dijous, 30 / març / 2006

Avui el Congrés dels Diputats ha aprovat el nou Estatut!

Avui el Congrés dels Diputats ha aprovat el projecte de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya! És un gran dia i convé que ens felicitem. El resultat de la votació ha estat el següent: vots emesos, 345; SI, 189 (PSOE, PSC, CiU, PNV, IU-ICV, PNV, BNG, Coalición Canaria); NO, 154 (PP, ERC, Eusko Alkartasuna); Abstencions, 2 (Chunta Aragonesista, Nafarroa Bai). Aquí trobareu la magnífica intervenció d'Alfredo Pérez Rubalcaba en nom del Grup Socialista. I la declaració institucional del President de la Generalitat.

diumenge, 26 / març / 2006

Cap a la pau a Euskadi!

Aquesta ha estat una setmana trepidant. Dimarts, la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats aprovava el dictamen sobre el projecte de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (aquí el trobareu en versió castellana) que serà sotmès dijous vinent al Ple del Congrés. Aquí trobareu la intervenció de la Presidenta del nostre Grup parlamentari en la sessió de dimarts i la declaració del President de la Generalitat realitzada el mateix dia.

El text no hauria d’experimentar modificacions que no farien sinó dilatar el procés. Queden pendents els projectes de llei pels qual la Generalitat assumirà la gestió dels ports catalans o participarà en el consorci que gestionarà els aeroports de Catalunya. Convé ara que ens centrem en la preparació del referèndum, desplegant tota mena d’iniciatives. El PSC començarà un cop el Ple del Congrés hagi aprovat el projecte. En aquest sentit, no entenem les reiterades invocacions d’Artur Mas al fracàs del referèndum atribuint-ne la responsabilitat al Govern de la Generalitat. Sembla que vulgui que fracassi. No cal que pateixi, el Govern farà la seva feina i el President de la Generalitat encapçalarà la campanya pel sí. L’Estatut del 2006 és un salt endavant molt significatiu en termes d’autogovern i de finançament. Serà una campanya més senzilla pels que no hem hagut de renunciar a allò que fa mesos es proclamava com a irrenunciable (autodeterminació, concert econòmic, agència tributària totalment independent, drets històrics emparats en la disposició addicional primera de la Constitució, etc. etc. etc.) Sr. Mas, no es pot anar a la processó i repicar campanes al mateix temps. Se li veu massa ganes d’aprofitar estatut i referèndum per perjudicar el Govern de Catalunya i el President de la Generalitat. I els catalans n’han pres bona nota.

Sobre el contingut de l’Estatut i altres qüestion que s’hi connecten podeu llegir el nou article de Núria Bosch sobre el finançament (aquí el trobareu en versió castellana), l’entrevista a Francisco Rubio Llorente publicada a Expansión, i un article d’Anton Costas que ens alerta sobre la necessitat d’afrontar problemes reals i no deixar-nos distreure en excés pel debat estatutari.

Com a curiositat històrica podeu llegir la carta de Jaume Carner (Ministre d’Hisenda de la República) a Francesc Macià sobre les negociacions sobre l’Estatut de 1932 en les que recomana donar-hi suport i subratlla el paper decisió de Manuel Azaña per a l’aprovació de l’Estatut.



Però sens dubte la notícia de la setmana ha estat la declaració d’eta anunciant un “alto el foc permanent”. Aquí hi trobareu la declaració del PSOE, la declaració del Partit Socialista d’Euskadi, la declaració del PSC, la declaració conjunta de la UGT de Catalunya i el sindicat basc ELA, la declaració del President de la Generalitat, la declaració del Govern basc, les primeres declaracions del President del Govern d’Espanya i la declaració de les associacions de víctimes del terrorisme.

Avui el diari El País publica una entrevista a José Luis Rodríguez Zapatero, de imprescindible lectura. És de justícia també llegir l’article de Angeles Escrivá publicat a El Mundo sobre la tasca silenciosa del socialisme basc i repassar el document del PSE-EE-PSOE sobre pacificació i normalització de gener de 2006.

No us perdeu tampoc els articles de Josep Ramoneda, Daniel Innerarity, Javier Pérez Royo (aquí el trobareu en versió castellana), Ignacio Sánchez-Cuenca, Manuel Castells i Javier Pradera. Sobre l’encert de Zapatero i les conseqüències de tot plegat sobre l’estratègia del PP, podeu llegir l’article que he enviat a la revista Canvi Setze i un altre interessant article de Javier Pérez Royo.

Per entendre moltes coses és imprescindible tenir present documents fonamentals d’aquest procés: la Resolució del Congrés dels Diputats de 16 de maig de 2005, el Pacte per les llibertats i contra el terrorisme de desembre de 2000, el fallit Pla Ardanza de 1998 i el Pacte d’Ajuria-Enea signat el 12 de gener de 1988. I recordar l’estimat Ernest Lluch.

Certament en un moment com aquest cal donar total confiança al govern de Zapatero i acompanyar-lo en la recerca de la pau, fent realitat el desig que la declaració d’eta marqui l’inici de la fi de la violència. Personalment us recomano cinc lectures (des de la meva subjetivitat i des del desordre de la meva biblioteca que ha hagut de passar per una mudança recent). Els cinc llibres són: “Los españoles que dejaron de serlo. Gregorio Morán. Editorial Planeta. 1982”; “El modelo irlandés. Íñigo Gurruchaga. Editorial Península. 1998”; “La historia de eta. Antonio Elorza (editor). Editorial Temas de Hoy. 2000”; “Guía para orientarse en el laberinto vasco. De l’enyorat Mario Onaindía. Editorial Temas de Hoy. Edición revisada de 2003; “Nacionalismo: razón y pasión. Pedro Ibarra. Editorial Ariel. 2003”. Des d’un punt de vista de cercar solucions jurídiques a un problema polític, cal recordar dos llibres: “Derechos históricos y Constitución. Miguel Herrero de Miñón. Editorial Taurus. 1998” i “ “Derechos históricos y constitucionalismo útil. Miguel Herrero de Miñón y Ernest Lluch (editores). Fundación BBV. 2000”. Sobre el procés de pau a Irlanda del Nord podeu llegir també “Haciendo balance”. Editat per Clem McCartney i publicat en castellà per la Fundació Gernika Gogoratuz.

També us recomano seguir el debat des dels llocs web dels partits bascos:
EAJ-PNV
PSE-EE-PSOE
PP del País Vasco
EZKER BATUA
ARALAR

Les opinions del món de l’esquerra abertzale estan habitualment recollides al diari GARA i al web ORAIN.

Per últim, però no en darrer terme, és imprescindible seguir el debat que es produirà al lloc web de l’organització Elkarri en procés de transformació.

Podeu seguir també els monogràfics dels llocs web dels diaris El País i El Mundo. Per cert, se’m va passar recomanar-vos el monogràfic d’El Periódico de Catalunya dedicat al segon aniversari del govern Zapatero (aquí el teniu en versió castellana).

Com ni el debat sobre l’Estatut ni el procés de pacificació a Euskadi esgoten el debat ideològic, no us perdeu l’article de Vicenç Navarro sobre l’ofensiva liberal contra el model suec (aquí el teniu en versió castellana). Ni tampoc no hauríem d’oblidar el tercer aniversari de la nefasta guerra d’Iraq. Per recordar-nos el malson sols cal llegir l’article de Robert Fisk publicat a La Vanguardia. També us recomano un article optimista sobre el futur de la Unió Europea i de la pròpia Constitució europea publicat per Carlos Carnero a El País. Sobre el procés de reestructuració de RTVE hauríeu de llegir l’article de José Manuel Sánchez Ron (aquí el teniu en versió castellana).

Per últim, em vaig sentir reconfortat amb la lectura de l’article de David Miró a l’AVUI sobre l’afer Carretero, en veure que no m’havia deixat portar per un excés de subjectivitat diumenge passat.

Malauradament aquest cap de setmana ens ha portat un nou ensurt amb la publicació de notícies sobre el cobrament de quotes a càrrecs nomenats per ERC, fossin o no membres del partit, que haurien estat amenaçats amb la pèrdua del lloc de treball si no pagaven. Esperem que els amics d’ERC donin les pertinents explicacions. Però des d’aquí hem d’afirmar que no es pot condicionar el nomenament de persones (i encara menys el seu cessament) a una militància partidista o al pagament obligat d’un percentatge del seu sou al partit que els ha anomenat. Tot i que la intenció inicial hagi estat precisament dotar ERC d’un mecanisme de finançament transparent, es tracta d’un procediment que tendeix a confondre institució i partit. Una cosa és que els militants d’un partit assumeixin les obligacions que aquest els hi imposi (i si no les comparteixen poden abandonar la seva militància) i una altra ben diferent exigir contrapartides a canvi de càrrecs.



ZW núm.33 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.mysociety.org

MySociety és una iniciativa britànica basada en el suport de voluntaris i activistes online amb dos objectius bàsics: fer pàgines web per tal de proporcionar beneficis concrets i tangibles a la gent, en aspectes concrets de la seva vida cívica i comunitària, i ensenyar a la societat civil com utilitzar Internet per treure’n el major profit. MySociety desenvolupa projectes concrets d’acció cívica com TheyWorkForYou.com o WriteToThem (abans FaxYourMP) que pretenen millorar la relació i comunicació dels ciutadans amb els seus polítics, o PledgeBank una mena de “banc de propostes” on els ciutadans descriuen i proposen una iniciativa d’acció concreta, en benefici de la societat, de manera altruista, demanant un número mínim de persones per sumar-se a la iniciativa i poder així desenvolupar-la.

