Fòrum, ZP a l'ONU i Pressupostos

Quan començo a escriure aquestes ratlles penso com és de difícil resumir la setmana triant els temes més importants. I em decideixo per començar pel final: la cloenda del Fòrum de les Cultures. Possiblement assistiré aquest vespre a la cerimònia, però el balanç del Fòrum es pot fer ja sense esperar el castell de focs artificials. I que em perdonin els mandarins del pensament políticament correcte: el Fòrum ha estat esplèndid. Sé que alguns diran que ha mancat complicitat amb la ciutadania, i que aquests mateixos criticaran per imprevisió les aglomeracions dels darrers dies. Alguns diran que el projecte no tenia massa interès per a la ciutat, i seran els mateixos que després acusaran l’ajuntament de no tenir projectes post-Fòrum. Però, ho sento, sóc irreductible: el Fòrum ha estat esplèndid. 141 dies de debats sobre la pau, la diversitat i la sostenibilitat amb els experts i representants institucionals i d’ONGs més importants del món, exposicions, art, música, teatre, gastronomia, un immens espai urbà recuperat, un Centre de Convencions, hotels, una depuradora, una platja, un port, una placa fotovoltaica gegant, la inducció d’un important procés de regeneració urbana en una zona estratègica de la ciutat, i una nova i innovadora campanya de promoció de Barcelona desenvolupada a nivell mundial. Algú pot raonablement demanar més? Sí, a Barcelona realment podem demanar més: Serra, Maragall i Clos han posat el llistó tan alt que obliguen l’ajuntament a practicar quotidianament el triple mortal salt amb gir i tirabuixó. I també obliguen els crítics a forçar la màquina, no ja cercant tres peus al gat, sinó exigint que voli! I també diran que la declaració final del Fòrum és tan vaporosa i ingènua com el discurs de Zapatero a Nacions Unides...

Per cert, un dels darrers debats del Fòrum ha estat elegit per l’expresident Pujol per dir amb la boca petita que ell, personalment i no com a polític, votaria sí a la Constitució europea. Tots els que van fer de Convergència una força política imprescindible estan pel sí. Podeu comprovar-ho també llegint l’article de Josep López de Lerma, cap de llista per Girona i diputat de CiU al Congrés de 1977 a 2004.

Hi ha qui busca socialistes catalans i espanyols que estiguin pel no. Segur que n’hi haurà algun, faltaria més. Però diuen que el PSC no ha debatut la qüestió. Per no aparèixer com a parcial convido a comparar la resolució del 10è Congrés del PSC amb la ponència que ha de debatre CDC. A França el debat entre els socialistes segueix viu. Us convido a visitar la pàgina dels socialistes francesos pel sí i, sobretot, a llegir l’article de Lionel Jospin per si algú té dubtes sobre la coherència dels que defensen des de l’esquerra que la Constitució europea és un avenç indiscutible que cal referendar amb el vot. Trobareu encara més arguments aquí.

Cito en darrer lloc l’aprovació per part del Govern de l’Estat dels Pressupostos per al 2005. Sense conèixer-los en detall i a falta de la finalització de les negociacions que han de permetre la seva aprovació per majoria al Congrés dels Diputats (que concretaran més, entre d’altres coses, la despesa en infraestructures), podem dir que la música sona bé: estem davant d’uns pressupostos clarament socials, s’obre la porta a augmentar els impostos sobre el alcohol i el tabac que serviran per començar a eixugar el dèficit sanitari, i la tarifa de l’IRPF descomptarà la inflació per evitar la pèrdua del poder adquisitiu. Tot seguit trobareu part de la crònica del diari El País sobre el projecte presentat pel Ministre Solbes, persona que, a mi, m’inspira moltíssima confiança.

