Commemoració, Estatut i finançament
Hem celebrat avui un Ple extraordinari del Parlament de Catalunya en commemoració del 25è aniversari de la constitució del Parlament de la Generalitat restituïda amb l’aprovació de l’Estatut de 1979 i les eleccions de març de 1980. El Ple ha consistit en les intervencions del Molt Honorable President del Parlament, dels Presidents dels Grups parlamentaris i del Molt Honorable President de la Generalitat. Ernest Benach, sobri i institucional, ens ha recordat el gran repte d’assentar les bases institucionals pels propers 25 anys. Joan Saura, reivindicatiu i exigent, ha dibuixat un horitzó d’ambició nacional. Josep Piqué, amb ofici, reclamava ambició i rigor, en definitiva, seny. Carod-Rovira, en la millor tradició oratòria d’ERC, ha trenat història i futur des del fil roig de l’independentisme de Macià. Manuela de Madre ha fet la millor intervenció de totes. No ho dic jo. No faig més que recollir desenes d’opinions escoltades en els passadissos del Parlament un cop celebrat el Ple i inaugurada l’exposició commemorativa de 25 anys de Parlament recuperat. Us convido a llegir la intervenció de la Presidenta del nostre Grup. Lligava ambició nacional amb ambició social, passant per una reivindicació del paper dels Ajuntaments i dels altres catalans, pilars de la reivindicació autonòmica, acabant per una reclamació d’unitat de les forces polítiques per tornar a fer un Estatut de tots que suposi més autogovern i millor finançament. Artur Mas, sens dubte mal aconsellat, ha emprat un to agressiu i sectari que li està fent guanyar fama d’antipàtic. “Sense nosaltres no hi haurà Estatut”, ha insistit en el dia menys adequat per fer-ho. Avui era el dia d’afirmar que entre tots farem un bon Estatut. Mas no ho ha vist així. I crec que s’ha equivocat moltíssim. El President Maragall ha subratllat la importància del respecte a les institucions, ha emplaçat els líders polítics a donar una nova empenta al procés d’elaboració estatutària, un cop la ponència hagi acabat la primera lectura, i s’ha manifestat favorable a que la futura llei electoral incorpori mecanismes que promoguin una composició més paritària en termes de gènere del nostre Parlament.
Tot apunta a que demà Artur Mas tornarà a cometre l’error de negar-li al President de la Generalitat la capacitat de convocar als líders polítics per impulsar el procés d’elaboració de l’Estatut. Si fos així, seria legítim plantejar un seguit de preguntes: Com és possible que els que han governat Catalunya al llarg de 23 anys vulguin ara afeblir les nostres institucions, primer amb una querella contra el President i ara negant-li la seva legítima autoritat? Com és possible que els que es diuen nacionalistes vulguin deixar tan clara la seva voluntat de posar per davant dels interessos del país, els seus petits interessos sectaris de partit? Com és possible que pretenguin que a partir d’ara algú cregui en la seva voluntat real de contribuir a l’aprovació del nou Estatut si mai no han ocultat la seva hostilitat a que aquesta aprovació es produeixi quan ells ja no governen? Espero equivocar-me, o que Mas rectifiqui. La gent de CiU no es mereix passar a la història com els que van bloquejar l’Estatut a causa del mal humor o la incapacitat política d’un petit grup dirigent cada cop més sectari i aïllat.
Aquesta setmana, però, ha tingut altres elements d’especial interès. Per exemple, la conferència de Pasqual Maragall al Foro organitzat pel diari ABC a Madrid. De vegades, alguna polèmica mediàtica generada per les seves intervencions dificulta fer-se una idea cabal del seu contingut. En aquest cas, la presentació d’un programa de reformes institucionals i socials i, en especial, dels arguments a favor de revisar el sistema de finançament autonòmic. De vegades sóc un mal pensat, com ara quan crec que algú volia obscurir una afirmació del President que hauria de fer reflexionar a molta gent Catalunya endins i Catalunya enfora: “Ara Catalunya és la quarta Comunitat Autònoma espanyola en renda per càpita abans d’impostos i l’octava després d’impostos”. Sí. Heu llegit bé. El sistema fiscal ens fa retrocedir quatre llocs en el rànquing de Comunitats Autònomes ordenades per renda per càpita. Com també haurien de moure a la reflexió les dades de l’Instituto Nacional de Estadística publicades pel diari EL PAIS segons les quals només Astúries, Balears i Galícia estan per sota de Catalunya en la taxa acumulada de creixement del Producte Interior Brut en el període 1999-2004.
