Un model federal de finançament

Transcric a continuació l'article que he publicat avui a l'edició catalana del diari Expansión.

PER UN MODEL FEDERAL DE FINANÇAMENT

La proposta del govern català sobre el nou sistema de finançament autonòmic ha de partir d’una primera constatació: és una proposta tan sòlida com ambiciosa. Els elements fonamentals de la proposta són els següents: la Generalitat, a través de la seva Agència Tributària, recaptarà els impostos pagats a Catalunya sobre els que tindrà capacitat normativa i responsabilitat fiscal; l’Estat i la Generalitat establiran els instruments de coordinació o consorciació que estimin adients entre l’Agència Tributària de Catalunya i l’Agència Estatal d’Administració Tributaria; una part del rendiment dels impostos cedits a Catalunya s’atribueix a l’Estat; s’arbitra la solidaritat entre les Comunitats Autònomes per tal que puguin prestar nivells de serveis similars si fan un esforç fiscal similar a través d’un mecanisme d’anivellament que no alterarà la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita entre les Comunitats Autònomes abans de l’anivellament; l’aplicació d’aquest sistema no sols augmentarà la capacitat financera i suposarà uns majors ingressos per a la Generalitat sinó que anirà reduint el dèficit fiscal català equiparant-lo al de territoris de nivell de renda relativa similar en altres països de la Unió Europea; i, en un termini no superior a quinze anys, la capacitat de finançament per habitant de la Generalitat s’equipararà gradualment al rendiment dels sistemes forals de concert i conveni. La proposta també fa referència a la necessitat que la inversió pública de l’Estat a Catalunya es vagi aproximant al pes de l’aportació catalana al PIB espanyol i a la necessitat de compensar els costos diferencials i les insuficiències acumulades.

Aquesta proposta, ridículament desqualificada per CiU, haurà de vèncer resistències i greus incomprensions. Per explicar-la convé prendre com a punt de partida l’evidència que Catalunya necessita millorar significativament el seu finançament per garantir la nostra competitivitat i aprofitar el nostre potencial de creixement econòmic -que s’ha situat per sota de la mitjana espanyola en els darrers nou anys-, a través d’una adequada dotació de inversió pública estatal en infraestructures, per fer front als nostres dèficits socials (l’impacte de la immigració, l’existència de bosses de pobresa i exclusió -18,6% de la població segons les dades OCDE de l’any 2000, mentre l’any 1996 era el 14,3%-, el dèficit sanitari, la problemàtica de la dependència, i les noves necessitats educatives –l’aplicació de la reforma i el repte de l’etapa 0-3 anys-), i per seguir mantenint la nostra solidaritat amb les Comunitats menys desenvolupades.

Cal, doncs, qualificar la proposta de sistema federal, transparent, just i solidari, és a dir, participat per les Comunitats Autònomes, que redueixi diferències, que ajudi més els que més ho necessiten, i que no penalitzi l’esforç fiscal i emprenedor dels que més aporten. Si es vol que Catalunya segueixi sent solidària s’ha de permetre que segueixi sent més competitiva. Per tant, el sistema que proposem no sols és bo per a Catalunya sinó que ho és també per a tota Espanya.

Ja tenim proposta!