Una altra iniciativa d’aquest tipus, en la línia d’interacció entre polítics i ciutadans, és CampaignCreator, un projecte experimental del Bristol City Council; una pàgina web ideada pel govern britànic amb l’objectiu d’ajudar i contribuir al desenvolupament de campanyes online. Des de la pàgina s’ofereix a l’usuari la informació i els recursos necessaris. A més, es pot crear de manera ràpida un web propi, confeccionar butlletins de notícies electrònics, crear materials específics de campanya... Tots els serveis que ofereix el site són lliures i a disposició de qualsevol persona.

dimecres, 22 / març / 2006

ETA declara un alto el foc permanent



eta ha declarat un "alto el foc permanent". De confirmar-se, és una magnífica notícia que cal acollir amb prudència i, novament, posar-nos al costat del Govern d'Espanya perquè això sigui, efectivament, l'inici del final de la violència.

Aquí teniu el comunicat d'eta.

Aquí teniu les declaracions institucionals del PSC i del PSOE.

S'ha donat la coincidència que Patxi López estava a Barcelona quan s'ha conegut la notícia. I per recordar aquest fet la Manuela, Pepe Zaragoza i jo mateix ens hem fotografiat amb ell a la seu del PSC.



En un dia com avui, cal recordar totes les víctimes del terrorisme i, en el nostre cas, la figura d'Ernest Lluch, quan fa cinc anys del seu assassinat.

Tindrem Estatut!

Avui la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats ha donat llum verda al projecte de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, amb els vots favorables del Grup Socialista, de CiU, del PNB, d'Izquierda Unida, de Nueva Canarias, i els vots en contra del Partido Popular, ERC i Eusko Alkartasuna. La Delegació del Parlament de Catalunya, per majoria superior als dos terços, hi ha donat també la seva conformitat (vots favorables de CiU, PSC, ICV-EUiA i vots contraris d'ERC i PPC).

Aquí teniu el resultat de la nostra feina: text aprovat per la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats (aquí el trobareu en versió castellana).



En el decurs de la sessió d'avui s'ha produït una magnífica intervenció de la Presidenta del nostre Grup parlamentari, Manuela de Madre, que us convido a llegir.

Avui és un gran dia per Catalunya i per Espanya. M'en felicito!

És el moment d'agrair la feina de molta gent. Però em sembla de justícia recordar avui molt especialment: Fran Caamaño (Secretari d'Estat de Relacions amb les Corts), José Luis Rodríguez (el seu cap de gabinet), Ramón Jáuregui, Diego López Garrido i Alfredo Pérez Rubalcaba. A tots ells, moltíssimes gràcies.

dimarts, 21 / març / 2006

Manuela m'emociona, un cop més

La intervenció de la Presidenta del nostre Grup parlamentari davant la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats ha fet diana i, un cop més, m'ha emocionat especialment. Aquí la teniu:

INTERVENCIÓN DE MANUELA DE MADRE EN LA COMISIÓN CONSTITUCIONAL DEL CONGRESO
21.03.06

Señor Presidente, señoras y señores Diputados,

Durante todas estas sesiones se ha discutido y acordado un nuevo Estatuto para la Cataluña del siglo XXI.

Ésta ha sido la responsabilidad y la voluntad de la mayoría de los representantes parlamentarios aquí presentes. Pero no todos han venido a proponer, a acordar o a negociar. Algunos han venido a seguir haciendo una interpretación torcida de nuestra propuesta, deformándola, mintiendo y manipulando a la opinión pública, fieles a su estilo y a sus consignas.

Sr. Zaplana, creía que hoy iba a disfrazar o disimular su intención. Compruebo que un solo día en el uso exclusivo de la verdad debe ser insufrible para usted.

El Diario de Sesiones del Congreso será el reflejo transparente de sus palabras y de sus intenciones y, “después de un tiempo”, veremos si la historia y la soberanía popular dan o quitan la razón a los que ahora siembran tempestades contra la convivencia de los españoles, enfrentando impúdicamente a los territorios de la España plural, con el único objetivo de desgastar al Gobierno, a las instituciones de Cataluña y a su Parlamento.

Precisamente, “Después de un tiempo” es el título de un magnífico texto de William Shakespeare, autor de los versos que leyó en catalán –con buen acento, por cierto- Federico Trillo, y que me complace recordarles: "El exceso de ira en la defensa de las posiciones termina minorando la razonabilidad".

Muchos pensamos que, precisamente, la ira ha desbordado al Partido Popular. Y, señoras y señores diputados del Partido Popular, la mentira es la forma que tienen de soportar el pasado.

“Después de un tiempo -decía Shakespeare, y cito- aprenderás que el sol quema si te expones demasiado... Descubrirás que lleva años construir confianza y apenas unos segundos destruirla y que tú también podrás hacer cosas de las que te arrepentirás el resto de la vida.”

Señoras y señores Diputados,

Este Estatuto no rompe nada. No rompe nada. Y lo refuerza todo. Refuerza la España de las Autonomías, refuerza la España plural y diversa, refuerza la España moderna de las reformas necesarias e inaplazables. Más autogobierno es más riqueza y desarrollo para todos, ustedes lo saben bien.

Y también refuerza la Cataluña moderna, abierta y sin complejos. Refuerza la Cataluña orgullosa de su historia y de su cultura. La Cataluña que mira hacia el siglo XXI sin nostalgias.

Este Estatuto no es insolidario. ¡Ya está bien de tanta falsedad, Sr. Zaplana! ¡Ya está bien de alimentar tanta confrontación entre los españoles! Los que realmente dividen y separan a España son ustedes. Ustedes son los que estimulan, consienten o pretenden beneficiarse del desafecto, del recelo, de la antipatía, del miedo y del odio. Esos son los verdaderos peligros para la convivencia y para la unidad de España. El peligro no es este Estatuto. El peligro es negar la realidad y dar la espalda al futuro.

Antes el Sr. Zaplana citaba a Don Raúl Morodo, yo ahora le pregunto si conoce usted a Don Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón y su obra.

Sr. Presidente, Señorías,

Desde el inicio de la Transición democrática no había vivido España un diálogo tan intenso entre distintas legitimidades: entre la legitimidad de quienes representamos una parte y aquellos que representan el todo de este Estado complejo que es la España de hoy.

A diferencia de aquel momento, hoy no estamos pasando página de ningún pasado, no estamos superando la dictadura. No, Señorías. Aquí y ahora estamos empezando a escribir un nuevo capítulo del libro de España. Aquel al que debemos el mejor período de libertad y progreso. El capítulo de la España democrática, de un país que ha crecido en libertad, que ha reducido diferencias sociales y territoriales. Que ha sabido crecer, modernizarse, estar en Europa y ganar su respeto.

Hoy, señoras y señores diputados, estamos haciendo algo más complejo y mucho menos doloroso que en 1978 0 1979: Nada hay que ocultar ni olvidar, ahora, de nuestro pasado reciente.

Estas semanas –estoy plenamente convencida de ello– hemos afirmado nuestra voluntad con respecto al futuro de Cataluña y de España. Quiero agradecer al Partido Socialista Obrero Español su empeño en sacar adelante este proyecto en cumplimiento de su compromiso electoral y su convicción democrática.

Señorías,

El apoyo del socialismo catalán a este Estatuto no es un apoyo accidental ni coyuntural. No, señorías: responde a una convicción profunda. Porque se trata de profundizar en el autogobierno de Cataluña en aquellos aspectos que, desde hace años, reclamaba la sociedad catalana: reconocimiento de la personalidad y singularidad nacional de Cataluña, marco competencial más amplio y mejor garantizado, y una financiación justa, transparente y solidaria.

Quisiera, Señorías, resumir brevemente su contenido, resumido magníficamente en el Preámbulo.

El Título preliminar es la columna en la que descansará la nueva etapa del autogobierno de Cataluña: nuestra definición de nación compatible con la definición constitucional de nacionalidad, lengua, símbolos nacionales y derechos históricos. Con todo ello se establece el reconocimiento nacional de Cataluña. Nada más y nada menos.

Se define el régimen lingüístico, en plena consonancia con la realidad de las calles de los pueblos y ciudades de Cataluña. Una realidad que habla en catalán y en castellano y que, en consecuencia, debe ofrecer todas las garantías al conocimiento y uso de ambas lenguas.

Con la aprobación del Título I, hemos dado un paso importante en el reforzamiento de la concepción de ciudadanía que define la Constitución española.

El Estatut permitirá consolidar los valores expresados por la Constitución y ampliará las garantías de los ciudadanos para el ejercicio de estos derechos civiles, políticos, lingüísticos y sociales.

Aquí no se ha aprobado ni un solo artículo que rompa la igualdad entre ciudadanos. Se trataba, y así será, de elevar el techo de dicha igualdad, para hacerlo más acorde con nuestra concepción contemporánea de la persona de nuestra época.

Con el Título II se actualizan las reglas de nuestras instituciones de autogobierno, de manera que recojan el desarrollo experimentado en estas dos décadas y media de funcionamiento. Y se reconoce, por fin, el papel esencial de los municipios como actores con competencias específicas y su correspondiente financiación.

