diumenge, 31 / octubre / 2004

Conferència de Presidents, Euroregió i eleccions USA

Aquesta setmana són també moltíssimes les notícies que s’amunteguen fins al punt que resulta difícil fer la tria de les més importants. Començo per una notícia que ha tingut poc ressò però que vaig tenir el plaer de presenciar personalment: la presentació del llibre d’un bon amic meu, Vicenç Sanclemente, antic corresponsal de TVE a Washington i avui destinat a Beijing. En efecte, Vicenç dimecres presentava a la FNAC de Plaça Catalunya el seu darrer llibre “Crónica de una mentira anunciada. Miedos, convicciones y locuras de un periodista en la capital del poder mundial”, publicat per Roca editorial. La presentació del llibre, que anava a càrrec de Ramon Colom, Montserrat Minobis i Núria Ribó, va tenir un enorme interès, en justa correspondència amb el contingut del llibre que recomano especialment en aquests dies tan propers a la cita electoral als Estats Units.

Una notícia que sí ha tingut un gran ressò ha estat la negativa del Parlament Europeu a donar el seu suport a la proposta de Comissió presentada pel President Manuel Durao Barroso. Tot i que les crítiques s’estenien a diversos membres de la candidatura presentada, la proposta com a Comissari de Justícia i Llibertats, del democristià Rocco Buttiglione, que havia manifestat amb rotunditat la seva homofòbia i un clar menyspreu a la igualtat de la dona, va aixecar una especial controvèrsia. Finalment, Durao Barroso s’ha vist obligat a retirar la seva proposta i Buttiglione ha renunciat a formar part de la nova Comissió Europea. El Parlament Europeu, presidit per Josep Borrell, ha mostrat la seva voluntat d’esdevenir un factor decisiu de la nova etapa europea. La nova Constitució europea, signada oficialment divendres a Roma pels caps de govern dels 25 Estats membres, ha començat a funcionar abans inclús d’entrar en vigor.



Segueixen els pronunciaments a favor de la nova Constitució, assenyalo avui els articles de l’economista Francesc Granell, que lidera la plataforma Ciutadans per Europa, i del Conseller de Medi Ambient i membre d’Iniciativa per Catalunya Verds, Salvador Milà. Resulta també interessant llegir la Declaració de Milà, aprovada per la Conferència de Presidents de les Assemblees legislatives regionals europees. Per cert, la CALRE serà presidida per un any per Ernest Benach, President del Parlament de Catalunya. Estic convençut que el seu tarannà institucional farà possible conciliar la seva posició personal i la del seu partit contrària a la Constitució europea, amb el recolzament de la CALRE al nou Tractat constitucional.

Dimecres va celebrar-se un acte institucional commemorant els 25 anys de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Miquel Roca Junyent i Jordi Solé Tura van recomanar de cara a la reforma de l’Estatut, intel·ligència, prudència i consens. Jordi Pujol va assistir a l’acte, malgrat algunes especulacions en sentit contrari. Els nous màxims dirigents de CiU, en canvi, no van assistir-hi.

Dijous es va produir un fet políticament molt rellevant, la celebració al Senat de la primera Conferència de Presidents, que reuneix el President del Govern d’Espanya amb els Presidents de les Comunitats Autònomes. És extraordinària la importància d’aquesta reunió, inèdita en 25 anys, i més si tenim en compte que s’ha tancat molt recentment una etapa política precisament presidida pels recels i els conflictes entre Govern de l’Estat i Governs autonòmics. No es pot passar per alt la presència del Lehendakari Ibarretxe. Novament Artur Mas es retratava dient que ell no hi hagués participat i trucant a Ibarretxe solidaritzant-se per una absència que, finalment, no es va produir.



Va quedar també malbaratada l’estratègia del PP que pretenia que tots els Presidents de Comunitats Autònomes d’aquest partit fessin un front comú i presentessin públicament un document crític amb el Govern Zapatero. L’actitud de Manuel Fraga i el President de Navarra (UPN) va impedir-ho. La importància dels temes tractats: finançament sanitari i presència de les Comunitats Autònomes a les institucions de la Unió Europea, auguren la continuïtat d’aquesta experiència, que Manuel Fraga ha demanat fins i tot que s’institucionalitzi aprofitant la futura reforma constitucional.

Divendres, mentre a Roma es signava la Constitució europea, a Barcelona l’euroregió Pirineus-Mediterrània començava a avançar amb una reunió dels Presidents de les Comunitats Autònomes que s’hi han compromès: Pasqual Maragall, Marcelino Iglesias, Jaume Matas, Martin Malvy i Christian Bourquin. Jordi Pujol s'ha mostrat favorable a la iniciativa, Artur Mas, com sempre, l’ha criticat durament.



La porta està oberta perquè s’hi incorporin Andorra i la Comunitat Valenciana. Per assegurar que no li faltarà el necessari impuls polític, el President de la Generalitat ha nomenat Pere Esteve com a Comissionat per aquest projecte des de la Vicepresidència del Patronat català Pro-Europa.

Dimarts vinent se celebraran les eleccions presidencials als Estats Units d’Amèrica. No cal dir que m’encantaria que guanyés John Kerry, com de fet ens encantaria a la majoria de ciutadans del planeta. La derrota de Bush seria un factor de pau i estabilitat mentre que la victòria de Bush planteja molts riscos de futur. A hores d’ara tot apunta a que el resultat serà molt ajustat i tampoc l’irrupció d’Osama Bin Laden en la campanya electoral (que els observadors creuen que beneficia Bush) sembla haver decantat definitivament la balança.



Caldrà seguir molt d’aprop el desenvolupament de la jornada electoral i dels dies posteriors (perquè no es descarten problemes similars als de les eleccions de l’any 2000). Us convido a seguir la jornada a través de les televisions, la CNN, i també a través d’internet. Hi ha algunes adreces web que poden interessar-vos. Si us agraden els espots electorals televisius de totes les campanyes presidencials, podeu visitar http://livingroomcandidate.movingimage.us/ Si voleu seguir les eleccions a través de tres grans diaris podeu fer-ho a: http://www.nytimes.com/ , http://www.latimes.com/ i http://www.guardian.co.uk/uselections2004/. Podeu també trobar una molt bona cobertura de notícies a http://www.cnn.com/ALLPOLITICS/. Podreu fer el seguiment de totes les eleccions que se celebren aquest mateix dia a través de http://www.politics1.com. Podeu trobar interessant el lloc web de la revista Campaigns & Elections. Trobareu també interessant el web de Michael Moore. Us recomano també una visita a les següents pàgines: Diari personal del comentarista progressista més visitat, Una altra manera de definir l’elecció, web de la Campaign for America’s Future, web de la revista The American Prospect, web de MoveOn, web dedicada a desvetllar les mentides de la màquina de propaganda republicana, web de l’organització de voluntaris que cerquen augmentar la participació dels electors progressistes, i, naturalment, el web de John Kerry. Que hi hagi sort!

diumenge, 24 / octubre / 2004

Bones notícies, referenda i hoquei

Recordeu el meu Diari de campanya? En ell vaig començar a endinsar-me en l’anomenada blogosfera, és a dir, l’univers format pels diaris online, els weblogs, les bitàcoles. Doncs bé, en una de les seves darreres iniciatives com a Director de la Fundació Rafael Campalans, Gabriel Colomé va suggerir-me la publicació en forma de llibre d’aquell Diari. Així doncs, d’aquí a un mes us convidaré a la presentació d’aquesta publicació que abasta les entrades que van des del 31 d’agost del 2003 al 13 de desembre de 2003, el dia abans de la solemne signatura al Saló del Tinell de l’Acord per a un Govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat de Catalunya.

Aquesta setmana s’han produït importants notícies de tot ordre, incloent-hi l’anunci de José Luis Rodríguez Zapatero de procedir a eliminar del Codi Penal la tipificació com a delicte de la convocatòria no autoritzada de referenda. Com recordareu, el Govern del PP va introduir aquesta figura delictiva com a instrument de pressió contra el nacionalisme basc i, particularment, contra el Lehendakari Ibarretxe. Convé evitar la judicialització de la política, així com convé evitar la politització de la justícia, i d’això n’hauria de ser ben conscient la majoria conservadora del Consell General del Poder Judicial. Espero que Ibarretxe sabrà correspondre a aquest gest polític del President Zapatero participant en la primera reunió de la Conferència de Presidents de Comunitats Autònomes que tindrà lloc el proper dijous.

