Tot esperant el canvi a Galícia

Avui sols interessa el resultat de les eleccions a Galícia. Si voleu el meu pronòstic, aquí el teniu: Fraga perd la majoria absoluta, Pérez Touriño i el PSdeG pugen de forma espectacular i fan majoria amb el BNG d’Anxo Quintana. Amen. Espero demà cantar l’al·leluia al programa de Josep Cuní a TV3

A Catalunya, seguim treballant per tenir un nou Estatut. Aquesta setmana s’ha produït un petit ensurt en el grup de treball, que em permet explicar novament les nostres intencions i propostes. En efecte, dimarts Lídia Santos en nom del nostre grup parlamentari va presentar unes propostes concretes de redacció d’alguns articles sobre competències fent un esforç per reduir el text i per incorporar les observacions de l’Institut d’Estudis Autonòmics a la primera lectura realitzada en ponència. Mentre el PP valorava de forma positiva la proposta, la resta de grups considerava que es tractava d’un pervers intent de retallar competències. Ens va sorprendre molt que algun soci de govern parlés de pacte PSC-PP per retallar l’Estatut. O bé no és cert i hauria de rectificar, o bé hauria d’explicar com és que segueix al govern amb nosaltres. No voldria creure que els seus principis són tan acomodaticis com per seguir governant amb un partit que creu que té un “pacte de sang” amb el PP... És per tant molt probable que es tracti d’una exageració fruit de la necessitat d’aixecar titulars dia sí, dia també.

Però l’anècdota, com deia, serveix per manifestar novament que nosaltres treballarem per un acord que se situï en el marc constitucional, que no participarem en l’engany a l’opinió pública que suposaria donar per bo un acord condemnat al fracàs. D’altra banda també volem mantenir la coherència amb el nostre projecte polític. Per posar un exemple, nosaltres no defensem el concert econòmic no sols perquè és inconstitucional, sinó perquè considerem que és un model insolidari que no es pot defensar des de posicions socialistes i federalistes.

En algunes d’aquestes polèmiques s’observa encara una temptació a jutjar les propostes en funció de la simpatia que generen a Convergència i Unió, com si això fos la màxima garantia de catalanitat. No seran els que es van negar a reformar l’Estatut en 25 anys els que ara ens voldran imposar als demés els seus criteris!

Caldria recordar-li tot això a Duran Lleida quan diu que els interessos del PSOE són contradictoris amb els interessos de Catalunya. Ell, que ens diu que no som un partit d’estricta obediència catalana, va acceptar al llarg de vuit anys la supeditació a un pacte amb el PP, perquè, és clar, Aznar sí tenia interessos compatibles amb els de Catalunya... En canvi, Zapatero és el gran problema de Catalunya segons Duran. El problema és, precisament, el President del Govern espanyol que ha impulsat el retorn dels papers de Salamanca, el reconeixement institucional del català a Europa, la presència dels governs autonòmics a les delegacions d’Espanya a les reunions europees, que ha dit que donarà suport a un Estatut aprovat per una gran majoria i que se situï en el marc de la Constitució. Jo no sé si a Duran Aznar li semblava una benedicció perquè mai no se li hagués acudit ampliar el dret al matrimoni als homosexuals...

Però els problemes del nou Estatut no són tant sols d’ordre polític, sinó que plantegen qüestions jurídiques no gens senzilles. És per això que divendres i dissabte, la Fundació Rafael Campalans va convidar una bona quarantena d’especialistes en dret constitucional, de dins i fora de Catalunya, per valorar diferents aspectes de la proposta de nou Estatut. Aquest Seminari ens va servir per a detectar problemes i apuntar solucions jurídiques, també amb respecte d’un dels objectius que tots els partits compartim: el d’evitar que normatives estatals limiten l’exercici de les competències exclusives de la Generalitat (el mal anomenat “blindatge” competencial).

També s’ha desenvolupat al llarg d’aquests dies una polèmica sobre la definició de Catalunya com a nació. Una polèmica que, en certa mesura, connecta amb el debat obert per una plataforma d’intel·lectuals que acusen tots els partits catalans de ser nacionalistes. El PSC sempre ha cregut que nació i nacionalitat són sinònims, que Espanya és una nació de nacions, i que ningú no hauria de discutir a ningú la seva identitat. I creiem que defensar que Catalunya és una nació no ens converteix en nacionalistes. El diari ABC em va publicar un article sobre aquest tema en la seva edició per a tota Espanya que portava el títol: “A vueltas con el nacionalismo”.

Però tot i aquestes polèmiques segueixo creient que el principal obstacle pel nou Estatut és que CiU no vol que s’aprovi perquè considera que això els allunyaria encara més del seu retorn al Govern de Catalunya. Però el que més els allunya d’aquest objectiu és Artur Mas. L’home que troba arguments a les escombraries i a les papereres. Com és possible que pretengui ser President de la Generalitat algú que es rebaixa a fer el paper d’un diputat de quarta fila? Com és possible que pretengui ser President de la Generalitat algú que juga a desprestigiar i confondre la Policia de Catalunya? El mateix que diu que calen “més inversions i menys presons” després d’haver governat deixant les presons catalans en risc de col·lapse. El mateix que parla de “kale borroka” amb relació amb l’homicidi de Berga i encara no sabem ben bé què volia dir. La principal exigència que se li pot fer a qui vol arribar un dia a ser President de la Generalitat és que no rebaixi la política a l’alçada de les papereres, que no jugui al desprestigi de les institucions, que no afebleixi els mecanismes que han de garantir al seguretat d’una societat democràtica. És a dir, tot el contrari del que fa Artur Mas.

Tercer dissabte consecutiu amb manifestació de dretes. Fa quinze dies, contra la política antiterrorista del Govern, que compta, en aquest cas, amb el suport de tots els partits democràtics llevat del PP. La setmana passada, contra el retorn a Catalunya dels papers espoliats després de la guerra civil. Ahir contra el matrimoni entre persones del mateix sexe. El PP, després del seu interminable viatge al centre, està donant la volta. No és exagerat parlar, en aquest cas, d’involució, de retorn als orígens, a les concentracions a la Plaza de Oriente, a la intolerància envers els rojos-separatistas-gays. Espero que Rajoy reflexioni i rectifiqui: els ciutadans van donar l’esquena al PP a causa fonamentalment de l’actitud predemocràtica d’Aznar i el seu cercle íntim. Si no rectifica, Rajoy serà sacrificat a curt o mig termini. I potser això és el que busquen alguns dels que volen que torni Aznar. Per cert, va ser curiós veure els bisbes manifestant-se. Deien fer-ho en favor de la família, però devia ser de la família espanyola, perquè quan es tractava de defensar les famílies iraquianes no els vàrem veure per enlloc. Cal celebrar la major prudència dels bisbes catalans. Sobre la qüestió cal llegir els dos magnífics articles de Juan José Tamayo i Carlos García de Andoín publicats avui al diari El País.

La cimera europea ha acabat en fracàs. A la incertesa de la ratificació de la Constitució europea, s’hi afegeix ara el desacord sobre les perspectives financeres. Ja vàrem que el “no” obria la porta a “menys Europa”. Per desgràcia el nostre temor s’ha confirmat d’immediat i amb més força del que pensàvem. Però això no ens ha d’aturar, tal com reclama Lluís Foix en un article publicat a La Vanguardia. Per cert, us convido a seguir les reflexions que publica al seu bloc a Internet.