El gasto social supera, por primera vez, la mitad del total

EL PAÍS - Economía - 25-09-2004

El gasto social, que engloba partidas como pensiones, sanidad, educación o vivienda, absorberá el año que viene más de la mitad del presupuesto total con que contarán los distintos ministerios y la Seguridad Social. Según las cifras globales presentadas ayer tras el Consejo de Ministros, estas partidas alcanzarán el 50,2% del gasto total, frente al 49,4% presupuestado por el anterior Gobierno del PP.
El crecimiento de los gastos sociales será del 9,5% el año próximo, lo que sitúa la cifra total en unos 120.000 millones de euros. Dentro de esta partida, algo más de la mitad corresponde al pago de las pensiones (68.904 millones de euros, un 7,15% más). Las cifras exactas se darán a conocer el próximo martes, cuando el vicepresidente segundo y ministro de Economía, Pedro Solbes, entregue la documentación de los Presupuestos al Congreso.

Además de las pensiones -que subirán un 2% la mayoría de ellas y un 5% las mínimas, más la desviación de la inflación en 2004-, la otra prioridad es la política de vivienda. La ministra María Antonia Trujillo contará con un 32,5% más de presupuesto para su plan de vivienda, hasta un total de 878,61 millones de euros. Solbes aclaró que este espectacular aumento no responde sólo a que antes no existía Ministerio de Vivienda.

Frente al 50,2% que representa el gasto social, el 31,8% se destina a transferencias a comunidades y ayuntamientos y a deuda pública. Otro 11,7% a infraestructuras e I+D, y el 6,3% restante, a servicios públicos básicos como Justicia, Defensa y Seguridad Ciudadana.

Després del Guti, López Bulla i Coscubiela, Salvador Milà

Després d'Antoni Gutiérrez Díaz, José Luis López Bulla i Joan Coscubiela, ara és Salvador Milà qui es manifesta a favor del sí a la Constitució Europea. Segons publica en la seva edició del dia 21 de setembre el diari La Vanguardia, Salvador Milà, Conseller de Medi Ambient i Habitatge també votarà sí a la Constitució Europea. Milà, un dels dos membres d'Iniciativa per Catalunya Verds en el Govern de la Generalitat, no sols s'afegeix a la llista de destacats membres d'ICV i de CCOO que estan pel sí a la Constitució Europea, sinó que farà campanya activa per convèncer els seus companys de partit i es disposa a crear una plataforma ecologista i d'esquerres en suport al vot favorable a la Constitució Europea. Milà avança que, un cop la seva formació política hagi decidit la seva posició oficial, no farà campanya pública en contradicció amb la decisió d'ICV.

El debat serà apassionant. Com ho està essent a França. Podeu seguir a través del seu web els esforços dels socialistes francesos que defensen el sí.

Per cert, Milà no és l'únic dirigent ecologista que està pel sí, com podreu comprovar al web de Daniel Cohn-Bendit on trobareu la transcripció d'una entrevista a Le Journal du Dimanche del 19 de setembre d'enguany sobre el tema, que recull un contundent atac a la posició de Laurent Fabius, que defensa el no en el debat del PS francès.

La interessant polèmica Coscubiela-Puigcercós

Paco Garrido m'avisa de la interessant polèmica al voltant de la Constitució europea entre Joan Puigcercós (ERC) i Joan Coscubiela (CCOO), manifestada en sengles articles publicats pel Diari de Girona els dies 2 i 5 de setembre. No us la perdeu!

Europa, llengua i necessitat d'acords

Arribo a casa de la Festa de la Rosa. És la que fa quinze, i enguany han estat unes 30.000 persones les que s’han aplegat a Gavà per passar el dia, dinar plegats i sentir les intervencions de Joan Clos, Manuela de Madre, Pepe Montilla i Pasqual Maragall. La Festa del PSC ha tornat a ser un èxit del que cal felicitar a les Agrupacions i Federacions que hi participen, a les entitats que hi col·laboren, i a l'equip organitzador coordinat per Antonio Poveda. També ha estat molt celebrat el disseny del cartell i el fons d’escenari d’aquesta edició, realitzats per Francesc Troya.

