Visca el nou Estatut!
A continuació trobareu dos articles meus publicats avui, respectivament, al setmanari ACTUAL i al diari Expansión.
Visca el nou Estatut!
El passat dissabte dia 21 de gener, el President del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, i el President de CiU, Artur Mas, van arribar a un acord per a assegurar l’aprovació del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Sense menystenir la importància de la negociació desenvolupada per Josep Antoni Duran Lleida i Artur Mas, l’acord es fonamenta en el treball conjunt desenvolupat al llarg de dos mesos per les forces polítiques que vam aprovar el text el 30 de setembre al Parlament de Catalunya. Ningú no discuteix que Mas ha obtingut un important rèdit en termes d’imatge, però això no desmereix en absolut un mèrit col•lectiu i posa de relleu la generositat dels que han sabut renunciar a un legítim protagonisme que hagués pogut dificultar l’acord.
Els socialistes catalans hem acollit l’acord amb entusiasme. Ja dijous dia 19 de gener, en acabar la marató negociadora multilateral de dos dies celebrada a Madrid, vàrem anunciar la nostra disposició a votar favorablement la proposta que feia el PSOE, que coneixíem amb major detall i precisió que cap altra força política. Curiosament, el mateix dijous el diari AVUI publicava una notícia segons la qual CiU rebutjava una proposta de finançament que tenia com a elements estrella la cessió del 50% de l’IVA i dues agències tributàries, la catalana i l’espanyola, consorciades i treballant en règim de “finestreta única”.
A què dèiem sí? A l’oportunitat d’aprovar un gran Estatut, sens dubte el millor de la història de Catalunya, una oportunitat que de cap de les maneres no podíem deixar escapar. Una oportunitat que havia trobat l’oposició més ferotje i despietada de la caverna política i mediàtica espanyola. No es tractava d’una oportunitat política, sinó una oportunitat com a país, la més important dels darrers 25 anys. Així ho crèiem i així ho vam anunciar, explicant les nostres raons, fonamentades en el contingut del acords que ja s’havien assolit i en el coneixement dels marges de maniobra amb què comptava el PSOE per a la seva negociació posterior amb CiU, ERC i ICV-EUiA: Catalunya podrà disposar de molts més recursos amb un sistema de finançament transparent, just i solidari; Catalunya podrà gestionar els seus ports i aeroports; Catalunya podrà gestionar els permisos de treball dels treballadors estrangers en necessària col•laboració amb l’Administració de l’Estat per expedir permisos de residència; Catalunya podrà gestionar la Inspecció de Treball; el Tribunal Superior de Justícia serà la última instància judicial a Catalunya; Catalunya podrà gestionar els ferrocarrils de rodalies; Catalunya podrà gestionar les beques de l’ensenyament obligatori; Catalunya tindrà més competències i més llibertat per a exercir-les; La llengua i cultura catalanes tindran la màxima protecció i projecció social i internacional; Catalunya podrà veure reconeguda la seva singularitat nacional i els seus drets històrics.
En definitiva, amb aquest Estatut, Catalunya guanya i molt, i per això els socialistes li donem ple suport.
Tot i això, a vegades la política no és tant senzilla, i l’acord entre CiU i el PSOE no ha estat exempt de polèmica, sobretot per la reacció que ha generat en les files d’ERC. Era previsible que CiU, un partit que havia estat 23 anys al capdavant de la Generalitat de Catalunya, que no s’havia plantejat mai la reforma de l’Estatut, i que significativament s’havia mantingut els seus 4 últims anys al govern gràcies a un pacte amb el PP que es basava precisament en el compromís de no reformar l’Estatut, voldria aparèixer ara com a màxima garantia del nou Estatut, i que fins i tot condicionaria el seu suport a un protagonisme estelar del seu màxim dirigent, m’atreviria a dir que tots ho sabíem. De fet es tractava de repetir la jugada que tant rendiments els havia donat en la negociació final al Parlament de Catalunya.
