En favor de la via catalana

DECLARACIONS DE MIQUEL ICETA A DIVERSOS MITJANS DE COMUNICACIÓ SOBRE L’APROVACIÓ DEL PLA IBARRETXE (31.12.04)

1. L’aprovació del Pla Ibarretxe és un error perquè no respon a un acord àmpliament majoritari de les forces polítiques basques.
2. No n’hi ha prou amb el suport dels partits del govern basc i tres vots prestats de Batasuna per emprendre una reforma institucional tan profunda com la contemplada pel Pla Ibarretxe.
3. El PSC votarà en contra del Pla Ibarretxe al Congrés dels Diputats perquè no ve avalat per una àmplia majoria dels bascos.
4. Artur Mas s’equivoca: No es pot demanar a Zapatero que arribi un acord amb Ibarretxe, sense demanar primer a Ibarretxe que arribi a un acord amb els partits bascos que no estan al Govern d’Euskadi.
5. L’aprovació d’un nou Estatut de Catalunya no té res a veure amb el que s’ha fet al Parlament basc. Aquí estem des del principi treballant conjuntament tots els partits representats al Parlament amb la voluntat d’arribar a un text que compti, com a mínim, amb el suport de 2/3 de la Cambra catalana.
6. Al País Basc farien bé de procedir per la via catalana, que és la via del diàleg i el consens per arribar a un acord àmpliament majoritari. Així s’avança, pel camí contrari sols hi ha un carreró sense sortida.
7. Els partits que no accepten el Pla Ibarretxe precisament perquè no és fruit d’un gran acord, estan obligats a recolzar l’Estatut de Catalunya que arribi al Congrés dels Diputats amb el suport àmpliament majoritari del Parlament català.

El Pla Ibarretxe, un camí que no va enlloc

Quan falten hores per a l'any nou, el Parlament basc, gràcies a tres vots prestats de Batasuna, ha aprovat la remissió a les Corts Generals de l'anomenat Pla Ibarretxe. Per la importància d'aquesta qüestió crec convenient anotar al Diari les meves declaracions al respecte així com la posició oficial del PSOE sobre el tema.

El PSC considera que el pla Ibarretxe “té un defecte d’origen” perquè “no té el suport d’una àmplia majoria del Parlament basc”.

Miquel Iceta emplaça al Govern basc a “fer les coses com les intentem fer a Catalunya, buscant el màxim consens”

El viceprimer secretari i portaveu del PSC, Miquel Iceta, considera que el pla sobiranista del lehendakari Ibarretxe aprovat aquesta tarda al Parlament de Vitòria “té un defecte d’origen perquè no és fruit de l’acord majoritari entre les forces polítiques d’Euskadi” i perquè “tampoc no representa la voluntat majoritària del poble basc”. En aquesta línia, Iceta ha assenyalat que “tres vots prestats de Batasuna no canvien les coses i no donen al projecte d’Ibarretxe l’impuls majoritari que necessita qualsevol reforma institucional seriosa”.

Així, el portaveu socialista ha emplaçat al Govern basc “a fer les coses com les intentem fer a Catalunya, buscant el màxim consens. El nou Estatut que estem elaborant ha de recollir, com a mínim, el suport de dos terços del Parlament. Només d’aquesta manera es garanteix que el text aprovat respongui a un ampli acord i, des d’una posició sòlida, pugui ser discutit i aprovat a les Corts Generals”.

DECLARACIÓN DEL PSOE ANTE LA APROBACIÓN DEL PLAN IBARRETXE POR EL PARLAMENTO VASCO

1.- El Partido Socialista reitera su rotunda y nítida oposición al llamado Plan Ibarretxe, que ha sido hoy aprobado por la mayoría del Parlamento Vasco:

1º. Porque es una propuesta de ruptura de la convivencia política plural en Euskadi.

2º. Porque es una iniciativa contra el Estatuto de Autonomía del País Vasco y la Constitución Española, aprobadas democráticamente por el pueblo vasco.

2.- Es especialmente rechazable que el Lehendakari haya pedido y haya necesitado de los votos de Batasuna, una formación política ilegalizada por apoyar el terrorismo, y cuyo portavoz esta tarde ha utilizado la tribuna para leer un comunicado de un dirigente de ETA.

El Plan nace así con el estigma de los votos de Batasuna, lo que prueba definitivamente que es una propuesta de ruptura e independentista que no reúne el consenso ni del pueblo vasco, ni del pueblo español.

3.- El PSOE rechaza el Plan aprobado en el Parlamento Vasco, y anuncia su posición contraria al mismo en las Cortes Generales, que, como todo Parlamento, actuarán con plena autonomía, y con arreglo a los procedimientos legales y constitucionales establecidos para la reforma de los Estatutos de Autonomía.

Bon Nadal i més Europa!

He estat dubtant molt abans d’escriure l’anotació d’avui. Havia de fer-la? No és absurd esperar que algú pugui trobar-la a faltar? Però finalment el costum i la inèrcia em poden. Serà breu i força nadalenca.

Començaré per celebrar que enguany la meva mare i la meva germana m’han regalat llibres que no tenia! La gent que em coneix sap que sóc un comprador compulsiu de llibres i que no és fàcil regalar-me llibres pensant en què pot agradar-me ja que sovint pot donar-se el cas que ja els tingui. I no ha estat així aquest any. La meva mare i la meva germana m’han regalat, entre d’altres coses, dos llibres que m’interessen molt i que no tenia. De fet, vaig tenir un d’ells a les mans l’altre dia quan vaig visitar la llibreria Laie que, juntament amb La Central del carrer Mallorca i la del Raval són les meves preferides. Es tracta d’una antologia de poemes japonesos (“Cien poetas, cien poemas”, de Hyakunin Isshu, publicada per Hiperión) i de la Miscel•lània original de Schott, Ben Schott, (que tot i que me l’han regalat en anglès publicada per Bloomsbury el 2002, es pot trobar també en castellà publicada per El Aleph editores).

Tot el que fa referència al Japó m’apassiona. Vaig gaudir d’un viatge a aquell país convidat pel Consolat japonès a Barcelona el 2002, m’encanten els haikús i em deleixo per un àpat al YU o al YASHIMA (si pot ser amb Toni Gutiérrez, millor). De fet, fa ben poc he comprat dos nous llibres sobre el Japó a la llibreria Altaïr, que és imprescindible pels viatgers, (els llibres són “Samouraïs” de Mitsou Kure, publicat el 2004 per Éditions Philippe Picquier i “Giappone. Arte, storia, civiltà” de J. Edward Kidder Jr., publicat el 2002 per Mondadori Electa). Ara bé, els millors llibres que he llegit sobre el Japó són dues obres d’Alex Kerr, “Lost Japan,” publicada el 1996 per Lonely Planet, i “Dogs and Demons”, publicada per Hill and Wang Pub. L’altre llibre té a veure amb l’absurd interès que tinc pels coneixements absurds. De fet, amb el meu amic Isaïes Tàboas mantenim una Lliga dels Coneixements Inútils basada en dades estrafolàries que no interessen ningú i que, per tant, no són generalment gaire conegudes. Per exemple, sabeu quin és el nom de l’actor que feia de jove “Pequeño saltamontes” a la sèrie de TV “Kung-fu”? Probablement no. Podeu viure sense saber-ho, però no podeu ser membres de la nostra societat imaginària i secreta. En fi, que estic encantat amb els llibres que m’han regalat.

