L'Estatut ingressa a la UCI

El títol de l’entrada de divendres del meu diari era “L’Estatut en suspens fins a setembre”. També hagués pogut dir: “L’Estatut ingressa a la UCI”. Perquè, en efecte, l’Estatut està a la Unitat de Cures Intensives. Fa quinze dies, tres grups parlamentaris (PSC, ERC i ICV-EUiA) donaven el seu suport al projecte de nou Estatut, mentre CiU s’abstenia i el PPC s’hi mostrava contrari. Avui els grups que donen suport a l’Estatut són només dos, ERC i ICV-EUiA. El motiu: la negativa d’ERC i CiU a corregir els indicis d’inconstitucionalitat apreciats per l’Institut d’Estudis Autonòmics i, sobretot, un canvi radical en l’orientació del Titol IV (competències) que passa a utilitzar la invocació als drets històrics, ja recollida per àmplia majoria a l’article 5, per ampliar i blindar competències en matèria de: organització de les Administracions públiques catalanes, règim jurídic, procediment, contractació, expropiació i responsabilitat en les Administracions públiques catalanes, i funció pública i personal al servei de les administracions catalanes; dret civil; règim lingüístic; educació; cultura; organització territorial de Catalunya i règim local; i seguretat pública, a través d’una nova disposició addicional.

En el darrer moment, per acord entre CiU i ERC, fruit del dinar de dimecres entre Artur Mas i Josep Lluís Carod Rovira, a les matèries esmentades s’hi va afegir el finançament autonòmic, tot i que ERC va mantenir el seu suport a la proposta de finançament elaborada pel Govern de la Generalitat.

Tot plegat capgirava la lògica que havia presidit el treball de més de vuit mesos i posava greument en perill la viabilitat del nou Estatut.

Les afirmacions de Quico Homs (CiU): “a ningú no pot sorprendre que una majoria nacionalista vulgui redactar un Estatut nacionalista” i de Josep Lluís Carod Rovira (ERC): “Aquest Estatut porta la marca d’Esquerra en el 90% del seu contingut”, defineixen molt bé quin és el principal problema que pateix a hores d’ara l’Estatut: tal com surt de la ponència, lluny de ser l’Estatut de Catalunya, el texte és l’Estatut dels nacionalistes de Catalunya. En comptes de fer un Estatut de tots, s’ha volgut imposar l’Estatut d’una part. I aquesta és la manera més segura de fer-lo fracassar. Perquè així és impossible que rebi el suport de la majoria exigida de dos terços dels membres del Parlament (90 diputats i diputades). Alguns, pensant que han guanyat, poden aconseguir que Catalunya acabi perdent una magnífica oportunitat d’avançar en el seu autogovern i de millorar el seu finançament.

Afortunadament, divendres no era el dia de l’aprovació definitiva. Queda encara conèixer el criteri del Consell Consultiu de la Generalitat, i els partits poden seguir negociant a partir de les esmenes vives i del propi Dictamen del Consell. Potser alguns esperen que l’opinió del Consell Consultiu serveixi per justificar la renúncia a les reivindicacions nacionalistes que desborden el marc constitucional. Però no s’ha d’oblidar que, en darrer terme, la decisió sobre l’Estatut és política i no tècnica o jurídica. I que qualsevol proposta requereix d’una majoria al Parlament català i d’una majoria a les Corts Generals per tirar endavant. Es pot saber amb quina majoria volen aprovar ERC i CiU l’Estatut?

Sabíem que CiU no tenia massa interès perquè s’aprovés un Estatut quan estan a l’oposició, després d’haver governat 23 anys sense modificar-lo, i havent-se compromès els darrers anys de govern a no iniciar cap procés de reforma a canvi del suport del PP al Parlament. El que no pensàvem és que ERC cauria en el parany d’una carrera virtual per guanyar un concurs per saber qui és més nacionalista, que sols pot acabar amb l’enterrament de la reforma de l’Estatut. Esperem que les vacances permetin alguna reflexió al respecte. Una reflexió en profunditat ja que cal tenir en compte que la no aprovació de l’Estatut constituiria un notable entrebanc, qui sap si insalvable, pel govern catalanista i d’esquerres sorgit del pacte del Tinell.

Els amics d’Iniciativa consideren que la nostra reacció de desmesurada. Potser, com diu el President en una important entrevista publicada avui a El Periódico de Catalunya, el PSC pateix d’hiperresponsabilitat. Però el cert és que a nosaltres sí se’ns demanaran responsabilitats si l’Estatut no tira endavant aquí o a Madrid. I a ningú se li acudirà fer responsable d’un fracàs com aquest a ICV-EUiA. Tampoc no acabo d'entendre els que suggereixen que el PSC ha anat canviant de criteri sobre aquestes qüestions. No hauran llegit les nostres observacions a la primera lectura (amb data 17 de maig!), o el nostre vot particular de 8 de juliol, o les nostres esmenes de 21 de juliol.

Per conèixer més a fons els nostres arguments podeu llegir l’Informe del Grup socialista en el que es descriuen els indicis d’inconstitucionalitat que apreciem en la proposta aprovada per CiU i ERC (que ha comptat en alguns punts amb el suport d’ICV-EUiA) així com els recents articles sobre la polèmica dels drets històrics publicats per José Montilla, Manuela de Madre, Josep López de Lerma (antic portaveu de CiU al Congrés dels Diputats), i el que vaig publicar jo mateix. Convé desfer un equívoc: els drets històrics figuren al text estatutari per acord de tots els partits menys el PP, per tant els socialistes no ens oposem a que siguin recollits en l’Estatut, el que no acceptem és que s’utilitzin per ampliar i blindar competències fora de les de dret civil i llengua pròpia (que és el que nosaltres proposem, com es pot comprovar fàcilment en el document en el que fem la reserva d’esmenes per discutir al Ple de setembre), ja que això significaria un afebliment de l’autogovern a causa d’una flagrant inconstitucionalitat.

També cal lamentar la decisió de no modificar la disposició transitòria que regularà les eleccions al Parlament mentre no s’aprovi una llei electoral al Parlament. Com recordareu, en dues ocasions consecutives aquesta llei ha perjudicat el PSC que, com a partit més votat, ha obtingut menys escons que CiU, el segon partit en nombre de vots.

Com començaré tot seguit les vacances deixaré d’actualitzar el Diari fins el setembre. Demà dilluns incorporaré el document que traslladarem al Consell Consultiu en el que detallem els temes sobre els quals voldríem conèixer la seva opinió. Serà un important document pels que estiguin interessats en l’argumentació jurídica dels nostres plantejaments. Fins el setembre!



Recomanació d’enllaços d’interès realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://web5.campus-party.org/index.php3

Aquesta setmana s’ha celebrat a València una nova edició de la Campus Party, organitzada per l’Asociación E3 Futura i la Ciudad de las Artes y las Ciencias. Avui diumenge ha estat el darrer dia d’aquest esdeveniment que es considera la trobada més important d’entreteniment electrònic en xarxa del món i que dóna pas a una de les majors concentracions d’usuaris de software lliure d’Europa. En aquesta ocasió, els participants de la Campus Party han pogut navegar a la velocitat més ràpida coneguda mai a Espanya (1,8 Gigabytes, 3.500 vegades més velocitat de l’habitual), i gaudir d’una àmplia varietat d’activitats paral·leles distribuïdes en deu àrees temàtiques com, per exemple, el software lliure). En aquest últim apartat s’han presentat diverses iniciatives com: el superordinador Maremagnum d’IBM que, sota el sistema operatiu Linux, serà utilitzat per a activitats científiques; el desenvolupament de polítiques de Software Lliure del Govern de Brasil (per part de l’Assessor per a Polítiques Tecnològiques del Ministre Gilberto Gil); i la descripció de la Plataforma Web de la comunitat virtual MITUPV EXCHANGE (amb més de 2.000 participants de 60 països, desenvolupada amb la col·laboració del Massachusetts Institute of Technology i la Universitat Politècnica de València).

