Europea s’ha centrat en l’ampliació cap a l’est i ha descuidat, en certa mesura el procés iniciat a Barcelona. L’ampliació ja és un fet i ara cal que Europa es s’aboqui en la Mediterrània. Es tracta d’una opció estratègica, que ha de ser liderada per Espanya i per la resta de països de l’Europa mediterrània, fonamental per assolir un espai d’estabilitat, pau i prosperitat en la frontera sud d’Europa. Fer-ho d’una altra manera pot tenir conseqüències molt negatives per a tots.

Tenint molt en compte que les relacions més fluïdes i dinàmiques es donen amb els països del Magrib, i en especial amb el Marroc, o amb Palestina, caldria no descuidar i fins i tot liderar, en el marc de l’estat espanyol, les relacions amb un país certament desconegut o poc contemplat com és Turquia. Candidat a l’adhesió a la Unió, es tracta d’un país amb una importància estratègica política i econòmica molt considerable al que cal donar suport per contribuir a reforçar la democràcia, la protecció dels drets humans i generar les condicions perquè l’adhesió sigui, ben aviat, una realitat.

Les relacions amb Amèrica Llatina són diferents però igualment importants. Compartim, al igual que la resta de l’Estat, vincles des del punt de vista històric, cultural, afectiu, polític i econòmic. La regió està vivint un procés de transformació. La democràcia s’està consolidant, destaquen economies com la brasilera, la mexicana o la xilena, però la pobresa i les diferencies socials i econòmiques són cada cop més grans.

Amèrica, tal com es va apuntar en la cimera de caps d’estat i de govern de la Unió Europea i d’Amèrica Llatina i el Carib celebrada a Guadalajara el passat mes de maig, ha de fer front al repte de la cohesió social. És molt important millorar la governabilitat, reforçar les institucions, descentralitzar el poder (cap amunt potenciant processos d’integració regional i cap avall, transferint competències i recursos a regions i municipis), establir sistemes “d’empoderament” de la ciutadania, garantir la igualtat d’oportunitats. Generar, en definitiva, les condicions per poder establir instruments que permetin el desenvolupament econòmic, la inserció social i el respecte pel medi ambient.

I davant d’aquest repte, Catalunya, Espanya i Europa, poden jugar un paper important, ajudant a generar espais d’intercanvi, de transferència de coneixement (en els dos sentits) i de recursos, de suport polític. Representen un model diferent al dels Estats Units (amb molts adeptes a la regió). Amb experiències importants a aportar en matèries com la integració regional, la descentralització, el desenvolupament econòmic o la política social. Però també amb molt per aprendre en àmbits com la vida comunitària, la participació o la construcció de ciutadania.

Finalment, i pel que fa a les relacions amb Àsia, sembla evident que Catalunya i Espanya no estan en disposició de liderar relacions en el context europeu. Però si que cal tenir-les en compte i cal valorar la capacitat de Catalunya de ser, en el context espanyol, la porta d’entrada a un continent amb un potencial econòmic, cultural i polític molt important.

Els vincles econòmics són cada cop més fluïts i comencen a tenir un pes específic. I d’ença a l’establiment de la Casa Àsia, l’apropament cultural s’està intensificant. Cal valorar molt positivament l’experiència incipient d’aquesta Institució ja que pot ajudar a posicionar Barcelona i Catalunya i a dinamitzar unes relacions amb un pes estratègic cada cop més significatiu.

La cooperació descentralitzada. Un actiu per Catalunya i Espanya.

En els darrers anys han sorgit amb força nous actors en el panorama internacional. Els Estats han perdut gradualment el monopoli de les relacions internacionals cedint part del seu protagonisme a entitats supraestatals, com la Unió Europea, o a entitats infraestatals.

En un escenari de globalització, els governs locals i regionals han volgut projectar-se en l’esfera internacional, desenvolupant relacions polítiques, de promoció econòmica, intercanvi i transferència i de solidaritat. Aquest fenomen ha tingut una especial rellevància a Espanya, un país en que les Comunitats Autònomes, en major mesura, i els governs locals han assumit importants competències.

Però no es tracta d’un fenomen exclusiu d’Espanya. A tota Europa, a Amèrica Llatina i a tot el món, els governs territorials articulen polítiques en matèria internacional. Bona prova d’aquest fet la trobem en l’existència d’organitzacions com “Ciutats i Governs Locals Units” constituïda el darrer mes de maig a Paris fruit del procés de fusió de les dues grans organitzacions del municipalisme internacional (IULA, FMCU i METROPOLIS) i que te la seva seu i Secretaria permanent a la ciutat de Barcelona.

En el camp de la cooperació al desenvolupament el paper que estan jugant els governs regionals i locals és d’una importància creixent. Seguint les recomanacions de Nacions Unides i fruit de la pressió que va exercir la ciutadania durant les dècades dels vuitanta i els noranta, les administracions públiques espanyoles, i en especial les locals, estan fent un esforç important per incrementar les seves aportacions, situant-se, en molts casos, en el 0,7% dels seus pressupostos.

Bona prova d’aquest fet és que la cooperació descentralitzada constitueix a Espanya una de les principals rúbriques de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament. Es tracta, quantitativament, d’un instrument de gran rellevància. L’any 2003 va mobilitzar 308 milions d’Euros, una quantitat superior als 304 milions dels que disposava l’AECI.

La pràctica totalitat de les Comunitats Autònomes i molts governs locals, han articulat programes de solidaritat internacional i cooperació al desenvolupament. Malgrat que és cert que canalitzen part dels seus recursos mitjançant Organitzacions No Governamentals, han establert, de forma creixent, relacions de cooperació directa finançant programes i projectes a contraparts amb les que mantenen relacions més o menys estables.

Si analitzem aquestes accions de cooperació directa veurem que en moltes ocasions es financen meres transferències de recursos. Ara bé, cada cop més, s’involucren en iniciatives vinculades als àmbits de competència i experiència que els hi són més propis.

És en aquest sentit on la cooperació descentralitzada adquireix una dimensió de rellevància. La lluita contra la pobresa i la cohesió social requereix d’institucions públiques democràtiques, fortes, eficaces i participatives. El reforç dels governs locals, els més propers a les necessitats i realitats dels ciutadans, i el suport als processos de descentralització constitueixen una peça clau per a la reforma política i la democratització dels països en vies de desenvolupament. I juguen un paper decisiu en la lluita contra la pobresa, la desigualtat i l’exclusió així com la promoció de la cohesió social i el desenvolupament econòmic.