Pepe Montilla m’ha recomanat “La economía del fraude inocente”, de John Kenneth Galbraith, publicat per Crítica. Com que he après molt de la lectura d’altres llibres d’aquest autor, he comprat el llibre que està a la llarguíssima llista d’espera de llibres per a ser llegits. Per cert, la meva germana m’ha regalat també un tercer llibre, “Espurnes de la guerra” de Santiago Rusiñol, publicat per L’Avenç, l’editora de la revista del mateix nom, de la que la Núria i en Josep Maria Muñoz són els motors. Per cert, la revista L’Avenç estrena “look” a partir del número de gener, i us convido a valorar un canvi en el que estan molt il•lusionats. El llibre de Rusiñol ve a tomb perquè se centra en la defensa de França davant l’amenaça alemanya de la primera guerra mundial. Per celebrar que mai més no veurem una guerra entre aquests dos països i que Espanya s’ha tornat a arrenglerar a l’eix franco-alemany en el procés de construcció europea, torno a convidar-vos a visitar l’espai del meu web dedicat a la Constitució europea, on hi podreu trobar, entre molts altres materials, els recents articles de Carlos Carnero, Carles Gasòliba, Marc Carrillo, i Cesáreo Rodríguez Aguilera de Prat. O l’Informe que ha fet el Parlament europeu sobre el Tractat constitucional o el Breve análisis sobre la Constitución europea preparat per la Secretaria d’Estat per a la Unió Europea. En fi, que a les raons històriques i sentimentals (sempre hem volgut ser europeus) s’hi afegeixen arguments de tipus racional infinitament superiors als arguments que poden esgrimir els defensors del No, per respectables que siguin alguns d’ells.

En fi, bon any! No m’espereu diumenge que ve...

El retorn dels papers de Salamanca

Avui s'ha conegut l'informe del Comitè d'Experts que assessora el Govern espanyol sobre la devolució de la documentació de la Generalitat de Catalunya dipositada a l'Archivo General de la Guerra Civil española. L'Informe és taxatiu i condemna les incautacions de documents amb finalitat repressiva i el dret a que aquest expoli sigui reparat. Així, l'Informe considera justes i legítimes les raons que avalen la devolució dels fons documentals de la Generalitat de Catalunya. Es tracta sens dubte d'una decisió important que dóna llum verda a la necessària reparació d'una injustícia històrica. Ara correspon al Govern d'Espanya posar fil a l'agulla. El Comitè d'Experts havia rebut l'encàrrec de dictaminar abans d'acabar l'any i així ho ha fet. I a ningú se li escapa que el clima creat pel canvi a Catalunya i el canvi a Espanya ha fet possible que les coses s'estiguin conduint de forma adequada. Els que deien que tant se valia un govern del PP com un del PSOE mai no han tingut gaires arguments, però a partir d'ara estan fent el ridícul, el mateix ridícul d'aquells que diuen que de Zapatero Catalunya només rep bones paraules. Amb aquest Informe, es dóna un nou pas endavant en la bona direcció. Zapatero ha demanat a les institucions europees el reconeixement oficial del català. Zapatero ha impulsat l'acord que permet la presència de les Comunitats Autònomes en les institucions europees. Ara, el retorn dels papers de Salamanca. Qui podrà dir a partir d'ara que "Zapatero es sólo talante" o que no hi ha resultats tangibles de la relació del Govern de Catalunya amb el nou Govern d'Espanya? I és que el govern Zapatero és, certament, un govern amic de Catalunya.

La proposta de llei electoral de Ferran Requejo

Pel seu interès reprodueixo l'article de Ferran Requejo publicat avui a La Vanguardia on proposa una llei electoral que combina proporcionalitat i representació territorial.

La ley electoral (y Aristóteles)

FERRAN REQUEJO – La Vanguardia - 22/12/2004

Es posible establecer un sistema electoral en el que se combinen los principios de proporcionalidad y de territorialidad sin erosionar ninguno de ellos? La respuesta es: sí.

El principio de proporcionalidad conlleva que todos los votos valgan por igual con independencia del lugar en que se emiten. El principio de territorialidad atiende a que los distintos territorios de la colectividad tengan una representación suficiente, sin que los más poblados se impongan abrumadoramente a los menos poblados. Parecen principios dotados de lógicas contradictorias. Sin embargo, si los combinamos a partir del modo en que la justicia aristotélica entiende el valor de la igualdad, son principios que pueden articularse sin demasiados problemas.

Aristóteles distinguió dos conceptos de igualdad, la igualdad geométrica y la igualdad aritmética (Política,1282b; 1301b). La primera es la más importante. Indica que los iguales deben ser tratados de manera igual por las leyes si sus circunstancias son similares en los aspectos relevantes que regular. Asimismo requiere que los desiguales sean tratados de manera desigual (la desigualdad en el trato debe ser proporcional a la desigualdad considerada). Cuando estas condiciones son satisfechas, habremos regulado las relaciones entre personas de una manera justa, aunque algunas hayan sido tratadas de manera distinta. La igualdad aritmética, por su parte, es un caso particular de la geométrica: se aplica sólo a aquellas situaciones en que las personas implicadas son consideradas siempre como iguales.

Podemos aplicar estos dos conceptos a la futura ley electoral catalana, estableciendo el principio de igualdad aritmética para los votos (todos los emitidos en un mismo territorio deben valer igual) y el principio de igualdad geométrica para los territorios (tratar a los desiguales de forma desigual, en favor: a) de que exista una representación territorial efectiva; b) que no se conculque la proporcionalidad.

La manera de hacerlo incluiría dos cálculos para distribuir los 135 diputados del Parlament:

1) Tomar Catalunya como circunscripción electoral única para decidir la mitad de los escaños (67). La igualdad de voto (igualdad aritmética) está garantizada. Los ciudadanos (y su voto) son tratados estrictamente como iguales (con la salvedad de la barrera mínima del 3 por ciento para evitar la excesiva fragmentación parlamentaria). El reparto se realiza con cualquiera de las fórmulas que ofrece la política comparada (por ejemplo, la fórmula D´Hondt).