Ningú no pot creure que en una única reunió de 6 hores s’hagi acordat tot l’Estatut ni que s’hagi arribat a acords que no s’hagin construït sobre la feina col•lectiva ja realitzada. En la reunió Mas-Zapatero, preparada per la tripleta Rubalcaba-Montilla-Duran es van acordar alguns aspectes del nou sistema de finançament (sobre la base de la proposta dissenyada per Antoni Castells) i la formula per recollir en el projecte la definició de Catalunya com a nació.
Tot i entendre el malestar d’ERC, crec que seria injust que algú pretengués negar les evidents aportacions d’ERC al text que es proposarà a la Comissió Constitucional i crec també que ERC cometria un error important si ara se’n desentengués de la proposta. En el moment de celebrar que l’aprovació del nou Estatut està ja garantida, només falta que tots els responsables de que això sigui així participin d’aquest triomf col•lectiu que també els pertany. En tot cas, i passi el que passi, Visca el nou Estatut!.
***************************
El empecinamiento del PP
Que el Partido Popular hace ya un tiempo que ha perdido los papeles y la brújula es un hecho, y que algunos veníamos advirtiendo de que esa estrategia acabaría por volverse en su contra también. El ataque constante que ha sufrido el Govern de Catalunya y el Gobierno de España a colación de la tramitación del nuevo Estatuto de Autonomía, no hace sino corroborar lo dicho anteriormente. Es evidente que la inventiva del PP combinada con su mala saña suele convertirse en una mentira tras otra.
La producción de calumnias, falsedades, insultos, amenazas y faltas de respeto ha sido una tónica dominante durante este proceso, y creo que es ahora, cuando parece seguro que habrá Estatuto sin que se rompa nada, cuando debemos recordar algunos de los argumentos utilizados por el Partido Popular. Del nuevo Estatuto se ha dicho de todo, desde que iba a romper España, la Seguridad Social, el poder judicial o el propio PSOE, pasando por que era una reforma encubierta de la Constitución o que era un proceso tutelado por la banda terrorista ETA, hasta que el texto era inconstitucional desde la primera a la última letra. Pues bien, no. No es inconstitucional, no va a romper España, ni la caja de la Seguridad Social, ni el poder judicial, ni el PSOE no es una reforma encubierta de la Constitución, y por supuesto, no es un proceso tutelado por ETA. La constatación una a una de las mentiras emitidas, lejos de provocar una reflexión, ha radicalizado aún más los posicionamientos de la derecha española, y ha abierto una profunda crisis entre el PP de Cataluña y la dirección nacional de su partido.
Conocidos los ejes básicos del acuerdo, Josep Piqué realizó unas declaraciones en las que abogaba por matizar la posición del PP al respecto. Sus palabras encontraron la dura réplica de Angel Acebes. Por si fuera poco, Mariano Rajoy llegó a proponer un referéndum en toda España para que los ciudadanos opinasen sobre el Estatuto. Una propuesta, ésta sí, inconstitucional.
Haría bien Mariano Rajoy en escuchar a Josep Piqué. Se ahorraría así algún ridículo y algún disgusto. ¿Cómo sino seguirá sosteniendo que la propuesta surgida del acuerdo es inconstitucional? ¿O es que citar una resolución del Parlament de Cataluña en el preámbulo del Estatuto es inconstitucional? ¿Cómo seguirá sosteniendo que el modelo de financiación acordado rompe la solidaridad? ¿Acaso desconoce el Sr. Rajoy que dicho modelo parte del respeto a la LOFCA, que es generalizable y que garantiza la aportación a los mecanismos de solidaridad y nivelación fijados por el Estado? ¿Acaso desconoce el Sr. Rajoy que la propuesta cuenta ya con el apoyo de las Comunidades Autónomas gobernadas por el PSOE y el deseo irrefrenable de muchas de las Comunidades gobernadas por el PP de que un modelo así se aplique cuanto antes?
Aunque Rajoy no pueda ni atender las razones de Piqué ni librarse del corsé de Acebes, so pena de excomunión radiofónica, no debería cerrarse del todo a la posibilidad de participar de un acuerdo que es bueno para Cataluña y bueno para España.