Malgrat la importància conferida als governs locals en els processos de desenvolupament i a la implicació cada cop més activa dels governs locals i regionals dels països desenvolupats, són pocs els instruments de suport a la cooperació descentralitzada. Només la Unió Europea, amb Programes com Urb Al o Àsia Urbs, o el Banc Mundial, amb el Programa Cities Alliance, han donat suport a aquesta forma de cooperació.

En el cas de la cooperació espanyola, no existeixen programes de suport a la cooperació descentralitzada. El Pla Director de la Cooperació Espanyola 2001 – 2004, estableix com a prioritat sectorial la participació social, el desenvolupament institucional i el bon govern. S’han desenvolupat programes importants de suport als governs locals i a la descentralització dels països en vies de desenvolupament. Però només de forma esporàdica s’ha comptat amb la cooperació descentralitzada.

Sembla que el nou govern d’Espanya vol corregir aquesta mancança i comptar amb la cooperació descentralitzada. És necessari establir mecanismes que permetin participar a les Comunitats Autònomes i governs locals en la definició de la política de cooperació espanyola. També es necessari establir mecanismes per fer que la cooperació de l’Estat i la cooperació descentralitzada es complementin i treballin de forma autònoma però coordinada.

I el mateix podríem afirmar pel que fa al govern de Catalunya que hauria de valoritzar el dinamisme dels governs locals catalans en matèria de cooperació al desenvolupament, establint mecanismes de suport, vies per cercar la complementarietat d’acció i sistemes de coordinació.

Aportació de Juli Grandia

Propostes i punts de vista,

Fa anys que treballo en el sector cultural –i és la meva deria- i la meva opinió està sesgada per aquest aspecte. Procuraré respondre al que proposeu, procurant ser breu i esquemàtic.

L’actual moment polític:

-Treballar per consolidar el pacte tripartit i guanyar terreny de cara a altres eleccions.
-Ser el màxim de transparents en les decisions. Que els citadans poguem entendre les accions de partit i de govern.
-Divulgar les polítiques que es generen, tan les pròpies com les que es tinguin responsabilitats de govern.

L’actual moment econòmic:

-Que l’acció de govern, els seus recursos, no caiguin només sobre els ciutadans en forma d’impostos. Demanar tenir més recursos via estatut, pactes economics, i en el cost i renovació de les infraestructures provinents de Madrid.

L’actual moment social:

-Sanitat: -Modernitzar els hospitals públics, per exemple Bellvitge.
-Continuar treballant per rebaixar i si pot ser suprimir les llistes d’espera.
-Millorar els Caps d’atenció primària. Abolir les llistes d’espera pel que fa a visita a metges de capçalera.

-Immigració: Dotar d’eines per tal de poder fer una integració justa i igualitària.

-Ensenyament: Dotar de més professorat per fer els ràtio classe més baixos.
Abolir les aules prefabricades.

-Comunicacions : Insisitir en el què es va dir a la campnaya electoral, de dotar al país d’un eix transversal ferroviari. Millorar els serveis públics de transport, com els trens de rodalies.

-Medi ambient: Ajustar-se, i si pot ser avançar-se, a les actuals demandes d’equilibri territorial i de sosteniment.
Treballar per frenar l’especulació de terrenys i la construcció indiscriminada.

Pel que fa a Cultura:

-Girar la vista cap a les comarques. No només a Barcelona.
-Demanar l’incrementar el pressupost de Cultura de la Generalitat.
-Fer atenció als centres de les comarques que generen bones activitats culturals, i lluitar per que els consolidats no desapareguin, com el Centre Dramatic del Vallès a Terrassa.

Aportació de Pere Güell

Reflexions pre-congressuals

PER UNA POLÍTICA LAICA

“La democràcia és l’acceptació que cap home ni cap grup limitat d’homes és prou savi o prou bo per governar els altres sense el seu consentiment”.

Aquesta frase de J. Dewey ens indica que ningú pot atorgar-se el dret exclusiu de dir allò que és millor o pitjor per a una comunitat humana (poble, ciutat, regió, nació o estat). Que ningú posseeix la veritat o la raó totalment, sinó que el més convenient per a la majoria ho establim entre tots -encara que ens equivoquem.

La idea va més enllà, però. Si allò que cal fer ho establim de manera col·lectiva, la democràcia és, més que un sistema de govern, un sistema de convivència. Perquè està fonamentat en la participació de tothom.

Les eleccions europees del passat 13 de juny ens van mostrar una de les facetes més crítiques del sistema. Quan més de la meitat de la ciutadania no va a votar, és ben difícil acceptar la legitimitat de les institucions que es configuren a través d’aquests vots. En tot cas, el fenomen no és nou ni estrany: als Estats Units, el percentatge de votants que escolleix al president acostuma a ser menor que el que aquí va escollir el Parlament europeu. I podem recordar, per altra banda, que l’elevada participació electoral el 14 de març fou qualificada d’excepcional.

L’abstenció electoral a què ens hem acostumat correspon a un percentatge “normal”, d’acord. Però això no és raó suficient per a no amoïnar-nos. Esgarrifa pensar que la dimensió política i la realitat social puguin anar per camins tan oposats i divergents.

La sensació de què això de la política no va amb nosaltres, la llunyania de la societat real respecte a la representativitat institucional, l’extesa percepció de què la participació en la política és gairebé una activitat necessàriament tendent a la corrupció i a l’engany… Amb un més gran o més petit grau d’elaboració, sí que és cert que hi ha un cert ambient social en aquesta línia. “Tots són iguals”, s’arriba a dir; i evidentment, aquesta igualtat es refereix a les actituds i intencions dels polítics, valorats negativament.

Hi podria, fins i tot, haver una bona part de raó en tot això. Però no és bo que ens hi resignem. Abstenir-se en unes eleccions és, d’alguna manera, resignar-s’hi. I aquesta actitud, respectable, pot abonar el camí a què les coses continuïn tan malament com es diu que estan. O el que encara és pitjor: pot deixar el camp obert a moviments autoanomenats apolítics, que són descaradament antipolítics.

Algú ho ha dit de manera didàctica: “Perquè la política no passa de tu, encara que tu passis de la política”. La història ens ho demostra: quan falla la política comença el feixisme. Per més que es revesteixi de modernitat, adoptant màscares diferents: el model Berlusconi -controlem les administracions per a assegurar els nostres negocis-, utilitzat a Marbella o a Madrid (¿ja ningú se'n recorda del que va passar l’estiu de l’any passat?). O la reducció de la política a espectacle, on triomfen els bons actors i les frases curtes i lapidàries. O la utilització de la política per a evacuar recels i odis personals. O el recurs a la religió, o al nacionalisme, com a únics elements motivadors. O ...