L’any passat, la Campus Party va suposar el 15% d’ample de banda consumit a Espanya durant aquelles dates. Enguany, a més de 250 quilòmetres de cable de xarxa, 145 hores de connexió, 100.000 visitants en cinc dies, i moltes novetats, s’ha estrenat la Campus Party Experience, que ha volgut apropar les noves tecnologies als ciutadans més desvinculats a aquest àmbit (persones immigrants, jubilades, etc.).

L'Estatut en suspens fins a setembre

Avui el Primer secretari del PSC publica avui a La Vanguardia un article d'imprescindible lectura fixant la seva posició en la polèmica sobre els drets històrics. El trobareu tot seguit. Són també materials d'imprescindible lectura l'article de Manuela de Madre, Presidenta del nostre Grup parlamentari publicat avui a El Periódico, i la relació d'articles del projecte de nou Estatut aprovats en Comissió que el PSC considera que són inconstitucionals.

CONSTITUCIÓN Y DERECHOS HISTÓRICOS
En un Estado de derecho no existe más legitimidad política que la derivada de la soberanía de los ciudadanos que, a través del poder constituyente, se dotan de una Ley de leyes. Por eso, como ha recordado el Tribunal Constitucional, la Constitución “no es el resultado de un pacto entre instancias territoriales históricas que conserven unos derechos anteriores a la Constitución y superiores a ella, sino una norma del poder constituyente que se impone con fuerza vinculante general en su ámbito, sin que queden fuera de ella situaciones «históricas» anteriores.” (STC 76/1988, de 26
de abril, Fundamento jurídico tercero). Es decir, la legitimidad democrática no se funda en la historia sino en la soberanía popular, de la cual emana todo poder.

La Constitución española de 1978 en su Disposición Adicional Primera “ampara y respeta los derechos históricos de los territorios forales” y establece que “la actualización general de dicho régimen foral se llevará a cabo, en su caso, en el marco de la Constitución y de los Estatutos de Autonomía”. Ahora bien, como no puede ser de otro modo en un Estado democrático cuya norma fundamental es la Constitución, “la citada actualización de los derechos históricos supone, en primer lugar, la supresión, o no reconocimiento, de aquellos que contradigan los principios constitucionales. Pues será de la misma Disposición adicional primera de la Constitución y no de su legimitidad histórica de donde los derechos históricos obtendrán o conservarán su validez y vigencia.” (STC 76/1988, Fundamento jurídico tercero).

No está de más recordar que los únicos derechos históricos susceptibles de “amparo y respeto” son los que existían en el momento mismo de la entrada en vigor de la
Constitución. Una exigencia que ha sido reiteradamente manifestada por el
Tribunal Constitucional, que la ha resumido afirmando que el sentido de la
Disposición Adicional Primera es el “de permitir la integración y actualización
en el ordenamiento posconstitucional, con los límites que dicha Disposición
marca, de algunas de las peculiaridades jurídico-públicas que en el pasado
singularizaron a determinadas partes del territorio de la Nación” (STC 88/1993,
de 12 de marzo, Fundamento jurídico primero), pero siempre que la singularidad
se hubiera extendido en el tiempo hasta nuestros días y “subsistiera en el
territorio de la Comunidad Autónoma,....” (STC 121/1992, de 28 de septiembre,
Fundamento jurídico primero).

Así, los derechos históricos que subsistieron en el tiempo hasta el momento mismo de la entrada en vigor de la Constitución de 1978 fueron, por una parte, los derechos civiles forales o especiales, a los que se refiere el artículo 149.1.8, en el que se reconoce a las Comunidades Autónomas con tales derechos la posibilidad de su “conservación, modificación y desarrollo”; y, por otra, los derechos de carácter público y contenido económico, a los que se refiere la Disposición Adicional Primera, y reservados, en palabras del Tribunal Constitucional, a los “territorios
integrantes de la Monarquía española que, pese a la unificación del Derecho
público y de las instituciones políticas y administrativas del resto de los
reinos y regiones de España, culminada en los Decretos de Nueva Planta de 1707,
1711, 1715 y 1716, mantuvieron sus propios fueros (entendidos tanto en el
sentido de peculiar forma de organización de sus poderes públicos como del
régimen jurídico propio en otras materias) durante el siglo XVIII y gran parte
del XIX, llegando incluso hasta nuestros días manifestaciones de esa
peculiaridad foral. Tal fue el caso de cada una de las Provincias Vascongadas y
de Navarra” (STC 76/1988, de 26 de abril, Fundamento jurídico segundo).

En definitiva, mientras que la conservación, modificación y desarrollo de los
derechos civiles forales o especiales (artículo 149.1.8 CE) se reconoce a las
Comunidades Autónomas que contaban en este único ámbito del derecho privado con manifestaciones jurídicas vigentes en el momento de la entrada en vigor de la
Constitución, como es el caso de Catalunya, el “amparo y respeto de los derechos
forales” reconocido en la Disposición Adicional Primera se extiende únicamente a
aquellos concretos territorios (País Vasco y Navarra) que conservaron hasta
nuestros días, como dice la STC 76/1988, una “peculiar forma de organización de
sus poderes públicos” y un régimen económico propio (véase la STC 179/1989, de 2
de noviembre, relativa al Convenio Económico de Navarra).

En consecuencia, los derechos históricos no legitiman ni pueden legitimar la adquisición de títulos competenciales al margen y con un fundamento distinto al que contempla la Constitución, pues sólo operan como referentes dentro de los límites y en el modo y forma que ella misma establece. La Constitución, la jurisprudencia
constitucional y, sobre todo, la más elemental concepción de la legitimación del
poder en un Estado democrático así lo constatan. Así pues, invocar los derechos
históricos para ampliar o “blindar” competencias, lejos de fortalecer el
autogobierno de Catalunya, lo debilita, y lejos de demostrar ambición, denota
incompetencia y falta de rigor.

Los derechos históricos sí pueden, en cambio, invocarse para afirmar que la voluntad de autogobierno de Catalunya viene de lejos y para recabar la competencia exclusiva de la Generalitat en materia de Derecho civil propio. Pretender utilizarlos con otra finalidad no es sino desvirtuar gravemente la Constitución y, por ende, dañar la mejora del autogobierno de Catalunya. Los socialistas catalanes no cometeremos esa
temeridad ni permitiremos que otros pretendan cometerla en nombre de
todos.

