Tornant d'Amsterdam

Vaig tornar ahir a la nit d’uns dies de vacances a Amsterdam. No cal dir que recomano visitar aquesta ciutat. Jo ja ho havia fet i vaig decidir tornar-hi segur que hi trobaria el descans que necessitava. No sols pels carrers, canals i museus, sinó per l’ambient tranquil d’una altra manera de viure. Per cert, allà també hi havia polèmica sobre la llei electoral, en aquest cas referida a l’elecció directa dels Alcaldes.

Pel que he vist no hi ha hagut massa novetats aquests dies. Preocupació per la salut del Papa, extrema gravetat del Príncep Rainier, polèmica als Estats Units sobre si han de deixar morir en pau Terri Schiavo,... Tampoc he rebut massa notícies d’aquí: rebuig judicial de la “llista blanca” de Batasuna, detencions de membres d’ETA, un PP aïllat en l’encaparrament de demostrar que van gestionar bé la situació creada pels atemptats de l’11-M (arribant al punt del ridícul en voler-ne fer responsable al PSOE!), i un cas de corrupció protagonitzat per un regidor de CiU de Cerdanyola, amb conseqüències sobre el govern d’aquella ciutat format per ICV, ERC i CiU.

Temps hi haurà per a comentar les corresponents polèmiques. M’estimo més recomanar la lectura assossegada de tres articles: un de Joan Ignasi Elena sobre les properes eleccions al País Basc, i dos articles publicats a El País per Vicenç Navarro i Mario Trinidad, que fan pensar i molt sobre la necessitat de nedar contracorrent per a construir una alternativa al pensament únic i la globalització neoliberal.

Temps de calma

Després d'un parell de setmanes d'infart, arriba un moment de calma. Mai la Setmana Santa no haurà estat tan oportuna! S'imposa fer una pausa i aprofitar-la per descansar, llegir i reflexionar. Personalment estic preocupat per com reprendre amb rigor el procés d'elaboració i negociació de l'Estatut Catalunya endins i Catalunya enfora. Especialment pel que fa finançament. Avui mateix, La Vanguardia es fa ressò d'un memoràndum del Departament d'Economia i Finances de la Generalitat que adverteix sobre una eventual pèrdua de 4.400 milions d'euros en fons europeus en els propers 6 anys i proposa alguna línia de treball per evitar-ho. Tenim molta feina al davant.

Però, com deia, per reprendre amb força la feina després del dilluns de Pasqua convindrà aprofitar aquests dies per descansar, llegir i reflexionar. Jo intentaré trobar temps per llegir un llibre que m'han recomanat molt: "Un pacto global" de David Held, publicat recentment per Taurus. En ell es dibuixa un programa per a la consecució d'una socialdemocràcia global.

I aprofito per recomanar-vos la lectura de la Conferència del Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, pronunciada el passat 16 de març davant del Cercle Financer. En ella hi trobareu les principals línies d'actuació del govern de la Generalitat especialment pel que fa a l'economia.

Coincidint amb el primer aniversari de la victòria del PSOE a les eleccions generals del 14 de març de 2004, el Real Instituto Elcano ha publicat un interessant estudi de Nicolás Michavila sobre la incidència dels atemptats de Madrid en els resultats electorals del 14-M.

També l'Instituto Elcano ha publicat un estudi d'Eva Anduiza sobre l'abstenció en el referèndum sobre la Constitució europea que podeu llegir juntament amb l'enquesta post-referèndum elaborada per l'Eurobaròmetre.

Important Conferència del President al Cercle Financer

No us perdeu la lectura de la important i interessantíssima intervenció del Molt Honorable President de la Generalitat, Pasqual Maragall, davant del Cercle Financer de Barcelona el dimecres dia 16 de març de 2005.

Renoi, quina setmana!

Han passat tantes coses i tan contradictòries en tan poc de temps que es fa francament difícil treure’n l’entrellat. Crec, sincerament, que és massa aviat per treure’n conclusions. Passa una mica com amb l’enquesta de La Vanguardia publicada avui: hi ha dades que indiquen un impacte profund en l’opinió pública però, en canvi, el mapa polític en resulta pràcticament inalterat. Poques conclusions es poden treure, doncs, de l’enquesta, el treball de camp de la qual s’ha realitzat en mig de la tempesta política. Sols m’atreveixo a extreure una conclusió definitiva: el govern Zapatero i el propi President del Govern, un any després de la seva victòria electoral, veuen augmentar el seu suport. I, lògicament, els socialistes ens en beneficiem molt.

