Ja tenim Estatut!

Aquí teniu la versió provisional del text estatutari aprovat avui al Parlament de Catalunya. També trobareu aquí la meva intervenció sobre el nou model de finançament que incorpora.

Els dubtes de CiU

CiU segueix sense definir quin serà el seu vot a l'Estatut. Seran capaços de bloquejar un avenç indiscutible en matèria d'autogovern i de finançament? Espero que no. Aquí teniu una versió sense corregir del meu discurs parlamentari presentant el projecte.

Nova proposta de finançament

NOVA PROPOSTA DE FINANÇAMENT PRESENTADA A ARTUR MAS

BLINDATGE	L'Estatut és la norma que regula les relacions financeres i tributàries entre l'Estat i Catalunya i és d'aplicació preferent en cas de conflicte normatiu.
CESSIÓ DE TRIBUTS	Tots els tributs estatals recaptats a Catalunya tenen la condició de cedits.
CAPACITAT NORMATIVA	La Generalitat tindrà capacitat normativa plena sobre els tributs propis. També tindrà capacitat normativa sobre els tributs cedits intervenint en la fixació del tipus impositiu, les exempcions, les reduccions i bonificacions sobre la base imposable i les deduccions sobre la quota.
AGÈNCIA TRIBUTÀRIA	La gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els impostos suportats a Catalunya correspon a l'Agència Tributària de Catalunya.
COL·LABORACIÓ AMB L'ADMINIST. ESTATAL	Els mecanismes de col·laboració amb l'administració tributària del conjunt de l'Estat s'establiran a partir de la Comissió Mixta d'Assumptes Econòmics i Fiscals entre la Generalitat i l'Estat.
APORTACIÓ A L'ESTAT	Una part dels impostos cedits a Catalunya s'aportarà a l'Estat per al finançament dels seus serveis i les seves competències.
SOLIDARITAT	L'aportació a la solidaritat ha de permetre nivells de serveis similars per un esforç fiscal similar. Es tindrà en compte la població i l'esforç fiscal. El resultat final no ha de suposar un canvi en l'ordenació de les CCAA abans de l'anivellament.
APORTACIÓ INICIAL	Per càlcul de l'aportació inicial es tindrà en compte la població i l'esforç fiscal.
COMISSIÓ MIXTA D'ASSUMPTES ECONÒMICS I FISCALS	Òrgan bilateral de relació entre l'Estat i la Generalitat. Determinarà les aportacions a l'Estat i a la solidaritat. Definirà els mecanismes de col·laboració. Aplicarà i revisarà cada 5 anys el model de finançament. Determinarà la primera aportació a l'Estat.
HISENDES LOCALS	La Generalitat tindrà capacitat per regular els tributs locals. Distribuirà les participacions locals en els tributs de l'Estat respectant les disposicions bàsiques.

Hores decisives

Quan escric avui aquestes ratlles, experimento la mateixa sensació que els dies previs al Pacte del Tinell: no puc dir tot el que sé, no sé si el que puc dir té prou interès, i sé que hi ha coses importants que desconec. Però com no vull posar-me solemne, començo per agrair Pilar Rahola que publica un article desmesuradament elogiós envers la meva persona, enaltint el paper dels “fontaners útils”.

La setmana acaba amb la publicació de la carta oberta als ciutadans i ciutadanes de Catalunya del Molt Honorable President de la Generalitat. Lectura imprescindible que demostra fins a quin punt el President està fent de President de tots, maldant perquè hi hagi Estatut. Ara toca que els partits i grups parlamentaris segueixin el camí marcat pel President. El PSC està disposat a fer-ho.

Per cert, la carta oberta del President demostra també fins a quin punt arriba la maldat dels que volen obrir una (inexistent) escletxa entre Pasqual Maragall i el PSC, quan diu “Com a president, podeu tenir la seguretat que vetllaré per evitar que ningú no pugui perjudicar la legítima ambició de Catalunya i el somni de 100 anys de catalanisme forçant fórmules que situïn les propostes catalanes més enllà d'una interpretació certament avançada de la Constitució com la que Catalunya està en condicions de formular”. Una afirmació que subscriu José Montilla quan afirma que el PSC no acceptarà la proposta de concert econòmic formulada per CiU per ser “inconstitucional, insolidària i inviable”.

Trobo bastants punts de connexió entre la posició del President i la defensa del gradualisme polític que fa Josep-Maria Terricabras en l’article “Acabar bé és cosa de tots”. Certament és cosa de tots, però ja dos diaris han fet sengles editorials apuntant a l’enorme responsabilitat de CiU en la creació d’un escenari que impedeixi l’aprovació de l’Estatut. Podeu comprovar-ho llegint l’editorial de El País del dia 20 de setembre i l’editorial de El Periódico de Catalunya del dia 23 de setembre.

Per cert, la novetat de la setmana és la implicació personal de José Luis Rodríguez Zapatero en la fase final del procés d’elaboració de l’Estatut. Li va demanar Josep-Lluís Carod-Rovira fa mesos i li ha demanat també el President de la Generalitat. Sabem que és la persona més receptiva als plantejaments d’autogovern i finançament realitzats des de Catalunya, com ho demostra el seu compromís públic en favor de l’Estatut i la seva acció de govern. Sense anar més lluny, en un article meu publicat a Canvi Setze, recordava cinc fets rellevants de l’anterior setmana que confirmen la predisposició favorable de ZP a les reivindicacions catalanes. Amb el suport de ZP està molt clar que els socialistes ens hem mobilitzat amb tots els elements al nostre abast per promoure l’acord.

Per cert, el diari La Vanguardia assegura en la seva informació d’avui que el PSC no hauria acceptat un pretès pacte entre Zapatero, Mas i Maragall per incorporar a l’Estatut el model de concert econòmic defensat per CiU a canvi del sí d’Artur Mas a l’Estatut i del seu compromís a acceptar que el Congrés dels Diputats el retallés de forma significativa. No deixa de sorprendre que aquest plantejament coincideixi amb notícies publicades ahir dissabte per diaris tant diferents com El Mundo i El Punt. He rebut avui trucades indignades que entenien que l’enfocament de les informacions de La Vanguardia sols podia tenir com a objectiu perjudicar el PSC. Però jo no crec que sigui així. Si la notícia fos certa, no crec que Zapatero quedés bé cedint a una reivindicació inconstitucional. Si la notícia fos certa no crec que Maragall quedés bé acceptant una proposta que el seu partit rebutja. Si la notícia fos certa no crec que Artur Mas quedés bé practicant un patriotisme de fireta que consistiria en dir “deixeu-me organitzar un espectacle piromusical a Barcelona i a canvi jo us deixo retallar el que calgui a Madrid”. De fet, si la notícia fos certa, sols quedaria bé el PSC que s’hauria negat a escenificar un guió teatral per enganyar els ciutadans. En tot cas, aquesta informació pot limitar encara més l’escàs marge de maniobra dels partits per arribar a un acord. Potser per animar-nos a tots plegats, La Vanguardia publica avui un interessant article de la prestigiosa astròloga Guiomar Eguillor sobre les perspectives astrològiques de l’acord.

