Tempesta a la Ciutadella

Tempesta a la Ciutadella. Aquest podria ben bé ser el títol de la crònica política d’aquesta setmana marcada, en efecte, per la celebració del Ple extraordinari sobre l’accident causat per les obres de la línia 5 del Metro al barri del Carmel i les seves conseqüències.

Dimecres, a la sessió de control al Govern arribava un petit aperitiu del debat quan el President de la Generalitat responia a Artur Mas sobre la part de responsabilitat que recau en l’anterior govern de la Generalitat en haver estat qui va aprovar el projecte de l’obra, el mètode constructiu, les empreses que l’executaven, els mecanismes de control i la sistemàtica acceptació de modificacions sobre la marxa que eren convalidades posteriorment i l’afebliment del control de qualitat que feia de les empreses constructores jutge i part.

El debat parlamentari va ser especialment ric en detalls. Qui vulgui pot trobar la transcripció sense corregir de tot el debat al web del Parlament. Podeu accedir també a les meves intervencions ja corregides de dijous i divendres. També és rellevant conèixer les resolucions aprovades. Aquest conjunt de materials serveixen, entre d’altres coses, per desmentir els que diuen que les preocupacions dels veïns i veïnes afectats van quedar al marge del debat. En aquest sentit les resolucions són claríssimes, incrementant el suport als afectats, donant garanties sobre l’arranjament dels habitatges o, cas que no sigui possible recuperar-los, l’atribució de nous llars a les famílies afectades, i les indemnitzacions i ajuts a que tenen dret. També s’hi troben tots aquells elements de garantia sobre la qualitat i la seguretat d’aquesta i la resta d’obres públiques en marxa, la reforma de diverses lleis, i dos elements per augmentar les garanties de transparència i rigor en els processos d’adjudicació d’obres públiques: la creació de l’Oficina Anti-Frau i la Comissió d’Investigació.

No cal dir que aquests dos darrers elements van esdevenir més importants del que era previsible després de la polèmica entre Artur Mas i Pasqual Maragall que trobareu a continuació tal com la recollia La Vanguardia en la seva edició de divendres dia 25.

EL CARA A CARA MÁS ESPERADO
Maragall: "Tienen un problema que se llama tres por ciento"

LA VANGUARDIA - 25/02/2005

PASQUAL MARAGALL. - La malicia de sus palabras me demuestra que ustedes tienen un problema y que se han sentido atacados por una acusación que de alguna forma ustedes mismos deben notar como verídica porque de otra manera no se explicaría que usted haya salido con el tono de falta de respeto que ha usado (...). Han roto hoy una regla que en este Parlament se había respetado siempre, que era el respeto entre los diputados. Y en esto la historia les pasará la factura.

ARTUR MAS. - Me tendría que explicar en qué le hemos faltado al respeto. Lo que pasa es que puede ser que usted tenga la piel tan fina y el orgullo tan lleno y el amor propio tan inflado que al final resulta que cualquier crítica, aunque sea expresada en términos absolutamente correctos, le molesta (...). Estoy absolutamente alucinado que usted se levante en este Parlament en una sesión como la de hoy y hable de todo menos del Carmel.

P.M. - Si, muy brevemente porque pienso que efectivamente hemos tocado un punto clave. Ustedes tienen un problema y este problema se llama tres por ciento.
A.M. - Usted ha perdido completamente los papeles. Si era para esto, se podía haber ahorrado esta intervención. Yo le pediría una cosa, y se lo digo con toda la modestia, entre ustedes y nosotros, hemos de hacer cosas muy importantes en los próximos meses al servicio de este país. No lo olvide. Para hacer estas cosas importantes es muy necesario que un cierto círculo de confianza entre ustedes y nosotros siga existiendo, (...) y no se rompa, y con su última intervención esto se rompe. Usted envía la legislatura a hacer puñetas. Supongo que es consciente de ello, y le pido formalmente que retire esta última expresión.

P.M. - Accedo a su demanda por una sola razón, porque usted acaba de decir una cosa muy importante, que interesa más el país que todo lo que nos ha dicho antes (...). Espero que ustedes estén en condiciones de cumplir su parte de obligación en los meses que vendrán en los cuales se jugará el Estatut, la Constitución y, en buena medida, nuestro futuro.
A.M. - Yo le agradezco señor Maragall esta rectificación que es buena, no le humilla en absoluto, pero les vuelvo a decir que si en algún momento ustedes tienen alguna sospecha, al margen de lo que se ha dicho hoy, sobre lo que sea, hagan el favor de ir a los tribunales.

Té interès comprovar com El Periódico de Catalunya apuntava al ja famós 3 per cent en el seu editorial de dijous (abans que intervinguessin en el Ple el cap de l’oposició i el President de la Generalitat), i llegir els editorials d’aquest diari de divendres i diumenge.

A partir de l’incident Mas-Maragall el debat va canviar completament. Tots els partits van declarar-se absolutament partidaris de la màxima transparència al respecte (d’aquí la creació de la Comissió d’Investigació aprovada per unanimitat) i contraris a lligar la polèmica al procés d’elaboració del nou Estatut.

El Fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va decidir emprendre diligències preprocessals en estimar que es podria haver suscitar en seu parlamentària la presumpta comissió d’un delicte.

CiU va tornar a demanar una rectificació del President, després que Mas hagués acceptat la que es va produir en el Ple, amenaçant, en cas contrari, de presentar una querella. No seria la primera querella contra un President de la Generalitat, però sí, en aquest cas, a causa d’unes opinions emeses en seu parlamentària. Considero que seria un error monumental.

El Partit Popular va demanar la dimissió del President. Tenint present que dies abans havia demanat la dimissió de quatre Consellers de la Generalitat i del Secretari de Comunicació, no deixava de ser un pas més en una escalada que no porta enlloc.

Posteriorment, CiU, no sabem si abandonant la via de la querella, va començar a parlar de l’eventualitat de presentar una moció de censura. No cal tenir massa memòria ni recórrer a l’hemeroteca per recordar què deia CiU sobre la presentació d’una moció de censura a l’anterior President de la Generalitat per part de Pasqual Maragall. Considero que també seria un error per part de CiU.

Sense voler treure importància a l’incident parlamentari de dijous, crec que hi ha qui està molt interessat en magnificar-lo, tant com per intentar promoure la idea que la legislatura estaria ja acabada. Curiosament, la finalització de la legislatura sols pot satisfer els que no vulguin la transparència que proporcionaran la Comissió d’Investigació i l’Oficina Anti-frau o els que no volen que s’aprovi un nou Estatut en aquesta legislatura aprofitant la receptivitat del govern espanyol presidit per José Luis Rodríguez Zapatero.

Els socialistes catalans, com volem tant una cosa com l’altra, seguirem treballant per assegurar l’èxit de la legislatura. Deixant clar que la nostra aposta per la transparència no amaga cap designi d’erosionar els nostres adversaris sinó que sols busca garantir a la ciutadania que no es pugui produir cap utilització fraudulenta dels mecanismes d’adjudicació d’obres públiques. I deixant clar que l’objectiu d’aprovar un nou Estatut no ha de veure’s compromès per cap polèmica política puntual ni per cap afany de protagonisme partidista. És per això que ens sembla magnífica la idea de celebrar una nova reunió entre el President de la Generalitat i els Presidents dels Grups parlamentaris. Però no esperarem a la reunió per seguir treballant a favor del nou Estatut: dimecres i dijous vinent tenim sessions de matí i tarda de la Ponència, i pensem seguir treballant-hi de valent.

Per cert, i parlant del nou Estatut i del nou sistema de finançament, tot i l’enrenou de la setmana, convé no passar per alt l’article de Josep Lluís Sureda, catedràtic d’Economia i Finances públiques de la Universitat de Barcelona i Vicepresident de la Comissió Mixta de Traspassos Estat-Generalitat en època del President Tarradellas, sobre la polèmica sobre les balances fiscals, publicat dissabte a El País.

Final del debat parlamentari sobre l'esvoranc del Carmel

Ha acabat el debat parlamentari sobre l'esvoranc del barri del Carmel. En la meva intervenció en la sessió de divendres he assenyalat les conclusions més rellevants d'aquest debat des del punt de vista del meu grup parlamentari. També s'hi han aprovat resolucions que crec que val la pena llegir. En una d'elles hi ha la creació de la Comissió d'Investigació que en el plaç de dos mesos ha de fer llum sobre els interrogants que encara no tenen una resposta definitiva.

La meva intervenció en el debat parlamentari sobre el Carmel

Aquí podeu trobar la meva intervenció en el debat parlamentari sobre el Carmel. M'ha tocat intervenir després d'un dur i estrany intercanvi de retrets entre Mas i Maragall. Tot i que s'havia trencat el fil conductor del debat, he pogut dir el que crec que calia dir. Escrit queda.

Les curioses interpretacions d'un resultat inequívoc

Si faig cas als meus amics, no hi ha cosa més hilarant que l’intent de tots els partits de demostrar que han guanyat sigui quin sigui el resultat de les eleccions del dia abans. El Referèndum de diumenge no escapa a aquesta circumstància, tot i que algun dels intents d’explicació resulta ser poc hilarant i esdevé un espectacle gairebé patètic. ¿Han de ser tots els intents d’explicació de vot forçosament hilarants o patètics? Crec que no.

Podem afirmar tots plegats que cal preocupar-se pel baix nivell de participació, tot i que a Catalunya s’hagi superat el grau de participació de les eleccions europees de l’any passat. O que governs i forces polítiques podien haver fet un esforç més gran per convèncer els electors de la importància de la consulta i de la bondat de la posició de cada força política. No és sobrer remarcar un significatiu augment dels vots en blanc que, juntament amb un compromís cívic, assenyala una crítica explícita a les insuficiències de les campanyes del ‘no’ i del ‘sí’.