El Título III merece una atención específica porque, junto a la reforma en curso de la Ley Orgánica del Poder Judicial adapta la Administración de Justicia a la realidad autonómica del Estado.

Y que nadie lo dude: con esta adaptación no se debilita la justicia, sino que se mejora.

Por eso, la creación del Consejo de Justicia de Cataluña o la consideración del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña como última instancia jurisdiccional dotarán al Poder judicial de mayor proximidad y de mayor rapidez, dos condiciones imprescindibles en el ejercicio de la justicia en el siglo XXI.

El Título IV constituye, sin duda alguna, una de las claves de bóveda del nuevo Estatuto: la mejor delimitación del sistema competencial.

En definitiva, más competencias y mejor protegidas. Se trata de un paso irreversible hacia la proximidad y la subsidiariedad como principios de la gobernación.

Un gran avance que requería de un Título V ágil, ambicioso y de gran alcance, como el que hemos conseguido. Se trata de un sistema que combina la necesaria multilateralidad con la pertinente bilateralidad.

La creación de la Comisión Bilateral responde a una necesidad evidente: la Administración del Estado y la Generalitat necesitaban un espacio de diálogo para decidir juntos las cosas que hemos de hacer juntos.

Finalmente, la financiación. Gracias al Título VI esta arquitectura institucional, competencial y de derechos obtiene los recursos económicos necesarios.

Se obtiene un sistema más justo, más transparente y más solidario.

Este, si cabe más que el resto, refleja la distancia entre el discurso catastrofista que anuncia el fin de España y la realidad política que hoy da un paso más en su construcción: la España que conjuga la solidaridad y la diversidad como pilares de nuestro proyecto de convivencia, desarrollo y progreso en común.

********************

Este debate ha supuesto el contraste entre dos modelos de España. Entre dos modelos para el futuro de Cataluña y de España entera. Aunque quizás debería precisar un poco más y decir que el contraste ha sido entre un modelo que mira hacia el futuro y otro que sigue empeñado en creer que cualquier tiempo pasado fue mejor.

Se han dibujado aquí dos horizontes bien distintos para Cataluña y para España:

La de aquellos que reclamando unidad y denunciando la supuesta ruptura, parecen empeñados en alimentar la disgregación. Es la apuesta de los separadores. La de aquellos que parecen querer echarnos a base de desgañitarse clamando al cielo que somos nosotros los que nos queremos ir. Y que jalean a los independentistas.

Y, por otro lado, la de aquellos que luchamos por adecuar el marco, el marco común, compartido, decidido entre todos, para seguir estando en él. Mejor dicho: para estar más y mejor que nunca en España. Fue Manuel Azaña quien, el 27 de Mayo de 1932, reclamaba en Las Cortes altura de miras al afirmar que el reconocimiento de mayor autonomía no significaba que una comunidad fuera a convertirse en el “extranjero”. Al contrario, decía, una comunidad más autónoma es tan España como antes. Quizás más, porqué se sentirá más a gusto en ella.

Entiéndalo de una vez más, Sr. Zaplana: o ustedes aceptan de una vez que es por querer seguir en España que Cataluña quiere ser Cataluña, con toda su personalidad, con toda su singularidad, con todo su potencial de desarrollo y crecimiento, o conseguirán el efecto contrario: la progresiva desafección de los catalanes con respecto a este magnífico proyecto compartido que es la España plural, que es la verdadera España constitucional.

Si me permiten, quisiera utilizar, prestadas, unas frases que por ser de quien son y dichas cuando lo fueron, les otorgan la máxima autoridad moral. Cito, textualmente:

El modo concreto de ser español es ser andaluz, castellano, catalán, gallego, aragonés, vasco, etc. No es fácil ni probable ser “directamente” español; y en algunos casos imposible. Concretamente en el caso de Cataluña.

Sigue más adelante la cita: “La debilitación de Cataluña, el olvido de su historia, la atenuación de su vigor (…) el empobrecimiento o sujeción de su lengua, el intento de borrar los signos y los símbolos con que se ha hecho una historia gloriosa, (…) la voluntad de que la plaza de San Jaime sea una plaza cualquiera y no la expresión de una espléndida personalidad (…) todo eso son esenciales, irreparables, inaceptables mutilaciones de España”

Porque “Nada hay más antiespañol que el intento de disminuir la personalidad de Cataluña”. Son fragmentos de Consideración de Cataluña, una obra que recoge una serie de artículos magníficos de Julián Marías, escritos en 1965. En 1965, Señorías.

Por lo tanto, hoy, votando a favor de este Estatuto, que honra y amplía el reconocimiento de la personalidad de Cataluña, rendimos un servicio a España. Votación decidida ayer por los socialistas de Cataluña en su ejecutiva, presidida por que también es Presidente de la Generalitat, el Sr. Pasqual Maragall i Mira.

Este era el reto. Trabajar pensando en Cataluña y no en las elecciones o en los réditos o protagonismos políticos. Pensando con perspectiva histórica. Pensando en el paso gigante y en las consecuencias políticas y jurídicas que tiene Cataluña con un Estatuto como éste.

Pensando en Cataluña y en sus ciudadanos, sin que ello signifique que, para que sea más ambiciosa o audaz dicha posición, tenga que ser contra o al margen del resto de los ciudadanos de España.

Pensando en el mañana y no en el ahora coyuntural. Pensando en las generaciones futuras y no el pasado milenario añorado. Pensando en la Cataluña de hoy, la del siglo XXI.

Acabo, Sr. Presidente,

Cada generación debe de ser consecuente con su momento histórico. Y nuestros mitos y realidades, nuestras tradiciones y derechos históricos deben de servirnos para avanzar y mirar hacia adelante sin nostalgias ni miedos. Creciendo hacia fuera y no creciendo hacia dentro, es decir, menguando.

Este es el verdadero sentido del Estatuto que votaremos hoy que se resume de forma magnífica en el Preámbulo. Votaremos afirmativamente para que triunfe la democracia, la razón, los argumentos y nuestros derechos. La aprobación por las Cortes Generales de este proyecto de reforma del Estatuto es, en definitiva, el triunfo del acuerdo y del pacto. Esta es su fuerza y su garantía de futuro.

Acabo, muy brevemente y me dirijo a Josep Lluís Carod Rovira para decirle que “Los que están a favor suelen estarlo con matices; no se engañe, los que están en contra, sólo están en contra.

Muchas gracias, Sr. Presidente, señoras y señores diputados.

diumenge, 19 / març / 2006

Tot esperant dimarts

Dimarts, amb l’aprovació del Preàmbul, la Comissió Constitucional del Congrés clourà el dictamen sobre el projecte de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Com no em cansaré de repetir, la millor manera de fer-se una idea de la feina feta i de l’enorme potencial d’autogovern del text estatutari, que supera amb escreix l’Estatut vigent, és llegir-lo tal com ha quedat (aquí el trobareu en versió castellana). Demà demanaré a la Comissió Executiva del PSC que prengui la decisió de donar-hi ple suport en la votació final del conjunt del text que tindrà lloc dimarts.

Als amants de les estadístiques els pot interessar conèixer un resum numèric: de 226 articles, sols hi ha hagut tres discrepàncies entre la majoria de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats i la majoria de la Delegació del Parlament de Catalunya (seleccions esportives, gestió de ports i aeroports, i circumscripció electoral europea). De 23 disposicions addicionals, transitòries i finals, sols hi ha hagut una discrepància (gestió de ports i aeroports). Per tant, de 249 preceptes, només 4 discrepàncies, l’1,6%.

Sobre seleccions esportives i gestió de ports i aeroports podeu llegir la nota que he confegit al respecte.

Sobre el text del nou Estatut us pot interessar llegir l’article que m’ha demanat la revista ZERO, l’anàlisi que en fa Miquel Caminal i la denúncia de Manuela de Madre de l’actitud destructiva del PP (aquí la trobareu en versió castellana).

No em resisteixo a recomanar que llegiu la meva intervenció a la Comissió Constitucional defensant el Títol del finançament. Podreu comprovar com no vaig desautoritzar el President Maragall i, sobretot, com vaig aprofitar-la per denunciar l’estratègia del PP. No els va agradar, però què esperaven? Pensaven que ens mossegaríem la llengua i no denunciarem les moltes mentides que han dit sobre l'Estatut? Pensaven que no els recordaríem la infàmia de dir que el projecte d'Estatut estava tutelat per ETA? O que oblidaríem que han anat recollint firmes per fer un referèndum il·legal basant-se en que el projecte era una reforma encoberta de la Constitució? No els havíem de recordar que el Tribunal Constitucional ha rebutjat ja aquest fals argument? No els havíem de dir que Tejero va signar aquests fulls que reparteix el PP? No havíem de recordar que en la recent Convenció del PP, Fraga va dir que els colpistes del 23-F eren gent ben intencionada? O que per Internet han recollit les signatures de Superman i Super-ratón? O volíem que oblidéssim les ignominioses falques de ràdio del PP andalús que comencen dient: "¿Sabes que ahora las Comunidades más pobres son las que dan dinero a las ricas?" En fi, que em vaig quedar descansat, us ho ben asseguro!

