Obstaculitzar l'Estatut és trair Catalunya

El brogit estatutari em deixa poc temps per respondre els correus electrònics i preparar l’actualització setmanal del meu bloc, i estic corrent el risc de dedicar més temps a cercar materials que a traslladar la meva pròpia visió de les coses.

Per això avui vull començar amb una reflexió molt personal: a cop de manifestació no n’hi ha prou per fer front al PP. No és que vulgui menystenir el paper de la mobilització popular com a expressió de sentiments col·lectius i de toc d’atenció als representants públics i les institucions. És infinitament millor viure en una societat amb una forta consciència cívica i crítica que en un context de passotisme. La mobilització social és alhora símptoma de risc de dissociació entre ciutadania i política i la vacuna contra aquesta malaltia. Ara bé, dit això, cal reconèixer que, en aquests moments, no sembla possible guanyar el combat amb el PP a cop de manifestació. La capacitat de la dreta espanyola en aquest terreny està quedant suficientment acreditada en els darrers temps, i poc consol suposa creure que la mobilització atiada pel PP es basa en un esforç gegantí de manipulació que compta amb el suport de poderosos mitjans de comunicació i una xarxa d’interessos econòmics que alimenta laboratoris de pensament i difusió de doctrines fonamentalistes diverses que conflueixen en un únic objectiu: acabar amb el govern Zapatero quan més aviat millor, a través de tots els instruments imaginables i al preu que sigui. Els sectors progressistes i d’esquerres, els veritables lliurepensadors i el catalanisme en totes les seves sensibilitats faríem bé de ser-ne ben conscients. I encara més algun sector del PSOE que, conscientment o inconscient, proporciona arguments a l’operació de liquidació política de Zapatero. Com a il·lustració en clau d’humor podeu llegir l’article d’Antonio Martínez aparegut avui a El País Domingo.

És evident que el combat despietat de la dreta contra Zapatero té com a fases intermèdies acabar amb l’Estatut de Catalunya, les perspectives de pau al País Basc, i el govern catalanista i d’esquerres presidit per Pasqual Maragall. En aquest sentit, i sense demanar adhesions acrítiques, reitero la determinació del PSC d’aprovar l’Estatut en els termes acordats amb el PSOE. Qualsevol altre escenari és nefast per a Catalunya i contribuiria decisivament a la victòria de l’ofensiva pepera. Més contundent encara, obstaculitzar l’aprovació de l’Estatut és trair els interessos de Catalunya i contribuir a la victòria dels sectors més reaccionaris de l’escenari polític espanyol.

Aquesta és la posició que defenso en l’article que la revista Canvi setze em publicarà la setmana que comença i que porta el títol “Manifestació i Estatut”.

Sobre la posició del PP al voltant de les perspectives de pau al País Basc, el diari ABC em va publicar precisament el passat 23 de febrer un article amb el títol: “Una estrategia inaceptable”.

Sobre el debat al voltant de les perspectives de pau al País Basc, el País publica avui dos articles de necessària lectura que defensen plantejaments diferents però que, al mateix temps, no coincideixen amb la posició pepera. Es tracta dels articles “Paz sin condiciones” de Joseba Arregui, i “Un coste asumible” de Ignacio Sánchez-Cuenca. El País publica també una entrevista amb Patxi López d’imprescindible lectura.

En els propers deu dies acabarà el treball de la ponència conjunta Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats-Delegació del Parlament de Catalunya, amb la redacció de la proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Des del punt de vista del PSC s’ha assolit ja un acord que recull el 90% dels nostres objectius. Un acord que no sols no desvirtua la proposta aprovada pel Parlament de Catalunya el proppassat 30 de setembre, sinó que suposa un formidable avenç en l’autogovern de Catalunya i el seu finançament. No per casualitat el President de la Generalitat el qualificava de “magnífic” dijous passat en la sessió de control parlamentària. Personalment crec que sols queden dos objectius parcials a resoldre la setmana que comencem: garantir que la Generalitat sigui determinant en la gestió de l’aeroport de Barcelona i assegurar la presència de la llengua i la cultura catalana a la UNESCO. Això, juntament amb els continguts ja acordats en matèria de finançament, ens assegura un Estatut que esgota totes les potencialitats ofertes per l’actual marc constitucional. Però el nostre SÍ a l’Estatut es basa en molts arguments extrets del text ja acordat en ponència (aquí el teniu en versió castellana). Sols cal comparar-lo amb l’Estatut d’Autonomia de 1979 (aquí el teniu en versió castellana) per comprovar fins a quin punt donem un sensacional salt endavant. Ja sé que no tenim de vegades prou temps o prou ganes de llegir textos jurídics, però és l’única manera de fer-nos una idea real del que ens estem jugant i evitar ser manipulats en un o altre sentit.

Sobre les tensions que l’estratègia pepera està introduint en el debat territorial espanyol és d’imprescindible lectura l’article de Manuel Castells publicat ahir a La Vanguardia. Per cert, se’m va escapar recomanar-vos la lectura d’un interessant article d’Ignacio Sotelo publicat a El País amb el títol: “Apunte sobre el federalismo”.

El debat territorial té també connexions evidents amb la discussió sobre l’OPA de Gas Natural sobre ENDESA i la contra-OPA presentada per l’empresa alemanya E.ON. Aznar en persona ha intervingut en el debat titllant de “nacionalistas catetos” (sí, sí, això ho diu ell!) els que critiquen l’opció d’E.ON. Tothom sap que l’únic interès que mou Aznar i el PP en aquest afer és mantenir Manuel Pizarro al front d’ENDESA. I Aznar no explica com és possible que E.ON pugui comprar l’empresa que vulgui, mentre la legislació alemanya impedeix comprar E.ON ja que automàticament perdria 2/3 dels seus actius. Si Aznar titlla Zapatero de “nacionalista cateto” no vull ni pensar com qualifica el govern alemany... Per cert, mentre aquí Aznar intenta erosionar el govern i les empreses espanyoles en sectors estratègics, a França un altre gran “nacionalista cateto” com Dominique de Villepin acaba d’anunciar la fusió de Gaz de France i l’empresa elèctrica Suez... No us podeu perdre l’article de Joan Tapia a El Periódico sobre aquest tema que, en versió castellana, porta el significatiu títol de “Meditaciones de un cateto”. En una posició d’un liberalisme intel·ligent cal llegir l’article de Pedro Nueno publicat també avui a la secció d’economia de La Vanguardia.

El passat diumenge vaig passar per alt l’article de Paolo Flores d’Arcais publicat a El País amb el títol “Contra las nuevas santas alianzas” en favor de la llibertat d’expressió i advertint sobre el risc que el “respecte” no es converteixi en una nova forma de censura. En canvi, avui no passo per alt l’article de Michel Wieviorka sobre la salut del moviment alterglobalitzador publicat avui a La Vanguardia.

Per acabar, vull aprofitar per saludar el nou lloc web de Joan Saura. En una xarxa utilitzada molt eficaçment per fonamentalistes neoliberals i conservadors, les referències progressistes i d’esquerres són especialment benvingudes.



ZW núm.29 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
http://es.ask.com/
http://blogsearch.google.com/

Us presentem dos cercadors que poden ajudar-vos en la vostra tasca diària. La versió definitiva del buscador Ask.com a Espanya aporta com a novetat important que l’ordre de rellevància de les referències facilitades no només es basa en la popularitat d’una pàgina web, sinó també en la seva autoritat sobre un tema específic. La funció "Mi Ask" permet guardar de forma senzilla elements buscats, que, d’aquesta manera, són accessibles des de qualsevol lloc. Destaca també la icona Bloglines: un servei online gratuït que permet subscriure’s i administra nombroses fonts d’informació en el web, com canals de notícies, weblogs i arxius de so, etc. Aquí podreu consultar les preguntes i respostes més freqüents sobre aquest servei. En qualsevol cas, és recomanable que consulteu la seva política de privacitat per tal de conèixer a fons el seu funcionament i condicions del serveis.

