Arguments a dojo

Defensar l'acord que farà possible el nou estatut és ben senzill. Sols cal recordar que suposa un gran avenç amb respecte de l'Estatut vigent, que suposarà un increment de l'autogovern i un millor finançament per a Catalunya. Tampoc cal esmerçar gaire esforços per fer evident que la ferotge campanya de la caverna espanyola contra l'Estatut té molt a veure amb l'ambició del projecte. Però arguments no han de faltar. Recomano la lectura dels següents materials:

1. Text que recull la situació actual de l'acord sobre el nou Estatut
2. Versió castellana del text
3. 10 punts que resumeixen els avenços amb respecte de l'Estatut vigent
4. Versió castellana del document
5. Argumentari específic sobre el model de finançament acordat
6. Versió castellana de l'argumentari

No al Tejerèndum, sí al nou Estatut

Si diumenge passat saludàvem feliços l’acord que farà possible l’Estatut, una setmana després la nostra alegria no ha fet sinó créixer. Tindrem nou Estatut. Visca el nou Estatut! Hem rebut moltes felicitacions i també agraïments, dins i fora del PSC. Hi ha un reconeixement especial per a José Luis Rodríguez Zapatero que ha complert amb el seu compromís fent front a una ignominiosa campanya contrària del PP i dels sectors que li donen suport. Zapatero serà a Barcelona el cap de setmana vinent i intervindrà a la sessió del Consell Nacional del PSC on ratificarem el nostre sí a l’acord. Un acord que cal completar encara en la tramitació parlamentària, però un acord que ja avui fa de bon llegir. Aquí el trobareu en versió catalana i aquí el trobareu en versió castellana. Val la pena també que descarregueu l’argumentari que el PSC va començar a repartir divendres amb motiu de l’acte de presentació del llibre sobre l’Estatut que la Manuela i jo varem editar.

Molts han estat els anàlisis i valoracions de l’acord, convé llegir l’entrevista a Pasqual Maragall publicada a El País, l’article de Joan B. Culla, l’article de José Zaragoza (aquí el trobareu en versió castellana), l’entrevista que Esther Jaén em va fer pel diari digital elplural.com, els meus articles al setmanari ACTUAL i al diari Expansión, l’imprescindible article valorant l’acord sobre finançament publicat per Núria Bosch a El Periódico (aquí el trobareu en versió castellana), la reflexió d’Enoch Albertí (aquí la trobareu en versió castellana), així com la conferència pronunciada per Antoni Castells a Madrid al Foro de Nueva Economía, i l’entrevista a José Montilla publicada avui a El Periódico.

Sols falta saber quina serà la posició definitiva d’ERC. Hem reiterat en moltes oportunitats que ERC ha estat imprescindible per arribar fins aquí, que moltes de les seves aportacions estan ja incloses en l’acord que hem subscrit CiU, PSC i ICV-EUiA amb el PSOE. Tot i que encara hi ha un marge per a la negociació i que confiem que ERC sabrà aprofitar-lo per millorar i subscriure finalment l’acord, hem d’afirmar amb contundència que, tal com està avui, l’acord és molt bo per a Catalunya. Tindrem un Estatut molt millor que el de 1979, un nou Estatut que dona resposta a la majoria de qüestions que ens van portar a plantejar la reforma de l’Estatut vigent, que dóna les eines per afrontar el futur amb garanties, millorant l’autogovern i el finançament, ampliant les competències de la Generalitat, garantint plenament la seva capacitat per a exercir-les, i reconeixent la singularitat nacional de Catalunya a partir del reconeixement d’uns drets històrics que s’emparen en l’article 2, en la disposició transitòria segona i altres preceptes de la Constitució espanyola. Serà el millor Estatut de la història i aprofita al màxim el potencial de la Constitució vigent. Els catalans i catalanes no ens perdonaríem que arribéssim al malmetre’l per baralles sobre protagonismes o paternitats. ERC també ha de reflexionar sobre això mentre la campanya de la caverna segueix ben activa com ho demostra la proposta de Rajoy de fer un referèndum sobre el model territorial. Com gairebé sempre, els ninotaires ho expliquen magníficament amb poques paraules. No al Tejerèndum, sí al nou Estatut!

Aquí trobareu com Tejero respon a la crida de Rajoy, en el moment que la premsa internacional s’interroga sobre el caràcter democràtic del PP a partir de la seva actitud “comprensiva” davant els intents d’ingerència política de alts comandaments de l’exèrcit; veieu aquí com La Vanguardia recull un editorial de The New York Times. Javier Pérez Royo i Ian Gibson reflexionen sobre la pintoresca iniciativa de Rajoy i les seves implicacions.

El coratge de Zapatero ha quedat també demostrat amb el retorn dels papers de la Generalitat incautats a la fi de la guerra civil. Cal subratllar el mèrit de la Comissió de la Dignitat, la Consellera de Cultura, Caterina Mieras, i la Ministra de Cultura, Carmen Calvo, contundent en aquesta entrevista publicada per El País.

Afortunadament queden molts pingüins a Catalunya i Espanya. Si voleu saber què és un pingüí haureu de llegir el llibre d’Enric Juliana, recomanat a Babelia per Lluís Bassets.

