Després de Fresno

Acaba la setmana amb el Congrés del PPC i la Conferència de la Federació de CiU. Al PPC Piqué recull un 10% menys de suports dels que tenia ara fa dos anys. La raó és ben senzilla: part de les bases del PPC no accepta la reorientació política que Piqué vol imprimir al partit. Una reorientació correcta, segons el meu punt de vista, en interès de la centralitat política del PPC. A CiU està clar que volen “tornar” com deia l’eslògan de la Conferència, està clar com es volen repartir el tortell, meitat i meitat, però no està gens clar ni com pretenen fer-ho ni el projecte que voldrien desenvolupar. Per no tenir no tenen ni una posició comuna sobre la Constitució europea, Duran ni tant sols menciona Artur Mas, i tots s’omplen la boca parlant de família, però es van oblidar de fer escoles bressol al llarg de vint-i-tres anys.

La pressió de la Unió Europea ha estat determinant en el procés d’impugnació dels resultats de les eleccions a Ucraïna, posant-se de manifest fins a quin punt és important enfortir la UE a partir de l’aprovació de la nova Constitució Europea. Aquest ha estat el compromís de la Cimera del Partit dels Socialistes Europeus celebrada a Madrid. En aquesta Cimera ha estat molt destacada la presència de François Hollande, Primer Secretari del Partit Socialista francès, que celebra una consulta interna per fixar la seva posició sobre el referèndum el proper deia 1 de desembre. Novament us convido a llegir les deu raons pel sí d’Hollande i a visitar el web dels socialistes francesos pel sí. També és recomanable llegir l’article signat per tres socialistes Presidents de Govern Stanislav Gross (Txèquia), Gerhard Schröder i José Luis Rodríguez Zapatero demanant el sí. Aquest article va ser publicat a Le Monde com a contribució a la campanya d’Hollande pel sí socialista francès. També he trobat molt interessant la reflexió conjunta de José Luis López Bulla i Carles Navales sobre la Constitució Europea.

El Ministre d’Afers Exteriors espanyol Miguel Ángel Moratinos ha creat aquesta setmana una nova polèmica a partir d’unes inoportunes declaracions sobre l’actitud del govern Aznar sobre l’intent de cop d’Estat a Veneçuela. No cal dir que en el fons de la qüestió Moratinos té més raó que un sant, altra cosa és si la diplomàcia no aconsella deixar aquestes qüestions per a les memòries. De fet, el propi Josep Piqué li donava la raó quan va fer unes declaracions en les que afirmava “Todos creíamos que Pedro Carmona era el nuevo Presidente”. I aquesta era precisament la qüestió, hi havia que acceptava –el govern espanyol i l’Administració Bush- l’arribada al poder de Carmona i els seus al marge de tot procediment democràtic. Aquesta polèmica junt amb l’absència de diputats socialistes al Congrés en la votació sobre la reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial no ha estat gens bona pel Govern Zapatero.

La crònica de la setmana no estaria completa sense fer referència al rebuig de la Federació Internacional de Patinatge (FIRS) a l’ingrés de la Federació Catalana en aquest organisme en el decurs de la seva Assemblea celebrada a Fresno. Els socialistes catalans lamentem aquesta decisió i donem ple suport a la Federació Catalana en els seus esforços per assolir el reconeixement internacional i en els recursos que pugui plantejar a partir d’ara per revocar la decisió presa a Fresno. Però el que ha ocorregut ens hauria de moure a una reflexió més de fons.

Tots sabíem que el reconeixement internacional de l’esport català planteja grans dificultats. El propi Comitè Olímpic sols accepta la participació en els Jocs a delegacions que representin Estats reconeguts internacionalment. Les Federacions esportives internacionals com a entitats privades poden establir altres criteris, però cada cop més es van ajustant a allò que disposa la Carta Olímpica. De fet, segons sembla, un dels arguments de la FIRS és precisament aquest. Com la FIRS està treballant pel seu propi ingrés al moviment olímpic, hi havia sectors que defensaven l’aplicació dels criteris del COI. També sabem que hi ha pocs casos que ens puguin servir d’exemple. De fet ni tant sols països plurinacionals com Bèlgica o Canadà estimulen la presència internacional oficial de les seleccions de Quebec, Valònia, Brusel·les o Flandes. Certament tenim l’exemple d’Anglaterra, Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord a determinats esports. Una realitat que té l’origen en raons històriques i, sobretot, que quan aquestes seleccions competeixen entre sí, no hi ha selecció de la Gran Bretanya, és a dir, mai una part competeix amb el tot. Casos com els de Hong Kong, Macau, les Illes Fèroe i altres no corresponen a la nostra realitat.