Cada dia que passa es va confirmant la importància del debat sobre la Constitució europea, i per això he decidit potenciar encara més l’espai del meu web dedicat a la qüestió, amb l’ajut de José Crespín.

CDC ha fet pública la ponència que serà debatuda en seu Congrés extraordinari. El text, sense desdir-se una d’una posició negativa amb respecte del text que se sotmetrà a referèndum, sembla obrir alguna escletxa a un eventual canvi de posició. Sorprèn la seva brevetat si la comparem, per exemple, amb la resolució adoptada pel Congrés del PSC. La ponència de CDC es podria resumir així: no votarem la Constitució europea si no es reconeix la oficialitat del català i la participació de la Generalitat en els organismes de la Unió. Duran Lleida ja ha puntualitzat que les dues “condicions” fixades per la ponència de CDC no tenen res a veure amb la Constitució europea sinó que depenen de decisions que corresponen a Espanya. O sigui, que aquests dos elements no justifiquen un vot negatiu.

Per això m’he permès confegir un argumentari adreçat als nacionalistes, prenent els arguments de la pròpia CDC i els esgrimits per Roca, Duran, Cullell i Guardans. Per a convèncer la gent d’esquerres ens basarem, entre d’altres arguments, en la declaració de la Confederació Europea de Sindicats, esgrimida per José Luis López Bulla, o en les raons d’Antoni Gutiérrez Díaz, de François Hollande, i de Dominique Strauss-Kahn i Bertrand Delanoë.

La divulgació de la ponència de CDC ha coincidit també amb els esforços del govern Zapatero per aconseguir el reconeixement institucional del català a la Unió Europea. En efecte, el Ministre Moratinos ja s’ha adreçat al Consell de la Unió per fer-ho possible en el reglament d’ús de les llengües que aquest Consell ha d’aprovar. La carta de Moratinos ha aixecat de forma inevitable una gran polèmica per haver recollit també el valenciàcom a llengua. Preservar la unitat de la llengua és un objectiu de tots, però no podem amagar el cap sota l’ala sobre alguns problemes concrets als que caldrà fer front amb intel·ligència i per la via de l’acord. En primer lloc cal saber que Moratinos ha pogut demanar el reconeixement institucional de les llengües espanyoles que no són el castellà, emparant-se en la normativa comunitària, en el que s’estableix a la Constitució europea gràcies a l’esforç de Zapatero, i en l’article 3.2 de la Constitució espanyola que diu: "Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts". En segon lloc cal saber que l’Estatut de la Comunitat Valenciana estableix en el seu article 7: "Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tots tenen dret a conèixer-los i usar-los. La Generalitat Valenciana garantirà l’ús normal i oficial de les dues llengües i adoptarà les mesures necessàries per assegurar el seu coneixement".

Català i valencià són diferents denominacions oficials d’una única llengua catalana (com s’explica en sentències del Tribunal Constitucional, veure per exemple la STC 75/1997 de 21 d’abril sobre els Estatuts de la Universitat de València, o del propi Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, que va anul·lar una ordre del Govern valencià que no acceptava el títol de Filologia catalana com a prova suficient del coneixement de la llengua valenciana). Ens agradi o no, és precís arribar a un acord sobre les conseqüències d’aquest fet en el moment de demanar i obtenir el reconeixement institucional de la nostra llengua per part de la Unió Europea. Seria absurd demanar dues traduccions simultànies, dues publicacions diferents dels documents oficials i els debats i dos mecanismes separats per a les comunicacions entre els ciutadans i les institucions europees que es produeixin en català o en valencià.

