Estatut, alerta roja

A menys de quinze dies de la celebració del ple que hauria d’aprovar el projecte de nou Estatut d’Autonomia de Catalunya crec obligat encendre les llums d’alerta sobre l’eventualitat que no s’arribi a aprovar degut a la intransigència de CiU. Espero que Artur Mas sigui conscient que ell també s’hi juga molt amb el desenllaç del procés estatutari com subratlla molt encertadament Jordi Sánchez en l’article que publicava dijous a El Periódico de Catalunya. És d’esperar també que molts dels dirigents que estan activament implicats en aquest tram final del procés llegeixin i acceptin el bon consell de l’experiència d’Antoni Gutiérrez Díaz recollit en l’article que va publicar dimecres a La Vanguardia.

Ningú no s’estranyarà que el Guti també es mostri decididament partidari d’atendre les recomanacions del Consell Consultiu, com a màxima garantia d’èxit en la discussió parlamentària a Madrid però també com a instrument per a trobar punts de consens. Però dels articles més recents que he llegit sobre la polèmica al voltant del caràcter del Dictamen del Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya, destaca el publicat divendres a El País per Xavier Arbós. Tota una lliçó de respecte institucional, que resulta penós haver de recordar de tant en tant a destacats dirigents polítics.

Però sens dubte la principal notícia de la setmana ha estat la presentació d’una “nova” proposta de finançament per part de CiU que s’anunciava com un pas en favor de l’acord. M’hi he referit extensament en un article publicat divendres al diari Expansión. Realment la proposta no difereix significativament de l’anterior model presentat per CiU. No deixa de ser un sistema de concert econòmic i cupo, que se situa fora de la Constitució, com es desprèn d’aquest breu i entenedor informe publicat avui per El País. Tampoc manca de contundència l’opinió que li mereix la nova proposta de finançament de CiU a Juan José López Burniol recollida en l’article que publica avui El Periódico.

Si CiU no s’encaparra en desbordar la Constitució per fer fracassar l’Estatut, l’acord és possible i s’aprovarà un projecte de nou Estatut amb la màxima ambició, com ho demostra la relativa facilitat en que CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA hem acordat ja resoldre 14 dels 18 aspectes considerats inconstitucionals pel Consell Consultiu. Si CiU insisteix en recollir aspectes inconstitucionals no hi haurà Estatut. Perquè mentre no hi ha majoria per canviar la Constitució, si hi ha majoria per canviar l’Estatut en el marc de la Constitució. Per tant, els que sols volen un Estatut si desborda la Constitució vigent és que no volen Estatut.

Avui hem d’encendre l’alerta roja, perquè tot apunta a que CiU ha decidit ja negar el seu suport al nou Estatut. Ja fa temps que des de CiU s’afirma que no aprovaran un Estatut que sigui acceptable pel PSOE, recentment hem vist com no acceptaven el dictamen del Consell Consultiu de la Generalitat, i ara condicionen el seu vot final a la inclusió d’un model de finançament inspirat en el sistema de concert econòmic i cupo i es neguen a acceptar el model proposat pel Govern de Catalunya que sí té l’aval de constitucionalitat del Consell Consultiu i que conté una previsió d’equiparació de rendiments al sistema foral.

És normal que hi hagi gent que no entengui aquesta posició de CiU. Com podrà explicar CiU com a partit nacionalista, que bloqueja un indubtable avenç en matèria de finançament i d’autogovern sols pel fet d’estar a l’oposició? I també és lògic que alguns considerin impossible un fracàs de l’Estatut per les conseqüències negatives per Catalunya. Si aquesta proposta d’Estatut queda enterrada, quan es tornarà a posar sobre la taula la possibilitat d’un avenç similar? D’aquí a cinc anys, deu anys? Com viurem des de Catalunya la incorporació d’avenços en el autogovern de Comunitats Autònomes que sí reformaran els seus Estatuts, incorporant-hi elements recollits a la proposta que aquí hauria estat rebutjada?