Avui s'ha fet pública la proposta de nou sistema de finançament elaborada pel govern de Catalunya i que compta, lògicament, amb el suport dels partits que el formem. La proposta que hem conegut avui ha estat impulsada pel Conseller Castells, ha estat enriquida amb aportacions d'ERC i d'ICV-EUiA, i ha estat supervisada des del punt de vista jurídic per l'Institut d'Estudis Autonòmics. Es tracta d'una proposta sòlida, ambiciosa i de caràcter federal, que configura un model transparent, just i solidari, que no penalitza l'esforç fiscal i emprenedor dels que més aporten. Si es vol que Catalunya pugui seguir essent solidària s'ha de garantir que pugui seguir essent competitiva. Per això el sistema que proposem no sols és bo per a Catalunya sinó que ho és també per a tota Espanya. Som conscients que perquè aquesta proposta tiri endavant caldrà explicar-la bé i vèncer resistències i incomprensions. En aquest sentit, valorem molt positivament la disposició al diàleg confirmada avui pel Ministre d'Economia i el President del Govern d'Espanya. A nosaltres ens pertoca explicar les necessitats de finançament que Catalunya té en aquests moments (sabent que en els darrers nou anys el creixement català s'ha situat per sota de la mitjana espanyola). Per als socialistes és evident que, en interès de Catalunya, per garantir l'eficàcia del conjunt del sistema tributari, i per fer possible la seva aprovació a les Corts Generals, convé que la futura Agència Tributària de Catalunya estableixi una fòrmula de consorciació amb l'administració tributària espanyola. Tan evident com que la negociació sobre aquest sistema no sols s'ha de produir amb el Govern d'Espanya, sinó que ha dimplicar les Comunitats Autònomes de règim comú. Les crítiques de CiU a la proposta volen desconèixer que aquesta és la proposta més ambiciosa mai formulada per un govern català. I el seu entestament en un plantejament de caire estrictament bilateral, així com la seva negativa a contemplar qualsevol fòrmula de col·laboració entre l'Agència Tributària de Catalunya i l'administració tributaria de l'Estat, posen en evidència la seva voluntat d'entorpir una negociació que suposaria, si arriba a bon port, un enorme salt endavant per a Catalunya.

Sant Jordi 2005

La diada de Sant Jordi és molt especial. Llibres i roses, molta gent al carrer compartint una festa que ha arrelat al cor de la ciutadania. Encara que la munió de gent que s’hi acumula ho fa realment difícil, m’agrada ramblejar en aquest dia. I, per suposat, comprar roses i llibres, per regalar i també per mi. Les roses per a la meva mare, la Núria i la Tata. Ahir vaig comprar alguns llibres que feia dies tenia al cap: El volum XIV de la Història d’Espanya publicada per Crítica, que abasta de l’any 1939 fins al 2004, escrit per Javier Tusell, en reconeixement a aquest historiador mort fa ben poc. També vaig comprar-me “Dos visiones de España” de Galaxia Gutemberg-Círculo de Lectores que recull el discursos de Manuel Azaña y José Ortega y Gasset en el debat d’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932, “Alemania: Jekyll y Hyde” de Sebastian Haffner, publicat per Destino, i “El príncipe en campanya” de Gabriel Colomé, publicat per la Fundació Rafael Campalans i Editorial Mediterrània. Vaig regalar a la meva mare el llibre de Joan i Jacint Reventós que recull els seus records dels anys de la guerra. Ella em va regalar “Mil grullas” de Yasunari Kawabata, publicat per Emecé. L’Angel i jo ens vam intercanviar “llibres sol·licitats”, publicats tots dos per RBA-La Magrana, ell, “Prohibit als pares”, de Josep Lobató, del programa de Ràdio Flaixbac que porta aquest nom, jo, “L’Illa dels 5 fars” de Ferran Ramon-Cortés, que fa un recorregut per les claus de la comunicació inspirant-se en els cinc fars més significatius de Menorca. La meva germana em va regalar “La crisis vasca: entre la ruptura i el diálogo” de Jesús Eguiguren, publicat per l’editorial Cambio, i Minoria Absoluta al país del tripartit, de Manel Lucas, Queco Novell i Toni Soler, publicat per Columna.

El dia de Sant Jordi és també dia de declaracions polítiques, fetes enguany en el marc de la recepció oferta pel President de la Generalitat. El President Maragall, innovador com sempre, va decidir traslladar la recepció al Palau de Pedralbes per poder convidar molta més gent que de costum (el Palau de la Generalitat havia quedat petit ja fa temps), introduint gastronomia de màxim nivell i també música. Els convidats ho agraïen mentre alguns representants polítics exhibien el seu tradicional tradicionalisme conservador de les essències. El President va aprofitar la Diada de Sant Jordi per fer una declaració institucional que convé llegir.