També aquesta setmana s’ha aprovat una important resolució al Senat sobre les reformes que cal impulsar pel reconeixement institucional de les llengües oficials a les Comunitats Autònomes a la Unió Europea, així com per assegurar que les Comunitats Autònomes puguin participar en les institucions de la Unió. Són precisament aquells elements que CiU considerava imprescindibles per recolzar la nova Constitució europea. Com vaig comentar fa dies intentarem ajudar-los a evitar el ridícul impulsant aquestes qüestions ja recollides en els programes electorals socialistes. No cal dir que el Partit Popular va votar-hi en contra. Espero que ara CiU pugui sortir del cul de sac en el que s’havia ficat en la qüestió del referèndum sobre la Constitució europea. Com podia negar el seu suport a la Constitució europea després d’haver recolzat l’Acta Única i els Tractats de Maastricht, Amsterdam i Niça, netament inferiors en ambició al nou Tractat constitucional, i en els que el català no figurava per enlloc i les regions europees sols tenien una menció de cortesia?

Parlant de la Constitució europea, us recomano la lectura de quatre articles sobre la qüestió. Es tracta de l’article signat per Javier Solana i recollit a la publicació commemorativa dels 10.000 primers números del diari El País, de l’article de Francesc Morata, director de l’Institut Universitari d’Estudis Europeus de la Universitat Autònoma de Barcelona en el que analitza un a un els arguments esgrimits pels nacionalistes contraris a la Constitució europea, de l’article de Lluís Maria de Puig a qui aprofito per felicitar per la seva recent elecció com a President del Grup socialista al Consell d’Europa, i de l’article de Xavier Bru de Sala en el que denuncia el tacticisme curt de mires sobre aquesta qüestió i la hipocresia de defensar el ‘no’ partint de la base que no tindrà cap mena de conseqüència per a Catalunya i que, al cap i a la fi, la resta dels espanyols ja faran que s’aprovi...

Per cert, convé també valorar molt positivament l’esforç de divulgació sobre aquesta qüestió realitzat pels sindicats. És molt recomanable visitar els espais web que tant la UGT de Catalunya com la Comissió Obrera Nacional de Catalunya han dedicat a la nova Constitució europea.

No hem de passar per alt l’important viatge del President Maragall a la Xina i el Japó on ha fet contactes d’alt nivell per a promoure la presència internacional de Catalunya i, sobretot, la presència de les empreses catalanes a l’estranger i l’atracció de noves inversions a Catalunya. Convé saber que junt amb la decisió del Grup Volkswagen del retorn de la producció de l’Ibiza a Martorell, també la Nissan ha decidit ampliar la seva producció a Catalunya. I això sí que importa i molt als treballadors del nostre país, com em comentava ahir Manolo Gallardo, secretari general de la Federació del Metall i la Construcció de la UGT de Catalunya, a qui vaig trobar en el Congrés del PSC del Baix Llobregat, en el que es va produir el relleu a la Primera Secretaria, de José Zaragoza a Antonio Balmón.

El viatge a Xina i Japó ha servit també per comprovar les diferències entre el President de la Generalitat i el cap de l’oposició. El President Maragall, a diferència del que havia succeït en els darrers vint-i-tres anys, incorpora el cap de l’oposició a la delegació de la Generalitat. Mentre, aquest es dedica a criticar-lo, acabant de forma sobtada el viatge per anar mig d’amagatotis a un dels partits de la selecció catalana d’hoquei a Macau, quedant prou en evidència quan tant el President de la Generalitat com el President d’Esquerra Republicana de Catalunya el que fan és anar a la final per animar l’equip i celebrar amb ells una gran victòria. La presència de la selecció catalana d’hoquei al Campionat del Món B celebrat a Macau és tot un símbol. És curiós que ara Mas demani que el tema no es polititzi. No recorda que era precisament quan CiU governava que aquests temes es polititzaven? O no recorda la creació de la Plataforma pro seleccions esportives catalanes? O el paper de la sectorial d’esports de CDC, dirigida un cert temps per Marta Ferrussola? O la campanya d’erosió als Jocs Olímpics de Barcelona? El que passa és que amb el nou Govern s’està avançant mentre amb el Govern anterior sols interessava el tema com a instrument d’agitació (i s’oblidava convenientment per a poder pactar amb el PP). Tampoc no s’ha oblidat encara la relliscada d’Artur Mas quan va proposar en plena pre-campanya electoral amb viatge a Lausanne inclòs que els esportistes catalans competissin internacionalment compartint selecció oficial amb Andorra. Com la memòria és curta podeu repassar alguns articles sobre el tema apareguts en aquell moment en la premsa andorrana: Bru Noya, David Domingo, Àlvar Valls, J. A. Rossell Pujol i editorial del Diari d’Andorra. En tot cas, és cert que el tema no s’ha de polititzar. Correspon a les federacions esportives trobar les millors solucions i als Governs ajudar-les a posar-les en pràctica. I espero que tot això no impliqui deixar de banda l’esport de base, l’esforç anònim de tanta i tanta gent que no rep sovint el reconeixement que mereix.

Per cert, no oblido la importància de l'acord entre els socialistes i ERC sobre els pressupostos generals de l'Estat. També en això Mas ha fet el ridícul criticant ERC. Com pot fer-ho després d'haver donat suport a tots els pressupostos del PP? O és que no sap que aquests són millors que els de l'any passat i molt millors que la mitja d'inversions a Catalunya en el període 1996-2003? O és que no sap que els pressupostos del PP després no s'executaven ni en un 80%? Encara Mas no vol admetre que pels catalans i per Catalunya el govern Zapatero és infinitament millor que el govern Aznar. I ell que sempre va votar les investidures i els pressupostos d'Aznar no vol fer-ho ara amb Zapatero. Ell sabrà per què. Però els catalans tenen dret a saber-ho també.

diumenge, 17 / octubre / 2004

Companys, Pere Esteve i Congrés d'UDC

Aquesta setmana ha estat molt marcada per la polèmica sobre la presència del President de la Generalitat a la celebració de la Festa nacional espanyola i alguns dels elements de la celebració d’enguany. La presència del President de la Generalitat en una festa oficial de l’Estat hauria de ser vista amb total naturalitat. Sols des del respecte als símbols i a les institucions comuns es pot reclamar respecte als símbols i a les institucions propis. Cal celebrar la presència, per primer cop, d’una representació dels republicans exiliats que van participar en l’alliberament de París. És una llàstima que el gravíssim error de convidar a la desfilada a un representant dels soldats de la “División azul” hagi desdibuixat la històrica presència republicana i hagi enterbolit el debat. Molts són els països que celebren desfilades militars commemoratives; és també una llàstima que no s’aprofités l’ocasió per mostrar la vessant més moderna i solidària dels exèrcits, presents a Kosovo, Afganistan o Haití. Essent legítima la posició dels que defensen que la festa nacional d’Espanya hauria de celebrar-se el 6 de desembre (dia de la Constitució), no crec que s’hagi de negar la possibilitat de recordar la presència hispànica a Amèrica, un fet de gran rellevància històrica.

També la commemoració del 64è aniversari de l’afusellament del President Companys ha estat motiu d’intensos debats. No cal dir que el fet més rellevant és la decisió del govern espanyol d’iniciar els tràmits per a l’anul·lació del judici al President màrtir, i de totes les sentències de similar caràcter il·legítim. La presència de María Teresa Fernández de la Vega com a Presidenta en funcions del Govern espanyol en l’acte celebrat al fossar on va ser assassinat Companys, i les seves paraules al Palau de la Generalitat mostren fins a quin punt estem davant d’una nova situació política, i la fermesa amb la que el govern espanyol emprèn una reparació històrica. Aprofito per recomanar la lectura de la intervenció de l’historiador Joan B. Culla, la declaració institucional del Govern de la Generalitat i l’article publicat pel President Maragall a El Periódico de Catalunya.