L’origen de la tempesta polítca és conegut: debat sobre l’esfondrament del túnel de maniobres del Metro al Carmel. Gran agressivitat de les intervencions dels representants de CiU (Felip Puig i Artur Mas, que interpel·la directament al president). Ningú no entenia l’enorme crispació de CiU, més si es té en compte que l’anterior govern va ser qui va aprovar el projecte, el mètode constructiu, les mesures de control de seguretat de l’obra i un procediment de modificacions sobre la marxa que eren convalidades a pilota passada. Així les coses, el President atribueix l’agressivitat de CiU a un tema recollit per l’editorial d’un diari de Barcelona publicat aquell mateix dia: “el 3%”. Artur Mas reacciona amb virulència dient que s’estava “engegant la legislatura a fer punyetes”. El President retira l’expressió i Mas li ho agraeix amb les paraules “aquesta rectificació no l’humilia”.

A partir d’aquí es succeeixen les declaracions i contradeclaracions, la polèmica puja de to, CiU presenta una querella contra el President i el PP, més tard, presenta una moció de censura. Finalment, la querella és retirada i la moció de censura no es posa a votació, després d’un debat en el que es va produir una intervenció meva que trobareu aquí.

Amb raó molta gent no entén res i alguns deuen pensar que el President no anava tant desencertat quan parlava de “soufflé”, perquè, en efecte, ha baixat de cop. N’hi ha hagut prou amb una frase del President demanant excuses als ciutadans per haver donat la impressió que s’oblidava del Carmel i per haver suscitat una gran tensió entre les forces polítiques.

La querella s’ha retirat perquè CiU, com tothom, era conscient que aquesta querella estava condemnada a la inadmissió o a un ràpid arxiu. Per tant, la retirada de la querella no respon a un inexistent acord PSC-CiU, per molt que en Piqué hi insisteixi. Encara no entenc com CiU va cometre un error tan greu com el de presentar una querella contra el President de la Generalitat per una expressió utilitzada en un debat parlamentari i retirada tot seguit a instància del líder de CiU.

La moció de censura no s’ha posat a votació senzillament perquè es perdia de molt (15 vots a favor i 120 en contra). Del debat de la moció es poden destacar algunes contradiccions curioses. Per exemple, l’intent de Josep Piqué de donar lliçons sobre com abordar les situacions de crisi per part dels governs, oblidant les situacions de crisi de l’enfonsament del Prestige o de l’accident de l’avió Iacolev-42. O de donar lliçons sobre com s’han de fer les obres públiques, el mateix dia que es coneixia l’informe sobre les obres de l’AVE Madrid-Lleida, que mai no arribarà ni de lluny a la velocitat prevista. O de donar lliçons sobre transparència, oblidant que el PP va evitar amb els seus vots la creació d’onze Comissions d’Investigació, oblidant que el PP en la legislatura 1995-1999 no va donar suport a la creació d’una Comissió d’Investigació sobre presumptes cobraments irregulars de càrrecs públics i de partits polítics a partir de les informacions aparegudes a l’entorn del cas Torras-KIO. Oblidant sonades declaracions de companys seus de partit que deien que estaven en política per a enriquir-se o que tots els partits havien passat el plateret (en referència a suport econòmic per part d’empreses). A mi particularment em va sorprendre que Piqué qualifiqués de llarguíssims i insuportables els 23 anys de govern de CiU oblidant el suport que el PP va prestar-li al llarg dels darrers vuit anys d’aquests “llarguíssims i insuportables” vint-i-tres.

També vaig trobar horrorós en el discurs de Piqué el menyspreu de la política en boca d’un polític. És com si un metge abominés de la medecina; jo no em posaria mai a les seves mans, per si de cas... No crec que presentar una moció de censura i retirar-la abans que es posés a votació sigui precisament una bona manera de recuperar el prestigi perdut de la política. Ni tampoc omplir-se la boca de preocupació pels veïns del Carmel i fer que desapareguin completament del debat...