El necesario respeto a las reglas del juego

El diari ABC em publica avui un article que porta el títol "El necesario respeto a las reglas del juego que explica l'oposició dels socialistes a invocar els drets històrics per a ampliar i blindar competències que no siguin les que corresponen al Dret civil i a la llengua pròpia. Podeu llegir-lo tot seguit:

El necesario respeto a las reglas del juego

Los socialistas catalanes lo dijimos desde el primer día, si el proceso de reforma del Estatuto de Autonomía de Cataluña estaba presidido por la búsqueda de una amplia mayoría que diera su apoyo al nuevo texto y por el respeto escrupuloso a las reglas del juego que marca la Constitución de 1978, sería posible que el Parlamento de Cataluña aprobase una propuesta ambiciosa que posteriormente pudiese aprobar el Congreso de los Diputados. Parece que algunos que ahora alaban y defienden las virtudes del texto estatutario del 79, y no seré yo quien las niegue porque estoy convencido de ellas, no se acuerden ahora de cuáles eran las reglas políticas bajo las que se entabló la elaboración de aquel texto, necesidad de un reconocimiento de la identidad propia de Cataluña, recuperación de sus instituciones y creación de un instrumento que permitiese aumentar progresivamente su autogobierno. Esos eran los objetivos, y no la pérdida o la ganancia de un puñado de votos a partir de la inclusión de una u otra enmienda en el texto. Muchas han sido las polémicas que han rodeado la elaboración del nuevo Estatuto, desde la autodeterminación, pasando por la definición de competencias exclusivas como excluyentes, y acabando por la invocación de los derechos históricos para ampliar y blindar competencias.

Este último aspecto ha sido utilizado por CiU, que lamentablemente ha arrastrado a ERC a esta posición, en su intento de evitar que se apruebe ahora un nuevo Estatuto de Autonomía. Eso es así por dos razones, porque son conscientes que los ciudadanos, tal como señalaba recientemente una encuesta solvente, son conscientes que el PSC es quien más ha trabajado por un consenso que haga posible el nuevo Estatuto, y porque no soportan que tras 23 años gobernando sin tocar una sola coma del Estatut, sea precisamente cuando ellos están en la oposición que se produzca un salto adelante en el autogobierno y la financiación autonómica. Cabe lamentar que ERC haya caído en esa celada por temor de ser tildada de poco catalanista por quienes no dudaron en hipotecar la reforma del Estatuto al apoyo parlamentario del PPC en la pasada legislatura.

Aunque la propuesta que avalan CiU y ERC sea legítima, los socialistas catalanes no vamos a apoyarla pues, como ahora intentaré explicar, nos parece tan descabellada como mal intencionada. La Disposición Adicional Primera de la Constitución española, establece textualmente: “La Constitución ampara y respeta los derechos históricos de los territorios forales. La actualización general de dicho régimen foral se llevará a cabo, en su caso, dentro del marco de la Constitución y de los Estatutos de Autonomía”. En ningún caso fue prevista dicha disposición como norma de atribución de competencias, sino como cláusula para que instituciones históricas o derechos forales que habían perdurado en el tiempo de forma ininterrumpida encontrasen amparo en la Constitución y pudiesen actualizarse a través de los correspondientes Estatutos de Autonomía. Pues bien, en el caso de Catalunya sólo cabría utilizar esa previsión en lo referente al derecho civil catalán, la lengua catalana y en último término, si se considerase necesario, para derogar expresamente los Decretos de Nueva Planta. Desbordar este planteamiento resultaría poco riguroso y temerario. Intentar atribuir competencias a través de la Disposición Adicional Primera de la Constitución, o solicitar ahora vía derechos históricos competencias cuya ejecución había sido atribuida a la Generalitat en aplicación del artículo 150.2 CE –tráfico-, ni mejora el autogobierno de Cataluña, ni protege mejor las competencias de la Generalitat, sólo consigue dinamitar el necesario consenso que trabajosamente se había ido conformando y, finalmente, que se imposibilite la aprobación de un nuevo Estatuto. Estoy convencido que si no hubiese sido a través de la invocación temeraria de los derechos históricos, CiU hubiese utilizado otras cuestiones (como su pseudo concierto económico) para intentar bloquear el consenso. La propuesta del PSC era y sigue siendo clara en este tema, incluir en el artículo 5 del nuevo Estatuto la siguiente disposición: “El autogobierno de Cataluña se fundamenta en los derechos históricos del pueblo catalán, que este Estatuto incorpora y actualiza”. Una disposición que, como he dicho, pudiera invocarse en relación al derecho civil catalán y a la regulación de la lengua propia.

Nosotros no vamos a seguir a CiU en esta temeridad y esperamos convencer a ERC que tampoco lo haga. Nos evitaríamos así un fracaso colectivo, un ridículo espantoso y romper las reglas del juego. No queremos engañar a los ciudadanos y, menos aún, embarcar a nuestro país en una aventura destinada al fracaso y a la alimentación de una frustración que parece ser el único recurso de los nacionalistas. Ésta no es nuestra forma de hacer política. En lo que de nosotros dependa, ni Cataluña hará el ridículo ni los catalanes deberán enfrentarse a una nueva frustración colectiva causada por la temeridad de unos y la mala fe de otros.

Parlem de drets històrics

Una curiosa coincidència ha fet que el mateix dia que ERC i CiU posaven en perill l'acord sobre el nou Estatut en invocar els drets històrics per blindar i ampliar les competències de la Generalitat, Josep López de Lerma, molts anys portaveu de CiU al Congrés dels Diputats, publicava al diari EL PUNT un article ben esclaridor sobre el tema amb el títol "Drets històrics. De què parlem?".

Drets històrics. De què parlem?

JOSEP LÓPEZ DE LERMA
Advocat i professor de la Facultat de Ciències Jurídiques i Polítiques de la Universitat Internacional de Catalunya

Article d’opinió publicat a EL PUNT el 26 de juliol de 2007

"Ni el debat constituent ni la posterior jurisprudència del Tribunal Constitucional no avalen el reconeixement de drets històrics per a Catalunya més enllà, és clar, de la conservació, modificació i desenvolupament del seu dret civil"

A la Biblioteca Nacional (Madrid), s'hi troba un mapa polític d'Espanya de l'any 1852, l'autor del qual és Torres Villegas, que explicita «la división territorial con la clasificación política de todas las Provincias de la Monarquia, según el régimen especial dominante en ellas». L'antiga Corona d'Aragó hi figura sota el rètol d'«España incorporada o asimilada», i el País Basc i Navarra, sota el títol d'«España foral». La resta de la península, llevat de Portugal, com Espanya «uniforme o puramente constitucional que comprende estas treinta y cuatro provincias de las coronas de Castilla y León iguales en todas las ramas económicas, judiciales, militares y civiles». Aquest mapa no constitueix una anècdota; és la foto fixa d'un temps ja superat que ha deixat com a herència el debat sobre l'estructuració territorial de l'Estat que recollí el període constituent de 1977-1978 i que encara avui resta obert. Si observem la Constitució i el desenvolupament viscut de l'anomenat estat de les autonomies, hi veurem que es donen per incorporats a la uniformitat els territoris de Catalunya, el País Valencià i les illes Balears -aleshores en trànsit- i es manté la consideració de foral al País Basc i Navarra, amb les portes obertes cap a la seva plena integració en un únic territori, segons que posa de manifest l'estatut del primer.