ERC i CiU segueixen insistint en la necessitat que el govern espanyol demani perdó als catalans per l’afusellament de Companys. Crec sincerament que s’equivoquen. Com s’equivoquen els que demanen la “revisió del judici”. Una i altra posició semblen atribuir al règim franquista i al judici sumaríssim una legitimitat que no tenen. O és que pretenen que les actuals institucions democràtiques espanyoles haurien de fer-se responsables de delictes comesos per unes autoritats il·legítimes, de les que serien continuadores? A vegades es posa d’exemple Willy Brandt demanant perdó a Polònia per la invasió alemanya; però s’oblida que Hitler, encara que sembli mentida, va arribar al poder per via democràtica, cosa que no és el cas del règim franquista fruit d’una sublevació militar contra el poder legalment constituït. Alguns pretenen també amb aquest gest abonar la tesi que la guerra civil espanyola va ser una guerra que va enfrontar Catalunya i Espanya. I això no és així. Cal recordar que a Espanya hi havia molts republicans, i que a Catalunya hi havia molts partidaris d’acabar amb la República al preu que fos. Cal recordar que centenars de milers de republicans espanyols van ser, com Companys, víctimes de l’aixecament feixista, de la guerra que va imposar, de la seva victòria i de la dictadura que va instaurar. Ni Zapatero ha de demanar perdó pels crims de Franco, ni Espanya ha de demanar perdó a Catalunya. La restitució històrica no sols és exigible des del punt de vista democràtic, sinó que també ha d’impedir tota confusió o interpretació interessada.

M’ha sobtat que Pujol i Mas diguin que el PSC pretén apropiar-se de la figura de Companys perquè hem fet un cartell honorant la seva memòria. Nosaltres ens hem afegit d’aquesta forma a un homenatge merescut. Com ho hem fet en anys anteriors d’altres maneres, i com ho farem l’any vinent. Com no crec que ara que Mas i Pujol no governen vulguin limitar la llibertat d’expressió, més aviat em sembla que els surt la mala consciència de no haver fet prou en matèria de recuperació de la memòria històrica al llarg dels seus vint-i-tres anys de govern. Com explicar sinó l’absència d’Artur Mas en l’acte institucional en memòria de Companys en el que per primer cop participa el govern espanyol? Estarà absent CiU de tota iniciativa positiva pel fet de produir-se quan està a l’oposició?

Dimecres dia 13 es va celebrar un debat sobre el nou Estatut al Paranimf de la Universitat de Barcelona que va ser emès per TV3 en el marc d’una nit temàtica dedicada a l’Estatut. Suposo que la iniciativa té molt a veure amb que el proper dia 25 farà 25 anys de l’aprovació de l’Estatut vigent. El debat, en el que vàrem participar Artur Mas, Josep-Lluís Carod-Rovira, Josep Piqué, Joan Boada i jo mateix, va ser, cal reconèixer-ho, una mica avorrit i imprecís, tot i que alguns intervencions varen fer pujar el to en algun moment. Analitzant-ho amb el màxim d’objectivitat possible, l’acord amplíssimament majoritari o fins i tot unànime sobre un nou Estatut és factible. La nova etapa política a Espanya permet ser també optimistes al respecte. Avui mateix, el President del Govern d’Espanya diu en una entrevista que publica el diari El País: “El concepto de nación catalana no me produce preocupación ni rechazo”. La qüestió és la següent: malbaratarem tots plegats un avenç fantàstic o respondrem a la crida del President Maragall per oferir als catalans un gran acord per a un nou gran Estatut?

Hem acabat la setmana amb la mala notícia de la renúncia de Pere Esteve com Conseller de la Generalitat per motius de salut. Pere Esteve ha estat un magnífic Conseller, un polític coherent que va jugar un paper de primer ordre en la negociació de l’acord que va fer possible el Govern catalanista i d’esquerres. El vaig conèixer amb motiu d’aquesta negociació. Home dialogant i ferm alhora, posava en pràctica una lògica exigent, precisa. L’encerta el President Maragall quan vol seguir comptant amb ell com a Comissionat per a l’impuls de l’euroregió Pirineus-Mediterrània. Farà bona feina. I li desitgem tota la força per vèncer l’enfermetat que l’ha apartat del Govern. Com a reconeixement a la seva trajectòria, us convido a llegir un article seu publicat per El Periódico precisament el dia en què es feia pública la seva renúncia. El substituirà Josep Huguet, fins avui portaveu parlamentari d’ERC. Que ningú no ho dubti: treballarà de valent i la seva presència al Govern enfortirà la coalició catalanista i d’esquerres. No m’estranya que Felip Puig hagi acollit de forma tan negativa el seu nomenament...

No tinc encara prous elements per valorar de forma definitiva la celebració del Congrés d’Unió Democràtica de Catalunya i les seves conseqüències. A Unió comencen a estar seriosament preocupats per la radicalització de CDC i la pèrdua de centralitat política que suposa, així com pel feble liderat d’Artur Mas. Per això proposen la defensa d’un projecte polític no basat únicament en la dimensió catalanista/nacionalista (que és ja patrimoni compartit per altres forces polítiques) i inclús parlen d’obrir-se a posicions més progressistes. Llàstima que aquesta darrera apel·lació no sigui gaire conseqüent amb l’aprovació de resolucions sobre els drets de les parelles homosexuals o sobre la “píndola del dia després” per evitar embarassos no desitjats, que agradarien molt el seu correligionari italià Rocco Buttiglione, que ha estat proposat com a Comissari de Llibertats, Seguretat i Justícia (!!!) pel President de la Comissió Europea Manuel Durao Barroso, contra l’opinió majoritària del Parlament Europeu.

Probablement el debat més interessant del Congrés d’UDC hagi estat el referit a la nova Constitució europea. Cal subratllar novament el coratge polític de Josep Antoni Duran Lleida en la defensa del vot favorable al nou Tractat constitucional. Un coratge que ha estat reconegut i recolzat majoritàriament pels delegats i delegades al Congrés. En reconeixement a la posició política de Duran al voltant d’aquesta qüestió, us convido a llegir el seu article publicat a La Vanguardia de dissabte. Què farà ara CDC? Tindrà CiU dues posicions enfrontades o s’obrirà pas el sentit comú en la direcció de CDC?

Per cert, és imprescindible llegir l’article de Michel Rocard publicat al diari Le Monde el passat 17 d’octubre, i que La Vanguardia ofereix traduït en la seva edició d’avui.

dimecres, 13 / octubre / 2004

El sí de set alcaldes de grans capitals europees

Article publicat a LE MONDE | 13.10.04

EL “SÍ” AL TRACTAT CONSTITUCIONAL DE SET ALCALDES DE GRANS CAPITALS EUROPEES

Diem “sí” perquè aquest Tractat fa avançar els valors de democràcia que uneixen els nostres pobles.

Per primer cop en la història d’Europa, els caps d’Estat i de govern dels països membres s’han posat d’acord per a dotar a la Unió d’un Tractat constitucional que permet clarificar els mecanismes de decisió i reduir un dèficit democràtic que els nostres conciutadans han criticat sovint.

Així, la democràcia participativa, a la que donem la màxima importància a les nostres ciutats, es veu enfortida de forma significativa, especialment pel reconeixement del diàleg amb la societat civil.

Gràcies a la creació d’un dret d’iniciativa ciutadana, els pobles podran ser consultats a partir d’ara i participar en la presa de decisions.

Considerem aquest Tractat com a l’acte fundacional de l’Europa política.

Aquest text posa els fonaments d’una veritable democràcia europea i afirma l’estatut del ciutadà europeu, els drets del qual figuren per primer cop en la Carta de drets fonamentals. Enforteix de forma clara els poders del Parlament, que emana directament dels pobles. A més, el President de la Comissió sorgirà a partir d’ara de la majoria política que resulti del sufragi universal europeu.