Mentre Piqué denuncia un pacte de silenci CiU-PSC, Mas denuncia un pacte PSC-PP amb la connivència d’ERC per marginar CiU. Sembla el joc dels disbarats: no existeix cap dels dos pactes denunciats. El que ara toca és fer que la Comissió d’Investigació doni prou garanties als ciutadans sobre la seguretat de les obres públiques i sobre la transparència dels procediments d’adjudicació. Les mesures preses pel govern (reforma de la llei de la Sindicatura de Comptes, creació de l’oficina anti-frau i llei d’incompatibilitats dels alts càrrecs) també contribuiran a aquesta tranquil·litat de la ciutadania. La tasca de la Fiscalia haurà de servir per esclarir quanta veritat hi havia al darrera del clamor del 3%. Els partits hauran de posar-se d’acord en mesures per limitar les despeses electorals i per modificar el finançament dels partits polítics. I ho hauran de fer demostrant que aquest no és un nou àmbit de tensió partidista sinó de garantia per a tots.

I tot això caldrà fer-ho en paral·lel a una acció de govern vigorosa, una acció d’oposició responsable, i un esforç comú per aprovar un nou Estatut d’Autonomia i un nou finançament. Com que sóc de mena optimista, crec que tot plegat és possible. I del que n’estic segur és que els socialistes catalans farem tot el que estigui al nostre abast per aconseguir-ho.

Capítol apart mereixerien els comentaris que, sobretot fora de Catalunya, s’han fet sobre la crisi i el seu ràpid final. S’ha sentit de tot: des de que sols a Catalunya hi ha corrupció (perquè enlloc més se’n parla tant), a que sols a Catalunya no se’n parla degut a l’omertà (en què quedem?). O és que ja no se’n recorden que a la Comunitat de Madrid van haver-se de repetir les eleccions autonòmiques perquè el resultat no havia agradat ni a corruptors ni a corruptes? Caldrà seguir d’aprop el sumari sobre el cas Majadahonda aviam si aquest cop se’n treu l’aigua clara.

Perquè no decaiguin altres qüestions de debat em permeto de recomanar-vos l’article de Miquel Caminal publicat a El País que porta el títol “L’Espanya plural i la Constitució federal”.

La meva intervenció en el Debat de la moció de censura

Aquesta és la meva intervenció (text sense corregir) en el debat sobre la moció de censura presentada per Josep Piqué.

El president

Doncs, té la paraula, en nom del Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi, l’il·lustre senyor Miquel Iceta.

El Sr. Iceta i Llorens

Gràcies, president. Senyores i senyors diputats, permetin-me que abans de començar els digui que per nosaltres president de la Generalitat i president de Catalunya és el mateix, el reconeixement d’una persona, i pel respecte que a nosaltres es mereix l’anterior president de la Generalitat, no s’ha de perdre mai, fins i tot quan es diuen coses molt gruixudes, jo tinc una llista d’expressions fetes amb crítica als Socialistes, fetes, algunes d’elles en aquesta cambra, molt important, hi ha hagut moments de gran tensió, però mai, mai, fins i tot quan deia que els Socialistes li fèiem fàstic, o els engegava de dos en dos, mai vam considerar que deixava de ser president. De totes maneres, avui sembla que una mica les formes s’estan retornant, jo crec que això és bo.

I ara sí, perquè, senyor Piqué, jo pujo aquí per respondre’l a vostè. Si m’ho permet, perquè ens vol fer fora, ens ha presentat una Moció de censura, vol que hi hagi un altre Govern i, per tant, seria bastant absurd que no el contestéssim. Ara, jo també li he de dir, no m’ha semblat una Moció de censura, potser una interpel·lació llargueta, i és veritat que molta gent que el coneix o que creu conèixer-lo bé pensava que l’objecte de la seva Moció, de la seva iniciativa parlamentària era, sobretot, disputar el lideratge de l’oposició, s’ha escrit, s’ha dit, i la gent que deia això, part d’aquest gent, deia: «se’n sortirà segur», perquè davant de l’immens error d’un altre Grup de portar davant dels tribunals qüestions que sols poden i han de dirimir-se en seu parlamentària, és evident que qui planteja un debat parlamentari en un altre terreny, amb uns altres termes, se’n du, si val l’expressió, «el gat a l’aigua.» Jo, de totes maneres, espero, jo no sé que passarà amb aquesta querella, però que no s’hagi inaugurat un període en el qual els diputats s’hagin de preparar les seves intervencions amb assistència lletrada, perquè, realment, jo crec que és un error gravíssim la presentació d’una querella contra el president de la Generalitat per una expressió dita des d’aquesta tribuna, màxim quan és una expressió que ha estat retirada, precisament, perquè se li ha demanat que ho fes.