També he de dir que m’ha agradat molt conèixer quina havia estat la reacció d’ERC davant la notícia, ja que La Vanguardia reprodueix unes declaracions de Josep Huguet al respecte que no requereixen cap mena de comentari. Les transcric a continuació: “Ayer mismo, el conseller de Comerç, Turisme y Consum, Josep Huguet, declaró que ‘Esquerra no participará en ese teatro de Mas y Zapatero que consiste en votar aquí el concierto para facilitar al PSOE que lo rechace en Madrid. Lo que el Gobierno español teme de verdad no es el concierto, que podrá suprimirlo de entrada, sino la propuesta de financiación del tripartito, que es constitucional y que avalada por los dos tercios de la cámara catalana el Ejecutivo no tendría más remedio que aceptar’. A su juicio, sería un auténtico desastre presentar en Madrid una propuesta de Estatut con el sistema de financiación aprobado en minoría, con la abstención del PSC, porque revelaría una debilidad política que afectaría al conjunto del proyecto."

En fi, espero que, com diria la meva àvia, “tot sigui a fi de bé” i que podrem celebrar divendres l’aprovació de l’Estatut i preparar-nos per defensar-lo al Congrés dels Diputats. Per estar al dia sobre l’Estat de les Autonomies, podeu visitar l’espai monogràfic de El Mundo “La España de las Autonomías”.

Com sabeu no m’agrada ser monotemàtic, i és per això que us recomano la lectura de l’impactant anàlisi de Michael Ignatieff sobre la desgràcia de Nova Orleans publicat avui a El Periódico de Catalunya, que té importants coincidències amb la reflexió que fa sobre el particular John Berger en l’article d’opinió publicat avui per El País. Tot plegat posa de relleu fins a quin punt és necessari revitalitzar l’esquerra, qüestió que ens proposa avui Carlos Elordi des de les pàgines de El Periódico, tot recomanant entre d’altres la lectura d’aquest article de Thomas Ferenczi publicat a Le Monde.

Recomanació d’enllaços d’interès realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Guia de recursos de ElPaís.es

http://www.elpais.es/guiaderecursos/index.html

En la línia de trobar aquelles pàgines que ens puguin ser útils a l’hora de buscar informació i recursos a la xarxa, us recomano aquesta completa guia de ElPais.es. Des d’allà podreu accedir a un ampli ventall de eines. La Guia us ofereix recursos generals i temàtics, on trobareu, per exemple, enllaços directes a diccionaris (classificats segons si són d’idiomes, de sinònims i acrònims o temàtics), enciclopèdies, biografies, atles i mapes, etc. És una gran eina.

Molt interessant l’apartat dedicat a Legislació, on a més de poder consultar els Bulletins oficials, lleis, organismes, tractats, etc. podeu trobar enllaços a pàgines com Eur-lex, portal sobre Dret de la Unió Europea: legislació, Diari Oficial i jurisprudència; Legislació electoral a Europa ; Webjurídico.net ...

A l’index temàtic, a l’apartat Comunicación, hi trobareu tota mena de recursos periodístics, de formació i continguts (des de l’Agenda de la Comunicación fins a guies força completes vinculades a universitats, passant per pàgines internacionals com JournalismNet ).

Ara ens toca a nosaltres

Article que em publica la revista Canvi 16 en el seu número 30 datat del 19 al 25 de setembre de 2005


ENS HO POSA FÀCIL, PERÒ ARA ENS TOCA A NOSALTRES

El nou curs polític ha començat com va acabar l’anterior, amb l’intens debat estatutari que està a punt de cloure, i ple de bones notícies per a Catalunya que arriben moltes d’elles de lluny. És aquest segon extrem el que volia destacar i analitzar, convidant al lector a que faci la següent reflexió, quant feia que no hi havia un govern de l’Estat tan compromès amb el nostre país com ho és el de José Luis Rodríguez Zapatero? No en trobo cap exemple, i crec que és una gran oportunitat que no ens podem permetre desaprofitar.

Com deia, les notícies han anat sortint des del començament del curs polític, començant per una iniciativa econòmica de gran importància estratègica com l’OPA plantejada per una gran empresa energètica catalana. Una operació econòmica sense connotacions polítiques, que pretén ésser utilitzada contra Catalunya i contra el govern Zapatero des de l’anticatalanisme que caracteritza des de fa temps a la direcció del PP.

També s’ha celebrat la Conferència de Presidents, iniciativa que té valor per si mateixa, i més encara si serveix de palanca per solucionar problemes concrets com enguany el del dèficit sanitari. Tot i les ordres donades des del carrer Gènova perquè no hi hagués acord, ja s’ha donat llum verda a una proposta, que significarà per a Catalunya una aportació directa de l’Estat de 420 milions d’euros.

També s’ha desbloquejat aquesta setmana la resolució d’un conflicte llargament enquistat com és el de la devolució a la Generalitat dels documents incautats a la Guerra Civil i dipositats a l’arxiu de Salamanca, a través de l’aprovació a proposta del Govern d’un projecte de llei.

També aquesta setmana s’ha produït la retirada de diversos recursos d’inconstitucionalitat creats entre el Govern de la Generalitat i el Govern d’Espanya. I l’autorització per part de l’autoritat reguladora mundial dels dominis d’Internet per crear el domini puntCAT, que ha comptat amb el suport del Govern espanyol.

Mentre a Barcelona l’Estatut sembla entrar en una fase pantanosa, arriben a Catalunya bones notícies que demostren fins a quin punt una altra Espanya és possible i al seu impuls Catalunya hi està cridada no sols com a beneficiària sinó com a principal motor. L’oportunitat és única i Catalunya no la pot desaprofitar, perquè els ciutadans no ho entendrien i no ho perdonarien.

Seria imperdonable que no aprofitéssim l’oportunitat que ens proporciona el tenir el President del Govern d’Espanya amb la visió més plural i integradora dels pobles d’Espanya, i per tant, el més favorable als veritables interessos de Catalunya dels que mai hem tingut. Un President que s’ha compromès també a acollir positivament una proposta de nou Estatut aprovada per àmplia majoria en el marc constitucional. Avui, més que mai, la nostra ambició col•lectiva pot fer-se realitat. Sols cal que hi hagi voluntat real d’acord per part de CiU i una bona disposició per part de tots per acollir les recomanacions del Consell Consultiu de la Generalitat. Ningú no sap quan tornarem a tenir una oportunitat com aquesta, però el que sí sabem és que per recuperar-nos d’una desfeta col•lectiva com la que suposaria el fracàs de l’Estatut passarien molts anys.

Responsabilidad

Subscric de dalt a baix l'editorial que publica avui el diari El País i que podeu llegir a continuació:

Responsabilidad

EL PAÍS - Opinión - 20-09-2005

Los partidos políticos catalanes han presentado un centenar de enmiendas al texto de nuevo Estatuto, en respuesta a las advertencias de inconstitucionalidad hechas por el Consejo Consultivo, cuyo dictamen ha adquirido cierta función referencial. Llevar a las Cortes propuestas que no han pasado la prueba de constitucionalidad de ese órgano catalán es dar por supuesto que serán rechazadas. De modo que quien decida esquivar tales observaciones es claro y diáfano que sólo pretende que el Estatuto no llegue a buen fin. Y que prefiere que se estrelle en Madrid antes de hacerlo naufragar en Cataluña.

