Avui el Congrés dels Diputats ha aprovat el nou Estatut!

Dimarts, amb l’aprovació del Preàmbul, la Comissió Constitucional del Congrés clourà el dictamen sobre el projecte de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Com no em cansaré de repetir, la millor manera de fer-se una idea de la feina feta i de l’enorme potencial d’autogovern del text estatutari, que supera amb escreix l’Estatut vigent, és llegir-lo tal com ha quedat (aquí el trobareu en versió castellana). Demà demanaré a la Comissió Executiva del PSC que prengui la decisió de donar-hi ple suport en la votació final del conjunt del text que tindrà lloc dimarts.
Als amants de les estadístiques els pot interessar conèixer un resum numèric: de 226 articles, sols hi ha hagut tres discrepàncies entre la majoria de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats i la majoria de la Delegació del Parlament de Catalunya (seleccions esportives, gestió de ports i aeroports, i circumscripció electoral europea). De 23 disposicions addicionals, transitòries i finals, sols hi ha hagut una discrepància (gestió de ports i aeroports). Per tant, de 249 preceptes, només 4 discrepàncies, l’1,6%.
Sobre seleccions esportives i gestió de ports i aeroports podeu llegir la nota que he confegit al respecte.
Sobre el text del nou Estatut us pot interessar llegir l’article que m’ha demanat la revista ZERO, l’anàlisi que en fa Miquel Caminal i la denúncia de Manuela de Madre de l’actitud destructiva del PP (aquí la trobareu en versió castellana).
No em resisteixo a recomanar que llegiu la meva intervenció a la Comissió Constitucional defensant el Títol del finançament. Podreu comprovar com no vaig desautoritzar el President Maragall i, sobretot, com vaig aprofitar-la per denunciar l’estratègia del PP. No els va agradar, però què esperaven? Pensaven que ens mossegaríem la llengua i no denunciarem les moltes mentides que han dit sobre l'Estatut? Pensaven que no els recordaríem la infàmia de dir que el projecte d'Estatut estava tutelat per ETA? O que oblidaríem que han anat recollint firmes per fer un referèndum il·legal basant-se en que el projecte era una reforma encoberta de la Constitució? No els havíem de recordar que el Tribunal Constitucional ha rebutjat ja aquest fals argument? No els havíem de dir que Tejero va signar aquests fulls que reparteix el PP? No havíem de recordar que en la recent Convenció del PP, Fraga va dir que els colpistes del 23-F eren gent ben intencionada? O que per Internet han recollit les signatures de Superman i Super-ratón? O volíem que oblidéssim les ignominioses falques de ràdio del PP andalús que comencen dient: "¿Sabes que ahora las Comunidades más pobres son las que dan dinero a las ricas?" En fi, que em vaig quedar descansat, us ho ben asseguro!
Però em sembla que l'argument que els va tocar més és quan vaig citat literalment les propostes de finançament del PP de les Illes Balears. Perquè vaig demostrat que volen negar a Catalunya el que estan demanant per a les Illes. El Sr. Matas de dia recull signatures per a la campanya del PP contra l'Estatut català però a la tarda demana que l'Estatut de les Illes sigui, almenys, tan ambiciós com l'Estatut que estem proposant. Fa dies també es va demostrar que el PP havia votat a favor de la inclusió d'un catàleg de drets al nou Estatut valencià, que volien negar que s'incloguessin al nou Estatut català... Quina barra!
ERC ha decidit votar no al projecte en el Congrés dels Diputats. No cal dir que discrepo profundament d’aquesta decisió però que, al mateix temps, la respecto. ERC ha estat decisiva en l’impuls a l’aprovació del nou Estatut i, a través de Joan Ridao, autora d’aspectes ben rellevants del projecte; de fet, l’ha votat positivament en més d’un 80%. Vaig escoltar ahir atentament Josep-Lluís Carod-Rovira defensar un “no, no obstruccionista”, “un no, que no vol impedir avenços”. És probable, doncs, que la posició d’ERC al Congrés no hagi de coincidir necessàriament amb la que defensin al referèndum. És evident que la seva valoració sobre el text que aprovaran les Corts Generals és ben diferent si estableixen una comparació amb el text aprovat pel Parlament o bé si ho fan amb l’Estatut vigent. Haurem de seguir de prop l’evolució del debat intern en el si d’ERC que pot fer decantar les posicions en un sentit més positiu i, per tant, compatible amb la continuïtat del govern catalanista i d’esquerres. Que, entre d’altres coses, està desenvolupant una magnífica política econòmica com vaig posar de relleu en un article publicat a Expansión.
