Debate sobre el estado de la Nación 2006
Avui ha començat el Debate sobre el estado de la Nación al Congrés dels Diputats. Aquí podeu llegir la magnífica intervenció del President del Govern.
dimarts, maig 30, 2006
diumenge, maig 28, 2006
Estatut, jo sí
Aquest cap de setmana he marxat a Cartagena per descansar amb uns amics. La campanya del referèndum comença a les 00.00 hores de divendres i no sembla fàcil que pugui trobar un altre cap de setmana lliure fins al final de juliol. És per això que he decidit aprofitar aquest cap de setmana per desconnectar. Això implica també que no publicaré la meva habitual nota de cada diumenge però no he volgut deixar d’escriure unes ratlles per donar aquesta breu explicació als meus lectors(es) i subscriptors(es).
Al llarg de la setmana passada ha estat notícia la decisió de la Junta Electoral Central per la que s’impedeix al Govern fomentar la participació en el referèndum. El Govern pot informar que se celebra, però no pot indicar a la gent que hi vagi a votar. És una decisió molt xocant i radicalment contrària a la que la pròpia Junta havia avalat amb motiu del referèndum sobre la Constitució Europea.
Afortunadament no sols el Govern de Catalunya i els partits que estan pel sí treballen pel nou Estatut. Aquesta mateixa setmana s’ha presentat públicament una plataforma cívica pel SÍ. Us convido a visitar la pàgina web de l’Associació “Estatut Jo sí”, on hi trobareu el Manifest demanant el suport al nou Estatut i el llistat d’adhesions que han recollit fins ara.
ZW núm. 41 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
http://www.euromedalex.org/En/AboutUs.htm
La Fundació Euromediterrània Anna Lindh (Anna Lindh Euro-Mediterranean Foundation for the Dialogue between Cultures) és la “primera institució creada pels 35 països del Partenariat Euromediterrani amb l’objectiu de millorar el coneixement recíproc i la qualitat del diàleg cultural entre les dues ribes del Mediterrani”.
Inaugurada oficialment en el mes d’abril de 2005, deu anys després de la 1ª Conferència Euromediterrània de Barcelona, està concebuda como una “xarxa de xarxes”, la Fundació té la seu central a Alexandria (Egipte) i està integrada per 35 xarxes estatals. Cada xarxa està formada per entitats, centres, associacions, departaments universitaris, ONG’s i institucions dels països membres del Partenariat. A la pàgina de la Fundació podreu trobar documents diversos, així com el programa d’activitats o la informació relativa al seu premi The Euro-Mediterranean Award for Dialogue Between Cultures, que anunciarà el guanyador abans del 15 d’agost.
La Xarxa Espanyola de la Fundació Anna Lindh està formada per 32 membres i incorpora entitats diverses i organitzacions de la societat civil. L’IEMed és el coordinador d’aquesta xarxa i, junt amb l’associació JISER, reflexions mediterrànies, van dur a terme el passat 16 de maig una taula rodona sota el títol Relacions nord sud: Percepcions i creació artística.
També, aquest divendres i dissabte passat, han tingut lloc a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona les Jornades “La Cultura a la Unió Europea. Les possibilitats d’un mercat intel·ligent”, organitzades per la Delegació espanyola del Grup Socialista al Parlament Europeu amb la col·laboració del PSC.
Finalment, recordar-vos que demà, i fins el dia 1 de juny, se celebra a Barcelona la vuitena edició de l’Internet Global Congress, el congrés de referència a Espanya sobre Innovació i Coneixement a la Societat Digital.
Al llarg de la setmana passada ha estat notícia la decisió de la Junta Electoral Central per la que s’impedeix al Govern fomentar la participació en el referèndum. El Govern pot informar que se celebra, però no pot indicar a la gent que hi vagi a votar. És una decisió molt xocant i radicalment contrària a la que la pròpia Junta havia avalat amb motiu del referèndum sobre la Constitució Europea.
Afortunadament no sols el Govern de Catalunya i els partits que estan pel sí treballen pel nou Estatut. Aquesta mateixa setmana s’ha presentat públicament una plataforma cívica pel SÍ. Us convido a visitar la pàgina web de l’Associació “Estatut Jo sí”, on hi trobareu el Manifest demanant el suport al nou Estatut i el llistat d’adhesions que han recollit fins ara.
ZW núm. 41 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
http://www.euromedalex.org/En/AboutUs.htm
La Fundació Euromediterrània Anna Lindh (Anna Lindh Euro-Mediterranean Foundation for the Dialogue between Cultures) és la “primera institució creada pels 35 països del Partenariat Euromediterrani amb l’objectiu de millorar el coneixement recíproc i la qualitat del diàleg cultural entre les dues ribes del Mediterrani”.
Inaugurada oficialment en el mes d’abril de 2005, deu anys després de la 1ª Conferència Euromediterrània de Barcelona, està concebuda como una “xarxa de xarxes”, la Fundació té la seu central a Alexandria (Egipte) i està integrada per 35 xarxes estatals. Cada xarxa està formada per entitats, centres, associacions, departaments universitaris, ONG’s i institucions dels països membres del Partenariat. A la pàgina de la Fundació podreu trobar documents diversos, així com el programa d’activitats o la informació relativa al seu premi The Euro-Mediterranean Award for Dialogue Between Cultures, que anunciarà el guanyador abans del 15 d’agost.
La Xarxa Espanyola de la Fundació Anna Lindh està formada per 32 membres i incorpora entitats diverses i organitzacions de la societat civil. L’IEMed és el coordinador d’aquesta xarxa i, junt amb l’associació JISER, reflexions mediterrànies, van dur a terme el passat 16 de maig una taula rodona sota el títol Relacions nord sud: Percepcions i creació artística.
També, aquest divendres i dissabte passat, han tingut lloc a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona les Jornades “La Cultura a la Unió Europea. Les possibilitats d’un mercat intel·ligent”, organitzades per la Delegació espanyola del Grup Socialista al Parlament Europeu amb la col·laboració del PSC.