Però em sembla que l'argument que els va tocar més és quan vaig citat literalment les propostes de finançament del PP de les Illes Balears. Perquè vaig demostrat que volen negar a Catalunya el que estan demanant per a les Illes. El Sr. Matas de dia recull signatures per a la campanya del PP contra l'Estatut català però a la tarda demana que l'Estatut de les Illes sigui, almenys, tan ambiciós com l'Estatut que estem proposant. Fa dies també es va demostrar que el PP havia votat a favor de la inclusió d'un catàleg de drets al nou Estatut valencià, que volien negar que s'incloguessin al nou Estatut català... Quina barra!

ERC ha decidit votar no al projecte en el Congrés dels Diputats. No cal dir que discrepo profundament d’aquesta decisió però que, al mateix temps, la respecto. ERC ha estat decisiva en l’impuls a l’aprovació del nou Estatut i, a través de Joan Ridao, autora d’aspectes ben rellevants del projecte; de fet, l’ha votat positivament en més d’un 80%. Vaig escoltar ahir atentament Josep-Lluís Carod-Rovira defensar un “no, no obstruccionista”, “un no, que no vol impedir avenços”. És probable, doncs, que la posició d’ERC al Congrés no hagi de coincidir necessàriament amb la que defensin al referèndum. És evident que la seva valoració sobre el text que aprovaran les Corts Generals és ben diferent si estableixen una comparació amb el text aprovat pel Parlament o bé si ho fan amb l’Estatut vigent. Haurem de seguir de prop l’evolució del debat intern en el si d’ERC que pot fer decantar les posicions en un sentit més positiu i, per tant, compatible amb la continuïtat del govern catalanista i d’esquerres. Que, entre d’altres coses, està desenvolupant una magnífica política econòmica com vaig posar de relleu en un article publicat a Expansión.

Però si la intervenció de Carod davant el Consell Nacional d’ERC deixava oberta una porta a l’esperança, l’entrevista al Conseller Joan Carretero publicada avui a La Vanguardia és tota una altra cosa. No és acceptable que un Conseller de la Generalitat parlant com a tal digui que “El President està en línia amb el que opinem a Esquerra”. Perquè és fals. El President dirigirà la campanya pel sí a l’Estatut, mentre ERC diu “d’entrada, no”. ¿Com justifica el Conseller Carretero que vol seguir governant Catalunya amb el PSC si diu que en el que no estem d’acord ERC i PSC és en el tema nacional de Catalunya? ¿Pot un Conseller de Catalunya dir de forma impune que Zapatero es el principal culpable d’aquest immens desastre de l’Estatut? ¿O acusar el President del Govern d’Espanya de demagog? Jo crec que no.

Gràcies a Zapatero Catalunya tindrà l’Estatut més potent de la història. Gràcies a Zapatero els papers de la Generalitat incautats després de la guerra civil han retornat a Catalunya. Gràcies a Zapatero s’ha honorat per part del Govern d’Espanya l’honor del President Companys. Gràcies a Zapatero el català ha obtingut el reconeixement institucional a la Unió Europea. Gràcies a Zapatero Consellers de la Generalitat poden participar a reunions de la Unió Europea de nivell ministerial. Gràcies a Zapatero la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions s’ha instal·lat a Barcelona. Gràcies també a Zapatero s’ha reconegut per ICANN el domini puntCAT. Zapatero va ser present als camps de concentració nazis en reivindicació de la memòria dels republicans espanyols, d’entre els quals molts catalans. Zapatero no es mereix les desqualificacions que li ha fet un Conseller de la Generalitat que, actuant així, no ha fet precisament honor a la confiança que li va fer el President de la Generalitat en nomenar-lo.

Aprofito per recordar que Zapatero porta dos anys al Govern i que el balanç que pot presentar és molt positiu: retirada de les tropes d’Iraq, ampliació de drets i llibertats, creació d’un milió vuit-cents mil llocs de treball (500.000 aturats menys), increment del salari mínim en un 17,4% (amb 600.000 beneficiaris), injecció de 3.000 M € per a la sanitat, tres milions de pensionistes han vist com la seva pensió s’apujava per sobre de l’IPC i com pujaven encara més les pensions més baixes. Aquí podeu llegir un bon resum d’aquest magnífic balanç de govern. I les paraules del propi José Luis Rodríguez Zapatero en un acte commemoratiu dels dos anys de govern celebrat a la seu central del PSOE.

Davant d’aquests fets, l’oposició del PP i desqualificacions com les del Conseller Carretero. Veieu com l’humorista Antonio Martínez bateja l’oposició “alomojó”. O com vaig posar de manifest en un article sobre el segon aniversari de l'11-M publicat en el diari ABC l'estratègia del PP es basa en la mentida: "El PP va voler mantenir-se al poder mentint i ara pretén tornar al govern de la mateixa manera". O la gran floració de casos de corrupció que afecten càrrecs electes del PP recollida en una informació publicada pel diari El País.

Per acabar us recomano la lectura de l’article de Jordi García Soler sobre la reestructuració de RTVE, l’editorial de NOU CICLE denunciant l’intent d’apropiació partidista de l’expressió “ciutadans de Catalunya”, l’article de Walter Oppenheimer sobre les propostes de reforma política que s’estan debatent al Regne Unit, i el Manifest de Solidaritat amb Àfrica impulsat entre d’altres per la Plataforma No Nos Resignamos.

Us recomano la visita a llocs web que m’han fet arribar subscriptors del Diari: Prou Racisme, Apropament Catalunya-Madrid, Concordato i Red Voltaire. I saludo noves bitàcoles com la de Carme Valls-Llobet i la iniciativa d’agregar en una pàgina les darreres actualitzacions de les bitàcoles de la blogsfera socialista.

ZW núm.32 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.rai.it/news/articolonews/0,,121457,00.html

El passat dimarts, dia 14, el primer ministre italià Silvio Berlusconi i el candidat del centreesquerra Romano Prodi es veien les cares en un debat televisat amb l’objectiu de convèncer els votants indecisos de cara a les eleccions generals dels propers dies 9 i 10 d’abril.

El debat, retransmès per la cadena pública (RAI), ha estat el punt culminant de la campanya electoral i ha mostrat al públic dos estils de candidats totalment oposats. Per a la confrontació televisada, es va treballar sobre una acurada posada en escena i es van definir unes “regles de joc” (Le regole del confronto). En aquest vídeo curt es fa referència a altres debats polítics televisats com el de Kerry i Bush als EE.UU. o el de Merkel i Schroeder a Alemanya i les normes que es van definir en relació a l’escenografia, l’estructura temàtica, els temps d’intervenció per a cada bloc, la presència del moderador i/o de periodistes, la intervenció del públic, el control de les càmeres… Podeu consultar també els comentaris posteriors que feia sobre debat el director de La Reppublica, Ezio Mauro.

Les paraules, la imatge, la comunicació verbal i no verbal, d’un candidat es poden tornar en contra en un moment decisiu o ser l’element clau que l’ajudi a transmetre el seu missatge amb tota efectivitat. La TV ha estat des de sempre un mitjà bàsic per arribar a la majoria dels ciutadans. Des de la pàgina de The Living Room Candidate, podeu visionar alguns dels espots electorals que s’han fet als Estats Units des de l’any 1952.

Per acabar, en relació al seguiment de l’actualitat política a casa nostra, fer notar l’aparició d’OasiCatalà.com. Un portal que permet seguir les últimes informacions presentant en una sola plana els títols i els enllaços als últims articles dels blocs agregats (alguns blocs actualitzats de membres dels partits polítics presents al Parlament de Catalunya, de periodistes i altres on s'escriu sobre política i la seva actualitat). En aquesta línia ja existeixen Bitàcoles.net i Catapings.com on també es poden consultar els blocs que s’han actualitzat en les darreres hores.

divendres, 17 / març / 2006

Renoi, quin dia!

Avui la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats i la Delegació del Parlament de Catalunya hem cobert el penúltim tram de l'elaboració del projecte de reforma de l'Estatut. Sols queda aprovar dimarts vinent el preàmbul i que el Ple del Congrés aprovi el Projecte molt probablement el proper 30 de març.

Hem fet molta feina, bona feina. Quedeu-vos amb el números: 227 articles aprovats (amb solament tres discrepàncies: seleccions esportives, circumscripció europea i gestió de ports i aeroports) i 23 disposicions aprovades (amb només una discrepància: gestió de ports i aeroprts). De 250 preceptes sols quatre discrepàncies: és un èxit rotund. Però novament he de dir que sols llegint el text articulat us podeu fer una idea de l'importància del projecte (aquí el trobareu en versio castellana).

Aquest matí hem dictaminat el Títol VI sobre el finançament. M'ha tocat, com en el Ple del Parlament del 30 de setembre, fer la intervenció en nom del nostre grup. Ha estat força polèmica. Diuen que he desautoritzat el President de la Generalitat, però jo el que he fet és donar suport als acords Mas-Zapatero que constitueixen una part essencial del gran acord sobre el nou Estatut. Certament, Mas va fer un acord amb el President Zapatero aprofitant la feina ja feta per molts i després encara hem seguit treballant-hi molts per arrodonir-ho. Però és un bon acord i és de justícia reconèixer-ho.