El passat diumenge us parlava de la celebració del primer aniversari del govern socialista presidit per José Luis Rodríguez Zapatero. Ho faig novament aquesta setmana amb motiu de l’aprovació al Congrés de la reforma del Codi Civil que ha de permetre el matrimoni entre persones del mateix sexe. Ahir mateix mentre passejava una amable senyora que devia tenir entre 40 i 50 anys em preguntava quan podria casar-se amb la companya amb la que comparteix la vida des de fa més de quinze anys (“no és que ens importi gaire perquè la nostra convivència no necessita de papers, però el pis va al meu nom...”). L’ampliació de drets civils segueix a tota marxa, sense perdre el respecte als que no els comparteixen però sense deixar tampoc que les conviccions religioses i morals siguin imposades per llei als que no les compartim. Les declaracions de representants de l’Església cridant a desobeir la llei i demanant als funcionaris creients que facin ‘objecció de consciència’ em semblen greus. La llei és igual per a tothom i cap convicció personal no pot interferir l’exercici d’un dret reconegut per la llei.

Aprofito l’avinentesa per recomanar-vos la lectura de l’Informe sobre un Any de Govern socialista preparat pel Grup de Diputats i Senadors del PSC a les Corts Generals, així com l’interessant entrevista a José Luis Rodríguez Zapatero publicada avui pel diari El País.

Com ja vaig comentar, la conferència que vaig pronunciar a Girona va patir modificacions sobre la marxa, podeu comprovar-ho en llegir-la novament amb els fragments en cursiva que hi he introduït després d’haver corregit la transcripció.

Avui, eleccions a Andorra. Desitjo que guanyi Jaume Bartumeu del Partit Socialdemòcrata, bon amic que renovaria la política del país veí. Seguim amb preocupació l’evolució de l’opinió pública francesa en portes del referèndum sobre la Constitució europea. Sembla que Tony Blair guanyarà per tercer cop consecutiu les eleccions al Regne Unit, amb l’ajut inestimable de Gordon Brown que suavitza la pèrdua de popularitat de Blair a causa de la guerra d’Iraq. Us convido a llegir, tot i que està en anglès –intentaré que algú ho tradueixi- un interessant article de Geoff Mulgan, fundador del prestigiós think tank progressista britànic Demos, aparegut al número 110 de maig de 2005 de la revista Prospect, en el que fa balanç de la seva experiència governamental de 1997 a 2004, dirigint l’assessoria política i estratègica del Primer Ministre.

Un dia per recordar

Si dijous passat celebràvem la modificació del Codi de Família de Catalunya que permetia l'adopció per part de parelles formades per persones del mateix sexe, avui celebrem l'aprovació per part del Congrés dels Diputats de la reforma del Codi Civil per a permetre el matrimoni entre persones homosexuals, una reforma que comporta també la possibilitat d'adoptar. Catalunya i Espanya se situen, doncs, a l'avanguarda dels països del món que lluiten contra tota discriminació a causa de l'orientació sexual de les persones. És una victòria dels drets civils i del moviment de gais i lesbianes. Es nota que hi ha una majoria d'esquerres a Catalunya i a Espanya! Felicitats a tots i a totes: a Pedro Zerolo, a Beatriz Gimeno, a Jordi Petit, a Ricardo Castro, a Miguel Ángel López, a Juan Fernando López Aguilar, María Teresa Fernández de la Vega i José Luis Rodríguez Zapatero.








Veieu les mostres d'alegria aquesta tarda davant del Congrés dels Diputats: Zerolo petoneja López Aguilar i la bandera de l'arc de Sant Martí marca l'inici d'una nova esperança de llibertat, igualtat i justícia. Gràcies, EFE. Gràcies, REUTERS. Avui també heu estat on calia.

Tribuna de Girona

Estic esperant amb impaciència el resultat de les eleccions basques. Un bon resultat del PSE-EE-PSOE i que el PNB i els seus socis no tinguessin majoria absoluta afavoriria l’arxivament definitiu del Pla Ibarretxe i l’inici d’una nova etapa política en el País Basc. Una etapa que hauria de portar a l’abandó definitiu de la violència per part d’ETA i que donaria pas a l’aprofundiment de l’autogovern a partir d’una reforma estatutària com la proposada per Patxi López. Sigui quin sigui el resultat, els socialistes bascos han fet una bona campanya i les forces polítiques basques haurien de trobar la forma de sortir del cul de sac imposat per Ibarretxe.

