Enyora el PP els temps d'Alianza Popular?
Reprenc avui el contacte amb els lectors passavolants i els 325 subscriptors del meu Diari després de dues setmanes d’interrupció. Una interrupció que ha tingut molt poc de vacacional ja que, com és sabut, les negociacions estatutàries no han estat en absolut interrompudes al llarg d’aquests dies. Més aviat tot el contrari. Però, primer de tot, vull felicitar Lluís Maria Todó, guanyador enguany del Premi Josep Pla amb la seva novel·la “El mal francès”. Els que tenim la sort de conèixer-lo i els que ja han gaudit llegint “El joc del mentider”, “L’adoració perpètua” o “El cant dels adéus” estem d’enhorabona.
Però avui ningú no entendria que no comencés parlant de la lamentable ingerència del tinent general Mena Aguado en el debat polític en el decurs de una intervenció pública amb motiu de la celebració de la pasqua militar. No cal dir que recolzem la rotunditat de l’actuació del Ministre de Defensa així com la sol·licitud de cessament formulada pel cap de l’estat major de la defensa, decisió que haurà de prendre el Consell de Ministres el proper divendres. Aquest incident, que sols ha servit per mostrar un cop més la normalitat democràtica i el legítim exercici d’autoritat del poder polític, no tindria cap conseqüència rellevant si no fos perquè ha anat acompanyat d’una actitud comprensiva per part del Partido Popular. Les declaracions del portaveu del PP, senyor Elorriaga, no han estat desautoritzades per Mariano Rajoy. En aquest sentit, les assenyades declaracions de Josep Piqué, que no han passat desapercebudes, no eximeixen el Partit Popular d’una gravíssima responsabilitat. En democràcia, l’exèrcit no fa política, no n’ha de fer, es sotmet a l’autoritat dels poders públics, i s’absté d’emetre opinions polítiques que no li corresponen. I quan un partit polític desconeix aquesta regla democràtica bàsica, especialment en un país com el nostre en el que l’anterior tradició d’intervencionisme polític de l’exèrcit no va portar més que desgràcies, està posant de relleu greus llacunes en el seu compromís democràtic o, fins i tot, l’enyorança d’èpoques passades feliçment superades per part de la immensa majoria dels ciutadans. El que havia de ser un viatge al centre del PP s’està convertint en un retrocés de dècades. El PP, que ha pres part activa en a la campanya d’intoxicació i dramatisme amb la que es vol boicotejar el procés d’aprovació del nou Estatut de Catalunya, és també responsable de la creació d’un clima enrarit que pretén enverinar la política espanyola. La millor manera de combatre aquest clima és culminar l’acord sobre el nou text estatutari per demostrar que totes les intoxicacions eren falses, que el nou Estatut no trenca res, ni la unitat d’Espanya, ni la unitat del poder judicial, ni la caixa única de la seguretat, ni implica una erosió dels drets dels ciutadans. Els partits compromesos en aquestes negociacions estem d’acord en arribar a aquest acord abans d’acabar gener. I els termes de l’acord estan ja dibuixats amb un elevat grau de concreció. Res no ens impedeix acabar bé la feina per desemmascarar els falsos profetes de l’apocalipsi i demanar-los-hi responsabilitats per un intent fallit d’enfrontar els ciutadans i les Comunitats Autònomes des de la manipulació al servei d’un pervers interès sectari. O serà que tenen com a assessor a un deixeble de Karl Rove, com sembla apuntar l’article de Xavier Batalla?
El soroll provocat pels enemics de l’Estatut no ha de fer minvar la qualitat del debat ni dels arguments. En aquest sentit fa de bon llegir l’article de Javier Pérez Royo valorant positivament la metodologia emprada pel grup socialista a l’hora de formular les seves esmenes al text estatutari. O l’equanimitat de Ramón Jáuregui, portaveu del grup socialista a la Comissió Constitucional del Congrés en valorar el procés negociador. O l’intel·ligent article de Joan Saura que nega la contradicció entre igualtat i diversitat. A través d’un altre enfocament Josep Maria Vallès arriba a les similars conclusions. Cal destacar també sengles articles de suport signats per Francisco Bustelo i Ignacio Sotelo. Josep Ramoneda alerta sobre els riscos d’un fracàs que sols beneficiaria el PP i posaria una falca entre Catalunya i Espanya.
D’imprescindible lectura resulta l’article de Santiago Carrillo que analitza l’estratègia de la dreta contra Zapatero i alerta els sectors progressistes sobre els efectes negatius que es derivarien del triomf d’aquest designi.
Malgrat les dificultats presents i els obstacles que encara hem de vèncer subscric l’optimisme que traspuava el missatge de cap d’any del President Maragall.