Tot i així, des de Catalunya, i amb el Govern de la Generalitat al capdavant, estem decidits a seguir treballant pel reconeixement internacional de les seleccions catalanes que ho desitgin. Però Fresno hauria de servir per treballar millor de cara al futur. No és positiu perdre una votació per 114 a 8, i 2 abstencions. I tampoc no podem ara dir que la magnitud de la nostra derrota es deu a pressions insuportables, quan fins minuts abans de la votació el Secretari General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya desplaçat expressament a Fresno deia que no hi havia hagut pressions indegudes. Precisament Rajoy està acusant el govern Zapatero de passivitat.

La lògica dimissió d’Isidre Oliveras de la Riva com a President de la FIRS ens deixa també sense el nostre millor aliat. Potser hem fet un mal pas. Ningú no discutia l’especial situació del hoquei català que és, de fet, gairebé tot el hoquei espanyol. Esperem que els recels mutus no s’hagin instal·lat de forma irreversible. Si fos així seria difícil veure catalans com a Presidents de les Federacions espanyoles i, menys encara, de Federacions internacionals. I sols faltaven les desafortunades acusacions de “racisme contra els catalans i contra Catalunya” (sic) o les declaracions sobre la possibilitat de boicotejar la candidatura olímpica de Madrid 2012 per acabar d’embolicar-ho tot.

Potser hem de començar a pensar que no resoldrem aquesta qüestió de forma unilateral, sense un acord previ amb les Federacions espanyoles corresponents. Perquè tampoc no sembla que sigui sols qüestió de diners, si és que és cert que s’havia compromès una molt significativa aportació catalana al pressupost de la FIRS, amb Campionat Mundial de Patinatge a Barcelona pel 2009 inclòs. I l’alternativa de l’escissió de les Federacions esportives catalanes amb respecte de les espanyoles no resoldria res, ni és desitjable, ni serviria als interessos reals de l’esport català.

Enquesta, Europa, CiU i el Consell Nacional del PSC

Avui el diari La Vanguardia publica la segona part de l’enquesta publicada diumenge passat i que il·lustrava l’aniversari de la celebració de les eleccions del 16 de novembre de 2003. Si la primera part de l’enquesta era favorable a les posicions del PSC, la segona ens proporciona no pocs motius de satisfacció i també de reflexió. Podríem començar per subratllar l’important suport dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya a la nova Constitució europea. I això que l’enquesta s’havia elaborat abans de conèixer-se aquesta mateixa setmana que tant el Consell de la Unió Europea com el Govern d’Espanya reconeixen sense ambiguïtats la unitat de la llengua que a Catalunya i les Illes anomenem català i que a València anomenen valencià!

Encara hi ha força gent que encara no sap què votarà i que, de fet, demana més informació. És, per tant, un bon dia per donar a conèixer el nou web que el PSC dedica a la Constitució europea i per insistir en tantes raons a favor del sí com les que donen José Luis Rodríguez Zapatero, Joan Coscubiela, Remei Margarit i François Hollande. Recomano molt especialment la lectura de les deu raons d’Hollande, Primer Secretari del Partit Socialista francès, que està en la fase final de la campanya pel referèndum intern del PS que tindrà lloc l’1 de desembre. Podeu trobar aquests articles i encara molt més material d’utilitat a l’espai del meu web dedicat a la Constitució europea que va creixent i creixent.

Però la segona part de l’enquesta de La Vanguardia no sols porta bones notícies pel que fa a la Constitució europea. Mostra també de forma clara que, malgrat l’ebullició al voltant de determinats debats identitaris o simbòlics, la ciutadania en general no es deixa arrossegar cap a posicions extremes, com queda demostrat quan el 69% dels enquestats afirmen que “Els partits catalans han d’elaborar un projecte d’Estatut pensant també que haurà de ser sotmès a l’aprovació de les Corts espanyoles”. O si tenim present que el 48% dels enquestats es consideren “tan catalans com espanyols” i sols el 15% i el 9% es consideren, respectivament, “sols catalans” i “sols espanyols”. Farien bé tots els partits i responsables polítics d’analitzar aquesta enquesta. Particularment els dirigents de CDC que s’encaparren en radicalitzar aquest partit i que estan corrent el risc de perdre definitivament la centralitat que el definia. Els convindria també llegir l’article publicat ahir per Manuela de Madre a El Periódico de Catalunya. CiU va per mal camí. En la Constitució europea, la C està pel no, la U pel sí, i la i sembla abstenir-se. En canvi, en la legalització del matrimoni per a les parelles homosexuals, la C està pel sí, la U pel no, i la i segueix abstenint-se... Artur Mas en aquestes dues qüestions voldria ser U però és C; així no aniran gaire lluny... Tampoc em sembla encertada la decisió de Xavier Trias de començar la pre-campanya tres anys abans de les eleccions. És més, encara augmenta el risc que acabi no sent el candidat de CiU a l’alcaldia de Barcelona.