Però, permeti’m, senyor Piqué, jo pensava que només amb això ja sortia amb un avantatge, però crec que no se n’ha sortit, perquè el moll de l’os de la seva intervenció ha estat una desqualificació personal i política, un intent, millor dit, del president de la Generalitat, del president de Catalunya, i crec que no ho ha aconseguit. És veritat que vostè té bones maneres, no faré aquella broma que es diu d’alguns diputats «apunta maneres», no, té bones maneres, i jo crec que això, de tant en quant també s’ha d’agrair, però les seves bones maneres no han amagat les seves intencions.

Vostè venia aquí a dues coses: primer, a disputar el lideratge de l’oposició, no crec que se n’hagi sortit, però després, sobretot, com li deia, a atacar el president. Vostè ha dit que el president no el volen ni al PSC, ni al PSOE, ni ningú, pràcticament, però, escolti, no és veritat. Abans li deia un altre portantveu, és molt arriscat posar-se en el cap d’un altre, no només arriscat, és una mica groller, perdoni’m, groller. «Que no el vol ningú», escolti’m, els electors l’han volgut, perquè vostè deia «és un home derrotat» Bé, ha guanyat totes les eleccions que s’ha presentat, sempre ha tret més vots que els altres, i a més ara és president de la Generalitat, alguna cosa, algun mèrit li veuran. Al seu partit el volen, el volem, el votem sempre que ens dóna l’oportunitat, a qui no volen és a vostè, i permeti’m, potser és un episodi una mica trist que li recordi, l’únic dirigent polític català que ha estat escridassat i que ha patit un intent d’agressió per militants del seu propi partit és vostè, a Lleida, recordarà. Per tant, compte, que aquí quan jutgem qui accepta a qui, compte.

Vostè diu que la imatge de Catalunya està sota mínims. No, ja sé que li hem d’agrair al senyor Montanyà, va guanyar i algú ho discutia, no?, però, en fi, a qui volien agredir era a vostè no a ell, curiós, eh? Vostè diu que la imatge de Catalunya està sota mínims. Miri, jo crec que algú n’ha volgut fer un gra massa de tot això, amb intencions polítiques molt clares, aquí i fora d’aquí, no dic que vostè, però jo crec que anar repetint això és anar abonant unes tesis que tenen una intencionalitat política d’afeblir el nostre país com a conjunt, i aquí, lògicament, no ens hi trobarà.

Però vostè ha fet una altra cosa que a mi m’ha semblat increïble, per una persona que vol presidir la Generalitat, que és presidir Catalunya, que es dir: «hi ha hagut vint-i-tres llarguíssims anys del Govern anterior...» Escolti’m, vostè hi ha prestat recolzament, el seu partit, els darrers vuit anys, ha semblat com si no tingués res a veure... Nosaltres, és veritat, els vam trobar llarguíssims, pesadíssims, insuportables, però com a mínim ningú no ens podrà dir que vam tenir res a veure, per acció, potser per omissió, en que fossin tan llargs. Per tant, quan vostè se’n vol desentendre, jo no sé si algú podrà tornar a confiar en vostè, perquè dirà «escolta’m, aquest senyor no ens diu la veritat, perquè no està assumint la seva responsabilitat.»

I, escolti’m, és veritat que vostè diu: «ah!, s’inquieten...» És que vostè parli d’altres formes de fer política! Miri, ser ministre del Govern que vostè ho va estar, per molts cops de cap que després es fessin davant del president dels Estats Units, formar part d’una família política que no s’ha distingit ni per les seves maneres, ni per la seva voluntat de diàleg, ni per la seva transparència, i venir a donar lliçons... Jo li diria «no, no les doni, esperi’s una estona, deixi passar una mica més de temps perquè potser quan tots tinguem, potser, una visió més objectiva o més llarga del que han estat els vuit anys del Govern del Partit Popular a Espanya potser li podrem acceptar, fins i tot, lliçons.» Les opinions totes, perquè el respecte, repeteixo, tots.

Li he de dir també una cosa, perquè hi ha hagut algun diputat del meu Grup que ha dit «home!, m’ha sorprès una mica en Piqué» I li vaig preguntar: «vas veure ahir la tele.» I em va dir: «no». Llavors l’he perdonat, perquè a nosaltres no ens ha sorprès els que ahir vam veure el tràiler de la pel·lícula, perquè ahir van passar el tràilers a Madrid, i els senyors Rajoy, Acebes, el senyor Zaplana ja ens van anunciar per on anirien i, per tant, ja vam haver de canviar coses perquè vam començar a canviar coses ahir. Per tant, i després del tràiler i de la pel·lícula sencera entendrà que el primer que em toca i em correspon fer és afirmar el nostre suport al president de la Generalitat de Catalunya, al seu Govern i sentir-nos més orgullosos que mai de formar part d’aquesta majoria parlamentària.

