En defensa de les institucions

Han estat moltes les persones que ens demanen que no ens quedem només en declaracions de reprovació de la miserable equiparació entre el projecte de nou Estatut i l'estratègia d'ETA perpetrada per Angel Acebes i altres dirigents del PP. És per això que avui he adreçat en nom del Grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel canvi la carta que trobareu a continuació al Molt Honorable President del Parlament.


Molt Honorable President del Parlament,

Els diputats i diputades del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi hem llegit amb indignació les darreres declaracions d’alts dirigents del Partit Popular, en les quals s’invoca d’una manera indecent el darrer comunicat de la banda terrorista ETA i se’l vincula al procés d’elaboració de la proposta d’Estatut que el Parlament de Catalunya va aprovar el 30 de setembre.

Més enllà del cansament i de la ràbia que ens produeixen les constants manipulacions que el PP i alguns mitjans de comunicació fan del contingut del text del projecte d’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i que el Congrés dels Diputats va admetre a tràmit seguint els procediments legals establerts, creiem que aquest cop els dirigents del PP han sobrepassat tots els límits i han difós unes sospites que res tenen a veure amb el debat democràtic sobre una iniciativa legítima d’una cambra parlamentària.

Com a diputats i diputades, ens sentim enormement ofesos i injuriats quan el senyor Angel Acebes afirma, entre d’altres qüestions, que “Yo creo que lo más significativo del comunicado de ETA de ayer es su apoyo a la reforma del Estatut, en el que ETA impone que Catalunya sea una nación (...) ETA se convierte en tutor de ese proceso que, por otra parte, no es nada diferente de lo que ha hecho siempre, que es tutelar los procesos de ruptura y separación de España”.

Tots nosaltres hem denunciat sempre amb la major contundència i sense ambigüitats les accions criminals d’ETA i ens hem posat sempre inequívocament al costat de les víctimes, de totes les víctimes. A més, hem hagut de suportar també que moltes persones i servidors públics –es compleix aquests dies el cinquè aniversari de l’assassinat d’Ernest Lluch– hagin pagat amb la seva vida la defensa de l’Estat de Dret i de l’ordenament vigent. Per això ens ha semblat sempre especialment repugnant que hi hagi qui jugui amb els sentiments de les víctimes i utilitzi sense escrúpols el terrorisme per a les seves ambicions polítiques.

Per tot això, i en nom del meu Grup parlamentari et demano empara i et suggereixo que demanis als lletrats del Parlament que estudiïn si el senyor Acebes o algun altre dirigent del PP poden haver incorregut en alguna falta greu o delicte en suggerir que els ponents de l’Estatut i en general tots els diputats i diputades que el vam aprovar ho vam fer sota la tutela d’una organització terrorista. Creiem que la nostra obligació és defensar el bon nom i el prestigi del Parlament de Catalunya, si cal, fins i tot, emprenent les accions judicials que siguin del cas.

Agraint per endavant les teves gestions al respecte, rep una cordial salutació.


Ahir em va passar per alt l'interessant article de Joaquín Estefanía publicat a El País.

Prou crisPPació!

Aquesta setmana el PP ha perdut definitivament els papers. Dirigit per exponents de la dreta extrema com Acebes, va començar la legislatura intentant deslegitimar la victòria socialista i, després de l’estrepitós fracàs d’aquesta estratègia en l’intent de manipulació de la Comissió d’Investigació dels atemptats de l’11-M, el PP va decidir reprendre l’estratègia de crispació assajada els anys 1994-96 per erosionar el govern Zapatero, intentant impedir que acabi el seu mandat i que compleixi els seus compromisos electorals. Aquesta actitud denota una escassa cultura democràtica del PP quan està a l’oposició. La dreta espanyola segueix pensant que és el partit natural del govern, i que els períodes de governs progressistes són anomalies a corregir tant aviat com es pugui utilitzant qualsevol mitjà per aconseguir-ho. Ho deia Felipe González, “la crispació sols s’acaba quan governen”. És especialment lamentable que el PP hagi decidit utilitzar l’anticatalanisme més visceral i primari per afeblir el govern Zapatero, a causa del seu compromís de donar suport a una reforma estatutària en el marc constitucional. El suport de gairebé el 90% dels membres del Parlament i l’aval del Consell Consultiu de la Generalitat no és suficient pel PP. No volien ni que es discutís al Congrés l’admissió a tràmit del projecte! Afirmant que és una reforma encoberta de la Constitució, cosa que no és i que, a més, seria impossible en el nostre sistema polític. Han arribat fins al punt de recórrer al Tribunal Constitucional en una maniobra per forçar un recurs previ d’inconstitucionalitat que no existeix en el nostre ordenament jurídic. Qualsevol cosa menys el debat democràtic, qualsevol cosa menys dialogar per arribar a un acord. Amb arguments de tota mena: es trenca la unitat d’Espanya, es trenca la unitat de mercat, es trenca la unitat del poder judicial, es nega la Nació espanyola, s’obre la porta a la independència, es fa el joc a ETA... Molts d’aquests arguments ens recorden velles cançons. Podeu comprovar-ho llegint aquests textos del diari ultradretà El Alcázar publicats el 1979.

Angel Acebes ha arribat al límit d’aprofitar el darrer comunicat de la banda terrorista ETA per fer aquestes miserables declaracions: "ETA se convierte en el tutor del Estatut e impone que tanto Cataluña como el País Vasco sean una nación". Oblida que ara fa cinc anys de l’assassinat d’Ernest Lluch...

Com gairebé sempre, han estat els ninotaires els que millor retraten la situació. Com ho feia ahir mateix Toni Batllori a La Vanguardia comparant el març del 2004 amb el novembre del 2005.

I, en efecte, l’encarregat de la manipulació informativa sobre els atemptats de l’11-M, el número 2 del PP, Angel Acebes, no sols ha batejat l’Estatut com a inconstitucional sinó que li ha buscat padrins: els terroristes d’ETA. Aquí trobareu els esforços d’Acebes per fer aparèixer una cosa com el que no és, uns esforços que no sols no van impedir el coneixement de la veritat sobre l’autoria dels atemptats del 2004 sinó que van mostrar el veritable tarannà d’Aznar i el seu govern.

Ni tant sols s’han molestat en buscar un altre per fer la mateixa maniobra amb l’Estatut... És tan curiós com el fet que fos precisament Eduardo Zaplana qui pretengués acusar José Montilla de promoure interessos privats, en una interpel·lació al Congrés dels Diputats que es va desenvolupar dimecres passat. Aquí trobareu la resposta parlamentària de Montilla. Com recordareu es tracta de la fabulació segons la qual Montilla estaria afavorint l’OPA de Gas Natural sobre Endesa a canvi de la renegociació d’un crèdit que el PSC té amb la Caixa. Pepe Zaragoza en va parlar també en una entrevista publicada divendres a El Periódico i José Montilla ho fa avui mateix a El País. Aquí trobareu més arguments.

Segurament el propi Acebes va pensar que el millor diputat que tenien per interpel·lar el Ministre d’Indústria era, precisament, Eduardo Zaplana. Aquell que apareixia retratat en una gravació que va sortir a la llum amb motiu del cas Naseiro. Trobareu moltíssima informació respecte d’aquest i altres casos i, en general, de les aventures i ocurrències d’Aznar i el PP a l’imprescindible lloc web Los Genoveses, d’on he tret les informacions que recullo aquí. Tot seguit podeu llegir un trosset de la gravació d’una interessant conversa entre Palop i Zaplana:

11 de febrero de 1990, a las 13,22 horas. Palop telefonea a Eduardo Zaplana, presidente del PP en Alicante.

Zaplana: "Le pides dos millones de pelas o tres de lo que quieras". (refiriéndose a la compraventa de un solar)

Palop: " Si tenemos que repartir, macho... tenemos que pedirle un poco más".

Zaplana: " Claro un poquito más. Yo es que no sé ni lo que vale el solar ni nada (……) lo que te dé, y me das la mitad bajo mano".

L’imparable ascens polític de Zaplana va començar quan va ser elegit Alcalde de Benidorm a partir d’una moció de censura amb el suport d’una trànsfuga del Grup Socialista que va comptar amb la generositat de Zaplana i els seus col·legues, com ho explica aquest reportatge del diari Levante.

El pas de Zaplana per la Presidència de la Comunitat Valenciana va anar també acompanyat d’irregularitats, favors i manipulació informativa. El cas més recent ha estat la denúncia de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana contra el projecte emblemàtic de Zaplana, Terra Mítica, un parc temàtic que pressumptament hauria servit a una trama de factures falses.

Acebes i Zaplana formen en aquests moments, juntament amb Mariano Rajoy, la troika del PP. Sembla clar que, malgrat rumors que potser interessadament pretenien desmentir-ho, Rajoy és una marioneta en mans d’Aznar, l’instrument d’un líder caigut, cegat per la rancúnia i rabiosament antisocialista i anticatalanista, abanderat de la dreta extrema. Com podem, doncs, esperar d’ells el mínim respecte? Tot apunta a que és demanar-los-hi massa. L’autoritarisme espanyol ha tingut sempre tics anticatalans. Un autoritarisme que es desprèn també de la gestualitat de Rajoy, com encertadament assenyalava Antoni Gutiérrez en un anàlisi de les imatges de Zapatero i Rajoy en el debat parlamentari de presa en consideració del projecte d’Estatut al Congrés dels Diputats.

No hauríem de minimitzar la deriva autoritària del PP, sense necessitat de caure en la caricatura ni tampoc en la retòrica guerracivilista que sembla mobilitzar més els extrems que la majoria moderada. És evident que la crispació produeix efectes en termes d’erosió del govern Zapatero i apunta també conseqüències electorals cas de no fer-hi front adequadament. Ho detecta amb ironia Antonio Martínez en el seu article al suplement de diumenge d’El País quan descriu l’opinió que tenen sobre ZP els integrants d’aquest sector de dreta extrema. Com s’explicaria sinó l’autèntica barbaritat comesa pel portaveu de l’Associació de Víctimes del Terrorisme quan demana l’expulsió d’Espanya de la Unió Europea i de Nacions Unides? O la convocatòria per part del PP d’una concentració a la Puerta del Sol (o és a la Plaza de Oriente?) contra el projecte de nou Estatut de Catalunya, disfressada de defensa de la Constitució? Què hi farà en aquesta concentració Josep Piqué? Canviar les banderes de Falange d’algun exaltat per banderes constitucionals? Dir que les “àguiles imperials” són gavines? Retirar els cartells que amenacen o insulten altres dirigents polítics? Posar-li un murrió a Acebes? Anar a Madrid a manifestar-se contra el projecte de nou Estatut acaba amb el pretès “gir catalanista” de Piqué, incapaç de suportar la pressió combinada dels Acebes-Zaplana i dels Fernández-Quadras.

La dreta extrema ha segrestat el PP, emparant-se de la seva direcció. És la feixuga hipoteca d’Aznar, del finançament del seu partit, del seu aparell ideològic i cultural, dels que defineixen la seva estratègia mediàtica, de l’entramat digital que uneix ultracatòlics, ultraliberals i ultraconservadors. S’inspiren en els neocons d’Estats Units i en el fonamentalisme religiós que està condicionant la política nordamericana. Són els mateixos que recelaven de la Constitució i els Estatuts, i ara diuen que no es pot avançar ni un pas més, “non plus ultra”, exclamen. I nosaltres els hi hem de respondre: “non plus ultres”.

Ja vaig comentar en el seu moment un article interessantíssim publicat a la revista Anuncios (número 1026, 15/21 de setembre de 2003). Es tractava d'un article de Marçal Moliné, conegut i reconegut consultor de màrqueting i creativitat. Moliné demostrava en aquest article, titulat "Con Goebbels contra el PSOE", com el PP estava utilitzant les regles de la propaganda nazi contra el seu principal adversari polític. Doncs bé, ja hi tornem a ser. Convé recordar les regles de les que ens parlava Moliné, que eren onze:

1. Regla de la simplificació i de l'enemic únic. Es tracta d'adoptar una sola idea-força, un sol símbol. Una de les formes de simplificar és individualitzar l'adversari personalitzant-lo. Sigui Maragall, Carod-Rovira o “Zapatero y sus socios”.

2. Regla del mètode de contagi. Es tracta de reunir diversos adversaris en una sola categoria o un sol individu. Així com Franco parlava de l’aliança "rojo-separatista", el PP agrupa els partits que han aprovat l’Estatut sota el lema “nacionalistes-sobiranistes-independentistes”.

3. Regla de la transposició. Es tracta de carregar sobre l'adversari els propis errors o defectes, responent l'atac amb l'atac. Com deia Goebbels: "si no pots negar les males notícies, inventa d'altres que distreguin".

4. Regla de l'exageració i desfiguració. Es tractar d'aprofitar una petita anècdota per convertir-la en una gravíssima amenaça. Recordeu com l’acusació de pactar amb ETA va néixer a partir d’una votació en un municipi basc a partir de la qual Aznar va atacar el PSOE per "pactar amb Batasuna"?

5. Regla de la vulgarització. Com diu Hitler en el Mein Kampf: "Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell al menys intel·ligent dels individus als que va dirigida. Així cal que l'esforç mental a realitzar sigui tan petit com més gran sigui la massa a la que cal convèncer. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; per altra banda tenen gran facilitat per oblidar".

6. Regla de l'orquestació. Com va dir Goebbels: "La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d'idees i repetir-les incansablement, presentades una i altra vegada des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes". D'aquí ve també la famosa frase: "Si una mentida es repeteix suficientment, acaba per convertir-se en veritat".

7. Regla de la renovació. Cal emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l'adversari respongui el públic estigui interessat en una altra cosa. Es tracta que les respostes de l'adversari mai no puguin contrarestar el nivell creixent d'acusacions.

8. Regla de la versemblança. Cal construir arguments a partir de fonts diverses, a través de globus sonda o d'informacions fragmentàries.

9. Regla de la silenciació. Es tracta de callar sobre les qüestions sobre les que no es tenen arguments i es tracta de dissimular les notícies que afavoreixen l'adversari. També contraprogramant amb l'ajut de mitjans de comunicació submissos o afins. O intentant que l’orador en una tribuna parlamentària no pugui parlar o no se’l pugui entendre com fa el PP al Congrés dels Diputats.

10. Regla de la transfusió. Com diu l'expert Jean-Marie Domenach: "Per regla general la propaganda opera sempre a partir d'un substrat pre-existent, sigui una mitologia nacional o un complex d'odis i prejudicis tradicionals". Es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives ja instal·lades, per exemple, l’anticatalanisme primari de la dreta extrema a Espanya.

11. Regla de la unanimitat. Es tracta d'arribar a convèncer molta gent que pensi "com ho fa tothom", creant una falsa impressió d'unanimitat. Aquesta regla ha estat estudiada a la teoria de "l'espiral del silenci" d'Elisabeth Noelle-Neumann, segons la qual les persones adapten gairebé instintivament les seves opinions al que consideren "socialment acceptable".

Interessant ... i valent! article. El propi autor recomanava aprofundir en el tema a partir d'un estudi de la professora Emma Rodero.

El projecte de nou Estatut està sent objecte de debats acadèmics com els que han tingut lloc amb motiu del Quart Congrés de l’Associació de Constitucionalistes d’Espanya, i en el que trobem suports com els de l’article de Suso de Toro publicat ahir a El País, o les interessantíssimes contribucions de Ramón Máiz i Miquel Caminal al número de novembre de la revista Claves de Razón Práctica.

Sobre el futur de l’Estatut i el conjunt de qüestions aquí esbossades podeu llegir la intervenció de José Montilla en l’inauguració de la reunió interparlamentària del PSC celebrada dissabte, en la que Pasqual Maragall va dir que cal enfrontar l’ofensiva de la dreta extrema tal com ho fa el Primer Secretari del PSC. En aquesta reunió, especialment en les intervencions de Celestino Corbacho i Raimon Obiols, s’ha parlat de problemes socials i de l’impacte de la immigració. Lògicament els darrers esdeveniments a França han estat el teló de fons del debat. Podeu llegir sobre aquest tema l’interessant article de Juan Goytisolo, la contribució de Rafael Jorba a un debat organitzat Fundació Trias Fargas i moderat per Antoni Vives, a la qual varen participar també Pierre Becque (conseller regional de la UDF a Perpinyà) i Ferran Sàez (URL), i l’imprescindible La revuelta de los superfluos d’Ulrich Beck publicat a El País. Com deia ahir Raimon Obiols, hi ha una resposta: més socialisme, sisplau!

Recomanació d’enllaços d’interès realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.lovedifference.org

Love Difference és un moviment artístic obert i participatiu que proposa un diàleg polític en l’àmbit de la Mediterrània partir de la creativitat i l’art. El projecte va néixer a Biella, acollit dins de la Cittadellarte – Fundazione Pistoletto, a la primavera de 2002, i va ser presentat a la 50 Edició de la Biennal de Venècia, la cita artística més important del món, i a on se li va concedir el “león de oro” al seu promotor Michelangelo Pistoletto en reconeixement a tota la seva carrera. El projecte “interacciona la universalitat de l’art amb la política i centra la seva activitat a l’àrea mediterrània perquè en ella es reflexa els problemes de la societat global”.

Aquests dies que estem commemorant Barcelona+10, diverses iniciatives ciutadanes i polítiques reflexionen sobre la política mediterrània des de les perspectives de la ciutadania activa, de l’art, dels mitjans de comunicació, de les empreses, de les regions, dels parlaments, de les ciutats i dels estats. També els bloggers han estat presents, entre els que destaquen els egipcis 'Manal and Alaa's Bit Bucket' guanyadors del darrer premi especial de Periodistes Sense Fronteres.

Per a saber-ne més, és imprescindible “El Anuario del Mediterráneo Med.2005”, amb una edició conjunta de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) i de la Fundació CIDOB de Barcelona que repassa els fets més destacats que han succeït a la Mediterrània entre juny de 2003 i desembre de 2004.

Per acabar, vull agrair els comentaris i suggeriments que rebem en relació a aquesta secció setmanal ZONA WEB. En relació al post de la setmana passada sobre Alexa, ens deien que alguns internautes el consideren "spyware" o programari espia. Efectivament, la barra d'Alexa recull informació sobre l'usuari i per on navega per oferir els seus índexs. De fet, tot això està explicat a la política de privacitat d'Alexa. Per tant, no podem considerar que sigui exactament spyware, ja que l'spyware no avisa, mentre que la pàgina de política de privacitat d'Alexa ho explica molt clarament.

Segueix l'ofensiva contra el projecte d'Estatut

Diuen, amb raó, que no convé barrejar esport i política i, en particular, futbol i política. No em resisteixo, però, a fer-ho avui després de veure les informacions sobre el partit Madrid-Barça jugat ahir. I no ho faig per subratllar la victòria del Barça, cosa absolutament innecessària, sinó per celebrar l’actitud dels aficionats madrilenys que van aplaudir el bon joc de l’equip rival, de l’etern rival. Moltes vegades diem que el PP es comporta com un equip de ‘hooligans’ i avui és de justícia assenyalar que la immensa majoria d’aficionats al futbol, tot i que volen veure guanyar els seus equips i, sobretot, vèncer els seus eterns rivals, saben també valorar el bon joc i exhibeixen un respecte que ja voldríem veure en alguns debats polítics i parlamentaris. Chapeau!

El PP segueix entestat en la seva croada antisocialista i anti-Estatut. No volien que es tramités, han presentat un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional, diuen que presentaran una esmena a la totalitat, i atribueixen a l’Estatut tota mena de qualitats malèfiques. Afortunadament l’Estatut no ha impedit que Carme Ruscalleda guanyés un nou estel Michelin ni tampoc la victòria del Barça!

És curiós que el PP titlli l’Estatut d’intervencionista, ells que van situar als amics personals d’Aznar com Manuel Pizarro al capdavant de grans empreses i que ara miren de dificultar des de l’oposició operacions econòmiques que podrien comportar canvis en la direcció d’aquestes empreses. És curiós que menteixin dient que al PSC se li han perdonat deutes bancaris quan, com altres partits, inclòs el PP, el PSC sols ha renegociat deutes amb el coneixement del Tribunal de Comptes, i al final acaba resultant que l’únic partit al que se li han perdonat deutes és al PP! Aquí trobareu els nostres arguments sobre aquesta qüestió.

També hem hagut de parlar d’aquestes coses en la IV Conferència Nacional del PSC sobre les polítiques de benestar. Podeu comprovar-ho en la meva intervenció d’ahir i en la intervenció de José Montilla en la cloenda que ha tingut lloc aquest migdia.

Però l’esforç en defensa de l’Estatut ha de prosseguir. La setmana passada Manuela de Madre pronunciava una interessant conferència en el Foro Nueva Economia, i juntament amb Javier Pérez Royo presentàvem un llibre sobre l’Estatut. Demà presentem un nou llibre a Madrid, que porta el títol “Hacia una España plural, social y federal”, que conté 25 aportacions d’autors diferents (Eliseo Aja, Joseba Arregui, Núria Bosch, Miquel Caminal, Antoni Castells, Antoni Comín, Antón Costas, Soledad Gallego, Miquel Iceta, Rafael Jorba, Juan-José López Burniol, Ramón Máiz, Pasqual Maragall, Enrique del Olmo, Javier Pérez Royo, Fernando Rey, Jordi Sánchez, Teresa Sandoval, Juan José Solozábal, Joan Subirats, Suso de Toro, María Antonia Trujillo, Josep Maria Vallès, Carme Valls-Llobet i Imanol Zubero), recollides per la Fundació Catalunya Segle XXI. Espero que no passi tan desapercebut com el Manifest signat per 56 Catedràtics de Dret Constitucional en defensa de la tramitació de l’Estatut aparegut a finals del mes passat.

No us podeu perdre el nou article de Núria Bosch sobre la proposta de finançament publicat el dia 17 a El Periódico (aquí trobareu la versió castellana), ni l’article de Pasqual Maragall publicat a El País sobre el pas de l’equador de la legislatura catalana.

Sembla confirmar-se la voluntat del PP de convocar una manifestació a Madrid en defensa de la Constitució. És una pena que el PP hagi trigat tant en fer una campanya en defensa de la Constitució! Potser hauríem de fer tanques publicitàries donant al PP la benvinguda al consens constitucional 27 anys després! Però és vergonyós que el PP vulgui fer aquesta campanya intentant enfrontar Constitució i Estatut. A aquestes alçades és obvi que una retirada de l’Estatut sols beneficiaria el PP i els adversaris de l’Espanya plural. Convé que tots els que estem implicats en la necessària negociació perquè l’estatut sigui aprovat per les Corts Generals en siguem prou conscients. Retirar l’Estatut significaria ajornar indefinidament un salt endavant en matèria d’autogovern i finançament i, probablement, serviríem en safata al PP el seu retorn al govern d’Espanya.

El PP ha trobat alguns inestimables aliats en la seva campanya contra els socialistes i contra l’Estatut i ha creat un clima de crispació artificial com ho demostra el baròmetre del passat mes d’octubre elaborat pel CIS, segons el qual els nacionalismes ocupen el lloc número 13 entre les preocupacions ciutadanes i sols un 1% dels enquestats se senten personalment preocupats pel tema.

Un dels aliats del PP en aquesta nova croada és la COPE. I no només ho diem nosaltres. Sols cal veure declaracions com la del Bisbe de Girona i el Consell Presbiteral del Bisbat quan afirmen que “la COPE denigra de forma acarnissada el poble de Catalunya, les seves institucions i els seus governants”, conclouen que “aquesta forma d’actuar ofèn els nostres sentiments més entranyables, fa perdre credibilitat a l’Església, escandalitza greument els fidels i desperta ressentiments i odis recíprocs”. El Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia afirma: “Des de la COPE es defensen idees i valors oposats als defensats per l’Evangeli”. Entitats com Església Plural i la Germandat Obrera d’Acció Catòlica (HOAC) han fet declaracions en el mateix sentit. La 104a reunió d’Abats i Provincials de Catalunya s’ha adreçat a la Conferència Episcopal i al Nunci del Papa manifestant la seva preocupació “por la línea políticamente partidista que observa en sus planteamientos radiofónicos (informativos, tertulias y reportajes), por el lenguaje que usa, ofensivo para las personas e instituciones de las cuales discrepa, un lenguaje incívico, sistemáticamente descalificador y grosero. Al parecer de la gente sencilla con la cual nos relacionamos, una auténtica incitación al odio”. L’arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, ha anunciat que ha fet gestions davant la Conferència Episcopal perquè tots els programes de l’emissora “s’adequïn al seu ideari” i perquè “la llibertat d’expressió vagi acompanyada en les seves formes i continguts del respecte a les persones i a les institucions”.

La Vanguardia, en un article signat per Oriol Domingo, es fa avui ressò d’aquesta polèmica i recorda quin és l’ideari fundacional de la COPE que contrasta de forma ben significativa amb la seva pràctica quotidiana.

“Hay programas de la Cope que van contra el ideario de la Cope y que, por tanto, deberían ajustarse a dicho ideario. Ésta es la tesis, por ejemplo, del episcopado de Catalunya, que preside el arzobispo Jaume Pujol. El primer punto del ideario de la Cope, cuyo accionista mayoritario es la Conferencia Episcopal Española, señala: "El origen y la titularidad de la Cope marcan su identidad y sus propósitos. Como cadena radiofónica surgida de las Iglesias diocesanas y de dos órdenes religiosas en España, y asumida por su Conferencia Episcopal, la cadena se considera como confesionalmente católica y se sitúa en el marco de los fines generales de la Iglesia y de su presencia evangelizadora en la opinión pública".

“Se enumeran a continuación algunos principios del ideario. "La Cope observará como regla de estilo el respeto a las personas y el diálogo civilizado, rehuyendo el apasionamiento unilateral y la crítica sistemática (...) Propiciará siempre el talante conciliador, la convivencia y el diálogo. Denunciará las injusticias, pero sin sembrar odios ni esparcir gérmenes de división. Respetará las leyes y a las autoridades democráticas, con espíritu de colaboración al bien común (...) Tendrá esmeradamente en cuenta la singularidad de los pueblos de España; se identificará con sus mejores aspiraciones, promoverá su cultura, estará atenta a su sensibilidad diferenciada".

“Pero ocurre que hay afirmaciones vertidas y repetidas en programas de la Cope que, según los obispos críticos, no se ajustan a su ideario. Frases como las que siguen a continuación: "El Gobierno español sólo habla con terroristas, homosexuales y catalanes, a ver cuándo se decide a hablar con gente normal". "La minoría o mayoría castellanohablante en Catalunya es la más desprotegida, maltratada, incomprendida, silenciada y machacada". "Éste es el régimen del terror que se vive en Catalunya desde hace treinta años, allí no ha habido transición a la democracia, se vota pero no hay libertad contra el nacionalismo, y lo peor es que lo quieren trasladar al resto de España". "Un Gobierno que lo único que ha hecho claro es atacar la religión católica, la mayoritaria en España".

“El ideario de la Cope prevé medidas que aplicar a los profesionales si no respetan sus componentes esenciales: "El menosprecio, la hostilidad, la incongruencia profesional y el silencio sistemático o reiterado sobre los mismos cuestionarán, en principio, su permanencia en el servicio, a salvo siempre su persona de cualquier arbitrariedad no constatada".

Recomanació d’enllaços d’interès realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.alexa.com

Alexa és un servei gratuït d’Amazon que s’encarrega de calcular el tràfic de les pàgines web a tot el món. Mesura el tràfic de la nostra pàgina i el compara amb el de la competència o altres similars del nostre interès. Comptabilitza els accessos que ha tingut i ens permet consultar les dades en qualsevol moment. El mecanisme per fer aquests càlculs es basa en una barra de navegació que es pot incorporar a Internet Explorer i que envia als servidors d’Alexa la informació de les pàgines que visita l’internauta.

També ofereix a l’usuari altres facilitats com: dreceres per a la cerca de pàgines web utilitzant Google, bloqueig de pop ups, una llista de pàgines similars a la que s’està visitant, informes sobre el tràfic que rep la nostra pàgina i el lloc que ocupa en el rànquing de totes les pàgines d’Internet de tot el món. La barra es pot instal·lar des de la pròpia pàgina d’Alexa.

Per conèixer el tràfic d’una pàgina web només cal accedir a la pàgina principal d’Alexa, on trobarem, d’entrada, un rànquing dels millors 500 webs, rànquings per temes, les pàgines que més han millorat les seves estadístiques recentment, etc.

Escrivim l’adreça de la pàgina i ens apareix: una imatge actual de la portada (home), si és que Alexa disposa d’ella; el tràfic (Traffic Rank) de la pàgina en qüestió; altres pàgines que visiten les mateixes persones que accedeixen a la pàgina que hem buscat; la velocitat del servidor; si la pàgina utilitza pop ups; i des de quan està on line. També podem accedir a una llista més completa de detalls sobre el tràfic de la pàgina clicant “Traffic Details”, on veurem la velocitat de descàrrega de la pàgina (el temps que triga a carregar tota la informació), un gràfic de l’evolució del rànquing de la pàgina al llarg del temps, que, a més, ens ofereix la interessant possibilitat d’introduir una nova pàgina web per comparar el tràfic amb qualsevol altre web que desitgem.

Manuela no para

Ayer martes Manuela de Madre intervino en el ciclo de desayunos organizados por el Foro de Nueva Economía, estuvo presente en el programa de Ana Rosa Quintana y participó en un acto informativo sobre la propuesta de nuevo estatuto de Autonomía de Cataluña organizado por los socialistas de Getafe. Hoy presenta un libro sobre el Estatuto en el Centro Cultural Blanquerna de Madrid junto a Javier Pérez Royo yJosep Ramoneda. Seguidamente encontraréis su intervención en el Foro de Nueva Economía.

INTERVENCIÓN DE LA PRESIDENTA DEL GRUPO PARLAMENTARIO SOCIALISTES-CIUTADANS PEL CANVI EN EL FÓRUM EUROPA NUEVA ECONOMÍA (15.11.05)

Quiero en primer lugar agradecer a Nueva Economía su amable invitación a participar en este prestigioso foro que me proporciona una magnífica oportunidad para seguir explicando la propuesta de nuevo Estatuto para Cataluña, para deshacer algunos malentendidos y también para salir al paso de algunas afirmaciones falsas que han llegado a desvirtuar por completo la propuesta aprobada por el Parlamento de Cataluña.

Quiero agradecer a cuantos han acudido a la cita de hoy su amabilidad y su interés por escuchar directamente nuestros argumentos. Muestran con ello un respeto infinitamente superior al de aquellos que han preferido descalificar y demonizar nuestra propuesta sin tan siquiera tomarse la molestia de conocerla.

Hemos tenido que aguantar todo tipo de descalificaciones e improperios dictados por el prejuicio y el sectarismo que son los peores enemigos del debate democrático. Me apena especialmente que medios de comunicación que se pretenden inspirados en el humanismo cristiano hayan optado por la radical intolerancia más propia de los inquisidores que, no lo olvidemos, estuvieron activos en España hasta mediados del siglo XIX. Y para algunos, desde luego, parece que fue ayer mismo.

No hay menosprecio más lamentable que el que hemos sufrido por parte de aquellos que sólo han querido ver en nuestra propuesta de Estatuto un instrumento para erosionar al Gobierno de España.

Me permitirán, por ello, que aproveche esta ocasión para volver a exigir respeto para una propuesta que tiene el objetivo de ser debatida y acordada.

• Conviene recordar que el PSC, ERC e ICV propusieron aprobar un nuevo Estatuto en la anterior legislatura.

• Conviene recordar también que aprobar un nuevo Estatuto era un compromiso electoral (elecciones 2003) fundamental de 4 de los 5 partidos representados en el Parlament de Cataluña .

• Conviene también recordar que todas las Comunidades Autónomas ya han reformado sus Estatutos salvo Andalucía, Cataluña, Galicia y el País Vasco.

• Andalucía ya ha puesto en marcha el proceso de reforma de su Estatuto y la Comunidad Valenciana ya esta tramitando la segunda reforma del suyo en las Cortes, fruto de los pactos autonómicos PP-PSOE.

• La propuesta de nuevo Estatuto de Cataluña se ha tramitado siguiendo el procedimiento fijado por la Constitución y el Estatuto vigente. NO ES UNA REFORMA DE LA CONSTITUCIÓN. NO CONSTITUYE UNA REFORMA ENCUBIERTA DE LA CONSTITUCIÓN. COSA POR OTRO LADO IMPOSIBLE. SI UNA LEY VULNERA LA CONSTITUCIÓN NI LA REFORMA NI LA ANULA, DADA LA PRIMACÍA DE QUE GOZA NUESTRA LEY FUNDAMENTAL.

• EL RECURSO DE AMPARO DEL PARTIDO POPULAR SÍ QUE CONSTITUYE UN ARTIMAÑA, PUES DE HECHO PRETENDE INTRODUCIR POR LA PUERTA DE ATRÁS UN RECURSO PREVIO DE INCONSTITUCIONALIDAD QUE NUESTRA CONSTITUCIÓN NO CONTEMPLA. ESO SÍ QUE ES UNA MANIOBRA ENCUBIERTA.

• Sigamos recordando elementos que justifican nuestra exigencia de respeto. La propuesta de nuevo Estatuto ha sido elaborada por una ponencia conjunta con la participación de todos los grupos parlamentarios.

• Dicha propuesta se ha ajustado a los criterios de constitucionalidad fijados por el Consejo Consultivo de la Generalitat.
  
  
• El nuevo Estatuto ni nos aleja ni, aún menos, nos separa de España.
• 
  
• El nuevo Estatuto sera fruto de un doble pacto: el pacto entre las fuerzas políticas catalanas y el pacto entre el Parlament y las Cortes Generales.

• La posición del Partido Popular de negarse a la admisión a trámite de la propuesta de nuevo Estatuto es inaceptable. Como lo es intentar forzar un recurso previo de inconstitucionalidad que nuestro ordenamiento jurídico no prevé. Es legítimo discrepar pero es obligado entrar a discutir la propuesta del Parlamento de Cataluña que, mal que le pese al PP, es la representación del pueblo catalán.

• El PP tiene todo el derecho a hacer de oposición pero no puede hacerlo fomentando el anticatalanismo ni el enfrentamiento entre Comunidades.

• Pero, ¿Por qué un nuevo Estatuto?

• Hacemos un balance extraordinariamente positivo del Estatuto vigente y, por supuesto, de la Constitución de 1978.

• En 25 años se han apreciado algunas disfunciones competenciales y financieras.

• En 25 años han aparecido nuevas realidades: inmigración, Europa, telecomunicaciones.

• En 25 años el Senado no se ha transformado en la Cámara territorial que necesitamos, y no parece que el PP esté por la labor de reformarlo.

• ¿Cuál es la visión de los socialistas sobre la reforma del Estatuto?

• Nuestra aproximación es federal, es decir, fraternal, de unión y libertad.

• ¿Cuáles son los tres objetivos fundamentales de la propuesta de nuevo Estatuto?

1. Reconocimiento de la personalidad nacional de Cataluña.

2. Ampliación del nivel competencial de la Generalitat con plena garantía de autogobierno

3. Mejorar de forma significativa la financiación de la Generalitat

1. La definición de “nación”

• Si se separa “nación” del concepto de soberanía no debería haber ningún problema

2. Competencias

• Lo que se ha venido a llamar “blindaje” competencial pretende garantizar plenamente el autogobierno, pero sin vulnerar la Constitución en lo que se refiere a las competencias del Estado (art. 149 y elementos relativos a la unidad de mercado).

• La técnica de enumerar el contenido de cada competencia, señalando submaterias, puede resultar excesivamente detallista.

Tenemos que reconocer que la forma puede no ser la más adecuada. Que transpira desconfianza en las instituciones del Estado. En realidad responde a una desconfianza generada por la reiterada invasión de competencias por parte de los sucesivos gobiernos (220 recursos de inconstitucionalidad – 211 ganados por la Generalitat).

3. Financiación (y aquí me extenderé)

Cataluña propone una nueva financiación, más justa, más solidaria y mejor para todos.

El sistema de financiación recogido en la propuesta de Estatuto es fruto del consenso entre cuatro fuerzas políticas catalanas, el 90% de los representantes del Parlamento.

Se enmarca en la Constitución española y avanza hacia un modelo federal.

Nuestro modelo de financiación se basa en tres grandes ejes:

- Mayor capacidad de decisión para responder más eficazmente a las demandas sociales

- Más solidaridad entre territorios y dentro de los territorios

- Y unidad de mercado, fortaleciendo sus principios

En definitiva, una mejor financiación para llevar a cabo, de manera sostenible y eficaz, el modelo social de Estado favoreciendo, al mismo tiempo, la renovación y la modernización de nuestra actividad económica.

- Son muchos los temas que serán objeto de discusión abierta. Pero nos ha sorprendido bastante, por ejemplo, la polémica según la cual la propuesta de nuevo Estatuto rompería la caja única de la seguridad social. El proyecto no pretende romper la “caja única”, cosa que ni la Constitución permite ni los socialistas deseamos. En el proyecto de Estatuto únicamente se hace referencia a la gestión, es decir, a la organización y prestación de servicios de la Seguridad Social en Cataluña. El proyecto no añade nada nuevo al Estatuto vigente en materia de Seguridad Social. Sólo especifica con más precisión las competencias autonómicas ya previstas en el Estatuto vigente. En España existen seis Comunidades Autónomas (Andalucía, Canarias, Cataluña, Euskadi, Navarra y Valencia), que en su Estatutos prevén la gestión de la Seguridad Social desde las administraciones autonómicas.

- En el modelo actual, el Gobierno salda las liquidaciones de las comunidades autónomas con dos años de retraso, lo que dificulta la adecuada gestión de las competencias transferidas.

Asimismo, no se conocen las cifras y datos de la recaudación impositiva, por lo que no se ofrecen garantías reales de que los impuestos se estén administrando adecuadamente.

- El hecho de que las comunidades autónomas no dispongan de información sobre las balanzas fiscales dificulta la existencia de un diálogo riguroso, para el que una información transparente y objetiva es indispensable. Ello hace que en Cataluña se hable de expolio fiscal y que en el resto de España se piense que Cataluña recibe más de lo que aporta.

- Reclamamos una mayor colaboración con la Agencia Estatal de la Administración Tributaria. Proponemos crear la Agencia Tributaria de Cataluña que, en colaboración con la Agencia estatal, recaude los impuestos en Cataluña. Esta colaboración garantizaría el intercambio de información y la unidad de actuación fundamentales para la eficacia de la administración tributaria. La colaboración entre las dos agencias, pondría fin de una vez por todas a los malentendidos.

- La previsión de Agencia Tributaria propia no es inconstitucional. Sólo sería inconstitucional si la propuesta estableciese que la Agencia de Cataluña fuese completamente independiente de la del Estado, pero en este caso no es así. El Estatuto prevé, repito, colaboración entre ambas. La previsión de que las comunidades autónomas tengan agencias tributarias propias ya se recogía en el programa electoral del PSOE para las elecciones generales de 2004.

- Cataluña tiene unas necesidades de competitividad y cohesión social que no tienen otras comunidades autónomas. Cataluña tiene mayor pobreza, inmigración y exclusión social que otros lugares (alrededor de un millón de catalanes son pobres). La población ha aumentado de seis a siete millones de habitantes en pocos años y los estudios demográficos apuntan que podría crecer hasta los ocho millones de habitantes de aquí al 2020).

- Necesitamos, los catalanes, los españoles, necesitamos un modelo de financiación que no penalice a aquellas comunidades que pagan mas impuestos, para que nuestra economía siga creciendo. Cataluña es uno de los motores de España y lo debe seguir siendo. El PIB catalán representa casi el 20% del PIB total de España. El sistema actual incide de forma negativa en la capacidad de seguir creciendo de Cataluña, como demuestra el hecho de que entre 1995 y 2004 el crecimiento anual medio del PIB español fue del 3,3%, mientras que el PIB catalán creció un 2,8%. En 2004 crecimos un 2% ocupando el puesto número 13 del ranking de comunidades autónomas.

- Según diversos estudios realizados por expertos de máxima solvencia, Cataluña tiene un déficit fiscal excesivo (del 7,5% del PIB), muy lejos del que registran regiones con niveles de renta parecidos. Sin ser la reducción del déficit la base del modelo propuesto, la aplicación de todo buen sistema de financiación debe contribuir a reducirlo, pues este déficit compromete la capacidad de crecimiento de Cataluña y por consiguiente de España.

- Con el nuevo modelo propuesto, Cataluña, y si se generaliza el resto de Comunidades Autónomas, aportarán mayores recursos al sistema de una forma más eficiente y responsable, lo que contribuirá de forma progresiva a un mayor desarrollo para Cataluña y para el conjunto de España.

- Queremos hacer compatibles crecimiento, solidaridad interna y justicia social. Según datos del Ministerio de Hacienda, en términos de renta per cápita antes de impuestos, Cataluña se sitúa en el cuarto lugar del ranking de comunidades autónomas. Por el contrario, una vez pagados los impuestos y recibidas las transferencias, Cataluña retrocede a la octava posición (detrás de Aragón, Madrid, Melilla, País Vasco, Navarra, Castilla León y La Rioja). Esto hace que la renta per cápita pase de estar por encima de la media española a estar por debajo. Es una gran injusticia del sistema. Esta situación se produce año tras año desde la entrada en vigor del actual sistema de financiación y debe ser corregida.

- Nuestro objetivo es hacer compatible un mayor crecimiento y solidaridad. La propuesta consagra el principio de garantizar el mismo nivel de servicios, si se realiza un esfuerzo fiscal similar. No se pueden permitir situaciones en que las comunidades autónomas con menos recursos estén obligadas a prestar un nivel de servicios más bajo o a incrementar la presión fiscal a sus ciudadanos. A la vez, el mayor esfuerzo fiscal de los ciudadanos de Cataluña deberá traducirse en mayores ingresos para el sistema, pero también en mayores ingresos para el Gobierno de Cataluña.

Garantizar el crecimiento de los territorios mas dinámicos es un requisito indispensable para asegurar y garantizar la continuidad y la eficiencia de los mecanismos de solidaridad. El presidente Pasqual Maragall lo ha expresado claramente en el reciente debate del Estado de las Autonomías en el Senado: “El Estado no desaparece. El Estado se transforma y se hace más eficiente cuando se descentraliza. Confundir Nación y Estado es un gran error. Y no digamos el error mayúsculo que significa considerar Cataluña ‘fuera del territorio nacional’. Como alguna vez se ha dicho y espero que no se repita”.

- Volviendo a la propuesta. Algunos me dirán: ¿De quién son los impuestos? ¿No son del Estado? Y mi respuesta quizás les choque: los impuestos son de los ciudadanos que los pagan. Y los pagan a administraciones distintas para que hagan cosas distintas. Y eso es lo que hay que resolver bien.

- Ya sé que alguien les habrá dicho, faltando a la verdad, que el que proponemos es un sistema como el concierto económico. Es mentira. No es el concierto y sí es solidario. El modelo establece que la aportación al Estado sería de un porcentaje sobre los tributos y no un cupo establecido al margen del rendimiento de los tributos concertados. Asimismo el modelo propone, de forma explícita y manifiesta, el establecimiento de una aportación a la solidaridad, al contrario de lo que sucede con el concierto. Por tanto, ni concierto ni cupo: la Agencia Tributaria colabora con la estatal, no hay cupo, se prevé la participación en mecanismos multilaterales de solidaridad. Nos encontramos ante un modelo generalizable y de corte federal.

- Es una oportunidad para la nueva financiación autonómica. El sistema que se propone es de inspiración federal. Generalizable a las comunidades autónomas que lo deseen. Se basa en una mayor transparencia y una mayor colaboración. Tiene el firme objetivo de inyectar mayores recursos al sistema. Todo ello, debe permitir una mayor eficiencia, una mayor solidaridad y una mayor capacidad de decisión sobre los impuestos recaudados.

- El modelo es aplicable a las autonomías que deseen adoptarlo. En ningún caso se puede considerar ni un privilegio, ni una imposición. Y menos aún responde a la voluntad de querer decidir más allá del ámbito de nuestras competencias.

Acabo e insisto:

- La propuesta no significa ni mucho menos la desaparición del Estado en Cataluña, pero sí supone un cambio cuantitativo y cualitativo con respecto al modelo actual, aunque en ningún caso el modelo propuesto se asemeja al de las comunidades autónomas de régimen foral.

- La proximidad y la eficiencia pueden ser claves para atender las demandas sociales y los retos. Nuestro modelo social debe fortalecerse y renovarse. Si la pobreza todavía tiene fronteras definidas... las consecuencias de la pobreza y del debilitamiento del Estado nos afectan a todos y son una amenaza –la más seria- a la estabilidad y el progreso económicos.

- Los socialistas catalanes no queremos un Estado sólo para Cataluña. Ni queremos más Estado. Pero, eso sí, queremos un mejor Estado, y sentirlo sinceramente como propio. Y esa es nuestra propuesta. Pero el acuerdo no depende solamente de nosotros.

Muchas gracias

Un important manifest ha passat desapercebut

MANIFIESTO DE PROFESORES ESPAÑOLES DE DERECHO CONSTITUCIONAL

Los abajo firmantes, profesores de Derecho Constitucional en activo en
diversas Universidades españolas, ante la aprobación por el Parlamento
de Cataluña de un proyecto de reforma estatutaria, apoyado por una
mayoría muy superior a la exigida al efecto por el Estatuto, y remitido
al Congreso de los Diputados, con el fin de que las Cortes Generales
asuman, enmienden y, en su caso, aprueben un texto que habrá de ser
sometido a referéndum entre los ciudadanos de Cataluña, desean hacer
constar lo siguiente:

I.- Estimamos que resulta erróneo y desorientador calificar de reforma
de la Constitución lo que no es sino un ejercicio legítimo del derecho
que asiste al Parlamento de Cataluña para ejercer la iniciativa de
reforma de un Estatuto que se ha mantenido sin cambio alguno a lo largo
de más de veinticinco años.

II.- Manifestamos nuestra completa confianza en que el trámite
parlamentario que ahora se inicia, dirigido a posibilitar los
compromisos y acuerdos entre los representantes del conjunto del pueblo
español, y los delegados del Parlamento del que parte la iniciativa,
permita la plena salvaguarda del interés general de todos los españoles,
así como la aprobación final por las Cortes de un proyecto de Estatuto
íntegramente respetuoso con los mandatos constitucionales y que sea
conforme con las actuales aspiraciones al autogobierno expresadas por el
Parlamento de Cataluña.

III.- Asimismo, consideramos que el proceso de reforma
estatutaria iniciado en Cataluña y en otras Comunidades Autónomas
resulta del todo conforme con las condiciones de normalidad democrática
bajo las que felizmente se desenvuelve nuestra vida constitucional desde
la aprobación de la Constitución en 1978, por lo que reiteramos nuestra
confianza en los mecanismos parlamentarios propios de nuestra forma de
gobierno para la adecuada tramitación de la reforma de Estatuto de
Autonomía de Cataluña y demás Estatutos inmersos en el proceso de revisión.

31 de octubre de 2005

Relación de firmantes:

1. Miguel Agudo (U. de Córdoba).
2. Mar Aguilera Vaqués. (U. de Barcelona).
3. Benito Aláez Corral. (U. de Oviedo)
4. Enoch Albertí Rovira. (U. de Barcelona).
5. Leonardo Álvarez Álvarez. (U. de Oviedo)
6. Alberto Anguita Susi (U. de Almería)
7. Xavier Arbós Marín. (U. de Girona).
8. Miguel Azpitarte Sánchez (U. de Granada).
9. Francisco Balaguer Callejón. (U. de Granada).
10. Maria Ballester Candell (U. de las Islas Baleares).
11. Rafael Bustos Gisbert. (U. de Salamanca)
12. María Ángeles Cabello (U. de Girona).
13. Gregorio Cámara Villar. (U. de Granada).
14. Marc Carrillo López. (U. Pompeu Fabra).
15. Mayte Celaya (U. del País Vasco).
16. Jordi Conde Castejón. (U. de Barcelona).
17. Guillermo Escobar Roca. (U. Alcalá de Henares)
18. Ignacio Fernández Sarasola. (U. de Oviedo)
19. Antonio Franco Pérez. (U. de Oviedo)
20. Javier García Roca. (U. de Valladolid).
21. Ignacio García Vitoria (U. de Valladolid).
22. María Dolores González Ayala. (U. Carlos III de Madrid).
23. Enrique Guillén López (U. de Granada).
24. Sara Ladaria Lliteres (U. de las Islas Baleares).
25. Jorge Lozano Miralles. (U. de Jaen).
26. José María Porras Ramírez. (U. de Granada)
27. Marcos Massó Garrote. (U. de Castilla - La Mancha).
28. Manuel Medina Guerrero. (U. de Sevilla).
29. Josep Meliá Ques (U. de las Islas Baleares).
30. Antoni Mennassa Moyá (U. de las Islas Baleares).
31. José Antonio Montilla Martos. (U. de Extremadura).
32. Joan Oliver Araujo. (U. de las Islas Baleares).
33. Baldomero Oliver León (U. de Granada).
34. Emilio Pajares Montolío. (U. Carlos III de Madrid).
35. Miguel Pérez Moneo. (U. de Valladolid)
36. Nicolás Pérez Solá. (U. de Jaén).
37. Concepción Pérez Villalobos (U. de Granada)
38. Ana María Redondo García. (U. de Valladolid)
39. Miguel Revenga Sánchez. (U. Carlos III de Madrid).
40. Encarnación Roca. (U. de Alcalá).
41. Sebastiá Rubí Tomás (U. de las Islas Baleares).
42. Gerardo Ruiz Rico. (U. de Jaén)
43. Agustín Ruiz Robledo. (U. de Granada).
44. Juan José Ruiz Ruiz.
45. Fabio Salazar (U. de Córdoba).
46. Juan Francisco Sánchez Barrilao. (U. de Granada).
47. Oscar Sánchez Muñoz. (U. de Valladolid).
48. Ana Victoria Sánchez Urrutia. (U. de Barcelona)
49. Pablo Santolaya Machetti. (U. De Alcalá de Henares).
50. Esther Seijas Villadangos (U. de León)
51. Juan José Solozábal Echavarría (U. Autónoma de Madrid)
52. Manuel Terol Becerra. (U. Pablo de Olavide).
53. Juan Ignacio Ugartemendía. (U. del País Vasco).
54. Carles Viver i Pi-Sunyer. (U. Pompeu Fabra).
55. Roberto Viciano Pastor. (U. de Valencia).
56. Ignacio Villaverde Menéndez. (U. de Oviedo)

Aturem l'ofensiva de la dreta fent costat a Zapatero

La dreta sectària i revengista (encara no han paït la derrota del 14-M) ha intensificat la seva campanya brutal contra José Luis Rodríguez Zapatero. Tot s’hi val: mentides, rumors, insídies, insults, manipulació. A qualsevol preu: l’anticatalanisme visceral, l’enfrontament entre comunitats, una pretesa croada antireligiosa, el que sigui. Amb tots els mitjans disponibles: un partit popular dominat per l’aliança entre opusdeístes i legionaris, ABC, El Mundo, La Razón, la COPE, l’entramat digital liberal i ultracatòlic. Amb un estat major format per Acebes, Zarzalejos, Pedro J. Ramírez, Anson i Jiménez Losantos. Amb les mateixes tàctiques fonamentalistes assajades amb èxit pel Partit Republicà i la dreta religiosa als Estats Units. De tots els progressistes depèn que aquesta ofensiva fracassi. I també de tots els catalanistes que, defensant el projecte d’Estatut aprovat pel Parlament, han de negociar-lo amb tenacitat i intel·ligència amb Zapatero per tal que el PSOE pugui aprovar-lo a les Corts Generals.

Per cert, cal felicitar l’immensa majoria de l’església catòlica catalana que ha manifestat públicament la seva profunda discrepància amb la manipulació sistemàtica practicada per la COPE, emissora depenent de la Conferència Episcopal Espanyola, dirigida en apariència per Monsenyor Blázquez, però controlada fèrriament pels sectors ultraconservadors dels quals els bisbes Rouco i Cañizares són els màxims exponents.

Sobre la voluntat de diàleg i acord de Zapatero no pot haver-hi cap mena de dubte. Ja ho varem comprovar en el debat de presa en consideració al Congrés dels Diputats i aquesta setmana ho hem pogut comprovar en el Debat sobre l’Estat de les Autonomies celebrat al Senat. Aquí trobareu la intervenció amb la que el President del Govern d’Espanya obria el debat, així com la primera intervenció del Molt Honorable President de la Generalitat, i la segona intervenció de Pasqual Maragall.

Però no hi ha dubte que el debat sobre l’Estatut i la salvatge campanya ultradretana d’erosió a Zapatero està produint alguns efectes negatius des del punt de vista polític, com ho demostra, per exemple, l’enquesta publicada avui per La Vanguardia. És imprescindible llegir l’anàlisi de Julián Santamaría, Director de l’Institut Noxa, responsable de l’enquesta. Cal que reflexionem també sobre què podem no haver fet prou bé en termes d’explicació política, de pedagogia federal/fraternal. En tot cas, el que ara convé és que la negociació arribi a bon port com ens demanen els ciutadans de Catalunya i els progressistes de tota Espanya.

Als efectes d’aquesta necessària pedagogia, Manuela de Madre segueix imparable. Dimarts estarà al Fòrum Europa Press a Madrid i al vespre intervindrà en un acte públic a Getafe, convidada per l’Alcalde, el Grup Municipal Socialista i l’Agrupació del PSOE d’aquella ciutat, en la que el PP va protagonitzar uns desagradables incidents precisament al fil de la discussió d’una moció presentada per ells contra el projecte de nou Estatut de Catalunya. Dimecres Manuela i jo mateix presentarem a Madrid, al Centre de Cultura Blanquerna, juntament amb Josep Ramoneda i Javier Pérez Royo, el llibre sobre l’Estatut del que us parlava la setmana passada. També per fer pedagogia podeu descarregar-vos el powerpoint que faig servir per a les presentacions del projecte de nou Estatut, i la seva versió castellana.

Afortunadament trobem altres veus que ajuden en aquest esforç d’explicació. Entre elles vull destacar avui dues veus basques, la de Borja Bergareche, del que cal llegir l’article publicat a El País amb el títol “Lecciones federales de Canadà”, i la del filòsof Daniel Innerarity, que ja he citat en diverses ocasions, que ens obsequia avui a El País amb l’article “El final de un modelo”.

Tot i que no ho sembli, les polèmiques sobre l’Estatut no esgoten la nostra tasca política. Podeu comprovar-ho en l’article que vaig publicar a ABC amb el títol “Barrios seguros y escuelas dignas” i l’article publicat a Expansión el mateix dia que portava el títol “Un presupuesto social”. En aquest darrer feia referència al Projecte de Pressupostos de la Generalitat per al 2006, del qual trobareu aquí una petita nota informativa, tot i que us recomano de forma especial la visita al web de la Generalitat on trobareu tota la informació sobre aquest important Projecte presentat dimecres al Parlament pel Conseller d’Economia, Antoni Castells.

Dissabte i diumenge, organitzades pel Partit Socialista Europeu, es van celebrar a Barcelona unes jornades sobre el 10è aniversari del Procés de Barcelona impulsat per la 1a Conferència euromediterrània. No us podeu perdre la intervenció de Pasqual Maragall a la cloenda d’aquestes importants jornades. Les persones interessades en aquesta qüestió trobaran de gran utilitat la Guia sobre el Procés Euromediterrani publicada pel Grup Socialista al Parlament Europeu També trobareu força interessants les declaracions fetes per José Montilla en una roda de premsa celebrada en el mateix lloc, que es va centrar sobre aspectes de l’actualitat política.

Dissabte i diumenge vinent el PSC celebra la seva 4a Conferència Nacional que enguany debatrà sobre els reptes de l’Estat del Benestar. Trobareu interessant la ponència marc que centrarà els debats.



Recomanació d’enllaços d’interès realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://epp.eurostat.cec.eu.int

e-Government 2004: Internet based with European Business and Citizens. Aquest estudi de l’Eurostat se centra en la interacció a través d’Internet de les empreses europees i els ciutadans (e-Govern). En aquesta actualització d’una edició publicada anteriorment aquest mateix any, s’afegeix informació des nous Estats Membres. L’Eurostat és l’Oficina Estadística de la Unió Europea. Elabora estadístiques per temes, cobrint pràcticament la totalitat de les activitats comunitàries.

A Espanya, segons l’estudi Internet en España, de la Fundación BBVA (el podreu consultar dins de l’apartat Sala de premsa), dos de cada tres espanyols no utilitzen Internet ja que no perceben la seva utilitat. L’estudi, basat en les entrevistes presencials a 6.000 persones majors de 14 anys, dibuixa el perfil de l’internauta mig: home (55%), menor de 36 anys (63%), amb estudis de batxillerat, formació professional o universitaris (73%) i de nivell socioeconòmic mig (42%) o alt (38%). Indica, també, que la meitat de les llars espanyoles disposa d’ordinador i que la llar és el lloc preferent per connectar-se (66%), sent la cerca d’informació i el correu electrònic, els usos principals que es donen a Internet.

Una altra font, l’Anuari de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE) 2005 de les Arts Escèniques, Musicals i Àudiovisuals, indica que l’ús d’Internet a Espanya continua molt per sota del que es registra en la majoria dels països de la Unió Europea, i de fet, Espanya es col·loca en la posició número 20, per davant únicament de Malta, Hongria, Polònia, Xipre i Lituània.

Avui dos articles!

Avui publico dos articles, un a ABC i l'altre a Expansión, i cap dels dos parlant de l'Estatut! Els trobareu tot seguit.

BARRIOS SEGUROS Y ESCUELAS DIGNAS

Artículo publicado en ABC el 10 de noviembre de 2005

Vivimos estos días con el estupor de ver el lamentable espectáculo que nos muestran las imágenes en las que se ve “arder” Francia e intentando entender cómo alguien puede llegar a quemar coches, destrozar tiendas y, en definitiva, convertir su propio barrio en un auténtico infierno.

Se ha hablado mucho de las causas y los causantes, y creo que es imprudente, sobre todo desde aquí, intentar explicar de forma reduccionista la situación, estableciendo como única explicación el problema que está generando la inmigración en Europa, una Europa que sin duda no ha afrontado el fenómeno con la sensibilidad, la agilidad y la eficacia exigibles. Pero como decía antes, dudo mucho que el común denominador de los implicados en los altercados sea su origen o raza, sino más bien es su clase social y su situación precaria dentro de la sociedad francesa.

Como todos saben, los socialistas catalanes hemos tenido desde nuestros orígenes una preocupación, casi obsesiva, por el cuidado y mejora de las ciudades, de sus barrios, de los servicios de éstos y del bienestar de los ciudadanos en tanto que residentes de una determinada población. Barrios seguros y escuelas dignas es la consigna del Presidente Maragall. Nuestra tradición municipalista nos ha demostrado que los municipios son la administración desde la que mejor se gestionan los problemas del día a día de los ciudadanos, pero si la administración local no da respuesta también es cierto que es el ámbito local en el que de forma más abrupta afloran los conflictos sociales. Creo que eso es lo que precisamente ha pasado en Francia, mucha obsesión por la seguridad y poca por la integración social. Algunos ejemplos son claros, gobiernos de derechas que desbancaron a alcaldes de izquierdas prometiendo seguridad y mano dura, y que ahora sólo pueden recurrir a un insólito toque de queda, más propio de regímenes autoritarios que de la patria de las libertades.

Mano dura sin políticas de integración lleva a la ruptura social, los barrios si no son seguros llevan a la barbarie, la escuela si no es digna lleva a la desigualdad, el empleo si es escaso o precario en demasía lleva a la exclusión, la ciudadanía sin derechos no es ciudadanía. Nuestra obligación no es sólo aplicar la ley a quienes generan este tipo de incidentes, sino también y sobre todo, aplicar las políticas sociales y de integración necesarias para evitarlos. Con ello no estoy justificando el incivismo, ni mucho menos, estoy diciendo simplemente que la mejor forma de atajarlo es evitar que nazca, y que la mejor forma de evitar que nazca es que nadie, tal como pasa en los citados barrios franceses, se sienta como un elemento ajeno a la sociedad en la que vive. Los socialistas catalanes llevamos tiempo diciéndolo, y por eso estamos ejecutando un plan desde el Gobierno de la Generalitat para mejorar los barrios más necesitados de Cataluña, sin barrios dignos no hay ciudadanos dignos ni orgullos de pertenecer a la sociedad en la que viven.

***********

Un presupuesto social

Artículo publicado en Expansión el 10 de noviembre de 2005

El miércoles se presentaron los presupuestos de la Generalitat de Cataluña para el 2006. Al igual que con los dos anteriores presupuestos presentados por el Conseller Castells, queda demostrado que es posible mantener simultáneamente el signo progresista de unos presupuestos y el rigor y la responsabilidad en lo que se refiere a la reducción del déficit.

Estos son, sin duda alguna, unos presupuestos dedicados principalmente al incremento y mejora de las políticas sociales desarrolladas por el Gobierno de la Generalitat. Los tres presupuestos presentados por el gobierno catalanista y de izquierdas tras 23 años de gobierno conservador tienen un objetivo claro: el mayor bienestar de los ciudadanos. En este sentido, un dato aplastante y del que los socialistas catalanes nos sentimos planamente orgullosos es que, por segunda vez consecutiva, más de la mitad del gasto público se destina a las políticas sociales.

Un incremento que se plantea de forma responsable pues el panorama macroeconómico es sólido, es decir, la economía catalana avanza con paso firme y a buen ritmo. Por ello es posible al mismo tiempo aumentar un 12% los presupuestos y reducir un 21,5% el déficit. Un déficit, por cierto, acumulado por gobiernos anteriores que tuvieron entre otros a Artur Mas como máximo responsable de economía.

Estamos, por tanto, ante unos presupuestos ambiciosos, en los que no sólo se consolida el importante incremento inversor del 2005, sino que aumenta en un 10%, aumentando también de forma significativamente el gasto social. Unos presupuestos que aseguran un futuro de progreso y de mayor justicia social para Cataluña. Una ambición compatible con el rigor de un Conseller y un gobierno que han decidido que el dinero se puede gastar mejor y en otras cosas, que el dinero se puede destinar a los que más lo necesitan, que se puede dedicar a la educación, a la sanidad, a la investigación y, en definitiva, a los sectores más desatendidos durante muchos años por CiU, con el apoyo a lo largo de dos legislaturas del Partido Popular.

Segona intervenció de Pasqual Maragall al Senat

El President de la Generalitat ha fet una segona intervenció en el Debat sobre l'estat de les Autonomies al Senat que complementa la d'ahir i que resulta d'imprescindible lectura.

Debat de les Autonomies al Senat

Avui ha començat l'important debat sobre l'estat de les Autonomies al Senat. Aquí trobareu la intervenció inicial del President del Govern i el discurs pronunciat pel Molt Honorable President de la Generalitat.

Manuela de Madre i l'Estatut

Aquesta setmana ha lligat per sempre el nom de Manuela de Madre al futur Estatut de Catalunya. La intervenció de la Presidenta del Grup Socialistes-Ciutadans pel canvi i Vicepresidenta del PSC va marcar el to del debat que es va desenvolupar dimecres al Congrés dels Diputats. I no sols ho dic jo. Ho diu Jaume V. Aroca diu en aquest retrat polític i personal de la Manuela publicat a La Vanguardia i, de forma especial, el ninotaire Ferreres a El Periódico en el dibuix que trobareu aquí baix.

La tasca pedagògica de la Manuela no ha fet sinó començar, com ho demostra l’entrevista que li fa Esther Jaén pel diari digital progressista elplural.com o el llibre que editem plegats i que sortirà d’aquí a una setmana del qual us adjunto l’índex. Jo també vaig fent el que puc, com l’entrevista que em va fer Enrique Castro per a la Red de Blogs Socialistas, xarxa de la que trobareu notícia a Zona Web.

Aquest reconeixement a la Manuela no implica en absolut menystenir la resta de les intervencions en el debat que es va desenvolupar dimecres al Congrés dels Diputats. Aquí trobareu les més significatives:

1. Intervenció dels tres representants del Parlament de Catalunya
2. Primera intervenció de José Luis Rodríguez Zapatero
3. Primera intervenció d'Alfredo Pérez Rubalcaba
4. Segona intervenció de José Luis Rodríguez Zapatero
5. Segona intervenció d'Alfredo Pérez Rubalcaba
6. Tercera intervenció de José Luis Rodríguez Zapatero

Us serà senzill comprovar l'actitud intimidatòria dels diputats del grup parlamentari popular que interrompien els oradors amb els que no coincideixen, amb l'ànim de desvirtuar el debat. Hi trobareu també els inútils intents del President del Congrés dels Diputats per dissuadir-los, especialment en la segona intervenció del President del Govern.

Tant és així que Manuela de Madre els va comparar amb els tribunals inquisitorials. Per cert, alguns es van estranyar que Manuela de Madre parlés de l'existència de la Inquisició espanyola en el segle XIX. No cal oblidar que malgrat l'intent de les Corts de Cádiz de 1812 per derogar aquests tribunals, Fernando VII va restablir-los fins a la seva desaparició definitiva l'any 1843 -a mitjans del segle XIX-. L'ànima inquisitorial, però, segueix ben viva en la mentalitat de massa diputats del PP.

Per això és inconcebible que Josep Piqué consideri feixista a José Zaragoza quan el Secretari d’Organització del PSC exigeix a CiU que es comprometi a no pactar amb el PP. Piqué sap bé què és el feixisme. Per això va col·laborar amb el PSUC en la lluita antifranquista. Piqué sap bé que són les actituds feixistes, com ara els intents de fer callar un diputat que està parlant des de la tribuna del Parlament. Piqué coneix bé personatges que es van iniciar a la Falange i al Movimiento Nacional que avui s’asseuen amb ell a la Junta Directiva Nacional del PP, o “falangistas independientes” com José María Aznar es declarava públicament el 1969.

Però anem al fons de la qüestió. Per què Pepe Zaragoza emplaça a CiU a que no arribi a acords de govern amb el PP? Perquè CiU ha arribat a rellevants acords de govern amb el PP. Perquè ho ha fet inclús quan havia dit que no ho faria. Perquè està anunciat que ho tornarà a fer amb motiu del canvi d’alcalde a la ciutat de Tarragona. Perquè Xavier Trias ja parla d’acabar amb el tripartit a Barcelona pensant en fer tàndem amb Alberto Fernández Díaz. I perquè el PP s’ho ha guanyat a pols. No per discrepar de l’Estatut. Sinó per haver-se negat fins i tot a que fos admès a tràmit! El PP podia haver presentat la seva esmena a la totalitat al projecte d’Estatut sense necessitat de votar no a l’admissió a tràmit! Ho diu Javier Pérez Royo en el seu article publicat a El País amb el títol “Error imperdonable”. Per cert, també Javier Pérez Royo havia criticat el PP per intentar utilitzar el Tribunal Constitucional per evitar el debat parlamentari, com ho va intentar fer sense èxit amb el “Plan Ibarretxe”, en el seu article “Dos veces en la misma piedra”.

Mariano Rajoy va menysprear el Parlament de Catalunya en el debat d’admissió a tràmit del projecte d’Estatut negant que representés els ciutadans i ciutadanes de Catalunya; sols estava interessat en utilitzar aquest debat per intentar erosionar José Luis Rodríguez Zapatero. Ni tant sols es va adreçar als tres representants del Parlament, basant tota la seva argumentació en una falsetat: que es tracta d'una reforma encoberta de la Constitució. Qui fa de l’anticatalanisme bandera no pot pretendre que els partits catalanistes li riguin les gràcies i pactin amb ell.

Per cert, Javier Pérez Royo, es mereix un monument pels seus articles en favor d’un debat serè sobre el projecte de nou Estatut. Als ja mencionats caldria afegir-hi tres més: “Aceptable para Catalunya, aceptable para España”, “La diferencia específica” i, el que mostra el seu grau d’indignació amb les falsetats que es difonen sobre l’Estatut, “Ya está bien de mentiras”.

El mateix dia del debat, El País publicava un interessant article del President Maragall i El Periódico acollia un l’article de Celestino Corbacho que portava el significatiu títol “Catalunya, una nació solidària”. En el debat sobre la inclusió del terme nació, trobem novament el suport de Javier Pérez Royo amb el seu article a El País que portava el títol “¿Por qué no?” i la tasca d’hemeroteca de Carles Pastor a El Periódico de Catalunya. Amb gran profunditat de pensament, aborda aquesta qüestió Manuel Castells en el seu article publicat a La Vanguardia amb el títol “La importancia de la identidad”.

El debat estatutari no ens pot fer perdre de vista altres qüestions de gran rellevància. Les que tenim ben a la vora, com la revolta juvenil a França causada per la desesperació social de la que ens parla Tahar ben Jelloum en un magnífic article publicat avui a La Vanguardia. O elements de preocupació encara més propers com la pretensió de la direcció de SEAT d’acomiadar 1.346 treballadors a través d’un Expedient de Regulació d’Ocupació que ha estat rebutjat pels sindicats UGT i CC.OO., que han convocat una vaga pel proper dia 10 de novembre i una manifestació a les 10h del dia 10 a la Plaça de Sant Jaume.

Davant l’escassa preocupació pels temes socioeconòmics en el debat polític, que certament no són els temes que ocupin generalment les primeres planes dels diaris ni centren normalment el debat polític, vull fer-me ressò de la notícia publicada avui pel diari El País sobre els Pressupostos de la Generalitat per a l’any vinent, en els que la despesa social augmenta per sobre del 10%, i l’article d’opinió de Joaquín Estefanía sobre l’actual conjuntura econòmica, que considera un dels punts forts del govern Zapatero.

Acabo amb dos notícies que m’afecten molt directament. Un d’ells és l’entrega dels premis atorgats per la Fundació Espanyola de la Tartamudesa, del Patronat de la qual formo part, que van tenir lloc dijous dia 3 a l’Auditori de la Clínica Teknon, en reconeixement a les persones, entitats i professionals que més han fet per a la divulgació d’aquesta disfunció i pel suport als que la pateixen. En aquest sentit, és d’obligada lectura l’article d’Andrea Rizzi publicat avui a El País. L’altre notícia és la del canvi en l’alcaldia de Viladecans. M’uneix amb el nou Alcalde, Carles Ruiz, una amistat de fa més de vint anys. No vaig poder assistir a la seva presa de possessió però sí vaig poder celebrar-ho amb ell, la Blanca, i els seus amics ahir a la nit, i no volia deixar de fer-ho constar en el meu diari.

Recomanació d’enllaços d’interès realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://redblogsocialistas.blogspot.com/

La Red de Blogs Socialistas és un punt de referència dels bloggers que des de la militància o la simpatia a les idees del socialisme democràtic es donen cita en aquest espai, impulsat per Enrique Castro. Des d’aquí, es fa un repàs a l’actualitat política del nostre país, oferint-nos enllaços a altres bitàcoles associades d’Andalusia, Catalunya, Euskadi, València, Madrid, Canàries… a més d’enllaços a webs com: Red Progresista. “Somos de izquierdas”, que es defineix com a “punt de trobada de bloggers i internautes de tendència progressista i d’esquerres. Oberts al debat.”

Un altre enllaç comú a ambdós és LasIdeas.org, una associació cultural fundada l’any 2003 que té com a objectius, entre d’altres: La promoció del progrés de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat digna de vida; la promoció de la participació ciutadana en el progrés polític, social, econòmic i cultural...També edita i fa difusió electrònica d’una publicació d’anàlisi i opinió polític, social, econòmic i cultural i d’informació d’interès social en Internet.

Per acabar, Parlamentarios.info, iniciativa impulsada des de Ciberpunk, de la mà de Stralunato (La Coctelera): una contribució a la neixent "blogosfera parlamentària" que permet als ciutadans informar-se sobre l’activitat dels seus representants i interactuar amb ells directament. I un document molt interessant per a la reflexió, Izquierda y derecha en el ciberespacio: Hacia una Internet progresista, de David Casacuberta.

Mala conducta parlamentària

Podeu trobar aquí les transcripcions de diverses intervencions en el debat al Congrés dels Diputats del projecte de reforma de l'Estatut de Catalunya:

1. Intervenció dels tres representants del Parlament de Catalunya
2. Primera intervenció de José Luis Rodríguez Zapatero
3. Primera intervenció d'Alfredo Pérez Rubalcaba
4. Segona intervenció de José Luis Rodríguez Zapatero
5. Segona intervenció d'Alfredo Pérez Rubalcaba
6. Tercera intervenció de José Luis Rodríguez Zapatero

Us serà senzill comprovar l'actitud intimidatòria dels diputats del grup parlamentari popular que interrompien els oradors amb els que no coincideixen amb l'ànim de desvirtuar el debat. Hi trobareu també els inútils intents del President del Congrés dels Diputats per dissuadir-los, especialment en la segona intervenció del President del Govern.

Tant és així que Manuela de Madre els va comparar amb els tribunals inquisitorials. Per cert, alguns es van extranyar que Manuela de Madre parlés de l'existència de la Inquisició espanyola en el segle XIX. No cal oblidar que malgrat l'intent de les Corts de Cádiz de 1812 per derogar aquests tribunals, Fernando VII va restablir-los fins a la seva desaparició definitiva l'any 1843 -a mitjans del segle XIX-. L'ànima inquisitorial, però, segueix ben viva en la mentalitat de massa diputats del PP.

La Manuela arriba al cap i al cor de la gent

Les intervencions d'Artur Mas, Manuela de Madre i Josep-Lluís Carod-Rovira d'avui al matí davant del Congrés dels Diputats, han defensat brillantment la proposta de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya aprovada pel Parlament català. Vull subratllar que en la seva intervenció, Manuela de Madre ha sabut arribar al cap i al cor de la gent, ha aconseguit acostar un debat polític als sentiments, vivències i percepcions de la gent. Avui la Manuela ha demostrat també com es pot defensar eficaçment Catalunya des de posicions no nacionalistes.

La primera intervenció de José Luis Rodríguez Zapatero ha demostrat que manté la seva paraula: el nou Estatut s'aprovarà en la present legislatura. I les discrepàncies que manté sobre la proposta es resoldran per la via del diàleg, la negociació i el pacte. En sentit contrari, Mariano Rajoy ha menyspreat el Parlament de Catalunya i sols ha volgut utilitzar aquest debat per intentar erosionar el Govern. Ni tant sols s'ha adreçat als tres proposants, basant tota la seva argumentació en una falsetat: que es tracta d'una reforma encoberta de la Constitució. Lamentablement era previsible.