No hi ha cap novetat, i no hi ha espai per a res tant nou que ens faci caure en el parany. Ja sabem on ens porten els experiments, les demagògies i la utilització amb fins polítics dels elements irracionals. La història del segle passat n’és plena, de lliçons en aquest sentit. I més val intentar passar pàgina, i aprendre.

No hi ha solucions màgiques ni definitives. Hi ha una manera de conviure consistent en dialogar, i cercar plegats les millors solucions per als problemes socials. I anar canviant aquestes solucions cada cop que calgui. Defensant amb la paraula les legítimes diferències en els principis i valors. Però sense introduir en el debat polític elements irracionals. Aquests han de restar en la intimitat, en la vida privada.

Cap mena de fe hauria d’interferir en el debat públic. A l’hora de posar-nos d’acord sobre la millor manera de gestionar allò que ens és comú, cal fer servir -per a poder entendre’ns- la més estricta racionalitat. El laïcisme és aquest convenciment: només amb la raó compartida, a través de la paraula, ens hem d’acabar entenent.

La frase de Dewey amb què començàvem ens indica que no existeix més veritat que la que junts anem establint. Ningú per si sol té tota la raó: el més raonable només es troba quan participem mitjançant el diàleg en la construcció del bé comú.

La política és, primer de tot, servei als ciutadans. I el que cal és garantir una bona gestió d’aquest servei. A més, la política ha d’harmonitzar unes diferències que, tot i ser irreductibles, han de conviure. Ha de cercar un punt d’equilibri entre elles, precari, provisional sempre... però suficient per a garantir que puguem continuar vivint en pau (i prosperitat).

Per dur-ho a terme, és del tot imprescindible que utilitzem el diàleg, només viable amb l’instrument de la racionalitat. Per fer possible l’intercanvi d’idees, i poder rebatre les de l’altre (que té una part de raó) mitjançant arguments.

El compromís cívic

El sistema democràtic és perfectible, com tot el que és obra humana. Només faltaria. Però, tal com algú va dir amb lucidesa, és “el menys dolent dels sistemes”. Cal ser molt escrupolosos amb això. Els partits polítics, governin o no, han d’assumir una gran responsabilitat. Hi ha maneres de governar que fomenten el “passotisme” de la gent: quan governa la dreta, per exemple, es fomenta la idea de què la participació política és innecessària.

I també hi ha maneres de fer oposició que cremen a tothom: quan en la política, local o nacional, s’hi instal·la la demagògia, l’insult, el no sistemàtic a tot, l’engany, la tergiversació de les paraules dels altres...

“La democracia, antes y más profundamente que un sistema de gobierno, es un sistema de valores, que demanda una reeducación político-moral”, deia J.L. López Aranguren. I el nostre R. Campalans ho va sintetitzar magistralment: “Política és pedagogia”.

Cal explicar les coses, però també motivar a la participació. Cal exercir un cert lideratge social. L’àmbit polític no ha d’oblidar el seu paper d’educador del conjunt de la societat. Ha de promoure la capacitat crítica en els ciutadans, per a què siguin capaços d’assumir el poder democràtic que els atribueixen les lleis i d’exercir-lo des de la solidaritat i al marge de la competitivitat. Només la difusió dels valors col·lectius permetrà als polítics ajudar a construir una societat en què el bé públic prevalgui sobre l’interès privat.

L’activitat política ha d’intentar ser, sense amagar-se’n, transformadora de la societat. La política és la principal eina per a la transformació social, encara que no és ni ha de voler ser l’única. Cal evitar, per sobre de tot, que es consolidi el divorci entre la política i la societat.

Segons la dreta, la democràcia és un mer procediment. Un mètode o mecanisme de mercat. “Realisme”, li diuen. Es tracta d’una mera lluita entre èlits dirigents i d’experts, que es disputen el vot del poble reduint els missatges polítics a fórmules publicitàries.

Doncs això no pot ser. Si bé és així com en part funcionen les nostres democràcies, no ens hi podem conformar. El desencís i l’apatia que s’observen a vegades en la societat són un símptoma, potser, de què s’espera alguna cosa més de les nostres democràcies. Un rebuig, tal vegada, a la reducció mercantilista de la participació política.

Els errors dels polítics (al govern o a l’oposició), potser, van en paral·lel a la deixadesa de responsabilitat de la gent (“passo de la política”). Com a ciutadans cal adquirir un cert compromís amb els afers comuns. És del tot imprescindible que hi hagi una ciutadania activa. El disc dels nois de Cornellà es diu “¿La calle es mía?”. Doncs bé: si, és clar (en un sentit certament oposat al que va utilitzar aquell ministre franquista). El carrer és de tots.

L’impuls a la participació és essencial per als socialistes. L’abstenció que més ens preocupa no és la que es dóna de manera alarmant en les eleccions. És la d’involucrar-se en allò públic. El que més ens amoïna és la tendència a abstenir-se de formar part de la col·lectivitat, a no sentir-se concernits pels afers públics. L’individualisme, l’atomització social, la privatització de les experiències vitals; el rebuig a l’espai públic. Sembla que cada cop més gent veu la societat com un supermercat immens que ens dispensa només drets, sense haver d’assumir cap deure.

No ens hauria de fer vergonya reivindicar uns principis que prioritzin allò col·lectiu i proclamin la superioritat moral dels valors de la solidaritat, la fraternitat, la cura del feble, etc... Per construir col·lectivament una ètica cívica, laica i republicana, des de la qual comprometre’ns en els problemes comuns. Democràcia és participació ciutadana.

El bé comú

El foment de la participació ciutadana és una de les senyes d’identitat dels socialistes catalans. Sense una ciutadania activa, crítica i compromesa, no tindria sentit el nostre projecte polític. El president Zapatero acostuma a parlar del socialisme dels ciutadans. Doncs bé: ser ciutadà implica tenir criteri i actuar segons ell, adoptar una actitud protagonista a la societat, assumir amb llibertat deures i compromisos... i criticar de manera constructiva, però tot el que calgui, a aquells que es dediquen a la política.

