diumenge, 7 / maig / 2006

Immaduresa d'ERC

En el cas del nou Estatut es pot aplicar al peu de la lletra la dita popular segons la qual “les alegries duren poc a la casa del pobre”. Mentre divendres, amb motiu de la votació celebrada en el marc de la Comissió General de les Comunitats Autònomes del Senat, podríem haver celebrat sense embuts una nova derrota del PP en el seu intent d’aturar la reforma de l’Estatut, la decisió de la Comissió Executiva d’Esquerra Republicana de revisar la seva posició davant del Referèndum per demanar ara el vot negatiu va ser més que un gerro d’aigua freda.

Enmig del terrabastall, i quan encara no s’ha reunit la direcció del PSC, es fa ben difícil per mi analitzar les conseqüències d’aquests fets i assenyalar el camí a seguir. Però no puc defugir la qüestió. Afortunadament puc començar per reproduir la transcripció de les meves declaracions, fetes minuts després de la votació al Senat i quan encara estaven calents els teletips que anunciaven la nova posició d’ERC. Són declaracions fruit d’una reflexió apressada per la urgència del moment, a penes compartides amb Manuela de Madre i, telefònicament, amb el Primer Secretari del PSC. Aquí les teniu:

“Quería subrayar la importancia y la felicidad de este momento para los que desde el principio hemos apostado por una mejora del autogobierno de Catalunya, lo hemos conseguido en una dura lucha contra las posiciones reaccionarias y centralistas del PP que una vez más ha sido hoy derrotado democráticamente en esta Cámara”.

“Para nosotros la decisión de la Ejecutiva de Ezquerra supone una enorme decepción. Es una decisión grave. La dirección de ERC se había comprometido con nosotros a que este momento no llegaría. Es obvio que la dirección de ERC no ha podido mantener su compromiso por dificultades internas en su partido. Nosotros queremos respectar lógicamente las decisiones democráticas de los partidos y no queremos inmiscuirnos en sus problemas internos, pero sin duda hemos de señalar hoy que esta decisión de Esquerra es de una enorme gravedad, no sé qué acabará pasando el sábado [en la reunió del Consell Nacional d’ERC], yo creo que ellos tampoco. No sería la primera vez que una decisión de la Comisión Ejecutiva de ERC sobre el Estatuto se ve luego desbordada o desautorizada por su partido. Por lo tanto esperaremos a que se haga definitiva para hacer una valoración en firme. Porque realmente hemos valorado ya tantas posiciones de ERC que no querríamos añadir por nuestra parte ni un gramo más de confusión a una situación muy delicada por la que está atravesando este partido y especialmente su dirección”.

“Nosotros lo que queríamos señalar sobre todo son los efectos políticos que tiene. Nunca en la historia de Catalunya el autogobierno había llegado tan lejos como con este nuevo Estatuto. Y nunca en la historia del catalanismo político un partido catalanista había negado un avance del autogobierno. Por lo tanto nos hallaríamos ante un hecho de una extraordinaria gravedad, que no queremos minimizar. Lo que pasa es que también seguidamente he de decirles: nuestra voluntad y nuestra obsesión es que este Estatuto vea la luz, y para eso lo que necesita es que sean los ciudadanos y ciudadanas los que le den su apoyo. Y por lo tanto sea cual sea la decisión de ERC nuestra principal obsesión, y dedicación, y empeño, va a ir hacia la aprobación del Estatuto el próximo 18 de junio. Probablemente el día siguiente habrá que reflexionar sobre los efectos si es que se confirmase esa posición de ERC. Lo que si que les puedo avanzar, en cualquier caso, es que el presidente de la Generalitat tiene nuestro máximo apoyo para tomar cualquier decisión que estime necesaria y oportuna en este momento trascendente para el autogobierno de Catalunya”.

“Quiero agradecer la posición del Senador Carles Bonet [ERC-Entesa Catalana de Progrés] que con su voto ha facilitado en todo momento que el texto saliera adelante. Ha cumplido en lo que realmente cuenta”.