Tampoc no és absurd subratllar la victòria del ‘sí’ (com no ho seria subratllar la victòria del ‘no’ si s’hagués produït). Com no és absurd assenyalar que el ‘no’ a Catalunya és més alt que la mitjana espanyola, sols superat a Navarra i el País Basc.

Sí seria absurd dir que el ‘sí’ és un vot responsable en contrast amb un ‘no’ pretesament irresponsable, o que el ‘sí’ és un vot inequívocament europeista mentre el ‘no’ seria un vot inequívocament euroescèptic (de fet, a Catalunya, bona part del vot ‘no’ vol més Europa). Tan absurd com dir que el ‘no’ és un vot pacifista mentre el ‘sí’ no ho és tant, o com dir que el ‘no’ és un vot crític i entusiasta, mentre el ‘sí’ seria un vot acrític i resignat. Tampoc no sembla lògic plantejar que un 28% pot fer més força que un 65% de cara a futures negociacions polítiques.

La barbaritat més gran escoltada ahir va ser l’afirmació que les forces del ‘sí’ haurien retrocedit 14 punts respecte als seus resultats a les eleccions europees de l’any passat, mentre que les forces del ‘no’ haurien experimentat un increment de 10 punts. Això és tant com defensar que les forces polítiques poden atribuir-se els vots en un referèndum de la mateixa manera que poden fer-ho en unes eleccions. Ningú no pot apropiar-se del ‘sí’ en exclusiva, ni del ‘no’ en exclusiva. Tots sabem que en el si de les forces polítiques hi havia posicions molt diverses, com ho van posar de manifest especialment els debats interns desenvolupats a CDC i ICV.

Com ja he dit, és pràcticament impossible esbrinar a posteriori què hi ha al darrera de cada vot. Sols una enquesta ben feta a peu d’urna que preguntés sobre el sentit del vot en el referèndum i, al mateix temps, sobre el sentit en les darreres eleccions europees ens podria donar alguna pista.

Per alimentar el debat us proposo el següent exercici: comprovem a nivell comarcal la correlació entre el vot als partits en les eleccions europees celebrades el 2004 i el resultat del referèndum de diumenge. Trobareu les dades en un arxiu excel i unes gràfiques de dispersió en un arxiu pdf.

L’anàlisi del resultat d’aquest exercici és força curiós. En el cas del PSC, ERC i PP es produeix una correlació clarament positiva entre vots obtinguts a les eleccions europees i el sentit del vot defensat en el referèndum (a més percentatge de vot PSC a les europees del 2004, major percentatge de vots ‘sí’ en el referèndum; a més percentatge de vot PP, major percentatge de vot ‘sí’; a més percentatge de vot ERC, major percentatge de vot ‘no’). En canvi, en el cas de CiU es produeix una correlació negativa (a més percentatge de vot CiU a les europees de 2004, major percentatge de vot ‘no’ en el referèndum; a menys percentatge de vot CiU, més percentatge de vot ‘sí’). Això podria indicar que una part significativa d’antics votants convergents no han seguit la consigna dels dirigents de la federació nacionalista. En el cas d’ICV no sembla haver-hi relació entre el vot a ICV en les eleccions europees del 2004 i el vot ‘no’ en el referèndum.

Resto obert als vostres comentaris sobre aquesta qüestió i a suggeriments sobre com aprofundir en aquest anàlisi.

Victòria clara del sí!

A partir de les primeres estimacions, a les 20.10 hores he fet, en nom de la direcció del PSC, la següent declaració:

Molt bona nit, amigues i amics, i representants dels mitjans de comunicació.

Em plau comparèixer en aquesta primera ocasió, un cop tancades les urnes, en l’inici d’una nit electoral previsiblement més curta que en d’altres ocasions.

Vull en primer lloc expressar la satisfacció pel desenvolupament d’aquesta jornada electoral. Una jornada tranquil·la, sense incidents destacables. Una jornada en què tothom ha pogut expressar lliurement la seva opinió i el seu vot.

Volem agrair el seu esforç i la seva participació a tots els ciutadans i ciutadanes, i a tots els que han fet possible el correcte desenvolupament d’aquest procés electoral (membres de les meses, interventors, apoderats, membres dels cossos de seguretat, Creu Roja).

Aquest agraïment s’adreça especialment als més de 7.500 apoderats i interventors del PSC, un nombre molt més gran que el d’altres formacions polítiques, que han volgut desenvolupar les seves funcions en un referèndum.

Ens trobem davant d’estimacions de resultats a partir d’enquestes fetes a la sortida dels col·legis electorals. Més endavant podrem parlar de dades sobre vots emesos i de resultats d’escrutinis. Hi haurà ocasió més endavant de parlar sobre xifres reals.

Segons les estimacions fetes públiques pels mitjans de comunicació, tot apunta a una clara victòria del SÍ en aquest referèndum sobre la Constitució europea. La majoria dels ciutadans han expressat el seu desig de ratificar la Constitució, un indubtable pas endavant en el procés de construcció europea.

La participació en aquest referèndum ha estat baixa, tal com tothom havia previst. Cal assenyalar, però, que és un nivell de participació similar al registrat en les darreres eleccions europees.

Volem agrair als ciutadans i a les ciutadanes que han fet confiança als que hem defensat el Sí en aquest referèndum el seu suport, i els reiterem el nostre compromís de seguir treballant, des d’una perspectiva progressista, en la construcció d’una Europa cada cop més forta, més unida, més solidària, més compromesa amb la pau i la defensa dels drets humans arreu del món.

Aprofitem també aquesta avinentesa per a saludar la victòria dels socialistes portuguesos en les eleccions legislatives celebrades avui. El canvi arriba també a Portugal.

Moltes gràcies!

00.20 hores resultats del Referèndum escrutat el 100% dels vots:

ESPANYA

total votants---14.004.199---42.35%--- (participació EUROPEES 2004---45.14%)
abstenció--------19.059.738--- 57.65%
vots vàlids------14.081.966----99.14%
vots nuls--------122.697---------0.86%
SI------------------10.804.464----76.73%
NO----------------2.428.409------17.24%
vots en blanc--849.093---------6.03%

CATALUNYA

total votants---2.133.443---40.96%---(participació EUROPEES 2004---39.8%)
abstenció--------3.074.805---59.04%
vots vàlids------2.114.782---99.13%
vots nuls--------18.661---------0.87%
SI------------------1.366.927----64.64%
NO----------------593.678-------28.07%
vots en blanc--154.177-------7.29%

00:20

Resultats provisionals eleccions legislatives a Portugal:

Majoria absoluta del PS.
Futur Primer Ministre: Jose Socrates.

Composició del Parlament:

PS------------2.573.302---45.05%----120 escons (+25)
PPD/PSD--1.638.931----28.69% ---72 escons (-30)
PCP-PEV--432.139-------7.57%------14 escons (+2)
CDS-PP----414.855-------7.26%------12 escons (-2)
BE-----------364.296------6.38%------8 escons (+5)


PS: Partit Socialista
PPD/PSD: Partit Socialdemòcrata (centre-dreta)
PCP-PEV: Partit Comunista Portuguès
CDS-PP: Partit Popular (dreta)
BE: Bloc d'esquerra (a l'esquerra del PC)

Encara tres articles més pel sí

Avui dissabte encara trobo tres articles interessants pel sí: els publicats per Anna Terrrón i Francesc de Carreras a La Vanguardia, i el de Josep Pernau a El Periódico.

LA CONSTRUCCIÓN EUROPEA, ¿CUANTO PEOR, MEJOR?
ANNA TERRÓN – LA VANGUARDIA - 19/02/2005

Estamos citados a las urnas mañana, domingo, para refrendar, o no, el tratado por el que se establece una constitución para Europa. El texto nació de una doble necesidad: dotar a la UE ampliada de normas adecuadas para su funcionamiento y plasmar en un texto fundacional el actual nivel de compromiso entre europeos. En su gestación intervinieron representantes estatales y las instituciones comunitarias pero también los ciudadanos por vía de sus parlamentos nacionales y europeo. Contó también con la opinión de órganos consultivos europeos. El resultado de la convención fue el acuerdo posible entre sectores genuinamente europeístas con otros mucho menos, con un claro sesgo a favor de los más partidarios de seguir avanzando en una UE cada vez más fuerte.

Esta Constitución, menos acuerdo entre estados y más contrato entre ciudadanos, define los valores de la Unión: respeto a la dignidad humana, libertad, democracia, igualdad, Estado de derecho, no discriminación, tolerancia, justicia, solidaridad; avanza en la democratización de sus mecanismos legislativos y ejecutivos; incorpora la Carta de Derechos Fundamentales. Tiene como objetivo avanzar hacia el pleno empleo, combatir la exclusión social y la discriminación, fomentar la justicia y la protección sociales y reconoce los agentes sociales como interlocutores válidos para el diálogo social. El desarrollo sostenible y un nivel elevado de protección al medioambiente son objetivos que acompañan a nuestra definición de economía social de mercado.
La Constitución fija unos objetivos de acción exterior de la UE sobre la base de nuestros propios valores. Nuestros estándares en derechos humanos son referencia para quienes se acercan a la UE (eliminación de la pena de muerte en Turquía, por ejemplo). La multiplicidad de representantes y la falta de liderazgo se verán finalmente solventadas con la creación del ministro de asuntos exteriores y de un servicio europeo de acción exterior. Europa no avanza en el camino del belicismo, sino que ofrece una visión distinta de la hegemónica hoy en el mundo.

Las críticas a la poca representatividad regional en la Constitución parecen olvidar que en el artículo I-5 ya se habla del respeto de la autonomía local y regional. Por primera vez la subsidiariedad va más allá de la relación entre la Unión y los estados. Catalunya, justamente celosa de sus competencias y capacidades, vive muchas veces una extraña confusión en relación con la UE. Lo que nunca admitiríamos que dejase de ser competencia nuestra con relación al Estado, lo reclamamos sin ningún rubor como competencia europea. Deberíamos valorar además que se abre la posibilidad de consultar los parlamentos de las regiones con competencias legislativas y que el Comité de Regiones podrá interponer un recurso por violación del principio de subsidiariedad. También incorpora el tratado el respeto de la pluralidad lingüística. Por primera vez un tratado está escrito y depositado en el Consejo en catalán.