La democràcia representativa no deixa de ser necessària. No podem eliminar els seus mecanismes defensant una democràcia directa que seria incompatible amb les dimensions, la pluralitat i la complexitat de les nostres societats. És demagògic reivindicar una suposada espontaneïtat ciutadana “pura”; normalment, la manipulació i utilització amb finalitats inetressades d’uns o altres acaben per desvirtuar-la.

Però amb les eleccions, els partits i els representants no n’hi ha prou. Cal aprofundir la democràcia en totes les esferes de la vida social, i acostar el poder i la seva gestió a les persones.

Això implica, d’una banda, exigir la descentralització del poder, per exemple transferint més competències i recursos als ajuntaments. El federalisme és això: que l’atenció dels afers públics sigui el més propera possible al ciutadà. Que una administració supramunicipal només assumeixi les funcions que un govern local no pot fer, i així succesivament fins arribar a dalt de tot (més o menys, a Brusel·les).

D’altra banda, l’aprofundiment democràtic implica també fer més participatives les institucions que afecten la vida social i, sobretot, fomentar totes les formes de participació.

Els socialistes catalans volem una societat participativa, perquè creiem en el valor de la igualtat. I igualtat vol dir participació, doncs és la condició de què gaudeixen els ciutadans que comparteixen la càrrega de la responsabilitat pública. Així col·laboren de manera activa en la determinació del bé comú, i saben que els uns es pertanyen als altres, compartint un destí comú.

La participació, doncs, fa possible la igualtat. Les organitzacions polítiques, i el PSC ho sap prou bé, han d’animar els processos ciutadans i les dinàmiques participatives. Una bona part de l’acció cívica dels partits hauria de basar-se, precisament, en un compromís ferm i sincer amb això.

Sense defugir cap responsabilitat, naturalment. Entenem que a la societat hi ha d’haver partits vinculats a programes polítics, i pensem que la política és la principal eina per a l’acció social transformadora. Abandonar l’espai públic, per escepticisme, apatia o descoratjament, és summament perillós i suposaria l’entrega definitiva d’una eina que –encara que criticable– és essencial per vetllar pel bé comú.

El bé comú... ¿una expressió passada de moda? El bé comú és la base de l’existència i el desenvolupament d’una societat. El contingut del bé comú és el conjunt de principis, regles, recursos, institucions i mitjans que permetin promoure i garantir l’existència digna de tots els membres de la comunitat humana (al poble, ciutat, regió, nació o estat).

En un nivell immaterial, són elements cabdals del bé comú el respecte i la tolerància en les relacions amb l’altre; la participació ciutadana i el suport als desafavorits. En un nivell material, el bé comú es basa en el dret de totes les persones i col·lectius a un accés just als recursos que es necessiten per a viure dignament: l’alimentació, l’habitatge, l’energia, l’educació, la salut, el transport, la informació...

La pressió capitalista en el procés de globalització cultural i econòmica converteix en indefugible el compromís amb aquest valor. Avui ens trobem davant la necessitat de (re)construir el bé comú. El 10è Congrés del PSC, de ben segur, aportarà a la societat catalana energies concretes per assolir aquest empeny.

Pere Güell

Aportació del CEDESC

El Centre d'Estudis i Debats d'Esquerra Socialista de Catalunya ante el 10º Congreso del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)

PROTAGONISTAS DEL SIGLO XXI: ¿QUÉ DEBEMOS PROTAGONIZAR?


Acabado el ciclo electoral, que nos ha llevado en trece meses de comicios municipales a europeos, pasando por autonómicos y generales, y ya realizado también el Congreso Federal de los socialistas españoles, nos encontramos ahora, en Catalunya, a las puertas de nuestra propia asamblea mayor.

En el Centre d’Estudis i Debats de l’Esquerra Socialista de Catalunya (CEDESC), esta sucesión de elecciones a todos los niveles nos ha brindado la ocasión, y así lo hemos hecho, de elaborar propuestas y programas de actuación para cada ámbito territorial. Llegado es entonces el momento de, al igual que en anteriores congresos del PSC, ofrecer nuestra modesta y leal aportación a los debates políticos que, ya en la frontera del tiempo vacacional, abordará el conjunto de los socialistas catalanes.

QUIÉNES SOMOS

Sin embargo, antes de formular tal aportación es necesario reiterar quiénes somos, especialmente para los jóvenes militantes que van tomando el relevo en el socialismo de Catalunya y, de entre ellos, muy directamente, para aquellos y aquellas que por primera vez son honrados por sus compañeros con la condición de delegados.

El CEDESC (Centre d’Estudis i Debats de l’Esquerra Socialista de Catalunya), albacea del legado político de la Corriente de Opinión del PSC, Esquerra Socialista, es una Asociación autónoma, con personalidad jurídica propia e inscrita en el Registro de Asociaciones de la Generalitat desde el 26 de febrero de 1996, con el número 17.713. Sus objetivos se podrían sintetizar en los dos siguientes enunciados tomados en parte de nuestros estatutos:

a) La afirmación, defensa y práctica consecuente de los valores y principios tradicionales del socialismo democrático: libertades democráticas, igualdad, justicia y solidaridad internacionalista.

b) Defender el socialismo democrático como proyecto político y económico de ámbito supranacional, firmemente comprometido en remover las estructuras económicas actuales con el fin de abordar con seriedad los graves problemas de nuestro tiempo: paro, explotación y desequilibrio Norte-Sur, guerras, terrorismo y proliferación armamentista, discriminaciones de toda clase - y en especial por motivos raciales -, destrucción de los recursos naturales, etc.

“PROTAGONISTAS DEL SIGLO XXI”

La ponencia-marco, seguramente por abrirse con el tercer milenio un nuevo ciclo histórico, reflexiona sobre los “Protagonistas del siglo XXI”. Por nuestra parte, queremos reflexionar sobre tal protagonismo y preguntarnos ¿qué debemos protagonizar? Preguntarnos, en fin, sobre los contenidos. Y hacerlo, claro está, teniendo como referencia los 125 años del PSOE y la experiencia acumulada en la vida, más breve pero de intensa acción política, del Partit dels Socialistes de Catalunya.

POR ENCIMA DE FRONTERAS

La asunción generalizada de la “mundialización” y el extraordinario incremento de la influencia de las relaciones internacionales en todos los temas que afectan al ciudadano de cualquier país, obliga al socialismo democrático a dotarse seriamente de una organización eficaz de ámbito internacional y del consiguiente proyecto programático. Pensamos, y así lo decimos, con toda rotundidad, que en los albores del siglo XXI, un proyecto socialista reducido a un estado o a una nación, encerrado en si mismo, se torna conservador y regresivo y es un obstáculo en la búsqueda de una justa cooperación internacional, si la misma pretende ser duradera y extender el imperio de la paz, de la libertad, de la justicia social, del equilibrio de bienes y recursos en el mundo.