L’acord és possible. Convé saber que el Consell Valencià de Cultura (organisme oficial creat per llei aprovada per les Corts Valencianes) estableix: "El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia". I és especialment rellevant el que s’estableix en la Declaració institucional de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (també organisme oficial valencià creat per llei): "1. La denominació de valencià és tradicional, històrica, legal, estatutària i, per tant, la més adequada al marc institucional. 2. Esta denominació no és incompatible ni ha d’entrar en contradicció amb altres denominacions també tradicionals, històriques i legals, que rep la llengua pròpia dels valencians. 3. El nom de la llengua i la seua naturalesa no han de ser objecte de polèmiques inútils ni de cap classe d’instrumentalització cultural, social ni política, ja que així només contribuix a fomentar la desunió entre els parlants, a dificultar la promoció del seu ús i a obstaculitzar la seua normalitat plena. 4. La diversitat onomàstica del valencià no pot servir de base a iniciatives que projecten una imatge fragmentada del sistema lingüístic que els valencians compartim amb altres territoris. Les iniciatives que adopten els poders públics per a difondre el valencià fora del nostre àmbit lingüístic tenen tot el reconeixement de l’AVL. En tot cas, estes han de garantir la difusió de la nostra peculiaritat idiomàtica i s’han d’ajustar a criteris conceptuals i onomàstics de caràcter integrador".

Vist tot això, hauria estat més prudent arribar a un acord sobre aquesta qüestió abans de procedir a la petició de reconeixement oficial davant les institucions europees. En aquest cas les presses han estat dolentes. Però és evident que l’acord ha de produir-se ara més que mai, i que hi ha bases objectives per fer-ho.

També cal un acord a Catalunya per tenir un nou Estatut. I les primeres passes de la ponència que té l’encàrrec de redactar-lo fan pensar que potser no serà possible. Ja havíem tingut alguna indicació al respecte: la intensitat amb què des de CiU es plantejaven com a condicions irrenunciables i prèvies a tota consideració el concert econòmic, la definició de nació o el dret d’autodeterminació, no sols s’explicava per un legítim interès de partit per marcar una posició pròpia en el debat, sinó per l’afany de situar des del primer moment algun obstacle infranquejable que impedís el necessari acord a Catalunya (2/3 dels vots al Parlament) o potser per incomodar ERC tot desbordant-la. A la ponència, la insistència en discutir abans de res el preàmbul i el títol preliminar, en contra de l’opinió de la resta de grups de la Cambra, del criteri de tots els experts consultats, i del que ha succeït en tots els processos de redacció constitucional i estatutària, sols s’explica des d’una deliberada voluntat d’obstrucció. CiU hauria de reflexionar perquè s’ha quedat sola, fent possible un acord que reunís el PP i els grups que donen suport al govern.

Qui subratlla la divisió per evitar avançar en la coincidència, sols vol fer impossible l’acord. Ja fa temps que penso que CiU està en camí de convertir-se en el partit del no. No a la Constitució europea, no a l’acord sobre el nou Estatut, no a la Conferència de Presidents de les Comunitats Autònomes, no a una llei electoral catalana, sempre no. Per sort, CiU encara és a temps de rectificar. Si no és així pot passar a la història com el partit que va bloquejar l’aprovació d’un nou Estatut al llarg de molts anys quan estava al Govern, i després va aconseguir bloquejar-la quatre anys més quan estava a l’oposició. Espero que el pas dels dies desmenteixi aquesta impressió, i que CiU no acabi frustrant la possibilitat real d’avançar de forma substancial en l’autogovern de Catalunya. El President Maragall, en la seva intervenció d’avui a la Festa de la Rosa, ha convidat CiU a que se sumi a l’esforç comú per aprovar un nou Estatut. Que així sigui.

Nou disseny de l'espai Europa

Gràcies novament a José Crespín, ha millorat substancialment l'espai del meu web dedicat al debat sobre la nova Constitució europea. No cal dir que us encoratjo a visitar-lo sovint.