Ahir es va celebrar el primer Consell Nacional del PSC després del nostre 10è Congrés. Moltes cares noves i molt bon ambient. Informe rigorós de Montilla i paraules plenes de compromís i esperança del President. Hi ha una gran sintonia al voltant del projecte, bon clima, magnífic equip i èxits concrets (gols). Semblem el Barça d’ahir al vespre. Us convido a llegir l’informe del Primer Secretari perquè conegueu de primera mà com veiem el moment polític actual a Catalunya i Espanya.

No vull acabar sense emplaçar-vos a la presentació del meu primer llibre. Molts recordareu com va començar tot això del meu Diari: amb el Diari de Campanya de les eleccions autonòmiques de l’any passat. La Fundació Rafael Campalans ha editat en forma de llibre les anotacions del Diari des del seu inici el 31 d’agost del 2003 fins dissabte dia 13 de desembre, el dia abans de l’acte solemne al Saló del Tinell, on es va signar l’Acord per un Govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat de Catalunya. No cal dir que estic molt content i agraït. La presentació del llibre “Diari de campanya. Les eleccions del canvi, 2003” tindrà lloc a Barcelona el proper dimarts dia 30 de novembre a les 19.30 hores al Col·legi de Periodistes de Catalunya, Rambla de Catalunya, 10, principal 1a. Presentaran el llibre: Joaquim Nadal, conseller de Política Territorial i Obres Públiques i portaveu del Govern de la Generalitat, el periodista Rafael Jorba i el director de la Fundació Campalans, Gabriel Colomé. Us hi espero!

Miravet, Europa i Pressupostos

Vull d’entrada destacar l’èxit de Miravet. La tenacitat del President de la Generalitat i l’encert de convocar els Presidents i Presidenta dels grups parlamentaris catalans van fer possible la celebració de la cimera de Miravet. Malgrat les evidents reticències d’alguns, no només hi va haver una foto, sinó discussió oberta i franca i, el que és millor, un comunicat d’intencions que, lògicament, no entra en continguts. Si tothom entén, tal com afirmava Manuela de Madre, que estem davant una oportunitat històrica i que l’acord de les forces polítiques és la força dels catalans, tindrem Estatut. Sols cal que els que no van impulsar-lo abans, no el facin ara impossible. Transcric a continuació l’acord de Miravet, llegit pel President de la Generalitat i signat per Artur Mas, Manuela de Madre, Josep-Lluís Carod-Rovira, Josep Piqué i Joan Saura:

1. Constatem la necessitat i la utilitat de la reunió de Miravet i ens comprometem a mantenir aquestes reunions sempre que faci falta per a la bona marxa de la redacció i aprovació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (EAC).
2. Convidem el poble de Catalunya a assumir el nou Estatut com l'instrument útil per al seu progrés en el marc estatal i europeu, adequant l'actual a les necessitats de la societat catalana i als seus anhels i aspiracions de futur.
3. El nou text hauria de ser aprovat pel Parlament al llarg del pròxim període de sessions.
4. El president i els grups parlamentaris ens comprometem a intentar superar les diferències que puguin plantejar-se en el transcurs del debat estatutari, amb la màxima voluntat d'acord en reunions de treball com la d'avui celebrada a Miravet.
5. Malgrat aquesta voluntat, no se'ns amaga que el procés d'elaboració d'un nou Estatut serà complex, puix que en les competències polítiques i financeres hi ha encara molts aspectes pendents de debatre i acordar.
6. Desitgem que l'Estatut acabi sent un text assumit, entès i defensat per tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya i acceptat per l'Estat com una peça primordial del seu propi ordenament.

Aquesta setmana farà un any de les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades el 16 de novembre de 2003. Aquest és l’article rememorant aquella jornada que avui m’ha publicat La Vanguardia.

Segueixen acumulant-se les opinions favorables al ‘sí’ a la Constitució europea. Si la setmana passada eren els sindicalistes d’ICV, i els dirigents verds Dany Cohn-Bendit i Monica Frassoni, aquesta setmana s’han manifestat en aquest sentit la gran majoria dels partits verds europeus i el Partit Nacionalista Basc que aprovarà aquesta decisió demà dilluns. Cada cop són menys les raons del no. Trobareu raons pel sí a l’espai del meu web dedicat a la Constitució europea, en l’article publicat a El País pel Ministre d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, i en els de l’eurodiputat verd elegit en les llistes del PSOE, David Hammerstein, que es titulen “Sí al sueño europeo” y “Sí crítico a la Constitución europea”.