“El PP ha cosechado una nueva derrota de su aislamiento. Tiene un punto de alegría, que es esa propuesta de la dirección de ERC. Porque sin duda los motivos son bien distintos, pero el efecto de un no es negar la aprobación de un Estatuto que pone el autogobierno de Catalunya más alto que nunca en la historia. Y ese era un objetivo que hasta hoy sólo era el objetivo de la derecha española y que a partir del sábado, si así lo decide ERC y las juventudes de ERC, puede ser compartido por una fuerza del catalanismo político que además es parte del Gobierno de Catalunya, ha sido parte del acuerdo del Tinell, y ha estado en el origen de este esfuerzo de reforma del Estatuto que nosotros hoy queremos celebrar que haya llegado a un buen puerto en el Senado. Y por lo tanto nosotros, a pesar de la gravedad del momento que señala la posible decisión por parte de quien pueda tomarla en ERC, nosotros sí que queremos aprovechar el día para celebrar una victoria que, repito, sólo puede quedar empañada si por primera vez en la historia un partido catalanista niega la posibilidad de avanzar en el autogobierno que, pues este y no otro, sería el resultado de una victoria del no en el referéndum del próximo 18 de junio”.

A preguntes sobre l’eventualitat d’una sortida d’ERC del Govern de la Generalitat vaig dir:

“El PSC, el grupo parlamentario socialista, da su pleno apoyo al presidente de la Generalitat para tomar cualquier iniciativa o decisión que considere oportuna en este terreno. Y es el presidente de la Generalitat el único que puede tomarla. Y le he dicho que desde el punto de vista de las obligaciones del Partido Socialista en estos momentos es culminar con éxito la semana que viene la aprobación el proyecto y ganar el sí en el referéndum. Nosotros la reflexión política que va más allá de estrictamente la continuidad o no de ERC en estos momentos en el gobierno de Catalunya la haremos el día 19 de junio. Pero de aquí a entonces, y lo repito, el presidente de la Generalitat tiene nuestro total apoyo para tomar cualquier medida o decisión que entienda oportuna para el gran objetivo que tenemos que es asegurar la coherencia del gobierno, asegurar la aprobación el Estatuto, y asegurar que las políticas de izquierda que están en la base del Acuerdo del Tinell sigan adelante”.

Dissabte, el Consell Nacional d’ERC, de forma unànime, va recolzar la nova proposta feta per la seva Comissió Executiva, després que la proposta inicial fos àmpliament rebutjada per les bases d’Esquerra en el seu procés assembleari. ERC, però, tornava a afirmar que s’abstindria en la votació del Ple del Senat que se celebrarà dimecres per tal de no obstaculitzar l’aprovació de l’Estatut. No pocs comentaristes han subratllat el que pot tenir d’incongruent aquesta posició. Personalment he de dir que el fet que la majoria dels Senadors d’ERC hagin estat elegits en el marc de l’Entesa Catalana de Progrés empara aquesta decisió.

Em va saber greu que Carod, en presentar els acords del Consell Nacional d’ERC, digués que ells se senten còmodes en el Govern de Catalunya i que “si altres se senten incòmodes, que se’n vagin”. Francament, són declaracions que no fan per ell. Són patètiques. Sols trobo com a explicació les dificultats de Carod en el seu propi partit. Tampoc no em sembla raonable que Carod digui que la direcció d’ERC no s’havia compromès a evitar el NO. Tot Catalunya sap que la direcció d’ERC i particularment Josep-Lluís Carod-Rovira han intentat evitar el NO. El propi Joan Puigcercós el 14 d’abril que parlava d’una “tercera via” entre el “bloc reformista regional” que defensa el SI, i el NO del PP a qui va acusar “d’instrumentalitzar el referèndum per anar contra Catalunya”. I ja sabem que Carod a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, després d’escoltar la intervenció de Mariano Rajoy va dir: “A un independentista como yo, oyendo hoy ciertos discursos, le entran ganas de votar SI al Estatuto”.