Finalment, recordar-vos que demà, i fins el dia 1 de juny, se celebra a Barcelona la vuitena edició de l’Internet Global Congress, el congrés de referència a Espanya sobre Innovació i Coneixement a la Societat Digital.
diumenge, maig 21, 2006
Treballant per a un SI rotund
Les decisions del President Maragall sobre el canvi de govern i la decisió de convocar eleccions al Parlament abans d’acabar l’any, que han comptat en tot moment amb l’impuls i suport del PSC, han estat rebudes positivament pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. La publicació de sengles estudis d’opinió per part del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat i El Periódico de Catalunya, mostren fins a quin punt les decisions del President han estat ben acollides. I l’encert de centrar tots els nostres esforços en aïllar el referèndum de qualsevol altra consideració política i treballar per una àmplia victòria del SÍ el proper 18 de juny, com varem ratificar ahir en la sessió extraordinària del Consell Nacional del PSC. Aquí trobareu l’informe presentat pel nostre Primer Secretari, José Montilla.
Segons l’enquesta del CEO, el 63% dels enquestats considera incompatible el no d’ERC amb la seva permanència al Govern de Catalunya, el PSC té una intenció de vot superior en 7,9 punts sobre CiU (l’estimació de vot situaria els dos partits frec a frec, apreciant-se una clara millora del PSC amb respecte de l’anterior baròmetre) i en el referèndum el SI s’imposaria sobre el NO per 49,9% sobre 13,2%. La majoria dels enquestats consideren que el PSC (26,8%) ha tingut una millor actuació que CiU (23,3%) en el procés d’elaboració del nou Estatut.
L’enquesta publicada ahir i avui per El Periódico ens ofereix dades molt similars. Un 65,5% dels enquestats diuen que aniran a votar “segur o gairebé segur”, el SI s’imposaria sobre el NO per 68% contra 23%, i el 64% dels ciutadans creu en la necessitat del nou Estatut. Pasqual Maragall és el polític millor valorat pel que fa a la seva actitud en el tema de l’Estatut (54,5% entre bé i molt bé) per sobre de Mas que obté un 46,8% entre bé i molt bé. El 75% dels catalans aprova la decisió d’avançar les eleccions al Parlament a la tardor i el 61,2% creu incompatible votar no a l’Estatut i continuar formant part del Govern. L’estimació de vot dóna un empat entre PSC i CiU, mentre en intenció de vot el PSC està 8,2 punts per davant de CiU. Les valoracions d’ERC i de Carod disminueixen en relació a l’enquesta publicada fa un mes pel mateix diari, mentre el Pasqual Maragall es preferit com a President de la Generalitat per un 31,7% contra un 24,8% que prefereix Artur Mas.
Quan es parla d’enquestes no s’hauria de deixar mai d’alertar sobre la seva fal·libilitat. I més encara si es tracta d’estudis sobre referèndums, en els quals les previsions de participació són particularment difícils d’establir. En aquest sentit és recomanable llegir l’article de Francesc Pallarés publicat ahir a El Periódico (aquí el teniu en versió castellana).
La pre-campanya socialista pel SÍ va començar divendres amb un magnífic acte celebrat a Girona, amb la presència d’Anna Pagans, Pepe Montilla, Pasqual Maragall i José Luis Rodríguez Zapatero. Però, sense cap mena de dubte, l’arrencada de la pre-campanya del PSC ha estat marcada per l’anunci del nostre lema “el PP utilitzarà el teu no contra Catalunya” i la desmesurada reacció del PP que ha iniciat accions judicials contra Pepe Zaragoza com a responsable de campanya.
La decisió del PP de judicialitzar aquesta qüestió apunta a la seva voluntat de crear delictes d’opinió. No són conscients que per molt incisiu que els pugui semblar, una gran majoria de catalans estan convençuts que el que diem és veritat. O no és cert que el PP porta dos anys demonitzant l’Estatut? No és cert que el PP ha convocat manifestacions, ha fet aprovar mocions als Ajuntaments i diu haver recollir milions de firmes contra l’Estatut, d’entre elles la d’Antonio Tejero Molina? No és cert que els màxims responsables del PP han dit que l’Estatut estava tutel·lat per ETA? No és cert que ahir mateix Jaime Mayor Oreja seguia dient que “l’Estatut de Catalunya no s’emmarca dins d’un procés de reforma sinó que és un acompanyament per tractar de dissimular que és una negociació política amb ETA”? No eren del PP les falques radiofòniques emeses a Andalusia dient “¿Sabes que a partir de ahora las Comunidades pobres darán dinero a las Comunidades ricas”? No eren els estudis de la Fundació del PP els que deien que l’Estatut legalitzava l’eutanàsia i la poligàmia? No eren direigents del PP els que ens acusaven de voler destruir la unitat d’Espanya i perseguir la balcanització? Els hi tornarem en un sol dia dos anys d’insults, mentides i desqualificacions. Els podeu trobar en aquest document. També podeu llegir al respecte l’article de Javier Pérez Royo i el que he enviat a Canvi setze.
Per cert, als que diuen que hi ha un NO sobiranista o independentista, els recomano la lectura d’un valent article de Jordi Sánchez. Val la pena. Em diuen que ERc ha canviat d’eslògan. Volien posar “Diguem NO”, però resultava massa semblant al “Digues NO” del PP. Diuen que l’han canviat per “Ara toca NO”. Tornen a equivocar-se perquè el que ara toca és Catalunya. I Catalunya vol un SÍ.
Diuen que hi ha diferents NOs i diferents SÍs. I és veritat. Però la conseqüència dels diferents NOs serà la mateixa: Catalunya quedarà estancada, mentre d’altres ens avançaran aprofitant el fruit del nostre esforç. No ens ho podem permetre!