Una vez terminado ayer el plazo para presentar enmiendas, el texto del proyecto entra en su fase definitiva. Pero en sustancia, sigue en danza el fatigante espectáculo de la política catalana, sobre todo porque CiU y ERC mantienen todavía vivos cuatro de los diecinueve presupuestos de inconstitucionalidad. CiU sigue empeñada en su modelo de financiación y en la apelación a los derechos históricos. Esquerra propone unas enmiendas que ya es difícil saber si forman parte del teatro negociador, como preparación de un punto de encuentro entre las partes, o si simplemente indican que los independentistas ya se están colocando en su proverbial equidistancia ante la perspectiva de que no haya Estatuto y pueda haber elecciones en breve. Todo ello simplemente indica que nada se va a decidir hasta el pleno del Parlamento catalán que debe fijarse para la próxima semana.

Dado que el requisito de constitucionalidad era la condición puesta por Zapatero, y aparentemente aceptada por los partidos catalanes, para que el Estatuto obtuviera la mayoría necesaria en las Cortes, ahora ya quedan pocas excusas para seguir jugando a dilaciones y regateos. En la medida en que PSC e IC han hecho de la constitucionalidad del texto su referencia, y que Esquerra ve el Estatuto como una etapa hacia su objetivo final, la independencia, lo que no le impediría asumir ese requisito en esta fase, la responsabilidad de que el Estatuto siga adelante está ahora en manos de CiU.

Es cierto que el sentido de la responsabilidad cambia enormemente según se esté en el gobierno o en la oposición. Y que CiU no es una excepción: su principal tentación es provocar la caída de Maragall con la ilusión de recuperar un poder que, en su idea de Cataluña, sigue pensando que le fue usurpado. Rechazar el Estatuto o forzar un Estatuto imposible en Madrid podría quizás dar alguna satisfacción a corto plazo a los nacionalistas, pero generaría un gran desconcierto en su electorado. Y demostraría que el acoso de Esquerra les ha hecho mella. Porque a estas alturas una cosa está clara, si hay nuevo Estatuto, CiU quizás puede apuntarse el mérito de haberlo llevado al máximo nivel de exigencia, pero si no lo hay quedarán pocas dudas de que la responsabilidad principal habrá sido suya.

Grata sorpresa a Alemanya

Els que pronosticaven una clara victòria de Merkel i un govern de coalició CDU/CSU-FDP s'han equivocat. Schröder ha protagonitzat una campanya que ha capgirat les enquestes, els resultats obtinguts per l'SPD i els bons resultats dels Verds i del Partit d'Esquerres impediran la formació d'un govern liberal conservador. Podeu trobar els resultats al web de Deutsche Welle, al web de l'SPD, i als webs de les televisions ARD i ZDF.

Estatut, alerta roja

A menys de quinze dies de la celebració del ple que hauria d’aprovar el projecte de nou Estatut d’Autonomia de Catalunya crec obligat encendre les llums d’alerta sobre l’eventualitat que no s’arribi a aprovar degut a la intransigència de CiU. Espero que Artur Mas sigui conscient que ell també s’hi juga molt amb el desenllaç del procés estatutari com subratlla molt encertadament Jordi Sánchez en l’article que publicava dijous a El Periódico de Catalunya. És d’esperar també que molts dels dirigents que estan activament implicats en aquest tram final del procés llegeixin i acceptin el bon consell de l’experiència d’Antoni Gutiérrez Díaz recollit en l’article que va publicar dimecres a La Vanguardia.

Ningú no s’estranyarà que el Guti també es mostri decididament partidari d’atendre les recomanacions del Consell Consultiu, com a màxima garantia d’èxit en la discussió parlamentària a Madrid però també com a instrument per a trobar punts de consens. Però dels articles més recents que he llegit sobre la polèmica al voltant del caràcter del Dictamen del Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya, destaca el publicat divendres a El País per Xavier Arbós. Tota una lliçó de respecte institucional, que resulta penós haver de recordar de tant en tant a destacats dirigents polítics.

Però sens dubte la principal notícia de la setmana ha estat la presentació d’una “nova” proposta de finançament per part de CiU que s’anunciava com un pas en favor de l’acord. M’hi he referit extensament en un article publicat divendres al diari Expansión. Realment la proposta no difereix significativament de l’anterior model presentat per CiU. No deixa de ser un sistema de concert econòmic i cupo, que se situa fora de la Constitució, com es desprèn d’aquest breu i entenedor informe publicat avui per El País. Tampoc manca de contundència l’opinió que li mereix la nova proposta de finançament de CiU a Juan José López Burniol recollida en l’article que publica avui El Periódico.

Si CiU no s’encaparra en desbordar la Constitució per fer fracassar l’Estatut, l’acord és possible i s’aprovarà un projecte de nou Estatut amb la màxima ambició, com ho demostra la relativa facilitat en que CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA hem acordat ja resoldre 14 dels 18 aspectes considerats inconstitucionals pel Consell Consultiu. Si CiU insisteix en recollir aspectes inconstitucionals no hi haurà Estatut. Perquè mentre no hi ha majoria per canviar la Constitució, si hi ha majoria per canviar l’Estatut en el marc de la Constitució. Per tant, els que sols volen un Estatut si desborda la Constitució vigent és que no volen Estatut.

Avui hem d’encendre l’alerta roja, perquè tot apunta a que CiU ha decidit ja negar el seu suport al nou Estatut. Ja fa temps que des de CiU s’afirma que no aprovaran un Estatut que sigui acceptable pel PSOE, recentment hem vist com no acceptaven el dictamen del Consell Consultiu de la Generalitat, i ara condicionen el seu vot final a la inclusió d’un model de finançament inspirat en el sistema de concert econòmic i cupo i es neguen a acceptar el model proposat pel Govern de Catalunya que sí té l’aval de constitucionalitat del Consell Consultiu i que conté una previsió d’equiparació de rendiments al sistema foral.

És normal que hi hagi gent que no entengui aquesta posició de CiU. Com podrà explicar CiU com a partit nacionalista, que bloqueja un indubtable avenç en matèria de finançament i d’autogovern sols pel fet d’estar a l’oposició? I també és lògic que alguns considerin impossible un fracàs de l’Estatut per les conseqüències negatives per Catalunya. Si aquesta proposta d’Estatut queda enterrada, quan es tornarà a posar sobre la taula la possibilitat d’un avenç similar? D’aquí a cinc anys, deu anys? Com viurem des de Catalunya la incorporació d’avenços en el autogovern de Comunitats Autònomes que sí reformaran els seus Estatuts, incorporant-hi elements recollits a la proposta que aquí hauria estat rebutjada?

Si no hi ha Estatut tots els partits seríem censurats per la societat catalana. Es parlaria de la supeditació del PSC al PSOE, de la deslleialtat i la immaduresa d’ERC, o de la intransigència de CiU que demostraria que el seu patriotisme és instrumental i posaria en evidència la seva incapacitat de superar la derrota del 2003 i el fet que el nou Estatut s’aprovi quan estan a l’oposició i el President de la Generalitat és Pasqual Maragall.