Però si la intervenció de Carod davant el Consell Nacional d’ERC deixava oberta una porta a l’esperança, l’entrevista al Conseller Joan Carretero publicada avui a La Vanguardia és tota una altra cosa. No és acceptable que un Conseller de la Generalitat parlant com a tal digui que “El President està en línia amb el que opinem a Esquerra”. Perquè és fals. El President dirigirà la campanya pel sí a l’Estatut, mentre ERC diu “d’entrada, no”. ¿Com justifica el Conseller Carretero que vol seguir governant Catalunya amb el PSC si diu que en el que no estem d’acord ERC i PSC és en el tema nacional de Catalunya? ¿Pot un Conseller de Catalunya dir de forma impune que Zapatero es el principal culpable d’aquest immens desastre de l’Estatut? ¿O acusar el President del Govern d’Espanya de demagog? Jo crec que no.
Gràcies a Zapatero Catalunya tindrà l’Estatut més potent de la història. Gràcies a Zapatero els papers de la Generalitat incautats després de la guerra civil han retornat a Catalunya. Gràcies a Zapatero s’ha honorat per part del Govern d’Espanya l’honor del President Companys. Gràcies a Zapatero el català ha obtingut el reconeixement institucional a la Unió Europea. Gràcies a Zapatero Consellers de la Generalitat poden participar a reunions de la Unió Europea de nivell ministerial. Gràcies a Zapatero la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions s’ha instal·lat a Barcelona. Gràcies també a Zapatero s’ha reconegut per ICANN el domini puntCAT. Zapatero va ser present als camps de concentració nazis en reivindicació de la memòria dels republicans espanyols, d’entre els quals molts catalans. Zapatero no es mereix les desqualificacions que li ha fet un Conseller de la Generalitat que, actuant així, no ha fet precisament honor a la confiança que li va fer el President de la Generalitat en nomenar-lo.
Aprofito per recordar que Zapatero porta dos anys al Govern i que el balanç que pot presentar és molt positiu: retirada de les tropes d’Iraq, ampliació de drets i llibertats, creació d’un milió vuit-cents mil llocs de treball (500.000 aturats menys), increment del salari mínim en un 17,4% (amb 600.000 beneficiaris), injecció de 3.000 M € per a la sanitat, tres milions de pensionistes han vist com la seva pensió s’apujava per sobre de l’IPC i com pujaven encara més les pensions més baixes. Aquí podeu llegir un bon resum d’aquest magnífic balanç de govern. I les paraules del propi José Luis Rodríguez Zapatero en un acte commemoratiu dels dos anys de govern celebrat a la seu central del PSOE.
Davant d’aquests fets, l’oposició del PP i desqualificacions com les del Conseller Carretero. Veieu com l’humorista Antonio Martínez bateja l’oposició “alomojó”. O com vaig posar de manifest en un article sobre el segon aniversari de l'11-M publicat en el diari ABC l'estratègia del PP es basa en la mentida: "El PP va voler mantenir-se al poder mentint i ara pretén tornar al govern de la mateixa manera". O la gran floració de casos de corrupció que afecten càrrecs electes del PP recollida en una informació publicada pel diari El País.
Per acabar us recomano la lectura de l’article de Jordi García Soler sobre la reestructuració de RTVE, l’editorial de NOU CICLE denunciant l’intent d’apropiació partidista de l’expressió “ciutadans de Catalunya”, l’article de Walter Oppenheimer sobre les propostes de reforma política que s’estan debatent al Regne Unit, i el Manifest de Solidaritat amb Àfrica impulsat entre d’altres per la Plataforma No Nos Resignamos.
Us recomano la visita a llocs web que m’han fet arribar subscriptors del Diari: Prou Racisme, Apropament Catalunya-Madrid, Concordato i Red Voltaire. I saludo noves bitàcoles com la de Carme Valls-Llobet i la iniciativa d’agregar en una pàgina les darreres actualitzacions de les bitàcoles de la blogsfera socialista.
ZW núm.32 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
http://www.rai.it/news/articolonews/0,,121457,00.html
El passat dimarts, dia 14, el primer ministre italià Silvio Berlusconi i el candidat del centreesquerra Romano Prodi es veien les cares en un debat televisat amb l’objectiu de convèncer els votants indecisos de cara a les eleccions generals dels propers dies 9 i 10 d’abril.