López Bulla i el Guti, també pel sí

La coincidència ha fet que avui fossin publicats sengles articles a favor de la Constitució europea signats per José Luis López Bulla, ex-Secretari General de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya i ex-Diputat al Parlament de Catalunya per ICV, i Antoni Gutiérrez Díaz, ex-Secretari general del PSUC i ex-Diputat al Parlament Europeu per ICV. Les seves opinions són valuosos testimonis en favor de la Constitució europea escrits des de les conviccions profundament d'esquerres del sindicalista i del dirigent polític més importants de la tradició de Comissions Obreres i del Partit Socialista Unificat de Catalunya.

L'encert del President i el coratge de Duran

Esplèndid! Amb aquest qualificatiu descrivia ahir el Conseller Saura el format i el desenvolupament de l’acte cívic-institucional amb què, per primera vegada en vint-i-quatre anys, es celebrava ahir la Diada Nacional de Catalunya. I tenia tota la raó. Per primera vegada després de la recuperació de les nostres institucions d’autogovern, la ciutadania era cridada a celebrar la Diada amb la solemnitat, unitat i dignitat d’un país normal. I ho feia de forma no contradictòria ni amb altres celebracions tradicionals com l’ofrena davant l’estàtua de Rafael de Casanova a Barcelona o a l’església de Sant Boi, ni amb les manifestacions de caire reivindicatiu que convoquen alguns partits i entitats. És de justícia assenyalar l’encert de la iniciativa del President Maragall, de la convocatòria compartida entre Govern i Parlament facilitada pel President del Parlament, així com de la feina de la Consellera Montserrat Tura, del Vicepresident Higini Clotas, i de la meva amiga Montserrat Illa que, com a Delegada de la Conselleria de Cultura a Barcelona, va coordinar-ne els aspectes tècnics. L’any vinent s’hi haurien d’introduir algunes millores: un escenari ubicat de forma que garanteixi que tothom pugui seguir la cerimònia, una festa popular que duri almenys fins a les 14h., i potser avançar la recepció al Parlament al dia abans per tal que no coincideixin ambdues convocatòries. Però, ho reitero, chapeau, President!

No convindria que deixéssim com a mesura del patriotisme ni els xiulets de les desenes de persones que es concentren davant l’estàtua amb l’únic objectiu d’insultar els que anem a retre homenatge a Rafael de Casanova, ni l’assistència a les manifestacions, per important que aquesta sigui. Vaig trobar encertadíssima la tria de la cançó de Joan Manuel Serrat i crec que els que critiquen la utilització del castellà volen que el catalanisme i el patriotisme siguin terreny vedat als catalans que tenen el castellà com a llengua materna o llengua habitual, i això no sols em sembla un disbarat, sinó un error monumental. Caldrà recordar qui eren els que més es manifestaven davant l’estàtua, quan estava prohibit fer-ho? O és que no eren molta gent dels sindicats i del PSUC precisament provinents de la immigració? Qui només estima una part no pot pretendre representar el tot. I la nació és el tot, o no?

Segons sembla les convocatòries independentistes es van centrar en l’oposició a la Constitució europea, la qual cosa segueix posant sobre la taula la necessitat de debatre en profunditat la qüestió, cosa que em permet seguir convidant-vos a visitar el meu espai web dedicat al tema. Per cert, ja el 29 de juliol Antoni Puigverd escrivia sobre l’error que significava justificar el no en l’insuficient reconeixement del català a les institucions europees. Per cert, si guanya el no, tornem al Tractat de Niça on ni tant sols se’n parla. El propi Josep Antoni Duran Lleida ja havia advertit sobre la qüestió en un article publicat al diari Avui el 19 de juliol. Molt recentment Duran ha fet prova de coherència política afirmant que no podria seguir dirigint el seu partit si Unió es decanta pel no a la Constitució europea. No cal dir que, malgrat les grans diferències que em separen de Duran, no puc sinó assenyalar el coratge polític que demostra amb aquesta actitud. Tots sabem que la Unió de Joves i un sector del seu partit (que coincideix bàsicament amb els defensors de la fusió amb CDC) defensen el no. Duran demostra un coratge similar al de François Hollande, Primer Secretari del Partit Socialista francès que, malgrat la força dels sectors favorables al no del seu partit (entre els que es troben els sectors més a l’esquerra així com els que defensen el no per a castigar Chirac, és a dir, per raons de política domèstica), s’ha mostrat favorable al sí sempre que la pregunta no impliqui un aval a la posició política de Chirac. Mentre Duran defensa amb coratge la seva posició, seguim sense saber si Mas no té posició o no té coratge, o cap de les dues coses. I sabem que Pujol es mossega la llengua. Fins quan?