“Sí” perquè aquest Tractat representa una etapa decisiva en la construcció de l’Europa social:

1.- Assenyala a la Unió objectius clars i ambiciosos que tenen a veure amb la justícia i el progrés social, la plena ocupació, la lluita contra les exclusions i les discriminacions, però també amb el desenvolupament sostenible, la igualtat entre les dones i els homes o la cohesió social i territorial;

2.- Constitucionalitza els drets socials per a tots i cadascun dels ciutadans europeus, a través de la Carta de drets fonamentals: és el cas del dret de vaga i a la negociació col•lectiva, a l’educació gratuïta, a l’accés als serveis públics i a un ajut social, que adquiriran força a partir d’ara en ser exigibles pels ciutadans;

3.- Enforteix els mitjans de la Unió per a l’aplicació d’aquests objectius i d’aquests drets socials. Així, la Unió té competències per a desenvolupar una estratègia de plena ocupació, per a actuar al servei de la salut i de la seguretat dels treballadors, per a protegir-los millor contra els acomiadaments o per lluitar contra l’exclusió social. Totes les polítiques de la Unió hauran de contemplar aquestes exigències socials, presents a partir d’ara en els seus objectius i valors;

4.- Afirma el caràcter fonamental dels serveis públics i defineix un marc de diàleg social europeu. Dóna així una base jurídica als serveis d’interès econòmic general, enfortint el diàleg social i el paper dels agents socials europeus.

Si donem suport a aquest Tractat, és també perquè, per primer cop, fa referència a l’autonomia local i regional, unint-se així al combat dels electes de proximitat pel reconeixement de les autoritats locals en el si de les instàncies internacionals.

Les ciutats i les regions són finalment reconegudes com a socis de ple dret. La cohesió territorial esdevé un dels objectius de la Unió.

D’altra banda, ens felicitem que els drets constitucionals europeus, polítics, socials i ambientals siguin, en aquest Tractat, més amplis i més moderns que en la gran majoria de les Constitucions nacionals.

Aquests avenços són incontestables. Representen una etapa essencial de la construcció de l’Europa política, democràtica i progressista que sempre hem defensat.

Per això diem “sí”.

Un “sí” clar a aquest text progressista.

Certament nous avenços són possibles i desitjables; però podríem per aquest motiu ignorar els considerables progressos que ja estan inscrits des d’ara en aquest projecte?

Al contrari, perquè el nostre horitzó comú és Europa, volem avui fer un acte de confiança, d’exigència i d’esperança, en nom de les nostres conviccions.

Amb aquest esperit invitem els nostres conciutadans i conciutadanes a seguir-nos en aquest camí: el de l’Europa del progrés.

Bertrand Delanoë és Alcalde de Paris. Ken Livingstone és Alcalde de Londres. Walter Veltroni és Alcalde de Roma. Klaus Wowereit és Alcalde de Berlín. Joan Clos és Alcalde de Barcelona. Mickaël Häupl és Alcalde, governador de Viena. Annika Billström és Alcaldessa d’Estocolm.

diumenge, 10 / octubre / 2004

PP, Estatut i Constitució Europea

John Howard, primer ministre australià, ha tornat a guanyar les eleccions davant del seu rival del Partit Laborista Mark Latham. Tot i que els laboristes s’havien compromès a retirar les tropes australianes d’Iraq, els electors han donat molta més importància a la situació econòmica, i han valorat positivament la gestió dels conservadors. És per això que molts analistes nordamericans demanen a Kerry que incideixi més en els aspectes de la pèssima gestió econòmica de Bush, que contrasta enormement amb l’èxit econòmic dels dos mandats de Bill Clinton.

Com ja va passar en el primer debat Kerry-Bush, en el segon també ha estat guanyador el candidat demòcrata, tot i que les enquestes segueixen assenyalen un curt avantatge en favor del candidat republicà. Queda encara un tercer debat i tres setmanes de campanya que seran decisius.

Aquesta setmana han estat molts els comentaristes que afirmen que el Congrés del PP ha estat perjudicial per a la imatge de Mariano Rajoy. El domini dels Acebes i Zaplanes i la llarga ombra d’Aznar han obscurit els tímids símptomes renovadors apuntats per Gallardón i Piqué, segons sembla, a demanda del propi Rajoy. Si a això hi afegim la greu crisi del PP gallec i l’enfrontament de dues maneres ben diferents d’enfocar el futur al PP de Madrid, no sembla que la digestió de la derrota per part del PP sigui pacífica. Un PP a Galícia sols unit al voltant d’un líder indiscutit però en evident declivi com Fraga, i un PP de Madrid escenari de la confrontació directa entre Esperanza Aguirre i Cobo, l’home de confiança de Gallardón, de tarannà més obert i liberal que la vella guàrdia “pepera”, mostren fins a quin punt el passat en el PP pesa com una llosa sobre el seu present i el seu futur.

És lògic, per tant, que hi hagi qui dubti de la possibilitat de Rajoy d’escapar del llegat d’Aznar. Però del que no pot haver-hi cap mena de dubte és de l’interès que tindria des de molts punts de vista que ho aconseguís. Potser volem veure més voluntat d’obertura en Rajoy que la que té realment, però no pot dubtar-se que la posició de Piqué sobre la reforma dels Estatuts d’Autonomia és molt més oberta que l’expressada per Acebes. Per això no entenc com sembla que des de sectors que voldrien un avenç en l’autogovern es vulgui negar a Piqué qualsevol influència positiva en el conjunt del PP. És evident que la reforma estatutària no pot quedar supeditada a un acord amb el PPC al Parlament de Catalunya, però també ho és que portar al PP a defensar posicions més obertes sobre aquesta qüestió seria molt positiu pels interessos catalans. La redacció d’un nou Estatut no hauria de ser plantejada com a operació política d’uns contra altres, o vista des de la por sobre qui la capitalitzarà més políticament. Caldria bandejar els prejudicis de considerar que el PP mai no assumirà plantejaments més autonomistes o els prejudicis de considerar que CiU mai no acceptarà que la redacció d’un nou Estatut es faci quan està a l’oposició. Tampoc CiU està en condicions d’assenyalar per si sola què vol dir un bon Estatut. No està de més recordar que al llarg de vint anys ha defensat que no calia reformar l’Estatut, que n’hi havia prou amb una lectura generosa de la Constitució, o que en els darrers quatre anys CiU va intercanviar suport del PP per aplaçament de la redacció d’un nou text estatutari. Si CiU ha estat capaç de pactar al llarg de vuit anys amb el PP, no hauria ara de negar de forma categòrica la possibilitat d’arribar a acords entre tots els partits per fer avançar l’autogovern. I és obvi que un acord d’aquesta naturalesa ens donaria una força imparable en el moment de portar el nou Estatut a Madrid. Per ara cal dir que els treballs de la ponència parlamentària apunten en la bona direcció.

Una altra qüestió política rellevant d’aquesta setmana ha estat la reiterada constatació dels esforços del govern Zapatero per aconseguir el reconeixement institucional del català a Europa i formalitzar la presència de les Comunitats Autònomes en tots els aspectes referits a la posició d’Espanya a la Unió Europea. Són aspectes que figuraven ja en els programes socialistes a les eleccions generals i europees, i són les principals condicions que CDC ha posat per plantejar-se un eventual suport a la Constitució Europea. En nom del PSC ja vaig avançar dilluns que ajudaríem tot el possible a evitar que CiU fes el ridícul en aquesta qüestió: el ridícul de negar-li el suport a aquesta Constitució Europea quan CiU va donar suport a l’Acta Única i els Tractats de Maastricht, Amsterdam i Niça, netament inferiors en tots els terrenys al contingut del Tractat que serà sotmès a referèndum el 25 de febrer de 2005. Segueixo recomanant la visita a l’espai dedicat a la Constitució Europea del meu web. Com a novetats hi trobareu, entre d’altres coses, una interessant Cronologia de la construcció europea, i un document que explica clarament què passaria si guanyés el no, és a dir, les conseqüències de no ratificar la Constitució que se’ns proposa: el retorn al Tractat de Niça. Tot i que es tracta d’un document de 1.5 M en format pdf i que, per tant, costa de descarregar, és absolutament recomanable llegir el fulletó informatiu sobre la Constitució Europea publicat per la Comissió Europea.

diumenge, 3 / octubre / 2004

Debat, Congressos i detencions

Acabem la setmana amb la meravellosa notícia de la detenció de la cúpula d’ETA a França. Chapeau!