Si no hi ha Estatut tots els partits seríem censurats per la societat catalana. Es parlaria de la supeditació del PSC al PSOE, de la deslleialtat i la immaduresa d’ERC, o de la intransigència de CiU que demostraria que el seu patriotisme és instrumental i posaria en evidència la seva incapacitat de superar la derrota del 2003 i el fet que el nou Estatut s’aprovi quan estan a l’oposició i el President de la Generalitat és Pasqual Maragall.

Ningú no entendria que malmetéssim una oportunitat única i l’evidència que el govern Zapatero és un ferm aliat de Catalunya. Per cert, els que pretenen que PP i PSOE són el mateix, tenen el debat perdut per golejada. Sols caldria, per exemple, que haguessin vist la portada del diari ABC d’ahir dissabte. Primer titulat destacadíssim: “Cataluña logra el registro como ‘nación cultural’ en internet con el visto bueno del Gobierno”. I perquè cap dels seus lectors pensi que això pot ser bo, hi posen a sota un subtítol que diu: “Se autoriza el dominio ‘.cat’ para desligarse de las páginas ‘españolas’” (sic). Com si no hi haguessin ja dominis per evitar utilitzar (si és que es vol evitar) el domini ‘.es’, com ara els dominis ‘.com’, ‘.net’, ‘.org’, ‘.eu’, ‘.name’, i d’altres. Que el domini ‘.cat’ sigui un domini patrocinat, no territorial, pensat per la comunitat lingüística i cultural catalana, que no és cert que s’hagi produït el registre internacional de Catalunya com a nació cultural, que els nacionalistes el que volen és un domini ‘.ct’, és el de menys. L’important per a ABC és que el Ministre d’Indústria ha donat el seu vist-i-plau a una “aspiració particularista” i que això és degut a que “Zapatero ha reconocido a Catalunya como nación de forma apresurada”.

Aprofito per felicitar Amadeu Abril i tota la gent de l’associació puntCAT per un èxit ben merescut i guanyat a pols amb discreció i professionalitat.

No ha estat aquesta la única notícia que desmenteix amb rotunditat que PP i PSOE siguin el mateix. La pròpia portada de l’ABC d’ahir mostra l’hostilitat envers l’OPA de Gas Natural a Endesa amb unes declaracions del President d’Endesa, Manuel Pizarro, que diu “Nunca seré empleado de La Caixa”. També es pot trobar a la mateixa portada la notícia de l’increment dels impostos sobre l’alcohol i el tabac per a finançar la sanitat, en el marc d’una aportació directa del govern d’Espanya a la Generalitat que suposarà enguany 420 milions d’euros. També aquesta setmana s’ha aprovat al Congrés dels Diputats la llei per la que es retornaran a la Generalitat els papers incautats durant la Guerra Civil i dipositats a l’Arxiu de Salamanca, i s’han retirat recursos d’inconstitucionalitat creuats entre l’Estat i la Generalitat. No, PP i PSOE no són el mateix, diguin el que diguin els dirigents de CiU disposats a tot perquè s’oblidi que per dues vegades van votar la investidura d’Aznar i que van renunciar a reformar l’Estatut a canvi del suport del PP al Parlament de Catalunya.

Però els efectes positius a Catalunya de la política del Govern socialista van molt més enllà. Hauríem de recordar la taxa de creixement econòmic del 3,4%, el fort increment de la inversió en equipament, un diferencial positiu amb respecte de la UEM (Unió Europea-12), una contenció de la inflació especialment meritòria en un context de fortíssima alça dels preus del carburant, un creixement de l’ocupació de 900.000 persones entre el segon trimestre del 2004 i el segon trimestre del 2005 (que és la meitat del total de llocs de treball creats a la Unió Europea), elements tots ells que parlen d’economia sanejada, competitivitat empresarial i confiança de la inversió estrangera.