Visca el nou Estatut!
El passat dissabte dia 21 de gener, el President del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, i el President de CiU, Artur Mas, van arribar a un acord per a assegurar l’aprovació del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Sense menystenir la importància de la negociació desenvolupada per Josep Antoni Duran Lleida i Artur Mas, l’acord es fonamenta en el treball conjunt desenvolupat al llarg de dos mesos per les forces polítiques que vam aprovar el text el 30 de setembre al Parlament de Catalunya. Ningú no discuteix que Mas ha obtingut un important rèdit en termes d’imatge, però això no desmereix en absolut un mèrit col•lectiu i posa de relleu la generositat dels que han sabut renunciar a un legítim protagonisme que hagués pogut dificultar l’acord.
Els socialistes catalans hem acollit l’acord amb entusiasme. Ja dijous dia 19 de gener, en acabar la marató negociadora multilateral de dos dies celebrada a Madrid, vàrem anunciar la nostra disposició a votar favorablement la proposta que feia el PSOE, que coneixíem amb major detall i precisió que cap altra força política. Curiosament, el mateix dijous el diari AVUI publicava una notícia segons la qual CiU rebutjava una proposta de finançament que tenia com a elements estrella la cessió del 50% de l’IVA i dues agències tributàries, la catalana i l’espanyola, consorciades i treballant en règim de “finestreta única”.
A què dèiem sí? A l’oportunitat d’aprovar un gran Estatut, sens dubte el millor de la història de Catalunya, una oportunitat que de cap de les maneres no podíem deixar escapar. Una oportunitat que havia trobat l’oposició més ferotje i despietada de la caverna política i mediàtica espanyola. No es tractava d’una oportunitat política, sinó una oportunitat com a país, la més important dels darrers 25 anys. Així ho crèiem i així ho vam anunciar, explicant les nostres raons, fonamentades en el contingut del acords que ja s’havien assolit i en el coneixement dels marges de maniobra amb què comptava el PSOE per a la seva negociació posterior amb CiU, ERC i ICV-EUiA: Catalunya podrà disposar de molts més recursos amb un sistema de finançament transparent, just i solidari; Catalunya podrà gestionar els seus ports i aeroports; Catalunya podrà gestionar els permisos de treball dels treballadors estrangers en necessària col•laboració amb l’Administració de l’Estat per expedir permisos de residència; Catalunya podrà gestionar la Inspecció de Treball; el Tribunal Superior de Justícia serà la última instància judicial a Catalunya; Catalunya podrà gestionar els ferrocarrils de rodalies; Catalunya podrà gestionar les beques de l’ensenyament obligatori; Catalunya tindrà més competències i més llibertat per a exercir-les; La llengua i cultura catalanes tindran la màxima protecció i projecció social i internacional; Catalunya podrà veure reconeguda la seva singularitat nacional i els seus drets històrics.
En definitiva, amb aquest Estatut, Catalunya guanya i molt, i per això els socialistes li donem ple suport.
Tot i això, a vegades la política no és tant senzilla, i l’acord entre CiU i el PSOE no ha estat exempt de polèmica, sobretot per la reacció que ha generat en les files d’ERC. Era previsible que CiU, un partit que havia estat 23 anys al capdavant de la Generalitat de Catalunya, que no s’havia plantejat mai la reforma de l’Estatut, i que significativament s’havia mantingut els seus 4 últims anys al govern gràcies a un pacte amb el PP que es basava precisament en el compromís de no reformar l’Estatut, voldria aparèixer ara com a màxima garantia del nou Estatut, i que fins i tot condicionaria el seu suport a un protagonisme estelar del seu màxim dirigent, m’atreviria a dir que tots ho sabíem. De fet es tractava de repetir la jugada que tant rendiments els havia donat en la negociació final al Parlament de Catalunya.
