Contrastos

La política ens està proporcionant aquests dies molts contrastos.

O no us sembla punyent que en la seva darrera reunió el Consell de Ministres d’un govern socialista que no va comptar amb el suport de CiU es retiressin dos importants recursos d’inconstitucionalitat (contra les lleis del Codi Civil català i de les oficines de la Generalitat a l’estranger) que havien estat interposats per un govern del PP que sí va tenir –i per dos cops- el suport de CiU?

També cal remarcar l’aprovació per part del govern de la proposta d’horaris comercials, que protegeix el petit comerç i que dóna marge d’actuació a les Comunitats Autònomes. O la proposta d’euroregió del President de la Generalitat que es concretarà en una cimera fundacional el mes d’octubre.

Mentrestant, a Artur Mas els seus no li fan ni cas. Perdoneu el rodolí, però és que l’espectacle de veure com els principals dirigents de CiU es van pronunciant contra la Constitució europea després que Mas els demanés que no ho fessin, s’ho val. Pujol demana respecte pels que defensen el no, quan el que està per veure és si algú gosarà a defensar el sí dins de CiU. Per ara, els contraris a la Constitució europea han fet una pàgina web en la que donen com a arguments pel no la posició favorable a la Constitució de Borrell i Vidal-Quadras –amb fotos incloses-, podrien haver afegit que Aznar i Le Pen també estan pel no, resultaria molt il•lustratiu...

No crec que Mas s’atreveixi a defensar altra cosa que seguir la corrent. A aquestes alçades ja es podrien estalviar el Congrés extraordinari. Però si el fan podrien intentar respondre una pregunta senzilla: com expliquen el seu suport als Tractats de Maastricht, Amsterdam i Niça i la seva oposició a una Constitució que els millora sensiblement en tots els terrenys?

Us convido a visitar la pàgina sobre la Constitució europea que he preparat per proporcionar arguments pel sí (no hi ha fotos, però sí moltes raons).

Però els contrastos no acaben aquí. A l’Ajuntament de Tarragona el regidor d’urbanisme de CiU presenta la seva renúncia a aquesta responsabilitat un cop conegudes les seves vinculacions familiars amb els promotors d’una important operació urbanística. De moment, l’Alcalde de Tarragona, de CiU, no li accepta la renúncia. A Unió, espantats com estan sobre la possibilitat que els acords del seu darrer Congrés siguin anul•lats (hi ha una sentència judicial recorreguda que així ho estableix), han decidit ratificar la seva direcció en un Congrés extraordinari per evitar quedar-se en fals. I el PP demana a Manuel Fraga que es torni a presentar a les eleccions autonòmiques gallegues.

I amb aquests contrastos comença un curs que es presenta molt interessant: debat d’orientació política general al Parlament, celebració de la primera Conferència de Presidents de les Comunitats Autònomes, aprovació dels pressupostos generals de l’Estat i de la Generalitat per a l’any 2005, elaboració del nou Estatut de Catalunya, reforma de les lleis territorials, reforma del Reglament del Parlament i referèndum sobre la nova Constitució europea. I, per si no n’hi hagués prou, s’iniciaran les converses per aprovar la llei electoral catalana (després de 25 anys sense tenir-ne), per reformar el Senat i per reformar la Constitució espanyola. Mai un curs polític sense convocatòries electorals haurà estat tant carregat políticament com el curs 2004-2005.

Europa

Com en els propers mesos caldrà parlar i molt sobre la Constitució europea, estic aprofitant aquests dies per preparar un espai dedicat al tema en el meu web. L'aniré construint de mica en mica, però ja podeu veure de què va.