Per acabar no em puc estar de felicitar la Fundació Rafael Campalans pels seus esforços d’elaboració, debat i difusió de materials de reflexió política. Podeu trobar-los organitzats temàticament: socialdemocràcia, federalisme, Europa, Estat del benestar i immigració.

Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.observatorioelectoral.org/

Llatinoamèrica desenvoluparà aquest 2006 un nombre d’eleccions presidencials sense precedents, amb un total de 10 processos electorals que han de definir el futur de diversos països, en concret, i de Llatinoamèrica en el seu conjunt. Des dels passats processos de Xile, Bolívia i Hondures fins a les properes eleccions a Costa Rica (febrer), Perú (abril), Colòmbia i República Domincana (maig), Mèxic (juliol), Brasil i Equador (octubre) i Nicaragua (novembre).
Des de l’ espai Observatorio Electoral es vol oferir una àmplia informació, anàlisi i debat sobre els processos electorals i la temàtica associada en el context llatinoamericà, oferint informes diversos classificats per països. També podreu consultar una visió històrica dels resultats electorals dels últims anys.

Una altra font d’informació imprescindible és el Latinobarómetro, un estudi d’opinió pública que s’aplica anualment al voltant de 20.000 entrevistes a 18 països d’Amèrica Llatina representant a més de 400 milions d’habitants. L’Informe Latinobarómetro 2005 mostra l’evolució de 10 anys d’investigacions en profunditat. El suport a la democràcia es manté estable segons els últims estudis, tot i que la satisfacció en relació amb el seu funcionament continua sent baixa.

Altres referències per aprofundir en l’àmbit polític llatinoamericà serien: el Centro Interamericano de Gerencia Política que desenvolupa el Programa de Capacitació per a Líders Democràtics, realitzat amb el suport de l’Organització d’Estats Americans (OEA) i del Banc Interamericà de Desenvolupament (BID), a més d’impulsar la diplomatura de Direcció Avançada de Campanyes Polítiques, amb la Universitat Iberoamericana. I l’argentí Directorio del Estado. El portal del gobierno electrónico, que centra el seu interès en aquells aspectes vinculats al e-government i la creació d’una comunitat iberoamericana que permeti investigar i avançar en aquesta línia d’acció.

Visca el nou Estatut!

A continuació trobareu dos articles meus publicats avui, respectivament, al setmanari ACTUAL i al diari Expansión.

Visca el nou Estatut!

El passat dissabte dia 21 de gener, el President del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, i el President de CiU, Artur Mas, van arribar a un acord per a assegurar l’aprovació del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Sense menystenir la importància de la negociació desenvolupada per Josep Antoni Duran Lleida i Artur Mas, l’acord es fonamenta en el treball conjunt desenvolupat al llarg de dos mesos per les forces polítiques que vam aprovar el text el 30 de setembre al Parlament de Catalunya. Ningú no discuteix que Mas ha obtingut un important rèdit en termes d’imatge, però això no desmereix en absolut un mèrit col•lectiu i posa de relleu la generositat dels que han sabut renunciar a un legítim protagonisme que hagués pogut dificultar l’acord.

Els socialistes catalans hem acollit l’acord amb entusiasme. Ja dijous dia 19 de gener, en acabar la marató negociadora multilateral de dos dies celebrada a Madrid, vàrem anunciar la nostra disposició a votar favorablement la proposta que feia el PSOE, que coneixíem amb major detall i precisió que cap altra força política. Curiosament, el mateix dijous el diari AVUI publicava una notícia segons la qual CiU rebutjava una proposta de finançament que tenia com a elements estrella la cessió del 50% de l’IVA i dues agències tributàries, la catalana i l’espanyola, consorciades i treballant en règim de “finestreta única”.

A què dèiem sí? A l’oportunitat d’aprovar un gran Estatut, sens dubte el millor de la història de Catalunya, una oportunitat que de cap de les maneres no podíem deixar escapar. Una oportunitat que havia trobat l’oposició més ferotje i despietada de la caverna política i mediàtica espanyola. No es tractava d’una oportunitat política, sinó una oportunitat com a país, la més important dels darrers 25 anys. Així ho crèiem i així ho vam anunciar, explicant les nostres raons, fonamentades en el contingut del acords que ja s’havien assolit i en el coneixement dels marges de maniobra amb què comptava el PSOE per a la seva negociació posterior amb CiU, ERC i ICV-EUiA: Catalunya podrà disposar de molts més recursos amb un sistema de finançament transparent, just i solidari; Catalunya podrà gestionar els seus ports i aeroports; Catalunya podrà gestionar els permisos de treball dels treballadors estrangers en necessària col•laboració amb l’Administració de l’Estat per expedir permisos de residència; Catalunya podrà gestionar la Inspecció de Treball; el Tribunal Superior de Justícia serà la última instància judicial a Catalunya; Catalunya podrà gestionar els ferrocarrils de rodalies; Catalunya podrà gestionar les beques de l’ensenyament obligatori; Catalunya tindrà més competències i més llibertat per a exercir-les; La llengua i cultura catalanes tindran la màxima protecció i projecció social i internacional; Catalunya podrà veure reconeguda la seva singularitat nacional i els seus drets històrics.