Ningú no entendria que malmetéssim una oportunitat única i l’evidència que el govern Zapatero és un ferm aliat de Catalunya. Per cert, els que pretenen que PP i PSOE són el mateix, tenen el debat perdut per golejada. Sols caldria, per exemple, que haguessin vist la portada del diari ABC d’ahir dissabte. Primer titulat destacadíssim: “Cataluña logra el registro como ‘nación cultural’ en internet con el visto bueno del Gobierno”. I perquè cap dels seus lectors pensi que això pot ser bo, hi posen a sota un subtítol que diu: “Se autoriza el dominio ‘.cat’ para desligarse de las páginas ‘españolas’” (sic). Com si no hi haguessin ja dominis per evitar utilitzar (si és que es vol evitar) el domini ‘.es’, com ara els dominis ‘.com’, ‘.net’, ‘.org’, ‘.eu’, ‘.name’, i d’altres. Que el domini ‘.cat’ sigui un domini patrocinat, no territorial, pensat per la comunitat lingüística i cultural catalana, que no és cert que s’hagi produït el registre internacional de Catalunya com a nació cultural, que els nacionalistes el que volen és un domini ‘.ct’, és el de menys. L’important per a ABC és que el Ministre d’Indústria ha donat el seu vist-i-plau a una “aspiració particularista” i que això és degut a que “Zapatero ha reconocido a Catalunya como nación de forma apresurada”.

Aprofito per felicitar Amadeu Abril i tota la gent de l’associació puntCAT per un èxit ben merescut i guanyat a pols amb discreció i professionalitat.

No ha estat aquesta la única notícia que desmenteix amb rotunditat que PP i PSOE siguin el mateix. La pròpia portada de l’ABC d’ahir mostra l’hostilitat envers l’OPA de Gas Natural a Endesa amb unes declaracions del President d’Endesa, Manuel Pizarro, que diu “Nunca seré empleado de La Caixa”. També es pot trobar a la mateixa portada la notícia de l’increment dels impostos sobre l’alcohol i el tabac per a finançar la sanitat, en el marc d’una aportació directa del govern d’Espanya a la Generalitat que suposarà enguany 420 milions d’euros. També aquesta setmana s’ha aprovat al Congrés dels Diputats la llei per la que es retornaran a la Generalitat els papers incautats durant la Guerra Civil i dipositats a l’Arxiu de Salamanca, i s’han retirat recursos d’inconstitucionalitat creuats entre l’Estat i la Generalitat. No, PP i PSOE no són el mateix, diguin el que diguin els dirigents de CiU disposats a tot perquè s’oblidi que per dues vegades van votar la investidura d’Aznar i que van renunciar a reformar l’Estatut a canvi del suport del PP al Parlament de Catalunya.

Però els efectes positius a Catalunya de la política del Govern socialista van molt més enllà. Hauríem de recordar la taxa de creixement econòmic del 3,4%, el fort increment de la inversió en equipament, un diferencial positiu amb respecte de la UEM (Unió Europea-12), una contenció de la inflació especialment meritòria en un context de fortíssima alça dels preus del carburant, un creixement de l’ocupació de 900.000 persones entre el segon trimestre del 2004 i el segon trimestre del 2005 (que és la meitat del total de llocs de treball creats a la Unió Europea), elements tots ells que parlen d’economia sanejada, competitivitat empresarial i confiança de la inversió estrangera.

Parlant d’economia, recomano la lectura d’un article de Mario Trinidad publicat a El País en el que defensa la necessitat que Europa trobi el seu propi camí (i no pretengui copiar el model nord-americà) per sobreviure a la globalització. I també el darrer llibre del meu amic Manuel Escudero que publicat per Espasa amb el títol “Homo globalis. En busca del buen gobierno” defensa el reconeixement d’un nou subjecte polític, el “ciutadà global”, que li permet passar del republicanisme cívic de Philip Pettit al socialisme ciutadà que ell defensa com a teoria polític pel bon govern de la globalització en una perspectiva emancipadora de tota la Humanitat. Coincideix en bona mesura amb els plantejaments de pensadors com David Held (de qui vaig recomanar també l’interessant llibre “Un pacto global” publicat recentment per Taurus) i Ulrich Beck. No us podeu perdre tampoc la reflexió que fa Joseph Stiglitz en un article que publica avui el diari El País sobre el model econòmic nord-americà posat a prova per la catàstrofe de l’huracà Katrina. Per cert, la nostra companya Lourdes Muñoz ha obert un blog en el que explica la seva dramàtica experiència a Nova Orleans.

Avui se celebren eleccions generals a la República Federal Alemanya. En els darrers deu dies, Gerhard Schröder i l’SPD han escurçat de forma notable l’avantatge que tenien Angela Merkel i la CDU/CSU. No cal dir que desitjaria una victòria de Schröder, que és un magnífic candidat en campanya com vaig poder comprovar personalment amb motiu de la seva primera victòria el 1998. Per cert, aquest és també el desig de Gunter Grass que s’ha manifestat novament a favor dels socialdemòcrates amb un article vibrant publicat divendres a El País. Des de la Festa de la Rosa que hem celebrat avui a Gavà, el PSC desitja sort als companys d’Alemanya. Podeu seguir el desenllaç de la nit electoral a través del web en castellà de Deutsche Welle.

Finalment, aquí hi trobareu la important conferència pronunciada divendres pel Primer Secretari del PSC, José Montilla. Aprofito per saludar el diari digital progressista a Internet dirigit per Enric Sopena.

Recomanació d’enllaços d’interès realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.forum-edemo.org

VI Fòrum Mundial 2005 sobre e-Democràcia (París)

Els propers dies 28 i 29 de setembre tindrà lloc el VI Fòrum e-Democràcia 2005 a Issy-les-Moulineaux (París). En aquesta edició, la qüestió general que es planteja és: "De l’e-Administració a l’ e-Democràcia: Una nova societat?"

Una reflexió que sorgeix en un context marcat per l’activisme a la xarxa, la capacitat mobilitzadora de la societat a Internet i la seva influència, cada cop més clara, en l’àmbit de la política. Aquest fet es va poder constatar en la darrera campanya del referèndum francès sobre la Constitució europea, on un estudi de la Université de Technologie de Compiègne va aportar dades molt interessants sobre el paper cabdal que han tingut els blogs, determinades pàgines webs i els seus vincles a l’hora de decantar l’opinió pública i el seu vot.

Les conferències i taules rodones simultànies tractaran temes diversos vinculats a l’e-democràcia. Entre els participants d’aquesta sisena edició podem destacar, entre d’altres : André Santini, president del Global Cities Dialogue; el fundador de Politics Online, Phil Noble (va fundar la companyia l’any 96. Politics Online és l’empresa americana de política a Internet més veterana. Proporciona noticíes, eines i estratègies per l’ús d’Internet en la política i en els afers públics); el president del Club de l’Hyper-République, Pierre de la Coste, i el president del Parlament de Catalunya (en aquest cas com a president de la CALRE), Ernest Benach.