Represa

La primera reunió de la Comissió Executiva del PSC serà el proper dilluns dia 30, però vaig decidir anar-me incorporant a la feina a partir de dilluns 23 per preparar el terreny. També vaig decidir que tornaria a fer el Diari avui, per comprovar que funcionen els canvis informàtics que he introduït. Com ja sabeu vaig traslladar els meus webs a una nova única i definitiva ubicació. També vaig introduir algunes modificacions al Diari i també s’hi poden trobar les seves antigues versions (Diari del Portaveu i Diari de Campanya), així com el Diari del 10è Congrés.

Les meves vacances han estat molt bones. He fet un viatge a Califòrnia i he aprofitat per llegir i descansar bastant. Després d’un any amb quatre eleccions seguides (municipals, autonòmiques, generals i europees) i dos Congressos (36è del PSOE i 10è del PSC), crec que tocava desconnectar una mica.

Aprofito per recomanar dos llibres: el diari de Robin Cook (ex Ministre d’Afers Exteriors del Regne Unit i que va renunciar a ser el cap dels Diputats laboristes a la Cambra dels Comuns (i membre, per tant, del Govern de Blair) a causa de la guerra d’Iraq, i el llibre de Peter Singer sobre l’ètica de Bush. Crec que el llibre de Singer ja ha estat traduït al castellà però dubto que el llibre de Cook ho sigui. La importància de Singer com a filòsof contemporani podeu comprovar-la al seu web, en el que trobareu una àmplia secció en castellà.

Com podeu comprovar les meves lectures no estan gens allunyades de la meva activitat, però es bo aprofitar l’estiu per carregar també les piles de la reflexió política.

El cert és que vaig aconseguir desconnectar-me bastant de la política del dia a dia. Afortunadament per a tothom, aquest ha estat un estiu força tranquil. Ni tant sols els artefactes d’ETA han pogut pertorbar-lo. I tampoc hi ha hagut grans polèmiques. Es va produir una important conferència de Pasqual Maragall a l’Escorial que va portar força cua de declaracions. Com és conegut, el President de la Generalitat diu que cal aprofitar el procés d’elaboració del nou Estatut i de reforma de la Constitució per precisar algunes coses, entre la que es destaca el reconeixement de Catalunya com a nacionalitat històrica, o com a comunitat nacional com proposa Joan Puigcercós. Artur Mas, com sempre, ha estat l’home del no. Ni Constitució europea, ni nou Estatut si no es fa exactament com ell proposa, ni Conferència de Presidents de Comunitats Autònomes, ni celebració d’una Diada que vagi més enllà de l’aperitiu del Parlament, de deixar flors als peus de l’estàtua de Rafael de Casanova o de la manifestació dels grups més reivindicatius. No és d’estranyar que per a molta gent la veritable Diada sigui el 23 d’abril, dia en el que, tot i no ser festiu, roses, llibres i defensa de la llengua i la cultura catalanes troben el suport ciutadà que necessiten.

Espero que en el nou curs polític que s’inicia, CiU trobi el seu lloc, que ni està en la radicalització sobiranista, ni en el no a tot. CiU, que va bloquejar el nou Estatut quan estava al Govern, no hauria de fer-ho ara des de l’oposició. CiU, que no va mostrar mai cap interès en que la celebració de la Diada fos realment unitària i tingués més volada i complicitat ciutadana, no hauria de bloquejar les iniciatives en aquest sentit que els Presidents de la Generalitat i del Parlament estan posant sobre la taula. CiU, que ha estat sempre una força netament europeista, no hauria de girar l’esquena a la nova Constitució europea, tal com proposen en sengles articles publicats a La Vanguardia Miquel Roca i Josep Maria Cullell.

Tindrem un curs polític molt interessant: debat d’orientació política general a finals de setembre, projectes de pressupostos de la Generalitat i de l’Estat per al 2005, reforma de l’Estatut, reforma de les lleis d’ordenació territorial, debat –després de 25 anys!- de la llei electoral catalana, Déu n’hi do! I segur que aniran sorgint d’altres qüestions, que també trobaran acollida en el meu Diari.

Feliç tornada de vacances!

