El debat sobre la Constitució europea s'anima

Recordareu el meu entusiasme quan us explicava com havia anat l’acte d’inici de campanya amb Bertrand Delanoë (Alcalde de París), Walter Momper (President del Parlament de Berlín) i Pasqual Maragall. Si dijous a mitjanit estava encantat, no sé com m’hauré de fer per descriure l’acte de presentació del llibre d’Antoni Castells. Feia temps que no assistia a un festival europeista tan ple de contingut com carregat d’esperança. Ja abans de començar vaig tenir l’alegria de veure assegut a primera fila Joan Rigol (ex-President del Parlament), després d’haver saludat Miquel Roca que comentava la seva presència a un acte de difusió de la Constitució europea a Saragossa, on havia coincidit, entre d’altres, amb Luis López Guerra, Francisco Rubio Llorente, Alfonso Guerra i Juan Alberto Belloch.

Començava l’acte amb unes breus paraules de Josep M. Castellet, fent els honors en nom d’Edicions 62 i disculpant l’absència de Rosa Cullell (Consellera-delegada de l’editorial) deguda a motius professionals. Els presentadors del llibre no varen decebre l’auditori. Antoni Gutiérrez Díaz (des de la coherència europeista i d’esquerres de qui defensava fa deu anys la necessitat d’una Constitució europea, mentre d’altres li dèiem que era un bufanúvols...) deia no entendre els que diuen que la Constitució europea és rebutjable des de l’esquerra i l’ecologisme, tot recordant que el sindicalisme europeu i la gran majoria dels verds europeus defensen el ‘sí’, i negant la falsa idea que del ‘no’ Europa en sortiria enfortida. Josep Ramoneda ens parlava de drets, ciutadania i de construcció d’un espai de pau, prosperitat i justícia social, capaç de “contaminar” la resta del món. Finalment, Miquel Roca no sols va defensar un ‘sí’ a la Constitució, sinó que va reclamar un sí entusiasta (“la primera vegada que com a ciutadà em demanen el vot per fer Europa he de dir que no?”), i ho feia des d’una perspectiva nacionalista (“on podrà trobar Catalunya la millor comprensió de la seva reivindicació nacional que en un espai polític basat en el respecte a la diversitat?”). També va utilitzar un argument que potser farà fortuna quan deia: “jo, que no sóc ni he estat mai antiamericà, no entenc el ‘no’ dels que ho són, que sols podrien equilibrar el món unipolar que critiquen si Europa és més forta, és a dir, si guanya el ‘sí’”. Tots van lloar el llibre, però sobretot tos van refermar-me en la convicció que votant ‘sí’ a la Constitució, Europa guanya i, en canvi, si guanya el ‘no’, Europa hi surt perdent.

La campanya va agafant força en aquest primer cap de setmana i els arguments, fins ara, no aporten gaires novetats. Hem sentit dir a Carod Rovira que "avui no ens volen com a poble, però demà ens hauran d'acceptar com a Estat". No sembla que la millor manera que ens acceptin sigui dir ‘no’ a la Constitució feta per aquells que ens haurien d’acceptar. Però la polèmica més sorprenent ha estat la protagonitzada pel pronunciament de la Conferència Episcopal espanyola. La jerarquia catòlica no sembla interessada en una victòria del ‘sí’. Ara s’entén millor el paper de la COPE i Federico Jiménez Losantos. Per evitar acusacions de parcialitat al respecte em limito a reproduir l’article del Director de La Vanguardia publicat avui:

Iglesia y Europa

JOSÉ ANTICH - Director de LA VANGUARDIA - 06/02/2005

No ha podido ser más desacertado el pronunciamiento de la Conferencia Episcopal sobre la Constitución europea y el referéndum que se llevará a cabo el día 20. La gélida actitud de los obispos haciendo guiños a la abstención se asemeja más a un cierto desquite por actitudes gubernamentales en otras cuestiones que a una postura ante el propio tratado en sí. Y por eso me parece un error, ya que engorda la imagen de una Conferencia Episcopal instalada en el no a todo cuando una cosa es oponerse a decisiones políticas de su magisterio y otra muy distinta es querer jugar a partido político. Pero en cualquier caso no se puede negar que el pronunciamiento ha servido para acercar algo a los ciudadanos una campaña que les coge muy distantes y sobre cuya participación en las urnas existe un gran desconcierto. El apoyo de los dos principales partidos en España (PSOE y PP) y de tres grandes formaciones en Catalunya (PSC, CiU y PP) y de partidos líderes en sus comunidades autónomas como PNV en el País Vasco y Coalición Canaria en aquellas islas compite con la frialdad europea, con el sí en público pero combinado con las ganas de castigar al Gobierno y con un poso de sectores que ven en Europa una pérdida de identidad mientras otros creen que no se reconoce bastante la suya. Por eso la Iglesia habría tenido que ser más prudente.