L’altre cercador, el Blogsearch de Google, permet buscar “temàticament” entre tots els blocs (no només els que es publiquen amb Blogger). La cerca es fa per data d’actualització, és a dir, que ens facilita les entrades més recents, tot i que també es pot ordenar per rellevància, com és el cas de Google News. Per conèixer millor com fer la cerca de blocs podeu consultar aquí les preguntes més freqüents.

Formidable avenç en competències

Avui la ponència conjunta ha dictaminat el Títol IV sobre competències. Han quedat pendents vuit articles dels 64 que conté aquest títol. Els 56 articles aprovats configuren un importantíssim salt endavant. És fàcil de comprovar. Sols cal llegir els articles ja aprovats.

Una estratègia inacceptable

Avui el diari ABC en la seva edició catalana em publica l'article que trobareu a continuació

UNA ESTRATEGIA INACEPTABLE

Visto que la economía cabalga con fuerza, que el paro sigue bajando, que la nueva orientación de la política internacional empieza a dar frutos, que los objetivos de la política social del gobierno Zapatero coinciden con los problemas que preocupan a la gente, el Partido Popular ha decidido poner el terrorismo, o mejor dicho, la política antiterrorista del gobierno en el ojo del huracán.

Siendo muchas las cuestiones que pueden ser criticadas sobre la estrategia de la derecha extrema que hoy dirige el Partido Popular, la principal y más preocupante es la de considerar de que con el terrorismo se pueden ganar votos. Nadie los ganó nunca, nadie intentó ganarlos y nadie los debería haber intentado ganar, pero la estrategia del «todo vale» practicada por el Partido Popular ha roto las reglas del juego, y lo ha hecho en un terreno excepcionalmente delicado. La pasada semana el portavoz parlamentario del PP, Eduardo Zaplana, se desmelenaba con una declaración en la que decía que el Presidente del Gobierno estaba más cerca de los terroristas que de las víctimas. La declaración se descalifica por si sola, pero a la vez merece la mayor de las repulsas por lo inmoral e indecente que resulta. Máxime por venir de quien ha sido Ministro de un Gobierno de España que también luchó con ahínco contra el terrorismo, que también sufrió junto a muchos otros la amenaza terrorista, y que fue testimonio de un apoyo rotundo al Gobierno en este terreno del entonces líder de la oposición, José Luis Rodríguez Zapatero. Esas palabras sólo son explicables si provienen de un político sin ningún tipo de escrúpulos.

El PP, que perdió las últimas elecciones precisamente por mentir, sigue mintiendo en su labor de oposición, sin importarle llevar la mentira al delicado terreno de la lucha antiterrorista. Empezaron mintiendo cuando decían que el PSOE rompió el Acuerdo por las Libertades y contra el Terrorismo, cuando lo cierto y verdad es que el PP dio por roto el pacto cuando decidió utilizar el terrorismo contra el Gobierno. Siguieron mintiendo cuando acusaban al Gobierno de haber iniciado una negociación con ETA, una negociación que no existe. Esta mentira es aún más vil puesto que proviene de quienes en ejercicio de sus responsabilidades sí iniciaron una negociación con ETA en Ginebra y, momentáneamente, dejaron de hablar de ETA como banda terrorista refiriéndose a ella como Movimiento Vasco de Liberación Nacional (Aznar dixit). Y mienten hasta la saciedad cuando insisten en la idea de que «Zapatero está dispuesto a pagar un precio político por la paz».

En algún momento el PP deberá dejar de mentir. Deberá aceptar que los atentados del 11-M fueron obra de terroristas islámicos. Deberá aceptar que perdió las elecciones precisamente por mentir. Deberá aceptar que la lucha contra el terrorismo no debe ser terreno de disputa entre partidos. Deberá aceptar que es indigno utilizar el dolor de las víctimas para intentar erosionar al gobierno. Deberá aceptar, como hizo en su día Zapatero, que sólo al gobierno corresponde marcar la línea de actuación contra el terrorismo. Y deberá aceptar, como Fraga en su día aceptó, que legítimamente el gobierno puede emprender cuantas acciones estén en su mano, en el marco de la ley, para acabar con el terrorismo, y que en esas acciones cabe también aprovechar cualquier resquicio para acabar de una vez por todas con la violencia, trazando una hoja de ruta para la paz.

Si el PP no está dispuesto a aceptar estas verdades del barquero cabrá extraer dos conclusiones terribles: el PP sólo está dispuesto a aceptar el liderazgo del gobierno en la lucha contra el terrorismo cuando está en el gobierno, y el PP sólo está dispuesto a que se exploren todas las posibilidades para alcanzar la paz si ésta puede ser rubricada por un Presidente del Gobierno que sea militante del PP. Prefiero que los hechos desmientan estas dos terribles hipótesis, a las que proporciona bastante verosimilitud la estrategia de tierra quemada practicada por el cuarteto de Génova formado por Aznar, Rajoy, Acebes y Zaplana.

Un ball de xifres que no desmereix l'èxit

Ja ahir comentava que hi hauria un ball de xifres en referència als assistents de la manifestació de dissabte dia 18 de febrer "Som una nació. Tenim el dret de decidir". Xifres que van del milió de persones anunciat per Joel Joan des de l'escenari, a les 700.000 persones segons els organitzadors, 125.000 segons la Guàrdia Urbana, fins a la forquilla 57.507/81.286 proporcionada per la plataforma "Contrastant". La gent de "Contrastant", que va rebre queixes per una estimació que alguns consideraven com a irrisòria, posava en perspectiva aquesta xifra en relacionar-la amb l'assistència a d'altres grans manifestacions. El ball de xifres, però, no desmereix en absolut l'èxit de la convocatòria.

Per plantar cara al PP, sí a l'Estatut!

La manifestació convocada ahir per la plataforma “Tenim el dret de decidir” i que comptava amb l’entusiasta suport d’ERC, va obtenir un èxit rotund. Independentment del ball de xifres (125.000 persones segons la Guàrdia Urbana i 700.000 segons els organitzadors; la plataforma “Contrastant” ja ha posat de relleu en diverses ocasions l’escassa fiabilitat de les xifres d’assistents a manifestacions, tot i proporcionar alguns criteris que tenen gran utilitat), no hi ha cap dubte que la resposta ciutadana va ser molt significativa. Cal, doncs, felicitar els promotors.

Sempre vaig pensar que la convocatòria seria un èxit. Pensar el contrari seria com negar l’existència de sectors insatisfets per l’actual marc constitucional o recelosos d’una negociació estatutària que necessàriament implica alguna cessió de la part catalana. No cal dir que, com en d’altres ocasions, el PP ha estat un factor clau de mobilització a causa de la seva ferotge campanya anticatalana que ha arribat al paroxisme amb l’acusació de Rajoy segons la qual el castellà estaria patint a Catalunya la persecució que el català patia en temps de Franco. En Josep Maria Espinàs en la seva columna a El Periódico de Catalunya hi responia de forma contundent (aquí trobareu la versió castellana). La campanya del PP ha estat tan brutal que ha desvetllat la memòria de similars campanyes anticatalanes amb motiu de l’elaboració de l’Estatut del 32 i ha fet regirar hemeroteques que proporcionen “perles” com aquest pasquí que m’ha estat remès per una lectora del meu diari. Francesc Ferrer i Gironès, mort divendres a Girona, va recollir exhaustivament els intents d’anorrear la nostra llengua i la nostra cultura i va ser fidel al compromís de defensar-les sempre i en tot lloc. El President de la Generalitat li retia un merescut homenatge en el seu bloc.

El cas és que, passada la manifestació, la brutal ofensiva del PP contra l’Estatut i la nostra llengua no minvarà. Hem de decidir, doncs, quina és la millora manera de fer-hi front. Jo no en tinc cap dubte: la millor resposta a la campanya del PP és assegurar l’aprovació de l’Estatut. I, en aquest sentit, l’acord assolit entre el PSOE, CiU, PSC i ICV-EUiA, i que està comptant amb el suport d’Izquierda Unida, el Partit Nacionalista Basc i Coalición Canaria és una magnífica base per seguir treballant. Per plantar cara al PP, sí a l'Estatut!