Aquí la proporcionalidad será entonces máxima.

2) Distribuir la otra mitad de escaños (68) entre las siete veguerías previstas, asignando, de entrada, un mínimo de un escaño a cada una de ellas y repartiendo el resto (61 escaños) proporcionalmente a su población. El número de diputados por veguería quedaría así: Barcelona, 43; Catalunya central, 5; Girona, 6; Lleida, 4; Alt Pirineu, 2; Tarragona, 5; Terres de l´Ebre, 3. La fórmula D´Hondt asignaría los diputados de cada veguería a los partidos que superaran la barrera del 3 por ciento en cada una de ellas.

De este modo, el elector aumenta su libertad de voto respecto al sistema actual, ya que vota dos listas de partido, contabilizadas en dos urnas distintas: una lista de partido a nivel nacional (67 escaños) y una lista de partido a nivel de veguería, pudiendo optar por votar al mismo partido en los dos casos o votar a dos partidos distintos.

El sistema catalán sería, así, a la vez, uno de los más proporcionales del mundo (medido por cualquiera de los índices de desproporcionalidad habituales -Gallagher, Rae, etcétera- sin que ello representara un predominio político del territorio más poblado (área metropolitana) sobre los menos poblados (Pirineo-Aran, Terres de l´Ebre) al introducirse una lógica territorial que incentivaría la presencia de los partidos en los territorios. Piénsese que la distribución de la población catalana en el territorio es una de las menos homogéneas de los países europeos, característica que hace aconsejable la aparición de diputados territoriales elegidos como tales si no se quiere incentivar la barcelonización de Catalunya (cosa que ocurriría en la práctica si se decidiera el reparto de todos los diputados a partir de los resultados globales a nivel de toda Catalunya. En este último caso, en la práctica el sistema incentivaría: a) que los partidos concentraran la campaña electoral en el área metropolitana, y b) una mayor discrecionalidad de sus direcciones centrales sobre las territoriales).

Veamos un breve cálculo numérico del sistema propuesto a partir de los resultados de las últimas elecciones al Parlament:

1) La asignación de los 67 escaños a partir de listas nacionales hubiera dado como resultado: PSC, 22; CiU, 21; ERC, 11; PP, 8; ICV, 5.

2) La asignación de los 68 los diputados de las veguerías sería: PSC, 24; CiU, 24: ERC, 11; PP, 6; ICV, 3.

En total, los diputados de cada partido hubieran sido (entre paréntesis la distribución actual): PSC, 46 (42); CiU, 45 (46); ERC, 22 (23); PP, 14 (15); ICV 8 (9).

Como se aprecia, los cambios son pequeños, ya que el sistema actual posee un índice de desproporcionalidad bajo (Gallagher: entre 2 y 3). Con la distribución propuesta la desproporcionalidad podría ser incluso menor, acercándose a la de los sistemas más proporcionales -Alemania (1); Holanda (1,4)-. El doble voto, además, tendría efectos dinámicos en el resultado final, previsiblemente en favor de una mayor pluralidad en la composición del Parlament.

Con el sistema propuesto se optimizaría la relación entre proporcionalidad y territorialidad (una alternativa sería asignar en el segundo cálculo dos diputados fijos por veguería en lugar de uno, aunque en este caso se resentiría algo la proporcionalidad final del sistema).

FERRAN REQUEJO, catedrático de Ciencia Política en la UPF

Llei electoral i altres coses

Les meves propostes de llei electoral provoquen un petit allau d'emails. Alguns es queixen que no parli de la desproporcionalitat de la llei electoral espanyola. Tenen raó. De fet, la llei és la mateixa que apliquem aquí -perquè encara que sembli mentida, en 23 anys de govern pretesament nacionalista l'aprovació d'una llei electoral pròpia no era una prioritat: no canviarà la llei qui es beneficia de la desproporció que genera-. Però és cert que els efectes desproporcionats de la llei són encara superiors en les circumscripcions petites.

Com a exemple, us trasllado els arguments d'un dels emails: "La província de BCN té un cens de 4 milions i 7 mil persones, la de Sòria un cens de poc més de 78 mil. La primera escolleix 31 diputats i la segona 3, el mínim. En aquest cas la desproporcionalitat és de 5 a 1, doncs a BCN un diputat costa 129 mil vots i a Sòria 26 mil. Catalunya amb un cens de 5 milions 300 mil persones escolleix 45 diputats, Andalusia amb un cens de 6 milions n'escolleix 61, i Castella-Lleó amb un cens de 2'25 milions n'escolleix 33. Això vol dir que un diputat català val 118 mil vots, un d'andalús en val 99 mil, i el més fort de tot, un de Castella-LLeó en val només 68 mil".

Sóc decidit partidari de canviar la llei electoral espanyola. Estem treballant algunes idees al respecte que encara no estan prou madures, però d'entrada es podrien introduir dues senzilles modificacions: augmentar de 350 a 400 el número de Diputats a elegir, i baixar a 1 el mínim per província. David Pérez està estudiant la possibilitat d'aplicar una variant del sistema austríac a les eleccions al Congrés.

He rebut també algunes aportacions concretes per a la llei electoral catalana. Hi ha qui suggereix incorporar mecanismes de vot preferencial a candidats dins d'una mateixa llista o assignar directament alguns diputats suplementaris a la Val d'Aran en atenció a la seva singularitat.

En fi, el debat sobre la llei electoral interessa i promet notícies de les que anirem parlant en les setmanes a venir. Aprofito aquesta entrada del Diari per compartir l'alegria de dues notícies: la concessió del premi de millor jugador de futbol del món de l'any a Ronaldinho i, en un altre ordre de coses, l'aprovació de la Constitució europea per part d'Hongria. Ho ha aprovat el seu Parlament amb 304 vots a favor i 4 en contra. Hongria és el segon país a ratificar parlamentàriament la Constitució europea. El primer va ser Lituània que va fer-ho per 84 vots a favor, 4 en contra i 3 abstencions.

Un bon any que obre encara millors expectatives

Article publicat a El Periódico de Catalunya el 20 de desembre de 2004

UN BON ANY QUE OBRE ENCARA MILLORS EXPECTATIVES

Un any de govern suposa sols la quarta part d’una legislatura. En tractar-se, a més, del primer any d’un govern de coalició entre tres forces polítiques, d’un canvi de majoria després de 23 anys de govern monocolor, i que en aquest any s’han celebrat eleccions generals i europees, el balanç ha de ser forçosament provisional.

Tanmateix, podem fer ja una valoració molt positiva a partir de quatre constatacions: l’economia catalana és avui més sòlida que fa un any, les polítiques socials han experimentat un fort impuls, l’acció de govern és més transparent i rigorosa, i s’han començat a produir reformes importants que impliquen un major reconeixement de la identitat catalana a Espanya i a Europa.

