Han passat tantes coses i tan contradictòries en tan poc de temps que es fa francament difícil treure’n l’entrellat. Crec, sincerament, que és massa aviat per treure’n conclusions. Passa una mica com amb l’enquesta de La Vanguardia publicada avui: hi ha dades que indiquen un impacte profund en l’opinió pública però, en canvi, el mapa polític en resulta pràcticament inalterat. Poques conclusions es poden treure, doncs, de l’enquesta, el treball de camp de la qual s’ha realitzat en mig de la tempesta política. Sols m’atreveixo a extreure una conclusió definitiva: el govern Zapatero i el propi President del Govern, un any després de la seva victòria electoral, veuen augmentar el seu suport. I, lògicament, els socialistes ens en beneficiem molt.
L’origen de la tempesta polítca és conegut: debat sobre l’esfondrament del túnel de maniobres del Metro al Carmel. Gran agressivitat de les intervencions dels representants de CiU (Felip Puig i Artur Mas, que interpel·la directament al president). Ningú no entenia l’enorme crispació de CiU, més si es té en compte que l’anterior govern va ser qui va aprovar el projecte, el mètode constructiu, les mesures de control de seguretat de l’obra i un procediment de modificacions sobre la marxa que eren convalidades a pilota passada. Així les coses, el President atribueix l’agressivitat de CiU a un tema recollit per l’editorial d’un diari de Barcelona publicat aquell mateix dia: “el 3%”. Artur Mas reacciona amb virulència dient que s’estava “engegant la legislatura a fer punyetes”. El President retira l’expressió i Mas li ho agraeix amb les paraules “aquesta rectificació no l’humilia”.
A partir d’aquí es succeeixen les declaracions i contradeclaracions, la polèmica puja de to, CiU presenta una querella contra el President i el PP, més tard, presenta una moció de censura. Finalment, la querella és retirada i la moció de censura no es posa a votació, després d’un debat en el que es va produir una intervenció meva que trobareu aquí.
Amb raó molta gent no entén res i alguns deuen pensar que el President no anava tant desencertat quan parlava de “soufflé”, perquè, en efecte, ha baixat de cop. N’hi ha hagut prou amb una frase del President demanant excuses als ciutadans per haver donat la impressió que s’oblidava del Carmel i per haver suscitat una gran tensió entre les forces polítiques.
La querella s’ha retirat perquè CiU, com tothom, era conscient que aquesta querella estava condemnada a la inadmissió o a un ràpid arxiu. Per tant, la retirada de la querella no respon a un inexistent acord PSC-CiU, per molt que en Piqué hi insisteixi. Encara no entenc com CiU va cometre un error tan greu com el de presentar una querella contra el President de la Generalitat per una expressió utilitzada en un debat parlamentari i retirada tot seguit a instància del líder de CiU.
La moció de censura no s’ha posat a votació senzillament perquè es perdia de molt (15 vots a favor i 120 en contra). Del debat de la moció es poden destacar algunes contradiccions curioses. Per exemple, l’intent de Josep Piqué de donar lliçons sobre com abordar les situacions de crisi per part dels governs, oblidant les situacions de crisi de l’enfonsament del Prestige o de l’accident de l’avió Iacolev-42. O de donar lliçons sobre com s’han de fer les obres públiques, el mateix dia que es coneixia l’informe sobre les obres de l’AVE Madrid-Lleida, que mai no arribarà ni de lluny a la velocitat prevista. O de donar lliçons sobre transparència, oblidant que el PP va evitar amb els seus vots la creació d’onze Comissions d’Investigació, oblidant que el PP en la legislatura 1995-1999 no va donar suport a la creació d’una Comissió d’Investigació sobre presumptes cobraments irregulars de càrrecs públics i de partits polítics a partir de les informacions aparegudes a l’entorn del cas Torras-KIO. Oblidant sonades declaracions de companys seus de partit que deien que estaven en política per a enriquir-se o que tots els partits havien passat el plateret (en referència a suport econòmic per part d’empreses). A mi particularment em va sorprendre que Piqué qualifiqués de llarguíssims i insuportables els 23 anys de govern de CiU oblidant el suport que el PP va prestar-li al llarg dels darrers vuit anys d’aquests “llarguíssims i insuportables” vint-i-tres.
També vaig trobar horrorós en el discurs de Piqué el menyspreu de la política en boca d’un polític. És com si un metge abominés de la medecina; jo no em posaria mai a les seves mans, per si de cas... No crec que presentar una moció de censura i retirar-la abans que es posés a votació sigui precisament una bona manera de recuperar el prestigi perdut de la política. Ni tampoc omplir-se la boca de preocupació pels veïns del Carmel i fer que desapareguin completament del debat...
Mentre Piqué denuncia un pacte de silenci CiU-PSC, Mas denuncia un pacte PSC-PP amb la connivència d’ERC per marginar CiU. Sembla el joc dels disbarats: no existeix cap dels dos pactes denunciats. El que ara toca és fer que la Comissió d’Investigació doni prou garanties als ciutadans sobre la seguretat de les obres públiques i sobre la transparència dels procediments d’adjudicació. Les mesures preses pel govern (reforma de la llei de la Sindicatura de Comptes, creació de l’oficina anti-frau i llei d’incompatibilitats dels alts càrrecs) també contribuiran a aquesta tranquil·litat de la ciutadania. La tasca de la Fiscalia haurà de servir per esclarir quanta veritat hi havia al darrera del clamor del 3%. Els partits hauran de posar-se d’acord en mesures per limitar les despeses electorals i per modificar el finançament dels partits polítics. I ho hauran de fer demostrant que aquest no és un nou àmbit de tensió partidista sinó de garantia per a tots.
I tot això caldrà fer-ho en paral·lel a una acció de govern vigorosa, una acció d’oposició responsable, i un esforç comú per aprovar un nou Estatut d’Autonomia i un nou finançament. Com que sóc de mena optimista, crec que tot plegat és possible. I del que n’estic segur és que els socialistes catalans farem tot el que estigui al nostre abast per aconseguir-ho.
Capítol apart mereixerien els comentaris que, sobretot fora de Catalunya, s’han fet sobre la crisi i el seu ràpid final. S’ha sentit de tot: des de que sols a Catalunya hi ha corrupció (perquè enlloc més se’n parla tant), a que sols a Catalunya no se’n parla degut a l’omertà (en què quedem?). O és que ja no se’n recorden que a la Comunitat de Madrid van haver-se de repetir les eleccions autonòmiques perquè el resultat no havia agradat ni a corruptors ni a corruptes? Caldrà seguir d’aprop el sumari sobre el cas Majadahonda aviam si aquest cop se’n treu l’aigua clara.
Perquè no decaiguin altres qüestions de debat em permeto de recomanar-vos l’article de Miquel Caminal publicat a El País que porta el títol “L’Espanya plural i la Constitució federal”.
<< Inici