En definitiva, amb aquest Estatut, Catalunya guanya i molt, i per això els socialistes li donem ple suport.

Tot i això, a vegades la política no és tant senzilla, i l’acord entre CiU i el PSOE no ha estat exempt de polèmica, sobretot per la reacció que ha generat en les files d’ERC. Era previsible que CiU, un partit que havia estat 23 anys al capdavant de la Generalitat de Catalunya, que no s’havia plantejat mai la reforma de l’Estatut, i que significativament s’havia mantingut els seus 4 últims anys al govern gràcies a un pacte amb el PP que es basava precisament en el compromís de no reformar l’Estatut, voldria aparèixer ara com a màxima garantia del nou Estatut, i que fins i tot condicionaria el seu suport a un protagonisme estelar del seu màxim dirigent, m’atreviria a dir que tots ho sabíem. De fet es tractava de repetir la jugada que tant rendiments els havia donat en la negociació final al Parlament de Catalunya.

Ningú no pot creure que en una única reunió de 6 hores s’hagi acordat tot l’Estatut ni que s’hagi arribat a acords que no s’hagin construït sobre la feina col•lectiva ja realitzada. En la reunió Mas-Zapatero, preparada per la tripleta Rubalcaba-Montilla-Duran es van acordar alguns aspectes del nou sistema de finançament (sobre la base de la proposta dissenyada per Antoni Castells) i la formula per recollir en el projecte la definició de Catalunya com a nació.

Tot i entendre el malestar d’ERC, crec que seria injust que algú pretengués negar les evidents aportacions d’ERC al text que es proposarà a la Comissió Constitucional i crec també que ERC cometria un error important si ara se’n desentengués de la proposta. En el moment de celebrar que l’aprovació del nou Estatut està ja garantida, només falta que tots els responsables de que això sigui així participin d’aquest triomf col•lectiu que també els pertany. En tot cas, i passi el que passi, Visca el nou Estatut!.

***************************

El empecinamiento del PP

Que el Partido Popular hace ya un tiempo que ha perdido los papeles y la brújula es un hecho, y que algunos veníamos advirtiendo de que esa estrategia acabaría por volverse en su contra también. El ataque constante que ha sufrido el Govern de Catalunya y el Gobierno de España a colación de la tramitación del nuevo Estatuto de Autonomía, no hace sino corroborar lo dicho anteriormente. Es evidente que la inventiva del PP combinada con su mala saña suele convertirse en una mentira tras otra.

La producción de calumnias, falsedades, insultos, amenazas y faltas de respeto ha sido una tónica dominante durante este proceso, y creo que es ahora, cuando parece seguro que habrá Estatuto sin que se rompa nada, cuando debemos recordar algunos de los argumentos utilizados por el Partido Popular. Del nuevo Estatuto se ha dicho de todo, desde que iba a romper España, la Seguridad Social, el poder judicial o el propio PSOE, pasando por que era una reforma encubierta de la Constitución o que era un proceso tutelado por la banda terrorista ETA, hasta que el texto era inconstitucional desde la primera a la última letra. Pues bien, no. No es inconstitucional, no va a romper España, ni la caja de la Seguridad Social, ni el poder judicial, ni el PSOE no es una reforma encubierta de la Constitución, y por supuesto, no es un proceso tutelado por ETA. La constatación una a una de las mentiras emitidas, lejos de provocar una reflexión, ha radicalizado aún más los posicionamientos de la derecha española, y ha abierto una profunda crisis entre el PP de Cataluña y la dirección nacional de su partido.

Conocidos los ejes básicos del acuerdo, Josep Piqué realizó unas declaraciones en las que abogaba por matizar la posición del PP al respecto. Sus palabras encontraron la dura réplica de Angel Acebes. Por si fuera poco, Mariano Rajoy llegó a proponer un referéndum en toda España para que los ciudadanos opinasen sobre el Estatuto. Una propuesta, ésta sí, inconstitucional.

Haría bien Mariano Rajoy en escuchar a Josep Piqué. Se ahorraría así algún ridículo y algún disgusto. ¿Cómo sino seguirá sosteniendo que la propuesta surgida del acuerdo es inconstitucional? ¿O es que citar una resolución del Parlament de Cataluña en el preámbulo del Estatuto es inconstitucional? ¿Cómo seguirá sosteniendo que el modelo de financiación acordado rompe la solidaridad? ¿Acaso desconoce el Sr. Rajoy que dicho modelo parte del respeto a la LOFCA, que es generalizable y que garantiza la aportación a los mecanismos de solidaridad y nivelación fijados por el Estado? ¿Acaso desconoce el Sr. Rajoy que la propuesta cuenta ya con el apoyo de las Comunidades Autónomas gobernadas por el PSOE y el deseo irrefrenable de muchas de las Comunidades gobernadas por el PP de que un modelo así se aplique cuanto antes?

Aunque Rajoy no pueda ni atender las razones de Piqué ni librarse del corsé de Acebes, so pena de excomunión radiofónica, no debería cerrarse del todo a la posibilidad de participar de un acuerdo que es bueno para Cataluña y bueno para España.