El debat, retransmès per la cadena pública (RAI), ha estat el punt culminant de la campanya electoral i ha mostrat al públic dos estils de candidats totalment oposats. Per a la confrontació televisada, es va treballar sobre una acurada posada en escena i es van definir unes “regles de joc” (Le regole del confronto). En aquest vídeo curt es fa referència a altres debats polítics televisats com el de Kerry i Bush als EE.UU. o el de Merkel i Schroeder a Alemanya i les normes que es van definir en relació a l’escenografia, l’estructura temàtica, els temps d’intervenció per a cada bloc, la presència del moderador i/o de periodistes, la intervenció del públic, el control de les càmeres… Podeu consultar també els comentaris posteriors que feia sobre debat el director de La Reppublica, Ezio Mauro.
Les paraules, la imatge, la comunicació verbal i no verbal, d’un candidat es poden tornar en contra en un moment decisiu o ser l’element clau que l’ajudi a transmetre el seu missatge amb tota efectivitat. La TV ha estat des de sempre un mitjà bàsic per arribar a la majoria dels ciutadans. Des de la pàgina de The Living Room Candidate, podeu visionar alguns dels espots electorals que s’han fet als Estats Units des de l’any 1952.
Per acabar, en relació al seguiment de l’actualitat política a casa nostra, fer notar l’aparició d’OasiCatalà.com. Un portal que permet seguir les últimes informacions presentant en una sola plana els títols i els enllaços als últims articles dels blocs agregats (alguns blocs actualitzats de membres dels partits polítics presents al Parlament de Catalunya, de periodistes i altres on s'escriu sobre política i la seva actualitat). En aquesta línia ja existeixen Bitàcoles.net i Catapings.com on també es poden consultar els blocs que s’han actualitzat en les darreres hores.
Començo el meu diari amb un record a les víctimes de l’11-M. Dos anys després i l’impacte segueix ben present: el dolor, la consternació, la pèrdua. Aquests han de ser els sentiments predominants en una jornada dedicada al record. Res no pot contribuir a recuperar aquells éssers estimats que hem perdut. La crueltat absolutament mancada de sentit d’aquella jornada marcarà per sempre les nostres vides, especialment les d’aquells que hi varen perdre familiars i amics. Mai no ens havíem sentit tant units al poble de Madrid colpit per una tragèdia terrorífica.
Malauradament l’actitud del PP impedeix que el sentiment de dol sigui l’únic present dos anys després. És la seva rancúnia i la seva incapacitat per acceptar la realitat la que els porta a intentar seguir manipulant els fets i les consciències. Encara ens volen fer creure que va ser ETA! Sembla impossible, però és així. Incapaços d’acceptar errors i responsabilitats, segueixen encara amb vàries línies d’investigació obertes. Tant se val que la instrucció judicial no aporti cap element sobre el que puguin seguir defensant una tesi indefensable. Ens trobem davant d’una patologia de tractament ben difícil. Se’n fan ressò en lúcids articles Javier Pradera a El País i Javier Pérez Royo a El Periódico (aquí el trobareu en versió castellana). Un interessant article de Jordi Sevilla sobre la passada Convenció del PP ens en dóna l’explicació: el PP ha abraçat la fe de l’ideologia “neocon” nordamericana. I ho fa en un moment en que fins i tot Francis Fukuyama considera que la guerra d’Iraq va ser un error...
No és estrany, doncs, que tampoc en el tema de l’Estatut el PP abandoni les seves tesis fonamentalistes. “No, no i no”. “Reforma encoberta de la Constitució, que crea una nació sobirana, que trenca el poder judicial, la caixa única de la seguretat social, implica un canvi de règim i la destrucció d’Espanya”. Tampoc no ha d’estranyar que Josep-Lluís Carod-Rovira quan sent aquestes coses a la Comissió Constitucional del Congrés digui que li venen ganes de votar sí a l’Estatut. Confio en que encara ho faci, no per derrotar el PP –que ja seria prou argument- sinó perquè el nou Estatut és un salt endavant en matèria d’autogovern i finançament, millora de forma significativa l’Estatut vigent i suposa el grau més alt d’autogovern per a Catalunya des de 1714. Podeu comprovar-ho llegint el text que es va acordant en Comissió (aquí el trobareu en versió castellana).
En defensa del text va intervenir Manuela de Madre que, sense pèls a la llengua, va acusar el PP de manipular, mentir i tractar d’enfrontar i dividir els pobles d’Espanya. En un interessant article, Javier Pérez Royo es pregunta en veu alta “¿A qué tanto miedo a la descentralización?”. Antoni Castells fa una contundent defensa del finançament acordat en una entrevista que publica avui El Periódico de Catalunya (aquí la trobareu en versió castellana).