Aquestes i altres dades ens porten necessàriament a parlar de la necessitat de revisar amb urgència el sistema de finançament autonòmic. En aquest sentit us recomano la lectura de l’interessant article de Xavier Vives publicat a La Vanguardia. Xavier Vives és, per cert, co-autor del llibre Políticas públicas y equilibrio territorial en el Estado Autonómico, publicat el 2003 per la Fundación BBVA i impulsat per l’Institut d’Estudis Autonòmics (IEA).
En els propers dies es coneixerà la proposta de l’IEA sobre finançament autonòmic a partir dels principis sobre aquesta matèria continguts en l’Acord del Tinell i la seva posta al dia realitzada en comú pels Consellers Castells, Huguet i Saura. Convé també conèixer quines han estat les posicions al respecte defensades per Artur Mas i, en una interessant i pedagògica conferència pronunciada aquesta mateixa setmana, per Josep Piqué.
Probablement aquesta sigui la qüestió més important de la negociació estatutària. I alguns elements relacionats amb aquesta qüestió estan ja a punt de ser abordats en altres àmbits, com és el cas del dèficit del finançament sanitari. També s’han produït algunes opinions que mostren una gran reticència a que el delicat tema del finançament s’abordi en el marc de la reforma estatutària. Cal dir que, tot i que alguns semblin desconèixer-ho, l’Estatut vigent ja conté les línies mestres de l’actual sistema de finançament, que es va veure completat amb l’aprovació de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes i amb els successius acords sobre finançament. Per tant, no és novetat que l’Estatut inclogui el tema del finançament. Com tampoc no ho és que no resolgui el tema de forma total i absoluta, ni que no es contemplin escenaris paral·lels de negociació multilateral, com ara el Consell de Política Fiscal i Financera.
En espera de la proposta de l’IEA, suggereixo vertebrar la discussió al voltant d’alguns elements que no sols poden afavorir el debat sinó, sobretot, la comprensió de les nostres posicions al respecte i la seva assumpció Catalunya enfora. Quin haurien de ser aquests elements? Primer, l’evidència que Catalunya necessita millorar significativament el seu finançament, per fer front a la necessitat de garantir la nostra competitivitat i aprofitar el nostre potencial de creixement econòmic –a través d’una adequada dotació de capital humà (infraestructures)- i per fer front als nostres dèficits socials (l’impacte de la immigració, l’existència de bosses de pobresa i exclusió, el dèficit sanitari, la problemàtica de la dependència, i les noves necessitats educatives –l’aplicació de la reforma i el repte de l’etapa 0-3 anys-). Segon: la necessitat d’un sistema transparent, just i solidari, és a dir, participat per les Comunitats Autònomes (fent de l’Agència Tributària un consorci en el que participin de forma decisiva les Administracions que ho desitgin), que redueixi diferències, que ajudi més els que més ho necessiten i, sobretot, que no penalitzi l’esforç fiscal i emprenedor dels que més aporten. Serem capaços de trobar la fòrmula a partir d’un gran consens Catalunya endins, que ens faci imparables Catalunya enfora? Tot i la dificultat, confio que sí.
Tot apunta a que demà Artur Mas tornarà a cometre l’error de negar-li al President de la Generalitat la capacitat de convocar als líders polítics per impulsar el procés d’elaboració de l’Estatut. Si fos així, seria legítim plantejar un seguit de preguntes: Com és possible que els que han governat Catalunya al llarg de 23 anys vulguin ara afeblir les nostres institucions, primer amb una querella contra el President i ara negant-li la seva legítima autoritat? Com és possible que els que es diuen nacionalistes vulguin deixar tan clara la seva voluntat de posar per davant dels interessos del país, els seus petits interessos sectaris de partit? Com és possible que pretenguin que a partir d’ara algú cregui en la seva voluntat real de contribuir a l’aprovació del nou Estatut si mai no han ocultat la seva hostilitat a que aquesta aprovació es produeixi quan ells ja no governen? Espero equivocar-me, o que Mas rectifiqui. La gent de CiU no es mereix passar a la història com els que van bloquejar l’Estatut a causa del mal humor o la incapacitat política d’un petit grup dirigent cada cop més sectari i aïllat.