Podeu consultar aquí la llista de totes les persones que han intervingut fins ara (classificada per països). L’any passat, el 5ème Forum Mondial iDémocratie va comptar amb la participació de més de 1.500 persones i ponents internacionals destacats en els àmbits de l’e-democràcia i l’administració electrònica.

Una financiación constitucional

Podeu llegir avui l'article sobre la nova proposta de finançament presentada per CiU que em publica avui el diari Expansión.

UNA FINANCIACIÓN CONSTITUCIONAL

El pasado martes CiU presentaba una nueva propuesta de financiación anunciada como última y definitiva, eso sí, manifestando explícitamente una voluntad de acercarse a la posición del gobierno tripartito para alcanzar un acuerdo. Quienes venimos trabajando desde el principio para que haya Estatut confiábamos que la nueva propuesta de CiU se situase dentro de los parámetros de constitucionalidad expresados por el Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya. Lamentablemente no ha resultado ésa la orientación general de la propuesta de CiU.

Si bien es cierto que en la nueva propuesta presentada por Artur Mas se observan algunos pequeños cambios, la propuesta es demasiado parecida a la ya rechazada por la Comisión primera del Parlament de Catalunya, y no sólo no acoge el criterio expresado por el Consell Consultiu sino que reitera preceptos y planteamientos sobre los que la máxima autoridad consultiva catalana ya ha declarado de forma explícita su carácter inconstitucional. Se mire por donde se mire, la nueva propuesta presentada por CiU no es más que un régimen de financiación autonómico en forma de concierto y cupo, inspirado en los sistemas vigentes en el País Vasco y Navarra.

Como bien recordaba el Consell Consultiu en su Dictamen, los principios constitucionales que inspiran el sistema general de financiación de las Comunidades Autónomas son varios. En primer lugar, se afirma la competencia del Estado para establecer los elementos estructurales del sistema de financiación, es decir, la columna vertebral del sistema tributario. En segundo lugar, la Constitución permite una amplia participación de las Comunidades Autónomas en la determinación de su sistema de financiación a través de mecanismos bilaterales y multilaterales, y les garantiza unos recursos sin fijar ni su atribución concreta, ni su cuantía. En tercer lugar, la LOFCA se sitúa como elemento esencial en la coordinación del sistema, lo que no impide afirmar el principio de autonomía financiera vinculado al ejercicio de las competencias autonómicas, un ejercicio sólo condicionado por los principios de coordinación con la hacienda estatal y de solidaridad entre españoles.

Por cierto, tan preeminente es el papel constitucional de la LOFCA, que el vigente Estatut de Autonomía de Catalunya, aprobado cuando la LOFCA como tal aún no existía, establecía en su Disposición adicional séptima que “el ejercicio de las competencias financieras de la Generalitat se ajustaría a lo que estableciese la Ley Orgánica a la que se refiere el apartado 3 del artículo 157 de la Constitución”, la futura LOFCA. De ahí que resulte incomprensible la pretensión de CiU de haber asegurado la constitucionalidad de su propuesta recogiendo elementos del modelo definido en el Estatut vigente. Casualmente parecen haber olvidado un elemento central.

No debe extrañarnos esa curiosa manera de entender las previsiones constitucionales practicada por CiU si recordamos que su anterior propuesta fue presentada a bombo y platillo a través de un documento que llevaba el título “Una proposta Constitucional. Acord Econòmic: El model de finançament per al Nou Estatut de Catalunya”. A pesar de la rotundidad con que se afirmaba la constitucionalidad de la propuesta, el Consell Consultiu declaró inconstitucionales elementos esenciales contenidos en ella como la negación de la competencia normativa estatal para fijar los principios de la hacienda general, negación de la intervención de la LOFCA y de la potestad de coordinación estatal, y el establecimiento de un modelo exclusivamente bilateral. No es difícil comprobar cómo estos elementos claramente inconstitucionales se mantienen en la nueva propuesta, en algunos casos de una forma literal que mueve a escándalo, como la pretensión de que la Generalitat tenga la competencia exclusiva en materia de financiación local.

También es inconstitucional la determinación y el cálculo de la cuota de retorno, y lo es en tanto que, como también advirtió en Consell Consultiu “corresponde al Estado la concreción del principio de solidaridad…, no puede por tanto el Estatut imponer el contenido de dichas decisiones estatales”. No vale, por tanto, pasar de una “cuota de contribución” a una “cuota de retorno”, pues el problema no es el nombre, el problema es la cosa.

En el frenesí anticonstitucional de la propuesta no sólo se establece la cesión total a la Generalitat de todos los tributos del Estado actualmente existentes sino también “de los que se puedan crear en el futuro, los cuales se considerarán cedidos directamente desde el momento de su creación”.

A pesar de lo dicho, queremos apreciar en la nueva propuesta de Artur Mas algunos aspectos dignos de consideración, entre los que destaco la exigencia de introducir cláusulas que protejan a la financiación acordada en el Estatut de modificaciones impuestas de forma unilateral por el Estado. Maneras habrá para garantizar ese objetivo pues debe saberse que la Disposición Final de la LOFCA establece que dicha ley se debe “interpretar armónicamente con las normas contenidas en los respectivos estatutos”.

La propuesta de CiU no sólo no sirve al acuerdo sino que constituye una garantía de fracaso para el Estatut, intentaremos extraer de ella los elementos que mejoren la propuesta del Gobierno y aseguren la aprobación del Estatut con el aval del Dictamen del Consell Consultiu que para los socialistas es la mejor garantía jurídica para hacer posible un Estatut ambicioso.

Record de la Diada 2005

He d'agrair a Xavier Rius, director d'e-notícies, la publicació d'aquesta imatge. Feliç Diada!

Una Diada en favor de l'Estatut

La importància de la fase final del debat estatutari no ens pot fer perdre de vista altres qüestions entre les que segueix destacant l’impacte de la catàstrofe de l’huracà Katrina a Nova Orleans. Recupero un interessant article de Manuel Castells publicat per El Periódico i l’article de Jesse Jackson publicat ahir pel mateix diari. El fet que els EUA hagin aparegut tan impotents davant la catàstrofe potser hauria de fer capgirar les prioritats dels seus dirigents i qüestiona la ideologia del “campi qui pugui” que desconfia de l’Estat i les polítiques públiques. Una societat que renuncia a emparar els més desvalguts no pot ser exemple per a d’altres.

L’actitud de l’administració Bush té el contrapunt de la celebració de la Marxa Blanca que, sota el lema “Reformem les institucions internacionals, eradiquem la pobresa” es va celebrar ahir a Barcelona i a altres ciutats del món. L’objectiu de la Marxa i les campanyes que la recolzen és pressionar davant Cimera de Nacions Unides, que tindrà lloc a Nova York del 14 al 16 de setembre, per tal que els països rics es comprometin a assolir el compromís de reduir la pobresa mundial a la meitat l’any 2015. Podeu trobar materials de reflexió i mobilització a la Campanya del Mil·lenni de Nacions Unides, la Campanya d’Acció contra la Pobresa i la Campanya Pobresa Zero. Aquí sota trobareu una foto de Toni Gutiérrez de la marxa en la que vaig tenir el goig de participar juntament amb Marialluïsa Ferré i companys del PSC i de Ciutadans pel canvi. Les entitats que participaven en l’acte eren cridades a formar frases reivindicatives a partir de lletres negres impreses en samarretes portades per voluntaris. Els del PSC vam demanar “Pau, justícia i benestar”. Tot just baixar de l’escenari vaig sortir disparat cap a Mataró per assistir a la Festa de la Joventut Socialista de Catalunya que va ser tot un èxit.