Però la setmana ha estat molt plena d’esdeveniments polítics que no hem de passar per alt. Va començar amb el Debat d’Orientació Política General al Parlament de Catalunya. Magnífic discurs del President, que cal llegir amb atenció. Un discurs que, per cert, deixava poc marge a la intervenció del Conseller en cap. Intervencions interessants de tots els portaveus. Artur Mas fent de cap de l’oposició amb contundència, un tipus de contundència que de vegades pot fer-lo antipàtic. Josep Piqué demostrant ofici i coneixement de causa. Piqué té la virtut de tocar temes que apassionen el President, cosa que fa que els intercanvis entre un i altre tinguin gran interès. Carod, que deuria decebre els que esperaven algun desmarcament amb respecte al govern, va fer una intervenció molt valuosa en la que deixava clar que el seu suport al govern no implica l’abandó d’un projecte sobiranista (diguin el que diguin els epígons de CiU que no li perdonaran mai el Pacte del Tinell). Boada, incisiu com sempre, subratlla els accents de la sostenibilitat. A causa d’un inevitable subjectivisme, no m’atreveixo a qualificar la meva intervenció, així que us convido a llegir-la. S’aprova la resolució presentada pels grups que donen suport al govern i es rebutgen les presentades per CiU i PP. Ha quedat demostrada la solidesa de la coalició de govern.

Divendres, el Consell de Ministres aprova el projecte de llei pel qual les parelles homosexuals podran casar-se, adquirint els drets, deures i possibilitats que fins ara no tenien. Amb aquesta decisió no sols s’acaba amb una discriminació intolerable sinó que Espanya es situa a l’avantguarda de la lluita per la plena equiparació de drets entre les persones, independentment de la seva orientació sexual. Divendres vaig anar a la seu federal del PSOE a celebrar l’aprovació d’aquest projecte. Vaig poder abraçar entre d’altres Pedro Zerolo i Ernesto Gasco, i trobar històrics dirigents del moviment gai i lèsbic com Jordi Petit o Empar Pineda. I vam recordar, un cop més, tots aquells i aquelles que no ho hauran pogut veure, però que van lluitar perquè algun dia fos reconeguda la plena igualtat de drets. Els arguments podeu trobar-los en aquest article meu que serà publicat a la revista dels Advocats de l’Estat.

El cap de setmana ha vist la celebració de diversos Congressos i Assemblees. El Congrés del PP ha consagrat la santíssima trinitat de Fraga, Aznar i Rajoy. Sembla que domina la línia Acebes –i, per tant, Aznar i els ultraconservadors- però també tenen presència sensibilitats més avançades (Gallardón i Piqué). Confiem que Rajoy s’inclinarà més per aquests darrers, pel seu bé, i també per facilitar una adequada evolució de les coses en el terreny autonòmic.

ICV ha obert el debat sobre la Constitució Europea. Tot i que el no és majoritari, els partidaris del sí superaven el 20%, gràcies a intervencions com les de Salvador Milà i Eulàlia Vintró. Si fa anys es deien eurocomunistes, no era per casualitat... També en aquest sentit m’ha alegrat saber que José Antonio Labordeta està pel sí.

CDC ha fet també el seu Congrés. Han decidit que decideixi la direcció, en funció del que faci Zapatero els propers mesos. Resumidament, molts deixant la decisió en mans d’uns pocs i en funció del que faci un que no té res a veure amb ells. Sembla que Mas no s’atreveix a defensar el sí, perquè les bases diuen no. Però en canvi ha aconseguit una fórmula que permetria un canvi de posició a partir del reconeixement del català i de la participació de la Generalitat en els afers europeus. És sabut que Zapatero defensa les dues coses. Precisament fa pocs dies s’ha endut els presidents autonòmics fronterers a la cimera hispano-portuguesa.

En tot cas, la CDC de Mas i Puig s’assembla cada cop menys a la CDC de Pujol, Roca, Cullell, López de Lerma,... Ens ho recorda també, sense dir-ho explícitament, l’article de Casimir de Dalmau, director del Patronat Català Pro-Europa anomenat pel govern de CiU. Comprovareu que coincideix amb Ignasi Guardans, Carles Gasòliba, Concepció Ferrer,...

Els socialistes també hem celebrat alguns Congressos. A Tarragona, Barcelona, L’Hospitalet. El Congrés del PSC de Barcelona ha servit per assenyalar els nous reptes de la Barcelona post-Fòrum, renovar la direcció i refermar el suport a Joan Clos i el seu equip. En aquest Congrés, José Montilla va afirmar, entre d’altres coses, que la inversió pública a Catalunya assolirà un màxim històric en els pressupostos per al 2005. Us recomano que llegiu la seva intervenció.

dissabte, 2 / octubre / 2004

Intervenció en el Debat d'Orientació Política General

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA, PORTAVEU DEL GRUP PARLAMENTARI SOCIALISTES-CIUTADANS PEL CANVI EN EL DEBAT SOBRE L’ORIENTACIÓ POLÍTICA GENERAL DEL CONSELL EXECUTIU DE LA GENERALITAT

Palau del Parlament, 29 de setembre de 2004

Gràcies, senyor President, senyores i senyors Diputats. No volia començar per aquí, però ho faré, perquè no m’agradaria que quedés en l’ambient un dubte que hi podria haver després de la intervenció que s’ha fet, i és afirmar en nom del Grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi, que quan el conseller en cap –futur conseller primer de la Generalitat- parla en nom del Govern ens representa totalment i absolutament.

En començar, voldria felicitar el President per la seva intervenció d’ahir, que molt probablement, no només per l’extensió, sinó sobretot pel contingut, desborda àmpliament el que era el plantejament tradicional dels “llistins” telefònics dels debats d’orientació política general. Jo crec que ahir el President va contribuir a dibuixar el projecte polític del catalanisme per als anys a venir. I he de dir que, a diferència d’altres intervinents en el debat, a mi no m’ha decebut cap de les intervencions. De fet, me les esperava totes i en els termes en què s’han produït.

Però potser fora d’aquesta cambra sí que necessiten algun esclariment addicional. I és que s’ha d’entendre la decepció dels que volien heretar, desconeixent que en democràcia governs i presidències no s’hereten, es guanyen. Perquè, i no és un caprici, no és una cosa que s’hagi fet en favor d’Esquerra Republicana de Catalunya, però, en fi..., la Generalitat no és una institució monàrquica, precisament. Per tant, s’ha d’entendre la decepció, i a voltes l’agror, amb què aquesta decepció es manifesta. També s’ha d’entendre, encara que costi molt, que els que han governat vint-i-tres anys, deixant un munt de problemes per resoldre, exigeixin al nou Govern que els hagi resolt tots en el termini d’un any. Costa, però s’ha d’entendre. També s’ha d’entendre quan es diu: “Oh!, depèn de com, millor que ens quedem com estem!”. Els que ens han deixat com estem, en termes d’autogovern i Estatut, en vint-i-tres anys, és lògic que considerin que un any més, quatre anys més, tant se val... També és difícil d’entendre el seu escepticisme, sobre la possibilitat d’arribar a acords amb el Partit Popular, perquè amb vuit anys d’experiència, doncs, ells mateixos podien proporcionar algun element que acostés posicions o que ens permetés arribar a aquests acords. Per cert, i dit sigui en to incidental, uns pactes que per no arreglar no van arreglar ni les plaques de matrícula. La consellera Tura, amb una visita a Madrid n’ha tingut prou per desbloquejar el tema, i espero que ben aviat es concreti la solució. Tampoc ha d’estranyar que avui alguns portaveus siguin especialment exigents, en temes de finançament. Es lògic. L’any 2001 pensaven que ho havien arreglat tot i resulta que, vés per on, no és així. Per tant, avui més exigents que mai. I probablement, algunes falses apel•lacions al sobiranisme tenen més a veure amb vint-i-tres anys de frustracions i impotències que amb projectes polítics reals.

Però si deia que la intervenció del President contribueix a definir el catalanisme del segle XXI, nosaltres volem subratllar els elements que ens semblen més nodals d’aquesta concepció. És veritat que nosaltres estem a favor d’un patriotisme de drets i responsabilitats compartides, d’afirmació de la identitat nacional catalana, però també de la seva vocació de societat oberta, de voluntat de codecidir a Espanya –tant de bo, tant de bo, que no és fàcil- i de participar plenament a Europa.