Madre no hay más que una

Avui, amb sentit de l'humor, vull reconèixer l'esforç de Manuela de Madre en el procés de negociació sobre el nou Estatut.

Tindrem el nou Estatut!

Tocada la una de la matinada rebo la trucada telefònica d'Alfredo Pérez Rubalcaba en la que em confirma que el President Rodríguez Zapatero ha arribat a un acord amb Artur Mas i Josep Antoni Duran Lleida sobre el projecte de reforma de l'Estatut de Catalunya. Crec que ja podem dir sense por a equivocar-nos que tindrem Estatut! Ara tothom entendrà perquè dijous vaig anunciar que sol·licitaria de la direcció del PSC el seu suport a la proposta que hem preparat conjuntament amb el PSOE. Aquest és, doncs, un motiu de gran satisfacció per a tots i totes els que hem treballat per tal de fer possible l'aprovació d'un nou Estatut, i pels catalans i catalanes que desitgen més autogovern pel nostre país.

Avui, més que mai, hem de recordar l'origen de tot plegat: l'elecció de Pasqual Maragall com a President de la Generalitat de Catalunya i la constitució del govern catalanista i d'esquerres el desembre del 2003 i l'investidura de José Luis Rodríguez Zapatero el 2004. Avui és hora de felicitar Maragall, Carod-Rovira i Saura, els socialistes, els republicans i els ecosocialistes. Avui és hora de recordar tots els que han pres part en els treballs de Ponència, grup de treball i Comissió. Mai no agrairé prou la dedicació i l'encert de Lídia Santos i Laia Bonet que han estat decisives en la formulació de les propostes del Grup Socialistes-Ciutadans pel canvi. Avui és hora també de recordar tots aquells i aquelles que han fet un gran esforç negociador. Avui els Socialistes de Catalunya felicitem especialment José Montilla, Manuela de Madre i Antoni Castells. Sense la seva feina, la seva voluntat, la seva tenacitat i les seves aportacions res del que celebrarem a partir d'ara no hagués estat possible.

A la tarda estic gairebé sense forces per seguir escrivint el Diari. Em limitaré a recomanar la lectura de diversos materials.

El discurs de Pasqual Maragall en l'acte d'homenatge a Joan Reventós celebrat avui.

El discurs de José Montilla en l’acte d’homentage a Joan Reventós celebrat avui.
El discurs de Manuela de Madre davant el Comitè Federal celebrat ahir.
El discurs de José Luis Rodríguez Zapatero davant el Comitè Federal celebrat ahir.
Un resum del que vaig dir divendres en un contacte informatiu sobre l’Estatut.
L’entrevista a Michelle Bachelet publicada avui a El País.
Un article sobre de Manuel Castells sobre el Chile de Michelle Bachelet
Un article de El País sobre l’accés de les dones al lideratge polític.
Un article de Luis Yáñez alertant a la vella guàrdia del PSOE de l’error de criticar el nou estil de Zapatero.
L’article de Reyes Mate sobre els papers de Salamanca (també en castellà).
L’article de Manuel Rivas sobre els papers de Salamanca.
L’article de Pilar Rahola donant suport a Zapatero en el cas dels papers de Salamanca.
Els articles de Jaime Arias y Rosa Paz sobre l’acció desaforada d’oposició del PP.
Un article de Josep Ramoneda sobre La batalla del reformismo.
Un curiós article d’Alex Barnet que explica com a Internet es reprodueixen els tòpics i prejudicis ja molt estesos.

Recomanació d’enllaços d’interès realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://pewresearch.org

És un prestigiós centre d’investigació sense finalitat de lucre que proporciona informació sobre temes diversos que configuren les tendències sociopolítiques als EUA i la resta del món. Realitzen informes periòdics basats en enquestes d’opinió publica i investigacions sociològiques fent difusió del seus resultats. El treball del centre s’estructura a través de sis projectes concrets: Pew Research Center for the People & the Press; Stateline.org; Pew Internet & American Life Project; Pew Forum on Religion & Public Life; Pew Hispanic Center i el Pew Global Attitudes Project.

D’aquests, destaquem el web del Pew Internet & American Life Project on trobareu classificats tots els informes que s’han desenvolupat sota diferents àmbits temàtics (evolució d’Internet, dades demogràfiques, tipologia d’activitats online, egovernment, etc.). Un dels estudis més recents (desembre de 2005) parla de com usen Internet els homes i les dones.

Una altra font imprescindible, a nivell internacional, de gran utilitat per consultar dades i obtenir informacions diverses en relació als àmbits de la política i Internet és l’Institute for Politics, Democracy & the Internet. Amb tres objectius bàsics:
1. L’establiment d’una base d’investigació per a l’estudi de la política online,
2. El disseny i la promoció d’estàndards a l’hora de fer campanyes online.
3. La creació i promoció d’un espai públic de bones pràctiques online.