Des del punt de vista polític, aquesta setmana va començar amb la presentació del Dictamen del Consell Consultiu de la Generalitat sobre el projecte de nou Estatut. Les reaccions no es feien esperar gaire: CiU sols acceptava el dictamen en allò que coincidia amb les seves posicions, ERC tot i acceptar el dictamen mantenia les seves reserves pel que fa a la invocació dels drets històrics, el PSC i ICV-EUiA acceptaven íntegrament el dictamen, mentre el PPC demanava la retirada del projecte de nou Estatut. Dimecres dia 7 El País publicava un article de Joan Saura en el que defensava el respecte al Dictamen del Consell Consultiu com a la millor garantia d’ambició i rigor pel nou Estatut. Dijous dia 8 jo publicava un article a ABC demanant respecte institucional pel dictamen del Consell Consultiu. Ahir dissabte, El País publicava un magnífic article de José Antonio González Casanova sobre el Dictamen del Consell Consultiu, amb l’autoritat que li proporciona el fet d’haver-ne format part al llarg de 20 anys.

Podríem resumir la qüestió en quatre punts:

1. El Consell Consultiu és el màxim òrgan institucional català per a informar sobre la constitucionalitat i el respecte estatutari de les lleis del Parlament de Catalunya o de les Corts Generals.

2. En coherència amb les reiterades afirmacions de totes les forces polítiques catalanes, si es vol que l'Estatut sigui constitucional no es poden ignorar les recomanacions fetes pel Consell Consultiu sols pel fet de no coincidir amb elles o pel fet de no ser unànimes.

3. Qüestionar el rigor i la independència del Consultiu es afeblir les nostres institucions. Cal recordar que l’anterior govern va utilitzar reiteradament les recomanacions del Consultiu per a prendre la decisió d’interposar recursos d'inconstitucionalitat contra lleis de l’Estat.

4. Portar al Congrés dels Diputats una proposta de nou Estatut amb elements que hagin estat declarats inconstitucionals pel Consell Consultiu de la Generalitat és garantia de fracàs.

El fet que l’elaboració del nou Estatut entri en la recta final va motivar un article de Joan Tapia publicat a El Periódico en el que es contenen reflexions de gran interès. Així mateix, la catàstrofe de Nova Orleans serveix de pretext a Víctor Francos, Primer Secretari de la Joventut Socialista de Catalunya, per a reflexionar sobre el contingut del nou Estatut.

L’anunciada absència de Jordi Pujol de la celebració institucional de la Diada va motivar un interessant anàlisi d’Andreu Mayayo publicat en forma d’article significativament titulat “El futur no passa pel Fossar” a El Periódico de Catalunya. La coincidència del debat estatutari amb l’ofensiva del PP i de sectors afins contra l’OPA de Gas Natural sobre Endesa (recordem que el govern del PP ja va bloquejar operacions econòmiques liderades per empreses catalanes que cercaven augmentar la seva quota de mercat i adquirir una dimensió més competitiva en l’entorn europeu) és el rerefons d’una reflexió d’Antoni Puigverd publicada a La Vanguardia.

La tenacitat i l’optimisme de Pasqual Maragall queden evidenciats en el Missatge institucional del President de la Generalitat amb motiu de la Diada, en la llarga entrevista publicada avui pel diari La Vanguardia i en el seu article publicat al diari AVUI.

Jo, en canvi, encara em veig incapaç de respondre a la pregunta “Hi haurà Estatut?” perquè veig que l’actitud de CiU és molt inflexible tot i que s’està produint una pressió molt forta de diversos àmbits socials en favor de l’acord (empresaris, sindicats, universitats, fundacions, tercer sector, col·legis professionals...) i que l’ambient de la Diada d’enguany constitueix una forta demanda d’Estatut.

Tal com va dir Manuela de Madre, Presidenta del nostre Grup parlamentari, en 19 mesos de treball d’elaboració de l’Estatut encara no hem vist un gest d’aproximació o una renúncia d’alguna posició de CiU en favor de l’acord. La seva no acceptació del Dictamen del Consell Consultiu és la millor prova que CiU sols estaria disposada a aprovar un projecte d’Estatut que estigués condemnat al fracàs quan arribés al Congrés dels Diputats. Per això no els hi ha agradat que Esquerra Republicana comenci a fer propostes per acostar posicions, com la d’excloure que el sistema de finançament es pugui blindar a partir dels drets històrics (cosa que el Consell Consultiu ha declarat inconstitucional). Mas es va comprometre davant del President de la Generalitat a aportar una nova proposta de finançament. Si la proposta que faci vulnera el Dictamen del Consell Consultiu quedarà definitivament provat que CiU no vol que s’aprovi el nou Estatut. Per acabar-ho d’adobar, es publiquen avui informacions que apunten que CiU farà pública la seva proposta dimarts en forma d’ultimàtum: o s’accepta tal qual o no hi ha Estatut. Si fos així quedaria també clar que si no hi ha Estatut és degut a la intransigència antipatriòtica de CiU. Esperem que la notícia no es confirmi i que sols es tracti de l’enèsima intoxicació dels sectors de CiU que treballen per fer fracassar l’Estatut.

L’enquesta que publica avui El Periódico de Catalunya marca quina és la voluntat dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya en relació a l’aprovació de l’Estatut i la valoració que fan de les posicions d’uns i altres. Segons aquesta enquesta, el 63.7% vol que se segueixin les recomanacions del Consell Consultiu, el 77% vol un Estatut amb la màxima ambició però que es pugui aprovar a Madrid, el 28% creu que el PSC és el partit que més fa en favor de l’acord (seguit d’ERC amb un 16.2 i de CiU amb un 8.3). El 43% creu que el PPC és el partit que posa més entrebancs (seguit de CiU amb un 17.3), el 59.7% aprova la posició i l’actitud del PSC (seguit d’ICV-EUiA amb un 52.8, ERC amb un 47.3, CiU amb un 44.7, i PPC amb un 12.5). Mentre un 42.4% creu que Pasqual Maragall ho està fent bé o molt bé, sols un 28,3% creu que Artur Mas ho estigui fent bé o molt bé. La relació s’inverteix quan només un 14.5% creu que Pasqual Maragall ho estigui fent malament o molt malament, mentre que un 28.8% dels enquestats creuen que Artur Mas ho està fent malament o molt malament. Dada curiosa: mentre un 43.4% dels votants de CiU creu que Mas ho està fent bé o molt bé, aquest percentatge puja fins el 47.1% entre els votants del PPC.