És evident que la direcció d’ERC ha estat desautoritzada per les bases del partit. No els agradava l’Estatut, però no volien fer res que impedís la seva aprovació. I per això demanaven un “vot nul polític amb papereta alternativa”. Ara diuen que tota la culpa la té el pacte Mas-ZP. Però aquest és un pacte del 21 de gener, i ara és el mes de maig. Què ha fet la direcció d’ERC des de llavors ençà? Alimentar un discurs que feia inevitable la revolta de les seves bases. L’argument de la militància era impecable: “Si ens dieu que l’Estatut és tan horrorós, com és que no votem que NO?”. Però ni en els discursos més abrandats de dirigents d’Esquerra, no ha mancat mai l’admissió que el nou Estatut és superior al vigent, que suposa un avenç -massa modest, en la seva opinió, però en tot cas un avenç. I aquesta i no altra és la qüestió: sigui quin sigui el motiu per votar NO -i és obvi que PP i ERC ho fan per motius oposats-, el resultat és el mateix: negar a Catalunya un avenç en el seu autogovern.

Crec que amb aquesta decisió, ERC ha demostrat una manca de maduresa política impròpia d’un partit que afirma constantment la seva vocació de govern. Perquè, com diu Shakespeare, “Som el que fem, no el que diem i menys encara el que creiem que som”. En aquest sentit crec que ERC necessita una profunda reflexió i revisió interna. Per què ho dic això?

En primer lloc, perquè les bases d’ERC han desautoritzat la seva direcció. Com podrà a partir d’ara la direcció d’ERC establir acords amb ningú? Com podrà evitar una natural desconfiança en els seus interlocutors, que mai no sabran del cert si les bases ratificaran o no els acords presos per la direcció d’ERC?

En segon lloc, perquè les bases d’ERC han pres una decisió que objectivament sols pot produir -en cas de vèncer- una frenada en l’avenç de l’autogovern de Catalunya sense oferir cap alternativa viable.

ERC no pot dir ara que sols hagués acceptat l’Estatut aprovat el 30 de setembre Al Parlament, quan des del primer moment havia afirmat que era una proposta per negociar, que, lògicament, la proposta de partida era més ambiciosa que el resultat que raonablement es podia obtenir d’aquesta negociació. O no era ERC la que de vegades deia que CiU s’estava instal·lant en el maximalisme? En el marc polític i constitucional actual, amb qui es pot pactar un Estatut que no sigui el PSOE? Vol desconèixer ERC que en les darreres eleccions generals el PP va obtenir 9.763.144 vots? Vol desconèixer ERC la ferotge campanya del PP contra l’Estatut, absolutament congruent amb el vot negatiu del PP al Congrés, al Senat i al Referèndum?

En tercer lloc, perquè, amb la seva decisió, ERC ha introduït grans incerteses sobre el futur del Govern catalanista i d’esquerres. És aviat per calibrar els efectes de tot plegat. Però no poden ser gaire bons precisament.

En tot cas, els socialistes treballarem per assegurar l’aprovació del nou Estatut en el ple del Senat el proper dimecres i per assegurar una gran victòria del SI en el Referèndum, conscients com som que una victòria del NO frenaria el nostre autogovern i que una victòria justeta del SI afebliria el potencial del nou Estatut. Són dos escenaris que sols tenen un guanyador clar: la dreta centralista i reaccionària del PP. El President de la Generalitat, més que mai, té tot el nostre suport per prendre les decisions que estimi més adients per assolir aquests objectius. Perquè l’esforç que hem fet fins ara s’ho val. Per cert, al portal web de Nou Cicle en un article recent Lluís Maria de Puig es fa ressò d’aquest esforç. I en el portal web de la Generalitat sobre el nou Estatut trobareu el resultat d’aquest esforç en forma de resum del nou Estatut (aquí el trobareu en versió castellana). Són d’imprescindible lectura les intervencions del President de la Generalitat i de la Presidenta del Grup Socialista en la Comissió General de les Comunitats Autònomes del Senat, així com l’entrevista a Manuela de Madre del diari AVUI.