Podeu llegir els contundents arguments de Miquel Caminal en el seu article publicat a El País “El mejor Estatuto posible”. Podeu llegir també els articles de tres companys del meu Grup parlamentari: Àlex Masllorens, Flora Vilalta i Roberto Labandera. És clar que potser el millor és que llegiu com va avançant el dictamen de la ponència que ha arribat ja a l’article 109 (dels 227 que compta el projecte) i que prefigura un magnífic Estatut (aquí trobareu la versió castellana).

La lògica de la negociació estatutària implica que en el projecte que s’aprovi definitivament s’hauran introduït canvis amb respecte del que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005. Amb raó es diu que els Estatuts de les Comunitats Autònomes són lleis paccionades, és a dir, pactades entre els seus respectius Parlaments i les Corts Generals. Tots els partits que varem donar suport a l’Estatut al Parlament n’érem plenament conscients i així ho van posar de relleu les intervencions d’Artur Mas, Manuela de Madre i Josep-Lluís Carod-Rovira en el Ple del Congrés quan van presentar el projecte tot afirmant la seva voluntat de negociar-lo. També en això la història ens dóna exemples, com els canvis introduïts en el projecte d’Estatut de Núria (que havia estat ja plebiscitat pels ciutadans) quan va ser definitivament aprovat per les Corts. Per exemple, les modificacions dels articles on es recollia la definició de Catalunya o l’oficialitat de la llengua. Van ser canvis, per cert, que no van impedir que l’Estatut tingués el suport de Francesc Macià i d’ERC. El mateix va succeir amb l’Estatut de Sau i el definitivament aprovat per les Corts. Un Estatut que tampoc no recollia ni de bon tros les ambicions d’ERC com recordava Heribert Barrera en un discurs molt crític en el que, tot i així, anunciava el seu vot favorable.

Recordem també, perquè sovint s’oblida, que si bé el 90% del Parlament de Catalunya va donar suport a la definició de Catalunya com a nació, hi ha molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya que no n’estan tan segurs (de fet, un 39,8% creuen que no). En aquest sentit, considero d’interessant lectura l’Estudi de la cultura política dels catalans elaborat pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) depenent de l’Institut d’Estadística de Catalunya.

També us resultarà útil, i tranquilitzadora, l’entrevista al Secretari d’Organització del PSOE, José Blanco, publicada avui a La Vanguardia.

No em resisteixo a recomanar l’entrevista publicada en el suplement Dinero de La Vanguardia a Jacques Attali, conseller de François Mitterrand i assagista, que ha publicat recentment una biografia de Karl Marx.

En El País Semanal, Juan Cueto, dedica un article a “Los ciberfachas”, tema que també em preocupa molt. Com a contrapunt, saludo l’inauguració del bloc de Pasqual Maragall com a President de la Generalitat.

www.presidentmaragall.cat i www.presidentcatalunya.cat

Immediatament després del tret de sortida per a la reserva dels dominis .cat, el dia 13 de febrer, per a institucions directament relacionades amb la promoció de la llengua i la cultura catalanes, es va presentar dimecres passat la nova pàgina web del president de la Generalitat de Catalunya, on es pot accedir al bloc del president.

El president Maragall és el primer president autonòmic que té un bloc propi i, com assenyalava Vicent Partal (director de VilaWeb), com a president de govern, en aquest moment potser seria l’únic a nivell europeu que té una plataforma d’aquesta mena a la xarxa. Maragall se suma als polítics catalans que utilitzen les noves tecnologies i els nous canals de comunicació per arribar als ciutadans.

El bloc del president neix amb la intenció de comunicar-se d’una manera més personal i directa, fidel als principis de “circumspecció, claredat i sinceritat”. A més de l’accés a través de gencat.net, també serà operativa l’adreça http://www.presidentmaragall.cat/, on es troba el seu bloc, i que s’actualitzarà de manera regular cada setmana. Podeu consultar aquí la nota de premsa i escoltar les paraules del president.

A l’acte de presentació van acudir periodistes de mitjans digitals i bloggers destacats. Aquests són alguns dels comentaris que podeu trobar a la blogesfera en relació a aquesta iniciativa: Ignacio Escolar (para Escolar.net; para Blogs de Informativos Telecinco), Íñigo Sáenz de Ugarte, Diari ElPlural.com…



Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.tdx.cesca.es

En aquesta ocasió vull fer referència a la pàgina Tesis Doctorals en Xarxa (TDX). Un servidor on es contenen, en format digital, les tesis doctorals llegides a les universitats de Catalunya i a d'altres comunitats autònomes. Amb els objectius, entre altres, d’incentivar la creació i l’ús de la producció científica pròpia, es facilita l’accés a les tesis i la seva visibilitat a tot el món. Resulta una eina molt útil que ens permet fer consultes de les tesis a text complet, cercant per tema autor, universitat… i descobrint-nos, així, informacions de gran valor i interès com la tesi del professor Josep Ibáñez (UPF) amb el títol: Poder y autoridad en las relaciones internacionales: el control del comercio electrónico en Internet, o de la Montserrat Tintó, de la mateixa universitat: La Administración pública en la sociedad de la información: el régimen jurídico de la administración pública electrónica. A l’apartat Estadístiques, podreu consultar les tesis més visitades en el 2004.

En aquesta línia, podeu consultar la pàgina de Universia Bibliotecas que incorpora, a més de l’enllaç a TDX Cesca, altres buscadors de tesis com el de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.

L'Estatut avança imparable

Malgrat la ferotge campanya del PP, que arriba a comparar la situació de la llengua castellana a Catalunya a la situació del català durant el franquisme (vergonya!), l'Estatut avança imparable. Podeu comprovar-ho amb el Títol II (Institucions) que s'ha acordat avui en ponència (aquí trobareu la versió castellana) i amb la proposta transaccional que el Grup Socialista oferirà el proper divendres per acordar el Títol III (Poder judicial), del que aquí trobareu la versió castellana.

Drets i deures tiren endavant!

Avui a la ponència conjunta Comissió Constitucional-Delegació del Parlament de Catalunya s'ha acordat el capítol de drets i deures. Podeu comprovar-ho amb les meves notes de la reunió (aquí les trobareu en versió castellana).

Fem força en favor del nou Estatut!

Aquesta setmana, que ha marcat l’inici del debat parlamentari entre la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats i la Delegació del Parlament de Catalunya, començava dilluns amb la constitució de la Ponència conjunta. Manuela de Madre va aprofitar l’oportunitat per posar de relleu la miserable campanya del Partit Popular en contra de l’Estatut. Els amics de El Periódico de Catalunya van reflectir-ho dient que la Vicepresidenta del PSC havia “sacado de quicio” als representants del PP. Jo crec més ajustat dir que la direcció del PP està, pel que fa a l’Estatut, “absolutamente desquiciada”. Jutgeu vosaltres mateixos llegint la intervenció de la Manuela. Sobre la radicalització del PP han escrit magnífics articles a El País, Ignacio Sánchez Cuenca i Santos Juliá.