Realment, ens ha ofès quan ha volgut separar el president del seu partit, però, és que a més, algú podria dir, i jo li dic: «ha estat una intervenció, en aquest sentit i en aquest extrem, farisàica», perquè vostès, diuen, bé, separem el President del PSC.

Nosaltres sabem perfectament quin és el seu objectiu, vostès no voldrien que hi hagués el senyor Maragall de president, Esquerra Republicana al Govern, Inciativa per Catalunya Verds al Govern, el PSOE governant a Espanya... per tant, no separi –no separi– i probablement segueix repetint un esquema que jo crec que va fracassar, que ja va fracassar l’any 2003 quan van decidir «atacant aquest Govern impedirem la victòria de Zapatero.» Dots profètiques també se’ls hi poden discutir, i ara han tornat a aquell camí, diu: «atacant el president de la Generalitat, atacant el Govern de Catalunya potser acabarem tenint l’objectiu d’una altra majoria.» Quina, aquí? La que hi havia? Jo crec que vostè, legítimament, vol créixer i deu pensar que la Moció de censura, aquest debat li pot servir per augmentar el seu crèdit a la societat catalana. Bé, és legítim, no li desitjo cap mena de sort, però és legítim. Però, fins que pugui vostè dir «pujo aquí» amb la pretensió de ser president de Catalunya, falta una estona llarga. Per tant, permeti’ns que nosaltres sospitem que tot i que aquells vint-i-tres anys li van semblar insuportables i pesadíssims hi tornéssim molt ràpidament.

Vostè diu: «la Moció era per parlar d’unes determinades coses.» Se n’ha parlat, no prou, segur. Ara tenim una comissió d’investigació, tenim una justícia que, per cert, perquè actués la justícia no calien querelles, perquè si el fiscal estava fent, com ho deia «diligències preprocessals», l’assumpte ja estava en màns de la justícia, però, en fi, ja veurem, ja veure què dóna de sí. Nosaltres, l’únic que podem fer és ratificar el compromís solemne del president de la Generalitat de fer el màxim esforç per la màxima transparència, amb la convicció que s’ha de fer entre tots, i, probablement, mirant molt més endavant que endarrere, si es vol servir de veritat l’interès públic. Aquesta és la nostra idea.

Vostè ha d’entendre, encara que li costi, li costa des del punt de vista polític, d’interès partidari, a nosaltres ens ha costat molt fer aquest canvi... Catalunya. Bé, recorden moltíssim, no només en el temps aquell llarguíssim, insuportable, sinó també per travar una majoria, donar una estabilitat al Govern, engegarlo, amb problemes molt seriosos, molt ràpidament, i vencent un assetjament polític, entre altres, del seu propi partit.

Tenim una legislatura per intentar demostrar, i és la nostra feina, la nostra responsabilitat, que aquest Govern, aquest programa, aquestes prioritats són millors que les que hi havia. Jo ja sé que la missió de l’oposició és intentar escurçar al màxim, bé, «su privilegio», dirien. Però entendrà que nosaltres creiem que serem capaços de demostrar-ho, i el que és també una demostració que jo crec que està senzilla, però que, com totes les coses en política, a prova, que el Govern que hi ha a Espanya en aquests moments és molt millor per als interessos de Catalunya que el que hi havia abans, entre altres coses també pels suports parlamentaris que té i ha de mantenir. Perquè és veritat, estem en un Govern de coalició, a Madrid estem en un Govern que no és de coalició, però sí amb uns suports polítics idèntics als que té el Govern de Catalunya. I creiem que això serà bo per al país, per a l’orientació política, per a aquesta reforma social de la que parlava el president, i també perquè ha obert la porta a reformes institucionals que jo crec que m’ho reconeixerà i si no tampoc no li retrauré, que ara són possibles i que abans, quan vostès governaven, no ho eren.

Vostè ha denunciat, també, l’endogàmia de la política catalana, qui millor la coneix, la política catalana, vostè, per la seva trajectòria, coneix molts registres polítics, però jo crec que no es referia a això, i vull entrar en la qüestió, perquè m’ha semblat que vostè deia: «A vegades, al Partit Popular de Catalunya se li ha volgut negar carta de ciutadania política.», com se li vulgui dir. I és veritat. Particularment, per a aquells als quals vostès donaven suport i als quals, nosaltres no en dubtem, n’hi tornarien a donar, si calgués, per a desplaçar aquest Govern. Però, creguin-me, nosaltres no estem en aquesta tessitura. Si alguna vegada hi hem estat o hem comès algun error, valguin aquestes, sí, disculpes adreçades al Partit Popular, i farem els possibles per no caure més, si és que alguna vegada hem comès aquest error, que és un error democràticament greu, i que volíem aprofitar aquesta intervenció per remarcar-ho a la Tribuna.