En aquests moments, res no pot impedir l’aprovació d’un text magnífic. Sabent que el PP ja no variarà la seva posició absolutament hostil a qualsevol increment de l’autogovern de Catalunya, sols queda saber què farà finalment ERC. ¿S’enrocarà en l’actitud de no acceptar cap modificació amb respecte del que es va aprovar al Parlament, sabent que algunes de les coses aprovades van ser “irrenunciables exigències” de CiU que buscaven posar en dificultats el tripartit i la negociació, i que són precisament els elements als que CiU ha renunciat ara a canvi de la foto Mas-Zapatero? O subratllarà les moltes aportacions fetes per ERC a un bon text? ¿Aprofitarà ÉRC el pes negociador que encara té per resoldre satisfactòriament, juntament amb la resta de partits catalans, les escasses qüestions encara pendents com ara el model de gestió consorciada de l’aeroport de Barcelona? ¿Sabrà ERC valorar canvis com la introducció a l’articulat del concepte “símbols nacionals” que, juntament amb l’article 1, el reconeixement dels drets històrics en l’article 5 i el preàmbul, constitueix el màxim reconeixement de la singularitat nacional catalana mai fet per unes Corts espanyoles? Espero i desitjo que sí. Confio que respondran a la crida que els hi ha fet el President Maragall.
Crec que ERC no faria bé d’encastellar-se en un ‘no’ que potser agradaria a sectors minoritaris però que l’allunyaria de la sensibilitat majoritària de molts sectors catalanistes. En aquest sentit, pot resultar molt esclaridor l’article d’Agustí Colominas i Companys publicat dilluns a l’AVUI.
El pes de la catalanofòbia de la caverna espanyola, excitada pel PP i els sectors mediàtics que li donen suport, s’ha posat novament de relleu amb les impresentables declaracions del màxim dirigent de la patronal espanyola que constitueixen el millor exemple de l’existència d’una dreta extrema que és un perill per a la unitat dels pobles d’Espanya. En aquestes declaracions el Sr. Cuevas (cavernes) també critica la política antiterrorista del govern Zapatero. Veieu la descripció que fa el diari El País de les reaccions a aquest atac i el contundent editorial de El Periódico demanant la dimissió de Cuevas (aquí el trobareu en versió castellana).
L’ofensiva anticatalana de la dreta extrema espanyola (que fa sobrera l’existència d’una extrema dreta) subratlla la necessitat que els mitjans de comunicació de titularitat pública desenvolupin una funció integradora. Aquest és un dels motius pels quals el PSC demana que la reestructuració de RTVE no comporti el tancament de Ràdio 4 ni la conversió de TVE-Sant Cugat en un esquifit centre territorial. Aquí trobareu una informació del diari El País sobre les reformes que es proposen. El País proporciona també un enllaç a la documentació del projecte de reestructuració acordat entre RTVE i la SEPI (Societat Estatal de Participacions Industrials). També recomano llegir l’editorial d’El Periódico de Catalunya respecte d’aquesta qüestió (aquí el trobareu en versió castellana).
La contraportada del diari El País d’avui ens proporciona una visió poc habitual del Primer Secretari del PSC a partir de l’entrevista que li fa Karmentxu Marín, il·lustrada amb una foto de Pepe Montilla amb els seus trigèmins. No us la perdeu.
Tot el que es faci per evitar l’enfrontament entre els pobles d’Espanya que pretén l’ofensiva del PP és benvingut. Per això saludo la iniciativa de constituir l’Associació Apropament Catalunya-Madrid. Aquí teniu el Manifest Fundacional (i la versió castellana).
Per últim, vull felicitar l’associació Panteres Grogues que, pels que no la coneixeu, és un grup especialment actiu sense afany de lucre, que té per objectiu oferir un espai on gais, lesbianes i bisexuals puguin desenvolupar una activitat esportiva de forma lliure i distesa. L'associació està oberta a qualsevol persona que vulgui compartir l'activitat esportiva amb els seus socis i les seves sòcies. Els felicito per la seva feina quotidiana i per haver aconseguit que els EuroGames (versió europea dels Gay Games) se celebrin a Barcelona l’any 2008. Felicitats, doncs, a les Panteres grogues i al seu President, Joan Miró. Podeu llegir l’article publicat a El Periódico de Catalunya sobre aquest tema per Eugeni Villalbí, responsable del programa per al col·lectiu gai, lesbià i transsexual del Govern de la Generalitat de Catalunya (aquí el trobareu en versió castellana). Per cert, aprofito per felicitar l’amic Antonio Guirado que va ser elegit ahir com a nou President de la Coordinadora Gai-Lesbiana. Molta sort i bona feina!