Després de Roca, Cullell

No és Miquel Roca l'únic antic dirigent de CiU que manifesta el seu suport a la Constitució europea. Avui és Josep Maria Cullell que ho fa, també, en un article a La Vanguardia que transcric a continuació.

YO VOTARÉ SÍ

JOSEP M.ª CULLELL I NADAL - 03/08/2004

Yo votaré sí en el próximo referéndum sobre la Constitución europea. Y lo haré con la convicción de quien desde hace muchos años ha deseado integrarse y sentirse europeo plenamente.

No es la Constitución que yo hubiera ayudado a redactar. Ni el olvido de las raíces cristianas de Europa, ni siquiera citadas en la exposición de motivos, ni el menosprecio que supone que mi lengua y mi cultura, por mucho que el presidente del Gobierno subvencione su traducción, no sea considerada lengua oficial en Europa me harán cambiar el sentido de mi voto.

Votaré sí porque éste es un hito más de un largo camino emprendido por unos políticos que vislumbraron en la Europa destruida por la guerra y la barbarie nazi una Europa unida en la que los valores de la libertad, la tolerancia y el respeto a la persona serían los pilares sobre los que se asentaría la nueva realidad democrática europea. Su ideal no siempre fue comprendido por todos y desde la derecha y desde la izquierda, a menudo, el sueño europeo fue políticamente menospreciado y criticado. Sin ánimo de polémica, pero con legítimo orgullo, hay que constatar que desde el catalanismo político de distinto signo siempre se apoyó y se defendió la idea de la Unión Europea.

¿Qué sentido tiene ahora, por graves que sean las dejaciones, cambiar de acera y pasarse a votar no, junto con la partidarios de Le Pen, los neofascistas italianos y la extrema izquierda extraparlamentaria europea?

Con el no, no se castiga a los impulsores de la Carta, ni tan siquiera se castiga a los partidos españoles –que se diga lo que se diga y se disfrace como se disfrace han tenido poco interés en defender el catalán como lengua oficial–, sino que nos autoinfligimos la pena de aparecer, ante la opinión europea, como algo exótico o como un supuesto territorio de reserva.

Votaré sí a la Constitución porque es una de las formas de romper o paliar el actual modelo político unilateral en el que Estados Unidos actúa sin ninguna cortapisa en la política internacional.

Votaré sí porque con el refuerzo que significa para Europa dotarse de una Carta Magna, un nuevo modelo multilateral en las relaciones internacionales parece más viable y factible.

Votaré sí porque sin duda, la Europa de los ciudadanos gana fuerza frente a los eurócratas de Bruselas; lo que significa un impulso serio a la democracia de la Unión Europea.

Votaré sí porque a pesar de todas sus deficiencias, la nueva Constitución otorga a la Unión Europea un instrumento para convertirse en una comunidad política solidaria basada en sus valores comunes.

Votaré sí porque la capital de Catalunya ha sido Aquisgrán para muchos de nosotros desde muchos años atrás.

Y votaré sí porque Josep Trueta, Ramon Trias, Josep Pallach, Coll Alentorn, Joan Raventós, Ernest Lluch y Josep Tarradellas me convencieron de nuestra vocación europea como pueblo.

Entiendo que dadas las circunstancias en las que vive el País Vasco, un partido de raíz democristiana como el PNV pueda sentirse tentado de quebrar la línea de su histórica vocación europea. Pero en cualquier caso, se trata de una excepcionalidad fruto del terror. No hay ningún paralelismo, en Catalunya, que justificase una actitud similar.

Para terminar, y aunque sea muy personal el argumento –que ya utilicé al pedir el voto afirmativo para la Constitución española–, voy a votar sí, simplemente porque mi familia, que perdió la Guerra Civil, hubiera votado sí y Franco hubiera votado no.