Vostè ha parlat del 3 per cent, el president ha deixat clara quina és l’opció del Govern i la seva personal, amb el que suposa de compromís d’una persona que, creguin-me, té molt crèdit, molt! Però, per cert, això de clamor, jo m’ho he estat mirant i em sembla que li podem atribuir l’expressió clamor, era seva. Però, escolti’m, això no va arribar en aquest Parlament en aquest Ple. Ens van descobrir les declaracions d’un conseller de la Generalitat que l’any 98, en un debat d’orientació política general també va sortir. No va aixecar tanta polseguera. Ho deixo aquí. No sé per què. Potser perquè governava qui governava o tenia el suport de qui tenia o... en fi! Va passar més desapercebut, no ho sé!

Però el cert és que aquí i per una persona important es va suscitar la qüestió i pel que sigui no es va organitzar aquest enrenou.

Però és veritat que vostè ha semblat en un determinat moment que volia erigir-se en el guardià de la transparència i benvingut el president ens ha dit que ho hem de ser tots.

Ara, amb compte, perquè vostè parlava d’una cosa que a mi m’ha fet somriure i reflexionar, perquè vostè deia: «És que aquesta Comissió d’Investigació era inevitable.» Bé, jo n’hi podria citar moltes que eren també inevitables, però van ser evitades pels seus vots. 7, m’indiquen... bé, 11! Però n’hi havia algunes que podríem agrupar temàticament. De turisme em sembla que n’hi va haver dues o tres, i de formació ocupacional, diverses. Eren inevitables, també, al nostre judici, però van ser evitades pel seu Grup. O fins i tot una altra que jo li he de dir que no coneixia, perquè es va produir quan jo no era diputat. Es va plantejar la creació d’una Comissió d’Investigació sobre presumptes cobraments irregulars de càrrecs públics i de partits polítics a partir de les informacions aparegudes a l’entorn del cas Torras-Kio. Estem a l’any 99, finals de la legislatura, i vostès no hi van donar suport. Jo crec que aquesta també era inevitable, però, en fi! Va ser evitada.

La passada legislatura en vam tenir només una, que és veritat que va treballar poc, per no dir gens, però va tenir, al nostre judici, una funció que va ser la de forçar l’assumpció de responsabilitats polítiques. Aquest Govern no ha hagut d’esperar que es creés una Comissió d’Investigació per a assumir responsabilitats polítiques. Tampoc la Cambra ha hagut d’esperar vuit mesos que es donessin explicacions sobre el paper del Govern en una crisi com la dels aiguats l’any 2000. Governava un altre Govern, amb el seu suport. Per tant, jo crec que estaria bé que algú reconegués que, encara que pot no ser tot el satisfactori per a l’oposició que hauria de ser, però que aquest Govern, abans de quinze dies, compareixia en Comissió, abans d’un mes compareixia en Ple, es prenien resolucions, entre les quals l’assumpció de responsabilitats polítiques.

Per tant, situació ben diferent: es dóna la cara, es reconeixen errors, sobretot, s’esmenen. Nosaltres creiem que aquest és el canvi. Ara tenim la responsabilitat que la Comissió funcioni bé, és evident que la presidència d’en Joan Boada hi ha d’ajudar molt, però el compromís de tots. Perquè aquí, tu ja m’entens! El Govern ha fet més coses, en el seu àmbit: ha fet una oficina antifrau, avançarà la reforma de la sindicatura, ha fet una llei pròpia d’incompatibilitats d’alts càrrecs –que no hi era–, i escoltin-me, vostè feia determinades propostes. Parlem-ne. Parlem-ne! Perquè hem de donar garanties a la gent. Parlem-ne.