Molta gent es pregunta quin efecte tindrà a Catalunya el resultat de les eleccions a Euskadi. No n’hauria de tenir cap. Aquí hem de fer el nostre camí: la via catalana. I a mesura que s’acosta la fi de la primera lectura del nou Estatut realitzada en ponència cal anar clarificant les diverses posicions. Ben aviat es coneixerà la proposta del govern en matèria de finançament. Jo he avançat quina és la nostra posició al respecte en un article publicat al diari ABC. Un article que va ser publicat el mateix dia que vaig pronunciar una conferència sobre l’Estatut a Girona. La conferència formava part d’un cicle organitzat per Tribuna de Girona, iniciativa animada per Josep López de Lerma, amb el patrocini de diverses entitats i empreses i amb la col·laboració destacada de La Caixa i la cadena SER. He de reconèixer que sorprès per l’auditori i el clima creat, vaig separar-me de la intervenció que portava escrita per fer-la més càlida i còmplice. Tant aviat com tingui la transcripció la publicaré al Diari. Pronunciada la conferència, es va produir un sopar-col·loqui que va resultar molt animat i il·lustratiu. La meva estada a Girona va permetre també la realització d’una entrevista que publica avui el Diari de Girona.

Vaig tornar de Girona convençut més que mai que la ciutadania ens demana rigor, que parlem clar, que proposem un objectiu alhora ambiciós i raonable i que els partits catalans treballem plegats per assolir-lo. Per això crec que Artur Mas s’està equivocant moltíssim amb la seva estratègia amb respecte del procés d’elaboració de l’Estatut. No serà radicalitzant CiU ni tractant d’erosionar el legítim paper del President de la Generalitat que Artur Mas guanyarà credibilitat entre els ciutadans. Encara no m’he refet de la sorpresa que em va produir l’entrevista a Artur Mas publicada dissabte pel diari El País que portava l’estrambòtic títol: “Hay que asumir que un buen Estatut significa un pulso con el Estado”. A aquestes alçades de la vida, trencant absolutament amb el que CiU ha representat a Catalunya i Espanya, el màxim dirigent de la Federació nacionalista manlleva el llenguatge de l’independentisme extraparlamentari i es disposa a fer un pols amb l’Estat. Sabíem que a CiU havia quallat la idea que la principal causa de la seva derrota a les darreres eleccions al Parlament havia estat la seva supeditació al PP al llarg de vuit anys, però no podíem imaginar que el remei que voldrien aplicar era el d’una radicalització que els allunyés definitivament de la moderació predicada i practicada per Jordi Pujol. Si persisteixen en aquesta estratègia renunciaran a representar una part decisiva de l’electorat que, precisament, els va fer hegemònics en les eleccions al Parlament al llarg de vint anys.

Per acabar-ho d’adobar, l’entrevista d’Artur Mas era publicada el mateix dia que tots els mitjans de comunicació es feien ressò de l’aprovació per part del Govern de l’Estat del projecte de llei per a tornar a Catalunya els documents de la Generalitat republicana i d’entitats i particulars que havien estat incautats pel règim franquista després de la guerra civil. La previsible reacció histèrica del PP contrasta amb l’assenyada posició del PP de Catalunya i l’alegria amb la que la notícia ha estat rebuda per la Comissió de la Dignitat, la resta de forces polítiques catalanes, els mitjans de comunicació i la ciutadania catalana. Ja era hora! Convé en aquest moment destacar quatre coses: que Zapatero és persona de paraula, que la tossuderia de Maragall dóna fruits, que quan el Govern de Catalunya i els partits que en formen part s’hi posen no hi ha qui ens aturi, i que el treball discret i tenaç de Caterina Mieras i de l’equip del Departament de Cultura coordinat per Gemma Sendra ha estat decisiu en aquest procés. Visca! Visca! Visca!

La decisió sobre el retorn dels papers de Salamanca es produeix la setmana en que es compleix el primer any del govern socialista presidit per José Luis Rodríguez Zapatero. No cal dir que en fem un balanç enormement positiu, tant per la feina feta com per les perspectives obertes. El diari El País publicava recentment un article de balanç.