Ningú no pot creure que en una única reunió de 6 hores s’hagi acordat tot l’Estatut ni que s’hagi arribat a acords que no s’hagin construït sobre la feina col•lectiva ja realitzada. En la reunió Mas-Zapatero, preparada per la tripleta Rubalcaba-Montilla-Duran es van acordar alguns aspectes del nou sistema de finançament (sobre la base de la proposta dissenyada per Antoni Castells) i la formula per recollir en el projecte la definició de Catalunya com a nació.
Tot i entendre el malestar d’ERC, crec que seria injust que algú pretengués negar les evidents aportacions d’ERC al text que es proposarà a la Comissió Constitucional i crec també que ERC cometria un error important si ara se’n desentengués de la proposta. En el moment de celebrar que l’aprovació del nou Estatut està ja garantida, només falta que tots els responsables de que això sigui així participin d’aquest triomf col•lectiu que també els pertany. En tot cas, i passi el que passi, Visca el nou Estatut!.
***************************
El empecinamiento del PP
Que el Partido Popular hace ya un tiempo que ha perdido los papeles y la brújula es un hecho, y que algunos veníamos advirtiendo de que esa estrategia acabaría por volverse en su contra también. El ataque constante que ha sufrido el Govern de Catalunya y el Gobierno de España a colación de la tramitación del nuevo Estatuto de Autonomía, no hace sino corroborar lo dicho anteriormente. Es evidente que la inventiva del PP combinada con su mala saña suele convertirse en una mentira tras otra.
La producción de calumnias, falsedades, insultos, amenazas y faltas de respeto ha sido una tónica dominante durante este proceso, y creo que es ahora, cuando parece seguro que habrá Estatuto sin que se rompa nada, cuando debemos recordar algunos de los argumentos utilizados por el Partido Popular. Del nuevo Estatuto se ha dicho de todo, desde que iba a romper España, la Seguridad Social, el poder judicial o el propio PSOE, pasando por que era una reforma encubierta de la Constitución o que era un proceso tutelado por la banda terrorista ETA, hasta que el texto era inconstitucional desde la primera a la última letra. Pues bien, no. No es inconstitucional, no va a romper España, ni la caja de la Seguridad Social, ni el poder judicial, ni el PSOE no es una reforma encubierta de la Constitución, y por supuesto, no es un proceso tutelado por ETA. La constatación una a una de las mentiras emitidas, lejos de provocar una reflexión, ha radicalizado aún más los posicionamientos de la derecha española, y ha abierto una profunda crisis entre el PP de Cataluña y la dirección nacional de su partido.
Conocidos los ejes básicos del acuerdo, Josep Piqué realizó unas declaraciones en las que abogaba por matizar la posición del PP al respecto. Sus palabras encontraron la dura réplica de Angel Acebes. Por si fuera poco, Mariano Rajoy llegó a proponer un referéndum en toda España para que los ciudadanos opinasen sobre el Estatuto. Una propuesta, ésta sí, inconstitucional.
Haría bien Mariano Rajoy en escuchar a Josep Piqué. Se ahorraría así algún ridículo y algún disgusto. ¿Cómo sino seguirá sosteniendo que la propuesta surgida del acuerdo es inconstitucional? ¿O es que citar una resolución del Parlament de Cataluña en el preámbulo del Estatuto es inconstitucional? ¿Cómo seguirá sosteniendo que el modelo de financiación acordado rompe la solidaridad? ¿Acaso desconoce el Sr. Rajoy que dicho modelo parte del respeto a la LOFCA, que es generalizable y que garantiza la aportación a los mecanismos de solidaridad y nivelación fijados por el Estado? ¿Acaso desconoce el Sr. Rajoy que la propuesta cuenta ya con el apoyo de las Comunidades Autónomas gobernadas por el PSOE y el deseo irrefrenable de muchas de las Comunidades gobernadas por el PP de que un modelo así se aplique cuanto antes?
Aunque Rajoy no pueda ni atender las razones de Piqué ni librarse del corsé de Acebes, so pena de excomunión radiofónica, no debería cerrarse del todo a la posibilidad de participar de un acuerdo que es bueno para Cataluña y bueno para España.
versión castellana
<< Inici