Parlant d’economia, recomano la lectura d’un article de Mario Trinidad publicat a El País en el que defensa la necessitat que Europa trobi el seu propi camí (i no pretengui copiar el model nord-americà) per sobreviure a la globalització. I també el darrer llibre del meu amic Manuel Escudero que publicat per Espasa amb el títol “Homo globalis. En busca del buen gobierno” defensa el reconeixement d’un nou subjecte polític, el “ciutadà global”, que li permet passar del republicanisme cívic de Philip Pettit al socialisme ciutadà que ell defensa com a teoria polític pel bon govern de la globalització en una perspectiva emancipadora de tota la Humanitat. Coincideix en bona mesura amb els plantejaments de pensadors com David Held (de qui vaig recomanar també l’interessant llibre “Un pacto global” publicat recentment per Taurus) i Ulrich Beck. No us podeu perdre tampoc la reflexió que fa Joseph Stiglitz en un article que publica avui el diari El País sobre el model econòmic nord-americà posat a prova per la catàstrofe de l’huracà Katrina. Per cert, la nostra companya Lourdes Muñoz ha obert un blog en el que explica la seva dramàtica experiència a Nova Orleans.

Avui se celebren eleccions generals a la República Federal Alemanya. En els darrers deu dies, Gerhard Schröder i l’SPD han escurçat de forma notable l’avantatge que tenien Angela Merkel i la CDU/CSU. No cal dir que desitjaria una victòria de Schröder, que és un magnífic candidat en campanya com vaig poder comprovar personalment amb motiu de la seva primera victòria el 1998. Per cert, aquest és també el desig de Gunter Grass que s’ha manifestat novament a favor dels socialdemòcrates amb un article vibrant publicat divendres a El País. Des de la Festa de la Rosa que hem celebrat avui a Gavà, el PSC desitja sort als companys d’Alemanya. Podeu seguir el desenllaç de la nit electoral a través del web en castellà de Deutsche Welle.

Finalment, aquí hi trobareu la important conferència pronunciada divendres pel Primer Secretari del PSC, José Montilla. Aprofito per saludar el diari digital progressista a Internet dirigit per Enric Sopena.

Recomanació d’enllaços d’interès realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.forum-edemo.org

VI Fòrum Mundial 2005 sobre e-Democràcia (París)

Els propers dies 28 i 29 de setembre tindrà lloc el VI Fòrum e-Democràcia 2005 a Issy-les-Moulineaux (París). En aquesta edició, la qüestió general que es planteja és: "De l’e-Administració a l’ e-Democràcia: Una nova societat?"

Una reflexió que sorgeix en un context marcat per l’activisme a la xarxa, la capacitat mobilitzadora de la societat a Internet i la seva influència, cada cop més clara, en l’àmbit de la política. Aquest fet es va poder constatar en la darrera campanya del referèndum francès sobre la Constitució europea, on un estudi de la Université de Technologie de Compiègne va aportar dades molt interessants sobre el paper cabdal que han tingut els blogs, determinades pàgines webs i els seus vincles a l’hora de decantar l’opinió pública i el seu vot.

Les conferències i taules rodones simultànies tractaran temes diversos vinculats a l’e-democràcia. Entre els participants d’aquesta sisena edició podem destacar, entre d’altres : André Santini, president del Global Cities Dialogue; el fundador de Politics Online, Phil Noble (va fundar la companyia l’any 96. Politics Online és l’empresa americana de política a Internet més veterana. Proporciona noticíes, eines i estratègies per l’ús d’Internet en la política i en els afers públics); el president del Club de l’Hyper-République, Pierre de la Coste, i el president del Parlament de Catalunya (en aquest cas com a president de la CALRE), Ernest Benach.

Podeu consultar aquí la llista de totes les persones que han intervingut fins ara (classificada per països). L’any passat, el 5ème Forum Mondial iDémocratie va comptar amb la participació de més de 1.500 persones i ponents internacionals destacats en els àmbits de l’e-democràcia i l’administració electrònica.