La meva intervenció també ha estat polèmica perquè, diuen, he estat molt dur amb el PP. Què esperaven? Pensaven que ens mossegaríem la llengua i no denunciarem les moltes mentides que han dit sobre l'Estatut? Pensaven que no els recordaríem la infàmia de dir que el projecte d'Estatut estava tutel·lat per ETA? O que oblidaríem que han anat recollint firmes per fer un referèndum il·legal basant-se en que el projecte era una reforma encoberta de la Constitució? No els havíem de recordar que el Tribunal Constitucional ha rebutjat ja aquest fals argument? No els havíem de dir que Tejero va signar aquests fulls que reparteix el PP? No havíem de recordar que en la recent Convenció del PP, Fraga va dir que els colpistes del 23-F eren gent ben intencionada? O que per Internet han recollit les signatures de Superman i Super-raton? O volíem que oblidéssim les ignominioses falques de ràdio del PP andalús que comencen dient: "¿Sabes que ahora las Comunidades más pobres son las que dan dinero a las ricas?" En fi, que m'he quedat curt... Però descansat, us ho ben asseguro.

Però em sembla que l'argument que els ha tocat més és quan he citat literalment les propostes de finançament del PP de les Illes Balears. Perquè he demostrat que volen negar a Catalunya el que estan demanant per a les Illes. El Sr. Matas de dia recull signatures a la campanya del PP contra l'Estatut català però a la tarda demana que l'Estatut de les Illes sigui, almenys, tan ambiciós com l'Estatut que estem proposant. Fa dies també es va demostrar que el PP havia votat a favor de la inclusió d'un catàleg de drets al nou Estatut valencià, que volien negar que s'incloguessin al nou Estatut català... Quina barra!

dijous, 16 / març / 2006

Mentiders compulsius

Avui, el diari ABC em publica un article sobre el segon aniversari de l'11-M en el que denuncio l'estratègia del PP: "El PP va voler mantenir-se al poder mentint i ara pretèn tornar al govern de la mateixa manera". No us el perdeu!

dimecres, 15 / març / 2006

Dia decisiu en Comissió

Avui hem fet un pas de gegant en la Comissió Constitucional del Congrés. Hem votat el Títol IV (Competències) i hem deixat enllestit el Títol V (Relacions institucionals de la Generalitat) per poder-lo votar divendres al matí. Sols hi ha quatre qüestions pendents a resoldre. I tots som conscients que, de fet, només una, la corresponent a la gestió dels ports i dels aeroports és la que és imprescindible resoldre. Val la pena que comproveu la potència del text dictaminat fins avui (aquí el trobareu en versió castellana). I, per cert, avui hem sabut que el Tribunal Constitucional ens ha donat la raó en rebutjar el recurs del PP contra l'admissió a tràmit del projecte de reforma de l'Estatut per part del Congrés dels Diputats. El fal·laç argument sobre la pretesa "reforma encoberta de la Constitució" se'ls desfà entre els dits. És un dia magnífic!

diumenge, 12 / març / 2006

11-M, dos anys després

Començo el meu diari amb un record a les víctimes de l’11-M. Dos anys després i l’impacte segueix ben present: el dolor, la consternació, la pèrdua. Aquests han de ser els sentiments predominants en una jornada dedicada al record. Res no pot contribuir a recuperar aquells éssers estimats que hem perdut. La crueltat absolutament mancada de sentit d’aquella jornada marcarà per sempre les nostres vides, especialment les d’aquells que hi varen perdre familiars i amics. Mai no ens havíem sentit tant units al poble de Madrid colpit per una tragèdia terrorífica.

Malauradament l’actitud del PP impedeix que el sentiment de dol sigui l’únic present dos anys després. És la seva rancúnia i la seva incapacitat per acceptar la realitat la que els porta a intentar seguir manipulant els fets i les consciències. Encara ens volen fer creure que va ser ETA! Sembla impossible, però és així. Incapaços d’acceptar errors i responsabilitats, segueixen encara amb vàries línies d’investigació obertes. Tant se val que la instrucció judicial no aporti cap element sobre el que puguin seguir defensant una tesi indefensable. Ens trobem davant d’una patologia de tractament ben difícil. Se’n fan ressò en lúcids articles Javier Pradera a El País i Javier Pérez Royo a El Periódico (aquí el trobareu en versió castellana). Un interessant article de Jordi Sevilla sobre la passada Convenció del PP ens en dóna l’explicació: el PP ha abraçat la fe de l’ideologia “neocon” nordamericana. I ho fa en un moment en que fins i tot Francis Fukuyama considera que la guerra d’Iraq va ser un error...

No és estrany, doncs, que tampoc en el tema de l’Estatut el PP abandoni les seves tesis fonamentalistes. “No, no i no”. “Reforma encoberta de la Constitució, que crea una nació sobirana, que trenca el poder judicial, la caixa única de la seguretat social, implica un canvi de règim i la destrucció d’Espanya”. Tampoc no ha d’estranyar que Josep-Lluís Carod-Rovira quan sent aquestes coses a la Comissió Constitucional del Congrés digui que li venen ganes de votar sí a l’Estatut. Confio en que encara ho faci, no per derrotar el PP –que ja seria prou argument- sinó perquè el nou Estatut és un salt endavant en matèria d’autogovern i finançament, millora de forma significativa l’Estatut vigent i suposa el grau més alt d’autogovern per a Catalunya des de 1714. Podeu comprovar-ho llegint el text que es va acordant en Comissió (aquí el trobareu en versió castellana).

En defensa del text va intervenir Manuela de Madre que, sense pèls a la llengua, va acusar el PP de manipular, mentir i tractar d’enfrontar i dividir els pobles d’Espanya. En un interessant article, Javier Pérez Royo es pregunta en veu alta “¿A qué tanto miedo a la descentralización?”. Antoni Castells fa una contundent defensa del finançament acordat en una entrevista que publica avui El Periódico de Catalunya (aquí la trobareu en versió castellana).

En aquests moments, res no pot impedir l’aprovació d’un text magnífic. Sabent que el PP ja no variarà la seva posició absolutament hostil a qualsevol increment de l’autogovern de Catalunya, sols queda saber què farà finalment ERC. ¿S’enrocarà en l’actitud de no acceptar cap modificació amb respecte del que es va aprovar al Parlament, sabent que algunes de les coses aprovades van ser “irrenunciables exigències” de CiU que buscaven posar en dificultats el tripartit i la negociació, i que són precisament els elements als que CiU ha renunciat ara a canvi de la foto Mas-Zapatero? O subratllarà les moltes aportacions fetes per ERC a un bon text? ¿Aprofitarà ÉRC el pes negociador que encara té per resoldre satisfactòriament, juntament amb la resta de partits catalans, les escasses qüestions encara pendents com ara el model de gestió consorciada de l’aeroport de Barcelona? ¿Sabrà ERC valorar canvis com la introducció a l’articulat del concepte “símbols nacionals” que, juntament amb l’article 1, el reconeixement dels drets històrics en l’article 5 i el preàmbul, constitueix el màxim reconeixement de la singularitat nacional catalana mai fet per unes Corts espanyoles? Espero i desitjo que sí. Confio que respondran a la crida que els hi ha fet el President Maragall.

Crec que ERC no faria bé d’encastellar-se en un ‘no’ que potser agradaria a sectors minoritaris però que l’allunyaria de la sensibilitat majoritària de molts sectors catalanistes. En aquest sentit, pot resultar molt esclaridor l’article d’Agustí Colominas i Companys publicat dilluns a l’AVUI.

El pes de la catalanofòbia de la caverna espanyola, excitada pel PP i els sectors mediàtics que li donen suport, s’ha posat novament de relleu amb les impresentables declaracions del màxim dirigent de la patronal espanyola que constitueixen el millor exemple de l’existència d’una dreta extrema que és un perill per a la unitat dels pobles d’Espanya. En aquestes declaracions el Sr. Cuevas (cavernes) també critica la política antiterrorista del govern Zapatero. Veieu la descripció que fa el diari El País de les reaccions a aquest atac i el contundent editorial de El Periódico demanant la dimissió de Cuevas (aquí el trobareu en versió castellana).

L’ofensiva anticatalana de la dreta extrema espanyola (que fa sobrera l’existència d’una extrema dreta) subratlla la necessitat que els mitjans de comunicació de titularitat pública desenvolupin una funció integradora. Aquest és un dels motius pels quals el PSC demana que la reestructuració de RTVE no comporti el tancament de Ràdio 4 ni la conversió de TVE-Sant Cugat en un esquifit centre territorial. Aquí trobareu una informació del diari El País sobre les reformes que es proposen. El País proporciona també un enllaç a la documentació del projecte de reestructuració acordat entre RTVE i la SEPI (Societat Estatal de Participacions Industrials). També recomano llegir l’editorial d’El Periódico de Catalunya respecte d’aquesta qüestió (aquí el trobareu en versió castellana).

La contraportada del diari El País d’avui ens proporciona una visió poc habitual del Primer Secretari del PSC a partir de l’entrevista que li fa Karmentxu Marín, il·lustrada amb una foto de Pepe Montilla amb els seus trigèmins. No us la perdeu.

Tot el que es faci per evitar l’enfrontament entre els pobles d’Espanya que pretén l’ofensiva del PP és benvingut. Per això saludo la iniciativa de constituir l’Associació Apropament Catalunya-Madrid. Aquí teniu el Manifest Fundacional (i la versió castellana).


