Se'ns ha girat molta feina

Em sembla que Montserrat Roig va escriure una novel·la amb el títol “Molta roba i poc sabó”, era un llibre que corria per casa dels meus pares però que no vaig llegir. Aquests dies no em puc treure del cap aquest títol perquè és precisament la sensació que tinc, molta feina per fer i poc temps i personal per fer-la. És degut a la brutal reacció del PP? És per la sorpresa que en un primer moment sembla haver deixat estabornit el PSOE i altres sectors progressistes i liberals espanyols? No ho sé, però el cas és que, novament, ens toca a nosaltres fer pràcticament tota la feina d’explicar l’Estatut, què és i què no és. Com ho faig jo mateix, pensant més en la gent d'aquí, en aquest article publicat al setmanari ACTUAL. Personalment no dono a l’abast responent correus electrònics, molts de felicitació, però també n’hi han amb preguntes i inquietuds. Alguns escrits amb fúria de banda i banda.

Com a mostra us adjunto l’inici de la resposta que he fet a un d’ells: "1. No queremos la independencia de Cataluña. 2. No queremos que los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña tengan más derechos que otros ciudadanos españoles. 3. No pedimos ningún privilegio, es decir, no pedimos para nosotros nada que neguemos a otros (como el concierto vasco o navarro). 4. La reforma del Estatuto que proponemos no requiere de la reforma de la Constitución. 5. Siendo la Constitución interpretable, y habiendo en España 42 millones de expertos constitucionalistas, nos hemos ajustado a la interpretación que de ella ha hecho el Consell Consultiu de la Generalitat (cuestionada duramente por nacionalistas e independentistas), sin negar que haya otras interpretaciones posibles. 6. Queremos más autogobierno, más competencias, mejor financiación y un reconocimiento de la personalidad nacional de Cataluña. 7. Es una demanda avalada por 120 de los 135 diputados y diputadas del Parlament de Cataluña. 8. Es una propuesta que llega a las Cortes Generales para ser negociada y sin que nadie (ni siquiera Esquerra Republicana de Catalunya) le haya negado a las Cortes Generales la decisión última sobre esta cuestión. 9. Libertad, igualdad y fraternidad. Sí. Democracia, también. Reconocimiento a las diferencias, también. Tolerancia, diálogo y pacto, todo. 10. ¿Dónde está el problema? ¿O es que el problema es que ni siquiera se quiere discutir el contenido de la propuesta?".

Potser em va sortir una mica picat, però qui m’haviat enviat el primer email m’ha tornat a respondre en un to ben diferent al del primer missatge. La qual cosa em porta a la conclusió que l’esforç pedagògic no sols no és inútil (i que per tant no condueix a la melancolia) sinó que és del tot necessari.

Per això demà mateix a les 12h. Manuela de Madre, Daniel Fernández i jo mateix presentem la campanya d’explicació adreçada a la resta d’Espanya que farà el PSC. Per cert, Daniel Fernández va fer una magistral presentació davant del Grup parlamentari socialista al Congrés, que va contribuir a esvair algun dubte i no pocs fantasmes. Ho recull avui en la seva crònica setmanal a El País Soledad Gallego-Díaz.

La lectura de la premsa d’avui proporciona molts motius de satisfacció, alguns de preocupació però, sobretot, moltes pistes sobre què cal fer. La Vanguardia és, en aquest sentit, esplèndida. Publica una enquesta, l’explica, conté una entrevista amb José Montilla i un article de Jordi Pujol. Insuperable. Però anem a pams. L’enquesta ens diu moltíssimes coses. Que l’aprovació del proposta d’Estatut ha estat ben rebuda a Catalunya. Que es considera lògic que sigui modificada per les Corts Generals. Que s’ha enfortit el lideratge del President Maragall, que Artur Mas n’ha sortit també beneficiat, que el PSC és el partit que més s’ha esforçat en que la proposta d’Estatut s’aprovés, que el mapa electoral experimentaria variacions molt lleugeres (PSC 44 escons (+2), CiU 43 escons (-3), ERC 23 escons (=), PP 15 escons (=), ICV-EUiA 10 escons (+1). Podeu llegir l’editorial d’Alfredo Abián i el magnífic comentari a l’enquesta fet pel seu responsable, Julián Santamaría. L’entrevista a José Montilla, obra d’Enric Juliana i Cristina Sen, és la millor explicació a la situació actual i a les seves perspectives immediates. En un article d’obligada lectura, Jordi Pujol demostra un cop més que el reconeixement que vaig fer de la seva figura en el debat sobre l’Estatut no sols no era exagerat (com algú em va dir) sinó totalment merescut.

El Periódico també publica una interessant enquesta, les dades de la qual coincideixen en gran mesura amb les de La Vanguardia. Un 57% dels catalans estaria satisfet amb la proposta de nou Estatut. Un 58.8% creuen que el President Maragall ho ha fet bé o molt bé, percentatge que és un 50.5% en el cas d’Artur Mas, 47,9% en el cas de Carod-Rovira, i 44,1% en el cas de Joan Saura. També en aquesta enquesta el PSC és considerat com el partit que ha fet més perquè la proposta de nou Estatut s’aprovés. Un 77.8% dels enquestats creuen que ara el que cal és negociar i mirar d’aconseguir el màxim que es pugui. L’estimació de vot registra un empat entre PSC i CiU, tot i que en vot directe l’avantatge del PSC sobre CiU és de 9,2 punts. Les preferències com a President estan entre el 53.8% per Maragall i el 34.5% per Mas.