La pregunta obligada para los que argumenta que una Europa mejor es posible es cómo, para introducir qué cambios y con qué fuerzas avanzaríamos en dónde no ha sido posible hacerlo en la Convención. El voto negativo significa, como pretenden la mayoría de los noes europeos, no avanzar justo en los aspectos donde las novedades del tratado son más apreciables para quienes queremos más Europa. Entre el actual tratado y la propuesta de Constitución, quedarnos con lo peor. ¿Es esto lo mejor?

ANNA TERRÓN, secretaria general del Patronat Català Pro Europa y delegada del Govern en Bruselas

****************************************************************************************************

PER QUÈ DEMÀ VOTARÉ 'SÍ'
JOSEP PERNAU - EL PERIÓDICO 19/02/05

Com que el meu sí a la Constitució europea coincidirà amb el de molts votants amb els quals ideològicament no tinc res a veure, em sento amb l'obligació d'explicar el perquè del meu sufragi. Fan el mateix els líders polítics, alguns com si tinguessin escrúpols de consciència per no votar el que els demana el cor i els nega el cervell. O al revés. Si ells expliquen el seu vot, servidor no serà menys, encara que al seu interior no hi ha contradicció entre les vísceres inspiradores d'amor i les que assenyalen el que convé.

Votaré sí perquè ningú en aquest país pugui sentir una altra vegada la temptació de l'aïllament. Perquè els Pirineus siguin només pistes d'esquí i llocs d'estiueig, i no obstacle insalvable que ens allunyi de la resta d'Europa. Ens van deseducar amb la cançó que tots els mals d'Espanya venien de França, camí de pas entre la península Ibèrica i tota la resta del continent. Benvinguts aquells mals, entre els quals hi havia la Revolució que va convertir els nostres veïns en ciutadans, motiu per qual els vam envejar durant dos segles. Del nord ens van arribar idees que aquí eren pecat, llibres que no podíem llegir i pel•lícules que ens prohibien. Que mals com aquells continuïn traspassant la serralada que, si un dia ens va separar, per sempre ha de ser nexe d'unió.

Votaré sí sense haver-me llegit el text de la Carta Magna europea, amb la confiança que, amb el germà alemany, el germà francès i fins i tot amb el germà lituà, i així amb tota la fraternitat dels 25 membres de la gran família, més els que pel camí s'hi vulguin afegir, formarem una gran unió rica i poderosa, que mereixerà el respecte universal. M'imagino que moltes de les raons exposades no les comparteixen molts que votaran el mateix.

****************************************************************************************************

LOS MOTIVOS DEL NO
FRANCESC DE CARRERAS – LA VANGUARDIA - 19/02/2005

Permítanme un desahogo personal: mañana iré a depositar la papeleta del sí con entusiasmo. Más todavía: considero un privilegio participar en la aprobación de la primera Constitución europea, es el cumplimiento de un deseo largamente soñado.

En efecto, como argumentaba anteayer, soy partidario de la unidad de Europa, me parece enormemente positivo el proceso de integración económica llevado a cabo hasta ahora y, a mi modo de ver, esta Constitución es la primera y decisiva etapa para configurar definitivamente una Europa federal, políticamente unida, en la que se cumpla el compromiso expresado en julio de 1944 en el famoso Manifiesto de las Resistencias antifascistas europeas: "Superar el dogma de la soberanía absoluta de los estados, integrándose en una única organización federal, los problemas nacionales debían ser considerados como aspectos particulares del problema europeo en su conjunto".

Si ello es así, hay que admitir que algunos ciudadanos -mañana se verá si muchos o pocos- tienen razonables motivos para votar no. Es el caso, por ejemplo, de los euroescépticos y de ciertos nacionalistas. Los euroescépticos han sostenido que Europa debía ser, simplemente, una zona económica de librecambio. Su ideal fue la EFTA, creada en 1960 por Gran Bretaña y los países de su órbita. Desaparecida ésta, la posición euroescéptica ha consistido en oponerse al constante aumento de poderes de Bruselas. Su portavoz más brillante ha sido, indiscutiblemente, la señora Thatcher. La Constitución, como es evidente, no responde a sus principios.

Por su parte, también es lógico que algunos nacionalistas con Estado se sitúen contra una Constitución que reduce su soberanía. De Gaulle hubiera rechazado esta Constitución por las mismas razones que hoy alega Le Pen. No parece comprensible, en cambio, el rechazo a la Constitución de los nacionalistas sin Estado propio, como es el caso de Esquerra, Eusko Alkartasuna o el Bloque gallego. A menos que pensaran -al margen de la realidad- que la unidad europea sería la ocasión para acceder a la independencia, la Europa plural y diversa que configura la Constitución, con unos estados con la soberanía recortada, debería lógicamente com
placerles.

El voto afirmativo de CiU o del PNV parece una posición más inteligente. Tampoco parecen coherentes aquellas posiciones que rechazan el texto desde la izquierda socialista, como es el caso de IU y de ICV menos que pensaran -también al margen de la realidad- que el texto reflejaría puntos de vista socialistas avanzados, hay que ser miope para no ver que una Europa unida es el único espacio eficaz para la izquierda. En un mundo política y económicamente globalizado, frente a China, India o Estados Unidos, sólo se puede alcanzar influencia real desde una organización política con una magnitud comparable. Ganar peso en ella es lo decisivo.

Por tanto, entre los partidarios de votar no, hay argumentos razonables y otros que no lo son. Por último, puede darse también un voto negativo por motivos coyunturales: por razones de política interna -voto contra ZP-, para no alinearse con el partido de Aznar, por estar en desacuerdo con la convocatoria de referéndum o por encontrar inconsistentes los argumentos del sí en la campaña electoral. Todos ellos son argumentos apreciables pero frívolos: en política hay que distinguir lo importante de lo accesorio.

Mañana nos jugamos mucho.

Queden encara unes poques hores

Arribo tard a casa però encara estic emocionat pel míting de Cornellà. Sento encara les paraules d'Antonio Balmón, José Montilla, Josep Borrell, Pasqual Maragall i José Luis Rodríguez Zapatero. Era el míting que faltava: el desbordament de la passió europea. El poeta Balmón, l'arquitecte Montilla ("la roca del Gobierno", Zapatero dixit), l'enginyer Borrell, el visionari Maragall, i Zapatero, l'home de paraula. Ha estat fantàstic. També podem demanar el vot amb l'argument d'autoritat dels que han parlat avui a Cornellà. Parlaven al cap i al cor. De la història, dels nostres avis i pares, de les futures generacions, del "ja n'hi ha prou de fer tard a les cites amb la història", de l'Europa garantia de pau, progrés i justícia social, del compromís amb la resta de pobles de la terra. I el final vibrant de Zapatero: "Secretario General, a la primera. Presidente del Gobierno, a la primera. Retirada de las tropas españolas de Irak, a la primera. Catalán en Europa, a la primera." Papers de la Generalitat (que és com ell anomena -de forma correcta- el que altres equivocadament anomenen papers de Salamanca), a la primera. I, traca final, Estatut de Catalunya, a la primera. Com li hem de girar l'esquena? Com hem de dir no? Ell no ens ha fallat i nosaltres tampoc no li fallarem. Ni a ell, ni a la nostra història, ni al nostre futur, ni a la nostra Europa.

Torno a casa i em trobo amb l'agradable sorpresa de les notes oficials de la Coordinadora Gai-Lesbiana i de la Federación Estatal de Lesbianas, Gays y Transexuales, en les que demanen el Sí a la Constitució europea. Com no podia ser d'altra forma perquè és un text legal que garanteix el dret a la no discriminació a causa de l'orientació sexual de les persones, precisant alló que encara no diu la pròpia Constitució espanyola.

És de justícia acabar la tirallonga d'articles i arguments pel sí amb un article de Joaquim Millán i Alegret, Secretari general del Consell Català del Moviment Europeu.

Vull iniciar aquest article demanant als ciutadans i ciutadanes de Catalunya la seva participació en el referèndum que se celebrarà el proper 20 de febrer, i per tant el seu pronunciament personal, per primera vegada com a ciutadans europeus.

Europa és l’història d’un éxit: pau, democràcia, progrés, llibertat, justícia, solidaritat, entre d’altres. S’ha fet pas a pas, i a vegades molt lentament, però sempre cap endavant, doncs és un projecte viu i en constant evolució.

Crec sincerament que la Constitució Europea és una fita molt important en el camí cap a una Europa cada vegada més unida. I en aquest sentit no la considero un punt d’arribada, sinó com un punt i seguit, un pas endavant que ha de permetre que l’Europa dels ideals de llibertat i de pau, com també de solidaritat i de desenvolupament sostenible, sigui una realitat més ferma cada dia.

Vull remarcar que és el primer tractat europeu que no ha estat dissenyat exclusivament pels governs dels Estats, sinó per una Convenció Europea convocada en la Cimera de Laeken, a la qual participà la societat civil de forma interactiva, que s’ha celebrat amb total transparència i que ha estat formada per representants dels Parlaments nacionals, del Parlament Europeu, de la Comissió i dels governs dels Estats membres (cent cinc persones que representaven els diversos pobles de la Unió), els quals van elaborar un text finalment modificat i acceptat pel Consell Europeu.

També vull destacar, la importància del fet que el text de la Constitució, en el moment de la seva signatura pels governs, hagi estat dipositat, per primera vegada, en català.

Tinc clar que el sol fet de votar "no" a la Constitució no crea ni una Europa millor, ni tan sols una altra Europa, sinó que manté i consolida el Tractat de Niça que, fins i tot els propis governs dels Estats que van signar-lo, en constataren les deficiències. Per això, en un Annex del Tractat, proposaren la celebració d’una nova Conferència Intergovernamental que va ser efectivament convocada després, i que va posar en marxa la Convenció Europea i la modificació dels Tractats.