Per acabar amb el tema estatutari he de dir que m’ha semblat estrambòtica la proposta d’Artur Mas d’ajornar el referèndum. És una proposta que sols s’explica si ve d’algú que oblida que cal posar per els interessos del país per davant de qualsevol altra consideració. Faria bé Artur Mas de fer cas a Josep Antoni Duran Lleida quan diu que cal que ens concentrem a promoure una gran victòria del SI i deixem per després les querelles partidistes.

Acabo, no he pogut parlar ni de la Feria d’Abril, ni de la interessant entrevista que vaig mantenir amb grups animalistes que volen la prohibició de les curses de braus, ni del Congrés de l’Associació de Joves Estudiants de Catalunya celebrat ahir. Tampoc no trobareu els habituals enllaços a d’altres qüestions, sols un d’Emilio Ontiveros en record al desaparegut John Kenneth Galbraith i un article meu dedicat a la polèmica sobre la presència catalana a la UNESCO. Ho sento, però avui era obligat que em centrés en el tema que més m’ha ocupat en els darrers 27 mesos. Però no vull deixar de felicitar els socialistes de Girona per la iniciativa d’organitzar demà dilluns 8 de maig a les 20 hores al Centre Cultural la Mercè, una conferència de Daniel Innerarity sobre “El futuro de las utopías políticas”.

Permeteu-me fer al final una breu cita de Salvador Espriu a La pell de brau VII:

(...)
nosaltres, amb un lleu somriure
que ens apropa el record
dels pares i dels avis,
responem només:
-En el nostre somni, sí.



ZW núm. 38 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.pointblog.com

Si la setmana passada parlàvem de la blogosfera hispana avui ho fem de la blogosfera política francesa, tema que ocupa part de les notícies d’actualitat internacional darrerament. El magazine Pointblog.com, un dels primers blocs francòfons dedicats al fenomen bloc i la rellevància d’Internet en els nostres dies, ofereix (a més d’un interessant apartat sobre llibres relacionats amb el tema o un altre sobre com construir el propi diari) un seguiment sobre l’activitat dels polítics i els seus blocs.

En aquest context, Pointblog era dels primers en fer-se ressò de l’estudi impulsat per PolitiBuzz, una iniciativa centrada en l’anàlisi de les audiències i les informacions que circulen a la xarxa a través dels blocs i en saber de quin polític es parla més i en quin sentit. PolitiBuzz realitza estudis concrets en diverses etapes, observant les grans tendències de la dreta i de l’esquerra, de què i de qui se’n parla, quina és la cartografia dels blocs i la seva retroalimentació, quins són els blocs més influents a l’hora de crear opinió, què es diu i en quin sentit dels principals politics francesos, quina evolució van tenint al llarg de l’estudi, etc.

En aquesta línia, un altre dels casos a destacar seria l’Estudi de la Universitat de Tecnologia de Compiègne (UTC) que va tractar la interrelació dels blocs a favor del Sí i del NO i la seva influència en els resultats finals del referèndum francès sobre la Constitució Europea.

Tornant a l’actualitat, la socialista Ségolène Royal és una de les protagonistes de la blogosfera francesa amb el seu bloc “Désirs d’avenir”, un fòrum obert a la participació i opinió sobre qüestions diverses. Té l’objectiu d’escoltar i atendre els comentaris per actuar d’una manera més eficaç, desenvolupant aquelles iniciatives que puguin ser viables i suposin una millora per als ciutadans; els blocs de Nicolas Sarkozy, Dominique Strauss-Kahn, Le Blog de Pierre Moscovici, Le Blog de Lionel Jospin o Le Blog de Socialisme & Démocratie - Jeunes són altres dels blocs estudiats.

Per acabar, ampliant la informació sobre la blogosfera, en aquest cas des de casa nostra, apuntar-vos un nou document per saber més del fenomen bloc i les seves especificitats: Blogosfera: les bitàcoles i l'audiència (Enric Gil i Garcia).