Creemos firmemente en que el socialismo democrático debe jugar un papel relevante y trascendental a nivel internacional y, sin embargo, se tiene la sensación de que no parece haberse propuesto un debate serio, profundo e intenso, sobre las enormes transformaciones habidas en el mundo en las últimas décadas, casi inabarcables desde una perspectiva individual. Esa falta de encuentro y puesta en común del socialismo internacional –¡tan necesaria entonces para diferenciarse y pasar a la ofensiva!-- no se produjo cuando la caída del muro de Berlín (1989) y el posterior efecto dominó que alcanza prácticamente hasta nuestros días. Los conflictos balcánicos tampoco ofrecieron pronunciamientos claros del socialismo democrático internacional que, en lugar de plantear proyectos comunes y coordinados, pareció inhibirse como colectivo supranacional y aceptar la inhibición de la propia Unión Europea a favor de la Alianza Atlántica en un conflicto de alcance territorial estrictamente europeo.

Recordando las justificadas --y aún así prudentes y comedidas-- críticas de Miguel Ángel Moratinos a la Internacional Socialista durante su intervención en la última Escola d’Hivern realizada en Tarragona por el PSC, creemos que el socialismo democrático internacional debe

1º- Articularse a nivel internacional con decidida voluntad de intervención y marcando una presencia prestigiosa y respetada y no reproduciendo a escala una organización de naciones en la que cada representación atienda sólo a sus intereses nacionales.

2º- Elaborar una estrategia común de acción política internacional en la que se parta siempre del respeto de todos a la autodeterminación y soberanía nacional de los pueblos, de la solución pacífica y en base a las reglas del derecho internacional (en las que no caben teorías de “guerra preventiva”, unilateralismos y dictaduras planetarias) de toda clase de conflictos.

Hoy por hoy abruma el palabrerío cómplice (tal vez involuntariamente cómplice, pero cómplice al fin) con las aberraciones e injusticias de la mundialización, con el que tecnócratas, “gestores” y neoliberales varios nos dicen que la única opción valida es la liberalización a ultranza por imperativos tecnológicos y que la economía libre de mercado es el único marco y concepto económico viable. Frente a ello, las grandes manifestaciones que se realizan contra la mundialización que nos imponen las transnacionales, contra la acción especulativa del capital, contra la lisa y llana expropiación del Derecho Internacional que practica la potencia hegemónica, no son sino una expresión de la inequívoca toma de conciencia de los sectores más combativos de la sociedad ante las decisiones de organismos no democráticos (OMC, FMI, BMD, G-5, G-8...) y de las Administraciones de los EE.UU. de América, cuya actuación perpetúa y profundiza las desigualdades, injusticias y guerras en el mundo.

Hay una sociedad, a nivel mundial, que ha empezado a reaccionar y en la que a buen seguro participan miles de militantes del socialismo. Sin embargo, más allá de la presencia individual de hombres y mujeres socialistas en tales manifestaciones, el socialismo democrático, como organización, debe confluir con éste amplio movimiento social para, en común, plantearse la consecución de nuevos objetivos políticos, económicos y sociales.

La elaboración de un plan de actuación del socialismo democrático, hace imprescindible una evaluación de los recursos a nivel mundial y la definición de cuáles son los bienes públicos que no pueden ser objeto de propiedad o comercio privado y especulativo (como el agua, por ejemplo). Un socialismo democrático creíble internacionalmente debe actuar abiertamente, sin titubeos, para terminar con las decisiones de “lobbies” privados que gobiernan en la sombra, sin ser elegidos democráticamente; debe hacer patente su opción por la nacionalización y redistribución de los recursos básicos de cada país.

Es preciso abrir un debate para encontrar un modelo alternativo a la lógica capitalista de producción que se basa en la utilización de todos los recursos posibles: desde las nuevas tecnologías hasta el asesinato de sindicalistas, desde la esclavización de mujeres en las maquilas centroamericanas hasta la compra de gobernantes corruptos, desde el criminal escándalo del manejo de las patentes farmacéuticas hasta la cruel explotación del trabajo infantil en el tercer mundo. Y todo ello con un único fin: fomento de hábitos ultraconsumistas y obtención de máxima plusvalía.

ANTE LA EVOLUCIÓN TECNOLÓGICA

El incesante y acelerado desarrollo de las nuevas tecnologías (que, digámoslo ya, deben ser medios y no fines), su incidencia en las comunicaciones, el relampagueante intercambio de la información a nivel planetario que propician, el formidable arsenal terapéutico que ponen al servicio de la medicina y la salud, la vertiginosa evolución del concepto de “fabricación” con la aparición de nuevos materiales casi milagrosos, son hitos históricos en el devenir de la humanidad.

No obstante, basta leer un par de páginas de cualquier informe reciente del Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo para comprender en qué inhumana medida, el proceso económico generado por las nuevas tecnologías y manejado por la burbuja financiera “global” que flota por encima de gobiernos y controles, está abismando las diferencias entre un pequeño puñado de sociedades ricas y miles de millones de personas hambrientas e indefensas.

Tal situación hace que en el CEDESC pensemos que el único debate posible sobre el avance tecnológico deba plantearse en términos de cómo aprovechar o, digámoslo pronto y bien, de cómo someter dicho avance para que sea, ante todo, un instrumento al servicio de la sociedad mundial en su conjunto y sin exclusiones. He aquí nuevamente una tarea que difícilmente puede ser abordada por otra fuerza, colectivo u organización que no sea el socialismo democrático articulado internacionalmente

CATALUNYA, ESPAÑA, EUROPA Y EL MUNDO.

Después de casi un cuarto de siglo de gobierno nacionalista y de derechas en Catalunya es tarea del PSC cambiar la cultura del lloriqueo que atribuyó a Catalunya la condición de ente territorial al margen y enfrentado al contexto que la rodea. Este país, bajo el liderazgo social y de gobierno del socialismo catalán, debe jugar un papel comprometido en la configuración de un Estado español progresista, democrático, justo y solidario, en estrecha interrelación con los socialistas del resto de comunidades y contribuyendo decisivamente a la configuración de España en un estado federal.