Hem de comprovar amb satisfacció que la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea queda, com sempre havíem demanat, incorporada a la Constitució i, per tant, obligarà que la compleixin tant les autoritats de la Unió com les dels Estats. S’estableix, a més, que els ciutadans podran recórrer individualment al Tribunal de la Unió, a Luxemburg, en defensa dels drets que els reconeix la Carta.

Considero positius els importants avenços de democratització i transparència que la Constitució imposa a les Institucions europees. El Consell de Ministres prendrà generalment les decisions per majoria, i no per unanimitat, fet que permetia a un sol país de bloquejar-les. Es determina també que les reunions del Consell, quan discuteixi i voti les lleis, siguin públiques.

Per primera vegada es reconeix la democràcia directa i, amb la signatura d’un milió de ciutadans, es podran presentar propostes de lleis europees.

La Constitució defineix clarament el principi de subsidiarietat i de proporcionalitat. Per tant, les institucions territorials dels Estats, les regions europees amb competències legislatives i, en el seu cas, les federacions de municipis hauran de ser consultades abans de decidir, a nivell europeu, en qüestions que siguin de la seva competència, i, en defensa d’aquest dret, el Comitè de les Regions podrà recórrer al Tribunal de la Unió.

Les perspectives socials s’eixamplen amb la Constitució, que reconeix els drets col•lectius i sindicals, impulsa el diàleg social i les polítiques socials europees i reconeix específicament el pes dels interlocutors socials i de la cimera social tripartida. Per aquesta raó, la Confederació Europea de Sindicats (CES) ja ha manifestat la seva postura favorable al sí en el referèndum.

Finalment vull dir que no són els governs dels Estats qui tenen l’última paraula sinó els pobles cridats a ratificar-lo a través dels seus Parlaments o per referèndum, com es el nostre cas.

És per això que considero fonamental contribuir a la necessària informació i difusió del text de la Constitució Europea alhora que entenc que és molt important una alta participació. La nostra trajectòria com a poble sempre ha estat marcada pel nostre compromís en el procés de construcció europea, i avui passa per aconseguir una Constitució pel conjunt de ciutadans i ciutadanes d’Europa.

No vull acabar aquest article sense fer referència a les paraules que va pronunciar fa pocs dies a Barcelona John Hume, Premi Nobel de la Pau, quan va dir que “el millor exemple de procés de pau es el procés d’integració europea en base al diàleg i consens”. Encara que sigui tan sols per aquest motiu vull demanar als ciutadans i ciutadanes de Catalunya el seu vot favorable a la Constitució Europea en el referèndum que se celebrarà el proper 20 de febrer de 2005 com a catalans i ciutadans europeus.

I, ara sí, fins diumenge!

Debat a TVE

Ahir es va fer el debat a La2 de TVE en el que després de 20 anys hi participava, juntament amb els representants del PSOE, PP, CiU, ERC, IU, PNB i CC, un representant del PSC. Una fotografia publicada a El Periódico immortalitzava el bon rotllo entre Trini Jiménez i el representant del PSC. Espero que Juan Manuel Prats, el fotògraf, i els amics de El Periódico no s'enfadaran perquè la publiqui al meu blog...

Per seguir donant arguments pel sí, trobareu tot seguit tres articles publicats avui respectivament per Francesc de Carreras a La Vanguardia, Joan Tapia a El Periódico, i Josep Ramoneda a El País.

EUROPA, UN PASO MÁS

FRANCESC DE CARRERAS

La Vanguardia - 17/02/2005


No veo ninguna razón bien fundada para que los partidarios de la integración europea, tal como se viene configurando desde hace más de cincuenta años, opten por el voto negativo en el referéndum del próximo domingo. Al contrario, deben acudir a votar sí con total convencimiento y hasta con entusiasmo. Al fin y al cabo, el texto que se nos propone es un paso más respecto a lo que ya existe, y ése es, precisamente, su gran mérito.

En efecto, el método que se escogió tras la Segunda Guerra Mundial para construir la Europa unida es un método lento, un proceso en el cual los pasos adelante son cortos pero seguros con la intención de que ninguno sea en falso, sea un salto al vacío. En 1945, tras una guerra que enfrentaba de nuevo, por tercera vez en setenta años, a franceses y alemanes, las más sensatas cabezas políticas de Europa decidieron emprender el camino hacia la unidad con el fin primordial de impedir nuevos enfrentamientos. Para ello se contemplaron entonces dos grandes vías.

La primera era muy simple: construir Europa comenzando directamente por la unidad política, es decir, creando ya de entrada un Estado federal europeo. La segunda vía era más compleja, sin duda también más lenta, pero, según sus partidarios, mucho más sólida y segura: se trataba de crear intereses comunes que establecieran entre los países europeos unos vínculos económicos sobre los que, más tarde, pudiera asentarse una estructura política.

Los intentos de optar por la primera vía fueron siempre parciales y fracasaron. La idea de crear directamente una Europa política fue pronto abandonada. Se optó en cambio por la segunda vía, la más lenta y compleja. El primer ensayo fue el tratado de la CECA en 1950. En síntesis, su finalidad era la siguiente: con el carbón y el acero que producían sobre todo Francia, Alemania y Bélgica se debía crear una industria siderúrgica integrada por empresas de los países miembros de la CECA con el fin de fomentar intereses comunes. El ideólogo principal de esta vía fue el francés Jean Monnet, quien convenció a los grandes líderes del momento: Schuman, Adenauer, De Gasperi y Spaak. La vía de comenzar por la integración económica para después alcanzar la unidad política.

El segundo paso, mucho más decisivo, se dará en 1957 con la creación de la Comunidad Económica Europea, cuya finalidad principal será crear un espacio de libre circulación de personas, mercancías y servicios que superara los estrechos marcos estatales.

Tras estos modestos pero sólidos inicios, Europa se ha ido edificando paso a paso: mercado común, política económica unificada y moneda propia han constituido sus principales hitos. A su vez, desde el primer momento, este marco de actividades económicas conjuntas ha necesitado unas instituciones de gobierno: Consejo, Comisión, Parlamento, Tribunal de Justicia. Estas instituciones han ido aumentando sus competencias, arrebatándolas así a los estados. Este aumento de competencias no se ha producido sólo en materias económicas en sentido estricto, sino también en otras materias conectadas estrechamente a las económicas: educación, transportes y comunicaciones, medio ambiente, investigación, protección de los consumidores, energía, cultura, política social y sanidad, entre otras. Por tanto, el proceso de unidad no sólo ha sido económico, sino que ha tenido también importantes repercusiones políticas.

Además, a mediados de los años ochenta se consideró que había llegado la hora de acelerar la unidad política propiamente dicha. El tratado de Maastricht en 1992 fue un primer paso importante: se aumentaron los poderes del Parlamento, se redujeron las materias en las que se necesitaba la unanimidad de los estados para tomar una decisión, se intensificó la colaboración entre gobiernos en materias de defensa, relaciones exteriores, seguridad y justicia. El segundo gran paso es el actual tratado por el que se establece una Constitución europea. El llamativo nombre de constitución y el hecho de que en España sea consultado en referéndum le han otorgado, quizás, una importancia desmesurada. Sin embargo, como afirmó hace años el Tribunal de Justicia europeo, los actuales tratados ya son de hecho una verdadera Constitución. Ello no quiere decir que el texto que el domingo se somete a referéndum no contenga elementos nuevos: se trata, sin duda, de un importante paso hacia la unidad política. Las innovaciones principales son dos: en primer lugar, un capítulo de derechos fundamentales que explicita lo que hasta ahora sólo estaba contenido implícitamente; en segundo lugar, una reordenación y sistematización de los tratados anteriores a los efectos de hacerlo más inteligible. Quienes se quejan -con razón- de las dificultades para comprender el actual texto es que no habían leído los tratados actualmente vigentes, porque la mejora, en este sentido, es muy visible y sustancial. Otra cosa es la dificultad natural que entraña leer un texto jurídico. Pero nadie puede negar el indudable esfuerzo de los constituyentes europeos en hacerlo más claro y accesible.

La Constitución es, por tanto, continuista: un paso más en la actual construcción de una Europa integrada. Ahí está su mérito. Sigue la tradición: es un paso, no un salto. Quien esté razonablemente de acuerdo con el camino andado hasta ahora sólo tiene razones para ir a votar afirmativamente. Únicamente quien está en contra de la actual estructura de la Unión Europea tiene fundadas razones para votar no.

FRANCESC DE CARRERAS, catedrático de Derecho Constitucional de la UAB

*************************************************************************************

ARA, MÉS EUROPA

JOAN TAPIA, Periodista

EL PERIÓDICO, 17/2/05

En el debat de TVE-Catalunya de dissabte passat, em va quedar clar que Bernat Joan i Raül Romeva, portaveus d'ERC i Iniciativa, volien més Europa. I que apostaven pel no a la Constitució per dos motius fonamentals: la falta de reconeixement de Catalunya i la creença que el text té poc contingut social. I, intuint la victòria del sí, pretenen el que l'agut portaveu d'ERC al Congrés, Joan Puigcercós, ha definit com "un toc d'atenció".

És una actitud legítima. Catalunya no figura al text constitucional i molta gent desitja una Europa més social. A més a més, la seva previsible derrota serà temperada per l'alta abstenció. I també és cert que ERC i ICV apunten carències del tractat i fomenten un debat imprescindible i impossible si tots els demòcrates haguessin optat pel sí. Se soluciona així, de forma parcial, la poca atenció dels mitjans de comunicació als dos anys de treball de la Convenció Europea, elegida pels parlaments estatals, el Parlament europeu i els estats. Si aquest seguiment s'hagués produït --com va passar amb la Constitució espanyola fa 25 anys i ara amb el pla Ibarretxe--, la criticada falta d'informació, confirmada pels electors que declaren un coneixement molt escàs del text constitucional, no tindria raó de ser.