Fa setmanes recomanava la lectura d’uns articles de Daniel Innerarity. Recentment El País n’ha publicat un altre amb el títol “El poder cooperativo”. En ell Innerarity reflexiona sobre la dificultat de molta gent d’entendre que els canvis socials, econòmics i polítics del món exigeixen una transformació del poder en una perspectiva de major cooperació. Coincideixo amb ell i espero que el seu anàlisi serveixi perquè alguns sectors refractaris al procés d’aprofundiment de l’autogovern de les Comunitats Autònomes i a l’evolució federal de l’Estat de les Autonomies es mirin les coses d’una forma menys dramàtica. Cercant més articles d’Innerarity, he trobat un altre també publicat a El País amb el títol “¿Y quién se ocupa de todos?” en el que assenyala la limitació de les polítiques que atenen de forma específica un o altre sector sense una proposta global de conjunt. Lliga en part amb la reflexió que, des d’un punt de vista més econòmic, feia Mario Trinidad en l’article que us recomanava fa unes setmanes.

Acabo. Al PSC tenim una organització sectorial que treballa els temes referits a la Societat del Coneixement i m’han fet l’honor de convidar-me a fer una xerrada al voltant de la meva experiència amb la pàgina web i el weblog. Aquest acte tindrà lloc a la seu central del PSC, Nicaragua 75, a les 19.30 el proper dimecres dia 20 d’abril. Els companys de la sectorial m’han demanat que aprofiti el meu diari setmanal per convidar a assistir-hi a tots aquells que hi estigueu interessats. I ho faig amb molt de gust.

El meu article a ABC sobre finançament

Avui el diari ABC em publica l'article sobre finançament que transcric a continuació:

El debate sobre la financiación autonómica

En las próximas semanas la ponencia del Parlament encargada de elaborar el nuevo Estatuto de Autonomía de Cataluña concluirá sus trabajos por lo que a la primera lectura se refiere. No podemos engañarnos, aún son muchos los puntos pendientes de acuerdo, como no podía ser de otra manera en una negociación de este tipo, más si cabe, teniendo en cuenta la falta de interés que está mostrando en las últimas fechas CiU con Artur Mas a la cabeza, con la manifiesta voluntad de que no sea un President socialista quien impulse la reforma del Estatut.

Entre los temas pendientes, no se le escapa a nadie que hay uno, el de la nueva financiación para Cataluña, que puede decantar la balanza del acuerdo. Y respecto a éste, las opiniones son diversas, en algunos casos contrapuestas, y algunas incluso especialmente malintencionadas. Se dice desde algunos sectores que Cataluña pretende un concierto similar al del País Vasco y lo cierto es que en ningún caso el gobierno catalán ha planteado la adopción de tal sistema. Esa no es la cuestión, lo cierto es que realmente nos encontramos ante una necesidad urgente de solucionar un problema que afecta a todas y cada una de las políticas públicas, y por lo tanto, y lo que es más importante, a la calidad de vida de los ciudadanos.

Son muchos los datos que demuestran que Cataluña tiene un problema grave de financiación, y subrayarlos, incluso repetirlos con insistencia, no nos hace menos solidarios con las regiones menos desarrolladas. Constituye un grave error, cuando no un argumento interesado, centrar el debate en la limitación de la solidaridad. Lo único cierto es que Cataluña necesita de forma urgente mejorar su financiación y debe hacerlo a través de un sistema generalizable que no penalice en exceso a las Comunidades Autónomas con mayor capacidad de crecimiento. Lo esencial en este terreno, aunque algunos no lo quieran ver, es que si Cataluña puede ser más solidaria es porque tiene más capacidad de generar riqueza, y si disminuimos esa capacidad no pierde sólo Cataluña, sino que perdemos todos. Por poner un ejemplo de esa pérdida de competitividad, sólo Asturias, Baleares y Galicia están por debajo de Cataluña en la tasa acumulada de crecimiento del PIB en el periodo 1999-2004. Otro ejemplo claro y sin duda preocupante, es que Cataluña es la cuarta Comunidad Autónoma por lo que a la renta per cápita se refiere si el dato lo miramos antes de pagar impuestos, y sin embargo, se convierte en la sexta si lo hacemos después. Es decir, el sistema fiscal nos hace retroceder dos puestos en renta per cápita por habitante, y con toda probabilidad las mayores beneficiarias no son las CC.AA. que se sitúan en los últimos lugares de la tabla, sino las CC.AA. que se sitúan en los lugares inmediatamente posteriores a Cataluña.