Més Catalunya, Espanya plural, més Europa. Jo crec que això concita una àmplia majoria. Després ens haurem de posar d’acord si plural també vol dir plurinacional. No s’espantin. Per a nosaltres, sí. Plurinacional, pluricultural i plurilingüística. Per tant, més autogovern, millor govern: Què demonis! Bon govern, això és el que volem. I per això vam fer un balanç, jo crec, acurat i respectuós de vint-i-tres anys de gestió, ens vam presentar a les eleccions i, per segon cop, vam ser la força política més votada.

Proximitat, sensibilitat i transparència. Eren expressions, conceptes que farcien el discurs, la intervenció del Molt Honorable Senyor President. Però si s’hagués de triat una paraula, una de sola, per resumir el que va dir, s’hauria de triar la paraula “ambició”. Hi coincidim, també, amb aquesta paraula. Perquè un país sense ambició es mor o, en el millor dels casos, s’adorm. I Catalunya no pot adormir-se, avui menys que mai. Si ho volen, i segur que això fins i tot concita una adhesió més àmplia, les nacions sense Estat propi –nosaltres som una nació amb un Estat compartit– encara s’han d’adormir- o es poden adormir- menys que les altres.

El discurs d’ahir del President desperta una ambició de país..., crida, millor dit, a despertar aquesta ambició, i nosaltres volem contribuir-hi des de la nostra perspectiva, en primer lloc donant suport al Govern, que vostès poden dir: “És la seva obligació”. És la nostra vocació, i més poguéssim fer, més faríem. Però és una ambició nacional, sí, de més autogovern, de transformació federal d’Espanya, però també d’integració i civisme, de sentiment i de pertinença compartit. Entre tots, i no només perquè n’hi hagi alguns que han arribat més recentment. Entre tots. I una comunitat com la nostra, que comprova, després de vint-i-cinc anys, que les eleccions que enregistren un nivell de participació més baix són precisament les eleccions al Parlament de Catalunya, alguna reflexió sobre aquest sentiment compartit, la seva fortalesa i el seu vigor hauria de fer. Tota la societat, totes les forces polítiques, i el Govern, lògicament, també, i potser en primer lloc.

Ambició també econòmica. Volem més potència econòmica. Les polítiques socials, si no hi ha potència econòmica, no se sustenten. Es la garantia del progrés. Voluntat de presència en sectors de futur, d’alt valor afegir, com es diu aquí moltes vegades; incorporant plenament en tots els àmbits i en tots els territoris les tecnologies de la informació i de la comunicació; desenvolupant una política industrial activa, que tots reconeixem que és complexa, o millor dit, que és més fàcil de formular en una frase que concretar-la en accions i que aquestes accions portin resultats; i de foment de l’ocupació, i d’una capacitat emprenedora, que als catalans se’ns suposa, que moltes vegades hem demostrat, però que sens dubte som capaços d’ampliar si ens ho proposem.

Una ambició europea, amb una Catalunya plenament inserida a Europa, amb veu a la Unió, que reconeixerà institucionalment, més aviat que pensem, la nostra llengua. I, per cert, a impuls de partits que donen suport al Govern i a impuls que sens dubte algú podrà dir que s’havia d’haver fet abans, i molt abans... d’un determinat Govern d’Espanya, que per primera vegada ha anat a Brussel•les plantejant el que per nosaltres és de justícia, i no d’avui, sinó de sempre, però que en tot cas es planteja ara, es planteja per qui es planteja i en un context polític i de majories polítiques que és el que és.

Una ambició també territorial. Per primer cop, plantejada des del protagonisme dels territoris en la definició d’un projecte global de país.

Una ambició ambiental. Amb una cosa que alguns hem de reconèixer que potser no hem arribat els primers a entendre i a practicar, però és veritat que en el segle XXI no hi ha política pública ben dissenyada que no parteixi d’una consideració prèvia dels criteris de sostenibilitat.

I, per últim –last, but no least, i venint del Grup Socialista, no deixa de ser lògic que sigui així-, una ambició social. Nosaltres volem que a Catalunya creixin les oportunitats i que aquestes oportunitats siguin distribuïdes de forma més equitativa.

Senyor President, senyor Conseller en cap, o, més ben dit, futur Conseller primer de la Generalitat..., perquè és cert, aquesta figura, per alguns, deu ser anòmala, i és veritat. Quan es va fer l’Estatut hi havia partits que plantejaven que es contemplés aquesta figura i partits que no ho veien necessari. Ara, és lògic que avui, en defensar-ne la figura, tenen una mica més de legitimitat els que la defensaven llavors que no pas els que van descobrir-ne la potencialitat després. Fins i tot és veritat que probablement els que la van descobrir després no li van aplicar el nom més adequat a la tradició històrica, però això, en fi, els historiadors encara es barallen sobre la qüestió i, per tant, no farem massa esment d’aquest tema.

I és veritat que el Conseller primer ha de coordinar el Govern. Per tant, abans es deia: “Vostè, President, que coordina el Govern...”. No, és el Conseller primer qui coordina el Govern, i no els diré allò de per bé o per a mal, perquè nosaltres creiem que és per a bé. Compartim el diagnòstic que se’ns ha fet, el plantejament general, les propostes concretes. I amb això que diré ara no els vull treure mèrit: no fan més que concretar, prioritzar, “calendaritzar” –si és que es pot dir- el contingut d’un acord signat el 14 de desembre de 2003, encara no fa un any, per Joan Saura, Josep-Lluís Carod-Rovira i l’avui President de la Generalitat, en nom, respectivament, d’Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa, Esquerra Republicana de Catalunya i els Socialistes i els Ciutadans pel Canvi.

Quins eren els objectius que van fer possible aquell acord? Llibertat personal i nacional, progrés econòmic, justícia social i seguretat. Els set milions, que no són eslògans..., ja ens agradaria, que només fos un eslògan. No, no, és una realitat que requereix no eslògans i no tanques amb números –si us plau, si ens ho podem estalviar...-, tanques que posi que som set milions. I estalviem-nos les tanques, però fem les polítiques públiques pensades per a aquests set milions. Probablement, si ho fem així no tindrem la constatació que aquest sentiment de pertinença nacional no està homogèniament repartit, com una nació normal voldria.

Un programa econòmic, però també de compromís cívic i també de compromís social. Nosaltres volem que es redueixin –i sabem que és difícil- les desigualtats socials i els desequilibris territorials. Desigualtats socials..., que n’hi ha, i moltes. I no seria la primera societat que constatés amb preocupació que el seu creixement col•lectiu conviu amb un creixement de les desigualtats i amb el sorgiment de fenòmens d’exclusió social profunds. Hi ha societats que no ho volen veure, o no ho saben veure. I, per tant, són fenòmens que coexisteixen i acaben arruïnant no sols la cohesió sinó, a vegades, també la convivència. No voldríem que fos el cas.

La referència al compromís cívic no té res de teòrica. No és només per fer premis que porten el nom d’insignes socialistes com Manel Serra i Moret. No. Civisme, convivència, patriotisme compartit, capacitat d’acollida, consciència sobre les injustícies i les desigualtats que es produeixen a casa nostra però també arreu del món. Això és per nosaltres el compromís cívic. Que, és evident, no es pot produir des del Govern..., no dic ja “només des del Govern”, no: des del Govern. O és la societat la que reacciona i vibra i es belluga al voltant d’aquests compromisos, o aquests compromisos no reeixiran.

I la nostra societat, des d’aquest punt de vista, presenta signes molt esperançadors. La mobilització juvenil per un altre món, per un altre model de globalització, l’esperó que molts joves de Catalunya estan donant a la construcció nacional del nostre país, són evidències que aquesta consciència cívica no sols no és morta, sinó probablement més viva avui que en altres moments de la nostra història.

Voldríem, president, aprofitar la intervenció del nostre Grup Parlamentari per marcar alguns accents, demanar alguna precisió i assenyalar també alguna preocupació. Lògicament, el nostre Grup comparteix la preocupació sobre la insuficiència del finançament sanitari. Estarem amatents a les alternatives que ens pugui suggerir el Grup de treball creat pel Govern, conscients com som del problema, de l’objectiu de millora de la qualitat del sistema, però President i Conseller primer, suficiència financera i qualitat han de ser compatibles amb un principi per a nosaltres imprescindible, el principi d’equitat. L’esforç per sufragar el sistema l’hem de fer entre tots, però amb la consciència que ni tots necessitem el mateix, ni tots podem pagar el mateix.