Però quan els ciutadans estan convocats a un referèndum sobre Europa no estem en un moment de toc d'atenció. Estem davant d'una decisió rellevant. I la reflexió porta a diverses conclusions.

Primera, el vot contrari a la Constitució paralitzaria la UE en el Tractat de Niça. I en aquest tractat ni Catalunya ni la política social en surten més ben parades, ja que Niça va representar únicament la voluntat dels estats nacionals. Votar no implica, en el millor dels casos, quedar- nos a Niça. Encara que, si aquesta actitud s'estengués a altres països, la UE podria entrar en una llarga crisi. I s'ha de ser molt optimista per pensar que d'aquesta crisi n'emergiria alguna cosa millor que el que ha aconseguit la Convenció en dos anys de treballs.

SEGONA, a Espanya hi ha bastanta gent que no desitja més Europa. Volen tot al contrari. Representen el nacionalisme més fosc, que sempre han vist a Europa l'origen del mal --el liberalisme i el progressisme-- i que s'expressen a través d'una potent cadena radiofònica vinculada a l'Església catòlica. També és veritat que en el sí coincideixen polítics enfrontats com Zapatero, o Maragall, amb Rajoy o Aznar (que manté un insòlit silenci). Però Europa implica la col.laboració de la dreta i de l'esquerra, per radicals que siguin, sempre que respectin la democràcia. Quan els espanyols, i els catalans, estem a punt de compartir ciutadania amb més de 400 milions de persones hauria anat bé que els enemics d'Europa (encara que reverenciïn la nova Europa de Rumsfeld), radicats a les franges extremes del PP, es poguessin comptar. Sols. Perquè no són cap relíquia. La passada legislatura van controlar rellevants palanques de poder i van condicionar el discurs i la política de centre-dreta.

Amb tot, la raó principal per votar la Constitució és que es tracta d'un pas endavant en la construcció de l'Europa política. El Mercat Comú va ser als anys 50 un gran invent per sepultar els vells nacionalismes (en primer lloc el francès i l'alemany, que van generar dues guerres salvatges en menys de 50 anys) i per obrir una etapa de creixement i prosperitat que va permetre grans conquistes socials. La unió monetà- ria, l'euro, ha representat la culminació d'aquest procés a l'assegurar l'estabilitat econòmica i posar límits al poder del dòlar. A Espanya, l'euro deixa respirar sense ofecs l'economia, a l'alliberar-la de les servituds de la pesseta (alts tipus d'interès quan es disparava la inflació), i marca als agents socials noves pautes de conducta.

Però al segle XXI els vells estats nacionals ja no tenen capacitat davant dels mercats mundials, les multinacionals i les grans potències (Estats Units, Xina). No serveixen per garantir ni el model social europeu ni la veu dels europeus en els conflictes internacionals. Aquí hi ha el recent unilateralisme de l'Amèrica de Bush en la guerra de l'Iraq per demostrar-ho.

Només una Europa forta aconseguirà fer respectar la voluntat dels catalans, espanyols, francesos, alemanys... Però mentre el mercat únic i l'euro són dues realitats palpables, l'Europa política encara es regeix per les institucions dels anys 50, que Méndez Vigo va caricaturitzar en el citat debat com un vell microbús. És imprescindible que més decisions del Consell Europeu (format pels caps de govern) siguin adoptades per majoria qualificada i que no requereixin unanimitat. És obligat que la Comissió Europea sigui responsable davant del Parlament perquè adquireixi legitimitat com a embrió d'un Executiu supranacional. És necessari que el Parlament tingui més poder davant del Consell Europeu per pal.liar el dèficit democràtic. I és rellevant que Europa sigui un actor amb força en l'escena internacional (més enllà de la grandeur francesa, l'amarga frustració alemanya o el Perejil espanyol). Això és el que es pretén amb la Constitució, que comporta l'elecció d'un president d'Europa i l'existència d'un ministre d'Exteriors que serà, alhora, vicepresident de la Comissió.

ÉS CERT que per als que volem una Europa federal, la supranacionalitat no avança gaire. Els polítics que regeixen els estats nacionals són bastant conscients del seu decreixent poder però continuen sent reticents a l'hora de traspassar-lo a les institucions europees. L'Europa de la Constitució seguirà sent un OPNI (Objecte Polític No Identificat), barreja d'unió d'estats, ciutadania comuna i embrió de supranacionalitat. I només hi haurà més Europa en la mesura en què els ciutadans s'hi interessin i ho exigeixin. El referèndum de diumenge és una ocasió que no s'ha de desaprofitar.

*************************************************************************************

EUROPA, IDENTIDAD ABIERTA

JOSEP RAMONEDA

EL PAÍS - 17/02/2005

La campaña del referéndum europeo apenas ha llegado a la calle. Buena parte de la clase política sufre este penoso provincianismo que convierte al negocio propio en lo único importante. Poco importa que Europa sea el más ambicioso proyecto de creación de una potencia supranacional basada en los principios democráticos jamás diseñado. Poco importa que Europa sea el único horizonte en el que las instituciones del bienestar puedan hacerse sostenibles. Poco importa que la construcción de Europa sea indispensable para equilibrar un sistema de gobernabilidad del mundo del que EE UU se está apropiando. Aquí cada cual va a sus cálculos miserables de coyuntura política.

La derecha española nunca ha sido especialmente europeísta. Y cuando, distanciada ya de sus peores tradiciones, parecía que llegaba el momento de asumir plenamente Europa, Aznar se convirtió en el ariete del interés americano en debilitarla. El PP es ahora defensor formal del sí, pero está sembrando permanentemente invitaciones a la abstención (porque creen que una participación muy baja debilitaría a Zapatero) y de reconocimientos al no (porque saben que muchos de los suyos todavía ven a Europa como almoneda de la patria). Los nacionalismos conservadores periféricos han sido tradicionalmente europeístas. El PNV no ha vacilado. Pero Convergència, sí. Sus pugnas con ERC por la hegemonía nacionalista en Cataluña estuvieron a punto de dar el traste con uno de los signos de identidad del partido. Sólo en los socialistas no hay estados de ánimo contradictorios. Felipe González dejó sentada de modo inequívoca la apuesta por Europa.

Durante los años del tardofranquismo queríamos ser como los europeos. Europa era un sueño y los sueños, a diferencia de las utopías, a veces se alcanzan. En Europa estamos. El artículo primero de la Constitución funda Europa sobre "la voluntad de los ciudadanos y de los Estados europeos de construir un futuro común". Europa alcanzará su plenitud cuando la expresión "Estados europeos" pueda ser suprimida. Mientras, los gobernantes seguirán pensando que el poder está en el Estado más que en Europa y los ciudadanos la seguirán viendo como algo lejano.

Europa, afortunadamente, nunca será una patria. Entre otras cosas porque, si la patria va vinculada a un territorio, Europa no tiene siquiera unos límites cerrados y definidos. Las patrias son construcciones mentales, Europa también. Pero es una construcción que se define por su carácter abierto y formal: no pretende imponer un relato único. Y en este sentido, Europa es un primer gran paso hacia la segunda revolución laica. Europa supera la vieja idea de pueblo, esta entelequia, legitimada por la sacralización de lo telúrico, que pretende situarse por encima de los individuos, comprometidos orgánicamente con algo que ni siquiera han elegido. Europa es un territorio de elección, no de determinación. Y desde esta idea se hace posible avanzar en la separación de nación, lengua, cultura y Estado, y, por tanto, frenar el dislate del multiculturalismo que fractura. Como dice Bronislaw Geremek, uno de los europeístas de siempre que viene del Este: "No hay nada biológico en la idea de identidad europea, no hay ningún vínculo de sangre en el origen de la identidad europea, sino una elección, la voluntad de vivir juntos, la voluntad de organizarse conjuntamente".

El proceso requiere su tiempo. El rozamiento con los Estados es un freno permanente. La experiencia de la inmensa mayoría de los ciudadanos es todavía local y nacional mucho más que global, con lo cual el proceso de secularización que la segunda revolución laica anuncia respecto de los nacionalismos, como en la primera ocurrió con las religiones, va para largo. Si la crítica ha sido la gran fuerza de Europa, que le ha permitido dar saltos adelante en momentos decisivos -por ejemplo, el de la fundación de Europa para hacer posible la paz perpetua-, la identidad europea siempre será minimalista. Como dice Tzvetan Todorov será "una identidad formal que no da un sustrato. Indica una actitud, no un resultado". No hay una esencia de Europa, por eso es siempre una puerta abierta a quien quiere compartir un marco formal de referencias comunes. Si la revolución conservadora sigue progresando en EE UU, quien sabe si algún día la liberal Nueva York pedirá el ingreso en la UE.

Un powerpoint molt útil

Amb l'ajut de David Pérez hem preparat un powerpoint molt senzill amb les principals raons pel si. Us el podeu descarregar i circular-lo tant com volgueu.

Si hagués de triar només un dels moltíssims articles apareguts al llarg d'aquest dies en favor del sí, no ho dubto ni per un moment, em quedo amb el de Xavier Vidal-Folch.

Un amic gallec em crida l'atenció sobre un recent article de Camilo Nogueira aparegut fa dies a El País.

Sols em queda seguir recomanant-vos que visiteu l'espai Europa del meu web. O que cliqueu sobre el logo que trobareu aquí sota per trobar els arguments utilitzats pel PSC en aquesta campanya.

El meu darrer article pel sí

Las razones del 'sí'


MIQUEL ICETA

EL PAÍS - 15-02-2005

El problema de los referendos es que reducen las opciones a cuatro: sí, no, voto en blanco o abstención. La abstención sólo sirve para deslegitimar la consulta directa a los ciudadanos, argumento que esgrimen los adversarios de la democracia participativa. Si tenemos en cuenta que el voto en blanco no tiene más efecto que el de señalar las insuficiencias del sistema o la incapacidad de los defensores del sí y del no para convencerle a uno, sólo hay dos opciones que producen efectos prácticos, el sí y el no. En los síes y en los noes se mezclan opciones distintas, incluso de signo contrapuesto, y no debiéramos escandalizarnos por ello. Pero sí debemos discutir los efectos bien distintos de la victoria del sí y de la victoria del no.