Pero, dicho esto sobre Catalunya y España, reiteramos que el siguiente círculo concéntrico de actuación del socialismo debe incluir la reafirmación del proyecto europeo mediante la intensificación de su contenido social, sin el cual se seguirán alimentando magnitudes abstencionistas que podrían dejar el sueño de unidad continental en un simple tratado económico y comercial.

El socialismo debe llevar hasta ese tercer nivel, el europeo, el empeño federal y la profundización democrática. La intervención de los ciudadanos europeos no puede quedar reducida a la elección de sus representantes en el Europarlamento. Debemos pensar, en cambio, en la participación de los ciudadanos mediante consultas, a través de referéndums, sobre determinados asuntos trascendentales, o en incentivar su expresión en iniciativas en la línea de los “presupuestos participativos” sobre temas concretos o áreas limitadas.

Es decir, que los trabajadores, que los ciudadanos de Europa, no sean bombardeados por el lenguaje abstruso y enrevesado de tratados de mercaderes y normativas de diplomacia y, por el contrario, se sientan en posesión de una capacidad de decisión sobre aquello que les es próximo.

LA CARTA SOCIAL EUROPEA. LA CONSTITUCIÓN EUROPEA

Es necesario ofrecer a todos los ciudadanos de Europa un proyecto social, garantizando unas comunes prestaciones sociales: educación, enseñanza, vivienda, asistencia sanitaria, pensiones, etc. Prestaciones justas y equitativas defendibles a todos los niveles internacionales pero que, en cuanto a nuestra unión continental, en este momento germinal de la llamada Constitución Europea, debe plasmarse sin dilaciones burocráticas en una Carta Social Europea. He aquí la responsabilidad del socialismo democrático, de sus militantes, de sus congresos, de sus partidos en el ámbito nacional, pero también de todos ellos articulados internacionalmente.

Valoramos muy positivamente el cambio producido frente al tema de la Constitución Europea con la llegada de los socialistas a la Generalitat y al Gobierno de España, así como la brillante tarea de Josep Borrell en la Convención, construyendo un texto democrático y laico.

Creemos además en la pertinencia de las reflexiones del propio Borrell cuando, con motivo de las jornadas organizadas por el CEDESC (con la colaboración de las federaciones de Barcelona y l’Hospitalet del PSC) sobre LA CONSTRUCCIÓN EUROPEA Y EL SOCIALISMO DEMOCRÁTICO, compartió ponencia y micrófonos con Vicent Garcés, Toni Ferrer, Jan-Luc Melenchon, Bernard Pignerol, J. A. Barrio, Celestino Corbacho y Miquel Iceta.

En resumen: esta nueva realidad supranacional debe dotarse de una Constitución (salvando la polémica jurídica sobre si Constitución o Tratado) democrática, laica, federal y socialmente avanzada, aspecto este último de capital importancia si queremos una identificación ciudadana con el proyecto. A partir de esa premisa, Europa debe consolidar sus instituciones: un Gobierno, un Parlamento robustecido en su papel, una política exterior común que nos convierta en un referente para otros hemisferios y en un sujeto activo y con espacio propio en el orden internacional.

Una Europa así organizada y con la identificación real de sus ciudadanos, podrá poner en valor la riqueza cultural e histórica que acumula, enriqueciéndola con la fortaleza de una unión de pueblos, para constituirse en un espacio de referencia frente a sociedades en vías de desarrollo. Podrá ofrecer a la comunidad internacional un espacio de defensa de la paz y fomentar asociaciones regionales (Latinoamérica, Asia, Medio Oriente, África…) que vayan más allá de los intereses comerciales y produzcan acuerdos y acciones internacionales para combatir los desequilibrios brutales que padece el mundo.

…Y LAS NACIONES UNIDAS

Por otra parte, dirigir la construcción de la Unión Europea en la dirección apuntada en párrafos anteriores puede ser de capital importancia para contribuir a solventar una gravísima amenaza que se cierne sobre nuestro tiempo y a la que, tal vez, no se le atribuye la gravedad que tiene: el progresivo debilitamiento de la Organización de las Naciones Unidas a causa de las Administraciones estadounidenses.

Las tramposas actuaciones del Gobierno Bush en el uso de las resoluciones de la ONU, las coacciones a los países débiles en el Consejo de Seguridad, el no acatamiento de los acuerdos internacionales en materias como justicia y medio ambiente, la descarada atribución de inmunidad penal a sus militares poniendo en evidencia la disposición previa para la violación de los Derechos Humanos, la guerra, invasión y ocupación de naciones basada en mentiras dichas solemnemente en el seno del organismo internacional, el expolio de la riquezas petrolíferas, la tortura, el asesinato simple y llano de civiles y, desde luego, la protección, financiación y estímulo de quienes son los mayores violadores de resoluciones de la ONU y practicantes del terrorismo de estado: los sucesivos gobiernos genocidas de Israel, hacen que la organización de las naciones del mundo se parezca, cada día más a un cascarón lleno de palabras pero sin ninguna capacidad de intervención en los asuntos de Derecho Internacional.

Y es en este tema de la ONU en el que ninguna otra instancia internacional, que no sea una Europa unida, fuerte y respaldada por sus ciudadanos, tiene posibilidades de rescatar la Organización de su deterioro y emprender las necesarias reformas en profundidad.

Pero vayamos más allá en la previsión de la necesidad de una ONU fuerte, reformada e independiente de la potencia hegemónica: el gran tema de las corrientes migratorias desde los países subdesarrollados hacia el primer mundo nos platea, aquí y ahora, un debate acerca de cómo encajar su acceso legal, su participación política, su integración social mediante políticas sociales (enseñanza, sanidad, vivienda…), sin producir tensiones o distorsiones insoportables. Pero este tema, seamos realistas en cuanto a su magnitud y su inexorabilidad, tarde o temprano, tendrá que superar las fronteras nacionales, y aún las regionales, y ser objeto de la intervención de las Naciones Unidas.

Qué duda cabe de que las avalanchas migratorias serán crecientes en frecuencia e importancia mientras no se aborden temas como el de la regulación de los precios internacionales de las materias primas, la indemnización por los sistemas ecológicos destrozados a los países víctimas de la explotación colonial y capitalista de sus recursos naturales, la elaboración de normas que garanticen el comercio justo y el desarme arancelario.