Por lo tanto tenemos la obligación de plantear la cuestión con seriedad y sus puntos concretos deben ser analizados rigurosamente para alcanzar soluciones concretas lo antes posible. En primer lugar, Cataluña necesita mejorar significativamente nuestra financiación para hacer frente a la necesidad de mejorar nuestra competitividad y aprovechar nuestra gran capacidad de crecimiento económico. En este terreno cabe destacar la gran importancia de aumentar nuestro capital físico (infraestructuras). Y por supuesto también para hacer frente a los crecientes déficits sociales como los derivados del impacto de la inmigración, la existencia de bolsas de pobreza y exclusión en nuestras periferias urbanas y en algunos centros históricos, el pavoroso déficit sanitario, la necesidad de abordar la problemática de la dependencia a causa de la edad, discapacidad o problemas de salud, y las nuevas necesidades educativas derivadas de la inminente reforma del sistema y de la demanda ciudadana de plazas de guardería. En segundo lugar, necesitamos un sistema transparente, justo y solidario, es decir, participado por las Comunidades Autónomas, que reduzca diferencias de renta, que ayude más a los que más lo necesitan y, sobre todo, como ya se ha dicho antes y por el bien de todos, que no penalice el esfuerzo fiscal y la capacidad emprendedora de los que más aportan.

Commemoració, Estatut i finançament

Hem celebrat avui un Ple extraordinari del Parlament de Catalunya en commemoració del 25è aniversari de la constitució del Parlament de la Generalitat restituïda amb l’aprovació de l’Estatut de 1979 i les eleccions de març de 1980. El Ple ha consistit en les intervencions del Molt Honorable President del Parlament, dels Presidents dels Grups parlamentaris i del Molt Honorable President de la Generalitat. Ernest Benach, sobri i institucional, ens ha recordat el gran repte d’assentar les bases institucionals pels propers 25 anys. Joan Saura, reivindicatiu i exigent, ha dibuixat un horitzó d’ambició nacional. Josep Piqué, amb ofici, reclamava ambició i rigor, en definitiva, seny. Carod-Rovira, en la millor tradició oratòria d’ERC, ha trenat història i futur des del fil roig de l’independentisme de Macià. Manuela de Madre ha fet la millor intervenció de totes. No ho dic jo. No faig més que recollir desenes d’opinions escoltades en els passadissos del Parlament un cop celebrat el Ple i inaugurada l’exposició commemorativa de 25 anys de Parlament recuperat. Us convido a llegir la intervenció de la Presidenta del nostre Grup. Lligava ambició nacional amb ambició social, passant per una reivindicació del paper dels Ajuntaments i dels altres catalans, pilars de la reivindicació autonòmica, acabant per una reclamació d’unitat de les forces polítiques per tornar a fer un Estatut de tots que suposi més autogovern i millor finançament. Artur Mas, sens dubte mal aconsellat, ha emprat un to agressiu i sectari que li està fent guanyar fama d’antipàtic. “Sense nosaltres no hi haurà Estatut”, ha insistit en el dia menys adequat per fer-ho. Avui era el dia d’afirmar que entre tots farem un bon Estatut. Mas no ho ha vist així. I crec que s’ha equivocat moltíssim. El President Maragall ha subratllat la importància del respecte a les institucions, ha emplaçat els líders polítics a donar una nova empenta al procés d’elaboració estatutària, un cop la ponència hagi acabat la primera lectura, i s’ha manifestat favorable a que la futura llei electoral incorpori mecanismes que promoguin una composició més paritària en termes de gènere del nostre Parlament.

Tot apunta a que demà Artur Mas tornarà a cometre l’error de negar-li al President de la Generalitat la capacitat de convocar als líders polítics per impulsar el procés d’elaboració de l’Estatut. Si fos així, seria legítim plantejar un seguit de preguntes: Com és possible que els que han governat Catalunya al llarg de 23 anys vulguin ara afeblir les nostres institucions, primer amb una querella contra el President i ara negant-li la seva legítima autoritat? Com és possible que els que es diuen nacionalistes vulguin deixar tan clara la seva voluntat de posar per davant dels interessos del país, els seus petits interessos sectaris de partit? Com és possible que pretenguin que a partir d’ara algú cregui en la seva voluntat real de contribuir a l’aprovació del nou Estatut si mai no han ocultat la seva hostilitat a que aquesta aprovació es produeixi quan ells ja no governen? Espero equivocar-me, o que Mas rectifiqui. La gent de CiU no es mereix passar a la història com els que van bloquejar l’Estatut a causa del mal humor o la incapacitat política d’un petit grup dirigent cada cop més sectari i aïllat.