Que la irresponsabilitat no ens faci traïdors

Malgrat sembli impossible, avui penso més en la jornada electoral xilena que en l’Estatut! No cal dir que estic delerós per conèixer els resultats i que espero una victòria clara de la candidata de la Concertació de Partits per la Democràcia, la socialista Michelle Bachelet. Hi ha molts motius perquè això sigui així, n’hi hauria prou amb la pròpia biografia de la candidata socialista! També per la coincidència entre els dos Onzes de Setembre, però sobretot per l’admiració per Salvador Allende i la seva via democràtica al socialisme, i el coneixement personal de la transició xilena, que va començar amb la derrota de Pinochet en el plebiscit que ell mateix havia convocat, presenciat en directe com a observador internacional (junt amb Antonio Santiburcio, el Guti, Joan Ferran i altres). I també a causa de l’amistat trenada al llarg del temps amb Judith Astelarra i Maria Antonieta Saa (ahir alcaldessa i avui diputada del PPD), o el coneixement personal de Ricardo Lagos –amb qui vaig tenir l’oportunitat de fer el porta a porta a la comuna de Huechuraba amb motiu de la seva primera campanya com a candidat a senador. També la col·laboració amb Salvador Goya, Mario Sepúlveda, Núria Ribó i altres en l’organització d’un acte a Barcelona al que es va desplaçar la Tencha (Hortensia Bussi d’Allende). O pel bon record d’un míting en una comuna de la regió metropolitana de Santiago en el que de sobte em van fer saludar en nom del socialisme espanyol amb motiu del plebiscit que va obrir el pas a la democràcia... Tantes coses, tants records, tanta il·lusió... Avui (de matinada) espero celebrar una nova victòria dels progressistes en aquell país germà.

També estic seguint aquests dies la commemoració del 10è aniversari de la mort de François Mitterrand. No us podeu perdre el dossier del Nouvel Observateur, del que el diari El País tradueix avui la singular aportació de Jean Daniel.

El record de grans dirigents socialistes ve a tomb així mateix per la commemoració del segon aniversari de la mort de Joan Reventós. El PSC organitza un seguit d’actes dels que aquí trobareu les corresponents indicacions. Podeu llegir l’article de Raimon Obiols publicat a El País Catalunya el dia següent de la mort del fundador del PSC i les paraules del President de la Generalitat amb motiu de la concessió a Joan Reventós de la Medalla d’Or de la Generalitat.

Els records no han de servir per a la nostàlgia sinó que han de ser l’esperó per seguir endavant en el camí de fer un món més just, que precisa, entre d’altres coses, un decidit impuls europeista. I això és el que ens proposen encertadament Massimo d’Alema, Dominique Strauss-Kahn, Diego López Garrido i altres dirigents socialistes en un interessant article publicat ahir a El País. Per cert, la renovació socialista no és sols reflexió, sinó també acció quotidiana i relleu generacional, com el que vaig presenciar dissabte a Barberà del Vallès on José Antonio Robles cedia la vara d’Alcalde a Anna del Frago que ens va impressionar amb un discurs carregat de valors, compromís personal i il·lusió.

Però, finalment, cal parlar de l’Estatut. I començar potser per la denúncia de la brutal campanya conservadora que va molt més enllà d’oposar-se a l’Estatut sinó que pretén un retrocés de dècades, una campanya que no busca sols que no s’aprovi un nou Estatut sinó que pretén aprofitar aquest procés per acabar amb el govern Zapatero. Aquesta campanya, protagonitzada la passada setmana pel tinent general Mena (ja cessat), la protagonitza aquesta setmana el president del tribunal suprem equiparant el dret dels ciutadans a ser atesos en la seva llengua pròpia al coneixement de les danses populars. Ningú les ha contestat millor que Ferreres...

Des de Catalunya cometríem un greu error si no percebéssim els dos objectius d’aquesta brutal campanya, no sols contra l’Estatut, sinó també contra Zapatero. Ho posa de relleu de forma magistral Juan José Millás en un contundent article.

Així, doncs, està clar que Catalunya hi perdria si aquesta agressiva campanya triomfés, però no sols perquè no tindria un nou Estatut, sinó perquè a Espanya es produiria més d’hora que tard una inflexió centralista i profundament conservadora. Sols cal llegir el discurs pronunciat per José Luis Rodríguez Zapatero al Forum Europa, que reuneix un balanç de la seva gestió i les seves intencions per al 2006, per veure què hi podríem perdre, a més de l’Estatut. Com sóc optimista vaig publicar un article a ABC augurant la derrota de l’estratègia del PP i dels sectors que li donen suport, però és evident que perquè aquesta derrota es produeixi efectivament cal que hi hagi un acord sobre l’Estatut, i que l’acord s’assoleixi en un termini de temps raonable.