La victoria del sí supondría la ratificación de la Constitución y, con ella, un avance razonable del proceso de construcción europea. La victoria del no supondría consagrar lo acordado en Niza y dejar para mejor ocasión un nuevo intento de avanzar. Aplazar sine die un acuerdo, pretendiendo que ello permitirá mejorar sustancialmente el texto que se nos propone, es una temeridad. Estamos convencidos de que el rechazo de esta Constitución sería capitalizado en Europa por quienes quieren detener el proceso europeo, limitándolo a su vertiente económica en un marco de estricta cooperación intergubernamental, limitando la integración política y soslayando la política social. Basta sólo con analizar quiénes han votado no a la Constitución en el Parlamento Europeo (de 137 votos, 95 corresponden a posturas euroescépticas o antieuropeas).

Quienes defienden el no sostienen que el tratado constitucional que se somete a referéndum no es suficientemente democrático, ni suficientemente europeísta, ni suficientemente social, ni suficientemente ecologista, ni está suficientemente atento a las aspiraciones de las naciones sin Estado. Son afirmaciones harto discutibles.

La crítica al déficit democrático de la Unión Europea es antigua y, hasta este momento, bastante certera. Pero la Constitución europea nos propone un sistema más democrático que el actual al establecer una doble legitimidad de la Unión Europea (de los Estados y de los ciudadanos), al fundamentarse en valores (artículo I-2), al señalar objetivos comunes (artículo I-3), al fortalecer los derechos (carta de derechos fundamentales contenida en la parte II), al establecer la ciudadanía europea y la personalidad jurídica de la Unión, al reforzar el papel decisivo del Parlamento Europeo, al simplificar el sistema de toma de decisiones, al aumentar las materias objeto de decisión por mayoría, al simplificar el tratado desde el punto de vista jurídico, al instituir el derecho de iniciativa legislativa popular, al otorgar a los parlamentos nacionales el control efectivo sobre la subsidiariedad, al establecer el sistema de cooperaciones reforzadas, al dar más estabilidad a la presidencia del Consejo Europeo y al crear un ministro de Asuntos Exteriores de la Unión. Aspectos todos ellos valorados de forma positiva por el Parlamento Europeo, que ha aprobado por 500 votos contra 137 el informe Méndez de Vigo-Corbett sobre la Constitución europea.

Las críticas sobre una pretendida falta de ambición europeísta pierden fuelle si tenemos en cuenta que la Constitución que se somete a referéndum cuenta con el apoyo del Movimiento Europeo y, en Cataluña, del Consell Català del Moviment Europeu.

Las críticas sobre una pretendida falta de ambición social se diluyen bastante si tenemos en cuenta el apoyo al tratado constitucional de la Confederación Europea de Sindicatos y, en Cataluña, de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya y de la UGT de Cataluña.

Las críticas sobre una pretendida falta de sensibilidad ecologista se desvanecen habida cuenta del apoyo a la Constitución que se somete a referéndum de más de dos tercios de los diputados verdes en el Parlamento Europeo.

Las críticas sobre una nula atención a las aspiraciones de las naciones sin Estado pierden fuerza habida cuenta del apoyo al tratado constitucional del Partido Nacionalista Vasco, de la Conferencia de Presidentes de Regiones con Poder Legislativo (REGLEG) y de la Conferencia de Presidentes de Asambleas Legislativas Regionales Europeas (CALRE).

Sorprenden los defensores del no al pretender dar lecciones de democracia al Parlamento Europeo, de europeísmo al Movimiento Europeo, de política social al sindicalismo europeo, de sostenibilidad a los verdes europeos y de nacionalismo al Partido Nacionalista Vasco. ¿No harían mejor en atender las razones que todos ellos esgrimen para votar sí?

Informe sobre la reforma de l'Estatut i de la Constitució

Avui he presentat davant de la Comissió Executiva del PSC un Informe sobre la reforma de l'Estatut i de la Constitució que crec pot ser d'interès pels que segueixen la informació sobre aquesta qüestió.

Comença la darrera setmana de campanya!

Quan escric aquestes línies, estic encara desconcertat per la lectura aquest matí d’una notícia a El País que no lliga amb res del que conec sobre l’actitud del Govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero amb respecte de l’elaboració del nou Estatut. Segons la notícia, Jordi Sevilla, en qualitat de Ministre d’Administracions Públiques, hauria comunicat al President de la Generalitat objeccions greus al procés estatutari que estem desenvolupant. Segons la notícia publicada, Jordi Sevilla no acceptaria que en paral·lel a l’aprovació de l’Estatut s’instessin reformes de lleis estatals (com ara la de la Llei Orgànica del Poder Judicial), ni la reclamació del concert (que ningú per ara havia plantejat...), ni el blindatge de competències no atribuïdes a l’Estat, ni el deure de conèixer el català (aquesta qüestió sí plantejada i assumida en la discussió en primera lectura en el si de la Ponència), ni la utilització del mecanisme previst a l’article 150.2 de la Constitució per tal que la Generalitat pugui assumir l’execució de determinades competències atribuïdes a l’Estat. Segons la notícia, el Govern consideraria inconstitucionals els plantejaments dels materials elaborats per l’Institut d’Estudis Autonòmics.

Discrepo profundament d’aquests plantejaments, que sols es poden sostenir des d’una profunda ignorància o d’una manifesta mala fe. O potser d’un malentès, que convindria desfer de forma immediata per part de qui hagi de fer-ho. Perquè, de la notícia publicada avui per El País, algú en podria deduir que el President Zapatero es desdiu del seu compromís d’acollir favorablement una proposta de nou Estatut que se situï en el marc de la Constitució i compti amb un recolzament majoritari a Catalunya. I això seria d’una extrema gravetat.

Ha de quedar clar que el PSC ha treballat sempre des d’aquestes dues premisses i que ho seguirà fent. De la mateixa manera que cal que quedi clar que l’Estatut el fem aquí i no des d’un despatx al Passeig de la Castellana, i que volem impulsar reformes d’algunes lleis orgàniques (i molt especialment de la Llei Orgànica del Poder Judicial), que estem compromesos a definir i precisar les competències de la Generalitat per tal d’evitar que des de l’Estat es puguin limitar a través de la fixació d’unes bases extensives, que estem d’acord en el dret i el deure de conèixer i emprar les dues llengües oficials de Catalunya sense que això pugui implicar cap mena de discriminació per ningú, i que volem que s’apliquin les previsions de l’article 150.2 de la Constitució en unes cinc matèries concretes. Els socialistes catalans estem convençuts que la tasca de l’Institut d’Estudis Autonòmics se situa en el marc constitucional. Com estem convençuts que el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat exigeix reformes que el Govern d’Espanya hauria d’impulsar com ho ha fet amb la petició del reconeixement oficial del català, el gallec i l’euskera a les institucions europees, o amb l’acord que fa possible la presència de les Comunitats Autònomes a les institucions de la Unió.

Parlant ja del referèndum, recordeu que us vaig parlar amb entusiasme de l’acte de presentació del llibre “Europa és el futur” d’Antoni Castells? Doncs bé, ja podeu descarregar-vos un fulletó que recull de forma íntegra les interessants aportacions d’Antoni Gutiérrez Díaz, Josep Ramoneda, Miquel Roca i del propi autor.

I si la setmana passada la presentació del llibre d’Antoni Castells ens va donar força arguments per la campanya, divendres al Palau de Congressos de Catalunya les intervencions del President de la República Francesca, Jacques Chirac, del President del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero i del President de la Generalitat, Pasqual Maragall, van ser molt valuoses, destacant l’interès de les respostes dels dos primers a preguntes dels directors de quatre diaris barcelonins i d’altres persones que es van fer ressò dels principals interrogants que suscita avui el procés de construcció europea entre els ciutadans. L’acte va començar amb la magnífica i personal interpretació de “El cant dels ocells” a càrrec de Ginesa Ortega i es va cloure amb la vibrant interpretació de l’himne d’Europa (ja sabeu, música de Beethoven i lletra de Joan Maragall) a càrrec de dos cors infantils. La música va enlairar els nostres esperits i, juntament amb els arguments proporcionats pels oradors, ens dóna força pels dies que queden fins a diumenge vinent, el dia de la veritat en el que decidirem si donem un pas endavant en la construcció europea o provoquem una frenada i, eventualment, alguna passa enrera.

Les enquestes segueixen assenyalant una eventual baixa participació i una gran desinformació sobre la Constitució. Tot i que no podem esperar que molta gent la llegeixi (quants havien llegit la Constitució espanyola o l’Estatut de Catalunya quan es van votar?) no podem afluixar en l’esforç d’explicació dels trets fonamentals del projecte i del que s’hi juga Europa si la Constitució no fos ratificada. Nosaltres no pararem.

Avui mateix he participat en una calçotada amb més de 800 persones a Sant Joan Despí on he desgranat les raons pel sí que difondrem en la darrera setmana de campanya. Aquí em veieu menjant calçots amb Antonio Poveda, Primer Secretari de l’Agrupació i Primer Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Sant Joan Despí.