Amb una majoria a Espanya que, a diferència al govern anterior, no talla les ales a les empreses catalanes, amb una solució positiva al finançament de la sanitat discutida en una Conferència de Presidents, amb l’aprovació el proper dijous de la llei per la qual retornaran a Catalunya els papers espoliats després de la guerra civil, desaprofitarem la conjuntura per aprovar un Estatut que aprofiti al màxim el potencial d’autogovern contingut a la Constitució? Espero que no.

Recomanació d’enllaços d’interès realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.onlinenewspapers.com

A l’hora de buscar informacions concretes, és útil comptar amb algun cercador o enllaç directe que ens permeti accedir ràpidament a diferents mitjans de comunicació. Un dels més complets és Onlinenewspapers.com. Seleccioneu el continent, el país…i immediatament tindreu un llistat dels diaris amb els enllaços directes.

Força interessant, també, és la pàgina Today’s front pages, on podreu veure les cobertes de 458 diaris de 48 països classificats pel nom del mitjà o bé pel país. Cobertes de diaris dels EE.UU., Àsia, El Carib, Europa, Orient Mitjà, Nordamèrica, Oceania, Sudamèrica i Àfrica que podeu consultar en el moment de manera gratuïta.

Altres pàgines que us poden ser útils: Pressnetweb.com, Prensa Escrita.com, i finalment una altra pàgina, en aquest cas argentina, Directorio de Medios de Comunicación, ens ofereix també un llistat d’enllaços directes a diaris, revistes, agències, mitjans a Internet, ràdios i TV de tota Espanya.

El Dictamen del Consell Consultiu

Ja ha estat lliurat al Parlament el Dictamen del Consell Consultiu de la Generalitat sobre el projecte de nou estatut. Toca ara estudiar-lo a fons i tenir-lo present per assegurar la màxima qualitat jurídica i l'encaix constitucional d'un Estatut ambiciós. Espero que ningú no caigui en la temptació de menystenir la tasca del Consell Consultiu, ja que Catalunya no es podrà fer respectar si els partits catalans som els primers a menysprear les nostres institucions.

Estatut: és l'hora de l'acord i del seny

Reprenc el diàleg amb els meus lectors i les meves lectores en un moment crucial. Demà es coneixerà el Dictamen del Consell Consultiu sobre el projecte de nou Estatut i s’obrirà el període de 15 dies en el qual els grups parlamentaris hauran de negociar les esmenes que facin possible l’aprovació del nou Estatut en un ple extraordinari del Parlament de Catalunya a celebrar abans d’acabar el mes de setembre. Les entrevistes del President de la Generalitat amb els líders polítics que tindran lloc a partir de dimecres emmarcaran aquest procés negociador.

Aquest estiu han passat moltes coses entre les que destaca la ben recent catàstrofe causada per l’huracà Katrina a Nova Orleans, de la que afortunadament n’ha sortit indemne la nostra companya Lourdes Muñoz i la seva família. Les imatges desoladores, el desconcert i la imprevisió de la màxima superpotència, l’especial dany sofert pels sectors més febles de la societat de Louisiana, que subratlla les diferències de classe i de raça que defineixen la societat nord-americana, la solidaritat interna i externa, són elements sobre els que caldrà parlar i reflexionar ben a fons. Segur que hi ha d’altres esdeveniments que també ens han colpit especialment aquestes darreres setmanes, però a casa nostra l’actualitat política se centra novament en el procés de reforma de l’Estatut.

Ahir mateix, davant el Comitè Federal del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero renovava el seu compromís amb l’aprovació del nou Estatut (“El Estatut se aprobará. El PSC cuenta con todo mi apoyo y con mi confianza”), i intervencions apassionades i convincents com les de Manuela de Madre i Pasqual Maragall (“El Estatut será socialmente avanzado, políticamente realista y jurídicamente constitucional”) esvaïen els dubtes i temences que alguns socialistes tenen sobre la reforma estatutària catalana. Zapatero va ser extremadament clar i rotund al respecte. Va afirmar que l’Estat de les Autonomies ha estat clau en l’èxit d’Espanya en els darrers 25 anys, tant pel que fa a la seva prosperitat econòmica, a la reducció dels desequilibris territorials, a la consolidació democràtica, a la cohesió d’un projecte comú respectuós d’identitats diverses. I que aprofundir en aquesta perspectiva és la millor garantia de continuïtat d’aquest èxit col·lectiu. També va desqualificar políticament l’intent del Partido Popular d’utilitzar les reformes estatutàries per erosionar el govern socialista i va pronosticar el fracàs estrepitós d’aquesta estratègia.

Però no ens podem enganyar, el futur de l’Estatut es juga a Catalunya. És per això que el PSC ha llençat una campanya de mobilització en favor de l’acord que el faci possible. Pitjant a la imatge de la tanca de la nostra campanya podeu visitar l’espai del web del PSC dedicat a informar sobre el nou Estatut.

L’evolució del projecte de nou Estatut es pot seguir a través dels textos. En ells es pot comprovar fàcilment la coherència de les posicions del Grup Socialistes-Ciutadans pel canvi, des de les observacions fetes en la primera lectura realitzada el mes de maig, fins al contingut de la sol·licitud de Dictamen al Consell Consultiu presentada l’agost. Des del primer moment hem apostat per un Estatut amb la màxima ambició i emmarcat en la Constitució. I als textos ens remetem:

• Text sorgit de la Primera lectura en Ponència
• Informe de l’Institut d’Estudis Autonòmics sobre el títol de “Competències” fruit de la primera lectura
• Vot particular del Grup Socialistes-Ciutadans pel canvi
• Esmenes presentades pel Grup Socialistes-Ciutadans pel canvi
• Text aprovat en Ponència
• Informe comparatiu entre el text aprovat en ponència i l’Estatut vigent
• Proposta de nou Estatut aprovada en Comissió i esmenes mantingudes pels grups parlamentaris
• Sol·licitud de dictamen al Consell Consultiu presentada pel Grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi

Sobre les dificultats derivades de la incorporació a darrera hora d’una disposició addicional amb la que es pretenia ampliar i blindar competències invocant les drets històrics (d’altra banda ja recollits per consens en l’article 5 del projecte de nou Estatut) que va provocar que el Grup Socialistes-Ciutadans pel canvi es veiés obligat a retirar el seu suport al projecte en el seu pas per Comissió, així com sobre les conseqüències polítiques d’aquest incident, podeu trobar àmplies referències en les entrevistes i articles relacionats a continuació.