Treballarem per governar 20 anys amb ERC i ICV

Havia oblidat que diumenge El Punt publicava l'entrevista que em va fer Vicenç Planella. Aquí la teniu:

Miquel Iceta: «Treballarem per governar vint anys a Catalunya amb Esquerra i Iniciativa»

- El PSC s'ha proposat en els pròxim anys ocupar la centralitat política del país. Com pensen fer-ho?
- «El procés de desconcert ideològic i de radicalització en què ha entrat CiU deixa un espai i, en la mesura que ells decideixen que la seva única competència és amb ERC, hi ha sectors moderats que perden una referència política i nosaltres estem disposats a ser-ho. Com es fa? Primer, s'ha de vèncer un cert prejudici ideològic que deia que el PSC no és un partit catalanista i no serà capaç de defensar els interessos de Catalunya. Hem de demostrar des del govern que som capaços de defensar el país, que garantim l'estabilitat i l'eficàcia de l'acció de govern.»

- Amb l'acció de govern n'hi ha prou o el PSC també canviarà de discurs?
- «Catalanisme i justícia social, aquest és el discurs del PSC. Fins i tot, el President diu que no cal que els nacionalistes deixin de ser-ho, ells ja saben que tenim un projecte federal, però tenim molt camí a recórrer junts. Ara bé, si part d'aquestes persones no consideren que la justícia social sigui un objectiu legítim o útil, doncs, no podran venir.»

- El PSC vol ocupar la centralitat, però també vol créixer en els sectors minoritaris de l'esquerra.
- «La primera obligació d'un partit és no decebre els que han confiat en ell. Tot i que som clarament el primer partit dels treballadors de Catalunya, volem ser-ho encara més i tenir més presència en els sindicats i a les fàbriques. Malgrat això, no volem disputar espais ni a ERC ni a ICV. Els resultats d'aquests partits, mentre es mantinguin en la tessitura de fer governs d'esquerres, ens semblen molt bé. Nosaltres seguim preocupats perquè hi ha molta gent que no vota i que, quan ho fa, ens vota a nosaltres. Tenim camp per créixer sense entrar en competència amb els nostres socis de govern.»

- La pretensió d'ocupar l'espai de CiU portarà el PSC a ser un partit nacionalista?
- «No ho som ni ho serem, entre d'altres coses, perquè creiem que el nacionalisme no defineix un projecte polític. El que sí que diem i amb molta contudència és que el catalanisme i el federalisme que defensem són molt més profitosos per a Catalunya que el nacionalisme que CiU diu defensar.»

- Quan Pasqual Maragall planteja en el congrés un govern de llarg recorregut es refereix a un executiu tripartit o només del PSC?
- «A la coalició que tenim amb ERC i ICV li volem donar un caràcter estratègic. Nosaltres estem disposats a mantenir-la durant molt de temps, com hem fet en els ajuntaments. No renunciem a millorar els nostres resultats, però creiem que ja és molt difícil pensar en governs d'un sol partit. Després de 23 anys de governs de CiU, ens agradaria que les esquerres governessin vint anys a Catalunya i treballarem perquè així sigui.»

- Maragall pot reclamar al partit una rotunda victòria en les pròximes eleccions catalanes, sense fer autocrítica dels fluixos resultats aconseguits en l'última contesa?
- «És la manera de dir que volem uns resultats millors dels que vam tenir i que, per tant, en les pròximes eleccions no anem a defensar els resultats que vàrem obtenir, sinó a millorar-los.»

- Respecte al grup parlamentari del PSC al Congrés la decisió adoptada és una mena d'«ara no toca»?
- «La constitució d'un grup parlamentari es produeix a l'inici d'una legislatura. Ara no es creen grups parlamentaris. Quan es va suscitar el debat sobre això, a partir d'unes declaracions de Maragall, ja es va dir que això era una decisió que havia de prendre l'executiva en el seu moment i el congrés ha ratificat aquest criteri.»