En efecte, cal contemplar l’actual situació econòmica de Catalunya amb un moderat optimisme. Com va assenyalar al Parlament el Conseller d’Economia, Antoni Castells, el PIB ha crescut al 2,7% anual els dos darrers trimestres dels quals tenim estimacions. L’any 2004 el creixement serà, segons les previsions, del 2,6%. Creixement important, si el comparem amb el 2,1% de l’any passat. A més, aquest creixement del 2,7% del segon i el tercer trimestre de 2004 és el més alt dels darrers onze trimestres. Fa, doncs, gairebé tres anys que l’economia catalana no experimentava unes taxes de variació tan elevades. En el segon trimestre de l’any 2004, l’economia catalana creix per damunt de l’economia espanyola per primer cop des de fa set trimestres: 2,7% nosaltres per 2,6% el conjunt de l’economia espanyola.

Aquest progrés econòmic es mantindrà no sols a partir de la competitivitat empresarial catalana, sinó que trobarà també l’ajut d’un fort creixement de la inversió pública a càrrec de la Generalitat i de l’Estat. Si els Pressupostos de la Generalitat pel 2003 (darrer any del govern de CiU) assenyalaven una inversió de 365 € per habitant, en el Pressupost pel 2004 augmentaven fins als 405 € per habitant, per arribar al màxim històric dels 669 € per habitant dels Pressupostos per a l’any 2005 que el Parlament de Catalunya aprovarà aquesta mateixa setmana.

Les polítiques socials han experimentat un fort impuls. En els pressupostos de 2005, suposen un 65% del total. Destacant el creixement de la despesa prevista per al 2005 en matèria d’educació (3.756 milions € i un increment de l’11,4%), Benestar i Família (1.082 M €, 13,2% d’increment) i Salut (7.113 M €, 9,4% d’increment). Això farà possible, d’entre d’altres coses, l’increment de 3.600 places de mestres i 440 places de personal sanitari, així com un increment dels equipaments escolars i sanitaris i la millora dels existents. A més es produirà una important millora en equipaments judicials, policials i penitenciaris.

Destaca, en aquest terreny, l’aprovació de la llei de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen atenció especial. En el primer any d’aplicació de la llei, la Generalitat finançarà 12 actuacions de rehabilitació integral per valor de 99 milions €.

Tot això es produirà, a més, en el marc d’un procés de reducció del dèficit que suposava el 0,86% del PIB català el 2003, es fixava en el 0,57% el 2004, i té una previsió de reducció fins al 0,41% el 2005. Aquest rigor pressupostari és possible perquè el Govern està desenvolupant un important esforç d’estalvi corrent i una correcció d’inèrcies, ineficàcies i opacitats (com les referides als ajuts als mitjans de comunicació) que s’havien anat acumulant en 23 anys de govern de CiU.

El Govern ha obert l’ambiciós procés de profundes reformes que han de millorar de manera substancial la capacitat d’autogovern català, el seu finançament, i el reconeixement de la plurinacionalitat, pluriculturalitat i plurilingüisme d’Espanya, així com assegurar la participació de la Generalitat en les institucions europees. Ha començat l’elaboració del nou Estatut en una ponència parlamentària conjunta que treballa a partir dels materials subministrats per l’Institut d’Estudis Autonòmics. S’ha constituït formalment l’euroregió Pirineus-Mediterrània. S’ha creat la Conferència de Presidents. El Govern espanyol ha demanat a la Unió Europea el reconeixement institucional de la nostra llengua pròpia i s’ha produït un importantíssim acord entre el Govern d’Espanya i els 17 governs autonòmics per a fer possible la presència d’aquests en les institucions europees.

Tot i haver-se desenvolupat en un any no exempt de dificultats i en paral·lel a la formació d’una cultura de govern de coalició, la tasca de Govern presidit per Pasqual Maragall ens mereix una valoració global molt positiva. Però aquesta valoració és encara millor si hi incorporem les expectatives de cara al 2005, l’any decisiu per a l’aprovació del nou Estatut, que requereix de la positiva aportació de totes les forces polítiques catalanes.

Un any de govern, més sobre la Constitució europea i llei electoral

Demà farà un any de la investidura de Pasqual Maragall. Ja m’avançava la setmana passada a fer balanç de l’any de govern. Ahir ho varem celebrar en un acte a la Llotja de Mar de Barcelona amb parlaments de José Montilla i Pasqual Maragall, de qui podeu llegir avui una magnífica entrevista a La Vanguardia on hi trobareu també una conversa entre Joan Puigcercós i el nostre Primer Secretari. També es fa de bon llegir l’enquesta que publica avui El País, segons la qual avui el PSOE obtindria un 45% dels vots i el PP un 36.5%, és a dir, el PSOE aniria 8.5 punts per davant del PP. Les eleccions són encara lluny. De fet, les primeres que vindran són les eleccions municipals i per això vull destacar l’interessant article de Joan Clos publicat avui a El País, que assenyala una important inflexió cap a la micropolítica per part del govern de la ciutat de Barcelona.

Dijous passat vaig anar a Salt (Girona) en un acte pel Sí a la Constitució europea celebrat a l’Institut d’Ensenyament Secundari Vallvera. Era el meu primer acte públic en defensa del Sí, i he de dir que m’ho vaig passar d’allò més bé, que hi havia força gent i que arguments no ens falten. Sols cal llegir la Guia del Sí preparada pel PSC.

També vaig gaudir moltíssim participant en el programa de Jordi Sacristán a COM Ràdio. Podeu escoltar-lo a http://www.comradio.com/rams/P_16122004_21.ram

Però aquesta setmana les polèmiques més importants se les ha endut la futura llei electoral catalana. És un tema molt important perquè Catalunya és l’única Comunitat Autònoma que no té llei electoral pròpia. Ens estem regint per una Disposició transitòria de l’actual Estatut pensada només per a les eleccions de 1980.

Per què diem que cal canviar l’actual previsió legal? Doncs molt fàcil. Tal com està establert avui, un escó es va guanyar amb 13.077 vots a Lleida, 17.111 vots a Tarragona, 17.135 vots a Girona i 28.497 vots a Barcelona. És a dir, un vot a Barcelona val menys de la meitat d’un vot a Lleida. Això no pot ser!

Aquesta desproporció comporta una injustícia flagrant entre els partits polítics: mentre CiU va necessitar 22.133 vots per guanyar cada un dels seus 46 escons, ERC en va necessitar 23.567 per guanyar cada un dels seus 23 escons, el PSC en va necessitar 24.429 per guanyar cada un dels seus 42 escons, el PP en va necessitar 26.043 per guanyar cada un dels seus 15 escons, i ICV-EUiA en va necessitar 26.706 per guanyar cada un dels seus 9 escons. El partit que va necessitar menys vots per guanyar escons va ser CiU (22.133) i el que més va ser ICV (26.706), una diferència de més de 4.000 vots per escó. Això no pot ser!

És aquesta desproporció la que explica que, tant a les eleccions de 1999 com a les eleccions de 2003, encara que Pasqual Maragall tingués més vots que Jordi Pujol i Artur Mas, el PSC acabés tenint quatre escons menys que CiU. Això no pot seguir així!

Joan Saura, com a Conseller de Relacions Institucionals i Participació, ha proposat un sistema que garanteix una proporcionalitat exacta entre vots i escons. Aquest sistema hauria produït el següent resultat: PSC, 43 escons; CiU, 43 escons; ERC, 23 escons; PP, 16 escons; i ICV-EUiA, 10 escons. Podeu comprovar-ho en el gràfic adjunt.

Els màxims defensors de l’actual sistema, la gent de CiU, són, lògicament, els que més benefici treuen de l'actual desproporció. El seu argument és que cal primar el territori. És la vella discussió sobre si voten les persones o les hectàrees. D’aquí venia el meu crit indignat de fa uns dies: una bandera, una nació, una circumscripció!

Però és cert que no seria just un sistema que per assegurar un criteri democràtic difícilment atacable com és el de l’igual valor de tots els vots, deixés les zones del territori menys poblades amb pocs representants al Parlament. I hi ha sistemes que ho possibiliten. M’atreveixo a proposar als lectors del meu Diari interessats en aquests temes l’anàlisi de les següents quatre propostes:

a) Sistema A. Repartir els Diputats que corresponguin a cada partit en funció dels vots que hagin rebut a tot Catalunya entre les set vegueries en funció del pes relatiu del suport obtingut a cada un d’elles i assegurant que totes les vegueries tinguin una representació adequada, fent que els partits amb més del 10% de vots a Catalunya tinguin representants a totes les vegueries.

b) Sistema B. Repartir els Diputats que corresponguin a cada partit en funció dels vots que hagin rebut a tot Catalunya entre les set vegueries en funció d’una fórmula consistent aplicar un coeficient corrector per assegurar una “prima” al territori del 25%.

c) Sistema C. Utilitzar el sistema alemany de representació proporcional personalitzada, que amb dues paperetes, permet l’elecció directa de Diputats a circumscripcions petites (jo proposaria les 41 comarques, els 10 districtes de Barcelona ciutat, les altres 22 ciutats de més de 50.000 habitants i 3 circumscripcions de base personal formades pels catalans a l’estranger –Europa, Amèrica i resta del món) i assegura que el nombre total de Diputats electes és proporcional als vots rebuts pels partits a tot Catalunya.

d) Sistema D. Calcular el nombre de Diputats que corresponen a cada partit en funció dels vots obtinguts a tot Catalunya, distribuir-ne 67 per Vegueries i completar fins al nombre total de Diputats obtinguts per cada força política mitjançant la corresponent llista nacional.

A part de la presència territorial directa, es garanteix una adequada presència el nombre de Diputats de les àrees menys poblades perquè que les llistes nacionals dels partits estan formades per gent d’arreu de Catalunya.

A part d’aquestes propostes, es poden treballar d’altres a partir dels sistemes electorals vigents a Àustria, Holanda i Alemanya. La qüestió és demostrar que és perfectament factible compaginar proporcionalitat estricta i representació territorial adequada. Espero les vostres opinions o suggeriments al respecte.

Confio que ben aviat tindrem una proposta acordada sobre la taula. Que hauria de basar-se en l’Acord del Tinell que, sobre aquesta qüestió, deia literalment:

“La llei electoral haurà de respectar els principis d’igualtat de vot de tots els electors, de proporcionalitat entre els vots i els escons obtinguts per cadascuna de les forces polítiques, una representació equitativa en matèria de gènere i l’expressió de la diversitat territorial de Catalunya”.

“La distribució dels escons parlamentaris es farà entre formacions polítiques que presentin una llista d’àmbit nacional, mitjançant l’aplicació de la fórmula proporcional del major quocient i seguint la regla D’Hondt”.

“Serà necessari haver obtingut una xifra de sufragis superior al 3 per cent dels vots vàlids emesos en el conjunt de Catalunya per participar en la distribució d’escons abans esmentada”.

“Per tal de respectar la representació de totes les zones del territori de Catalunya els escons atribuïts a cada formació política seran proveïts de la forma següent:

a) En primer lloc, els escons correspondran als candidats o candidates de cada formació que hagin estat elegits en cadascun dels districtes d’àmbit territorial que es determinin.

b) En segon lloc i fins a completar el nombre total d’escons que pertoqui a cada formació política, els escons pendents de provisió correspondran als candidats inclosos en la seva llista nacional”.

Les meves propostes C i D s’ajusten perfectament al que s’estableix a l’Acord del Tinell. He utilitzat la fórmula de majors restes (diferent a la de D’Hondt) per ser més senzilla d’explicar i de calcular, i perquè ofereix idèntic resultat quan s’aplica per repartir 135 escons. Espero que les propostes que els partits signants de l’Acord del Tinell s’ajustaran a aquests criteris.

En tot cas, i reprenent el costum d’oferir bibliografia, suggereixo als que hi estiguin interessats la lectura d’algun dels següents llibres:

• Sistemas electorales y partidos políticos, Dieter Nohlen, Fondo de Cultura Económica, México, 1994.
• Sistemas electorales y sistemas de partidos, Arend Lijphart, Centro de Estudios Constitucionales, 1995, Madrid.
• Sistemas electorales y gobierno representativo, Josep M. Vallès i Agustí Bosch, Ariel, 1997, Barcelona.
• Reflexions al voltant de la llei electoral catalana, diversos autors, Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals i Institut de Ciències Polítiques i Socials, Barcelona, 2002.
• Guia del sistema electoral, Agustí Bosch, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2004.

Un "no" a la Constitució europea que cal destacar

Federico Jiménez Losantos s'ha pronunciat de forma contundent a favor del NO en el referèndum sobre la Constitució europea que tindrà lloc el proper 20 de febrer de 2005. És un dia magnífic per fer pública La Guia del SÍ preparada pel PSC.