Xavier Bru de Sala i Manuel Castells arriben a similars conclusions en sengles articles publicats a La Vanguardia. Sols la caverna guanya si no hi ha acord sobre l’Estatut, sols la caverna guanya si s’eternitzen innecessàriament unes negociacions a causa d’afanys de protagonisme o de plantejaments maximalistes. No ens ho podem permetre. Tots sabem que un procés negociador implica concessions mútues i, per tant, flexibilitat amb respecte de les posicions de partida. En aquest sentit hem vist com alguns avenços produïts en reunions bilaterals queden desmentits en contactes multilaterals i això pot alentir i dificultar la negociació fins a extrems impossibles. En aquest cas no és la prudència la que ens pot fer traïdors, sinó la irresponsabilitat, la incapacitat d’assumir les transaccions de tota negociació. Convé que tots plegats hi reflexionem. Perquè la campanya contra l’Estatut i contra Zapatero ho aprofita tot. Sols cal veure avui mateix la reacció que està suscitant l’acord sobre l’article 111 que regula les competències compartides...

És per això que dijous vaig improvisar sobre la marxa cinc manaments als que ens obliguem els negociadors del PSC:

1. Tot el que facis tindrà com a únic objectiu arribar a un bon acord sobre l’Estatut.
2. Mantindràs la discreció necessària perquè les negociacions arribin a bon port.
3. Renunciaràs a tot protagonisme que pugui dificultar l’acord.
4. No abonaràs cap polèmica que pugui distreure’ns de l’objectiu d’arribar a un acord abans de començar el tràmit parlamentari.
5. Sabràs distingir entre tàctiques de negociació i l’estat real de la negociació.

Potser caldria afegir-ne un altre: sigues conscient que a partir d’ara hi ha el risc que el temps jugui en contra de l’acord.

El tema més difícil segueix essent el del finançament. És imprescindible la lectura de l’article publicat a El Periódico per Núria Bosch per entendre els temes centrals de la negociació i els arguments per defensar la reivindicació catalana d’un canvi de sistema (aquí trobareu la versió castellana).

Per cert, l’oposició a l’existència d’una única agència tributària no hauria de ser tan rígida ni tant sols en un escenari d’espais fiscals separats de l’Estat i de la Generalitat. Com a mostra sols cal llegir el darrer paràgraf del llibre “Financiación autonómica. Problemas y propuestas” de José V. Sevilla Segura (Secretari d’Estat d’Hisenda en el primer govern socialista) publicat l’any passat per la Fundación Alternativas i Exlibris ediciones, amb el suport del Principat d’Astúries.

“La solución más adecuada, teniendo en cuenta el actual sistema de financiación autonómica y el punto de partida del proceso de descentralización, sería utilizar una administración tributaria única –lo cual satisfaría las exigencias de racionalidad técnica y eficiencia económica- pero independiente del gobierno central, en realidad independiente de todo gobierno, lo cual debería eliminar las suspicacias de cualquier comunidad en materia de autonomía decisional”.

“Esa administración tributaria, profesional e independiente sería la encargada de gestionar, en todo caso, el bloque de los tributos cedidos/compartidos y podría asimismo, mediante acuerdo, hacerse cargo de otras exacciones. Sería pues, una administración al servicio de todos los gobiernos, central y autonómicos, y debería, por tanto, rendir cuentas de su gestión ante todos ellos, de acuerdo con los encargos y compromisos asumidos”.

Acabo. És també de lectura obligada el discurs del President de la Generalitat a Lleida en la que marca el rumb del govern catalanista i d’esquerres per a l’any 2006. I pel debat més de fons sobre les relacions entre Catalunya i el conjunt d’Espanya caldrà llegir el llibre d’Enric Juliana, “La España de los pingüinos”, del que La Vanguàrdia publica avui en primícia el primer capítol.

Recomanació d’enllaços d’interès realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

www.adbusters.org

ARTivisme (artistes que articulen, través de les seves creacions artístiques, un marc per a la reflexió, la crítica i/o la participació a l’entorn de temes polítics i socials), és un dels moviments de la nova política que pot generar suggerents i impactants formes de participació i acció política.

Dins d’aquest gran moviment, els grups més coneguts són els que es treballen a l’entorn contrapublicitat. Adbusters, és el grup pioner i és configura com una xarxa global d’artistes, escriptors, pensadors, etc., que volen configurar un nou moviment social activista en aquesta nova era de la informació, amb l’objectiu d’enfrontar-se a les estructures de poder existents i treballar per aconseguir un canvi important en la manera de viure en aquest segle XXI.

Per acabar, a casa nostra, ARTnodes reflexiona sobre el net-art i la societat oferint un site de referència intel·lectual per a tots els interessats en la confluència entre art, ciència i noves tecnologies.

Els cinc manaments del bon negociador

En un contacte amb els mitjans de comunicació que s'han desplaçat avui a Solius-Santa Cristina d'Aro per cobrir la Trobada del Grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel canvi, he enunciat els “Cinc Manaments” que seguim els negociadors de l´Estatut per part dels socialistes catalans. Aquests “manaments” són els següents:

1. Tot el que facis tindrà com a únic objectiu arribar a un bon acord sobre l´Estatut.
2. Mantindràs la discreció necessària perquè les negociacions arribin a bon port.
3. Renunciaràs a tot protagonisme que pugui dificultar l´acord.
4. No abonaràs cap polèmica que pugui distreure´ns de l´objectiu d´arribar a un acord abans d´acabar gener.
5. Sabràs distingir entre tàctiques de negociació i l´estat real de la negociació.