Avalo aquesta tesi sobre la vigent Carta Magna i llur aplicació amb fets: un, la disposició final primera diu que la Constitució «empara i respecta els drets històrics forals», una redacció, aquesta, incorporada a partir d'una transaccional d'Arzalluz, amb l'amenaça d'abandonament de les Corts per part del PNB, sense cap mena de participació (en el debat parlamentari) de constituents catalans i amb innegable to d'exclusivitat. Dos, els únics estatuts d'autonomia que de manera coherent amb aquesta disposició en parlen, de drets històrics, són el basc i el navarrès, i ho fan de manera principal per mantenir/restablir una manera peculiar d'aportació econòmica a l'Estat o cupo a partir d'expulsar dels respectius territoris l'agència tributària espanyola. Tres, en la LOFCA, essencialment el model de finançament de les comunitats autònomes, allò que Torres Villegas anomenà «el modo de contribuir» dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, es converteix en el «ramo económico» de la per ell qualificada Espanya uniforme, puix el sistema s'imposa per a totes les comunitats autònomes, a excepció de la basca i de la navarresa, i es consolida, així, l'assimilació a partir de negar per a Catalunya allò que sí que s'atorga a les comunitats forals. I quatre, el Tribunal Constitucional ha beneït amb la seva jurisprudència el model de l'Espanya foral versus l'Espanya uniforme, i ha establert que l'apel·lació constitucional als drets històrics només és per al País Basc i Navarra.

Em pregunto, doncs, a què obeeix l'afirmació «l'autogovern de Catalunya es fonamenta en els drets històrics del poble català, que aquest Estatut incorpora i actualitza», article 5 de la proposta de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya feta per la ponència parlamentària, i a què obeeixen les esmenes d'ERC i de CiU que proposen quadrar un cercle el centre del qual continua trobant-se amb caire d'inamovible a la Constitució. Perquè el Tribunal Constitucional ha deixat sentenciades dues qüestions d'indubtable importància per la seva càrrega jurídica i política: que l'aplicació de la transcrita disposició addicional és exclusiva al País Basc i Navarra, ja que la titularitat dels drets històrics es refereixen als territoris que no van ser-ne privats pels decrets de Nova Planta (cas de Catalunya, per exemple), segons la STC 76/1988, i que l'existència de garantia constitucional respecte dels drets històrics no comporta títol independent del qual puguin derivar-se competències al marge de les específicament incorporades als estatuts, segons STC 159/1993, per a totes. Em fa la sensació que a alguns rectors de la política catalana d'avui els encanta més somiar truites que no pas fer els deures, i això no és bo. Ni es pot bescanviar blindatge competencial per una generalista clàusula de tancament que crida uns constitucionalment no reconeguts drets històrics, ni es poden interpretar les competències sota un prisma diferenciador basat en drets històrics que en cap cas la Constitució reconeix per a Catalunya.

Perquè s'hi podrà estar d'acord o no, amb la tesi exposada al començament, aquella que manté que la diferència entre l'Espanya foral i l'Espanya uniforme es troba recollit en la Constitució de 1978, en la línia que Torres Villegas intuïa/expressava en el seu mapa de 1852, però allò que és objectivament cert és que ni el debat constituent ni la posterior jurisprudència del Tribunal Constitucional no avalen el reconeixement de drets històrics per a Catalunya més enllà, és clar, de la conservació, modificació i desenvolupament del seu dret civil. No agradarà llegir-ho o escoltar-ho, però la realitat és tossuda i no hi ha estupidesa més gran que ignorar-la.

Comença la setmana decisiva

La notícia del dia és, sense cap mena de dubtes, l’enquesta publicada avui pel diari La Vanguardia. El rigor i l’encert de l’Institut Noxa, dirigit per Julián Santamaría, mereix el respecte de tothom i, per tant, les seves dades són material d’anàlisi obligat per a tots els responsables i comentaristes polítics. En l’enquesta publicada avui, Noxa atribueix un creixement net de les expectatives electorals del PSC que, si les eleccions se celebressin avui, obtindria el 33,5% dels vots i 46 escons (més que el 31,2% dels vots i 42 escons obtinguts el novembre de 2003). CiU experimentaria un clar retrocés, obtenint el 28,9% dels vots i 41 escons (front el 30,9% dels vots i 46 escons obtinguts el novembre de 2003). ERC i ICV-EUiA tindrien un resultat molt similar al de novembre de 2003 (perden una dècima i un escó cada un), i el PPC pujaria un punt i guanyaria 3 escons. Cal destacar que Josep Antoni Duran Lleida repeteix com a líder millor valorat, la qual cosa no és gaire bona notícia per Artur Mas que obté una valoració pitjor que Pasqual Maragall, José Montilla, Joan Saura i Joan Puigcercós.

Cal destacar també la signatura ahir del pacte entre el PSdeG i el BNG que portarà Emilio Pérez Touriño a la Presidència de la Xunta de Galícia.

Demà comença la setmana decisiva en el procés d’elaboració del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. No voldria escriure res que pogués dificultar l’èxit de les converses en curs. És sabut que els socialistes farem tot el que estigui en les nostres mans per assolir un acord que faci possible l’aprovació del nou Estatut al Parlament i a les Corts Generals, des de la màxima ambició de millora del nostre autogovern i del finançament de la Generalitat, convençuts que la Constitució és la millor garantia per tots dos objectius, i conscients de la nostra especial responsabilitat.

Aquí teniu el text aprovat per la ponència, el vot particular presentat pel Grup Socialistes-Ciutadans pel canvi (i la seva versió castellana), i les 92 esmenes que hem presentat (i la seva versió castellana).

Com s’ha produït una absurda polèmica segons la qual l’Estatut que estem elaborant seria menys ambiciós que l’Estatut vigent, us recomano la lectura atenta d’aquest Informe del Departament de Relacions Institucionals i Participació que compara els dos textos.

A mesura que ens acostem al final del procés apareixen alguns elements del debat que poden distorsionar-lo com ara l’intent d’invocar els drets històrics per assolir un major nivell competencial o la reaparició del debat sobre el dret a l’autodeterminació. Em vaig referir a aquestes i altres qüestions en un article publicat al diari La Vanguardia que portava el títol “El derecho al ridículo”.

Diumenge vinent podrem ja fer un balanç i un pronòstic de futur de tot plegat.



Recomanació d’enllaços d’interès realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.idea.int/

International Institute for Democracy and Electoral Assistance (IDEA). Per saber-ne més sobre processos electorals, democràcia i participació ciutadana, partits polítics, etc. us presentem la pàgina web d’una organització intergovernamental amb Estats membres de tots els continents, creada l’any 95 i que té un mandat per recolzar la democràcia sostenible a tot el món. IDEA funciona en una interfície on s’analitzen i supervisen les tendències de la democràcia que incideixen directament en reformes polítiques o actuen en l’ajuda de la democràcia en un país concret. Hi ha cinc grans temes o línies d’estudi (Processos electorals, Partits polítics, Què és la democràcia?...) i tot un seguit de recursos per consultar: informes anuals, enllaços, articles, documents, etc. La seva acció es desenvolupa a nivell internacional, nacional i regional, conjuntament amb una àmplia gamma d’institucions.

En aquesta línia trobem, també, Political Resources on the Net que fa una classificació de recursos online per països sobre partits polítics i eleccions.

92 esmenes per a un gran Estatut

Avui, el Grup Socialistes-Ciutadans pel canvi ha presentat les seves 92 esmenes al projecte de nou Estatut. La primera d'elles conté la nostra proposta de Preàmbul. Totes elles no tenen altre objectiu que fer del nou Estatut un instrument potent per millorar de forma mai vista el nostre autogovern i el nostre finançament. Aquí hi trobareu la versió castellana de les nostres esmenes.