Els pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2005, s’emmarquen en un context de contenció pressupostària i apliquen i reforcen les polítiques prioritàries del Pacte de Govern. El Pla de Sanejament 2005-2008 preveu reduir el dèficit de les finances de la Generalitat i assolir progressivament un equilibri pressupostari. El pressupost del 2005 conté un dèficit no financer que equival a un 0,41% del PIB català, percentatge inferior al de l’any 2004, que era d’un 0,57%. Recordem que l’any 2003, darrer Pressupost del Govern de CiU, era d’un 0,86% del PIB. Les previsions per a 2006 i 2007 són, respectivament, del -0,28% i -0,14% per arribar el 2008 al dèficit 0.

Convé destacar un important augment de la inversió per habitant que arribarà a 669 euros, mentre l’any passat es situava en els 405 euros i sols va arribar als 365 euros en el darrer pressupost de CiU.

Aquest objectiu s’assoleix, entre d’altres motius, perquè en aquests pressupostos es limiten les despeses corrents, que augmenten menys que les despeses d’inversió. Aquest control sobre la despesa corrent queda reflectit en l’estalvi per operacions corrents, magnitud que augmenta un 62,6% en relació a l’any 2004 com a conseqüència de que els ingressos corrents creixen 2,7 punts més que les despeses corrents.

Les prioritats dels Pressupostos es poden agrupar en sis grans eixos bàsics:

a) En matèria d’infraestructures, territori i medi ambient, es poden destacar dos grans objectius: d’una banda, contribuir a dotar de la màxima competitivitat a l’economia catalana, i de l’altra, millorar l’entorn i la qualitat de vida dels ciutadans. Aquests objectius es concreten en una inversió en carreteres de 450 milions d’euros, la qual cosa permetrà abordar compromisos relacionats amb la seguretat viària, la conservació de la xarxa viària, el manteniment de les inversions en els grans eixos i la xarxa comarcal, així com una inversió en transports que mostra una tendència a la millora dels serveis en diversos sectors, com és el cas del transport públic de viatgers i l’impuls del transport aeri i dels aeroports catalans. En aquests pressupostos també rep una important empenta la inversió en logística, que bàsicament es farà a través de l’empresa pública CIMALSA. D’altra banda, els comptes públics del 2005 fomenten la planificació ambiental i sostenible estratègica en tots els àmbits i sectors, reforcen les actuacions en matèria d’educació ambiental i de sensibilització social i incideixen de manera especial en l’aplicació de la normativa europea sobre avaluació ambiental de plans i programes.

b) Pel que fa a l’eix de polítiques socials, que representen el 65% del pressupost, es potencia el sistema d’educació públic, es preveu una millora de la qualitat dels serveis de salut, es reforcen les polítiques de benestar i família, i es prioritza la política cultural, d’acord amb les necessitats existents. En matèria d’educació, el pressupost creix un 11,4%, l’objectiu bàsic és la millora qualitativa del sistema educatiu, amb una reducció del fracàs escolar i una millora del rendiment escolar, s’incrementa el personal en 3.600 places, alhora que es preveu reduir l’escolarització en mòduls prefabricats. D’altra banda, aquests pressupostos preveuen la creació de 30.000 noves places de llar d’infants de qualitat en quatre anys, en el marc del Pla de Govern 2004-2007, la millora de les subvencions als centres privats sostinguts amb fons públics per tal d’avançar cap a la gratuïtat de l’educació entre els 3 i els 6 anys, i l’impuls a la formació professional i la formació permanent. En l’àrea de salut, el pressupost creix un 9,4%, l’objectiu principal és instaurar un nou model sanitari que integri i prioritzi tres grans àmbits: la salut pública, l’atenció sanitària i els serveis sanitaris i socials d’atenció a la dependència. Com a mesures destacades, aquests pressupostos apliquen el pla Estratègic de l’Atenció Primària i el Pla d’Inversions per a la millora de les infraestructures, alhora que s’adopten noves actuacions en l’àmbit de la vigilància epidemiològica, la prevenció, promoció i protecció de la salut, i els accidents i lesions de trànsit i laborals. D’altra banda, es crea el Centre d’Investigació de Medicina Regenerativa. En l’àmbit de benestar social el pressupost creix un 13,2%, es potencien les polítiques de suport a les famílies i s’adopten noves mesures per garantir la cohesió social. Concretament, els pressupostos del 2005 destinen 457 milions d’euros a l’atenció a les persones amb situació de dependència i 103 milions d’euros a la lluita contra la pobresa, alhora que preveuen la creació de 1.398 noves places residencials per a persones amb discapacitat, tutela per a la gent gran i persones amb malaltia mental, i de 512 places en centres especialitzats per a persones amb discapacitat, ocupacionals, d’atenció diürna per a gent gran i pre-laborals per a malalts mentals. D’altra banda, es reforça la política cultural mitjançant un augment destacat de recursos en els diferents àmbits de la cultura. Així, el pressupost del Departament de Cultura creix un 23% en relació a l’any 2004.