Els socialistes valorem molt positivament els avenços en el procés negociador. De fet, cada dia que passa estem més a prop de l'acord. Per a nosaltres, la retirada del projecte no és una opció vàlida perquè els catalans volen majoritàriament un bon acord i, avui per avui, les condicions per aquest bon acord ja hi són.

El President fixa el rumb pel 2006

En un important discurs pronunciat a Lleida el President de la Generalitat fixa el rumb per a l'any 2006.

Enyora el PP els temps d'Alianza Popular?

Reprenc avui el contacte amb els lectors passavolants i els 325 subscriptors del meu Diari després de dues setmanes d’interrupció. Una interrupció que ha tingut molt poc de vacacional ja que, com és sabut, les negociacions estatutàries no han estat en absolut interrompudes al llarg d’aquests dies. Més aviat tot el contrari. Però, primer de tot, vull felicitar Lluís Maria Todó, guanyador enguany del Premi Josep Pla amb la seva novel·la “El mal francès”. Els que tenim la sort de conèixer-lo i els que ja han gaudit llegint “El joc del mentider”, “L’adoració perpètua” o “El cant dels adéus” estem d’enhorabona.

Però avui ningú no entendria que no comencés parlant de la lamentable ingerència del tinent general Mena Aguado en el debat polític en el decurs de una intervenció pública amb motiu de la celebració de la pasqua militar. No cal dir que recolzem la rotunditat de l’actuació del Ministre de Defensa així com la sol·licitud de cessament formulada pel cap de l’estat major de la defensa, decisió que haurà de prendre el Consell de Ministres el proper divendres. Aquest incident, que sols ha servit per mostrar un cop més la normalitat democràtica i el legítim exercici d’autoritat del poder polític, no tindria cap conseqüència rellevant si no fos perquè ha anat acompanyat d’una actitud comprensiva per part del Partido Popular. Les declaracions del portaveu del PP, senyor Elorriaga, no han estat desautoritzades per Mariano Rajoy. En aquest sentit, les assenyades declaracions de Josep Piqué, que no han passat desapercebudes, no eximeixen el Partit Popular d’una gravíssima responsabilitat. En democràcia, l’exèrcit no fa política, no n’ha de fer, es sotmet a l’autoritat dels poders públics, i s’absté d’emetre opinions polítiques que no li corresponen. I quan un partit polític desconeix aquesta regla democràtica bàsica, especialment en un país com el nostre en el que l’anterior tradició d’intervencionisme polític de l’exèrcit no va portar més que desgràcies, està posant de relleu greus llacunes en el seu compromís democràtic o, fins i tot, l’enyorança d’èpoques passades feliçment superades per part de la immensa majoria dels ciutadans. El que havia de ser un viatge al centre del PP s’està convertint en un retrocés de dècades. El PP, que ha pres part activa en a la campanya d’intoxicació i dramatisme amb la que es vol boicotejar el procés d’aprovació del nou Estatut de Catalunya, és també responsable de la creació d’un clima enrarit que pretén enverinar la política espanyola. La millor manera de combatre aquest clima és culminar l’acord sobre el nou text estatutari per demostrar que totes les intoxicacions eren falses, que el nou Estatut no trenca res, ni la unitat d’Espanya, ni la unitat del poder judicial, ni la caixa única de la seguretat, ni implica una erosió dels drets dels ciutadans. Els partits compromesos en aquestes negociacions estem d’acord en arribar a aquest acord abans d’acabar gener. I els termes de l’acord estan ja dibuixats amb un elevat grau de concreció. Res no ens impedeix acabar bé la feina per desemmascarar els falsos profetes de l’apocalipsi i demanar-los-hi responsabilitats per un intent fallit d’enfrontar els ciutadans i les Comunitats Autònomes des de la manipulació al servei d’un pervers interès sectari. O serà que tenen com a assessor a un deixeble de Karl Rove, com sembla apuntar l’article de Xavier Batalla?

El soroll provocat pels enemics de l’Estatut no ha de fer minvar la qualitat del debat ni dels arguments. En aquest sentit fa de bon llegir l’article de Javier Pérez Royo valorant positivament la metodologia emprada pel grup socialista a l’hora de formular les seves esmenes al text estatutari. O l’equanimitat de Ramón Jáuregui, portaveu del grup socialista a la Comissió Constitucional del Congrés en valorar el procés negociador. O l’intel·ligent article de Joan Saura que nega la contradicció entre igualtat i diversitat. A través d’un altre enfocament Josep Maria Vallès arriba a les similars conclusions. Cal destacar també sengles articles de suport signats per Francisco Bustelo i Ignacio Sotelo. Josep Ramoneda alerta sobre els riscos d’un fracàs que sols beneficiaria el PP i posaria una falca entre Catalunya i Espanya.

D’imprescindible lectura resulta l’article de Santiago Carrillo que analitza l’estratègia de la dreta contra Zapatero i alerta els sectors progressistes sobre els efectes negatius que es derivarien del triomf d’aquest designi.

Malgrat les dificultats presents i els obstacles que encara hem de vèncer subscric l’optimisme que traspuava el missatge de cap d’any del President Maragall.