Els arguments del no han trobat fins ara una resposta contundent.

• Quan diuen que la Constitució no es prou democràtica els convidem a llegir la resolució del Parlament europeu.
• Quan diuen que la Constitució no es prou europeista els convidem a llegir la declaració del Consell Català del Moviment Europeu.
• Quan diuen que la Constitució no és prou social els convidem a llegir la resolució de la Confederació Europea dels Sindicats.
• Quan diuen que la Constitució no és prou ecologista els convidem a llegir la moció adoptada pels Verds al Parlament europeu.
• Quan ens diuen que la Constitució no recull prou les aspiracions de les nacions sense Estat els convidem a llegir la declaració de la Conferència de Presidents de Regions amb Poder Legislatiu o la declaració de la Conferència de Presidents d’Assemblees Legislatives Regionals Europees.
• Quan ens diuen que la Constitució no té el recolzament de la societat civil catalana, els convidem a llegir la resolució del Cercle d’Economia o el Manifest ciutadà que porta el títol “La Constitució europea com a referent d’una Europa unida i democràtica”.
• Quan ens diuen que la Constitució no és prou d’esquerres, els convidem a llegir el text col·lectiu del Consell Editorial de la revista Iniciativa Socialista. Per cert, si us interessa saber qui són podeu visitar el seu web.

I és que realment, les raons del SÍ són moltes. Podeu trobar-les clicant aquí.

Aquesta setmana voldria destacar les raons oferides per Àngel Pes i Darío Valcárcel.

El debat seguirà animat fins el dia 20 de febrer. Podeu seguir-lo també a Internet en alguns llocs web força interessants:

www.elperiodico.com/info/suplementos/europa/cat/index_01.asp
www.europa2005.net
www.elpais.es/comunes/2005/constitucion_europea/index.html

Per estimular el debat a la xarxa és bo anar difonent llocs web on es troben opinions obertes al diàleg, que no tenen perquè coincidir amb la meva però que són gent que conec. Avui us convido a visitar els blogs de Lluís Foix, Arcadi Espada i la pàgina web de Daniel Sirera, portaveu adjunt del grup del PPC al Parlament de Catalunya.

No vull acabar sense comentar molt breument la desgràcia causada per l’esvoranc del Carmel. Cal, en primer lloc, ajudar les víctimes d’aquesta desgràcia, atenent-los en les seves necessitats d’allotjament i alleujant el cost econòmic d’una desgràcia que té també altres dimensions. En segon lloc, cal esbrinar les raons del desastre, perquè l’obra es desenvolupi amb total garantia per a les zones afectades i per evitar que es puguin reproduir en el futur en qualsevol obra pública de similars característiques. I, en tercer lloc, establir les responsabilitats que siguin del cas. Cal fer totes tres coses, però cal fer-ho rigorosament i en aquest ordre. No crec que estigui fora de lloc demanar prudència als partits de l’oposició municipal i als partits de l’oposició al Parlament, que són els mateixos. Una prudència encara més necessària en el cas d’aquells que governaven quan es va planificar i començar l’obra que avui està en entredit. Crec que la reacció de les institucions està essent la que correspon davant de fets com aquest. L’Ajuntament de Barcelona, encapçalat per Joan Clos, ha estat on li tocava, al costat dels veïns i veïnes afectats, donant-los suport i atenent les necessitats immediates. El govern de la Generalitat, encapçalat per Pasqual Maragall, està coordinant els esforços per esbrinar les raons del desastre, posar-hi remei, i impulsar una reforma integral del barri amb fons públics catalans, de l’Estat i de la Unió Europea. Cal destacar la feina feta pel Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, que no sols ha donat la cara des del primer moment, sinó que s’ha implicat les 24 hores del dia per avançar en les tres línies que abans esmentava. La seva sensibilitat personal i política i la seva llarga experiència de govern com a Alcalde de Girona l’estan guiant per a entomar de forma encertada un problema d’aquestes dimensions. I ho està demostrant cada minut que passa. Com ho demostrarà també en la seva compareixença davant del Parlament de Catalunya.