És del tot incoherent que els que han defensat els anteriors Tractats (la pròpia adhesió, el Tractat de Maastricht, el Tractat d’Amsterdam i el Tractat de Niça) caiguin ara en la greu contradicció de dir que no volen avalar l’actual proposta, que els millora sensiblement, i en la que, per primera vegada, s’hi recull l’existència de llengües que com el català, no essent oficials en tot un Estat membre, mereixen un particular reconeixement. Repeteixo, si la Constitució europea no tira endavant, tornem a Niça. CiU vol tornar a Niça? És obvi que, per les raons que sigui, volen oblidar ara que el procés de construcció europea és i serà gradual, que cada nova passa endavant és un punt de sortida i no un punt d’arribada. Volen oblidar que ha estat José Luis Rodríguez Zapatero el que per primera vegada des de l’adhesió d’Espanya a la Unió Europea ha plantejat la qüestió del català, del gallec i de l’euskera. Com s’explica que mentre al Partit Nacionalista Basc dubten entre el sí i l’abstenció, a CDC semblen dubtar entre l’abstenció i el no?

Notícies i sorolls

A partir de la setmana vinent començarà de veritat la campanya nord-americana. La victòria, de qui sigui, serà ajustada. I si guanya Bush serà per la evident desproporcionalitat del sistema electoral i per la baixa participació de les minories (encara més baixa que la mitjana). Diuen que després de la convenció republicana Bush té un avantatge de deu punts. Recordo que quan vaig estar a la convenció demòcrata de 1988, en acabar-la Michael Dukakis també anava deu punts per davant... És clar que la màquina republicana d’embrutar i erosionar no va trigar ni tres setmanes a fer que aquell avantatge es volatilitzés. Una màquina, per cert, al servei llavors del Bush pare. Timothy Garton Ash recomana avui en un article a EL PAIS semanal que els europeus no exhibeixin entusiasme per Kerry, per por que el perjudiquem. Probablement no li falta raó. Com tampoc li faltava raó a Barbara Probst Solomon quan aconsellava a Kerry que combatés els republicans en tots els terrenys, amb les mateixes armes i similar convicció. I a Boston no ho ensenyen això, li deia. Per cert, m’ha fet gràcia llegir el comentari que afirma que els republicans, segons els cambrers novaiorquesos, són dels que no deixen propina, però mai no obliden en acomiadar-se de dir “God bless you”.

Però sense dubte l’atenció informativa de la setmana ha estat l’espantós acte de terrorisme a Ossètia i la carnisseria final amb la que ha acabat. El combat contra el terrorisme ha d’implicar també llevar de raons i suports als fonamentalismes nacionalistes i religiosos i, lamentablement, no crec que ni Bush ni Putin estiguin per la feina.

A Espanya s’ha confirmat el que ja intuíem, la identificació dels cadàvers de l’accident del Iacolev-42 va ser un fiasco total. No crec que el PP faci bé de dir que són coses del passat. Un passat tant recent i unes famílies que des del primer dia exigien responsabilitats mereixen, com a mínim, una explicació i unes excuses que encara no han rebut.