Tot apunta a que els propers quinze dies tindran una especial intensitat negociadora. Fins i tot Artur Mas sembla trobar a faltar aquelles cimeres de Miravet amb les que havia estat tant crític, o un procés negociador més coordinat entre els partits catalans que nosaltres sempre hem reclamat però amb el que CiU s’ha mostrat, al menys fins ara, tant reticent. També hi ha qui s’estranya del paper del PSC en aquestes negociacions. Un paper molt actiu, impulsant cap a l’acord des de la defensa del projecte aprovat pel Parlament però també des de la conseqüent defensa d’un model federal per a Espanya. Això ens porta de vegades a seure als dos costats de la taula negociadora, sí. Però amb l’únic objectiu de fer possible un acord que sigui bo per a Catalunya i bo per a Espanya.

Però la política no comença i acaba amb l’Estatut. Sols cal llegir la intervenció de Celestino Corbacho en el decurs del sopar de nadal organitzat pel PSC de L’Hospitalet. En ell es parla de regeneració urbana, d’immigració, d’oportunitats econòmiques i socials, de gestió municipal i d’una política inspirada per valors d’esquerres que té el seu senyal d’identitat en una connexió permanent amb la ciutadania.

També cal destacar la polèmica generada al voltant de l’informe elaborat pel Consell Audiovisual de Catalunya sobre la COPE (aquí el trobareu en versió castellana). La polèmica ha pujat tant de to com fins a impugnar l’existència d’autoritats reguladores independents en el camp audiovisual. Trobareu bons arguments en favor de l’existència d’aquest tipus d’autoritats i de la seva capacitat sancionadora en un bon article de Joan Botella.

També us pot resultar d’interès la lectura de l’article de José Montilla sobre la celebració de la cimera de l’Organització Mundial de Comerç a Hong Kong, l’anàlisi sobre les perspectives econòmiques pel 2006 signat per Joseph Stiglitz a El País, o la reflexió sobre el futur de l’esquerra desenvolupada per Ramón Jáuregui. Els debats que apunten els articles de Jáuregui i Stiglitz estan ja a l’ordre del dia i els haurem de prestar la màxima atenció. Entre d’altres coses per no caure en l’error dels que oposen competitivitat i cohesió social. Sabíeu que dels cinc primers països en el rànquing de competitivitat global del World Economic Forum tres són Finlàndia, Suècia i Dinamarca –països d’elevada cohesió social? Sabíeu que en l’edició especial de Newsweek dedicada als grans temes del 2006 hi figura de forma destacada un article de Göran Persson –primer ministre suec- en el que fa una vigorosa defensa del model suec? Com a il·lustració del seu article hi ha un gràfic en el que es mostra com Suècia té uns impostos que són superiors en un 44% a la mitjana dels països de l’OCDE i una despesa social en termes de percentatge del PNB que és un 32% superior a la mitjana dels països de l’OCDE. Per cert, aquestes dues dades no són contradictòries amb aquestes altres: Suècia té una previsió de creixement del 3.2% per al 2006 (un 60% per sobre de la mitjana dels països de l’OCDE) i una taxa d’atur del 5.6% (un 27% per sota de la mitjana dels països de l’OCDE).

Acabo. No sense denunciar l’actitud del PP, altre cop antidemocràtica, de negar-se a rebre el President electe de Bolívia, Evo Morales. En desgreuge, l’article d’Antoni Gutiérrez-Rubí celebrant la “chompa” (jersei) d’Evo Morales (aquí el trobareu en versió castellana). Per cert, avui mateix El Periódico publica un treball més llarg d’Antoni Gutiérrez-Rubí sobre el mateix tema en el seu suplement de diumenge.



Recomanació d’enllaços d’interès realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.comunicacionelectoral.com

Els dies 29 i 30 de novembre de l’any passat es va celebrar el IV Seminari Internacional de Comunicació Política i Electoral on s’analitzaven les implicacions de les tecnologies i els mitjans socials a la política. Tot i que encara no es troben els continguts de les diferents intervencions, podeu descarregar i sentir el Podcast genèric que van preparar sobre el Seminari i veure algunes fotos dels participants.

Com utilitzar Internet per millorar la comunicació dels governs municipals, autonòmics i nacionals; com aprofitar els recursos que ens ofereixen les noves tecnologies per desenvolupar una campanya electoral, mobilitzar votants i/o planificar la comunicació política… són alguns dels temes que plantejava el Seminari. I, per donar respostes i debatre algunes d’aquestes qüestions, es va comptar amb ponents destacats com: Alastair Campbell, el gran spin doctor de Tony Blair, David Mathieson, periodista i ex assessor del ministre d’Afers Exteriors Britànic, Robin Cook. Mathieson ha seguit amb atenció el fenomen de la política 3.0 i va publicar aquest article sobre la revolta ciutadana contra el govern d’Aznar tot just després de la victòria socialista. Hi van participar, també entre d’altres, Nicco Mele, webmàster de la campanya de Howard Dean i el responsable d’aquesta campanya de comunicació, la més rellevant a la xarxa dels últims temps, Joe Trippi, que va publicar un llibre molt recomanable: “The Revolution Will Not Be Televised”.