El dret al ridícul

Amb el títol "El derecho al ridículo", La Vanguardia em publica avui un article en el que reclamo no exercir aquest dret en el procés d'elaboració del nou Estatut evitant incórrer en causes d'inconstitucionalitat manifesta, com les que CiU exigeix incloure en el text estatutari. També fan el ridícul els que diuen que la proposta aprovada en Ponència és menys ambiciosa que l'Estatut vigent aprovat el 1979. Per comprovar-ho sols cal llegir l'Informe elaborat pel Departament de Relacions Institucionals i Participació.

Volem el nou Estatut, ara!

La setmana ha estat novament marcada pel procés d’elaboració de l’Estatut. Amb notícies positives que tenen molt a veure amb la profunda reforma institucional que estem dibuixant, com ara la decisió del Govern d’Espanya d’impulsar la reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial que permetrà, entre d’altres coses, la creació del Consell de Justícia de Catalunya, l’atribució de la funció de cassació al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la creació de la Justícia de Proximitat a les grans ciutats, i major capacitat de maniobra a les Comunitats Autònomes perquè puguin organitzar l’Administració de Justícia en el seu territori. Tot això no sols confirma un cop més que José Luis Rodríguez Zapatero és home de paraula, sinó que estem en portes d’una de les reformes més llargament esperades i que té una incidència directa sobre la ciutadania com és la reforma de la Justícia.

La setmana que ve, la Comissió primera del Parlament nomenarà la ponència que haurà d’examinar l’Informe de la Ponència conjunta que ha elaborat el projecte d’Estatut. Els grups parlamentaris tenim un termini que acaba dijous a les 9h30’ del matí per a presentar les esmenes que considerem oportunes. El Grup Socialistes-Ciutadans pel canvi presentarà les esmenes que ja apuntàvem en el nostre vot particular.

En el si de la ponència que serà nomenada per la Comissió primera, els grups parlamentaris intentaran acordar una posició comuna o majoritària sobre les esmenes presentades i fer un Dictamen que haurà de ser aprovat per la Comissió primera en ple els dies 27, 28 i 29 de juliol. El nostre Grup ha produït una substitució en la Comissió primera per tal que n’esdevingui membre la nostra presidenta, Manuela de Madre. Jo mateix en sóc membre, juntament amb Lídia Santos (la nostra ponent), Carme Figueras, que és la Portaveu adjunta segona del nostre grup, i Antoni Comín que és el Secretari de la Mesa de la Comissió.

Al llarg de la setmana s’ha anat desenvolupant un debat que em sembla increïble sobre l’ambició del text estatutari. L’expresident Pujol ha arribat a afirmar que el text que s’està proposant seria un retrocés amb respecte de l’Estatut vigent! Sols des del desconeixement o la mala fe es pot fer una afirmació tan temerària com aquesta. Sols cal llegir els textos per adonar-se’n fins a quin punt aquesta afirmació és ridícula. Aquí hi trobareu l’Estatut d’Autonomia aprovat el 1979 i podeu comparar-lo amb el text aprovat per la ponència.

Les declaracions de Jordi Pujol tenen la intenció de donar cobertura a la posició política de CiU totalment refractària a l’aprovació d’un nou Estatut mentre estan a l’oposició. Es dóna la paradoxa que els que han fet impossible la reforma de l’Estatut al llarg de 23 anys mentre governaven, són els que ara aixequen el llistó fins a l’infinit en un intent d’evitar ara la seva aprovació o de condemnar-lo al fracàs polític més absolut quan arribi al Congrés dels Diputats. Defensen avui el que no han practicat en 23 anys. I ho fan amb la fe dels conversos. Jordi Sánchez en un article publicat a El País dilluns dia 11 de juliol es feia ressò d’aquesta i altres contradiccions en un article que portava com a títol “Paradojas estatutarias”.

CiU, que afirma que les seves posicions són constitucionals, segueix encaparrada en incloure el dret d’autodeterminació (frontalment contradictori amb el que estableix la Constitució espanyola en els seus articles 1 i 2), en proposar una Agència Tributària catalana absolutament independent de l’Hisenda de l’Estat (en flagrant contradicció amb el que estableix l’article 156 de la Constitució que afirma que l’autonomia financera de les Comunitats Autònomes s’ha d’ajustar als “principis de coordinació amb la Hisenda estatal i de solidaritat entre tots els espanyols”), en definir alguns títols competencials desconeixent allò que estableix l’article 149 de la Constitució (com va assenyalar l’Institut d’Estudis Autonòmics en el seu informe sobre la primera lectura realitzada en ponència), i ara es despenja amb una invocació als drets històrics per reclamar en 14 àmbits materials (14, ni més ni menys) un nivell de competències que desborda expressament el marc constitucional.

Certament, la Constitució espanyola en la seva Disposició addicional primera “empara i respecta els drets històrics dels territoris forals. L’actualització de l’esmentat règim foral es realitzarà, si s’escau, en el marc de la Constitució i dels Estats d’Autonomia”. Aquesta fórmula jurídica va permetre encabir determinades reivindicacions del País Basc i de Navarra i, en opinió d’alguns experts, com Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón i l’enyorat Ernest Lluch, pot servir també en el futur per legitimar altres acords de tipus polític.

CiU afirma que aquesta és la tècnica emprada pel projecte de reforma de l’Estatut de la Comunitat Valenciana (al que, per cert, titllen de poc ambiciós), però obliden que ho fa en el sentit estricte de recuperar el Dret Foral de l’antic Regne de València i derogar el Decret de Nova Planta. També obliden explicar que en els Estatuts del País Basc i de Navarra, aprovats respectivament el 1979 i el 1982, es mencionen de forma explícita les competències que cal interpretar en funció dels drets històrics i que es tracta, precisament, de matèries i institucions que han acreditat la seva continuïtat al llarg de la història (Territoris Històrics, Diputacions Forals, el sistema foral de concert econòmic i conveni, el propi Dret Foral, o els cossos policials formats pels “Miñones” i “Miqueletes”).

L’article 5 del text del nou Estatut aprovat en ponència (amb la incomprensible abstenció de CiU) ja recull els drets històrics, que podem a més posar en relació amb el Dret Civil català i àdhuc per derogar (si ja no ho està per la pròpia Constitució espanyola) el Decret de Nova Planta. Però no hauríem d’instrumentalitzar el concepte de drets històrics per a desbordar les previsions constitucionals en matèria de competències, a menys que vulguem donar arguments als adversaris de la reforma que, malgrat CiU vulgui desconèixer-ho en titllar-la de poc ambiciosa, són bastants Ebre enllà.

També ha estat una mica confusa la nova polèmica d’aquests darrers dies sobre el calendari. Com se sap, gràcies a la insistència del President Maragall, es va fixar el termini de juliol per tenir llest el dictamen de la Comissió primera. Tot apunta a que CiU vol deixar fins a setembre l’assoliment d’un acord definitiu sobre el text. D’aquí a l’exigència del President d’aprofitar el tràmit d’esmenes i el debat en Comissió per avançar tant com es pugui en el necessari acord. No és bona política deixar-ho tot pel setembre, com bé saben els estudiants. El President ha reiterat aquest emplaçament avui aprofitant la seva intervenció davant la XIIIa Escola d’Estiu Guillermo Vidaña organitzada per la Joventut Socialista de Catalunya a Sant Miquel de Campmajor.

Aquí trobareu deu arguments per desmentir fàcilment els que diuen que el nou Estatut no millora gens el nostre autogovern i el nostre finançament.

1. El nou Estatut ho diu ben clar: som una nació

Per primer cop des de fa segles, un text legal reconeix la realitat nacional de Catalunya. Aquesta és la millor manera de derogar el Decret de Nova Planta.