Tot apunta a que els propers quinze dies tindran una especial intensitat negociadora. Fins i tot Artur Mas sembla trobar a faltar aquelles cimeres de Miravet amb les que havia estat tant crític, o un procés negociador més coordinat entre els partits catalans que nosaltres sempre hem reclamat però amb el que CiU s’ha mostrat, al menys fins ara, tant reticent. També hi ha qui s’estranya del paper del PSC en aquestes negociacions. Un paper molt actiu, impulsant cap a l’acord des de la defensa del projecte aprovat pel Parlament però també des de la conseqüent defensa d’un model federal per a Espanya. Això ens porta de vegades a seure als dos costats de la taula negociadora, sí. Però amb l’únic objectiu de fer possible un acord que sigui bo per a Catalunya i bo per a Espanya.
Però la política no comença i acaba amb l’Estatut. Sols cal llegir la intervenció de Celestino Corbacho en el decurs del sopar de nadal organitzat pel PSC de L’Hospitalet. En ell es parla de regeneració urbana, d’immigració, d’oportunitats econòmiques i socials, de gestió municipal i d’una política inspirada per valors d’esquerres que té el seu senyal d’identitat en una connexió permanent amb la ciutadania.
També cal destacar la polèmica generada al voltant de l’informe elaborat pel Consell Audiovisual de Catalunya sobre la COPE (aquí el trobareu en versió castellana). La polèmica ha pujat tant de to com fins a impugnar l’existència d’autoritats reguladores independents en el camp audiovisual. Trobareu bons arguments en favor de l’existència d’aquest tipus d’autoritats i de la seva capacitat sancionadora en un bon article de Joan Botella.
També us pot resultar d’interès la lectura de l’article de José Montilla sobre la celebració de la cimera de l’Organització Mundial de Comerç a Hong Kong, l’anàlisi sobre les perspectives econòmiques pel 2006 signat per Joseph Stiglitz a El País, o la reflexió sobre el futur de l’esquerra desenvolupada per Ramón Jáuregui. Els debats que apunten els articles de Jáuregui i Stiglitz estan ja a l’ordre del dia i els haurem de prestar la màxima atenció. Entre d’altres coses per no caure en l’error dels que oposen competitivitat i cohesió social. Sabíeu que dels cinc primers països en el rànquing de competitivitat global del World Economic Forum tres són Finlàndia, Suècia i Dinamarca –països d’elevada cohesió social? Sabíeu que en l’edició especial de Newsweek dedicada als grans temes del 2006 hi figura de forma destacada un article de Göran Persson –primer ministre suec- en el que fa una vigorosa defensa del model suec? Com a il·lustració del seu article hi ha un gràfic en el que es mostra com Suècia té uns impostos que són superiors en un 44% a la mitjana dels països de l’OCDE i una despesa social en termes de percentatge del PNB que és un 32% superior a la mitjana dels països de l’OCDE. Per cert, aquestes dues dades no són contradictòries amb aquestes altres: Suècia té una previsió de creixement del 3.2% per al 2006 (un 60% per sobre de la mitjana dels països de l’OCDE) i una taxa d’atur del 5.6% (un 27% per sota de la mitjana dels països de l’OCDE).
Acabo. No sense denunciar l’actitud del PP, altre cop antidemocràtica, de negar-se a rebre el President electe de Bolívia, Evo Morales. En desgreuge, l’article d’Antoni Gutiérrez-Rubí celebrant la “chompa” (jersei) d’Evo Morales (aquí el trobareu en versió castellana). Per cert, avui mateix El Periódico publica un treball més llarg d’Antoni Gutiérrez-Rubí sobre el mateix tema en el seu suplement de diumenge.
Recomanació d’enllaços d’interès realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
http://www.comunicacionelectoral.com
Els dies 29 i 30 de novembre de l’any passat es va celebrar el IV Seminari Internacional de Comunicació Política i Electoral on s’analitzaven les implicacions de les tecnologies i els mitjans socials a la política. Tot i que encara no es troben els continguts de les diferents intervencions, podeu descarregar i sentir el Podcast genèric que van preparar sobre el Seminari i veure algunes fotos dels participants.
Com utilitzar Internet per millorar la comunicació dels governs municipals, autonòmics i nacionals; com aprofitar els recursos que ens ofereixen les noves tecnologies per desenvolupar una campanya electoral, mobilitzar votants i/o planificar la comunicació política… són alguns dels temes que plantejava el Seminari. I, per donar respostes i debatre algunes d’aquestes qüestions, es va comptar amb ponents destacats com: Alastair Campbell, el gran spin doctor de Tony Blair, David Mathieson, periodista i ex assessor del ministre d’Afers Exteriors Britànic, Robin Cook. Mathieson ha seguit amb atenció el fenomen de la política 3.0 i va publicar aquest article sobre la revolta ciutadana contra el govern d’Aznar tot just després de la victòria socialista. Hi van participar, també entre d’altres, Nicco Mele, webmàster de la campanya de Howard Dean i el responsable d’aquesta campanya de comunicació, la més rellevant a la xarxa dels últims temps, Joe Trippi, que va publicar un llibre molt recomanable: “The Revolution Will Not Be Televised”.