Aquesta setmana, però, ha tingut altres elements d’especial interès. Per exemple, la conferència de Pasqual Maragall al Foro organitzat pel diari ABC a Madrid. De vegades, alguna polèmica mediàtica generada per les seves intervencions dificulta fer-se una idea cabal del seu contingut. En aquest cas, la presentació d’un programa de reformes institucionals i socials i, en especial, dels arguments a favor de revisar el sistema de finançament autonòmic. De vegades sóc un mal pensat, com ara quan crec que algú volia obscurir una afirmació del President que hauria de fer reflexionar a molta gent Catalunya endins i Catalunya enfora: “Ara Catalunya és la quarta Comunitat Autònoma espanyola en renda per càpita abans d’impostos i l’octava després d’impostos”. Sí. Heu llegit bé. El sistema fiscal ens fa retrocedir quatre llocs en el rànquing de Comunitats Autònomes ordenades per renda per càpita. Com també haurien de moure a la reflexió les dades de l’Instituto Nacional de Estadística publicades pel diari EL PAIS segons les quals només Astúries, Balears i Galícia estan per sota de Catalunya en la taxa acumulada de creixement del Producte Interior Brut en el període 1999-2004.
Aquestes i altres dades ens porten necessàriament a parlar de la necessitat de revisar amb urgència el sistema de finançament autonòmic. En aquest sentit us recomano la lectura de l’interessant article de Xavier Vives publicat a La Vanguardia. Xavier Vives és, per cert, co-autor del llibre Políticas públicas y equilibrio territorial en el Estado Autonómico, publicat el 2003 per la Fundación BBVA i impulsat per l’Institut d’Estudis Autonòmics (IEA).
En els propers dies es coneixerà la proposta de l’IEA sobre finançament autonòmic a partir dels principis sobre aquesta matèria continguts en l’Acord del Tinell i la seva posta al dia realitzada en comú pels Consellers Castells, Huguet i Saura. Convé també conèixer quines han estat les posicions al respecte defensades per Artur Mas i, en una interessant i pedagògica conferència pronunciada aquesta mateixa setmana, per Josep Piqué.
Probablement aquesta sigui la qüestió més important de la negociació estatutària. I alguns elements relacionats amb aquesta qüestió estan ja a punt de ser abordats en altres àmbits, com és el cas del dèficit del finançament sanitari. També s’han produït algunes opinions que mostren una gran reticència a que el delicat tema del finançament s’abordi en el marc de la reforma estatutària. Cal dir que, tot i que alguns semblin desconèixer-ho, l’Estatut vigent ja conté les línies mestres de l’actual sistema de finançament, que es va veure completat amb l’aprovació de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes i amb els successius acords sobre finançament. Per tant, no és novetat que l’Estatut inclogui el tema del finançament. Com tampoc no ho és que no resolgui el tema de forma total i absoluta, ni que no es contemplin escenaris paral·lels de negociació multilateral, com ara el Consell de Política Fiscal i Financera.
En espera de la proposta de l’IEA, suggereixo vertebrar la discussió al voltant d’alguns elements que no sols poden afavorir el debat sinó, sobretot, la comprensió de les nostres posicions al respecte i la seva assumpció Catalunya enfora. Quin haurien de ser aquests elements? Primer, l’evidència que Catalunya necessita millorar significativament el seu finançament, per fer front a la necessitat de garantir la nostra competitivitat i aprofitar el nostre potencial de creixement econòmic –a través d’una adequada dotació de capital humà (infraestructures)- i per fer front als nostres dèficits socials (l’impacte de la immigració, l’existència de bosses de pobresa i exclusió, el dèficit sanitari, la problemàtica de la dependència, i les noves necessitats educatives –l’aplicació de la reforma i el repte de l’etapa 0-3 anys-). Segon: la necessitat d’un sistema transparent, just i solidari, és a dir, participat per les Comunitats Autònomes (fent de l’Agència Tributària un consorci en el que participin de forma decisiva les Administracions que ho desitgin), que redueixi diferències, que ajudi més els que més ho necessiten i, sobretot, que no penalitzi l’esforç fiscal i emprenedor dels que més aporten. Serem capaços de trobar la fòrmula a partir d’un gran consens Catalunya endins, que ens faci imparables Catalunya enfora? Tot i la dificultat, confio que sí.
enviat per Miquel enllaç permanent 7:23 PM
Notes recents
<< Inici