Aquesta setmana, però, ha tingut altres elements d’especial interès. Per exemple, la conferència de Pasqual Maragall al Foro organitzat pel diari ABC a Madrid. De vegades, alguna polèmica mediàtica generada per les seves intervencions dificulta fer-se una idea cabal del seu contingut. En aquest cas, la presentació d’un programa de reformes institucionals i socials i, en especial, dels arguments a favor de revisar el sistema de finançament autonòmic. De vegades sóc un mal pensat, com ara quan crec que algú volia obscurir una afirmació del President que hauria de fer reflexionar a molta gent Catalunya endins i Catalunya enfora: “Ara Catalunya és la quarta Comunitat Autònoma espanyola en renda per càpita abans d’impostos i l’octava després d’impostos”. Sí. Heu llegit bé. El sistema fiscal ens fa retrocedir quatre llocs en el rànquing de Comunitats Autònomes ordenades per renda per càpita. Com també haurien de moure a la reflexió les dades de l’Instituto Nacional de Estadística publicades pel diari EL PAIS segons les quals només Astúries, Balears i Galícia estan per sota de Catalunya en la taxa acumulada de creixement del Producte Interior Brut en el període 1999-2004.

Aquestes i altres dades ens porten necessàriament a parlar de la necessitat de revisar amb urgència el sistema de finançament autonòmic. En aquest sentit us recomano la lectura de l’interessant article de Xavier Vives publicat a La Vanguardia. Xavier Vives és, per cert, co-autor del llibre Políticas públicas y equilibrio territorial en el Estado Autonómico, publicat el 2003 per la Fundación BBVA i impulsat per l’Institut d’Estudis Autonòmics (IEA).

En els propers dies es coneixerà la proposta de l’IEA sobre finançament autonòmic a partir dels principis sobre aquesta matèria continguts en l’Acord del Tinell i la seva posta al dia realitzada en comú pels Consellers Castells, Huguet i Saura. Convé també conèixer quines han estat les posicions al respecte defensades per Artur Mas i, en una interessant i pedagògica conferència pronunciada aquesta mateixa setmana, per Josep Piqué.

Probablement aquesta sigui la qüestió més important de la negociació estatutària. I alguns elements relacionats amb aquesta qüestió estan ja a punt de ser abordats en altres àmbits, com és el cas del dèficit del finançament sanitari. També s’han produït algunes opinions que mostren una gran reticència a que el delicat tema del finançament s’abordi en el marc de la reforma estatutària. Cal dir que, tot i que alguns semblin desconèixer-ho, l’Estatut vigent ja conté les línies mestres de l’actual sistema de finançament, que es va veure completat amb l’aprovació de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes i amb els successius acords sobre finançament. Per tant, no és novetat que l’Estatut inclogui el tema del finançament. Com tampoc no ho és que no resolgui el tema de forma total i absoluta, ni que no es contemplin escenaris paral·lels de negociació multilateral, com ara el Consell de Política Fiscal i Financera.

En espera de la proposta de l’IEA, suggereixo vertebrar la discussió al voltant d’alguns elements que no sols poden afavorir el debat sinó, sobretot, la comprensió de les nostres posicions al respecte i la seva assumpció Catalunya enfora. Quin haurien de ser aquests elements? Primer, l’evidència que Catalunya necessita millorar significativament el seu finançament, per fer front a la necessitat de garantir la nostra competitivitat i aprofitar el nostre potencial de creixement econòmic –a través d’una adequada dotació de capital humà (infraestructures)- i per fer front als nostres dèficits socials (l’impacte de la immigració, l’existència de bosses de pobresa i exclusió, el dèficit sanitari, la problemàtica de la dependència, i les noves necessitats educatives –l’aplicació de la reforma i el repte de l’etapa 0-3 anys-). Segon: la necessitat d’un sistema transparent, just i solidari, és a dir, participat per les Comunitats Autònomes (fent de l’Agència Tributària un consorci en el que participin de forma decisiva les Administracions que ho desitgin), que redueixi diferències, que ajudi més els que més ho necessiten i, sobretot, que no penalitzi l’esforç fiscal i emprenedor dels que més aporten. Serem capaços de trobar la fòrmula a partir d’un gran consens Catalunya endins, que ens faci imparables Catalunya enfora? Tot i la dificultat, confio que sí.