Però avui ningú no entendria que no comencés parlant de la lamentable ingerència del tinent general Mena Aguado en el debat polític en el decurs de una intervenció pública amb motiu de la celebració de la pasqua militar. No cal dir que recolzem la rotunditat de l’actuació del Ministre de Defensa així com la sol·licitud de cessament formulada pel cap de l’estat major de la defensa, decisió que haurà de prendre el Consell de Ministres el proper divendres. Aquest incident, que sols ha servit per mostrar un cop més la normalitat democràtica i el legítim exercici d’autoritat del poder polític, no tindria cap conseqüència rellevant si no fos perquè ha anat acompanyat d’una actitud comprensiva per part del Partido Popular. Les declaracions del portaveu del PP, senyor Elorriaga, no han estat desautoritzades per Mariano Rajoy. En aquest sentit, les assenyades declaracions de Josep Piqué, que no han passat desapercebudes, no eximeixen el Partit Popular d’una gravíssima responsabilitat. En democràcia, l’exèrcit no fa política, no n’ha de fer, es sotmet a l’autoritat dels poders públics, i s’absté d’emetre opinions polítiques que no li corresponen. I quan un partit polític desconeix aquesta regla democràtica bàsica, especialment en un país com el nostre en el que l’anterior tradició d’intervencionisme polític de l’exèrcit no va portar més que desgràcies, està posant de relleu greus llacunes en el seu compromís democràtic o, fins i tot, l’enyorança d’èpoques passades feliçment superades per part de la immensa majoria dels ciutadans. El que havia de ser un viatge al centre del PP s’està convertint en un retrocés de dècades. El PP, que ha pres part activa en a la campanya d’intoxicació i dramatisme amb la que es vol boicotejar el procés d’aprovació del nou Estatut de Catalunya, és també responsable de la creació d’un clima enrarit que pretén enverinar la política espanyola. La millor manera de combatre aquest clima és culminar l’acord sobre el nou text estatutari per demostrar que totes les intoxicacions eren falses, que el nou Estatut no trenca res, ni la unitat d’Espanya, ni la unitat del poder judicial, ni la caixa única de la seguretat, ni implica una erosió dels drets dels ciutadans. Els partits compromesos en aquestes negociacions estem d’acord en arribar a aquest acord abans d’acabar gener. I els termes de l’acord estan ja dibuixats amb un elevat grau de concreció. Res no ens impedeix acabar bé la feina per desemmascarar els falsos profetes de l’apocalipsi i demanar-los-hi responsabilitats per un intent fallit d’enfrontar els ciutadans i les Comunitats Autònomes des de la manipulació al servei d’un pervers interès sectari. O serà que tenen com a assessor a un deixeble de Karl Rove, com sembla apuntar l’article de Xavier Batalla?
El soroll provocat pels enemics de l’Estatut no ha de fer minvar la qualitat del debat ni dels arguments. En aquest sentit fa de bon llegir l’article de Javier Pérez Royo valorant positivament la metodologia emprada pel grup socialista a l’hora de formular les seves esmenes al text estatutari. O l’equanimitat de Ramón Jáuregui, portaveu del grup socialista a la Comissió Constitucional del Congrés en valorar el procés negociador. O l’intel·ligent article de Joan Saura que nega la contradicció entre igualtat i diversitat. A través d’un altre enfocament Josep Maria Vallès arriba a les similars conclusions. Cal destacar també sengles articles de suport signats per Francisco Bustelo i Ignacio Sotelo. Josep Ramoneda alerta sobre els riscos d’un fracàs que sols beneficiaria el PP i posaria una falca entre Catalunya i Espanya.
D’imprescindible lectura resulta l’article de Santiago Carrillo que analitza l’estratègia de la dreta contra Zapatero i alerta els sectors progressistes sobre els efectes negatius que es derivarien del triomf d’aquest designi.
Malgrat les dificultats presents i els obstacles que encara hem de vèncer subscric l’optimisme que traspuava el missatge de cap d’any del President Maragall.
Tot apunta a que els propers quinze dies tindran una especial intensitat negociadora. Fins i tot Artur Mas sembla trobar a faltar aquelles cimeres de Miravet amb les que havia estat tant crític, o un procés negociador més coordinat entre els partits catalans que nosaltres sempre hem reclamat però amb el que CiU s’ha mostrat, al menys fins ara, tant reticent. També hi ha qui s’estranya del paper del PSC en aquestes negociacions. Un paper molt actiu, impulsant cap a l’acord des de la defensa del projecte aprovat pel Parlament però també des de la conseqüent defensa d’un model federal per a Espanya. Això ens porta de vegades a seure als dos costats de la taula negociadora, sí. Però amb l’únic objectiu de fer possible un acord que sigui bo per a Catalunya i bo per a Espanya.