Per últim, vull felicitar l’associació Panteres Grogues que, pels que no la coneixeu, és un grup especialment actiu sense afany de lucre, que té per objectiu oferir un espai on gais, lesbianes i bisexuals puguin desenvolupar una activitat esportiva de forma lliure i distesa. L'associació està oberta a qualsevol persona que vulgui compartir l'activitat esportiva amb els seus socis i les seves sòcies. Els felicito per la seva feina quotidiana i per haver aconseguit que els EuroGames (versió europea dels Gay Games) se celebrin a Barcelona l’any 2008. Felicitats, doncs, a les Panteres grogues i al seu President, Joan Miró. Podeu llegir l’article publicat a El Periódico de Catalunya sobre aquest tema per Eugeni Villalbí, responsable del programa per al col·lectiu gai, lesbià i transsexual del Govern de la Generalitat de Catalunya (aquí el trobareu en versió castellana). Per cert, aprofito per felicitar l’amic Antonio Guirado que va ser elegit ahir com a nou President de la Coordinadora Gai-Lesbiana. Molta sort i bona feina!


ZW núm.31 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

www.yhchang.com

Fa unes setmanes, us parlava d’ARTivisme, una paraula que resulta de la contracció “d’art i activisme” i que a la xarxa aplega a activistes socials i a creadors diversos que fan crítica social i política a través de projectes artístics digitals.

Uns dels artistes que us vull presentar en aquest àmbit són Young-Hae Chang Heavy Industries guanyadors dels Webby Awards de San Francisco; aquests artistes coreans realitzen obres en format Flash i basen les seves creacions en el poder del text que, a ritme de jazz va fent el seu procés a la pantalla de l’ordinador. No hi ha interacció possible amb l’usuari, però ben segur gaudireu amb la relació i l’efecte que es produeix entre música i paraules i us suggerirà múltiples idees a l’hora d’imaginar elements de comunicació efectius. Un exemple en castellà.

Per saber-ne més sobre el tema, podeu consultar les opinions i reflexions dels propis artistes dintre de la pàgina Arte.Red un treball periodístic (El País) que narra cronològicament el desenvolupament i la història del net art. I altres definicions, com la que es facilita des de la mediateca virtual de la Fundació “la Caixa”.

divendres, 10 / març / 2006

Segona sessió de treball en Comissió

Hem començat aquest matí quan encara ressonen les paraules amb les que Josep-Lluís Carod-Rovira començava la seva primera intervenció d'ahir tal com les recull la transcripció taquigràfica: "Quisiera hacer una confidencia. Sin personalizar, para un independentista como yo, al oír ciertos discursos modernos nos entran ganas de votar que sí al actual texto del Estatuto de Cataluña. (Rumores.-Varios señores diputados: ¡Ánimo, ánimo!)". I en efecte, al marge de considerar que el projecte supera llargament l'Estatut vigent, l'actitud hostil del Partit Popular més aviat predisposa al vot favorable. Esperem que així sigui... i que un acord sobre aeroports proporcioni a ERC una bona pista d'aterratge o, al menys, l'allunyi definitivament del no.

Aquest matí s'ha aprovat el Títol I sobre drets i deures i principis rectors. Amb una única modificació sobre el text que consisteix en una variació de la rúbrica i del punt primer de l'article 20 que definitivament quedaria així:

Article 20. Dret a viure amb dignitat el procés de la mort

1. Totes les persones tenen dret a rebre un adequat tractament del dolor i cures pal·liatives integrals i a viure amb dignitat el procés de la seva mort.

Aquesta tarda estem ja treballant el Títol II sobre les institucions.

Hem votat a les 18:45 el Títol II, que ha quedat aprovat sense modificacions. Visca!

dijous, 9 / març / 2006

Comença el debat en Comissió

NOTÍCIA DE DARRERA HORA: ACORD EN MATÈRIA DE SÍMBOLS NACIONALS

S'ha produït un acord en matèria de símbols nacionals que prendrà la forma d'una esmena transaccional presentada pel Grup Socialista. Aquesta esmena afecta l'Article 8 del projecte de reforma de l'Estatut. Larúbrica i el punt 1 de l'article 8 quedaria així:

Article 8. Símbols de Catalunya

1. Catalunya, definida com a nacionalitat en l'article 1, té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l'himne.


INTERVENCIÓN DE MANUELA DE MADRE EN LA COMISIÓN CONSTITUCIONAL DEL CONGRESO


Señor Presidente, señoras y señores Diputados,

Quiero, en primer lugar, subrayar la satisfacción del grupo al que represento mi por el resultado de la labor realizada en ponencia y me refiero a todos y cada uno de los miembros, incluyendo al señor Trillo y a la señora Saénz de Santamaría. Estamos en condiciones de aprobar un magnífico Estatuto de Autonomía para Cataluña que alcanzará con él, en este Estatuto, el mayor nivel de autogobierno desde 1714. Un muy buen Estatuto para Cataluña que será, precisamente por ello, muy bueno para toda España. Un Estatuto pensando en el interés general y en los ciudadanos, que es por quién hemos hecho este trabajo.

Si en los últimos 25 años todas y cada una de las Comunidades Autónomas, y el conjunto de España, han experimentado un enorme salto adelante gracias, entre otras cosas, al Estado de las Autonomías, ¿por qué se niegan algunos a dar un nuevo impulso de progreso a través del desarrollo del autogobierno? ¿Por qué se obstinan en negar en nombre de la Constitución lo que la propia Constitución promueve y ampara?

Las características del Título Preliminar me van a permitir hacer una valoración global del texto estatutario al tiempo que subrayo algunos elementos centrales de estos primeros 14 artículos.

En mi intervención también quiero salir al paso de las afirmaciones, manipulaciones y mentiras que han pretendido y pretenden desvirtuar la propuesta de Estatuto y que pueden haber calado en algún segmento de la sociedad española. La aprobación de este Estatuto en las Cortes Generales, el refrendo de la ciudadanía y su puesta en marcha contribuirán eficaz y rápidamente a disipar los miedos y los temores que algunos de forma temeraria han lanzado y han alimentado en los últimos meses.

Déjenme en primer lugar que afirme, como ya han hecho otros intervinientes, no sólo la plena constitucionalidad del texto (que, por cierto, menciona explícitamente nuestra Carta Magna más veces que cualquier otro Estatuto de Autonomía) sino que su propia génesis es plenamente constitucional. Es la propia Constitución la que señala el procedimiento de reforma de los Estatutos y el que empezamos a debatir hoy en esta Comisión ha seguido el procedimiento de forma escrupulosa.

La negociación que ha dado como fruto el texto que hoy empezamos a dictaminar aquí, ha sido celosa en extremo de la constitucionalidad. Y pese a ello hay quien ha afirmado que este texto es aún menos constitucional que el aprobado en Barcelona el 30 de septiembre pasado. Señorías, no es de extrañar proviniendo de un partido que considera bienintencionados a quienes perpetraron el 23 de febrero de 1981 un intento de golpe de Estado, felizmente abortado por el su Majestad el Rey Juan Carlos I.

Mueve a escándalo la frivolidad con la que algunos afirman que este Estatuto es una reforma encubierta de la Constitución. ¡La propia Constitución lo impide! Ninguna otra ley puede desconocerla, ni situarse por encima de ella, ni modificarla de forma subrepticia. ¡Poca confianza muestran en nuestra Constitución quienes sostienen que puede ser reformada de forma encubierta! Eso es imposible. Como imposible es pretender ganar un recurso previo de inconstitucionalidad que nuestro ordenamiento jurídico no prevé. O engañar a la gente recogiendo firmas para un referéndum que sería ilegal.

La propuesta que se somete hoy a dictamen de esta Comisión supone un avance en el desarrollo de nuestra Constitución que nos anima y nos protege para acometer aquellas reformas que supongan una mejora de los autogobiernos y de la financiación de nuestras comunidades. Esta reforma, no es a pesar o contra la Constitución, no; es una reforma constitucional amparada y exigida por nuestro ordenamiento constitucional. Parece que algunos que se llenan la boca de respeto a la Constitución, después de haberla criticado y de no haberla votado, lo único que pretenden es que no se aplique en la práctica, y que su espíritu y su letra queden en desuso.

Pero, Señorías, no es la constitucionalidad inequívoca de este texto lo que más importa. Lo que de verdad importa es si este Estatuto sirve a los intereses de los ciudadanos de Cataluña y a los de toda España. Y los socialistas de Cataluña nos parece que sí, no tenemos ninguna duda al respecto: un mayor y mejor autogobierno servirá al interés público. No sólo de los catalanes, sino también de todos los españoles. Como acertadamente señala el profesor Eduardo García de Enterría: “El proceso de descentralización política refuerza y no destruye la instancia superior y el proceso de integración que en ella se cumple”.

¿Tan difícil es entender que un mejor autogobierno para Cataluña es una buena contribución a una mejor integración del conjunto de España? ¿Tan difícil es para algunos entender que negar la profundización del autogobierno es negar la misma Constitución española? ¿Tan difícil es, Sr. Rajoy, que ustedes entiendan que es insensato contraponer los intereses de Cataluña y de España? ¿Que no saben que formamos parte de un mismo todo? ¿No serán precisamente ustedes los que quieren separar una parte de ese todo? Sabemos bien que no hay mejor estímulo a un separatista que un separador. ¿No comprenden ustedes que intentar ganar un puñado de votos no justifica atizar el enfrentamiento entre Comunidades? El patriotismo, señores del PP, sr. Rajoy es evitar la discordia y el enfrentamiento entre españoles. ¿No ha sentido vergüenza al escuchar las cuñas de radio patrocinadas por su partido en Andalucía? ¿Siguen ustedes considerando a los andaluces menores de edad como lo hicieron en 1980 cuando pretendían negarles el acceso a la autonomía por la vía del artículo 151 de la Constitución?
Era malo, decían ustedes.
¿Pretenderán también ahora negarle un nuevo Estatuto a Andalucía? ¿Volverán a decirles a los andaluces “Andaluz, éste no es tu referéndum? ¡Qué gran lección les dio el pueblo andaluz entonces y que poco provecho de ella han sacado! ¡Qué gran lección les va a dar el pueblo de Catalunya...
¿No saben ustedes que en Andalucía se conoce a Cataluña quizá mejor que en cualquier lugar de España? ¿No conocen ustedes el cariño y el respeto trenzados entre ambos pueblos a lo largo de tantos y que en este año 2006 tendrán un nuevo Estatuto?