La seva Moció també deia: «La gestió de la crisi del Carmel és millorable.» No, perdó, no el vull... ha dit que es dolenta, és nefasta. No, nefasta no ho ha dit. Però, en fi, dolenta, molt dolenta. Miri, nosaltres donem confiança al Govern perquè ho arregli, perquè és que la té. La té el president, lògicament, la té el conseller en cap, el conseller de Política Territorial, la consellera de Benestar i Família, el conseller de Medi Ambient i Habitatge, que en un altre Ple me’l vaig deixar, i per tant, la té el Govern. El Govern ha donat explicacions i s’ha posat a fer el que ha de fer: atendre els veïns, solucionar el problema, compensant danys i pèrdues, fent que totes les administracions es comprometin. Per cert, és veritat que jo no sé si les comparacions amb el Prestige són bones o no, però si comparem la gestió de la crisi, perquè, a veiam, a veiam, què era el Prestige? «Son cuatro hilillos de plastilina.» Quines van ser les decisions del Govern d’aleshores? Unes que van incrementar fins a extrems incommensurables el dany ecològic. Quines responsabilitats? Totes, per al capità del vaixell, un ciutadà grec. I comentaris tan poc feliços del tipus «las playas estan esplendorosas, tan bonitas como siempre».

Per tant, en compte, perquè si aquí hi ha un model de gestió de crisi del Partit Popular, també n’hauríem de poder parlar, per no parlar de l’accident del Yacolev, de trista memòria, que va demostrar que no sempre els governs estan de l’alçada del que se’ls demana en la gestió de crisis, perquè aquests, i aquest era un accident, òbviament, plantegen dificultats molt grans, tant com que fins i tot arriben a la identificació de les víctimes. I els governs tenen dificultats, a vegades, per entomar-ho, certament. Per tant, jo no jugaria gaire amb la idea, perquè vostè deia: «El Carmel com a paradigma.» Jo si li parlés del paradigma del Yac-42 no crec que... bé, desentonaria una mica.

Podríem parlar del tren d’alta velocitat. També amb estudis geològics jo crec que la comissió tindrà, en fi, podrà constatar algunes concomitàncies. Per no fer-ho llarg diu que correrà poquet. No m’hi estendré.

Bé, nosaltres creiem que el model de gestió de les crisis del Partit Popular no és el més recomanable, com a mínim en aquests moments. Tampoc creiem que ho sigui el Govern que vostè pogués encapçalar ni tampoc el retorn del Govern, al qual vostès prestaven suport al llarg de només vuit d’aquests 23 llarguíssims i insuportables anys dels que vostè parlava.

Per tant, senyor Piqué, no havent-hi programa alternatiu, ni candidat alternatiu, ni majoria alternativa, no li donem més voltes, senyor Piqué, no li donarem suport a la seva Moció.

Una querella que inhabilita el querellant

Aquesta setmana ha estat plena de declaracions i contradeclaracions, de peticions de dimissions, de petició d’eleccions anticipades, de la presentació d’una querella contra el President de la Generalitat, i de la presentació d’una moció de censura per part del Partit Popular.

Francament, segueixo creient que s’ha volgut magnificar l’incident parlamentari entre el President de la Generalitat i el cap de l’oposició fins a extrems impensables. Sembla una carrera per veure qui la diu més grossa, qui fa la proposta més impactant. Un gra massa...

Com recordareu l’incident es va produir en el debat extraordinari sobre la situació creada al barri del Carmel. Un debat que va ser bastant més ric que això i que, sobretot, va permetre l’aprovació de resolucions adreçades a millorar l’atenció i el suport als veïns i les veïnes del Carmel i a evitar que en el futur es puguin produir accidents com aquest en les grans obres públiques. Trobareu la meva valoració d’aquest Ple en l’article que he publicat al diari ABC amb el títol: “El drama del Carmelo en el Parlament”.

Però certament aquest Ple passarà a la història com el Ple del tres per cert, el Ple que va desencadenar una tempesta política sense precedents a Catalunya. Curiosament, la setmana ha vist treballar amb absoluta normalitat i diligència la ponència que està elaborant el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, i també la constitució de la Comissió d’Investigació acordada per unanimitat en el Ple dels dies 24 i 25. Dic curiosament perquè aquests dos fets contradiuen l’existència de la greu crisi institucional i política de la que parlen els partits de l’oposició.

Sens dubte el fet més rellevant de la setmana ha estat la presentació per part de CiU d’una querella contra el President de la Generalitat. Una querella que té com a motiu una expressió utilitzada pel President en un debat parlamentari i que va ser immediatament retirada per ell a exigència del Sr. Mas. Crec sincerament que CiU ha comès un greu error emprenent aquesta iniciativa. No sols perquè està condemnada o bé a la inadmissió pura i dura o bé a ser arxivada sense més, sinó perquè representa una aposta per la judicialització de la política que tots els partits hem dit en un o altre moment que considerem altament perjudicial. Artur Mas, actuant així, demostra novament que no està a l’alçada del seu paper de cap de l’oposició abandonant per sempre les seves ambicions presidencials.