Em permeto recomanar-vos també la lectura dels recents articles de José Montilla, Josep Borrell i Pepe Zaragoza. He preparat un espai on hi trobareu els nostres arguments i les fitxes que utilitzem cada dia per explicar una dimensió concreta del Tractat constitucional. En l’espai Europa del meu web hi trobareu les aportacions de molta altra gent. Permeteu que avui destaqui dues entrevistes de Daniel Cohn-Bendit publicades a El País i El Periódico on de forma clara i contundent defensa el sí, com ho fa la majoria dels verds europeus, i l’editorial de La Vanguardia d’avui. També tenen força interès els articles recentment apareguts d’Antoni Puigverd i Elena Valenciano, així com, en un registre diferent, dos de Francisco Aldecoa, un d’ells escrit en col·laboració amb José María Gil-Robles Gil-Delgado. Segueixen apareixent articles de destacats sindicalistes com el de José María Fidalgo. Antoni Gutiérrez ens recordava fa dies les paraules de José Luis López Bulla, ex Secretari General de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, quan li van preguntar perquè votava sí i va respondre amb contundència “con las cosas de comer no se juega”. Per cert, en l’acte de divendres vaig seure entre Antònia Gil, Secretària General de la USO de Catalunya, i Pepe Alvarez, Secretari General de la UGT de Catalunya que, per cert, em va dir que tenia un debat cara a cara amb Jordi Porta, President d’Omnium Cultural. Naturalment en Pepe, com la Confederació Europea de Sindicats, està pel sí.

Hi ha diversos llocs web on trobar informació sobre la construcció europea. Vull destacar-ne tres de francesos: Info-Europe, La Documentation française i la Fundació Robert Schuman, un dels pares del projecte de construcció europea. Per cert, la Fundació anima també un lloc web dedicat específicament a la Constitució europea, preparant sens dubte el proper referèndum a França. Per cert, després de Lituània i Hongria, ha arribat Eslovènia com a tercer Estat en ratificar la Constitució (en una votació parlamentària amb 79 vots a favor i quatre en contra).

Un altre lloc web interessant sobre la Constitució és el que ha preparat la pròpia Unió Europea. Però no tots els llocs web han de tenir aquest caire tan institucional. Vull animar-vos a visitar Café Babel, un lloc web animat per joves europeus en diverses llengües –entre elles el català- on hi trobareu força material, com aquest article de Leo Wood. I també us interessarà visitar el lloc web de la revista La Factoria, allà hi trobareu en el número 25-26 un monogràfic magnífic sobre la Constitució europea.

Zapatero, que publica avui un article a el diari El País, va aprofitar la seva presència divendres a Barcelona per comunicar personalment als veïns del barri del Carmel l’aprovació d’uns ajuts econòmics extraordinaris pels que han hagut de patir les conseqüències de l’esvoranc provocat per les obres del Metro. Aquesta setmana s’ha produït també la primera compareixença de Joaquim Nadal davant de la Comissió de Política Territorial i Obres Públiques, per explicar les causes d’aquest desastre, les seves conseqüències i com ha afrontat el govern aquest afer, què pensa fer per evitar incidents semblants de cara al futur i si es poden establir responsabilitats concretes. No hi ha cap mena de dubte que el Govern està fent tot el possible per ajudar els afectats, esclarir com ha pogut succeir aquest accident per evitar que es pugui reproduir en el futur, i esbrinar si és que s’ha produït algun error evitable del que se’n desprenguin responsabilitats concretes. La magnitud del desastre i la profunda solidaritat amb els afectats són tan grans com la nostra confiança en la capacitat de Joaquim Nadal per fer front al repte plantejat. Ell mateix ha demanat una propera compareixença, quan ja disposi d’una informació més completa. El Partit Popular va proposar la celebració d’un Ple extraordinari del Parlament i és possible que la compareixença de Joaquim Nadal es produeixi així. Serà l’ocasió de parlar de tot, des de l’inici del projecte, l’inici de les obres i el seu desenvolupament fins avui. Serà l’ocasió per tranquil·litzar definitivament els veïns i l’opinió pública. Però no sé si CiU suportarà tanta transparència...

Un sí convençut

Avui el diari ABC en la seva edició catalana em publica l'article que us transcric a continuació:

UN SÍ CONVENCIDO

Votaré sí porque creo en el proyecto europeo. Desde siempre Europa ha sido para mí el horizonte de democracia y progreso al que Cataluña y España debían aspirar. Esa fue la educación política que recibí de mis abuelos y de mi padre. Intuitivamente siempre supe que nuestro futuro estaba en Europa, y con el tiempo esa intuición no ha hecho sino confirmarse: en el siglo XXI, Europa es la mejor garantía de paz, libertad, prosperidad y justicia social. El referéndum del próximo 20 de febrero nos proporciona la oportunidad de votar «sí» a la Constitución para fortalecer la unión política, el dinamismo económico y la cohesión social de los pueblos de Europa.

Votaré sí porque estoy convencido de que nos conviene más Europa. El 90% de la inversión extranjera que recibimos proviene de países de la UE, que son el destino del 74% de nuestras exportaciones, y de los que proviene el 87% de los turistas que nos visitan. Una cuarta parte de nuestra renta agraria se debe a las ayudas directas de la Unión. Europa nos ha ido bien. Ahora necesitamos dar un paso adelante, votando «sí» a la Constitución europea, para garantizar el bienestar de todos en la economía globalizada y altamente competitiva del siglo XXI.

Somos muchos los que estamos contra las guerras, los que pensamos que otro mundo es posible, que es preciso que la democracia y los derechos humanos abarquen todo el planeta, que hay que promover la sostenibilidad y el respeto al medio ambiente, que hay que regular la economía globalizada a través de instituciones internacionales para preservar el modelo social europeo e impulsar el desarrollo de los países del tercer mundo. Y esto sólo será posible en una Europa más fuerte, con más capacidad de decisión y más peso en el mundo.

Por ello, en mi opinión, votar «no» no resulta lo más adecuado desde una perspectiva catalanista, progresista y europeísta. Sin embargo, parece claro que hay personas que aún compartiendo esos valores quieren votar «no» convencidas que una derrota del «sí» daría paso a la elaboración de una propuesta constitucional más ambiciosa. Los socialistas consideramos profundamente errónea esa apreciación. Una derrota del «sí» se convertiría con toda seguridad en una derrota del proyecto de construcción europea, pues el «no» sería capitalizado por quienes lo integran mayoritariamente en los 25 Estados miembros de la Unión Europea, es decir, los partidos más euroescépticos y todos los partidos claramente antieuropeos.

En efecto, sólo basta con repasar la votación en el Parlamento europeo del Informe sobre la Constitución europea presentado por Íñigo Méndez de Lugo (PPE) y Richard Corbett (PSE). De los 137 votos contrarios al Informe, 45 pertenecen a formaciones de izquierdas y 92 corresponden a formaciones euroescépticas o antieuropeas (Partido Conservador británico, Partido por la Independencia del Reino Unido, Frente Nacional francés -Le Pen-, el neofascismo italiano, la Liga de Familias de Polonia, el Partido Democrático Cívico de Chequia, el Partido Liberal Austriaco de Jorg Haider, el antiguo Vlaams Blok flamenco, el Partido Unionista norirlandés de Ian Paisley).

Como las opciones en un referéndum se reducen a dos, las coincidencias en el voto no debieran escandalizar pues pueden tener motivaciones radicalmente distintas. Las razones de mi voto afirmativo no tienen por qué coincidir con las de Silvio Berlusconi. Pero el fondo de la cuestión no es la coincidencia, sino el efecto real de uno y otro voto. Y ahí tenemos con ERC, ICV, IU y EUiA una discrepancia muy grande. Mientras ellos están convencidos de que el «no» abriría el camino a una Europa más fuerte, unida, social, ecológica, democrática, comprometida con las naciones sin Estado, nosotros estamos convencidos de que sucedería todo lo contrario, de que el «no» abriría una etapa de crisis en la que sólo primaría la dimensión económica del proyecto europeo, en la que la integración política experimentaría un frenazo a favor de una estricta colaboración intergubernamental, especialmente arriesgada en la nueva Europa de los 25.

Por todo ello votaré sí. Como la inmensa mayoría de los socialistas, socialdemócratas y laboristas europeos, como la gran mayoría de los verdes europeos, como lo demanda la Confederación Europea de Sindicatos. Como hubieran votado mis abuelos y mi padre.

El debat sobre la Constitució europea s'anima

Recordareu el meu entusiasme quan us explicava com havia anat l’acte d’inici de campanya amb Bertrand Delanoë (Alcalde de París), Walter Momper (President del Parlament de Berlín) i Pasqual Maragall. Si dijous a mitjanit estava encantat, no sé com m’hauré de fer per descriure l’acte de presentació del llibre d’Antoni Castells. Feia temps que no assistia a un festival europeista tan ple de contingut com carregat d’esperança. Ja abans de començar vaig tenir l’alegria de veure assegut a primera fila Joan Rigol (ex-President del Parlament), després d’haver saludat Miquel Roca que comentava la seva presència a un acte de difusió de la Constitució europea a Saragossa, on havia coincidit, entre d’altres, amb Luis López Guerra, Francisco Rubio Llorente, Alfonso Guerra i Juan Alberto Belloch.

Començava l’acte amb unes breus paraules de Josep M. Castellet, fent els honors en nom d’Edicions 62 i disculpant l’absència de Rosa Cullell (Consellera-delegada de l’editorial) deguda a motius professionals. Els presentadors del llibre no varen decebre l’auditori. Antoni Gutiérrez Díaz (des de la coherència europeista i d’esquerres de qui defensava fa deu anys la necessitat d’una Constitució europea, mentre d’altres li dèiem que era un bufanúvols...) deia no entendre els que diuen que la Constitució europea és rebutjable des de l’esquerra i l’ecologisme, tot recordant que el sindicalisme europeu i la gran majoria dels verds europeus defensen el ‘sí’, i negant la falsa idea que del ‘no’ Europa en sortiria enfortida. Josep Ramoneda ens parlava de drets, ciutadania i de construcció d’un espai de pau, prosperitat i justícia social, capaç de “contaminar” la resta del món. Finalment, Miquel Roca no sols va defensar un ‘sí’ a la Constitució, sinó que va reclamar un sí entusiasta (“la primera vegada que com a ciutadà em demanen el vot per fer Europa he de dir que no?”), i ho feia des d’una perspectiva nacionalista (“on podrà trobar Catalunya la millor comprensió de la seva reivindicació nacional que en un espai polític basat en el respecte a la diversitat?”). També va utilitzar un argument que potser farà fortuna quan deia: “jo, que no sóc ni he estat mai antiamericà, no entenc el ‘no’ dels que ho són, que sols podrien equilibrar el món unipolar que critiquen si Europa és més forta, és a dir, si guanya el ‘sí’”. Tots van lloar el llibre, però sobretot tos van refermar-me en la convicció que votant ‘sí’ a la Constitució, Europa guanya i, en canvi, si guanya el ‘no’, Europa hi surt perdent.