c) Pel que fa a l’eix en matèria d’habitatge i barris, aquests pressupostos posen de manifest la voluntat del Govern de fomentar la consolidació d’una oferta d’habitatge ajustada a les necessitats i la capacitat adquisitiva de la població amb rendes baixes i mitjanes, primant el lloguer com a eix de la política pública d’habitatge. El pressupost de la Secretaria d’Habitatge creix un 46%. Concretament, es destinen 37 milions d’euros a subvencions i ajuts a la promoció, adquisició, lloguer i rehabilitació d’habitatges i s’incrementa la dotació per a construcció d’habitatge protegit i per a la rehabilitació de barris i habitatge del parc públic. D’altra banda, l’INCASOL destina 25 milions d’euros a adquisició de sòl residencial, 40 milions d’euros a obres d’urbanització residencial i 25 milions d’euros per finançar el programa de remodelació de barris.

d) Pel que fa a l’eix de seguretat i justícia, l’any 2005 es preveu la creació de 23 nous òrgans judicials i s’executa el pla de renovació d’equipaments judicials. En l’àmbit de seguretat es desplega la Policia de la Generalitat-Mossos d’esquadra a Barcelona, es creen 10 àrees bàsiques policials i es preveu la incorporació fins un màxim efectiu de 1.552 noves places del cos de mossos d’esquadra. D’altra banda, s’aprova el Pla Català de Seguretat Viària 2005-2007, amb el corresponent pla d’actuació per al 2005, valorat en 50 milions d’euros.

e) Pel que fa a la competitivitat i el suport als sectors productius, es preveuen diverses actuacions en els àmbits d’agricultura, treball, indústria, comerç i recerca que responen al repte de millorar la competitivitat de Catalunya. En relació a la potenciació dels diversos sectors econòmics, aquests pressupostos adopten diverses mesures encaminades al foment de la innovació i la recerca dins el sector agrari català i l’impuls i millora de les polítiques actives, així com el foment d’inversions, recerca, desenvolupament i innovació industrial. En matèria de comerç, es preveu aprovar el nou Pla de Dinamització del Comerç Urbà 2005-2008 i es dona suport a les infraestructures firals de Catalunya i, molt especial, a Fira de Barcelona. D’altra banda, s’incrementa un 38% el pressupost de la Direcció General de Recerca, per tal de fomentar la recerca científica i tecnològica, alhora que s’impulsen les noves tecnologies de la informació i la comunicació.

f) Finalment, pel que fa a l’eix de política general i suport a les administracions locals, seguint en la línia iniciada el 2004, el Govern avança en el seu compromís de potenciar el paper dels ens locals al llarg de la legislatura, mitjançant un augment de les dotacions del Pla Únic d’Obres i Serveis i del Fons de Cooperació Local. També cal destacar un increment del 38% de les partides destinades a projecció exterior, per tal de posicionar Catalunya internacionalment, així com un increment del 53% de les transferències a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, atès que el Govern vol donar resposta a la demanda internacional i participar en el desenvolupament de les zones més desafavorides del món i complint amb l’objectiu d’assolir l’aportació del 0,7% dels tributs propis l’any 2007.

Patriotisme i eficàcia exigeixen rigor i acords

La setmana va començar amb l’impacte del resultat de les eleccions nordamericanes i ha estat plena de notícies i polèmiques sobre qüestions simbòliques i lingüístiques. Anem a pams.

La victòria de Bush ha estat incontestable, amb el suport popular més gran de la història i un rècord de participació electoral. No pot consolar-nos pensar que un petit canvi de milers de vots als estats de Nevada i Wisconsin o bé una victòria de Kerry a Ohio hagués capgirat el resultat. L’equip de Bush va guanyar la batalla en la definició de l’elecció: els seus temes (terrorisme i valors) s’han imposat sobre les crítiques de Kerry a la gestió de la guerra i la gestió de l’economia. La major mobilització de treballadors, minories i joves impulsada per l’equip de Kerry, ha estat superada de llarg per la mobilització del fonamentalisme religiós de les diverses confessions protestants, esperonada en onze Estats pel referèndum sobre la prohibició del matrimoni entre persones del mateix sexe. Per primer cop el candidat republicà ha superat el candidat demòcrata en el vot catòlic. En un període d’incertesa el previsible Bush proporcionava més seguretat que un Kerry vacil·lant. Val a dir que la campanya de Bush ha estat des del primer moment (és a dir, quan encara no havia estat elegit el candidat demòcrata) ha estat especialment agressiva contra Kerry, presentant-lo com a liberal que canvia la seva opinió en qüestions fonamentals segons bufa el vent. L’agressivitat de la campanya de Bush va ser tan intensa com per aconseguir que l’heroisme de Kerry al Vietnam (mentre Bush se’n va escapolir) fos qüestionat. La victòria dels republicans ha estat total, incrementant el seu avantatge al Senat i al Congrés. Després dels resultats de Ralph Nader ... en fi, ja ningú no parla de Ralph Nader.

Com passa sempre després d’esdeveniments així, ara s’intentarà dir que els europeus no entenem prou els Estats Units, que Bush “no es tan fiero como lo pintan”, que Michael Moore és un tocacampanes, i que hi ha molt de positiu en el que defensen els republicans. Tot i que la victòria de Kerry no hagués produït un gir copernicà a la política nordamericana, jo estic convençut que hagués estat molt més beneficiosa per Europa, per la pau al món i per les llibertats i la justícia social als Estats Units. Com a demòcrates hem d’acceptar el resultat, però cal seguir intentant convèncer Bush que alguns dels seus plantejaments són erronis i perjudicials per a l’estabilitat mundial, i, als Estats Units, cal seguir treballant per construir una majoria progressista al voltant del Partit Demòcrata.

Tornant als nostres temes domèstics, en les darreres setmanes s’estava desenvolupant a Catalunya un curiós debat sobre el dret a l’autodeterminació, fins al punt que Artur Mas deia que sense acceptar-lo no hi podia haver acord sobre el nou Estatut. Mentre uns deien que era imprescindible, i tant important que sols calia incloure’l al preàmbul de l’Estatut, els socialistes dèiem que sense tancar-nos a parlar del tema, la ponència que redacta l’Estatut havia deixat el preàmbul pel final, i no per casualitat. Però com el debat en comptes d’anar-se’n desactivant semblava escalfar-se cada cop més, vaig decidir publicar un article sobre el dret d’autodeterminació a La Vanguardia deixant clara la nostra posició al respecte. Ara sembla que ja tothom, fins i tot Artur Mas, està d’acord en que el més important és el finançament i coses més tangibles. Ja era hora!

A partir de la resposta del President del Govern a la pregunta de Mariano Rajoy sobre el tema de les seleccions esportives catalanes es va revifar amb força aquest debat. Zapatero va reiterar la seva posició favorable a l’existència de les seleccions autonòmiques i contrària a un enfrontament esportiu Catalunya-Espanya. Comparteixo absolutament el seu criteri, conscient que no satisfà als que no volen ni sentir parlar de seleccions esportives autonòmiques ni als que volen seleccions esportives autonòmiques precisament per enfrontar-se amb Espanya i, a ser possible, guanyar. És obvi que perquè l’existència de seleccions autonòmiques no impliqui eventuals enfrontaments Catalunya-Espanya, cal un acord sobre la qüestió. Un acord al que haurien d’arribar les federacions esportives. Però com és evident, hi ha partits que no estan interessats en que s’arribi a acords sobre aquesta qüestió, sinó que tant sols busquen enfrontaments i polèmiques sobre el tema per intentar desgastar el govern de Catalunya i extreure’n determinats rèdits electorals. Particularment CiU que en vint-i-tres anys havia parlat molt del tema però no havia aconseguit res. Mala peça al teler, doncs.

També s’ha produït aquests dies la polèmica sobre la presència de les llengües cooficials a la Unió Europea i sobre la unitat de la llengua catalana. Si tenim en compte que, per primera vegada a la història, un govern espanyol demana el reconeixement institucional europeu de llengües que no són el castellà, que per primera vegada la reivindicació del reconeixement del català per part de les institucions europees arriba de la mà del govern d’Espanya, el motiu d’alegria hauria de ser enorme. Però el cert és que no ha estat així a causa de la presentació de dos documents idèntics lliurats pels Governs de Catalunya i de la Generalitat Valenciana amb la traducció de la Constitució europea.

El Govern de l’Estat ha pogut demanar el reconeixement institucional de les llengües espanyoles que no són el castellà, emparant-se en la normativa comunitària, en el que s’estableix a la Constitució europea gràcies a l’esforç de Zapatero, i en l’article 3.2 de la Constitució espanyola que diu: "Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts". Cal saber també que l’Estatut de la Comunitat Valenciana estableix en el seu article 7: "Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tots tenen dret a conèixer-los i usar-los. La Generalitat Valenciana garantirà l’ús normal i oficial de les dues llengües i adoptarà les mesures necessàries per assegurar el seu coneixement". Per cert, un Estatut al que totes les forces polítiques varem donar suport per a la seva aprovació al Congrés dels Diputats.

Per a nosaltres és evident que “català” i “valencià” són diferents denominacions oficials d’una sola llengua (com s’explica en sentències del Tribunal Constitucional, veure per exemple la STC 75/1997 de 21 d’abril sobre els Estatuts de la Universitat de València, o del propi Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, que va anul·lar una ordre del Govern valencià que no acceptava el títol de Filologia catalana com a prova suficient del coneixement de la llengua valenciana). El govern català va fer un pas decisiu presentant una traducció oficial al català idèntica a la presentada per la Generalitat Valenciana. Així el govern Zapatero ha pogut acreditar que tot i que presenta a Europa dues traduccions proporcionades pels Governs autonòmics, les dues corresponen a una mateixa llengua.

L’acord és possible. Convé saber que el Consell Valencià de Cultura (organisme oficial creat per llei aprovada per les Corts Valencianes) estableix: "El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia". I és especialment rellevant el que s’estableix en la Declaració institucional de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (també organisme oficial valencià creat per llei): "1. La denominació de valencià és tradicional, històrica, legal, estatutària i, per tant, la més adequada al marc institucional. 2. Esta denominació no és incompatible ni ha d’entrar en contradicció amb altres denominacions també tradicionals, històriques i legals, que rep la llengua pròpia dels valencians. 3. El nom de la llengua i la seua naturalesa no han de ser objecte de polèmiques inútils ni de cap classe d’instrumentalització cultural, social ni política, ja que així només contribuix a fomentar la desunió entre els parlants, a dificultar la promoció del seu ús i a obstaculitzar la seua normalitat plena. 4. La diversitat onomàstica del valencià no pot servir de base a iniciatives que projecten una imatge fragmentada del sistema lingüístic que els valencians compartim amb altres territoris. Les iniciatives que adopten els poders públics per a difondre el valencià fora del nostre àmbit lingüístic tenen tot el reconeixement de l’AVL. En tot cas, estes han de garantir la difusió de la nostra peculiaritat idiomàtica i s’han d’ajustar a criteris conceptuals i onomàstics de caràcter integrador".

El diari El País advertia en l’editorial de la seva edició de dissabte: “Tan malo es hacer política sólo con los sentimientos como ignorarlos. Cuando ocurre una de las dos cosas el conflicto es probable, y requiere de gran sabiduría intentar resolverlo sin provocar males mayores”.

En el mateix diari publicava ahir Pasqual Maragall un article en el que defensava de forma contundent la unitat de la llengua i es pronunciava a favor d’un acord. Deixem de banda estèrils polèmiques i afavorim un clima tranquil perquè, els que han de fer-ho, els governs i els partits que els donen suport, arribin a un acord. És possible que hagin de passar algunes setmanes per a aconseguir-ho, però l’acord hauria d’arribar en tot cas abans de la celebració del referèndum sobre la Constitució europea. Potser hi ha partits que s’estimen més que no hi hagi acord, però si de veritat volen garantir la unitat de la llengua catalana, haurien de deixar de banda tot gest partidista.

Avui mateix el diari La Vanguardia assenyala que sols en els darrers sis mesos, s’han debatut en Ple i en Comissió del Congrés i del Senat més d’un centenar d’iniciatives legislatives en matèria lingüística. Sí, heu llegit bé, més d’un centenar en sis mesos! Això què vol dir? No sols que el tema interessa, perquè l’interès no és nou, sinó que tots els partits perceben que ara és possible arribar a acords que no eren possibles en els darrers vuit anys, els anys del govern del PP amb el suport de CiU.

No cal dir que em sembla fantàstic. Sols Artur Mas segueix entestat a dir que amb el PSOE anirem pitjor que amb el PP. Clar que ho fa per intentar evitar que ningú li retregui els pactes que va establir amb el PP en els darrers vuit anys. Però ho diu quan la llista d’avenços i oportunitats per a l’autogovern de Catalunya i el reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya creix dia rera dia: plaques de matrícula, reconeixement del català a Europa, domini d’internet “.cat”, reforma del Senat, homenatge de les institucions de l’Estat al President Companys, reforma de l’Estatut, reforma de la Constitució, més inversions, reforma del finançament sanitari, presència per primera vegada a la història d’una selecció esportiva catalana en una competició internacional oficial, reforma del Codi Penal per anul·lar l’amenaça que el govern del PP havia plantejat contra el Lehendakari Ibarretxe, etc.

Ara bé, si no hi posem una mica de seny, acabarem per no aprofitar una oportunitat única o, fins i tot, per malmetre-la. Cal prioritzar els temes, posar-los un darrera l’altre en el calendari, propiciar un clima favorable als acords, evitar gestos de caire partidista al respecte, deixar la negociació dels temes que ho requereixin en mans dels dos Governs. En definitiva, cal serietat i rigor. No podem esperar-ho de CiU, a qui sols importa erosionar el Govern de Catalunya. Però PSC, ERC i ICV-EUiA tenim l’obligació de practicar aquesta serietat i aquest rigor, per patriotisme, per eficàcia, i per poder donar comptes al final del mandat del que haurà estat el període més profitós de desenvolupament de l’autogovern de Catalunya.