Certament, i com ja havia anticipat, la dinàmica del debat parlamentari sobre l’Estatut a Madrid segueix la lògica de la confrontació entre els que han acordat els eixos fonamentals del nou Estatut (PSOE-CiU-PSC-ICV-EUiA) i el PP que s’hi oposa frontalment. S'ha produït també alguna coincidència en el vot entre el PP i ERC. És una coincidència per motius ben diferents: mentre el PP no vol avançar (i a voltes sembla que fins i tot vulgui retrocedir quan vota en contra d’un article primer idèntic al de l’Estatut vigent, contradint les afirmacions de Josep Piqué), ERC no troba que l'acord que farà possible l'aprovació de l'Estatut valgui la pena. Discrepo profundament d'aquest criteri. El nou Estatut és sensiblement millor que l'Estatut vigent. Reconeix la singularitat nacional de Catalunya, definida com a nació pel Parlament català, fet que quedarà recollit al Preàmbul junt amb la consideració que la realitat nacional de Catalunya és reconeguda a la Constitució espanyola quan parla de nacionalitat. Amplia les competències de la Generalitat i garanteix millor la seva capacitat per a exercir-les plenament sense interferències indegudes del Govern de l'Estat. I millora substancialment el sistema de finançament, que no sols veurà augmentar els seus ingressos sinó que incrementa la capacitat normativa de la Generalitat, crea l'Agència Tributària de Catalunya amb àmplies competències i la possibilitat d'establir un consorci amb l'Agència Estatal d'Administració Tributària per tal de gestionar l'IRPF, estableix uns criteris més justos i transparents de solidaritat i fixa un importantíssim compromís inversor de l'Estat.

Tampoc s’escapa a ningú que el mèrit de l’acord no rau tan sols en el seu contingut, sinó en l’enorme pressió que ha hagut de resistir el PSOE a causa de la ferotge campanya del PP, que té evidents conseqüències negatives en termes d’opinió pública a la resta d’Espanya. Sols cal llegir l’enquesta publicada avui diumenge per El Periódico de Catalunya. Es poden citar algunes dades: el 49,4% dels enquestats consideren que Catalunya és insolidària, el 46,9% creuen que els catalans volen deixar de ser espanyols, que és el mateix percentatge dels que creuen que l’aprovació de l’Estatut serà dolenta per a Espanya, el 54% està poc o gens satisfet per l’acord per aprovar l’Estatut, el 54,3% creu que debilita la unitat d’Espanya, que és el mateix percentatge dels que creuen que Espanya és una única nació. Curiosament, són encara molts més, un 76,3%, els que creuen que Catalunya no és una nació. Com a dades positives es pot citar el fet que el 61,9% està d’acord en que les autonomies puguin incrementar les competències, o que el PSOE segueix per davant del PP amb un avantatge de 1,8 punts, mentre Zapatero segueix essent el polític millor valorat (amb un 5,2) molt per davant de Rajoy que suspèn amb un 4,4.

Tant el contingut de l’acord com el mèrit que suposa mantenir-lo malgrat la pressió exercida pel PP i la caverna mediàtica farien difícilment explicable una oposició a l’Estatut des d’un punt de vista catalanista. Tampoc no s’entendria ara que la insatisfacció dels que potser pensaven que l’Estatut no es veuria alterat per cap mena de negociació o acord amb el PSOE, portessin a CiU a fer-se enrere de l’acord ni que, encara menys, això s’expliqués en funció de l’actitud d’ERC. No és raonable pensar en la possibilitat de fer un millor Estatut més endavant. No sols no recuperaríem el cost que ha suposat per Catalunya la campanya del PP, sinó que les posicions més tancades, més refractàries envers l’Espanya plural es veurien enfortides i farien inviable qualsevol plantejament de desenvolupament seriós de l’Estat de les Autonomies. Tampoc és sobrer recordar que pensar en un Estatut en clau sobiranista no tindria suport suficient Catalunya endins i, a més, implicaria una reforma prèvia i en profunditat de la Constitució, inimaginable en els propers anys i encara menys després d’un eventual fracàs de la reforma que estem impulsant. L’alternativa seria, doncs, quedar-nos com estem en un marc interpretatiu més restrictiu, fruit de la victòria dels sectors més involucionistes.

Convé subratllar els avenços que tenim a tocar de dits. Fàcils de comprovar en els textos acordats divendres (aquí els teniu en versió castellana) i en la proposta de drets i deures que el PSOE plantejarà dilluns (aquí la teniu en versió castellana).

Avui La Vanguardia publica una llarga entrevista amb Fran Caamaño, Secretari d’Estat de Relacions amb les Corts, persona en qui el President Rodríguez Zapatero va delegar la negociació, juntament amb Alfredo Pérez Rubalcaba i José Montilla. En l’entrevista es diu que ha estat el redactor en cap de l’acord. I és ben veritat.

En el nostre esforç de convenciment sobre la bondat de l’acord i per facilitar que ERC s’hi afegeixi, convé refrescar els arguments favorables al model de finançament que es recollirà al nou Estatut. Aquí hi trobareu l’argumentari facilitat als mitjans de comunicació pel Departament d’Economia i Finances de la Generalitat amb motiu de la roda de premsa celebrada dijous pel Conseller Antoni Castells, la comparació a triple columna entre el projecte aprovat el 30 de setembre, la contra-proposta del Ministre d’Economia i el text finalment acordat, i la valoració del grau de compliment dels nou objectius en matèria de finançament plantejats pel Govern. També podeu llegir el meu article publicat al diari Expansión que porta com a títol “El éxito de la lógica federal”. La defensa del nou Estatut no ens ha d’impedir explicar la bona gestió del govern Maragall amb molts exemples concrets com els continguts en l’article que em publicarà la propera setmana la revista Canvi Setze. La satisfacció per la feina feta pel govern catalanista i d'esquerres és incompatible amb la proposta del director de l'AVUI, Vicent Sanchís, que suggereix a ERC que pacti amb CiU una moció de censura contra Maragall, en un article que publica avui diumenge. Tot i que ell mateix diu que és una opció insensata, acaba el seu article amb una significativa pregunta "Es pot permetre Esquerra descartar-la?"

Aquesta setmana ha estat també centrada en la polèmica sobre la reacció d’importants sectors del món musulmà a partir de la publicació d’unes caricatures del profeta Mahoma. Hi ha que ha volgut simplificar el debat reduint-lo a una qüestió d’estricta defensa de la llibertat d’expressió. Alguns dels que han defensat aquesta visió reduccionista del tema es van destacar també per la defensa de la posició d’Aznar a la guerra d’Irak i es neguen a admetre que després d’aquella guerra no poques coses han empitjorat en aquella regió del món i han tingut també efectes molt negatius per a l’estabilitat mundial. Personalment estic més d’acord amb els plantejaments que fan compatible la defensa de la llibertat d’expressió amb el respecte envers creences religioses i diferents sensibilitats necessari per a la convivència entre civilitzacions. En aquest sentit ha actuat el President del Govern espanyol que va signar junt amb el Primer Ministre turc, Recep Tayib Erdogan un article publicat a l’International Herald Tribune que portava el significatiu títol de “Un llamamiento al respeto mutuo y a la calma”. Trobareu arguments similars en articles signats per Michel Wieviorka, Juan Goytisolo, Javier Pérez Royo i Manuel Castells.

No us podeu perdre aquesta nova “confessió” de José Amedo publicada a El País. No m’atreveixo a afegir-hi cap comentari.



Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.eurid.org

Dominis “.eu” i “.cat”
Els ciutadans, les empreses i tots els organismes de la Unió Europea poden tenir de forma immediata el domini ".eu" afegit al seu nom per a les adreces de Internet i de correu electrònic. En el mes de maig de 2003 la Comissió Europea va seleccionar EURid, un consorci d’organitzacions belgues, italianes i sueques, com a organització privada encarregada de la gestió i explotació del nou domini de primer nivell “.eu”. Aquesta organització, anomenada el Registre, facilita a la seva pàgina tota la normativa administrativa sobre com registrar noms de domini.

Els més de 750 registres habilitats en els 25 països de la UE per a la inscripció dels nous noms es van obrir, en una primera fase, el 7 de desembre de 2005. En aquesta primera etapa, que es va acabar el passat dilluns dia 6 de febrer, només podien sol·licitar aquest domini les institucions públiques i els titulars de marques registrades. Ara, a la fase II que acaba el 6 d’abril, s’atendran les sol·licituds d’aquells qui vulguin fer valer un altre tipus de drets anteriors, per exemple, noms d’empreses i/o noms artístics. A la fase III (a partir del 7 de abril de 2006) el registre serà completament lliure. Aquí podeu trobar tota la informació.