La campanya va agafant força en aquest primer cap de setmana i els arguments, fins ara, no aporten gaires novetats. Hem sentit dir a Carod Rovira que "avui no ens volen com a poble, però demà ens hauran d'acceptar com a Estat". No sembla que la millor manera que ens acceptin sigui dir ‘no’ a la Constitució feta per aquells que ens haurien d’acceptar. Però la polèmica més sorprenent ha estat la protagonitzada pel pronunciament de la Conferència Episcopal espanyola. La jerarquia catòlica no sembla interessada en una victòria del ‘sí’. Ara s’entén millor el paper de la COPE i Federico Jiménez Losantos. Per evitar acusacions de parcialitat al respecte em limito a reproduir l’article del Director de La Vanguardia publicat avui:

Iglesia y Europa

JOSÉ ANTICH - Director de LA VANGUARDIA - 06/02/2005

No ha podido ser más desacertado el pronunciamiento de la Conferencia Episcopal sobre la Constitución europea y el referéndum que se llevará a cabo el día 20. La gélida actitud de los obispos haciendo guiños a la abstención se asemeja más a un cierto desquite por actitudes gubernamentales en otras cuestiones que a una postura ante el propio tratado en sí. Y por eso me parece un error, ya que engorda la imagen de una Conferencia Episcopal instalada en el no a todo cuando una cosa es oponerse a decisiones políticas de su magisterio y otra muy distinta es querer jugar a partido político. Pero en cualquier caso no se puede negar que el pronunciamiento ha servido para acercar algo a los ciudadanos una campaña que les coge muy distantes y sobre cuya participación en las urnas existe un gran desconcierto. El apoyo de los dos principales partidos en España (PSOE y PP) y de tres grandes formaciones en Catalunya (PSC, CiU y PP) y de partidos líderes en sus comunidades autónomas como PNV en el País Vasco y Coalición Canaria en aquellas islas compite con la frialdad europea, con el sí en público pero combinado con las ganas de castigar al Gobierno y con un poso de sectores que ven en Europa una pérdida de identidad mientras otros creen que no se reconoce bastante la suya. Por eso la Iglesia habría tenido que ser más prudente.

Els arguments del no han trobat fins ara una resposta contundent.

• Quan diuen que la Constitució no es prou democràtica els convidem a llegir la resolució del Parlament europeu.
• Quan diuen que la Constitució no es prou europeista els convidem a llegir la declaració del Consell Català del Moviment Europeu.
• Quan diuen que la Constitució no és prou social els convidem a llegir la resolució de la Confederació Europea dels Sindicats.
• Quan diuen que la Constitució no és prou ecologista els convidem a llegir la moció adoptada pels Verds al Parlament europeu.
• Quan ens diuen que la Constitució no recull prou les aspiracions de les nacions sense Estat els convidem a llegir la declaració de la Conferència de Presidents de Regions amb Poder Legislatiu o la declaració de la Conferència de Presidents d’Assemblees Legislatives Regionals Europees.
• Quan ens diuen que la Constitució no té el recolzament de la societat civil catalana, els convidem a llegir la resolució del Cercle d’Economia o el Manifest ciutadà que porta el títol “La Constitució europea com a referent d’una Europa unida i democràtica”.
• Quan ens diuen que la Constitució no és prou d’esquerres, els convidem a llegir el text col·lectiu del Consell Editorial de la revista Iniciativa Socialista. Per cert, si us interessa saber qui són podeu visitar el seu web.

I és que realment, les raons del SÍ són moltes. Podeu trobar-les clicant aquí.

Aquesta setmana voldria destacar les raons oferides per Àngel Pes i Darío Valcárcel.

El debat seguirà animat fins el dia 20 de febrer. Podeu seguir-lo també a Internet en alguns llocs web força interessants:

www.elperiodico.com/info/suplementos/europa/cat/index_01.asp
www.europa2005.net
www.elpais.es/comunes/2005/constitucion_europea/index.html

Per estimular el debat a la xarxa és bo anar difonent llocs web on es troben opinions obertes al diàleg, que no tenen perquè coincidir amb la meva però que són gent que conec. Avui us convido a visitar els blogs de Lluís Foix, Arcadi Espada i la pàgina web de Daniel Sirera, portaveu adjunt del grup del PPC al Parlament de Catalunya.

No vull acabar sense comentar molt breument la desgràcia causada per l’esvoranc del Carmel. Cal, en primer lloc, ajudar les víctimes d’aquesta desgràcia, atenent-los en les seves necessitats d’allotjament i alleujant el cost econòmic d’una desgràcia que té també altres dimensions. En segon lloc, cal esbrinar les raons del desastre, perquè l’obra es desenvolupi amb total garantia per a les zones afectades i per evitar que es puguin reproduir en el futur en qualsevol obra pública de similars característiques. I, en tercer lloc, establir les responsabilitats que siguin del cas. Cal fer totes tres coses, però cal fer-ho rigorosament i en aquest ordre. No crec que estigui fora de lloc demanar prudència als partits de l’oposició municipal i als partits de l’oposició al Parlament, que són els mateixos. Una prudència encara més necessària en el cas d’aquells que governaven quan es va planificar i començar l’obra que avui està en entredit. Crec que la reacció de les institucions està essent la que correspon davant de fets com aquest. L’Ajuntament de Barcelona, encapçalat per Joan Clos, ha estat on li tocava, al costat dels veïns i veïnes afectats, donant-los suport i atenent les necessitats immediates. El govern de la Generalitat, encapçalat per Pasqual Maragall, està coordinant els esforços per esbrinar les raons del desastre, posar-hi remei, i impulsar una reforma integral del barri amb fons públics catalans, de l’Estat i de la Unió Europea. Cal destacar la feina feta pel Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, que no sols ha donat la cara des del primer moment, sinó que s’ha implicat les 24 hores del dia per avançar en les tres línies que abans esmentava. La seva sensibilitat personal i política i la seva llarga experiència de govern com a Alcalde de Girona l’estan guiant per a entomar de forma encertada un problema d’aquestes dimensions. I ho està demostrant cada minut que passa. Com ho demostrarà també en la seva compareixença davant del Parlament de Catalunya.

Comença la carrera pel sí!

Hem començat avui la cursa que ens ha de portar al 20 de febrer. I ho hem fet amb l'estimulant companyia de Walter Momper, actual President del Parlament de Berlin (ciutat de la que va ser Alcalde en el moment de la reunificació alemana) i Bertrand Delanoë, alcalde de Paris.

El nostre objectiu és convèncer la ciutadania de la importància de participar en el referèndum sobre la Constitució europea, i que el sí significa més Europa mentre que el no suposaria un retrocés en el procés de construcció europea.

Certament en el sí hi ha molts matisos, tants com en el no. També és cert que es produeixen curioses coincidències entre els que estan pel sí per raons diferents o entre els que estan pel no, uns des del més abrandat europeïsme i altres des d'un feroç antieuropeïsme. Però del sí en surt una Constitució, i del no se'n derivaria una frenada que serà aprofitada inevitablement pels que no volen més Europa.

Encara no entenc com es pot sostenir des d'una posició europeïsta que el no ens portaria a avançar. Mai no expliquen com pensen fer-ho. Amb quins plantejaments. Amb quins socis. ¡És que no se n'adonen que entre els que estan pel no a tota Europa, la majoria són euroescèptics o antieuropeus! També em sorprenen algunes de les crítiques que es fan des del no.

Diuen que la Constitució és poc social. ¿Com s'expliquen doncs el suport dels sindicats a la Constitució europea? Un suport fàcilment constatable en la Declaració de la Confederació Europea de Sindicats o en els articles de Cándido Méndez i José María Fidalgo. ¿Serà que volen donar lliçons d'esquerranisme als sindicats?

Diuen que la Constitució no és ecologista. ¿Com s'expliquen doncs el suport dels verds europeus a la Constitució? De 42 eurodiputats al grup parlamentari dels verds europeus, 32 van votar sí a la Constitució, 7 van votar no, un es van abstenir i dos no van participar en la votació. Més de dos terços dels eurodiputats verds estan pel sí. Podeu comprovar el seu suport en la Declaració dels Verds al Parlament europeu. ¿Serà que volen donar lliçons d'ecologisme als verds europeus?

Diuen que la Constitució és una amenaça per a les nacions sense estat. ¿Com s'expliquen doncs el suport del Partit Nacionalista Basc a la Constitució europea? Podeu comprovar-ho a la Declaració del Partit Nacionalista Basc. ¿Serà que volen donar lliçons de nacionalisme al Lehendakari Ibarretxe?

En canvi, hi ha tants motius pel sí... Podeu llegir, per exemple, les raons pel sí de Suso de Toro o de Llàtzer Moix. Les raons pel sí de Goran Persson, primer ministre socialdemòcrata suec, o les d'Antoni Gutiérrez Díaz. O tantes altres que trobareu en aquest espai del meu web.

Si voleu aprofundir més en el tema us convido a llegir el llibre "Europa és el futur" d'Antoni Castells. Un llibre que ja es troba a les llibreries i que, per cert, es presenta divendres dia 4 de febrer a les 12 hores al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona per part de tres reconeguts europeïstes de sensibilitats diferents: Miquel Roca, Josep Ramoneda i Antoni Gutiérrez Díaz.