Tot i que el referèndum sobre l’Estatut centrarà els nostres esforços al llarg de les properes quatre setmanes, hi ha d’altres qüestions que mereixen la nostra atenció. Per exemple, la reforma laboral impulsada pel govern Zapatero i acordada amb els agents socials. Podeu llegir al respecte l’entrevista al Ministre Jesús Caldera publicada a El País o l’article que vaig publicar al diari Expansión.
Tampoc hauríem de perdre de vista el debat sobre el futur de la Unió Europea. En aquest sentit us recomano l’article de Timothy Garton Ash publicat a El País i l’entrevista a Daniel Cohn-Bendit publicada també en el mateix diari.
Finalment, no us perdeu les entrevistes a José Montilla publicada avui a El Periódico (aquí la teniu en versió castellana) i a Manuela de Madre publicada ahir a El Punt.
Acabo. Ahir vaig tenir el goig de ser testimoni de la boda dels meus amics Guillem Espriu i Pep Gorgori al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, en una cerimònia presidida per Joan Clos. Veure’ls a ells, les seves famílies i els seus amics tan feliços va ser emocionant. I tot gràcies a l’amor i a una altra reforma impulsada per Zapatero! Un Zapatero que quan acabo d’escriure aquestes línies, anuncia que el proper mes de juny comunicarà a les forces polítiques l’inici del diàleg amb ETA per explorar les possibilitats de pau al País Basc. També en això ens té al seu costat.
ZW núm. 40 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
http://www.ndnpac.org/npi/
New Politics Institute és un think tank nord-americà sobre política que vol impulsar una nova cultura de pensament polític progressista, promovent noves estratègies, tecnologies i tècniques per afrontar amb èxit els ràpids canvis de la política en el segle XXI. Aquest impuls es fa des del sector privat i des de l’àmbit no lucratiu. El NPI centra la seva tasca en tres focus que són fonamentals en la transformació de la pràctica diària de la política progressiva: L’ascens del moviment conservador; l’aparició d’una Amèrica diversa, diferent; el final de l’era de la difusió, l’arribada d’un nou tipus de mitjans, màrqueting i comunicacions.
La pàgina ofereix recursos molt interessants; en aquest apartat es poden consultar diferents informes, discursos diversos i opinions sobre el futur del partit demòcrata, entre altres. O l’estudi de l’any 2005 "The Emergence of the Progressive Blogosphere" sobre el creixement de l’activisme a Internet que podeu consultar aquí en versió pdf.
Molt recomanable, també, és aquesta jornada que va tenir lloc l’any passat en el NPI, amb la participació de Joe Trippi (consultor polític i responsable de la campanya de comunicació de l’ex pre-candidat demòcrata Howard Dean, que després ha estat elegit president del seu partit) i Markos Moulitsas (blogger de referència en l’àmbit polític progressista) sota el títol “Reflexiones de un blogger”, un debat sobre el paper emergent d’internet en la política progressista. Podeu visionar aquí el vídeo de la sessió.
dijous, maig 18, 2006
Quien se pica, ajos come
Després de dos anys de mentides i insults sobre l'Estatut de Catalunya i després de recollir més de quatre milions de signatures per demanar un referèndum il·legal, el PP s'indigna perquè el PSC afirma que "el PP utilitzarà el teu no contra Catalunya". En aquest document trobareu una selecció de 40 barbaritats sobre l'Estatut pronunciades per dirigents del PP. Podeu fer boca amb dos: "El Estatuto de Cataluña está tutelado por ETA" (Angel Acebes) i "¿Sabes que a partir de ahora las Comunidades más pobres darán dinero a las más ricas?" (falques radiofòniques del PP d'Andalusia).
dimecres, maig 17, 2006
Pre-campanya
José Zaragoza, director de la campanya del PSC, ha presentat avui la primera tanca del PSC. Aquí la teniu:
diumenge, maig 14, 2006
Cap al referèndum!
Els que llegissin amb calma l’entrada del meu diari del passat diumenge, ja podien preveure que la setmana seria d’alt voltatge polític. I res no els pot haver sorprès.
Dilluns, el President de la Generalitat compareixia davant la Comissió primera del Parlament per a retre compte de la remodelació del Govern, i advertia del canvi d’escenari que havia implicat la posició definitiva d’ERC de demanar el vot contrari a l’Estatut, reservant-se prendre la decisió que estimés més oportuna al respecte a l’aprovació del projecte de reforma de l’Estatut per part del Senat prevista per dimecres. Aquí podeu llegir la intervenció inicial del President al Parlament i les meves dues intervencions en aquell debat.
Dimecres, el Senat va aprovar finalment el projecte de reforma de l’Estatut. Amb l’oposició frontal del PP, que no va estalviar epítets ni invectives, i l’abstenció dels Senadors d’ERC integrats en l’Entesa Catalana de Progrés, del Senador del PAR i del Senador d’Eusko Alkartasuna. 128 vots a favor, 125 en contra i 6 abstencions. Heu de llegir la magnífica intervenció d’Isidre Molas, Vicepresident del Senat, en nom de l’Entesa Catalana de Progrés.
Dijous el President de la Generalitat procedia a cessar els Consellers i Conselleres d’ERC i anunciant la convocatòria d’eleccions al Parlament abans d’acabar l’any, emetent una declaració institucional.
Dissabte el President procedia a remodelar el Govern, eliminant tres conselleries, les funcions de les quals seran atribuïdes a d’altres Departaments, i nomenant Joan Manuel del Pozo com a Conseller d’Educació i Universitats, Carme Figueras com a Consellera de Benestar i Família, i Xavier Sabaté com a Conseller de Governació. Joaquim Nadal assumirà també les funcions de Conseller de Presidència i Antoni Castells assumirà les funcions del Departament de Comerç i Turisme.
Avui, el diari La Vanguardia publica una entrevista amb el President Maragall en la que explica la seva visió de les coses.