El País també publica avui una enquesta en que es veu clarament (i ho subratlla el propi diari en el seu editorial quan diu que aquest és precisament el fet diferencial en el que Catalunya basa les reivindicacions de major autonomia) la diferent percepció de les coses que es té a Catalunya i a la resta d’Espanya; per exemple, són majoria els espanyols que creuen que l’Estatut posa en perill la unitat d’Espanya i que és insolidari. Dit això, també són majoria els espanyols que creuen que el que cal fer és negociar el text estatutari per aconseguir que s’aprovi, i els que pensen que cal modificar el sistema de finançament autonòmic encara que creguin que Catalunya no n’ha de tenir un de propi.

L’actitud del PP és irresponsable, incendiària i antidemocràtica. Com es pot negar algú a discutir sobre una proposta aprovada per 120 dels 135 diputats del Parlament de Catalunya, tramitada d’acord amb les regles del joc, i amb un contingut que ha estat revisat des del punt de vista de la seva constitucionalitat pel Consell Consultiu de la Generalitat? És evident que el PP vol utilitzar el procés d’elaboració de l’Estatut per erosionar personalment José Luis Rodríguez Zapatero. I des de Catalunya seríem o bé idiotes o bé irresponsables si no en fóssim conscients. Els que volem que s’aprovi l’Estatut no sols hem fet esforços per a l’acord aquí, sinó que hem de fer tots els esforços que calgui per arribar a un acord allà. Un acord que no pot ser altre que un acord amb Zapatero i el PSOE. No hem de caure en el parany de la provocació, ni afegir sorolls o proporcionar falsos pretextes a la cridòria organitzada pel PP. No podem, ni per acció ni per omissió, afeblir Zapatero, que és la millor garantia per l’avenç en el nostre autogovern i el nostre finançament, i en una concepció plural d’Espanya. Com ho ha demostrat ja en moltes ocasions.

Per això convé explicar l’Estatut, el seu contingut i les seves intencions. Convé esvair dubtes i combatre fantasmes. En aquest sentit és útil recuperar el debat que es va produir el 1978 sobre el terme “nacionalitats”. Per això us proposo la lectura d’aquest article de Julián Marías (filòsof, senador per designació reial que n’era contrari) i les respostes de Josep Melià (intel·lectual i periodista mallorquí, col·laborador de Suárez, membre d’UCD, CDS i posteriorment d’Unió Mallorquina), Alexandre Cirici (senador socialista de l’Entesa dels Catalans), i Josep Benet (senador de l’Entesa dels Catalans). Com comprovareu el debat no sembla tant llunyà... Sols cal llegir el recent article de Josep Ramoneda sobre aquesta qüestió.

També convé explicar la proposta de finançament, que no és un sistema de concert econòmic com ja explicava la setmana passada, i com ho explicava pedagògicament Núria Bosch en un article publicat a El Periódico de Catalunya (aquí hi trobareu la versió castellana). També és molt útil la reflexió al respecte feta per Vicenç Navarro en un article també publicat a El Periódico, on demostra clarament que centralisme no és sinònim de solidaritat.

Tot plegat perquè s’imposi el sentit comú que, en aquest cas, no és altre cosa que reclamar i oferir diàleg, per aconseguir un pacte acceptable per a Catalunya i el conjunt d’Espanya, exactament el que defensa en aquest article publicat a El Periódico, Javier Pérez Royo.

Recomanació d’enllaços d’interès realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.eleweb.net

En aquesta pàgina, es pot obtenir informació relativa als resultats electorals dels diversos processos electorals que s'han celebrat a Espanya des de la restauració de la democràcia l’any 77. A més, es pot consultar el llistat de tots els partits que s'hagin presentat a unes eleccions determinades, tenint el percentatge sobre votants i el nombre d'escons que han obtingut en cada cas.

Aquesta pàgina, impulsada en el seu dia per la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona, estructura la informació en funció dels diferents processos electorals: eleccions generals, eleccions autonòmiques, eleccions municipals, eleccions europees i referèndums.

Trobem un arxiu electoral internacional, que recull informació dels processos electorals de diferents països dels cinc continents. L’apartat Publicacions on podem consultar algunes referències interessants i un seguit d’estudis d’opinió pública, que ens mostren quadres i gràfics amb l’evolució dels principals indicadors d’Opinió pública i Cultura Política d’Espanya i Europa.

En aquesta línia, caldria destacar, també, ARGOS, el portal de l’Àrea de Documentació i Anàlisi de Dades de la Presidència de la Generalitat Valenciana, que recopila les estimacions de vot per a les eleccions generals al Congrés dels Diputats publicades a la premsa nacional, des de les elecciones generals de 1996 fins l’actualitat.