També des del punt de vista de la salut, com ha observat en diverses ocasions la consellera Geli, es constaten desigualtats en funció de la classe social –que encara n’hi ha-, del territori, de l’edat, del gènere. I tota política progressista que vulgui merèixer aquest nom ha d’impulsar decididament la igualtat en tots els terrenys, també en aquest, el de l’atenció sanitària. Per cert, que ahir el President, quan parlava de salut, es va referir a un fenomen, a un factor que no sempre tenim en compte, i és que crea riquesa, que representa el 5 per cent del PIB, si no ho vaig apuntar malament.

Doncs bé, podíem parlar també de la incidència positiva sobre la creació de llocs de treball en els serveis de proximitat, d’assistència a les persones dependents, perquè la inversió social és doblement generadora de riquesa, com també ha recordat en alguna ocasió la consellera Simó. Aquest criteri ha d’informar la nova Llei de serveis socials. Una llei que ha d’establir criteris i prestacions com a drets universals, esdevenint el quart pilar de la nostra societat del benestar. I per cert, i reprenent l’acord del Tinell tan citat, aquesta Llei haurà de traspassar als ajuntaments les oficines de serveis socials, els casals d’avis, els serveis comunitaris i d’acció cívica, les oficines de benestar social i les dependències que avui gestiona la Generalitat, amb el finançament adequat.

La societat de benestar que volem demana una política de família vigorosa. Jo crec que l’accent social del discurs produït ahir i les precisions que avui n’ha fet el Conseller primer, mostren fins a quin punt la política de família ocupa el centre de les preocupacions del Govern. Però nosaltres voldríem referir-nos a tres categories concretes de famílies, famílies en situacions que requereixen actuacions i polítiques públiques molt específiques. No per ordre, però jo crec que totes tres tenen una especificitat que justifica sobradament que les esmenten.

La necessitat de suport a les famílies joves i especialment a les que tenen criatures. Afortunadament, ahir ens deia el President que el vell mite sobre l’estancament demogràfic propi va caient. Ara, els mites ja saben, responen a realitats antigues que poden tornar-se a reproduir en qualsevol moment, i per tant, cal una acció decidida perquè els joves que han fet aquesta opció no pensin al cap de poc que es van equivocar, o que hagin de planificar la maternitat i la paternitat com si fos una compra a terminis a El Corte Inglés. El Govern ha de pensar les seves polítiques en matèria d’habitatge, en matèria de serveis socials, en matèria d’assistència domiciliària, també en funció d’aquesta tipologia familiar que, afortunadament, té ja avui un gruix significatiu i creixent.

Una segona tipologia de família, que ens preocupa per altres motius, però socialment probablement la més vulnerable: hi ha famílies en precària situació econòmica. Famílies monoparentals en què el cap o la cap de la família està en atur, o aturats de més de quaranta-cinc anys que tenen al seu càrrec una família, o fins i tot fenòmens d’exclusió o marginació social que no ens podem resignar que sols trobin en Càritas la resposta a una situació que és el conjunt de la societat que ha d’assumir i afrontar.

I en tercer lloc, les famílies amb membres dependents a càrrec. Necessitem aquesta política integral de família com l’està plantejant el Govern, i tenim present que aquestes polítiques han de parar especial atenció a las persones amb discapacitat, que no sols requereixen serveis adaptats a les seves necessitats, sinó que necessiten serveis que potenciïn la seva autonomia personal, que és un dret de les persones, encara que es vegi terriblement mutilat per dificultats de salut o derivades d’accidents.

President, compartim la consideració prioritària de l’educació –ho dèiem ja en l’acord del Tinell que s’ha tingut l’amabilitat de llegir-, i encoratgem la consellera a fi de prosseguir en l’esforç. 2.200 professors; benvinguts..., però no n’hi ha prou. Siguem conscients que caldrà incrementar aquest esforç en futurs exercicis si no volem que la incúria del passat condicioni de forma irreversible el futur. I no parlem sols de barracots, que ho eren abans i ho són ara, per desgràcia. Parlem també de molts grups-classe en què el nombre d’alumnes està per sobre del nombre màxim que marca la Llei, que ja la pròpia Llei plantejava que hi havia un cert marge d’un 10 per cent. Doncs fins i tot aquest marge ha estat superat en molts casos, i òbviament la qualitat de l’ensenyament se’n ressent i les possibilitats d’atenció individualitzada a nanos que ho necessiten per diversos motius, també se’n ressent. Per tant, hem de recuperar el temps perdut, com ho hem de fer també amb les places, trenta mil, d’escola-bressol compromeses.

Comprovem amb satisfacció que el Govern manté el seu compromís de promoció d’habitatge protegit. Ara, en això també amb paraules no n’hi ha prou. Sòl programat, programes, subvencions, pressupostos –nou mil aquest any, si no vaig escoltar malament, en quatre anys..., vol dir que els següents se n’han de fer més, perquè si no arribarem tard- i l’ampliació en 40.000 habitatges a rehabilitar. I no es deixi dir –i avui em sembla que no li han dit- que no ha dit res als joves del nostre país, President, perquè amb això segurament els ha dit molt del que cal dir-los. Ara toca complir, perquè paraules n’han tingut de sobres al llarg de vint-i-tres anys.

Barris segurs, escoles dignes; sí. Integració dels nouvinguts: sí. Ara, lleis, com la Llei de barris, recursos econòmics, com dels que se’ls va parlar ahir en matèria d’aprenentatge de la nostra llengua –de la nostra llengua pròpia, potser hauria d’afegir-, perquè també de paraules, en aquest terreny, n’hi ha hagut moltes en aquests darrers vint-i-tres anys, i no sempre ben orientades.

Barris segurs, escoles dignes; sí, però també més transport públic, arreu del territori i especialment a la regió metropolitana. Amb més metro, sí. Acabar la línia 9..., en fi, ja serà un mèrit important, però també rodalies, Renfe, autobusos, i després d’aquesta constatació que tenen els consellers de tant en tant, però els ciutadans cada dia, que per exemple sigui més fàcil anar en transport públic de Ripollet a Barcelona que de Ripollet als municipis veïns de Cerdanyola i Montcada. Determinades licitacions, determinats concursos, determinades limitacions de línies produeixen fenòmens com aquests; això no pot ser.

Les xarxes de comunicacions, efectivament, vertebren el territori –i ho sap i ho dibuixa millor que ningú el conseller Nadal-, la nova organització territorial també ha de servir per millorar això. Ha de servir als principis de simplificació, eficàcia, descentralització, eficiència –em sembla que el President encara en citava més. I vull dir-ho –en això estem totalment d’acord amb el conseller Carretero-, totalment, som conscients que s’ha fet un esforç important, molt important de triplicar –que es diu ràpid, que deu ser el 300 per cent, no? Triplicar...- la dotació dels fons de cooperació local, però és que era molt petit. Per què hi havia tantes expectatives? A vegades fem el debat sobre les expectatives... Dimoni, perquè hi devien haver moltes mancances. Si no hi ha mancança, no hi ha expectativa. En cultura, però també en els ajuntaments, que han entomat, en primer lloc, les exigències i demandes ciutadanes, i és veritat que no han deixat mai de reclamar competències i recursos, però mai no han deixat de complir amb les seves obligacions, les que ho eren per llei o les que entomaven per exigència social i ciutadana. Per tant, el PUOSC, el FEDER, el Fons de Cooperació Local, però això no resol, almenys per ara, la qüestió del finançament local. I a vegades –i jo ho entenc- el plantejament que fem d’organització territorial, normalment per curar-nos en salut diem: “I en els temes de finançament local no hi entrem”. Bé... No hi entrem en definir l’organització, però si al final de tot aquest procés resulta que els ajuntaments no tenen més competències, més recursos i més reconeixement institucional del que han gaudit fins ara, no sé si els ciutadans entendran l’operació política, la magnitud de la reforma que el Govern vol emprendre.