És obvi que tot les decisions del President han estat guiades per la voluntat d’aïllar el Referèndum sobre l’Estatut de qualsevol altra consideració política. En el referèndum la ciutadania ha de decidir si vol l’aprovació del nou Estatut o no. Si vol avançar o no. Si vol que la Generalitat tingui més competències i recursos, o no. Si vol un millor reconeixement de la realitat nacional de Catalunya, o no. Si vol que les institucions emparin més drets de ciutadania, o no. Crec que sols hi ha una resposta possible des del catalanisme i des de posicions progressistes. Per tant, calia aïllar aquesta decisió de qualsevol altra consideració i calia assegurar la coherència del Govern en la defensa del SÍ. Sols el PP pot celebrar una victòria del NO o un SÍ escarransit. Sols els que no volen que es mogui res poden negar-se a avançar. Qui pot negar als ciutadans de Catalunya més poder i més diners per desenvolupar una política social més potent? Sols el PP. És una llàstima que ERC no hagi mantingut aquest plantejament (que també era el seu com a mínim fins a la passada Diada de Sant Jordi, en paraules de Carod-Rovira) fins a les darreres conseqüències. Sols em faltava saber que, segons sembla, l’eslògan de campanya del PP serà “digues no”, mentre l’eslògan d’ERC serà “diguem no”. No calen més comentaris.
Perquè no sols tingueu la meva opinió al respecte, crec que pot ser útil que llegiu aquests articles de Joan B. Culla i de Joan Saura. En tot cas vull remarcar que, en la meva opinió, la perspectiva estratègica del Govern catalanista i d’esquerres va ser encertada i sols la discrepància frontal sobre l’Estatut ha obligat a la sortida dels membres d’ERC del Govern. No vull deixar l’oportunitat de recordar la bona gestió del govern en aquests dos anys i escaig (malgrat el soroll), com ho demostra aquest document que recorda els 10 compromisos de campanya de Pasqual Maragall i el PSC i la seva traducció en l’acció de govern realitzada fins ara. Òbviament, la possible reedició de l’acord del Tinell sols pot arribar després d’unes eleccions i assegurant unes noves condicions que evitin cometre els errors del passat. Unes condicions que, al meu entendre, sols serien possible des d’un paper reforçat del PSC. Ara toca assegurar la celebració del referèndum en les millors condicions pel SÍ i que el Govern compleixi amb les seves funcions amb total eficàcia fins a les eleccions que haurien de produir-se a la tardor. Provisionalitat no ha d’implicar en cap cas, inestabilitat. I per això cal, entre d’altres coses, no prolongar innecessàriament una situació de manca de majoria parlamentària.
Avui La Vanguardia publica una interessant enquesta sobre el proper Referèndum. D’ella subratllo les següents dades: sols el 51% dels enquestats està segur d’anar a votar (la participació, però, podria arribar al 66%, si tots els que diuen que aniran a votar ho fan), el SÍ guanyaria amb un 68% de suports davant un 25% del NO, entre els votants d’ERC hi ha més partidaris del SI (44%) que del NO (31%), el 68% dels enquestats creuen que el nou Estatut representa una millora significativa respecte de l’Estatut vigent, i el 59% creuen que el tripartit no podia seguir governant si els seus membres mantenien posicions diferents sobre l’Estatut. L’anàlisi de Julián Santamaria és, com sempre, d’imprescindible lectura. Els mitjans es fan ressò sobre la possibilitat de celebrar el referèndum en dia feiner. Sembla que la decisió sobre la data és ja inamovible, però no em puc estar de dir que a mi m’hagués semblat molt bé que el referèndum se celebrés en dia feiner. Al cap i a la fi, així va ser el 1979 i tota comparació que es pugui establir entre aquests dos referèndums es veurà desvirtuada per aquest fet.
ZW núm. 39 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
http://www.diadeinternet.es/2006/
Aquest proper dimecres, dia 17 de maig, se celebra el Dia Mundial de les Telecomunicacions i de la Societat de la Informació, segons la decisió adoptada en la passada Cimera Mundial de la Societat de la Informació, a Tunísia. Aquesta data es fa coincidir amb el Dia d’Internet, que el 25 d’octubre de 2005 se celebrava a Espanya, per primera vegada, amb un gran èxit de participació. En relació a aquell dia, vaig escriure algunes reflexions sobre el paper dels polítics a Internet que podeu consultar aquí.
Per a aquesta segona edició de 2006, s’han presentat més de 600 iniciatives a nivell estatal entre les quals trobem la campanya d’Europa Press Net: Un bloc para cada cidadán o la iniciativa, promoguda a través del portal de telecentres de Red.es, per promocionar la memòria històrica.
Aquest any, igual que en l’edició anterior, formo part del Comitè d’Impuls i del jurat que decidirà quins són els guanyadors en les diferents categories de la II edició dels Premis Dia d’Internet que es lliuraran el proper dimecres a Madrid i dels quals ja es coneixen els tres finalistes de cada àmbit. La Red de Blogs Socialistas ha estat entre els Top 10 en la categoria Internet y yo.
A Catalunya, se celebra la segona edició de FesInternet, des del 2 de maig i fins el dia 17, sota l’eslògan “Internet és fàcil, és útil”. Coincideix amb la celebració del Dia Mundial d'Internet i són moltes les iniciatives que s’impulsaran durant tot el mes. La Generalitat distribuirà 300.000 còpies de programari informàtic en català en forma de CD-ROM. Us destaco, també, un debat virtual que, sota el títol Participació electrònica 2.0, convida tècnics de l'Administració, experts, investigadors, professionals i, en general, qualsevol persona interessada en els efectes sociopolítics de les TIC, a reflexionar sobre la configuració d'instruments exitosos de participació electrònica. I, per acabar, les iniciatives impulsades per Can Xalant, Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró amb la col·laboració de TecnoCampusMataró: el projecte "Pixeldraw, crea amb pixels": un esdeveniment de creació artística que tindrà lloc a la xarxa mitjançant l’adreça http://www.canxalant.org/pixel, entre altres debats i jornades.