Quan la passada setmana em referia a la intensitat del curs polític 2004-2005 ja esmentava la importància del debat pressupostari. No podem oblidar que l’existència a Catalunya d’un govern de coalició, i la necessitat del Govern Zapatero de comptar amb el suport dels grups que formen el Govern Maragall, defineixen un escenari d’acords complex. Espero que els mateixos que criticaven les majories absolutes no siguin ara els que critiquin processos de negociació que forçosament generen soroll mediàtic.

Tampoc no cal dir que sóc absolutament optimista al respecte. Zapatero obtindrà el suport necessari per aprovar els pressupostos de l’Estat, i els principals plantejaments del Govern català i dels grups que li donen suport trobaran un encaix en els mateixos. El govern català està assenyalant algunes de les qüestions fonamentals: el dèficit en inversió pública de l’Estat a Catalunya i el dèficit sanitari, provocat per la gestió de l’anterior govern de CiU i, especialment, per la negociació d’un mal sistema de finançament que, recordem-ho, va ser presentat com l’octava meravella del món. És per això que no entenc com Artur Mas pensa allunyar ERC del PSC i del PSOE en aquesta qüestió, fruit en gran mesura de la seva pròpia incompetència i del seu pacte amb el Partit Popular els darrers vuit anys.

Probablement, els problemes derivats del finançament sanitari, entre d’altres coses perquè afecten en graus diversos diverses Comunitats Autònomes, hauran de constituir una negociació diferenciada i requereixin de la intervenció del Consell de Política Fiscal i Financera. Però podem estar tranquils, Pedro Solbes i Antoni Castells porten ja setmanes treballant-hi i trobaran ben aviat una solució raonable al problema de fons i també les mesures per evitar que l’any vinent el dèficit segueixi augmentant de forma inevitable.

Lògicament, una negociació en la que intervenen dos governs (un d’ells de coalició) i diversos grups parlamentaris, comportarà necessàriament alguns episodis de confusió i algunes discrepàncies de criteris expressades públicament. Però també està proporcionant moments per recordar com l’anunci de Joan Herrera sobre una eventual deflactació de la tarifa de l’IRPF, o els bons anuncis per a l’empresariat català fets per Joan Puigcercós en la seva visita a la PIMEC. O el canvi radical d’orientació, o fins i tot la desaparició, de la Llei d’Acompanyament. Tot això no seria possible sense l’existència del govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat i la victòria del PSOE en les darreres eleccions generals. Motius més que suficients per a l’optimisme. Com ho ha estat l’anunci de Zapatero que les pensions més baixes pujaran el doble que la resta.

No em resisteixo a seguir parlant de la Constitució europea. El debat intern a CiU pel que sembla és molt viu. La Vanguardia publica avui que Artur Mas ja ha renunciat a promoure el suport del seu partit a la Constitució europea en considerar que les bases del seu partit no li permetrien. I ho ha decidit tot i que El Periódico va publicar ahir que Pujol li hauria aconsellat que ho fes, com ja consta que ho han fet Duran, Roca, Guardans i Cullell. José Zaragoza atribueix les dificultats per fer-ho a diferències entre Mas i Felip Puig, però del que no hi ha dubte és que Mas no té l’autoritat suficient per assegurar la coherència de la seva formació política. Tampoc no és descartable una solució salomònica: CDC aposta pel No o pel vot en blanc però treu ferro als arguments dels contraris a la Constitució europea, UDC aposta pel Sí però assenyala les carències del tractat, i la Federació de CiU dóna llibertat de vot. Tots contents. Però no crec que una força política amb una contradicció tan profunda sobre un tema tan important com el procés de construcció europea pugui tornar a liderar el govern de Catalunya en els propers vint anys.

Com el debat sobre la Constitució europea ens ocuparà encara dies, segueixo recomanant visitar de tant en quan l’espai web que hi he dedicat. I recomano la lectura de l’editorial de La Vanguardia publicat en la seva edició d’avui.