No digan ustedes que esto que hacen y dicen es en defensa de Catalunya. No es verdad.

¿No entienden ustedes que desde el anticatalanismo no sólo se perjudica a Cataluña sino que se hiere a toda España?

Dice usted que este Estatuto divide a la sociedad, y tiene usted razón, pero le ha faltado añadir que de ello se encargan ustedes.

El texto que hoy se somete a consideración de la Comisión es, sobre todo, el triunfo de la palabra frente al ruido, del diálogo, de la razón, de los argumentos, del derecho, es en definitiva, el triunfo del acuerdo y del pacto. El triunfo de la democracia. Esta es su fuerza y su garantía de estabilidad.

Creemos que el acuerdo alcanzado sobre esta cuestión no sólo es plenamente constitucional sino que significa un avance en el reconocimiento de la realidad nacional catalana. Y, en este sentido, nos complace sobremanera que se recoja en el texto una formulación de derechos históricos que, subrayando la singularidad de Cataluña, se basa en los artículos 2 y 3 de la Constitución, así como en su Disposición transitoria segunda. Unos derechos históricos que no buscan privilegios, concepto del que los socialistas abominamos, sino el mejor reconocimiento de una singularidad. Del mismo modo que en 1977 Adolfo Suárez reconocía la singularidad de Cataluña promoviendo el retorno del Molt Honorable President de la Generalitat, señor Josep Tarradellas, que había sido elegido por el Parlamento de Cataluña en el exilio y había mantenido vivas nuestras instituciones de autogobierno. Porque hay una continuidad histórica en la voluntad de autogobierno de Cataluña que pasa por la Mancomunidad, por la Generalitat republicana y por el restablecimiento de la Generalitat en la transición, hay un derecho civil propio, una cultura, hay una lengua que ha sobrevivido a distintos intentos de extinción.

Les voy a leer lo que dice el Estatuto en su artículo 6.2: “El catalán es la lengua oficial de Cataluña; también lo es el castellano, que es la lengua oficial del Estado español; todas las personas tienen el derecho a utilizar las dos lenguas oficiales y los ciudadanos de Cataluña el derecho y el deber de conocerlas. Los poderes públicos de Cataluña deben de estalecer las medidas necesarias para facilitar el ejercicio de estos derechos y el cumplimiento de este deber. De acuerdo con lo dispuesto en el artículo 32, no puede haber discriminación por el uso de una u otra lengua”

Esto es lo que dice el Estatuto y no lo que dicen algunos que dice el Estatuto.

¿Cómo se puede decir sin sonrojo que en Cataluña el castellano recibe hoy el tratamiento que el catalán recibió durante el franquismo? No pudiendo alegar ignorancia, señores del PP, resulta inmoral. El castellano es la lengua utilizada habitualmente por muchísimos ciudadanos y ciudadanas de Cataluña, es patrimonio de todos los catalanes, es la lengua utilizada por la mayoría de medios de comunicación (prensa, radio, televisión), la lengua en la que se exhiben la inmensa mayoría de las películas que vemos y de los libros que leemos. Las instituciones públicas tienen una especial obligación de promover la lengua catalana, por estar proscrita en el franquismo y por ser una lengua con un ámbito lingüístico más reducido. Yo les pido que no olviden que esa obligación, por mandato constitucional, corresponde también al Estado. Que el castellano es patrimonio de todos los catalanes, que el catalán es patrimonio de todos los españoles, como lo es el gallego y el euskera. ¿O acaso usted no lo cree así, sr Rajoy? ¿Usted como gallego no cree que el gallego y el eskera son también lenguas españolas, a las que el Estado tiene la obligación de promover?

Con la entrada en vigor de este Estatuto consagramos precisamente el principio de no discriminación por el uso de una u otra lengua en el artículo 6.

¿Cómo se entiende que el Partido Popular no acepte que se incorporen al Estatuto las previsiones de la Ley de Política Lingüística de 1998 que no fue recurrida ante el Tribunal Constitucional por el gobierno del PP? ¿Quizá porque el líder del PP entonces hablaba catalán en la intimidad?

Tampoco entiendo que no acepten que Cataluña tiene símbolos nacionales. ¡Si lo votaron ustedes mismos en el Parlamento catalán! Sus antecesores de Centristas de Cataluña-UCD en 1980 votaron a favor de declarar el 11 de septiembre como Fiesta Nacional de Cataluña. En 1993 el propio Partido Popular, dirigido por el poco sospechoso de veleidades nacionalistas Aleix Vidal-Quadras, votó a favor de la ley que declaraba Els Segadors como himno nacional de Cataluña. Diario de sesiones, número 41, de 17 de febrero de 1993.

Déjenme que les cite a Vidal-Quadras en su, por muchas razones, memorable discurso: “Las naciones nacen, se desarrollan y mueren, aparecen y desaparecen, tienen un principio y un final, y esta contingencia y finitud nos obliga a acercarnos al hecho nacional con una perspectiva prudente”. Prudente y muy necesario es el acuerdo que aprobaremos hoy en el Título Primero. Imprudente sería negar la realidad de unos sentimientos, de una historia, que debe proyectarse hacia el futuro con esperanza, sin rencor. Lo contrario sería, Sr. Rajoy, la mayor de las imprudencias. Y se lo digo yo, nacida en Huelva, de lengua materna castellana que enriquició mi infancia, con una lengua aprendida y compartida militante de la Federación Catalana del PSOE desde 1974.

Me sentía orgullosa el 30 de septiembre cuando 120 de los 135 diputados del Parlament de Cataluña aprobaron la propuesta que presentamos en el Congreso el pasado 2 de noviembre. Veníamos entonces con mano tendida buscando un acuerdo. Hemos encontrado en el PSOE, en IzquierdaUnida, en Coalición Canaria, en el PNV, en los distintos del Grupo Mixto otras manos con pulso democrático para hacer un acuerdo. Sólo lamento que a ese acuerdo no vaya a sumarse el PP. Pero lamento más que su negativa tenga más que ver con la estrategia de erosionar al Gobierno presidido por José Luis Rodríguez Zapatero que con ninguna otra cosa. Pero lo que lamentaría en extremo es que Cataluña perdiese la magnífica oportunidad de contar con un nuevo Estatuto como el que hoy empezamos a debatir en esta Comisión. No lo vamos a permitir. Y por ello votaremos afirmativamente el texto fruto del trabajo en ponencia.

Muchas gracias, Sr. Presidente, señoras y señores diputados.

dilluns, 6 / març / 2006

Aprovat definitivament el preàmbul!

El Preàmbul s'aprovat definitivament en ponència (aquí el trobareu en versió castellana) acabant així la seva tasca que serà represa per la Comissió Constitucional el proper dijous.

diumenge, 5 / març / 2006

Des de l'Escola d'Hivern del PSC a Tarragona

Escric aquestes línies des de la XXa Escola d’Hivern del PSC que se celebra enguany també a Tarragona en l’amplia sala de l’hotel Imperial Tarraco. L’escola s’havia obert amb una important intervenció del nostre Primer Secretari, Pepe Montilla. Ahir vaig compartir taula rodona amb Pere Jover i Alfredo Pérez Rubalcaba, moderats per Carme Chacón. Ens ho varem passar d’allò més bé i els assistents ens van felicitar no sols pel contingut de les intervencions sinó pel tot i la vivacitat dels intercanvis. Vaig aprofitar per reclamar que la Generalitat pugui proposar el Director o Directora de l’aeroport de Barcelona. L’Alfredo no es va comprometre, però el cert és que encara no hem trobat l’acord sobre aquesta qüestió tot i que espero que sabrem trobar-lo en els propers dies. Avui a El Periódico de Catalunya, Agustí Sala fa un informe sobre com es gestionen els aeroports europeus més importants (aquí el trobareu en versió castellana). Varem aprofitar l’Escola per traslladar a la gent de Ràdio 4 la nostra oposició al tancament de l’emissora tot i acceptar la necessitat de sanejar l’ens públic RTVE i valorar l’esforç del govern socialista que està disposat a injectar-hi 500 milions d’euros per fer-ho.

La taula rodona en la que vaig intervenir repassava les reformes institucionals que estem impulsant, particularment la proposta de nou Estatut de Catalunya. No em cansaré de recomanar la lectura del projecte de reforma de l’Estatut d’Autonomia tal com s’està dictaminant en ponència, amb unes notes que expliquen els 11 desacords pendents (aquí el trobareu en versió castellana). Podeu també comparar-lo amb el projecte d’Estatut d’Autonomia d’Andalusia.