Dilluns, el President de la Generalitat compareixia davant la Comissió primera del Parlament per a retre compte de la remodelació del Govern, i advertia del canvi d’escenari que havia implicat la posició definitiva d’ERC de demanar el vot contrari a l’Estatut, reservant-se prendre la decisió que estimés més oportuna al respecte a l’aprovació del projecte de reforma de l’Estatut per part del Senat prevista per dimecres. Aquí podeu llegir la intervenció inicial del President al Parlament i les meves dues intervencions en aquell debat.
Dimecres, el Senat va aprovar finalment el projecte de reforma de l’Estatut. Amb l’oposició frontal del PP, que no va estalviar epítets ni invectives, i l’abstenció dels Senadors d’ERC integrats en l’Entesa Catalana de Progrés, del Senador del PAR i del Senador d’Eusko Alkartasuna. 128 vots a favor, 125 en contra i 6 abstencions. Heu de llegir la magnífica intervenció d’Isidre Molas, Vicepresident del Senat, en nom de l’Entesa Catalana de Progrés.
Dijous el President de la Generalitat procedia a cessar els Consellers i Conselleres d’ERC i anunciant la convocatòria d’eleccions al Parlament abans d’acabar l’any, emetent una declaració institucional.
Dissabte el President procedia a remodelar el Govern, eliminant tres conselleries, les funcions de les quals seran atribuïdes a d’altres Departaments, i nomenant Joan Manuel del Pozo com a Conseller d’Educació i Universitats, Carme Figueras com a Consellera de Benestar i Família, i Xavier Sabaté com a Conseller de Governació. Joaquim Nadal assumirà també les funcions de Conseller de Presidència i Antoni Castells assumirà les funcions del Departament de Comerç i Turisme.
Avui, el diari La Vanguardia publica una entrevista amb el President Maragall en la que explica la seva visió de les coses.
És obvi que tot les decisions del President han estat guiades per la voluntat d’aïllar el Referèndum sobre l’Estatut de qualsevol altra consideració política. En el referèndum la ciutadania ha de decidir si vol l’aprovació del nou Estatut o no. Si vol avançar o no. Si vol que la Generalitat tingui més competències i recursos, o no. Si vol un millor reconeixement de la realitat nacional de Catalunya, o no. Si vol que les institucions emparin més drets de ciutadania, o no. Crec que sols hi ha una resposta possible des del catalanisme i des de posicions progressistes. Per tant, calia aïllar aquesta decisió de qualsevol altra consideració i calia assegurar la coherència del Govern en la defensa del SÍ. Sols el PP pot celebrar una victòria del NO o un SÍ escarransit. Sols els que no volen que es mogui res poden negar-se a avançar. Qui pot negar als ciutadans de Catalunya més poder i més diners per desenvolupar una política social més potent? Sols el PP. És una llàstima que ERC no hagi mantingut aquest plantejament (que també era el seu com a mínim fins a la passada Diada de Sant Jordi, en paraules de Carod-Rovira) fins a les darreres conseqüències. Sols em faltava saber que, segons sembla, l’eslògan de campanya del PP serà “digues no”, mentre l’eslògan d’ERC serà “diguem no”. No calen més comentaris.
Perquè no sols tingueu la meva opinió al respecte, crec que pot ser útil que llegiu aquests articles de Joan B. Culla i de Joan Saura. En tot cas vull remarcar que, en la meva opinió, la perspectiva estratègica del Govern catalanista i d’esquerres va ser encertada i sols la discrepància frontal sobre l’Estatut ha obligat a la sortida dels membres d’ERC del Govern. No vull deixar l’oportunitat de recordar la bona gestió del govern en aquests dos anys i escaig (malgrat el soroll), com ho demostra aquest document que recorda els 10 compromisos de campanya de Pasqual Maragall i el PSC i la seva traducció en l’acció de govern realitzada fins ara. Òbviament, la possible reedició de l’acord del Tinell sols pot arribar després d’unes eleccions i assegurant unes noves condicions que evitin cometre els errors del passat. Unes condicions que, al meu entendre, sols serien possible des d’un paper reforçat del PSC. Ara toca assegurar la celebració del referèndum en les millors condicions pel SÍ i que el Govern compleixi amb les seves funcions amb total eficàcia fins a les eleccions que haurien de produir-se a la tardor. Provisionalitat no ha d’implicar en cap cas, inestabilitat. I per això cal, entre d’altres coses, no prolongar innecessàriament una situació de manca de majoria parlamentària.
Avui La Vanguardia publica una interessant enquesta sobre el proper Referèndum. D’ella subratllo les següents dades: sols el 51% dels enquestats està segur d’anar a votar (la participació, però, podria arribar al 66%, si tots els que diuen que aniran a votar ho fan), el SÍ guanyaria amb un 68% de suports davant un 25% del NO, entre els votants d’ERC hi ha més partidaris del SI (44%) que del NO (31%), el 68% dels enquestats creuen que el nou Estatut representa una millora significativa respecte de l’Estatut vigent, i el 59% creuen que el tripartit no podia seguir governant si els seus membres mantenien posicions diferents sobre l’Estatut. L’anàlisi de Julián Santamaria és, com sempre, d’imprescindible lectura. Els mitjans es fan ressò sobre la possibilitat de celebrar el referèndum en dia feiner. Sembla que la decisió sobre la data és ja inamovible, però no em puc estar de dir que a mi m’hagués semblat molt bé que el referèndum se celebrés en dia feiner. Al cap i a la fi, així va ser el 1979 i tota comparació que es pugui establir entre aquests dos referèndums es veurà desvirtuada per aquest fet.
ZW núm. 39 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
http://www.diadeinternet.es/2006/
Aquest proper dimecres, dia 17 de maig, se celebra el Dia Mundial de les Telecomunicacions i de la Societat de la Informació, segons la decisió adoptada en la passada Cimera Mundial de la Societat de la Informació, a Tunísia. Aquesta data es fa coincidir amb el Dia d’Internet, que el 25 d’octubre de 2005 se celebrava a Espanya, per primera vegada, amb un gran èxit de participació. En relació a aquell dia, vaig escriure algunes reflexions sobre el paper dels polítics a Internet que podeu consultar aquí.