2. El nou Estatut suposa un pas endavant pel català des del respecte a la llibertat de tothom

Per primer cop, el nou Estatut estableix que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya tenen el dret a usar la llengua que vulguin i el deure de conèixer tant el castellà com el català. Els poders públics hauran de desenvolupar polítiques per garantir l’exercici d’aquest dret i el compliment d’aquest deure.

3. El nou Estatut contempla un finançament que ens aportarà més recursos i més capacitat per decidir per nosaltres mateixos.

El nou finançament establert al nou Estatut incrementa els recursos dels que disposarà la Generalitat i li atorga la responsabilitat sobre la seva recaptació i la seva gestió en coordinació o consorci amb l’Hisenda de l’Estat.

4. El nou sistema de finançament recollit al nou Estatut garanteix el progrés econòmic de Catalunya.

Amb el nou Estatut podrem tenir les infraestructures, la formació, i les tecnologies de la informació i la comunicació que garanteixin la competitivitat de Catalunya.

5. El nou Estatut obre pas a un nou sistema de finançament que ens proporcionarà recursos per fer unes polítiques socials més potents

El nou sistema de finançament ens aportarà prou recursos per a impulsar la justícia social, millorar la sanitat i l’educació, i afrontar el fenomen de la immigració.

6. El nou Estatut proposa un sistema de finançament que és just i solidari.

El nou finançament atendrà adequadament les necessitats de Catalunya, és just i solidari, i implicarà una major transparència i objectivitat.

7. El nou Estatut s’ocupa de les persones.

El nou Estatut garanteix els drets de les persones i recull el compromís de les administracions per promoure l’autonomia, l’emancipació i el ple desenvolupament del potencial de tothom: els treballadors, els joves, la gent gran, les dones, les persones amb discapacitats, etc.

8. El nou Estatut modernitza les institucions catalanes.

Les institucions polítiques catalanes es modernitzaran, crearan més espais per a la participació, promouran la paritat entre homes i dones, i la ciutadania tindrà més capacitat per controlar els que governen i l’acció de l’administració.

9. El nou Estatut reformarà la justícia.

Per primer cop s’impulsa una reforma de la Justícia per fer-la més propera i àgil. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya serà la darrera instància judicial a Catalunya, i es crearà el Consell de Justícia de Catalunya. La Generalitat tindrà més competències per organitzar l’administració de justícia i garantir el seu millor funcionament.

10. El nou Estatut respon a les noves realitats del segle XXI.

El nou Estatut està redactat des del coneixement de la realitat social, econòmica, laboral, cultural i política del nou segle. Ens ha de permetre impulsar la identitat de Catalunya en un món globalitzat; garantir la nostra competitivitat a través de l’estímul a les empreses, de la formació dels joves i els treballadors, de la millora de les infraestructures, de la incorporació de noves tecnologies; promoure la justícia social amb unes polítiques socials més potents; tenir cura del medi ambient; i ajudar les famílies i els sectors més desfavorits.

Recomanació d’enllaços d’interès realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://livingroomcandidate.movingimage.us

The Living Room Candidate. En aquest web es poden veure els espots electorals de les campanyes americanes des de l’any 1952 fins a l’any 2004. Aquesta iniciativa, impulsada per el Museum of the Living Image, permet visualitzar els diferents models d’anunci segons classificacions diverses: candidat, any de les eleccions, temàtica de l’anunci, etc.

Es poden veure anuncis biogràfics, que mostren imatges dels candidats en la seva infantesa, monogràfics (sobre la guerra, la corrupció, el benestar, el cost de la vida...), documentals, protagonitzats per nens, per ciutadans reals, etc.

En l’apartat The Desktop Candidate s’inclouen l’anàlisi i els comentaris de diferents experts en relació als anuncis de campanya i els temes següents: el paper d’Internet en les eleccions presidencials, el finançament dels anuncis, els millors anuncis de TV i online...

La pàgina ofereix, també, recursos didàctics adreçats al col·lectiu de mestres, els enllaços als websites dels diferents candidats i un especial comparatiu Bush/Kerry en relació a la última campanya electoral que s’ha viscut als EE.UU.

Paradojas estatutarias

Jordi Sánchez publica avui a El País un article amb el títol 'Paradojas estatutarias'. En ell s'estranya de la posició de CiU al voltant del procés d'elaboració i aprovació del nou Estatut de Catalunya. Cada dia que passa més gent està convençuda de la voluntat de CiU d'impedir l'aprovació del nou Estatut. Això només podrà canviar si CiU es convenç que bloquejar l'Estatut tindria un elevat cost polític per Artur Mas. Encara hi som a temps!

Estatut: s'acosta l'hora de la veritat

Arribo a casa després de saludar la 4a Assemblea d’Esquerra Unida i Alternativa. Els he felicitat per l’evident consolidació de la seva organització i el seu projecte. El meu amic Jordi Miralles ha estat reelegit com a Coordinador General amb més del 74% dels vots en reconeixement a la tasca realitzada i veient així reforçat el seu liderat. He tingut l’oportunitat de saludar Gaspar Llamazares, Marià Pere i Celestino Sánchez, així com de xerrar una estona amb la resta de convidats mentre esperàvem el resultat de l’escrutini. Hi havia Josep Maria Vallès (CpC), Jordi Guillot (ICV), Carles Bonet (ERC), Oriol Amorós (ERC), i Joan Ridao (ERC). Tots preocupats pel futur del nou Estatut i també per la necessitat de donar un major impuls a la dimensió social del govern catalanista i d’esquerres.

Avui és també un diumenge d’enquestes. A La Vanguardia l’Instituto Noxa ofereix els resultats d’una enquesta sobre la situació política espanyola. Segons les dades de Noxa, el PSOE passaria del 42,6% dels vots obtinguts el 2004 al 45,8%; això suposaria passar de 164 escons a 172-176. El PP passaria del 37,7% al 36,4%, perdent entre sis i dotze escons. IU passaria del 5% al 5,6%, guanyant 2 o 3 escons. El Periódico ofereix també una enquesta segons la qual el PSOE passaria del 42,2% al 42,8%; el PP passaria del 37,3% al 37,9%; i IU passaria del 4,9% al 6%.

Per cert, a Luxemburg s’ha celebrat avui el referèndum sobre la Constitució europea i ha guanyat el sí pel 56,5% dels vots.

Però la notícia del dia sembla ser la decisió de la direcció d’ETA de suspendre de militància al seu antic màxim dirigent Francisco Mujika Garmendia (‘Pakito’) i a cinc antics dirigents més que havien signat un document en que defensaven “l’abandó de la lluita armada”. Amb aquesta decisió queda demostrada l’existència d’un fort debat intern en el si de la banda terrorista i també la impermeabilitat de la seva direcció a les demandes de la societat basca. Se’n rentarà les mans Otegui? O serà coherent amb la declaració de Batasuna a Anoeta i exigirà a la banda que deixi les armes i permeti fer política de veritat a l’esquerra abertzale?

L’actualitat internacional de la setmana ha vingut marcada per la decisió del Comitè Internacional Olímpic d’encomanar l’organització dels Jocs Olímpics de 2012 a la ciutat de Londres, la celebració de la Cimera del G-8 a Gleneagles (Escòcia), i el terrible atemptat d’Al-Qaeda a Londres que ha acabat amb la vida de 49 persones (tot i que la xifra pot arribar a 70 quan acabin les tasques dels equips de salvament segons el diari The Guardian).