Medidas como estas contribuirán también a evitar enfrentamientos entre sociedades y propenderán a avanzar en la búsqueda de la paz en un mundo en el que existen actualmente más de 50 guerras olvidadas en curso. Pero medidas como estas sólo están al alcance de una instancia como Naciones Unidas. Y reforzar y reformar Naciones Unidas sólo está al alcance de una Europa unida a sus ciudadanos que, hoy por hoy, sólo puede ser impulsada por el socialismo democrático articulado internacionalmente.

INSTRUMENTOS DE PARTICIPACIÓN POLÍTICA

El fenómeno creciente de la presencia pública de los ciudadanos en los últimos años; a través de las ejemplares movilizaciones estudiantiles contra los desaguisados legislativos del partido Popular; de las manifestaciones internacionales contra los foros del capitalismo; de la organización espontánea y salida a la calle de la ciudadanía en plataformas como Aturem la Guerra, Nunca Mais o Antitrasvase; la recuperación de la olvidada capacidad de movilización sindical a partir de la huelga general del 20-J; todo ello pone en evidencia que la supuesta minoría de edad política que, teóricamente, arrastraban los pueblos de España después de 40 años de tiranía y represión, si existió, ya no existe.

La actitud movilizadora, especialmente de los jóvenes, contrasta nítidamente con las actitudes distantes y las carencias en las formas de hacer política desde las instituciones y los partidos políticos. Durante años, muchos de los que han ejercido la acción política desde esas posiciones, con frecuencia no han dado respuesta a las necesidades de cada momento político.

La ciudadanía, que durante años se contentaba con un papel pasivo, limitándose a ir a votar cuando se le convocaba para ello, plantea hoy unos niveles de exigencia y concienciación política inversamente proporcional a su confianza en las organizaciones políticas y sus dirigentes (excepción hecha de algún caso notorio).

Ante estas aspiraciones y exigencias de una sociedad en transformación, es obligación primera del socialismo democrático una cierta tarea de regeneración del prestigio de la política. Sería un gravísimo error y una culpable irresponsabilidad cerrar los ojos a lo que no estamos haciendo bien, con el argumento (o la coartada) de “si hemos ganado en todas partes ¿porqué habríamos de cambiar nada?”

Se debe recuperar para el Partido la condición de instrumento válido y necesario para la transformación social en detrimento de la pública percepción que se tiene de él como máquina exclusivamente electoral. Debe plantearse un cambio de actitudes, que están en las antípodas del proyecto socialista, tanto en el plano doctrinal y programático, como en el del compromiso militante y ético. Sólo así podremos conectar con las movilizaciones externas, liderarlas, impedir su agotamiento en luchas monográficas y conducirlas hacia una tarea de transformación social en Catalunya, en España, en Europa y en el mundo.

Con la caída del “Muro de Berlín”, se derrumbó todo un sistema (supuestamente comunista o capitalista de Estado), porque previamente estaba carcomido por la burocracia, por la represión, por la falta de libertades y por la injusticia social. Los que defendemos los valores del socialismo democrático, al cerrarse el siglo XX y abrirse el XXI, estamos obligados a evaluar nuestro proyecto histórico y nuestros comportamientos habituales para introducir los cambios necesarios.

Y en este comienzo de siglo, en que los grandes retos se están librando a nivel internacional, hemos de contar con instrumentos apropiados para coordinar la acción de los socialistas en dichos ámbitos. Lo hemos dicho al comienzo de estas reflexiones que, con modestia pero con rigor, ofrecemos al debate político del X Congreso del PSC: los partidos de ámbito nacional son imprescindibles pero no bastan frente a los desafíos de la mundialización. Tampoco sirven instrumentos como la Internacional Socialista (IS), si en ella no llegan a predominar opciones de carácter internacionalista del socialismo y cada partido defiende los intereses nacionales o de gobierno que cada uno representa (los ejemplos de que la organización no ha estado a la altura de su misión histórica abundan: guerra del Golfo, conflicto de los Balcanes, Irak, Palestina…).

Es necesario que demos pasos efectivos para fortalecer un verdadero Partido Socialista Europeo, con todas las características que debe tener un partido en el ámbito continental: definición programática, compromiso político y, finalmente, decisión de actuar conjuntamente, “todos a una”, para plasmar ese programa y ese compromiso.

SOCIALISMO… DEMOCRÁTICO

Un proyecto socialista realista y adaptado a cada momento histórico debe ser definido por la organización en su conjunto (he aquí la razón de adjetivar el socialismo como democrático) y no por tecnócratas o políticos profesionales con intereses loables, que pueden no serlo tanto. La organización socialista, en sus diferentes ámbitos de representación y actuación, debe sufrir una transformación para posibilitar que emerja, de entre su amplia militancia, lo más generoso, comprometido y noble de la misma. Debe crear --y hacer que funcionen rigurosamente los que ya existan-- mecanismos eficaces que detecten, denuncien y depuren actitudes y comportamientos deshonestos, individualistas o antisociales de quienes han sido honrados con responsabilidades orgánicas e institucionales. Si no se hace así, el Partido sólo será percibido como un aparato electoral y como un instrumento de colocación política de sus miembros. A tal efecto, cabría promover reformas en una línea igual o parecida a la siguiente:

a) Organización de los Partidos en corrientes de opinión política, a fin de hacer posible un debate plural y democrático y rescatar de la esterilidad las voces individuales sinceras, leales y, por lo tanto, valiosas y necesarias. Y, también, para que en su marco se defina la línea programática y se controle la fidedigna aplicación de la misma por nuestros cargos en las instituciones para las que son designados.

b) La representación en las listas electorales de cada corriente, en proporción directa a su representación, a partir de una presencia real del 10%.

c) Aplicar de forma inmediata la incompatibilidad, sin excepciones, entre cargos orgánicos e institucionales del mismo nivel.

d) La no permanencia en los cargos institucionales por más de dos mandatos seguidos.

e) La paridad de género en la composición de las listas

f) Garantizar de manera prioritaria la transparencia absoluta en la declaración de intereses de los cargos orgánicos e institucionales socialistas. Garantizar, asimismo, un eficaz control posterior y permanente a éste respecto.

No hemos querido entrar aquí a proponer actuaciones concretas en el ámbito de Catalunya ni de España; ya lo hemos hecho y seguiremos haciéndolo en otros momentos y ámbitos. Hemos pretendido aportar una reflexión abierta sobre temas importantes y globales de nuestro futuro y para que el socialismo democrático perfeccione y haga enérgicamente operativos los instrumentos necesarios y aptos para intervenir en la acción política con vocación transformadora: es decir, el Partit dels Socialistas de Catalunya, el Partido Socialista Obrero Español, el Partido Socialista Europeo y la Internacional Socialista.