El President, ahir, en va parlar, però podem dir que la Carta de Barcelona arribarà el 2005? I l’Àrea Metropolitana, el 2006? Perquè massa anys han passat, l’una, entretinguda, i l’altra, desfeta per perjudicis de tipus polític. Jo crec que massa anys perduts com per ajornar més el que és possible, necessari i urgent alhora.

Tampoc poden ajornar-se actuacions decidides quant al desenvolupament rural i la preservació de la qualitat ambiental. Pagesos i ramaders tenen dret a viure del seu treball, i a fer-ho en entorns dotats d’infrastructures i serveis de primer nivell. I tots plegats tenim dret a gaudir del paisatge. També l’organització territorial i el finançament local ha de servir aquest objectius -i aprofito per felicitar el Govern per l’acord al que ha arribat amb el sector de l’olivera, en el que, com en tantes i tantes coses, hi havia promeses que no tenien els euros al darrere, i d’alguna manera, el nou Govern les ha hagut d’arreglar-.

President, el seu Govern i el Govern d’Espanya han fet possible l’abandó del projecte de transvasament. Jo suposo que hi ha gent que no s’ho creu. Com quan ens parlen de la gent de Lleida que tota la vida han sentit parlar del Segarra-Garrigues –alguns se n’han anat sense haver-lo vist, però alguns, quan el vegin, no s’ho creuran-. Doncs a l’Ebre han tingut, en aquest sentit, més sort. De l’amenaça al canvi total del panorama, no ha passat tant de temps. El seu Govern ha aconseguit a més destinar els fons previstos a actuacions ben diferents, adients, aquestes sí, a la nova cultura de l’aigua que el segle XXI reclama. El Govern ha protegit el litoral i el Pirineu, i està compromès a evitar processos especulatius i malbaratadors de paisatge i territori. Però, President, quan parlem de la Conca de l’Ebre, no ho fem sols en aquesta clau, pensem també en la reindustrialització de Flix i del seu entorn, parlem no només d’una cultura de l’aigua, sinó d’una nova esperança per a l’Ebre.

President, el nostre Grup no vol ajornar més aquesta aspiració municipal de què els parlava. Més poder local és millor servei al ciutadà; més poder local és més poder català. El Govern té a les mans demostrar be ràpidament que no tem els ajuntaments, que els fa costat, que els fa més grans i més forts, que impulsa una lleialtat institucional, que ha de ser recíproca. Jo crec que els ajuntaments de Catalunya han demostrat abastament, no només des del seu Conseller en cap Rafael de Casanova, sinó fins a l’actualitat, la seva lleialtat amb el país. El país hauria ara de demostrar la seva lleialtat amb els ajuntaments.

No he citat tots els membres del Govern, i prou que ho sento, perquè m’agrada valorar la feina ben feta i assenyalar preocupacions que hi són, però en fi, puc fer-ho tranquil, perquè el President i el Conseller primer no han oblidat cap àrea de gestió. Però no voldria acabar sense parlar, ni que sigui molt breument, del procés d’enfortiment de l’autogovern. President, per dir-li, si del nostre Grup depèn, tindrem l’Estatut d’aquí a un any. Si del nostre Grup depèn, tindrem Estatut aprovat per la unanimitat de la cambra. Lògicament, no una unanimitat a qualsevol preu. Això ho veuen sobretot els que diuen: “per fer això no cal que ens moguem” – no s’han mogut en vint-i-tres anys, perquè s’haurien de moure ara?-.

Però hem de ser conscients que la nostra nació n’ha vist de tots els colors, de verdes i de madures. Catalunya ha vist un President de la Generalitat detingut a França pels nazis, i afusellat de forma ignominiosa pel feixisme. I molt de temps ha hagut de passar perquè aquest crim hagi estat reconegut i condemnat, i restablert oficialment l’honor del president-màrtir, que l’honor i la dignitat no els va perdre mai. Però perdonin-me l’incís, els enemics de Companys no es trobaven sols Ebre enllà –prou que ho sabia ell-, i perdonin-me l’altre incís, Catalunya va perdre la guerra, però seria erroni oblidar que bastants catalans van estar al costat dels que van guanyar-la. Era una guerra que no enfrontava Catalunya contra Espanya, sinó demòcrates contra feixistes, i de demòcrates i feixistes n’hi havia a tot arreu, probablement desigualment repartits. I avui, el president Companys i l’avi de la presidenta del nostre Grup, un minaire socialista afusellat a la Sierra d’Aracena ens donarien la raó.

Però, per què els deia això? Per què feia aquest incís? Perquè Catalunya ha comprovat al llarg de la història com la seva força està en la unitat al voltant d’objectius nacionals compartits, i perdonin-me, tot l’altre són romanços. Sols cal recordar que l’únic element real de ruptura de la transició democràtica –que ja sé que mereix valoracions diferents entre els diferents grups de la cambra- va ser precisament la recuperació de les nostres institucions d’autogovern i el retorn de Josep Tarradellas, no com a il•lustre exiliat –que afortunadament vam poder presenciar el retorn de diversos il•lustres exiliats- sinó com a President de la Generalitat de Catalunya. Certament, no tothom ho va viure amb el mateix entusiasme, però fins i tot els que no ho veien clar, o no ho veien convenient, ho han oblidat convenientment. Com s’ha oblidat la discreta negociació per establir un Consell General de Catalunya a partir de les diputacions.

Però per què va ser possible aquest retorn? La tenacitat del President? Certament –en aquest país hi ha pocs homes tan tenaços com el vell president-, però també perquè hi va haver un milió de persones manifestant-se a Barcelona per l’Estatut. Jo no sé si avui estaríem en condicions que un milió de persones es manifestessin per l’Estatut. Però saben per què? Perquè mentre vegin les forces polítiques dividides, pretenent treure profit partidista del que hauria de ser un gran objectiu nacional, el ciutadà, amb certa raó, pensa que la cosa no va amb ell.

Per tant, el problema no és enfrontar l’autogovern i polítiques socials. Nosaltres volem autogovern per dos motius: per raons històriques i de justícia, però per fer una política social encara més vigorosa. I aquest és un objectiu que ha de comptat amb tots. Seria una llàstima que no pogués comptar amb tots.

S’equivocaran, doncs, els que facin política avui, en aquesta qüestió, des del petit càlcul, perquè l’aprovació del nou Estatut és i ha de ser una gran operació nacional. Hem apreciat els esforços del Govern per comptar amb tothom en aquest esforç i l’encoratgem a seguir treballant en aquesta direcció, valorant de manera molt positiva la feina que ha realitzat el conseller Saura, i també la discreció. Perquè avui ens hauríem sentit dir, des d’aquesta tribuna, que el Govern volia interferir en un debat que correspon als partits i als grups, i aquesta hauria estat una altra excusa de mal pagador, també, per dir que les coses no anaven prou bé.

I per últim, finançament. És el tema més delicat. Ja els ho he dit, hi havia qui creia que ho havia arreglat el 2001 i vés per on. Doncs no. És delicat. Calen més diners per a Catalunya. Però no calen perquè hagin de venir, sinó perquè no se’n vagin sense sentit clar, sense transparència, sense decisió pròpia.

I, president, compartim els criteris que va anunciar ahir. Potser els formulem de forma un xic diferent. Catalunya ha de decidir sobre el destí dels seus recursos, contribuint a sufragar els serveis que ha de pagar l’Estat i contribuint solidàriament al desenvolupament de les comunitats autònomes amb menor renda. No Euskadi, amb perdó. De forma transparent, de forma acordada, amb una reducció significativa, progressiva, a terminis, del dèficit fiscal que tenim –que és gran, massa gran- en un termini raonable.

I lògicament en aquests càlculs, les taxes, els preus, el diferencial d’inflació, els peatges, el cost de l’aigua –que no és el mateix aquí que a Múrcia- compten com a aportació catalana. Si altres no les fan del mateix nivell, del mateix volum, de la mateixa intensitat o del mateix esforç fiscal.

Compti amb el nostre suport. Crec que si hi ha un tema que està en bones mans en aquest Govern és aquest, i el conseller Castells en dóna testimoni dia a dia. I també tindrà el nostre suport el conseller Castells perquè amb aquest increment del finançament, doblar el pressupost de Cultura serà més fàcil, senyora Mieras.

Gràcies, senyor President, senyores i senyors Diputats.