Per a aquesta segona edició de 2006, s’han presentat més de 600 iniciatives a nivell estatal entre les quals trobem la campanya d’Europa Press Net: Un bloc para cada cidadán o la iniciativa, promoguda a través del portal de telecentres de Red.es, per promocionar la memòria històrica.
Aquest any, igual que en l’edició anterior, formo part del Comitè d’Impuls i del jurat que decidirà quins són els guanyadors en les diferents categories de la II edició dels Premis Dia d’Internet que es lliuraran el proper dimecres a Madrid i dels quals ja es coneixen els tres finalistes de cada àmbit. La Red de Blogs Socialistas ha estat entre els Top 10 en la categoria Internet y yo.
A Catalunya, se celebra la segona edició de FesInternet, des del 2 de maig i fins el dia 17, sota l’eslògan “Internet és fàcil, és útil”. Coincideix amb la celebració del Dia Mundial d'Internet i són moltes les iniciatives que s’impulsaran durant tot el mes. La Generalitat distribuirà 300.000 còpies de programari informàtic en català en forma de CD-ROM. Us destaco, també, un debat virtual que, sota el títol Participació electrònica 2.0, convida tècnics de l'Administració, experts, investigadors, professionals i, en general, qualsevol persona interessada en els efectes sociopolítics de les TIC, a reflexionar sobre la configuració d'instruments exitosos de participació electrònica. I, per acabar, les iniciatives impulsades per Can Xalant, Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró amb la col·laboració de TecnoCampusMataró: el projecte "Pixeldraw, crea amb pixels": un esdeveniment de creació artística que tindrà lloc a la xarxa mitjançant l’adreça http://www.canxalant.org/pixel, entre altres debats i jornades.
dimarts, maig 09, 2006
Explicacions davant del Parlament
Dilluns es va produir la compareixença del Molt Honorable President de la Generalitat davant la Comissió primera del Parlament per tal d'explicar la recent remodelació del Govern i com afrontarà la nova situació creada pel canvi de posició d'ERC sobre el referèndum estatutari. Aquí hi trobareu la intervenció inicial de Pasqual Maragall i les meves dues intervencions com a portaveu del Grup Socialistes-Ciutadans pel canvi en el debat subsegüent.
diumenge, maig 07, 2006
Immaduresa d'ERC
En el cas del nou Estatut es pot aplicar al peu de la lletra la dita popular segons la qual “les alegries duren poc a la casa del pobre”. Mentre divendres, amb motiu de la votació celebrada en el marc de la Comissió General de les Comunitats Autònomes del Senat, podríem haver celebrat sense embuts una nova derrota del PP en el seu intent d’aturar la reforma de l’Estatut, la decisió de la Comissió Executiva d’Esquerra Republicana de revisar la seva posició davant del Referèndum per demanar ara el vot negatiu va ser més que un gerro d’aigua freda.
Enmig del terrabastall, i quan encara no s’ha reunit la direcció del PSC, es fa ben difícil per mi analitzar les conseqüències d’aquests fets i assenyalar el camí a seguir. Però no puc defugir la qüestió. Afortunadament puc començar per reproduir la transcripció de les meves declaracions, fetes minuts després de la votació al Senat i quan encara estaven calents els teletips que anunciaven la nova posició d’ERC. Són declaracions fruit d’una reflexió apressada per la urgència del moment, a penes compartides amb Manuela de Madre i, telefònicament, amb el Primer Secretari del PSC. Aquí les teniu:
“Quería subrayar la importancia y la felicidad de este momento para los que desde el principio hemos apostado por una mejora del autogobierno de Catalunya, lo hemos conseguido en una dura lucha contra las posiciones reaccionarias y centralistas del PP que una vez más ha sido hoy derrotado democráticamente en esta Cámara”.
“Para nosotros la decisión de la Ejecutiva de Ezquerra supone una enorme decepción. Es una decisión grave. La dirección de ERC se había comprometido con nosotros a que este momento no llegaría. Es obvio que la dirección de ERC no ha podido mantener su compromiso por dificultades internas en su partido. Nosotros queremos respectar lógicamente las decisiones democráticas de los partidos y no queremos inmiscuirnos en sus problemas internos, pero sin duda hemos de señalar hoy que esta decisión de Esquerra es de una enorme gravedad, no sé qué acabará pasando el sábado [en la reunió del Consell Nacional d’ERC], yo creo que ellos tampoco. No sería la primera vez que una decisión de la Comisión Ejecutiva de ERC sobre el Estatuto se ve luego desbordada o desautorizada por su partido. Por lo tanto esperaremos a que se haga definitiva para hacer una valoración en firme. Porque realmente hemos valorado ya tantas posiciones de ERC que no querríamos añadir por nuestra parte ni un gramo más de confusión a una situación muy delicada por la que está atravesando este partido y especialmente su dirección”.
“Nosotros lo que queríamos señalar sobre todo son los efectos políticos que tiene. Nunca en la historia de Catalunya el autogobierno había llegado tan lejos como con este nuevo Estatuto. Y nunca en la historia del catalanismo político un partido catalanista había negado un avance del autogobierno. Por lo tanto nos hallaríamos ante un hecho de una extraordinaria gravedad, que no queremos minimizar. Lo que pasa es que también seguidamente he de decirles: nuestra voluntad y nuestra obsesión es que este Estatuto vea la luz, y para eso lo que necesita es que sean los ciudadanos y ciudadanas los que le den su apoyo. Y por lo tanto sea cual sea la decisión de ERC nuestra principal obsesión, y dedicación, y empeño, va a ir hacia la aprobación del Estatuto el próximo 18 de junio. Probablemente el día siguiente habrá que reflexionar sobre los efectos si es que se confirmase esa posición de ERC. Lo que si que les puedo avanzar, en cualquier caso, es que el presidente de la Generalitat tiene nuestro máximo apoyo para tomar cualquier decisión que estime necesaria y oportuna en este momento trascendente para el autogobierno de Catalunya”.