SOMOS SOCIALISTAS

Antes de finalizar queremos añadir alguna reflexión sobre el hoy del socialismo. El reconocimiento del trío de palabras que caracterizan a la Revolución Francesa (el “eslogan” de la Revolución, dirían los tecnócratas de hoy) no puede hacernos olvidar el gran acervo social y democrático aportado por nuestros antecesores y maestros socialistas.

El socialismo no es sólo heredero de la Revolución Francesa, nació posteriormente precisamente para superar los tres conceptos de liberté, egalité et fraternité y es un proyecto de emancipación social de la clase trabajadora.

En España, la plasmación programática y organizativa del socialismo se produce hace 125 años con la fundación del PSOE, con un proyecto autónomo, de clase e internacionalista, que postulaba una nueva sociedad sin clases y la sustitución de la propiedad privada de los medios de producción por la propiedad colectiva de los mismos para poner, de esta forma, la economía al servicio de los intereses generales de la sociedad.

Ante la torcida dialéctica de las derechas, acusando al socialismo de arcaico, como si defendiéramos la aplicación actual y mimética del programa fundacional del siglo XIX, debemos reivindicar sin complejos nuestros orígenes, sabiendo que estos postulados primeros del socialismo han evolucionado --y deben seguir haciéndolo-- adaptando sus propuestas a cada momento histórico.

Afirmar que reconocer nuestros orígenes en el programa fundacional del socialismo es proponer hoy, sin más, sin matices, sin evolución histórica, sin actualizaciones, la colectivización de los medios de producción, es tanto como afirmar que reconocernos herederos de la Revolución Francesa es reivindicar la guillotina. Ellos, lo que en realidad hacen, es proteger sus intereses frente al peligro que supone para sus privilegios la continuidad histórica de nuestras ideas de emancipación, de justicia social, de libertades. No en vano ha sido gracias a las luchas por la emancipación de la clase trabajadora que se han conseguido las libertades democráticas actuales que todos disfrutamos: derechos de asociación, reunión, expresión, de voto (activo y pasivo), acceso a las instituciones políticas, derechos a la educación, a la sanidad, a los servicios sociales…

Debiéramos decirlo así: Somos Socialistas. No podemos aceptar que a pesar del enorme bagaje histórico de luchas y de conquistas sociales, en un contexto internacional en el que queda tanto por transformar y organizar democráticamente, se pretenda dar por acabada la necesidad de un proyecto de socialismo democrático.

Cuando sólo han transcurrido 4 años de esta centuria, existen en el mundo más de 50 conflictos bélicos; más de la mitad de la humanidad carece de los más elementales medios de supervivencia; la falta de agua potable afecta a millones de personas y produce centenares de miles de muertes infantiles; decenas de regímenes dictatoriales (un par de ellos censurados por los bienpensantes y todos los demás permitidos silenciosamente) sojuzgan y martirizan a pueblos enteros; la xenofobia, la marginación, el crecimiento del 4ª mundo, la esclavitud infantil, crecen casi sin intervención de la comunidad internacional… Sin embargo, también nosotros creemos que otro mundo es posible y necesario. Entonces, digámoslo así: “Somos Socialistas. Apoyados en nuestro legado ideológico y en el análisis de nuestro tiempo y de nuestra realidad, reivindicamos el derecho a transformar la vida y asumimos la obligación de hacerlo. Somos Socialistas”.

La Junta Directiva del CEDESC

Intervenció davant el CEDESC

Ahir dissabte al vespre vaig participar a Castelldefels en el sopar de fi de curs del Centre d'Estudis i Debats de l'Esquerra Socialista de Catalunya (CEDESC), impulsat pel company Antonio Ruiz. Els vaig agrair el seu gust pel debat i la seva constant defensa de la vigència del socialisme. Tot seguit trobareu l'esquema de la meva intervenció apuntant als eixos del necessari debat ideològic del socialisme democràtic. Vaig estructurar les meves paraules al voltant de 5 dèficits, aprofitant les reflexions que ens ha fet arribar Vicenç Navarro.

1. DÈFICIT SOCIAL

* Cal augmentar la despesa social del sector públic (reduint el dèficit amb respecte a la mitjana europea -la dels 15, és clar-.
* Cal universalitzar els drets socials.
* Cal impulsar els serveis d'ajut a les famílies.
* Cal un major autogovern per desenvolupar els eixos abans esmentats.
* Cal incrementar les competències dels Ajuntaments per permetre que siguin la punta de llança d'aquest esforç.
* Cal forjar una aliança per la política social, formada per partits, sindicats, associacions i think-tanks.

2. DÈFICIT DEMOCRÀTIC

* Cal corregir el desconeixement de la història i la desmemòria de la transició.
* Cal esforçar-se en reequilibrar l'absoluta preeminença dels plantejaments neoliberals en els mitjans de comunicació.
* Cal incrementar els mecanismes de participació ciutadana.
* Cal fomentar la presència política, mediàtica i cultural dels moviments socials.
* Cal reformar la llei electoral, per assegurar la proporcionalitat i l'igual valor de tots els vots.

3. DÈFICIT NACIONAL

* Cal incrementar la integració de tots els ciutadans en el projecte de país a partir d'un patriotisme dels drets.
* Cal incrementar el compromís cívic de la gent.
* Cal incrementar l'autogovern.
* Cal assolir un nou sistema de finançament autonòmic.
* Necessitem un Senat federal com el Bundesrat alemany.
* Cal que les Comunitats Autònomes participin en el procés de decisió europeu.

4. DÈFICIT AMBIENTAL

* És imprescindible garantir que la sostenibilitat és un criteri fonamental per orientar les polítiques públiques.
* Cal incorporar el principi de responsabilitat en les decisions polítiques, tècniques i científiques, tenint sempre present les conseqüències d'aquests decisions sobre les generaciosn futures.
* Cal incorporar el dret al paisatge i a la qualitat ambiental.

5. DÈFICIT IDEOLÒGIC

* Cal recuperar el gust pel debat polític i ideològic.
* Cal basar el nostre projecte i discurs polític en els valors que els donen sentit (llibertat, igualtat, justícia i solidaritat).
* Cal millorar els mecanismes d'informació i formació de militants, responsables i activistes socials.
* Cal evitar que els debats "identitaris" obscureixin les prioritats i els conflictes socials.
* Cal incrementar la nostra atenció sobre el debat europeu i internacional i les alternatives a la globalització neoliberal.