L’error de Mas és tan greu com perquè molts afirmin que la presentació de la querella per part de CiU ha fet bona, abans de celebrar-se el corresponent debat, la moció de censura instrumental presentada pel Partit Popular de Catalunya.

Però mentre un partit utilitza un instrument polític i parlamentari (encara que ho faci de forma instrumental, és a dir, no amb la voluntat de presentar un candidat, un programa i una nova majoria parlamentària), l’altre entra en una perillosa dinàmica de judicialització de la política que no pot portar res de bo. Hi ha qui ha volgut veure en la moció de censura presentada per Josep Piqué no sols un instrument de crítica al President del Govern sinó també una censura en tota regla al paper d’oposició desenvolupat fins ara per Artur Mas.

Aquests fets han portat a la difusió d’una Declaració del PSC i també d’una Declaració institucional del President de la Generalitat.

La presentació de la moció de censura per part del PP i de la querella contra el President, el Conseller Nadal i el Secretari d’organització d’ERC han centrat els debats del Consell Nacional del PSC celebrats dissabte. Crec de gran interès llegir les intervencions de José Montilla i Pasqual Maragall.

Els diaris de diumenge es fan ressò de aquesta tempestuosa setmana. Recomano la lectura de l’entrevista de José Montilla a La Vanguardia, l’entrevista de Joaquim Nadal a El País, i l’article d’opinió d’Antonio Franco a El Periódico.

I com hi ha d’altres coses sobre les que cal parlar a fons, us recomano la lectura de l’article de Martí Parellada sobre les balances fiscals i el finançament autonòmic publicat a El País, que enriqueix el debat que ens proposava Josep Lluís Sureda en l’article que us comentava la setmana passada.

Una querella vergonyosa

Aquesta és la declaració del Grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi i el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) llegida davant els mitjans de comunicació al Parlament de Catalunya per part de Manuela de Madre, Presidenta del Grup i Vicepresidenta del partit.

Avui s’ha produït un fet d’extraordinària gravetat: el principal partit de l’oposició ha presentat una querella contra el Molt Honorable President de la Generalitat, a causa d’una expressió utilitzada en un debat parlamentari, que va ser immediatament retirada pel President a instàncies del senyor Artur Mas.

El Grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel canvi i el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) lamenten profundament aquesta decisió contra la Presidència de la Generalitat. Cap interès partidista no pot justificar emprendre una acció com aquesta. Totes les forces polítiques hem afirmat en reiterades ocasions el nostre més ferm rebuig a la judicialització de la política. Convergència i Unió trenca avui amb aquesta querella una de les regles més sagrades de la democràcia.

Reiterem l’extrema gravetat d’aquest fet.

Amb aquesta querella Convergència i Unió posa en evidència el seu menyspreu per la Presidència de la Generalitat si no és ocupada per un dels seus militants.

Amb aquesta querella Convergència i Unió posa en evidència el seu menyspreu pels mecanismes polítics i parlamentaris pels que ha de desenvolupar-se el debat democràtic.

Amb aquesta querella Convergència i Unió posa en evidència el seu nerviosisme davant la convicció generalitzada de manca de suficient transparència en la seva gestió en matèria d’adjudicació d’obres públiques a Catalunya.

Amb aquesta querella Artur Mas demostra la seva incapacitat per a servir Catalunya. Un país no pot ser governat per qui menysprea les seves institucions, erosionant les bases del diàleg democràtic entre les forces polítiques.

Si a Convergència i Unió encara hi ha gent amb la suficient autoritat i sentit democràtic i patriòtic, els demanem la immediata retirada d’una querella que mai no hagués hagut de presentar-se.

Llegida la declaració, avui s’ha produït també un fet polític important com és la presentació d’una moció de censura per part del Partit Popular. Aquesta moció servirà per demostrar novament que el Partit Popular és incapaç de vertebrar una alternativa de govern a Catalunya. No té ni el candidat, ni el programa, ni la majoria per fer-ho. També s’ha demostrat, malauradament, que el Partit Popular de Catalunya és un instrument teledirigit des del carrer Gènova de Madrid. Respondrem en el Ple a aquesta Moció on quedarà demostrada la cohesió del Govern catalanista i d’esquerres i la vigència, més que mai, de l’Acord del Tinell.