Tot esperant el veredicte francès

Avui seguiré amb un intens neguit el referèndum francès sobre la Constitució europea de resultat imprevisible. Tot apunta a que serà molt ajustat i que el no s’imposarà per la mínima, encara que fins ahir els indecisos podien inclinar la balança en un o altre sentit. Si guanya el no les conseqüències seran enormes: un procés europeu estancat, l’afebliment de l’eix franco-alemany, la recomposició del mapa polític francès, divisió interna sense precedents en les partits més importants de França, etc. No cal dir que tot i que guanyés el sí, res no seguiria igual, però no hi ha dubte que seria el millor per a França i per Europa. En un interessant article publicat avui al quadern de diumenge de El País, Joaquín Estefanía apunta les causes econòmiques del malestar que ha donat ales al no a França i a d’altres països. En una entrevista publicada divendres a Le Monde, François Hollande, primer secretari del Partit Socialista francès, marcava la seva posició i el disgust per l’actitud deslleial de determinats dirigents del PS que han fet campanya pel no després d’haver perdut el referèndum intern celebrat per aquest partit. Aprofito per dir que Fabius no em va agradar mai. Zapatero, Schröeder i Maragall han participat en actes en favor del sí en els darrers dies de campanya assenyalant la importància que té pel socialisme europeu la ratificació de la Constitució europea. Una Constitució que, contràriament al que es diu, és innecessària pel neoliberalisme i, per contra, és imprescindible pels que apostem per la cohesió social.

A casa nostra segueix el debat sobre l’Estatut i el finançament. Em preguntaven sobre tot això en una entrevista publicada al diari digital Diario Directo. El debat s’ha vist animat per l’acord al que han arribat el President de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, i el Secretari general del Partit Socialista del País Valencià-PSOE, Joan Ignasi Pla, sobre la reforma de l’Estatut d’aquella Comunitat. Aquí hi trobareu el text de l’acord.

Artur Mas segueix entestat a defensar la seva proposta de finançament, que no és sinó un concert econòmic al que s’han canviat els noms per dissimular. O no toca de peus a terra o no vol que s’aprovi l’Estatut en aquesta legislatura. No està servint l’interès de Catalunya quan defensa una proposta condemnada al fracàs. I tampoc no s’entén que reclami unitat dels partits catalans a Madrid, quan ell està fent tot el possible perquè l’Estatut no hi arribi a Madrid! Com ho demostra també el seu entestament en una bilateralitat impossible, entenent bilateralitat com una relació entre Catalunya i Espanya sense tenir present el caràcter autonòmic de l’Estat, com demostra l’article de Javier Pérez Royo publicat ahir a El País. O la insistència en una agència tributària catalana absolutament independent de l’administració tributària espanyola. ¿Com convencerem l’Estat de recaptar nosaltres els seus impostos si al mateix temps neguem qualsevol tipus de coordinació entre l’Agència catalana i l’Agència espanyola? ¿O és que no ens interessa també a nosaltres algun tipus de participació en l’administració tributària general a efectes d’intercanvi d’informació i per assegurar que tothom fa el mateix esforç fiscal?

Mentre Mas desqualifica la proposta de finançament feta pel Govern, més enllà de l’Ebre la proposta catalana ha seguit rebent crítiques aspres i aixecant fortes resistències. Per això vaig publicar un article a ABC demanant més reflexió i més calma en el moment d’analitzar les propostes fetes des de Catalunya. He de dir, però, que m’havia passat per alt un editorial equilibrat publicat el 9 de maig pel diari econòmic Cinco días. Aprofito per proporcionar-vos unes dades de suport del Departament d’Economia i Finances que justifiquen la proposta feta pel Govern.

Amb motiu de la seva conferència pronunciada en el Cercle Financer de La Caixa, el President Rodríguez Zapatero va tornar a afirmar el caràcter solidari de Catalunya i la necessitat de modificar el sistema de finançament. En aquesta important conferència, Zapatero assenyalava les línies prioritàries de la política econòmica del seu govern que van ser rebudes de forma extraordinàriament positiva per part dels principals exponents de l’empresariat català. En vaig parlar en un article publicat el dia 26 al diari Expansión.

Dijous varem aconseguir que el Parlament aprovés una resolució sobre la participació catalana a la Fira de Frankfurt que impedís qualsevol intent d’exclusió per raons lingüístiques. Amb una redacció digna d’equilibristes, varem fer compatible la necessària priorització de la literatura catalana amb l’afirmació de la diversitat de la cultura catalana. Tenia raó l’editor Ernest Folch quan deia ahir en unes declaracions al diari La Vanguardia que resulta preocupant que s’hagi d’aprovar una resolució tan òbvia com que dos i dos són quatre; però el problema és que hi havia qui volia aprovar una resolució que deia que dos i dos eren tres...

Em sorprèn que les declaracions d’Artur Mas a la Segarra afirmant que: “calen més inversions, no més presons”, no hagin obtingut cap premi a l’expressió més demagògica de l’any. O bé Artur Mas pensa que no calen més presons perquè els delinqüents condemnats poden estar amuntegats de mala manera en establiments penitenciaris massificats, o que no en calen més perquè tant se val tenir delinqüents condemnats al carrer. Fa fredor pensar que una persona que pensa així pugui aspirar a presidir la Generalitat.

Acabo amb tres recomanacions de llibres ben recents. Estic a punt d’acabar de llegir el llibre de Joan Ridao, portaveu parlamentari d’ERC, “Les contradiccions del catalanisme” (ed. L’esfera dels llibres). En aquest llibre Ridao explora les arrels populars i d’esquerres del catalanisme, les diferents visions del federalisme i reivindica la legitimitat d’una opció independentista disposada a explorar a fons les possibilitats d’un federalisme plurinacional.

El segon i el tercer llibres que us recomano tenen a veure amb una reflexió a fons especialment pertinent en un dia com avui en el que tots estem esperant el veredicte francès. “Por qué Europa liderará el siglo XXI” de Mark Leonard (ed. Taurus), defensa el triomf del model europeu arreu del món gràcies a la força dels seus valors, l’eficàcia de les seves polítiques i una pràctica internacionalista solidària, en contraposició als intents del model imperial dels USA de prevaldre a través de la força militar. “Un nouveau paradigme. Pour comprendre le monde d’aujourd’hui” d’Alain Touraine (ed. Fayard), és la darrera obra d’un prolífic i prestigiós autor que analitza les claus interpretatives del món globalitzat de principis del segle XXI.