Entrevistes i articles d’opinió:

1. Pasqual Maragall, Entrevista, El Punt, 14.08.05
2. Antoni Castells, Entrevista, La Vanguardia, 14.08.05
3. Ernest Maragall, Callejón sin salida o calle mayor, El País, 13.08.05
4. Antoni Rovira i Virgili, El passat i el present, 1932
5. Jordi Mercader, L'Estatut de tots, El Periódico, 12.08.05
6. Miguel Herrero de Miñón, Hechos y derechos històricos, El País, 8.08.05
7. Juan José López Burniol, Història constitucional, El Periódico, 26.08.05
8. Antoni Puigverd, Un embrollo de comedia, La Vanguardia, 1.08.05
9. Joan Saura, El Estatut de la Catalunya real, El País, 30.07.05
10. José Montilla, Constitución y derechos históricos, La Vanguardia, 29.07.05
11. Manuela de Madre, Drets i confusió, El Periódico, 29.07.05
12. Jordi Sánchez, Sobresaltos históricos, El País, 29.07.05
13. Miquel Iceta, El necesario respeto a las reglas de juego, ABC, 28.07.05
14. Josep López de Lerma, Drets històrics. De què parlem?, El Punt, 26.07.05
15. Miquel Iceta, El derecho al ridículo, La Vanguardia, 18.07.05

Com deia al principi, demà es coneixerà el Dictamen del Consell Consultiu de la Generalitat sobre el text aprovat en Comissió. El Dictamen del Consell Consultiu no és vinculant, ni pot suplir la decisió i la responsabilitat política dels partits catalans. Són els Grups parlamentaris els que han de decidir d’incorporar o no les consideracions fetes pel Consell Consultiu a través d’esmenes acordades de forma majoritària. Seria, però, un error suïcida desconèixer les recomanacions del Consell Consultiu, especialment pel que fa a corregir possibles indicis d’inconstitucionalitat del projecte de nou Estatut. Comparteixo en aquest sentit l’opinió d’Antoni Castells expressada en l’entrevista que publica avui El Periódico de Catalunya, diari que, per cert, té un magnífic espai del seu web dedicat a l’Estatut.

Si tots els grups van demanar el parer del Consell Consultiu, tindria sentit desconèixer-lo? Quina força tindria a Madrid una proposta d’Estatut que hagués estat qualificada d’inconstitucional pel propi Consell Consultiu de la Generalitat? Deixaríem el projecte d’Estatut en una situació de feblesa insuportable, en una fragilitat ni tant sols superada pel Pla Ibarretxe, al que no es podia retreure que hagués estat qualificat d’inconstitucional per una institució consultiva basca.

Cal rebutjar amb fermesa tot intent de menysprear les decisions del Consell Consultiu. Com es farà respectar Catalunya si els partits catalans fossin els primers a menysprear les institucions catalanes?

Tampoc no és acceptable pretendre desqualificar les consideracions del Consell Consultiu pel fet de no ser unànimes, ni tant sols perquè el resultat d’algunes votacions sobre algunes qüestions concretes sigui molt ajustat. Perquè una majoria és una majoria, tant si coincideix amb les posicions d’uns o altres, com si no hi coincideix. Segons sembla cap partit veurà ni avalats ni desestimats en bloc els seus arguments, això hauria de facilitar l’acceptació global per part de tothom dels criteris expressats pel Consell Consultiu. D’altra banda no deixa de ser curiós com s’intenta desqualificar un Dictamen inclús abans de conèixer-lo oficialment, sense prendre la precaució d’estudiar en profunditat la seva fonamentació jurídica.

Com s’entendria que fos precisament un partit que ha governat Catalunya més de 20 anys el que pretengués desconèixer les recomanacions del Consell Consultiu? No és sobrer recordar avui que era tanta la confiança de CiU en que la seva proposta de finançament autonòmic era constitucional i era tanta la confiança que CiU posava en el criteri del Consell Consultiu, que va anunciar fa mesos que enviaria la seva proposta al Consell per tal que aquest pogués acreditar-ne la seva constitucionalitat. És que per a CiU sols són dignes de respecte els dictàmens que li són favorables? És aquesta la seva manera de respectar les institucions catalanes?

Cal recordar també que la proposta d’Estatut que dictamina el Consell Consultiu precisament preveu que tota reforma de l’Estatut requereixi del Dictamen del Consell, i que aquest Dictamen tingui caràcter vinculant quan es tracti de projectes i proposicions de llei que desenvolupin o afectin drets reconeguts pel propi Estatut. I, per cert, no diu que els Dictàmens sols són vinculants si són unànimes. No és seriós, doncs, pretendre desqualificar un Dictamen sols pel fet que no convingui als interessos polítics d’una o altra força política.

La feina del Consell Consultiu ens mereix tot el respecte. Sigui quin sigui el contingut precís del seu Dictamen que, repeteixo, no es coneixerà fins demà i que sens dubte inclourà vots particulars. Ens mereix respecte per la trajectòria de la institució (que podeu trobar al seu web), per les persones que la integren, pel seu prestigi i experiència jurídica. I perquè estem segurs que han actuat amb independència de criteri, avaluant el projecte de nou Estatut cercant la màxima garantia jurídica del mateix, que no és altra, precisament, que la d’ajustar-se al mandat constitucional.

Sols així servirem realment els interessos dels catalans, que volen un gran acord, seny, el respecte a les institucions, i que de cap manera volen que es provoqui un conflicte que seria inevitable si la proposta de nou Estatut es situés al marge de la Constitució per negar-se a recollir l’opinió de la màxima instància consultiva catalana.

Aquestes reflexions no pretenen la substitució de les decisions polítiques que siguin del cas per una aplicació mecànica i acrítica del Dictamen del Consell Consultiu. Sols busquen cridar l’atenció sobre el risc de desconèixer les seves recomanacions i sobre la necessitat d’incorporar-les a través d’una negociació i un acord entre les forces polítiques. Unes forces polítiques que, sense excepció, han afirmat de forma reiterada, com no podia ser d’altra manera, que volen un Estatut ambiciós en el marc de la Constitució. Si aquestes expressions eren sinceres, aprovar per àmplia majoria un nou Estatut de Catalunya està a les nostres mans. Sols cal esperar a conèixer el Dictamen del Consell Consultiu, estudiar-lo amb deteniment, i negociar amb intel·ligència i generositat per incorporar les seves recomanacions i garantir la màxima ambició i rigor de la proposta catalana. Aquesta és la voluntat del PSC.

Recomanació d’enllaços d’interès realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.answers.com

Answers.com. En comparació amb altres motors de recerca similars, aquest servei ofereix respostes concises, a partir de la selecció (per part dels seus editors) sobre més de 100 enciclopèdies, diccionaris, base de dades,... escollits per la seva qualitat i rigor.

La novetat a destacar és que quan escrivim una paraula concreta, per exemple Referendum, ens facilita una àmplia tipologia de resultats: les definicions segons diferents fonts, la traducció i significat en altres idiomes, els derivats de la paraula, el significat de la seva composició, com es pronuncia, i els webs i imatges que, per la seva temàtica, contenen de manera més clara aquest concepte. Per tal de veure com funciona, es pot consultar la demo en format flash on ens expliquen com funciona aquest buscador i quin tipus d’informació proporciona. A més, des de la pàgina, es pot descarregar l’aplicació i instal·lar-la en l’escriptori del nostre ordinador, com una eina més de consulta per utilitzar en qualsevol moment.

Answers.com juntament amb www.wikipedia.org, que rep diàriament 80 milions de visites, són instruments per a compartir i millorar els nostres coneixements. El passat divendres dia 2 de setembre, el prestigiós diari Le Monde li dedicava l’article d’opinió de la portada al fenomen Wikipedia, que també té la seva versió catalana.