“Quiero agradecer la posición del Senador Carles Bonet [ERC-Entesa Catalana de Progrés] que con su voto ha facilitado en todo momento que el texto saliera adelante. Ha cumplido en lo que realmente cuenta”.
“El PP ha cosechado una nueva derrota de su aislamiento. Tiene un punto de alegría, que es esa propuesta de la dirección de ERC. Porque sin duda los motivos son bien distintos, pero el efecto de un no es negar la aprobación de un Estatuto que pone el autogobierno de Catalunya más alto que nunca en la historia. Y ese era un objetivo que hasta hoy sólo era el objetivo de la derecha española y que a partir del sábado, si así lo decide ERC y las juventudes de ERC, puede ser compartido por una fuerza del catalanismo político que además es parte del Gobierno de Catalunya, ha sido parte del acuerdo del Tinell, y ha estado en el origen de este esfuerzo de reforma del Estatuto que nosotros hoy queremos celebrar que haya llegado a un buen puerto en el Senado. Y por lo tanto nosotros, a pesar de la gravedad del momento que señala la posible decisión por parte de quien pueda tomarla en ERC, nosotros sí que queremos aprovechar el día para celebrar una victoria que, repito, sólo puede quedar empañada si por primera vez en la historia un partido catalanista niega la posibilidad de avanzar en el autogobierno que, pues este y no otro, sería el resultado de una victoria del no en el referéndum del próximo 18 de junio”.
A preguntes sobre l’eventualitat d’una sortida d’ERC del Govern de la Generalitat vaig dir:
“El PSC, el grupo parlamentario socialista, da su pleno apoyo al presidente de la Generalitat para tomar cualquier iniciativa o decisión que considere oportuna en este terreno. Y es el presidente de la Generalitat el único que puede tomarla. Y le he dicho que desde el punto de vista de las obligaciones del Partido Socialista en estos momentos es culminar con éxito la semana que viene la aprobación el proyecto y ganar el sí en el referéndum. Nosotros la reflexión política que va más allá de estrictamente la continuidad o no de ERC en estos momentos en el gobierno de Catalunya la haremos el día 19 de junio. Pero de aquí a entonces, y lo repito, el presidente de la Generalitat tiene nuestro total apoyo para tomar cualquier medida o decisión que entienda oportuna para el gran objetivo que tenemos que es asegurar la coherencia del gobierno, asegurar la aprobación el Estatuto, y asegurar que las políticas de izquierda que están en la base del Acuerdo del Tinell sigan adelante”.
Dissabte, el Consell Nacional d’ERC, de forma unànime, va recolzar la nova proposta feta per la seva Comissió Executiva, després que la proposta inicial fos àmpliament rebutjada per les bases d’Esquerra en el seu procés assembleari. ERC, però, tornava a afirmar que s’abstindria en la votació del Ple del Senat que se celebrarà dimecres per tal de no obstaculitzar l’aprovació de l’Estatut. No pocs comentaristes han subratllat el que pot tenir d’incongruent aquesta posició. Personalment he de dir que el fet que la majoria dels Senadors d’ERC hagin estat elegits en el marc de l’Entesa Catalana de Progrés empara aquesta decisió.
Em va saber greu que Carod, en presentar els acords del Consell Nacional d’ERC, digués que ells se senten còmodes en el Govern de Catalunya i que “si altres se senten incòmodes, que se’n vagin”. Francament, són declaracions que no fan per ell. Són patètiques. Sols trobo com a explicació les dificultats de Carod en el seu propi partit. Tampoc no em sembla raonable que Carod digui que la direcció d’ERC no s’havia compromès a evitar el NO. Tot Catalunya sap que la direcció d’ERC i particularment Josep-Lluís Carod-Rovira han intentat evitar el NO. El propi Joan Puigcercós el 14 d’abril que parlava d’una “tercera via” entre el “bloc reformista regional” que defensa el SI, i el NO del PP a qui va acusar “d’instrumentalitzar el referèndum per anar contra Catalunya”. I ja sabem que Carod a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, després d’escoltar la intervenció de Mariano Rajoy va dir: “A un independentista como yo, oyendo hoy ciertos discursos, le entran ganas de votar SI al Estatuto”.
És evident que la direcció d’ERC ha estat desautoritzada per les bases del partit. No els agradava l’Estatut, però no volien fer res que impedís la seva aprovació. I per això demanaven un “vot nul polític amb papereta alternativa”. Ara diuen que tota la culpa la té el pacte Mas-ZP. Però aquest és un pacte del 21 de gener, i ara és el mes de maig. Què ha fet la direcció d’ERC des de llavors ençà? Alimentar un discurs que feia inevitable la revolta de les seves bases. L’argument de la militància era impecable: “Si ens dieu que l’Estatut és tan horrorós, com és que no votem que NO?”. Però ni en els discursos més abrandats de dirigents d’Esquerra, no ha mancat mai l’admissió que el nou Estatut és superior al vigent, que suposa un avenç -massa modest, en la seva opinió, però en tot cas un avenç. I aquesta i no altra és la qüestió: sigui quin sigui el motiu per votar NO -i és obvi que PP i ERC ho fan per motius oposats-, el resultat és el mateix: negar a Catalunya un avenç en el seu autogovern.
Crec que amb aquesta decisió, ERC ha demostrat una manca de maduresa política impròpia d’un partit que afirma constantment la seva vocació de govern. Perquè, com diu Shakespeare, “Som el que fem, no el que diem i menys encara el que creiem que som”. En aquest sentit crec que ERC necessita una profunda reflexió i revisió interna. Per què ho dic això?
En primer lloc, perquè les bases d’ERC han desautoritzat la seva direcció. Com podrà a partir d’ara la direcció d’ERC establir acords amb ningú? Com podrà evitar una natural desconfiança en els seus interlocutors, que mai no sabran del cert si les bases ratificaran o no els acords presos per la direcció d’ERC?