Però la política no comença i acaba amb l’Estatut. Sols cal llegir la intervenció de Celestino Corbacho en el decurs del sopar de nadal organitzat pel PSC de L’Hospitalet. En ell es parla de regeneració urbana, d’immigració, d’oportunitats econòmiques i socials, de gestió municipal i d’una política inspirada per valors d’esquerres que té el seu senyal d’identitat en una connexió permanent amb la ciutadania.
També cal destacar la polèmica generada al voltant de l’informe elaborat pel Consell Audiovisual de Catalunya sobre la COPE (aquí el trobareu en versió castellana). La polèmica ha pujat tant de to com fins a impugnar l’existència d’autoritats reguladores independents en el camp audiovisual. Trobareu bons arguments en favor de l’existència d’aquest tipus d’autoritats i de la seva capacitat sancionadora en un bon article de Joan Botella.
També us pot resultar d’interès la lectura de l’article de José Montilla sobre la celebració de la cimera de l’Organització Mundial de Comerç a Hong Kong, l’anàlisi sobre les perspectives econòmiques pel 2006 signat per Joseph Stiglitz a El País, o la reflexió sobre el futur de l’esquerra desenvolupada per Ramón Jáuregui. Els debats que apunten els articles de Jáuregui i Stiglitz estan ja a l’ordre del dia i els haurem de prestar la màxima atenció. Entre d’altres coses per no caure en l’error dels que oposen competitivitat i cohesió social. Sabíeu que dels cinc primers països en el rànquing de competitivitat global del World Economic Forum tres són Finlàndia, Suècia i Dinamarca –països d’elevada cohesió social? Sabíeu que en l’edició especial de Newsweek dedicada als grans temes del 2006 hi figura de forma destacada un article de Göran Persson –primer ministre suec- en el que fa una vigorosa defensa del model suec? Com a il·lustració del seu article hi ha un gràfic en el que es mostra com Suècia té uns impostos que són superiors en un 44% a la mitjana dels països de l’OCDE i una despesa social en termes de percentatge del PNB que és un 32% superior a la mitjana dels països de l’OCDE. Per cert, aquestes dues dades no són contradictòries amb aquestes altres: Suècia té una previsió de creixement del 3.2% per al 2006 (un 60% per sobre de la mitjana dels països de l’OCDE) i una taxa d’atur del 5.6% (un 27% per sota de la mitjana dels països de l’OCDE).
Acabo. No sense denunciar l’actitud del PP, altre cop antidemocràtica, de negar-se a rebre el President electe de Bolívia, Evo Morales. En desgreuge, l’article d’Antoni Gutiérrez-Rubí celebrant la “chompa” (jersei) d’Evo Morales (aquí el trobareu en versió castellana). Per cert, avui mateix El Periódico publica un treball més llarg d’Antoni Gutiérrez-Rubí sobre el mateix tema en el seu suplement de diumenge.
Recomanació d’enllaços d’interès realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
http://www.comunicacionelectoral.com
Els dies 29 i 30 de novembre de l’any passat es va celebrar el IV Seminari Internacional de Comunicació Política i Electoral on s’analitzaven les implicacions de les tecnologies i els mitjans socials a la política. Tot i que encara no es troben els continguts de les diferents intervencions, podeu descarregar i sentir el Podcast genèric que van preparar sobre el Seminari i veure algunes fotos dels participants.
Com utilitzar Internet per millorar la comunicació dels governs municipals, autonòmics i nacionals; com aprofitar els recursos que ens ofereixen les noves tecnologies per desenvolupar una campanya electoral, mobilitzar votants i/o planificar la comunicació política… són alguns dels temes que plantejava el Seminari. I, per donar respostes i debatre algunes d’aquestes qüestions, es va comptar amb ponents destacats com: Alastair Campbell, el gran spin doctor de Tony Blair, David Mathieson, periodista i ex assessor del ministre d’Afers Exteriors Britànic, Robin Cook. Mathieson ha seguit amb atenció el fenomen de la política 3.0 i va publicar aquest article sobre la revolta ciutadana contra el govern d’Aznar tot just després de la victòria socialista. Hi van participar, també entre d’altres, Nicco Mele, webmàster de la campanya de Howard Dean i el responsable d’aquesta campanya de comunicació, la més rellevant a la xarxa dels últims temps, Joe Trippi, que va publicar un llibre molt recomanable: “The Revolution Will Not Be Televised”.
versión castellana
<< Inici