En fi, la setmana ha proporcionat moltes més notícies. Per exemple, que el grup Sindicalistes per Iniciativa s’hagi manifestat majoritàriament a favor del sí a la Constitució europea. Com ho han fet, per cert, els co-presidents del grup verd al Parlament europeu, Daniel Cohn-Bendit i Mònica Frassoni. Però temps hi haurà per comentar-les.

Autodeterminació

Artículo publicado en La Vanguardia el 4 de noviembre de 2004

LA AUTODETERMINACIÓN EN SERIO

Artur Mas ha reclamado nuevamente la inclusión del derecho de autodeterminación como condición indispensable para la aprobación del nuevo Estatuto de Cataluña. Su ultimátum contrasta con las posiciones más prudentes de otros que, por cierto, defienden dicha inclusión desde una mayor coherencia con sus tradicionales posiciones políticas. Bien es verdad que hace unas semanas la condición sine qua non de Mas parecía ser el concierto económico. Tampoco podemos descartar que dentro de unas semanas lo innegociable para Mas sea la consideración de Cataluña como titular de derechos históricos, reclamando la aplicación de la Disposición adicional primera de la Constitución, dictada a medida de los territorios forales. Da la sensación que cualquier pretexto es bueno para obstaculizar la aprobación de un nuevo texto estatutario siendo Maragall President. CiU ya bloqueó esa posibilidad durante 23 años desde el gobierno y en algún momento parece dispuesta a seguir bloqueándola otros tantos desde la oposición.

Aunque el planteamiento de Mas sea más táctico que de principios, al limitarse a exigir una mención genérica a la autodeterminación en el preámbulo del texto estatutario sin eficacia jurídica alguna, conviene precisar la posición de los socialistas al respecto.

Empecemos por definir en qué consiste el principio de autodeterminación y si es aplicable a Cataluña. Autodeterminación es el derecho invocado por una colectividad territorial para decidir de forma unilateral en un momento determinado sobre su propia forma política. Es evidente que la Constitución no otorga ese derecho a las nacionalidades y regiones que integran España, a las que no reconoce una soberanía originaria. Lo pidió en su día sin éxito el senador Xirinacs, que no encontró apoyo ni siquiera entre los nacionalistas como recordará sin duda el ponente constitucional Miquel Roca i Junyent. Por otro lado, la Carta de las Naciones Unidas y las resoluciones que la desarrollan y determinan su aplicación, se refieren exclusivamente a los pueblos sometidos a dominación colonial y no a las partes integrantes del territorio de un Estado democrático.

No puede extrañar a nadie, pues, que el actual Presidente del Consejo de Estado, Francisco Rubio Llorente, afirmase con rotundidad en un artículo publicado en octubre de 1998: “Ni el Derecho Internacional ni el Derecho español, los únicos aplicables al caso, otorgan al País Vasco ni a ninguna otra Comunidad o parte del territorio español el derecho de autodeterminación, que no existe por tanto como derecho positivo”.

En consecuencia, quien aspire a su aplicación a Cataluña, o bien reclama primero la reforma radical de la Constitución española para que ésta reconozca la soberanía del pueblo catalán, o bien propone una nueva lectura del principio de autodeterminación recogido en las resoluciones de Naciones Unidas, como sostenía el Diputado de CiU Jaume Camps en el debate que conmemoró el 50 aniversario de la Declaración Universal de los Derechos Humanos en el Parlament de Catalunya. Porque, en efecto, Cataluña no es Argelia ni Timor Oriental.

Los argumentos políticos no tienen menor fuerza que los argumentos jurídicos antes mencionados. Autodeterminación y nuevo Estatuto no sólo son caminos distintos, sino que son difícilmente conciliables. ¿Con qué legitimidad vamos a exigir la reforma de un edificio del que decimos querer irnos cuanto antes? ¿Cómo vamos a celebrar un matrimonio si estamos pidiendo ya los papeles del divorcio?

Cosa distinta es afirmar el principio democrático por el cual las naciones se autodeterminan libremente en sus elecciones. Todos estamos de acuerdo en que el futuro de Cataluña está fundamentalmente en manos de sus ciudadanos y ciudadanas que irán decidiendo sobre la mejor forma de defender sus intereses y de hacer realidad sus anhelos. Nosotros proponemos que lo hagan a través de un gran acuerdo para la aprobación de un nuevo Estatuto que incremente de forma significativa el autogobierno de Cataluña en un mundo de soberanías compartidas e interdependencias crecientes. Pero eso no es autodeterminación. Eso es la vida.

Miquel Iceta Llorens
Viceprimer Secretario del PSC