Ahir el PSC va celebrar una reunió del Consell Nacional que va aprovar per unanimitat l’informe polític presentat pel Primer Secretari i la resolució en la que es dóna suport a la reivindicació municipalista que exigeix que el nou Estatut de Catalunya reculli el nucli de competències pròpies dels Ajuntaments catalans.

La notícia més important de la setmana ha estat sens dubte l’aprovació del Dictamen de la ponència que està elaborant el projecte de nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Per primer cop és fàcil demostrar que tenim a tocar de dits una proposta ambiciosa que ens obrirà la porta a l’aprofundiment de l’autogovern de Catalunya i a la millora del nostre finançament. El Dictamen ha estat aprovat amb els vots favorables dels grups que donem suport al govern (PSC, ERC i ICV-EUiA), el vot contrari del PPC i l’abstenció de CiU. Encara no veig com CiU, que es diu partit nacionalista, pugui bloquejar amb el seu vot un avenç indiscutible en l’autogovern (sols cal comprovar les reaccions adverses que ha produït el text). Si ho fes quedaria clar per sempre que defensa Catalunya “de boquilla” i que sols està preocupada pels seus interessos de partit. Tampoc no entendria que el PPC portés fins al final seva oposició a un text que serà sens dubte constitucional, entre d’altres coses perquè si el Consell Consultiu apreciés algun element d’inconstitucionalitat el corregiríem abans d’aprovar-lo definitivament.

Els socialistes mantenim encara alguna discrepància amb el contingut de la proposta sorgida de la ponència, tal com queda palès en el vot particular que hem adjuntat al Dictamen (podeu trobar-lo també en versió castellana).

La tasca de la Ponència i, sobretot, del Grup de Treball format per Francesc Homs, Núria de Gispert, Lídia Santos, Joan Ridao, Francesc Vendrell i Jaume Bosch, ha estat immensa. Per part socialista, mai no insistiré prou en la magnífica aportació de Lídia Santos, i de Laia Bonet, assessora jurídica del nostre Grup parlamentari. Sense elles i el bon consell de juristes com José Antonio González Casanova o Eliseo Aja no haguéssim pogut tenir un paper tan decisiu en el procés d’elaboració de l’Estatut. Tampoc no seria just no apreciar la tasca de l’Institut d’Estudis Autonòmics i el seu Director, Carles Viver i Pi-Sunyer, que ha acomplert de forma molt satisfactòria la tasca que li havia estat encomanada d’explorar al màxim les possibilitats d’autogovern que ofereix la Constitució de 1978. No crec que haguéssim arribat tan lluny sense la paciència i el consell discret dels lletrats Ismael Pitarch i Joan Vintró, o la tasca d’Eduard Principal, gestor parlamentari de la Ponència.

Personalment vull reconèixer també la tasca de Joan Ridao, ponent d’ERC, amb el que de vegades m’he discutit força, conscient de la passió que hi posa i del treball jurídic que hi incorpora. Afortunadament hem pogut trobar sovint punts d’encontre en el federalisme que és tan ampli com per abraçar els que creuen que la independència no és possible en aquests moments i els que creiem que la independència no és ni tant sols desitjable.

Vull fer cinc cèntims del contingut del nostre vot particular. En ell defensem els criteris de constitucionalitat i concisió. Constitucionalitat no sols perquè els responsables polítics no podem situar-nos al marge de la llei (com demanaríem després als nostres conciutadans que la complissin?) sinó perquè la Constitució espanyola de 1978 garanteix l’autogovern català i ofereix grans possibilitats per eixamplar-lo. Concisió perquè l’excés de detall amb el que hem descrit matèries i submatèries amb la intenció d’evitar les ingerències provocades per l’ús expansiu de les competències estatals, pot ser contraproduent en petrificar la definició d’aspectes que per la seva pròpia naturalesa evolucionen amb el temps, i també perquè augmenta innecessàriament el risc de conflicte constitucional. Nosaltres considerem que seria molt més adequat i eficaç incorporar formules de garantia existents en altres Estats d’estructura federal com ara l’aplicació preferent del dret propi dictat en l’àmbit de les competències exclusives i la limitació de la incidència de les bases estatals sobre la normativa catalana.

També ens pronunciem a favor d’una utilització raonable del mecanisme establert per l’article 150.2 de la Constitució espanyola, mitjançant el qual l’Estat pot delegar l’execució de matèries que són de la seva exclusiva competència. Nosaltres el proposem per a assolir responsabilitats en matèria de ports, aeroports, immigració i delimitació de la planta i demarcació judicial. Això no exclou que en el futur podem demanar l’activació del mecanisme previst a l’art. 150.2 per a altres qüestions, però no creiem que tingui sentit ara demanar més competències en matèria de seguretat pública quan encara no hem desplegat totalment el cos de Mossos d’Esquadra-Policia de Catalunya, o en matèria de telecomunicacions i espai radioelèctric, quan encara no hem aprovat la Llei de l’Audiovisual. Ara correspon fixar prioritats i no perdre’ns en llarguíssims llistats que corresponen més a una carta als Reis d’Orient.

Per idèntic motiu, també volem centrar la modificació de lleis orgàniques realitzada en paral·lel a l’aprovació del nou Estatut en dues lleis: la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ) i la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA).

En la nostra opinió resulta incomprensible que un Estatut que incorpora els Ajuntaments al sistema institucional de la Generalitat eviti atribuir-los-hi un nucli de competències pròpies que s’esmenta però no es concreta. O que impedeixi la creació d’un Consell de Governs Locals. Per això el nostre vot particular incorpora dues propostes concretes que trobareu aquí.

En la nostra opinió encara hi ha problemes de constitucionalitat en la definició de les competències compartides amb l’Estat, i també en les matèries d’educació, cultura i règim local. En el nostre vot particular hi trobareu les raons i les solucions que proposem.

Finalment, creiem que ha arribat l’hora d’ajustar les previsions en matèria electoral als principis d’igual valor de tots els vots (correspondència proporcional entre els vots obtinguts per cada partit i els escons que se li atribueixen), representació equilibrada del territori, i paritat entre els gèneres. Descobrireu que la nostra proposta de disposició transitòria electoral dóna a cada partit el nombre d’escons que li correspon en funció del nombre de vots que ha obtingut, tot garantint que cada demarcació (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona) tingui el mateix nombre de representants que el que ara elegeix.

No us podeu perdre ni la Conferència pronunciada per la Vicepresidenta primera del Govern, Teresa Fernández de la Vega, en la inauguració dels Cursos d’Estiu de la Universitat Ramon Llull, ni un duríssim article de Xavier Bru de Sala publicat ahir a La Vanguardia que porta el títol “O TV3 o Catalunya”.

A partir d’aquesta setmana, sota el títol “Zona Web”, incorporaré una secció recomanant enllaços d’interès recollits pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

www.nosoftwarepatents.com

En aquest web europeu es pot consultar informació diversa sobre el tema en setze idiomes de la Unió Europea, inclòs el català.

Aquesta campanya contra la legalització de les patents de programari ha rebut el recolzament als seus arguments per part dels diputats del Parlament Europeu que han votat majoritàriament i rotundament aquesta setmana en contra de la directiva sobre la concessió de patents a programes informàtics o invencions desenvolupades per ordinador. Els eurodiputats han rebutjat, amb 648 vots en contra, 14 a favor i 18 abstencions la proposta del Consell i de la Comissió que ignoraren les esmenes presentades pel Parlament durant el procés parlamentari.