- El tàndem entre Maragall i Josep Montilla en el lideratge del PSC s'ha decantat en favor del primer secretari?
- «Crec que no. El desè congrés es produeix en un moment en què el tàndem ha triomfat, però tots dos es troben amb responsabilitats importantíssimes des del punt de vista institucional i, de manera particular, el President. Sempre hem defensat que el President de la Generalitat ha de tenir un paper institucional i hauria d'evitar entrar en determinades dinàmiques partidistes. El que s'ha produït és l'enfortiment d'un esquema de direcció que permet a tots dos exercir les seves funcions sense que la tasca quotidiana de direcció del partit se'n ressenti.»

- Maragall va demanar un menor pes de l'àrea de Barcelona en la nova executiva i sembla que els delegats no li van fer cas.
- «Hi ha un creixement de presència territorial i per primera vegada hi ha les set vegueries. Ara, l'executiva del PSC no ha de ser una coordinació de territoris. El PSC és un projecte polític global per a tot Catalunya i ha de tenir una direcció que respongui a això. Maragall va demanar que s'atengués la presència dels territoris i s'ha fet.»

- L'entrada de Josep Maria Sala a l'executiva és un acte de rehabilitació o de desgreuge?
- «Hi pot haver diverses interpretacions. Per molta gent és una raó d'estricta justícia. Per d'altres és d'eficàcia política. I encara hi ha uns tercers que es pregunten per què una persona que ha complert una sentència judicial té l'avantatge de netejar els seus antecedents [i això no s'hauria d'aplicar a Josep M. Sala]. Dins del partit el sentiment de justícia hi era perquè el PSC col·lectivament va considerar que la sentència era injusta i un error judicial. Si podem reparar aquell mal, per què no ho hem de fer?»

Bones vacances!

Llevat d'imprevistos totalment indesitjables, no tornaré a escriure en el Diari fins el 29 d'agost. Crec que després de l'any que hem viscut ens corresponen, més que mai, unes bones vacances! Abans de marxar, però, he aprofitat per posar el meu web i el diari en la seva ubicació definitiva. Ja tocava, després de comprar el domini, tenir el corresponent espai web. Us recomano actualitzar els enllaços i us agrairia que em fessiu saber si algun dels links no funciona ;-)

Com que CiU segueix entestada a votar no a la Constitució europea (Felip Puig dixit), la gent de Convergència favorable a la Constitució, i més fidel a la trajectòria europeïsta d'aquest partit, fa campanya a través dels mitjans de comunicació. Una bona mostra d'això és l'article de Miquel Roca publicat a La Vanguardia el 27 de juliol que transcric a continuació.

Sí
(En el referéndum sobre la Constitución europea votaré sí)

Yo votaré sí. El próximo mes de febrero, en el referéndum sobre la ratificación popular de la Constitución europea, votaré sí. Sin dudas, sin ningún tipo de vacilación. Ciertamente, el texto sometido a la aprobación popular es incompleto, confuso, con lagunas e incluso imprecisiones que dificultan el sí entusiasta. Será más el corazón que la razón lo que fundamentará el sí, pero será un sí convencido. ¿Por qué?

Porque Europa es el espacio de libertad, paz y progreso más importante que haya conocido jamás la historia de la humanidad. Llevamos más de cincuenta años sin guerra entre los europeos y los países recién incorporados recuerdan aún los efectos devastadores de la ocupación soviética, como nosotros los de la dictadura de Franco. Hoy, la nueva Europa, se constituye en la garantía más decisiva para hacer posible que esta paz pueda pervivir.

Votaré sí porque esta Europa nos permite decir sí o no; las legítimas ambiciones de todos caben en el marco de la democracia en libertad que la Constitución consagra. No todo nos gusta, pero todo puede cambiarse.

Votaré sí también porque no puedo entender mi catalanidad ni mi catalanismo al margen de Europa. Una Europa que están haciendo los estados pero en la que el horizonte de la Europa de los pueblos se dibuja nítidamente como consecuencia de la propia complejidad europea.