ZW núm.31 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
www.yhchang.com
Fa unes setmanes, us parlava d’ARTivisme, una paraula que resulta de la contracció “d’art i activisme” i que a la xarxa aplega a activistes socials i a creadors diversos que fan crítica social i política a través de projectes artístics digitals.
Uns dels artistes que us vull presentar en aquest àmbit són Young-Hae Chang Heavy Industries guanyadors dels Webby Awards de San Francisco; aquests artistes coreans realitzen obres en format Flash i basen les seves creacions en el poder del text que, a ritme de jazz va fent el seu procés a la pantalla de l’ordinador. No hi ha interacció possible amb l’usuari, però ben segur gaudireu amb la relació i l’efecte que es produeix entre música i paraules i us suggerirà múltiples idees a l’hora d’imaginar elements de comunicació efectius. Un exemple en castellà.
Per saber-ne més sobre el tema, podeu consultar les opinions i reflexions dels propis artistes dintre de la pàgina Arte.Red un treball periodístic (El País) que narra cronològicament el desenvolupament i la història del net art. I altres definicions, com la que es facilita des de la mediateca virtual de la Fundació “la Caixa”.
PREÀMBUL
Catalunya s’ha anat construint al llarg del temps amb les aportacions d’energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que han trobat a Catalunya una terra d’acollida.
El poble de Catalunya ha mantingut al llarg dels segles una vocació constant d’autogovern, encarnada en institucions pròpies com la Generalitat –que fou creada el 1359 a les Corts de Cervera- i en un ordenament jurídic específic recollit, entre d’altres recopilacions de normes, en les “Constitucions i altres drets de Catalunya”. Després de 1714, han estat diversos els intents de recuperació de les institucions d’autogovern. En aquest itinerari històric constitueixen fites destacades, entre d’altres, la Mancomunitat de 1914, el restabliment de la Generalitat amb l’Estatut de 1932, i el Estatut de 1979, nascut amb la democràcia, la Constitució i l’Estat de les autonomies.
La llibertat col·lectiva de Catalunya troba en les institucions de la Generalitat el nexe amb una història d’afirmació i respecte dels drets fonamentals i de les llibertats públiques de la persona i dels pobles; història que els homes i dones de Catalunya volen prosseguir amb la finalitat de fer possible la construcció d’una societat democràtica i avançada, de benestar i progrés, solidària amb el conjunt d’Espanya i incardinada a Europa.
El poble català segueix proclamant avui com a valors superiors de la seva vida col·lectiva la llibertat, la justícia i la igualtat, i manifesta la seva voluntat d’avançar per una via de progrés que asseguri una qualitat de vida digna per a tots els que viuen i treballen a Catalunya.
Els poders públics estan al servei de l’interès general i dels drets de la ciutadania, amb respecte al principi de subsidiarietat.
És per tot això que, seguint l’esperit del Preàmbul de l’Estatut de 1979, aquest Estatut assumeix que:
* Catalunya és un país ric en territoris i gent, una diversitat que la defineix i l’enriqueix des de fa segles i l’enforteix pels temps que vindran.
* Catalunya és una comunitat de persones lliures per a persones lliures on cadascú pugui viure i expressar identitats diverses, amb un decidit compromís comunitari basat en el respecte a la dignitat de totes i cadascuna de les persones.
* L’aportació de tots els ciutadans i ciutadanes ha configurat una societat integradora, amb l’esforç com a valor i amb capacitat innovadora i emprenedora, valors que segueixen impulsant el seu progrés.
* L’autogovern de Catalunya, es fonamenta en la Constitució, així com en els drets històrics del poble català que, en el marc d’aquella, donen origen en aquest Estatut al reconeixement d’una posició singular de la Generalitat. Catalunya vol desenvolupar la seva personalitat política en el marc d’un Estat que reconeix i respecta la diversitat d’identitats dels pobles d’Espanya.
* La tradició cívica i associativa de Catalunya ha subratllat sempre la importància dels drets i dels deures, del saber, de la formació, de la cohesió social i de la igualtat de drets, avui, en especial, de la igualtat entre dones i homes.
* Catalunya, a través de l’Estat, participa en la construcció del projecte polític de la Unió Europea, els valors i objectius de la qual comparteix.
* Catalunya afirma el seu compromís amb tots els pobles per a construir un ordre mundial pacífic i just.
El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit, de forma àmpliament majoritària a Catalunya com a nació. La Constitució espanyola, en el seu article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya como a nacionalitat.
En exercici del dret inalienable de Catalunya a l’autogovern, els Parlamentaris catalans proposen, la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats acorda, les Corts Generals aproven i el poble de Catalunya ratifica el present Estatut.