El Grup Socialista Europeu ha liderat la llibertat del programari lliure en el software i el seu accés sense cap més limitació que el reconeixement de la propietat intel·lectual recollit ja en varies directives comunitàries. La votació del Parlament Europeu suposa una victòria política de tots els internautes i dels que aposten per una xarxa oberta i cooperativa.

Primer Dictamen de l'Estatut i vot particular del PSC

Avui s'ha aprovat el primer Dictamen de l'Estatut i el vot particular del PSC (traducción al castellano). Comença el compte enrera!

Demà s'aprova el primer Dictamen de l'Estatut

Demà la Ponència conjunta que està elaborant el nou Estatut de Catalunya aprovarà el seu primer dictamen. Déu n'hi do el temps i esforços que hi hem esmerçat! Encara falta molt però per primer cop podem dir que tenim al davant una proposta ambiciosa des del punt de vista de l'autogovern que garantiria una major potència de les nostres polítiques socials. Temps hi haurà per poder-la explicar i millorar en el tràmit de ponència. Demà els socialistes farem públics els nostres vots particulars. Però avui ja n'hem avançat dos de ben importants: el tractament de les competències dels Ajuntaments i la Disposició transitòria que regularia les eleccions al Parlament de Catalunya mentre no s'aprovi la Llei Electoral catalana.

De tot aquest procés de reformes institucionals els Ajuntaments n'han de sortir enfortits: amb més autoritat, major reconeixement, més competències i més recursos. Sembla mentida que hi hagi partits que s'entesten en deixar clar que els Ajuntaments formen part de la Generalitat i, en canvi, no volen concretar quines competències hauria de tenir el món local català. La nostra esmena vol garantir precisament això: un nucli competencial potent reservat als Ajuntaments.

La Disposició transitòria electoral que prosposem garanteix tres principis bàsics: la igualtat de vot (el vot de tots els catalans té igual valor), la representació territorial (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona tindrien tants representants com fins ara; 85, 18, 15 i 17), i l'equitat de gènere (garantir que a les llistes dels partits no hi ha més d'un 60% de membres del mateix sexe, tant en el conjunt de la llista com en cada tram de cinc candidats/candidates).

Acaba una discriminació injusta i l'Estatut ja té calendari

No hi ha dubte que la notícia més important de la setmana ha estat l’aprovació de la modificació del Codi Civil en matèria de matrimoni perquè les parelles formades per persones del mateix sexe puguin contraure’l. Per això dijous dia 30 de juny de 2005 quedarà sempre com a una data de celebració, com a fita d’ampliació dels drets civils. Com vaig dir en el meu Diari: “Després de molts anys molta gent ha vist realitzat el seu somni. Després de molts anys hem pogut acabar amb una discriminació injusta. Gràcies al moviment dels gais i les lesbianes. Gràcies als centenars de milers de persones que ens han acompanyat en la nostra reivindicació, conscients que sols la igualtat de drets assegura la plena llibertat de tots. Gràcies als partits que hi han donat suport. Gràcies a José Luis Rodríguez Zapatero, que ha demostrat un cop més que és home de paraula”.

Aquí trobareu el text legal publicat al Butlletí Oficial de l’Estat i la intervenció del President del Govern d’Espanya en el moment d’aprovar-se aquesta llei al Congrés dels Diputats.

Dimarts vaig pronunciar una conferència sobre el tema “Catalanisme, federalisme i justícia social” al Club de Conferències del PSC. Davant d’un auditori de més de 400 persones vaig desgranar els arguments que configuren el nostre ideari polític i que expliquen el nostre posicionament davant l’elaboració del nou Estatut i la futura reforma de la Constitució.

L’altra gran (i bona) notícia de la setmana ha estat la proposta dels grups que donen suport al Govern i que ha estat acceptada per CiU, de fixar un calendari per a la tramitació parlamentària del projecte de nou Estatut. Aquest calendari dóna compliment a l’acord de Miravet de tenir enllestit un text abans de marxar de vacances. El calendari acordat és el següent:

5, 6 i 7 de juliol, el Grup de Treball de la Ponència prepara el Dictamen

8 de juliol, la Ponència conjunta aprova el Dictamen amb les observacions que facin els grups

9 de juliol Publicació del Dictamen al Butlletí Oficial del Parlament

11-20 de juliol Període de presentació d’esmenes per part dels grups parlamentaris

21 de juliol La Comissió 1a del Parlament nomena una Ponència

21-25 de juliol La Ponència aprova per majoria un Dictamen sobre el projecte de nou Estatut junt amb les esmenes que els grups es reservin per a ser debatudes i votades en Comissió

26 de juliol Publicació del Dictamen al Butlletí Oficial del Parlament

27, 28 i 29 de juliol Aprovació en Comissió per majoria del projecte de nou Estatut.

Els Grups podran reservar esmenes per a ser debatudes i votades pel Ple del Parlament.

El Consell Consultiu elaborarà un Dictamen sobre el projecte aprovat en Comissió al llarg del mes d’agost.

El setembre els Grups parlamentaris podran presentar esmenes al Projecte, tant les que s’hagin reservat en el debat en Comissió com les que puguin derivar-se del Dictamen del Consell Consultiu si aquest apreciés algun element d’inconstitucionalitat.

El Ple del Parlament debatrà el Projecte elaborat per la Comissió així com les esmenes que puguin presentar els Grups i aprovarà definitivament el Projecte de nou Estatut.

Avui Josep Gisbert a La Vanguardia fa un bon resum de tot el procediment parlamentari tant al Parlament com a les Corts Generals.

La setmana vinent serà, doncs, decisiva. Com és conegut, el Grup Socialista demanarà que s’incorporin al Dictamen totes les observacions fetes per l’Institut d’Estudis Autonòmics per tal de garantir al màxim la constitucionalitat del projecte. No hauria de ser gaire difícil si tenim present que tots els grups parlamentaris han afirmat en un o altre moment que estan d’acord en que la proposta ha d’ajustar-se al marc constitucional.

Sense afany polèmic, he de dir que hi ha dos interrogants que m’inquieten:

1) Si tots els grups diuen que l’Estatut s’ha d’ajustar a la Constitució, i el PP diu que si el projecte s’ajusta a la Constitució el votarà favorablement, com és que hi ha grups que pensen que l’Estatut sols serà bo si el PP hi vota en contra?

2) Per què Joan Ridao, en nom d’ERC, insisteix tant en que la delegació del Parlament de Catalunya que anirà a defensar el Projecte al Congrés dels Diputats hagi de prendre els seus acords per majoria de dos terços? Quin és l’interès d’ERC en donar a Convergència i Unió el poder de vetar de forma unilateral qualsevol acord?

En fi, espero que al llarg de les properes setmanes quedi clara la voluntat real de tots els grups d’arribar a un ampli acord que faci possible l’aprovació d’un Estatut amb la màxima ambició que s’ajusti a les previsions constitucionals, és a dir, que no se situï fora de la llei.

Per cert, els que defensem que Catalunya és una nació, que aquesta definició cal recollir-la al nou Estatut i que això no planteja problemes de constitucionalitat hem trobat nous arguments en l’interessant article de Miquel Caminal publicat ahir amb el títol “Todas las naciones” a El País.

Tampoc no us hauríeu de perdre, si seguiu el debat europeu, l’entrevista a Daniel Cohn-Bendit publicada avui en el suplement de diumenge d’El País.