En segon lloc, perquè les bases d’ERC han pres una decisió que objectivament sols pot produir -en cas de vèncer- una frenada en l’avenç de l’autogovern de Catalunya sense oferir cap alternativa viable.
ERC no pot dir ara que sols hagués acceptat l’Estatut aprovat el 30 de setembre Al Parlament, quan des del primer moment havia afirmat que era una proposta per negociar, que, lògicament, la proposta de partida era més ambiciosa que el resultat que raonablement es podia obtenir d’aquesta negociació. O no era ERC la que de vegades deia que CiU s’estava instal·lant en el maximalisme? En el marc polític i constitucional actual, amb qui es pot pactar un Estatut que no sigui el PSOE? Vol desconèixer ERC que en les darreres eleccions generals el PP va obtenir 9.763.144 vots? Vol desconèixer ERC la ferotge campanya del PP contra l’Estatut, absolutament congruent amb el vot negatiu del PP al Congrés, al Senat i al Referèndum?
En tercer lloc, perquè, amb la seva decisió, ERC ha introduït grans incerteses sobre el futur del Govern catalanista i d’esquerres. És aviat per calibrar els efectes de tot plegat. Però no poden ser gaire bons precisament.
En tot cas, els socialistes treballarem per assegurar l’aprovació del nou Estatut en el ple del Senat el proper dimecres i per assegurar una gran victòria del SI en el Referèndum, conscients com som que una victòria del NO frenaria el nostre autogovern i que una victòria justeta del SI afebliria el potencial del nou Estatut. Són dos escenaris que sols tenen un guanyador clar: la dreta centralista i reaccionària del PP. El President de la Generalitat, més que mai, té tot el nostre suport per prendre les decisions que estimi més adients per assolir aquests objectius. Perquè l’esforç que hem fet fins ara s’ho val. Per cert, al portal web de Nou Cicle en un article recent Lluís Maria de Puig es fa ressò d’aquest esforç. I en el portal web de la Generalitat sobre el nou Estatut trobareu el resultat d’aquest esforç en forma de resum del nou Estatut (aquí el trobareu en versió castellana). Són d’imprescindible lectura les intervencions del President de la Generalitat i de la Presidenta del Grup Socialista en la Comissió General de les Comunitats Autònomes del Senat, així com l’entrevista a Manuela de Madre del diari AVUI.
Per acabar amb el tema estatutari he de dir que m’ha semblat estrambòtica la proposta d’Artur Mas d’ajornar el referèndum. És una proposta que sols s’explica si ve d’algú que oblida que cal posar per els interessos del país per davant de qualsevol altra consideració. Faria bé Artur Mas de fer cas a Josep Antoni Duran Lleida quan diu que cal que ens concentrem a promoure una gran victòria del SI i deixem per després les querelles partidistes.
Acabo, no he pogut parlar ni de la Feria d’Abril, ni de la interessant entrevista que vaig mantenir amb grups animalistes que volen la prohibició de les curses de braus, ni del Congrés de l’Associació de Joves Estudiants de Catalunya celebrat ahir. Tampoc no trobareu els habituals enllaços a d’altres qüestions, sols un d’Emilio Ontiveros en record al desaparegut John Kenneth Galbraith i un article meu dedicat a la polèmica sobre la presència catalana a la UNESCO. Ho sento, però avui era obligat que em centrés en el tema que més m’ha ocupat en els darrers 27 mesos. Però no vull deixar de felicitar els socialistes de Girona per la iniciativa d’organitzar demà dilluns 8 de maig a les 20 hores al Centre Cultural la Mercè, una conferència de Daniel Innerarity sobre “El futuro de las utopías políticas”.
Permeteu-me fer al final una breu cita de Salvador Espriu a La pell de brau VII:
(...)
nosaltres, amb un lleu somriure
que ens apropa el record
dels pares i dels avis,
responem només:
-En el nostre somni, sí.
ZW núm. 38 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
http://www.pointblog.com
Si la setmana passada parlàvem de la blogosfera hispana avui ho fem de la blogosfera política francesa, tema que ocupa part de les notícies d’actualitat internacional darrerament. El magazine Pointblog.com, un dels primers blocs francòfons dedicats al fenomen bloc i la rellevància d’Internet en els nostres dies, ofereix (a més d’un interessant apartat sobre llibres relacionats amb el tema o un altre sobre com construir el propi diari) un seguiment sobre l’activitat dels polítics i els seus blocs.
En aquest context, Pointblog era dels primers en fer-se ressò de l’estudi impulsat per PolitiBuzz, una iniciativa centrada en l’anàlisi de les audiències i les informacions que circulen a la xarxa a través dels blocs i en saber de quin polític es parla més i en quin sentit. PolitiBuzz realitza estudis concrets en diverses etapes, observant les grans tendències de la dreta i de l’esquerra, de què i de qui se’n parla, quina és la cartografia dels blocs i la seva retroalimentació, quins són els blocs més influents a l’hora de crear opinió, què es diu i en quin sentit dels principals politics francesos, quina evolució van tenint al llarg de l’estudi, etc.
En aquesta línia, un altre dels casos a destacar seria l’Estudi de la Universitat de Tecnologia de Compiègne (UTC) que va tractar la interrelació dels blocs a favor del Sí i del NO i la seva influència en els resultats finals del referèndum francès sobre la Constitució Europea.
Tornant a l’actualitat, la socialista Ségolène Royal és una de les protagonistes de la blogosfera francesa amb el seu bloc “Désirs d’avenir”, un fòrum obert a la participació i opinió sobre qüestions diverses. Té l’objectiu d’escoltar i atendre els comentaris per actuar d’una manera més eficaç, desenvolupant aquelles iniciatives que puguin ser viables i suposin una millora per als ciutadans; els blocs de Nicolas Sarkozy, Dominique Strauss-Kahn, Le Blog de Pierre Moscovici, