Preparats per la campanya del Referèndum!

Són molts els temes que centren l’atenció política aquests dies i costa triar-ne uns pocs i resumir en poques paraules opinions que sovint requereixen molts matisos però ho intentaré.

Aquesta setmana ha destacat la notícia sobre la conferència pronunciada per Pasqual Maragall a Madrid. He tingut l’oportunitat de parlar amb alguns dels assistents no catalans i tots coincideixen en que la conferència va ser magnífica, que el projecte de Maragall és engrescador, però també que tot i l’empatia que genera a ningú no li escapa la transcendència d’alguns dels seus plantejaments, la dificultat que siguin assumits des de mentalitats tancades o sols acostumades a l’habitual mercadeig de suport i concessions entre nacionalistes espanyols i perifèrics. Rient els recordo que ja els vaig advertir amb el meu article titulat “¿Es el federalismo cosa de ingenuos?”. Però el que ha fet més soroll, tot i no ser el més important, és la reflexió del President de la Generalitat sobre la necessitat d’aprofitar la reforma constitucional per precisar la distinció entre nacionalitats i regions. Els socialistes catalans no fem qüestió sobre si s’ha de fer modificant l’article 2 de la Constitució, però del que no hi ha dubte és que si el 1978 el consens va ser possible precisament a través d’introduir aquesta distinció i incorporar el concepte de nacionalitat (que per a nosaltres és sinònim de nació), vint-i-set anys després seria absurd amagar o difuminar allò que va permetre el pacte constitucional de 1978.

També ha estat notícia l’entrevista del cap de l’oposició, Artur Mas, amb el President de la Generalitat. En sortir de la reunió Mas ha assenyalat més discrepàncies que coincidències, i ha deixat entreveure que l’aprovació del nou Estatut de Catalunya no està ni de bon tros garantida. D’una banda és lògic que en un procés de negociació –i l’elaboració del nou Estatut ho és- hi hagi moments en que es tibi la corda per part d’uns o altres, però és cert que les declaracions de Mas han tornat a posar sobre la taula els dubtes de CiU. Ja va ser estrany que Mas semblés contrariat per la bona acollida que va rebre la seva proposta sobre finançament autonòmic. Semblava com si hagués preferit que la rebutgéssim! És obvi que estem encara lluny d’un acord, però mentre n’hi ha que estem treballant i opinant públicament a favor de l’acord, Mas no sembla que estigui en la mateixa sintonia. També sembla estar molest per l’actitud del PP de Catalunya que està treballant sincerament per l’acord. I mostra una actitud hostil envers la mà estesa de Zapatero a Rajoy. Ell, que va votar dos cops la investidura d’Aznar, i que va ser Conseller en cap gràcies al suport del PP, ara fa com que no els vol veure ni en pintura... Esperem que tot sigui una estratègia negociadora i que no tinguin raó els que diuen que CiU mai no afavorirà l’aprovació d’un Estatut mentre hi hagi un socialista presidint la Generalitat. Espero que ells que no van emprendre la reforma de l’estatut en vint-i-tres anys, no la bloquegin també ara, quan estan a l’oposició.

La setmana vinent estarà marcada per la discussió al Congrés dels Diputats del Pla Ibarretxe i per l’inici de la campanya del referèndum sobre la Constitució europea.

El Pla Ibarretxe serà rebutjat al Congrés. No es pot demanar al Congrés dels Diputats que beneeixi una proposta que no compta amb el suport de una part molt significativa dels bascos i les basques. Sembla que Ibarretxe encara no ho hagi entés. Sense el suport d’una àmplia majoria al País Basc no es pot pretendre canviar el marc institucional d’una forma tan profunda. El debat permetrà que la qüestió sigui abordada des del respecte però amb una gran fermesa democràtica.

Divendres comença la campanya europea. Aprofito per mostrar la tanca publicitària en la que el PSC demana el SÍ. També podeu descarregar el nostre fulletó.

Encara aquesta setmana ha seguit la polèmica sobre la intervenció de Pepe Montilla a l’Escola d’Hivern del PSC. Una polèmica que vaig precisar amb un article publicat a El País amb el títol “Sostiene Montilla”. I la qüestió és ben senzilla: en un referèndum es fàcil que es produeixen estranyes coincidències, al cap i a la fi sols es possible votar sí o no (l’abstenció o el vot en blanc, també possibles, no tenen cap mena d’efecte polític). La qüestió és qui guanya si guanya el sí i qui guanya si guanya el no. En la nostra opinió, el sí ens porta cap a “més Europa”, i el no comportaria un fre al procés de construcció europea i un gravíssim risc de retrocedir. Entre d’altres coses, perquè a Europa el no concentra totes les forces euroescèptiques o antieuropees.

Aquesta és una de les raons que han portat al Grup dels Verds al Parlament Europeu a donar el seu suport a la Constitució europea. Com que ICV no difon la posició dels verds europeus al respecte, ho haurem de fer uns altres. Aquí trobareu la posició oficial dels Verds europeus sobre la Constitució europea. Em disculpo per la traducció casolana.

Aprofito per recomanar la lectura de diversos materials amb arguments en suport del sí. Es tracta d’una entrevista a Teresa Freixes, experta catalana en Dret europeu, un interessant article de Predrag Matvejevic sobre la laïcitat plural europea, l’article d’Enrique Barón sobre el nacionalisme basc i el sí a la Constitució europea, l’article d’Enrique Madina titulat “El Plan Europa”, les opinions de Vladimir Spidla, Comissari d’Ocupació, Afers Socials i Igualtat, l’article de Juan Manuel Fabra Vallés, President del Tribunal de Comptes Europeu, la tercera entrega del Butlletí de la Secretaria d’Estat de Comunicació “100 raons pel sí”, i, finalment, un important Manifest Ciutadà pel SÍ, signat, entre d’altres, per Isidre Molas, Casimir de Dalmau (antic Director del Patronat català pro Europa), Teresa Sandoval, Helena Guardans, Joaquim Triadú (antic Conseller de Presidència de la Generalitat), Carles Duarte (antic Secretari General de la Presidència de la Generalitat), Helena Guardans, Rafael Jorba, Josep M. Sanclimens, Lluís Foix i Juan José López Burniol.