A Catalunya, el domini “.cat” inicia també la primera fase de pre-registre demà dilluns dia 13, i fins el dia 21 d’abril, per a institucions directament relacionades amb la promoció de la llengua i la cultura catalanes.

Del 20 febrer al 21 d’abril es reserva a entitats de tot tipus amb presència en català a Internet. I en una tercera fase (del 20 de febrer al 23 d’abril) es reservarà a les més de 68.000 persones, entitats i empreses que es van adherir a la campanya de suport a la candidatura del “.cat.” Tant en Toni com jo la vam signar. Però la signatura més important la va posar José Montilla com a Ministre d’Indústria que, en una carta a l’ICANN, l’organisme que reconeix dominis d’Internet a nivell mundial, va manifestar que el Govern espanyol no tenia cap inconvenient per al reconeixement del domini “.cat”.

Un pas de gegant

Avui ha començat de debò el debat en la Ponència conjunta entre la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats i la Delegació del Parlament de Catalunya sobre el nou Estatut. I s'han confirmat les nostres previsions: s'estableix clarament una divisòria entre els que volem aprovar el nou Estatut i els que no ho volen (el Partit Popular). Un PP que ha votat inclús en contra de mantenir la redacció actual del vigent Estatut pel que fa a l'article primer que defineix Catalunya com a nacionalitat. No és que el PP no vulgui el nou Estatut, és que en aquests moments ni tant sols donaria suport a l'Estatut vigent!

Certament s'ha produït també alguna coincidència en el vot entre el PP i ERC. És una coincidència per motius ben diferents: mentre el PP no vol avançar (i a voltes sembla que fins i tot vulgui retrocedir), ERC no troba que l'acord que farà possible l'aprovació de l'Estatut valgui la pena. Discrepo profundament d'aquest criteri. El nou Estatut és sensiblement millor que l'Estatut vigent. Reconeix la singularitat nacional de Catalunya, definida com a nació pel Parlament català, fet que quedarà recollit al Preàmbul junt amb la consideració que la realitat nacional de Catalunya és reconeguda a la Constitució espanyola quan parla de nacionalitat. Amplia les competències de la Generalitat i garanteix millor la seva capacitat per a exercir-les plenament sense interferències indegudes del Govern de l'Estat. I millora substancialment el sistema de finançament, que no sols veurà augmentar el seu volum sinó que incrementa la capacitat normativa de la Generalitat, crea l'Agència Tributària de Catalunya amb àmplies competències i la possibilitat d'establir un consorci amb l'Agència Estatal d'Administració Tributària per tal de gestionar l'IRPF, estableix uns criteris més justos i transparents de solidaritat i fixa un importantíssim compromís inversor de l'Estat.

Per això tant Artur Mas com Manuela de Madre han parlat avui d'un gran dia per a Catalunya. Criteri també compartit pels amics d'ICV-EUiA. Un gran dia gràcies al compromís de Zapatero i a l'acció decidida del Grup Socialista al Congrés.

Però qui haurà de jutjar el resultat és la ciutadania. Avui podeu ja comprovar com quedaria el Títol Preliminar de l'Estatut (aquí el trobareu en versió castellana) i podeu analitzar què proposa el Grup Socialista pel que fa al Títol I -drets i deures i principis rectors- (aquí el trobareu en versió castellana). El debat es produirà a Madrid el proper dilluns a partir de les 16.30h.

Un PP desquiciat

El Periódico de Catalunya afirma avui en la seva crònica sobre la constitució de la ponència que debatrà l'Estatut amb la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats que "Manuela de Madre sacó de quicio al PP". Amics de El Periódico, per un cop discrepo de vosaltres. No és que Manuela "saque de quicio", és que el PP està desquiciat. Però podeu jutjar vosaltres mateixos llegint la intervenció de Manuela de Madre en la sessió celebrada ahir.

ZP en el Consell Nacional del PSC

La sessió del Consell Nacional del PSC celebrada avui ha acollit un invitat d’excepció: el Secretari General del PSOE i President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. És la primera vegada en la història del PSC que s’ha donat aquesta circumstància i és que l’ocasió s’ho valia: es tractava de valorar l’acord sobre l’Estatut i teníem l’oportunitat d’agrair Zapatero el compliment de la seva promesa davant la ferotge campanya del PP. En la seva intervenció Zapatero ha posat de relleu el fet incontestable que el PSC és avui el vèrtex de la política catalana i que és la força més integradora Catalunya endins i Catalunya enfora. Zapatero ha tingut paraules molt dures sobre l’actual direcció del PP: “Quien enfrenta territorios no tiene ni ideas ni futuro” i ha convidat tots els partits catalans a sumar-se a l’acord i fer pinya en favor de l’Estatut. Fins i tot s’ha adreçat al Partit Popular de Catalunya dient: “¿Van a decirles a los catalanes que voten en contra de que Cataluña tenga un nivel de inversiones similar a su contribución al PIB español?”. En el decurs d’aquesta sessió del Consell Nacional també s’han produït importants intervencions de José Montilla i de Pasqual Maragall.

En la seva intervenció Zapatero s’ha mostrat molt crític amb la petició de signatures del PP dient que els espanyols ja vàrem contestar afirmativament la pregunta que fan en votar la Constitució. Sobre el “tejerèndum” podeu llegir també l’article de Miquel Roca publicat a La Vanguardia, l’article que em va publicar ABC, i l’editorial de El Correo de Andalucía al respecte.

Divendres vaig presentar la primera fase de la campanya explicativa del PSC. Aquí trobareu el fulletó en català, el fulletó en castellà, l’octaveta en català i castellà, en xinès i en àrab. La roda de premsa va servir també per explicar l’elevat grau de coincidència entre l’acord sobre finançament que recollirà l’Estatut i allò que es preveia al Pacte del Tinell sobre finançament; aquí trobareu la taula comparativa. Antoni Castells es va referir extensament a aquesta qüestió en una entrevista publicada al diari El País. És també recomanable llegir el treball de Francesc Amat sobre el tema a partir de l’encàrrec que li va fer la Fundació Rafael Campalans. Per cert, Francesc Amat també té una bitàcola a Internet.

Per conèixer la visió del PSC sobre el moment polític actual és imprescindible llegir l’entrevista de José Zaragoza publicada ahir a La Vanguardia. Espero que ben aviat se li reconegui no sols una imprescindible funció d’impuls organitzatiu i electoral del partit, sinó una visió estratègica que contribueix decisivament a definir les línies d’actuació del PSC. També trobareu elements de reflexió en l’entrevista que em va fer Cristina Palomar pel diari AVUI i que va ser publicada dissabte, així com en la transcripció del xat que vaig mantenir dimecres a través de DiarioCrítico.com

Comentari especial mereix l’entrevista a Alfredo Pérez Rubalcaba que publica avui el diari El País i en la que analitza les negociacions sobre l’Estatut. Aprofito per fer un reconeixement especial a l’Alfredo i a Fran Caamaño sense els quals molt probablement l’Estatut hagués mort abans de néixer. Per cert, demà a les 17h. es constitueix als Congrés dels Diputats la Comissió que ha de fer el dictamen sobre el projecte del nou Estatut. No crec que sigui agosarat predir que serà un escenari de confrontació entre dues posicions ben clares: els que defensem l’acord que farà possible l’aprovació de l’Estatut i el PP que s’hi oposarà aferrissadament. Espero que ERC acabarà fent costat a l’acord, fruit en part també dels seus esforços.

No us hauríeu de perdre el text de la conferència pronunciada pel President de la Generalitat a Galícia, l’article d’Antoni Puigverd, la reflexió més de fons de Rafael Jorba sobre el nou paradigma del catalanisme en el segle XXI, continguda en la intervenció que va fer en el marc de la commemoració de 1906 (any en el que entre d’altres coses es va publicar el llibre La nacionalitat catalana, d’Enric Prat de la Riba) organitzada per l’Ateneu Barcelonès, o la reflexió de Salvador Giner sobre el nacionalisme (aquí la trobareu en versió castellana).

Per no oblidar que fora de l’Estatut també hi ha vida em permeto recomanar-vos el darrer número del butlletí Criteris, editat pel Grup de Diputats i Senadors del PSC, dedicat al balanç de la política econòmica del govern socialista, i l’article de Manuel Castells sobre el controvertit debat sobre la regulació de la prostitució.

Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.trasversales.net/

S’ha posat en marxa la pàgina web de TRASVERSALES, un projecte editorial que té el seu origen en la revista Iniciativa Socialista (1989-2005), de la qual el web històric continua actiu. Trasversales es defineix com “una revista d’opinió activista i reflexiva, rebel, pacíficament combatent, oberta a totes les dimensions de l’activitat humana, en els àmbits polític, social i cultural.” A la pàgina de Trasversales, també trobareu l’índex de la revista en paper que acaba de publicar el seu primer número i que, entre altres continguts, inclou una referència al llibre La derecha furiosa, prologat per Rosa Regàs; un seguit d’articles que reflexionen sobre l’Estatut, com el de la Manuela de Madre (Retos inmediatos para los progresistas en España) o el de Luis M. Sáenz, un dels editors, (Un buen punto de partida). Aquí podeu consultar més informació sobre la revista en paper i la seva subscripció.

Us recomano especialment l’espai dedicat als enllaços d’interès, on es fa una àmplia selecció de recursos classificats sota dos grans blocs: La selección del mes i Categorías. En aquest darrer grup hi ha nombroses referències: Fundaciones y archivos documentales; Movimientos ciudadanos y espacios críticos; Publicaciones en la red; Derechos Humanos; Ciberactivismo y recursos informáticos; Las artes; Ecología; Personales/Blogs; Europa central y oriental, ...
Trasversales tracta una gran varietat de temes als quals podeu accedir directament a través d’un buscador temàtic, o per autor, i edita un butlletí electrònic amb el nom de Rebelión en la Granja, on facilita informació diversa, avisos, notícies d’actualitat, etc. Per rebre’l, només cal que envieu un correu electrònic a rebeliongranja@trasversales.net.

El tejeréndum de Rajoy

Us transcric a continuació l'article que amb el títol "El tejeréndum de Rajoy" em publica avui el diari ABC.

EL «TEJERÉNDUM» DE RAJOY

MIQUEL ICETA Viceprimer Secretario y Portavoz del PSC

EL Partido Popular no va a cambiar de estrategia. Si había alguna duda de que el acuerdo alcanzado en torno al nuevo Estatuto de Cataluña iba a hacer recapacitar a los dirigentes del Partido Popular, ésta ha quedado definitivamente despejada. Lejos de reconocer el grave error que se está cometiendo por parte de la derecha extrema que hoy dirige el PP, enfrentando a los pueblos de España y a sus ciudadanos, el jefe de la oposición anunciaba el otro día que su partido iba a promover la celebración de un referéndum en el que se consultara a los españoles sobre la reforma del Estatuto de Cataluña.

No parece casual que la primera adhesión a la propuesta provenga de Antonio Tejero Molina. ¿Será acaso el primer firmante? No quiero entrar aquí en disquisiciones jurídicas sobre si la propuesta de Rajoy es o no constitucional; que no lo es como han demostrado expertos constitucionalistas que ya se han pronunciado al respecto. Me gustaría más bien dejar claro que una vez más el Partido Popular está haciendo trampa. Precisamente porque la pregunta que formulan tiene ya una respuesta contundente y plenamente garantizada por la Constitución vigente. Quizá alguno de los que no la votaron entonces puede avalarla ahora con su firma... Concretamente la pregunta es la siguiente: ¿Considera conveniente que España siga siendo una única Nación en la que todos sus ciudadanos sean iguales en derechos, obligaciones, así como en el acceso a prestaciones públicas? Ni preguntan sobre el Estatuto, que no pueden; ni preguntan sobre una cuestión controvertida, que no lo es. ¿En qué cabeza cabe que ésa pueda ser la pregunta de un referéndum serio? ¿Por el mismo precio podrían preguntar a los españoles si quieren que la Constitución incluya el derecho a ser feliz?

Los principales dirigentes populares proclamaban orgullosos a principios de semana que ya habían recogido más de 200.000 firmas a través de Internet, y que la campaña estaba siendo un éxito. No me extraña. Ayer mismo, en un divertido programa de televisión, la presentadora, portátil en mano, se pone a navegar por la página web del Partido Popular y decide firmar el manifiesto a favor del referéndum usando el nombre de un conocido superhéroe de cómic dotando para la ocasión de un DNI de chiste. Valida la entrada y recibe como única respuesta una afirmación tajante: ¡Gracias por su participación, su firma se ha recibido correctamente! Viendo lo serio que resulta el proceso de recogida de firmas, podría el PP retirar su campaña. Pero no, ya que ésta es una más de las múltiples iniciativas manipuladas, malintencionadas y generadoras de crispación con las que el PP pretende encumbrar a Rajoy a la Presidencia del Gobierno. Así desde luego no llegará lejos. Y no quiero ni pensar qué sucedería si con métodos así el PP volver pronto al gobierno, pues qué no harían para conservarlo...

Quizá cabría promover una consulta sobre un dato políticamente relevante. Preguntar algo así como: ¿Cree que España merece un partido de centroderecha que condene el franquismo, que muestre firmeza con respecto a militares que quieran imponer sus opiniones políticas, que no promueva el enfrentamiento entre Comunidades Autónomas, que no haga de la mentira y la descalificación su norma de conducta, y, sobre todo, que acepte plenamente que no siempre va estar en el gobierno?

No me cabe duda de que los ciudadanos abrumadoramente votarían sí. Pero, en cambio, dudo mucho que esa sea la actitud y la filosofía de algunos destacados dirigentes del PP. Los que después de aprobado el Estatuto siguen diciendo: «Ha sido ETA». Y se cumplen ya dos años.

Un chat en DiarioCrítico

Aquesta és la transcripció del xat que he fet avui a DiarioCrítico.com

1. Sr. Iceta, soy votante socialista y creo que muchas de las ideas de Pasqual Maragall son absolutamente opuestas a lo que ha sido tradicionalmente el ideario del partido. Por ejemplo, ¿cómo puede decir Maragall que hay que limitar la solidaridad? Sinceramente, a Maragall no le considero socialista y sí muy nacionalista. Para mí, este señor no encaja en el partido. ¿Qué opina usted? Gracias.

MI: Pasqual Maragall es fundador de diversos partidos de izquierda y fundador de los socialistas de Catalunya. Lo que él dice es que para que Cataluña sea solidaria no se debe estrangular su capacidad de crecimiento. Esto es plenamente de izquierdas y compatible con un proyecto socialista.

2. Buenos días.
¿Como es posible que pueda decir usted que vaya Rajoy a buscar la firma de Tejero para el referéndum legal que quiere hacer el PP?.¿A donde quieren llegar?.
No hagaís lo que durante tanto tiempo se hacía en España.
No a la censura del CAC,no a mas mentíras,...
Por último,¿que opina de lo que dijo Rubiales en TV3?.
Un saludo.

MI: El primero que se apuntó al referéndum fue Antonio Tejero y por lo tanto parece lógico que sea el primero en encabezar la lista de firmantes.
Por lo respecta a despreciar a comunidades, pueblos o naciones, estoy radicalmente en contra. Precisamente una de las grandes críticas que hacemos al PP es su política de enfrentamiento, que es siempre un error.

3. Sr. Iceta, ¿qué diferencia hay entre ser nacionalista y ser catalanista? Para mí, en este momento, los dos conceptos significan lo mismo.

MI: Yo creo que no. El nacionalista piensa que la gran contradicción política se da entre naciones y considera que toda nación debe aspirar a la independencia.
Un catalanista es una persona que aprecia la singularidad de Cataluña, su lengua y su cultura y quiere el máximo autogobierno. Todos los nacionalistas catalanes son catalanistas pero no todos los catalanistas somos nacionalistas.

4. Se ha comentado en algún artículo de prensa que el PSC es un partido bastante heterogéneo, en el que conviven distintas familias o sensibilidades, pero su unidad ha funcionado siempre con éxito. ¿Ha habido, a lo largo de su historia, algún conato de escisión? Gracias.

MI: No, la verdad es que no, pero es verdad que el PSC como todo partido importante tiene sensibilidades distintas. Uno de los grandes éxitos ha sido unir los tres partidos socialistas en el año 1978, y hacer del socialismo en Cataluña una fuerza mayoritaria, algo que no había sucedido nunca en la historia.

5. Sr. Iceta, ya que ha tenido usted oportunidad de conocerle, ¿cómo es Rubalcaba como negociador?

MI: Creo que es fantástico. Le conozco desde hace muchos años pero realmente es la primera vez que participo en una negoicación con un papel tan destacado por su parte, y sorprende a sus amigos y también a sus adversarios por su habilidad.

6. Señor Iceta, creo que usted ha trabajado con Narcis Serra cuando éste era miembro de los gobiernos de Felipe González. ¿En qué consistía su tarea? Gracias.

MI: Entonces era director de un departamento, el de análisis, y nos ocupábamos de seguir la opinión pública, no sólo desde los medios, sino también a través de sondeos y estudios sociológicos para proponer posiciones políticas al gobierno.

7. ¿Cuál es la mejor virtud de Pasqual Maragall? ¿Y el peor defecto?

MI: Yo creo que son lo mismo: la tenacidad como virtud, pero lo opuesto en negativo sería la tozudez.

8. El PP y sus medios afines han comentado que el nuevo modelo de financiación perjudica a las comunidades de renta más baja, algunas de ellas gobernadas por el PSOE. ¿Es esto cierto, o es otra intoxicación más? Gracias.

MI: Debe de ser una intoxicación porque resulta que el modelo de financiación del Estatuto cuenta con el apoyo de todos los socialistas con el presidente de la Junta de Andalucía a la cabeza y él nunca querría nada perjudicial para su Comunidad.

9.

Con respecto al Estatut, el señor Mas ya ha dicho que se ha dado un paso pero que no se ha conseguido el 100% y que en unos años habrá que pedir más. Comparte Usted la visión del señor Más.

MI: No, yo no soy nacionalista. La función del Estado de las Autonomías no es propiciar una reivindicación permanente. Catalunya tendrá un muy buen nivel de autogobierno con el nuevo Estatuto. Sería absurdo pensar ya en pedir más. Es como si el día de tu boda pensaras ya en el divorcio.

10. Si la presentación del royecyo de Estatut se hizo conjuntamente, porque la negociación a sido por separado? quien lo impuso? ¿no es perder fuerza de negociación, tal como se ha hecho<'

MI: Sobre eso hay diversidad de opiniones. Sinceramente creo que si fuéramos todos a la vez, los riesgos hubieran sido mayores y no su hubiera conseguido más.

11. Piensa que si vota espana sobre el estatuto catalan dara un si ?

MI: Yo creo que España dio ya un sí a reformar los Estatutos dando un sí a la Constitución. Este Estatuto se enmarca dentro de la misma. Por lo tanto, no me preocupa porque estamos cumpliendo con el mandato constitucional.

12. Que razones existen para negar el Trasvase del Ebro y que se beneficie Valencia, Murcia y Almería?

MI: Hay razones diversas. Una es que cada vez más las políticas medioambientales son más reacias a grandes obras como trasvases, y que hay que atender a todas las necesidades de agua. Soy más partidario de una política de plantas desaladoras que de grandes obras hidraúlicas.

13. Karl Popper definió la sociedad cerrada como aquella que denostaba la crítica (p.e., CAC) y cuyo objetivo fundamental era la vuelta a la tribu (p.e., marginación del castellano). ¿Se esta cerrando Cataluña?

MI: No, no se está cerrando. Ni el CAC niega la crítica ni se margina el Castellano en Cataluña. El CAC vela porque se cumplan las condiciones para otorogar licencias. Y en Cataluña el castellano sigue vivo y por mucho mucho tiempo, basta por pasear por la calle, poner la tele, encender la radio o ir el cine para ver que el castellano goza de muy buena salud.

14. Miquel, ¿son ustedes conscientes, en el PSC, de que en el PSOE están más que hartos de Maragall, por su discurso que parece nacionalista y por sus declaraciones inoportunas con las que demasiado frecuentemente suele meter la pata, teniendo que salir a desmentirlas, por ejemplo, Patxi López el otro día?

MI: En el PSOE debían estar contentos por tener un presidente de la Generalitat socialista. Eso no quiere decir que haya opiniones distintas pero Maragall ha hecho una contribución muy importante al socialismo español y sería injusto no reconocerla.

15. Tanto el PSC como CiU defienden que Cataluña es una nación. CiU es un partido nacionalista y veo lógico que lo defienda. Sin embargo, el PSC no es nacionalista y lo defiende también. ¿No hay una contradicción?

MI: No, no la hay. La habría si alguien pensara que a una nación corresponde un Estado o que a un Estado corresponde una sola nación. El PSC ya denfendió que Cataluña era una nación aún sin democracia. La Federación catalana del PSOE ya consideraba que Cataluña era una nación aún antes de unirse con otros partidos socialistas que no tenían relación con el PSOE.

16. Señor Iceta, contesteme muy claro por favor.Pregunta:El hecho diferencial catalan, incluye lengua, cultura, derecho civil, etc, incluye tambien la financiacion, el dinero??.

MI: No, claro que no. Por eso el modelo de financiación que recogerá el estatuto es un modelo generalizable que será de aplicación, si así se quiere, a toda España. El único privilegio en materia de financiación lo tienen los sistemas forales que, por cierto, nadie pone en discusión.

17. Sr. Iceta, mi pregunta versará sobre alguien que me cae especialmente mal, el señor Acebes. Por curiosidad, en una escala del 0 (extrema izquierda) al 10 (extrema derecha), en qué punto situaría al señor Acebes?

MI: En el 11.

18. Sr. Iceta, ¿ve usted al señor Piqué capaz de montar mesas en plena calle intentando parar a los viandantes que pasen por allí invitándoles a estampar su firma para el referéndum?

MI: Me cuesta mucho, pero él ha dicho que lo hará.

19. ¿Cree que Piqué aguantará mucho tiempo al frente del PP de Cataluña? ¿Cuánto tiempo le augura? Un saludo.

MI: La verdad es que espero que aguante mucho tiempo y que sea capaz de moderar a gente como Acebes o Zaplana.

20. Ante la crisis del tripartito al que usted pertenece, que opina sobre el comentario de Puigcercós que

MI: El comentario es de Jordi Sevilla, totalmente desafortunado. Estamos preparados para que sea presidente de la Generalitat sea cualquiera que trabaje y viva en Cataluña. El tripartito ha estado en crisis desde que comenzó pero se puede decir que tiene una mala salud de hierro. Las declaraciones de Jordi Sevilla son desafortunadas.

21. Ante la difícil situación política de Maragall y Montilla, se presentaría como candidato a la presidencia de la Generalidad en las próximas elecciones.

MI: No. La verdad es que nosotros no estamos buscando candidatos, tenemos un buen presidente y no estamos buscando candidatos. Yo nunca me lo he planteado, la verdad.

22. ¿Qué ocurriría si se demostrara que muchas de las firmas que ha recogido el PP son falsas? ¿Podría ser este hecho constitutivo de delito?

MI: No, sería un engaño más. Pero el PP recoge firmas porque no puede hacer otra cosa. Recoge firmas para hacer una pregunta cuya respuesta ya está garantizada por la propia Constitución. Sólo es agitación y propaganda, porque están solos.
Me gustaría que el PP formulase otra pregunta: ¿Cree usted que España merece tener un partido de centro derecha que condene el franquismo, que muestre firmeza frente a militares que quieran condicionar decisiones, que no promueva el enfrentamiento entre comunidades autónomas, que no haga de la mentira y la descalificación su norma de conducta y que acepte plenamente que no siempre va a estar en el gobierno? Esa pregunta tiene más interés que la que el PP propone. La respuesta a la pregunta que hace el PP está garantizada, la que yo propongo me temo que no.

23. ¿Por qué Uds. no muestran ningún

MI: Yo tendría que recordar que soy de los que militaba en el Partido Socialista Popular y en la Federación catalana del PSOE, soy perfectamente bilingüe, mi madre es catalana y mi padre era vasco. No soy nacionalista, no sabría de dónde y puedo sintonizar perfectamente con las personas que quieren a Cataluña pero no son nacionalistas.

24. ¿Es legal la recogida de firmas que está realizando el PP? ¿Qué pretende hacer con esas firmas?

MI: Es legal porque uno puede recoger firmas para lo que quiera, como para la otra pregunta que yo mismo sugería. No sé qué piensan hacer con esas firmas porque ellos saben que es un esfuerzo perfectamente inútil, pero es legal. Sólo es propaganda.
Antes acusaban al partido socialista de ir a manifestaciones, con firmas y manifiestos de apoyo, ahora parece que estando en la oposición las tornas cambian. Me parece que van a seguir estando en la oposición por mucho tiempo.

25. ¿Es inconstitucional que el PP pida un referendum en toda España para que los ciudadanos opinen sobre el Estatuto de Cataluña?

MI: Sí, técnicamente, sí. El Estatuto es una ley orgánica que será aprobada por las Cortes Generales, y no por referéndum. Lo que yo creo es que el PP está engañando a la gente, están engañando incluso con la pregunta que hacen que para nada se refiere al Estatuto.

26. Señor Iceta, ¿qué le parecen las afirmaciones de Jordi Sevilla sobre que Montilla no puede ser presidente de Cataluña por ser charnego? ¿considera la posibilidad de que el PSC le nombre a usted candidato a la Generalitat? ¿como valora el desenlace de las negociaciones sobre el Estatut?
Muchas gracias

MI: Sobre las declaraciones ya he dicho que son impresentables. Puede tener de presidente a mucha gente y Pasqual va a estar por mucho tiempo.
Las negociaciones aseguran un buen estatuto para Cataluña y España, son un motivo de alegría.

27. Se que me dirá que no, pero como votante del PP creo que PP Y PSOE comparten o compartian una idea de España. Ustedes mismos hablan de que con este Estatut se cambia la idea de España, Si la pactan con todos menos con el PP ¿no cree que al PP le quedan solo salidas como pedir el apoyo ciudadano a sus ideas?. Porque no hablan del Pacto Tinell, esta ahí...

MI: El Pacto del Tinell lo único que dice es que no se puede apoyar al PP para que gobierne, no que no se puedan establecer acuerdos de ningún otro tipo con el PP.
Si el PP aceptase la realidad, y es que el acuerdo alcanzado garantiza un Estatuto constitucional, no veo por qué no iba a poder apoyarlo. El PP ha decidido erosionar a Zapatero con el Estatut y eso es realmente lo que nos impide a los demás ponernos de acuerdo con el PP.

28. ¿Que diferencia el franquismo lingüístico en Cataluña del pujolismo lingüístico, que potencia el partido socialista catalán?

MI: La diferencia es abismal. No pueden ni compararse. El PSC defiende la máxima protección e impulso del catalán y la máxima libertad para que cada cual utilice la lengua que quiera.

29. Sobre su opinión de Tejero, es probable que Le Pen apoye el nacionalismo catalán que defienden los políticos catalanes, al ser también un buen nacionalista. ¿Le gustaría que abanderara en Europa la imagen que ofrecen?

MI: No creo que me deba formular a mí esa pregunta, yo no soy nacionalista catalán, español o francés. El PSC es una partido federalista que predica la fraternidad entre naciones, no el enfrentamiento ni la separación entre ellas.

30. Dice usted que Chaves apoya el Estatuto porque quiere lo mejor para Anadalucía. ¿Me puede explicar porqué lo mejor para Andalucía es Chaves, que tiene a esta Autonomía (al igual que las gobernadas por socialistas) en los más bajos niveles de renta?

MI: Lo que es mejor para Andalucía lo deciden los andaluces. Hasta ahora han elegido PSOE. En febrero del 80 el PP rechazó un Estatuto andaluz de primera y desde entonces está en la oposición en esa omunidad. El PP tendría que reflexionar sobre este error para que no repetirlo con el Estatuto catalán.

31. Ya esta bien del todo vale en contra del partido de la oposicion,que son 10.000.000 de votos.
Mi pregunta es para saber si el CAC,abrira expediente a TV3 como hicieron con la Cope o no pasara nada en esa comunidad llamada Cataluña.

MI: Eso se lo tendría que preguntar a los miembros del CAC que son elegidos por dos tercios del Parlamento de Cataluña y desarrollan su tarea con plena independencia. Hace unos días emitieron una crítica a TV3, en concreto reclamaban más respeto por símbolos religiosos, por ejemplo.

32. Ha puesto como ejemplo de reivindicación posterior al proyecto de estatuto, el del divorcio. Usted que se ha casado recientemente, ¿apoya la ley del divorcio en tres meses y que perpetua la discriminación de la custocia de los hijos a la meujer, practicada por los tribunales?

MI: Usted debe ser oyente de la COPE, que dijo que me había casado. Es una mentira, no me he casado y no me puedo por tanto divorciar.

33. Com és possible asseure's als dos costats de la taula en una negociació entre Catalunya i Espanya? Com estan d'esquizofrènia?

MI: Perfectamente, nunca hemos pensado que Cataluña y España sean cosas separadas o separables. En un lado de la mesa defendemos más autogobierno para Cataluña y en el otro lado defendemos un proyecto federal para España. Es totalmente compatible. Nunca hemos defendido el derecho de autodeterminación, seguramente por eso hoy tenemos que dar menos explicaciones que otros.

34. ¿No le parece un mal ejemplo de tolerancia y de democracia, firmar pactos como el Tinell, de exclusión de un partido que aglutina casi la mitad de la población?

MI: Lo que se dice en el Pacto del Tinell es que quienes lo suscriben no apoyarán al PP para gobernar y eso es totalmente legítimo. Eso no quiere decir excluir, sino manifestar el rechazo por un partido que atiza el enfrentamiento entre comunidades y sentimientos anticatalanistas.

35. ¿Me podría explicar la laxa respuesta sobre la libertad de hablar el castellano en Cataluña, cuando todos tienen el derecho a conocerlo y aprender en su lengua materna? ¿Porqué prohiben la educación en castellano, con más de 450 quejas al Defensor del Pueblo?

MI: En Cataluña hay una ley que dice que la lengua vehicular de la enseñanza es el catalán por necesitar ser protegida. Se nota que hace tiempo que no se pasea por la Rambla, vería que se habbla el castellano con normalidad. Hace poco me encontré a una señora en la librería de unos grandes almacenes que me dijo que el castellano corría peligro en Cataluña. Le propuse un ejercicio: contamos veinte mesas de libros en castellano y 4 en catalán. La señora se fue mucho más tranquila, el castellano no está arrinconado en Cataluña y no lo estará nunca.

36. Independientemente de que no se haya casado y es bueno escuchar y leer todos los medios de información , la convivencia more uxorio es igual de efectiva ante los tribunales. ¿me podría explicar su postura ante esta ley y su aplicación por los tribunales?

MI: Yo creo que la ley plantea una exquisita igualdad en lo referente en la tutela o custodia de los hijos y son los tribunales los que deben buscar en cada caso la mejor solución atendiendo siempre a la necesidad de los hijos. Son los jueces los que protegen el interés de los menores decidiendo en cada caso lo que entienden es la mejor solución.

37. Muchísimas gracias por intervenir en el chat y aclarar todas nuestras dudas.

MI: Muchas gracias por las preguntas que creo que me han permitido explicar bien cual es la postura de los socialistas catalanes en el actual momento político y quiero agradecer a DiarioCrítico que haya organizado el Chat.