Sede vacante

La mort del Papa Joan Pau II acapararà, lògicament, les cròniques informatives d’aquest cap de setmana i dels dies que vindran, condolences, valoracions de la significació del pontificat de Karol Wojtyla, exèquies i elecció del nou Papa tenen una gran importància no sols pels membres de l’Església Catòlica sinó que tenen un impacte que va molt més enllà. És per això que dissabte al matí vaig fer ja en nom de la direcció del PSC una valoració sobre la figura de Joan Pau II. No vaig obviar algunes discrepàncies de fons com la diferent consideració de la sexualitat humana, que per a nosaltres té una funció més enllà de la procreació, o la nostra negativa a imposar per llei conviccions morals que no tenen per què ser compartides per tothom. Però el llegat de Karol Wojtyla va molt més enllà d’aquestes discrepàncies causades per una orientació doctrinalment conservadora. Valorem de forma enormement positiva el seu compromís en favor de la pau, de la reducció del deute extern (demostrada eficaçment amb motiu del Jubileu 2000), de la dimensió veritablement universal de l’Església Catòlica, de la seva profunda religiositat, del seu compromís per la llibertat. El seu pontificat ha marcat de forma profunda i globalment positiva l’evolució del món en el darrer quart del segle XX.

Aquesta setmana ha produït també algunes notícies importants. Com l’aprovació per part del Parlament de Catalunya de les reformes legals que eliminen els obstacles per a l’adopció de criatures per part de parelles homosexuals. Un amic que treballa a Brussel·les em va fer arribar la foto extreta de l’edició digital d’EL PAIS en la que es veu com dono la instrucció de vot favorable als Diputats i Diputades del meu Grup en aquesta important votació. En aquest cas, un petit canvi legal obre la porta a un gran canvi en els valors i en les estructures i les relacions socials. Va ser un dia d’alegria, compartit per moltes persones que l’estaven esperant fa molt de temps. És el moment de reconèixer el moviment gai i les famílies de gais i lesbianes l’esforç que han fet per arribar fins aquí. Sense ells i elles no hagués estat possible.

Acabo. La mort del Papa deixarà moltes coses en segon pla. Però no hem de deixar passar les importants entrevistes a Pasqual Maragall i Manuel Chaves publicades avui, respectivament, pels diaris EL PAÍS i LA VANGUARDIA. En aquestes dues entrevistes hi trobareu elements fonamentals per comprendre el debat de fons sobre el futur de l’autogovern català i l’evolució cap a l’Espanya plural. Tot i que els titulars de l’entrevista al President del PSOE i de la Junta d’Andalusia assenyalen dificultats certes en aquest procés, cal subratllar la voluntat de diàleg i la convicció que és possible arribar a acords (com es pot comprovar llegint tota l’entrevista) que donin satisfacció a la nostra voluntat d’aprofundir en l’autogovern a través de l’aprovació d’un nou Estatut i de canviar el sistema de finançament autonòmic per tal que Catalunya compti amb els recursos necessaris per assegurar la seva competitivitat, recuperar un cert retard en la dotació d’infraestructures i garantir la seva capacitat solidària demostrada des de sempre. Tot i les reticències expressades des de diversos àmbits davant la proposta que l’Estatut posi les bases d’un nou sistema de finançament autonòmic, cal recordar que el procés de diàleg i negociació imprescindible per tal que l’Estatut sigui aprovat per les Corts Generals pot anar acompanyat també per un esforç d’aproximació de posicions en matèria de finançament que pot tenir com escenari el Consell de Política Fiscal i Financera. En tot aquest procés la relació Catalunya-Andalusia és fonamental. En tot cas, convé que ningú no oblidi que la principal força de l’èxit de les legítimes reivindicacions de Catalunya serà trobar una fórmula que compti amb un recolzament àmpliament majoritari de les forces polítiques catalanes i que tingui, de debò, la voluntat de ser negociada i acordada Ebre enllà.