Sobre la proposta de finançament finalment recollida al projecte de nou Estatut és d’imprescindible lectura l’article de Núria Bosch i Maite Vilalta que porta el rotund títol “Triunfo de las tesis federales”. També hauríeu de llegir la reflexió més general sobre el procés negociador recollida en l’article de Remei Margarit publicat ahir a La Vanguardia.

Però mal que em pesi la notícia de la setmana haurà estat la celebració de la convenció del Partido Popular. Una Convenció que portava el lema “Hay futuro” i va començar amb una declaració vibrant de Manuel Fraga dient que els colpistes del 23-F estaven carregats de bones intencions... No caldria afegir-hi gaire cosa més. De tant caminar cap al centre han arribat a l’origen: la dreta extrema. Ja ho vaig dir ahir mateix, la Convenció del PP és un aquelarre reaccionari, des de la A d’Aznar i Acebes fins a la Z de Zaplana.

Sobre la Convenció del PP no us podeu perdre l’anàlisi Rosa Paz, sots-directora de La Vanguardia, que porta un títol ben significatiu “Hipotecas de futuro”. Podeu llegir també una anàlisi comunicacional feta per l’Antoni Gutiérrez-Rubí,sí, l’autor de la Zona Web del meu Diari (aquí el trobareu en versió castellana).

Però es pot resumir la Convenció pepera en tres paraules: passat, rancúnia i mentides. Passat remot, Fraga. Passat recent, Aznar. La rancúnia dels que encara no han acceptat la seva derrota electoral i dels que volen culpar Zapatero de tot, grip aviària inclosa. No deixen de sorprendre’ns: Zaplana diu que encara no saben qui va ser el responsable dels atemptats de l’11-M. Nosaltres sabem que ETA no va ser, encara que Aznar i Acebes ens en volien convèncer. Com també menteixen ara quan diuen que no van negociar amb ETA. Sols cal llegir “El veredicto de las hemerotecas”, d’Ernesto Ekáizer, o el recordatori publicat a El País. Per cert, poca memòria la del PP. Aznar oblida que no va votar la Constitució, el PP oblida que no va votar l’Estatut de 1979 i, encara que no us ho cregueu, el PP oblida que el 1993, dirigit per Aleix Vidal-Quadras, va votar favorablement al Parlament de Catalunya la Llei 1/1993 que declarava “Els Segadors”, himne nacional, sí NACIONAL, de Catalunya. Per cert, si nacional és l’adjectiu que es correspon al substantiu “nació”, quin és l’adjectiu que es correspon al substantiu “nacionalitat”? No podria ser també “nacional”?

Però per entendre què fa el PP i per què ho fa, heu de llegir un article que se’m va passar quan va sortir i la meva mare m’havia retallat. Es tracta d’un article de Daniel Innerarity, publicat a El País el proppassat 22 de febrer, amb el títol “La posibilidad de entenderse”. No em resisteixo a transcriure una frase: “Radicalizar la crítica y la oposición es el procedimiento más socorrido para hacerse notar, una exigencia imperiosa en ese combate por la atención que se libra en nuestras sociedades”.

També us recomano la lectura de l’article publicat pel rector de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Joan Moreso, sobre política lingüística. I, si el tema de l’OPA encara us interessa, podeu llegir l’article que em va publicar el diari Expansión.

Acaba ara la intervenció de Pasqual Maragall, personal i abrandada, carregada de raons, amb la convicció de qui sap d’on ve i, sobretot, de qui sap on va. Demana un darrer esforç per aprovar l’Estatut, amb el suport d’ERC i un refrendament massiu a les urnes. Que així sigui!



ZW núm.30 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.icare.to/

Us presento la pàgina de l’ICARE (Internet Centre Anti Racism Europe), una xarxa virtual que proporciona serveis d’informació adaptats a ONGs i a la societat civil europea en general. Recull opinions, informacions i experiències sobre entitats i institucions que orienten la seva acció en la lluita contra el racisme i se supervisen totes les contribucions per estar en línia amb els estàndards dels drets humans reconeguts universalment.

L’ICARE va ser fundat per les organitzacions UnitedAgainstRacism.com, una xarxa europea configurada per més de 500 organitzacions a 49 països europeus (cooperant en l’àmbit dels drets dels refugiats i dels emigrants i en la lluita contra el racisme) i la Fundació Magenta (que lluita contra la discriminació en i a través d’Internet).

A la pàgina de l’ICARE, trobareu un apartat d’enllaços europeus que ofereix links bàsics de la Unió Europea i d’entitats i institucions que treballen en aquests temes, així com a fundacions, webs governamentals de Nacions Unides, d’ONG europees i documents bàsics de referència.

El proper dia 21 de març se celebra el Dia Mundial per a l’Eliminació de la Discriminació Racial. Un tema, lamentablement, d’actualitat aquests dies arrel dels incidents ocorreguts en el partit de futbol Real Zaragoza-FC.Barcelona del passat 29 de febrer.

dissabte, 4 / març / 2006

Ja es pot llegir sencer...

divendres, 3 / març / 2006

Un Preàmbul digne d'un magnífic Estatut

Dani Fernández em proporciona una notícia llargament esperada: ja tenim Preàmbul! Daniel Fernández, Diego López Garrido, Ramon Jáuregui, Quico Homs, Núria de Gispert i Ramon Camp han acordat un text meravellós. Aquí el teniu:

PREÀMBUL


Catalunya s’ha anat construint al llarg del temps amb les aportacions d’energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que han trobat a Catalunya una terra d’acollida.

El poble de Catalunya ha mantingut al llarg dels segles una vocació constant d’autogovern, encarnada en institucions pròpies com la Generalitat –que fou creada el 1359 a les Corts de Cervera- i en un ordenament jurídic específic recollit, entre d’altres recopilacions de normes, en les “Constitucions i altres drets de Catalunya”. Després de 1714, han estat diversos els intents de recuperació de les institucions d’autogovern. En aquest itinerari històric constitueixen fites destacades, entre d’altres, la Mancomunitat de 1914, el restabliment de la Generalitat amb l’Estatut de 1932, i el Estatut de 1979, nascut amb la democràcia, la Constitució i l’Estat de les autonomies.

La llibertat col·lectiva de Catalunya troba en les institucions de la Generalitat el nexe amb una història d’afirmació i respecte dels drets fonamentals i de les llibertats públiques de la persona i dels pobles; història que els homes i dones de Catalunya volen prosseguir amb la finalitat de fer possible la construcció d’una societat democràtica i avançada, de benestar i progrés, solidària amb el conjunt d’Espanya i incardinada a Europa.

El poble català segueix proclamant avui com a valors superiors de la seva vida col·lectiva la llibertat, la justícia i la igualtat, i manifesta la seva voluntat d’avançar per una via de progrés que asseguri una qualitat de vida digna per a tots els que viuen i treballen a Catalunya.

Els poders públics estan al servei de l’interès general i dels drets de la ciutadania, amb respecte al principi de subsidiarietat.

És per tot això que, seguint l’esperit del Preàmbul de l’Estatut de 1979, aquest Estatut assumeix que:

* Catalunya és un país ric en territoris i gent, una diversitat que la defineix i l’enriqueix des de fa segles i l’enforteix pels temps que vindran.

* Catalunya és una comunitat de persones lliures per a persones lliures on cadascú pugui viure i expressar identitats diverses, amb un decidit compromís comunitari basat en el respecte a la dignitat de totes i cadascuna de les persones.

* L’aportació de tots els ciutadans i ciutadanes ha configurat una societat integradora, amb l’esforç com a valor i amb capacitat innovadora i emprenedora, valors que segueixen impulsant el seu progrés.

* L’autogovern de Catalunya, es fonamenta en la Constitució, així com en els drets històrics del poble català que, en el marc d’aquella, donen origen en aquest Estatut al reconeixement d’una posició singular de la Generalitat. Catalunya vol desenvolupar la seva personalitat política en el marc d’un Estat que reconeix i respecta la diversitat d’identitats dels pobles d’Espanya.

* La tradició cívica i associativa de Catalunya ha subratllat sempre la importància dels drets i dels deures, del saber, de la formació, de la cohesió social i de la igualtat de drets, avui, en especial, de la igualtat entre dones i homes.

* Catalunya, a través de l’Estat, participa en la construcció del projecte polític de la Unió Europea, els valors i objectius de la qual comparteix.

* Catalunya afirma el seu compromís amb tots els pobles per a construir un ordre mundial pacífic i just.

El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit, de forma àmpliament majoritària a Catalunya com a nació. La Constitució espanyola, en el seu article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya como a nacionalitat.

En exercici del dret inalienable de Catalunya a l’autogovern, els Parlamentaris catalans proposen, la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats acorda, les Corts Generals aproven i el poble de Catalunya ratifica el present Estatut.

dijous, 2 / març / 2006

La manipulació de l'OPA

Amb el títol "La manipulació de l'OPA", el diari Expansión em publica avui un article en el que denuncio la posició hipòcrita del PP pel que fa a l'OPA de Gas Natural sobre Endesa.

dimecres, 1 / març / 2006

Recta final en ponència

Avui hem donat un salt de gegant en la ponència: s'han aprovat els títols V, VI i VII de l'Estatut i, en aquests tres títols, sols hi ha una discrepància en l'article 193 (circumscripció electoral europea). Recordeu que el Títol VI és el Títol corresponent al finançament. Aquí teniu la versió provisional del text acordat fins avui. Aquí el trobareu en versió castellana.