El primer aniversari del Tinell i bones notícies sobre Europa

Diumenge 14 de desembre de 2003 se signava per part de Pasqual Maragall, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Saura, en un acte solemne celebrat al Saló del Tinell, l’Acord per a un govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat de Catalunya. Un any després podem començar a fer-ne un balanç força positiu que us resumeixo en els següents deu punts:

• Impuls a l’elaboració d’un nou Estatut de Catalunya a través d’un ampli acord
• Impuls a la constitució de l’euroregió Pirineus-Mediterrània
• Llum verda a la reforma de la Constitució i a la reforma del Senat
• Reconeixement oficial del català a Europa i presència de les Comunitats Autònomes a les institucions de la Unió Europea
• Creació de la Conferència de Presidents
• Llei de reforma integral de barris, àrees urbanes i viles que requereixen d’una atenció especial
• Pressupost 2005: augment d’un 65% de la inversió pública. La inversió per habitant ha passat de 365 € el 2003 (darrer pressupost del govern de CiU), a 405 € el 2004, i a 669 € el 2005
• 440 noves places de personal sanitari
• 3.600 nous professors
• La despesa social suposa un 65% del pressupost de la Generalitat

Vull destacar la importància dels aspectes socials de la gestió del govern Maragall. Sols cal prendre com a exemple la llei de millora de barris, que avui és objecte d’un extens informe publicat al diari El País. Dissabte vinent dia 18 a les 12.00 hores celebrarem un acte a la Llotja de Mar (antic edifici de la Borsa de Barcelona, accés per Pla de Palau) per commemorar aquest primer any de govern, amb parlaments de Pasqual Maragall i José Montilla.

La signatura d’un acord impulsat pel Govern Zapatero i subscrit per totes les Comunitats Autònomes, obre el camí a la presència de les institucions autonòmiques en els òrgans de la Unió Europea. Es tracta d’un avenç històric i la culminació d’una aspiració que s’havia plantejat ja en el moment de l’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea el 1986. La importància de l’acord en qüestió ve subratllada pel fet que hagi estat també subscrit pel Govern Ibarretxe. Aquest acord coincideix en el temps amb la participació dels Presidents de les Comunitats Autònomes d’Aragó i Catalunya i de la Comunitat Foral de Navarra en la cimera hispano-francesa co-presidida per Jacques Chirac i José Luis Rodríguez Zapatero, i amb el coneixement del contingut del Memoràndum del Govern Espanyol pel que se sol·licita el reconeixement en la Unió Europea de totes les llengües oficials a Espanya. Per la seva importància, transcric a continuació la part essencial del document:

El Gobierno español solicita el reconocimiento oficial en la Unión Europea de las lenguas españolas distintas del castel1ano que cuentan con estatuto oficial en España, lenguas que han encontrado ya un primer reconocimiento con las tres versiones lingüísticas del Tratado entregadas el 4 de noviembre: el euskera, el gal1ego y la lengua que se denomina catalán en la Comunidad Autónoma de Cataluña y en la de las Illes Balears y que se denomina valenciano en la Comunidad Valenciana. El Gobierno propone para alcanzar este objetivo que se proceda a una modificación del vigente Reglamento 1/1958, en el que se establece el régimen lingüístico de las instituciones de la Unión.

Esta modificación debe permitir:

• El uso indistinto por los ciudadanos de cualquiera de las lenguas que tienen carácter oficial en España, en sus comunicaciones escritas con las instituciones (Parlamento Europeo, Consejo, Comisión, Tribunal de Justicia, salvo para las comunicaciones relacionadas con el ejercicio de la función jurisdiccional, y Tribunal de Cuentas) y órganos consultivos de la Unión (Comité de las Regiones y Comité Económico y Social), así como con el Defensor del Pueblo.

• La facultad de utilizar dichas lenguas previa petición formulada con antelación razonable, en las intervenciones orales (interpretación pasiva) en las sesiones plenarias del Parlamento Europeo y del Comité de las Regiones y en su caso, en las sesiones ministeriales formales del Consejo (en particular cuando forme parte de la delegación española un representante de las Comunidades Autónomas).

• La publicación oficial en tales lenguas de los textos legales finales adoptados por procedimiento de codecisión entre el Parlamento Europeo y el Consejo.

Amb aquests avenços indubtables sobre el reconeixement del català i la presència de les institucions catalanes a Europa, qui podrà dir que de Zapatero sols rebem bones paraules? Qui podrà escudar-se en falsos pretextos per negar el seu suport a la Constitució europea?

Per si encara algú necessita més arguments, segueixo recomanant la visita a l’espai del meu web dedicat a aquesta qüestió o al web que el PSC ha dedicat a la Constitució europea. Més concretament, recomano la lectura de l’interessantíssim article de Toni Comín, Diputat al Parlament del Grup Socialistes-Ciutadans pel canvi, publicat a la revista El Ciervo, i, modestament, la meva intervenció a la Jornada “Sí a Europa, sí a la Constitució europea” organitzada pel Grup Socialista al Parlament Europeu, celebrada ahir al World Trade Center de Barcelona.

¿Es el federalismo cosa de ingenuos?

Avui, Dia de la Constitució, El País em publica l'article que trobareu tot seguit.

¿Es el federalismo cosa de ingenuos?

MIQUEL ICETA LLORENS

EL PAÍS - España - 06-12-2004

Los federalistas somos para muchos un incordio que requiere grandes dosis de paciencia, y para no pocos somos el peor adversario de los tópicos en los que asientan sus ideas. Eso explica, entre otras cosas, que el president Maragall sea criticado por su asistencia a la celebración del 12 de octubre en Madrid y, en sentido opuesto, sea denostado por su asistencia a la final del Mundial B que ganó la selección catalana de hockey en Macao. Por cierto, quienes le criticaban por su presencia en Macao tampoco se distinguieron por reconocer la significación de su presencia en Madrid el día de la Fiesta Nacional de España.

Vamos al fondo de la cuestión. ¿Por qué el federalismo incomoda tanto a los nacionalistas catalanes como a los nacionalistas españoles? ¿Por qué unos nos ven como traidores y otros como 'botiflers'? Parece evidente que nuestra "traición" consiste en estar convencidos de que ni Cataluña ni España son identidades nacionales homogéneas, y de que dos o más naciones pueden convivir fraternalmente en un mismo Estado. Para un nacionalista, a una nación corresponde un Estado y a un Estado corresponde una sola nación, y toda nación debe procurar obsesivamente su homogeneidad interna. Sólo hay que ver cómo fruncen el ceño unos y otros cuando escuchan que España es una nación de naciones. O que Cataluña es una nación que comparte Estado con otras naciones y comunidades autónomas.

Federalismo viene de pacto. Y es precisamente ese concepto de pacto el que incomoda a los nacionalistas. ¿Se pueden pactar temas tan sensibles como el de las banderas, los himnos, los símbolos, las lenguas o las selecciones deportivas? Nosotros estamos convencidos de que sí. Los nacionalistas no sólo están convencidos de lo contrario, sino que se alimentan del conflicto y consideran traidores a quienes están dispuestos a explorar el difícil camino del acuerdo. Olvidando que, por difícil que sea el camino del acuerdo, la vía del conflicto sólo conduce al desastre.

Como señalaba acertadamente hace días un editorial del diario EL PAÍS: "Tan malo es hacer política sólo con los sentimientos como ignorarlos. Cuando ocurre una de las dos cosas el conflicto es probable, y requiere de gran sabiduría intentar resolverlo sin provocar males mayores".

El federalismo es unión y libertad, una filosofía política de fraternidad que se propone evitar el enfrentamiento entre sentimientos nacionales de distinto signo, la estéril discusión sobre soberanías originarias y una confrontación identitaria excluyente, para poder alcanzar un acuerdo político-institucional que haga posible el respeto y la lealtad recíprocas. El federalismo es una guía de soluciones prácticas a los problemas planteados por estructuras políticas complejas, especialmente las integradas por diversas realidades nacionales, y un conjunto de mecanismos para poner en práctica el principio de subsidiariedad.

Así, los federalistas pretendemos alcanzar un gran acuerdo que resuelva el encaje de Cataluña en España a través de la aprobación de un nuevo Estatut, de la introducción de reformas institucionales que permitan mejorar significativamente el funcionamiento del Estado de las Autonomías y que aseguren el reconocimiento del carácter plurinacional de España, y de la participación de la Generalitat en las instituciones europeas.

Si somos capaces de apartar la hojarasca de los falsos debates nominalistas que suelen ocuparnos en demasía, dos son las cuestiones principales a resolver mediante ese acuerdo: la consideración de Cataluña como sujeto político y un nuevo sistema de financiación.

¿Qué implica la consideración de Cataluña como sujeto político? Reconocer que la aspiración de la nación catalana al autogobierno no se funda sólo en textos legales, sino que responde a una voluntad afirmada continuadamente a lo largo de la historia; contribuir al fomento y la unidad de su lengua propia; respetar sin cortapisas el ejercicio de las competencias que ya tiene reconocidas y de aquellas que deban añadirse ahora fruto de la experiencia acumulada o de la aparición de nuevas necesidades; hacer posible su participación en las instituciones europeas; considerar a la Generalitat como institución del Estado, e impulsar mecanismos de participación y codecisión como un Senado federal, en los que las cuestiones forales, lingüísticas, culturales o correspondientes al Derecho civil propio deban contar necesariamente con el acuerdo de las comunidades autónomas directamente afectadas. Y eso no constituye privilegio alguno, es simplemente reconocer una realidad plurinacional, la realidad de España.

La ciudadanía de Cataluña no quiere ver limitada su ambición nacional a la gestión de sus intereses en el marco de sus competencias y de su territorio, no sólo quiere ser considerada protagonista de su presente y de su futuro, sino que quiere sentirse y quiere ser reconocida como copartícipe del proyecto español definido entre todos y participar activamente en la gran aventura europea.

La segunda gran cuestión es la revisión a fondo del sistema de financiación autonómica. Nuestro planteamiento en este sentido es claro: la ciudadanía de Cataluña quiere decidir sobre el destino de los recursos que genera, sufragando la parte que le corresponda de los gastos generales del Estado y manteniendo una aportación solidaria de recursos a las comunidades autónomas menos desarrolladas. A partir de estos principios, difícilmente rechazables, debemos encontrar una fórmula satisfactoria para todos, una fórmula solidaria que asegure a Cataluña los recursos para mantenerse como locomotora de España y que asegure su competitividad en la economía globalizada del siglo XXI.

Resolver adecuadamente y de forma acordada estas dos grandes cuestiones es imprescindible para garantizar la estabilidad de nuestro marco institucional en los próximos años. Quienes queremos hacer reformas en la casa de todos para hacerla más habitable y duradera debiéramos ser atendidos. Se evitaría así un fracaso que nos condenaría a los federalistas al limbo de los ingenuos, y que alentaría el presunto realismo de quienes quieren abandonar la casa común en cuanto puedan.

Hollande, Mas i Rajoy

L’esperat –i temut- referèndum intern del Partit Socialista francès sobre la Constitució europea ha donat un resultat fantàstic: amb una participació del 80%, el sí ha guanyat per un 59% dels vots. S’ha produït un triomf incontestable de François Hollande. Com a forma d’homenatjar-lo, reprodueixo el retrat d’Hollande que Àngel Sánchez publica avui a El Periódico.

François Hollande

ÁNGEL SÁNCHEZ

Encara que no té el carisma de Mitterrand i de Jospin, l'actual líder del socialisme francès, François Hollande (Rouen, Seine-Maritime, 12-8-1954), ha ratificat la seva solidesa com a dirigent dins del seu partit al guanyar amb comoditat els rivals (amb l'exprimer ministre Fabius al capdavant) que defensaven votar no a l'Euroconstitució. Aquesta demostració --confirmada ahir oficialment pel consell nacional del PS--, unida al triomf en els comicis regionals del 28 de març passat, el catapulta per intentar substituir Chirac el 2007.

Si en les eleccions de la primavera va destacar la figura de la tres vegades ministra i també socialista Ségolène Royal --la seva parella sentimental, amb qui comparteix quatre fills --, que va vèncer al feu mateix de Raffarin i es va guanyar el sobrenom de la Zapatera (encara recent la victòria de ZP a Espanya), ara, arran del referèndum intern en el PS, el Zapatero francès no és un altre que el mateix Hollande. Aquest sobresurt també pel seu caràcter gens esquerp. "Ser amable --li agrada dir-- és una virtut, no una debilitat". O sigui: res a veure amb altres polítics a l'ús com monsieur Aznar. Per exemple.

El debat sobre la Constitució europea també se segueix desenvolupant en el si de CDC. Artur Mas fa pocs dies anunciava la seva disposició a canviar del ‘no’ al ‘sí’. Com recordareu, CDC havia condicionat la seva posició final sobre el referèndum a la verificació de determinades qüestions que feien referència al reconeixement del català a Europa i a la presència de la Generalitat a les institucions europees. Com Zapatero ja s’hi havia compromès i el govern Maragall ja hi estava treballant, era de preveure que aquestes ‘condicions’ s’anirien verificant. Com així ha ocorregut. Vaig saludar immediatament i de forma ben positiva l’anunci de Mas. Però hores després Felip Puig seguia insistint en la negativa de CDC a donar suport a la Constitució europea. Pepe Zaragoza, sempre atent, subratllava aquesta divisió. Avui, Manuela de Madre, en un article publicat al diari AVUI que reprodueixo a continuació, ens dóna una possible explicació d’aquesta important divergència interna.

CDC, la crisi dels trenta

MANUELA DE MADRE

A Convergència Democràtica li ha coincidit la celebració dels trenta anys amb una veritable prova de maduresa. Som molts els que, des de posicions ben diferents a la seva, reconeixem que CDC ha estat una institució fonamental per al país i que, des del govern de la Generalitat, ha tingut un paper cabdal en la recuperació de Catalunya com a subjecte polític. Però també és cert que cap partit es pot considerar plenament madur i sòlid fins que no supera com a mínim dues proves: una estada més o menys llarga a l'oposició i un relleu en el lideratge. I a CDC li han coincidit les dues proves alhora.

El pas a l'oposició costa de pair per una força política que pràcticament s'havia arribat a creure que la Generalitat era seva. Els ciutadans ja ens hem acostumat a veure les cares d'indigestió permanent d'alguns dels líders de Convergència. Però també és cert que molt aviat farà un any del pacte per a un govern catalanista i d'esquerres i que tots esperem que les rancúnies i els mals records que encara torturen alguns dirigents de CiU desapareguin de l'escena política.

El que sembla més difícil de superar per CDC és el relleu en el lideratge. "Relleu generacional", segons les paraules dels seus protagonistes. L'esplendor de Convergència ha estat tan estretament lligat a la figura del president Pujol, que a tots se'ns fa difícil separar el partit del seu fundador i líder natural. El mateix nom de Convergència prové de la pluralitat de sensibilitats que va aglutinar CDC en els seus orígens. Una pluralitat que només quan passava pel filtre de Pujol semblava prendre coherència.

El president Pujol filtrava les demandes dels diversos sectors interns i afins -des de les bases més nacionalistes a les necessitats dels empresaris exportadors, des de les preocupacions dels pagesos a les reivindicacions dels moviments cívics- i les convertia en un discurs sempre proper al centre de l'espai polític. Les situava en un espai moderat tant pel que fa a la seva posició en l'eix esquerra/dreta com pel que fa a les seves aspiracions nacionalistes, en què el discurs i el treball a favor de la identitat (el famós fet diferencial!) i l'autogovern convivien perfectament amb una acció política pragmàtica i pactista.

Amb motiu del 30è aniversari, diferents dirigents històrics de CDC recorden quin era l'objectiu fundacional del partit: recuperar i consolidar la personalitat política de Catalunya dins d'una Espanya amb una democràcia forta i en el marc de la Unió Europea. El president Pujol va ser fidel sempre a aquest esperit, potser amb l'única excepció de les aspiracions d'autogovern que va sacrificar durant les dues últimes legislatures a causa del seu pacte amb el PP.

Ara que el pare Pujol intenta -no amb tot l'èxit que voldria- quedar en segon pla, les diferents sensibilitats internes -tant les de Convergència com les d'Unió- estan perdent la coherència. Intenten arrossegar-se les unes a les altres cap a les posicions que cadascuna considera més legítima.

Unió, que ja va aconseguir fer un pas més cap a la dreta quan va impulsar el pacte amb el PP -el famós pacte del Majestic-, continua en aquesta direcció. Jo mateixa vaig sentir, com a convidada al congrés d'Unió, les paraules de Duran i Lleida dient que propostes com el matrimoni d'homosexuals o la píndola avortiva converteixen els joves en "màquines de copular".

Aquesta deriva dretana d'Unió crea malestar a Convergència, que sap que Catalunya no és un país de dretes i que seguir a Duran i Lleida equival a no ser mai més una força majoritària. Duran està acostumat a ser líder d'un partit relativament petit, però CDC aspira a ocupar eternament la presidència de la Generalitat. I no es pot conformar amb menys. Necessita ser una alternativa de govern clara, un partit que aglutini una gran majoria.

Aquest és el problema. En comptes d'oferir una alternativa clara, sembla que dins CiU s'hagi instal·lat l'anarquia. Tothom s'atreveix a estirar la corda i fer la seva. Si Mas demana als dirigents del partit que no es pronunciïn públicament sobre la Constitució europea, l'endemà surt Felip Puig apostant obertament pel no i no passen ni quinze dies que ja apareix una plataforma. Quan Puig amenaça de bloquejar l'Estatut si no inclou el dret a l'autodeterminació, l'endemà surt Duran i Lleida i l'esmena. Algun sectors de CDC es mostren alleujats, però altres, contraris a Duran, munten una altra plataforma que proposa separar-se d'Unió i fer un gir cap al centreesquerra.

Tots sabem que de diferències d'opinió n'hi ha pràcticament a tots els partits, però també és cert que per a això serveixen els líders, que tenen la funció i la capacitat de dirigir l'acció política i posar ordre. No és el cas de CDC. Encara avui no sabem què va votar Mas al congrés on s'havia de decidir la posició del partit respecte a la Constitució europea. Algú sap què pensa Mas? Quan ha parlat, no ha estat per defensar una idea clara (són més conegudes les posicions de molts altres dirigents de CDC que les seves), sinó per donar llibertat de vot i deixar que decideixi el diputat de torn o la militància: en el tema de la Constitució, en el tema de matrimonis homosexuals...

Hi ha qui assegura -potser per tranquil·litzar les bases- que totes les grans decisions que ha de prendre CDC depenen encara del parer del líder fundador. El president Pujol, que més d'una vegada havia expressat les seves ganes de "fer vida de jubilat", acaba de renunciar a una plaça de membre del Consell d'Estat, al·legant que encara és un polític en actiu.

Si la crisi dels trenta és la que un jove passa quan es troba davant la necessitat d'agafar les regnes de la pròpia vida i prescindir de l'ajuda dels pares, és evident que CDC, de moment, no l'ha superada.

Potser té raó la Manuela i, efectivament, CDC està atravessant la crisi dels trenta. En el tema de la Constitució europea hem de seguir treballant per convèncer-los i per això em permeto de recomanar-los-hi la lectura de l’article del seu correligionari Josep Antoni Duran Lleida i l’article d’Antoni Gutiérrez Díaz que s’intitula “Un no incomprensible”.

També el Partit Popular es troba en la difícil situació d’elegir entre el camí de la bronca del trio “Zetapé rindeté” format per Aznar, Acebes i Zaplana o el camí de l’oposició ferma sense estridències del solista gallec Mariano Rajoy. És cert que els sectors més militants de cada partit sense volen més canya, però per la via de la bronca sols els mobilitzes a ells i, en canvi, expulses els sectors més moderats que són imprescindibles per a formar majories. A més, la bronca del PP tendeix a aïllar aquest partit de qualsevol col·laboració parlamentària present o futura amb altres forces polítiques, i pot ajudar a consolidar l’actual col·laboració parlamentària del PSOE amb els grups que van votar la investidura de Zapatero i fins i tot amb els que s’hi van abstenir.

Oui

El sí ha vençut en la consulta interna organitzada pel Partit Socialista francès!
Enhorabona, François Hollande!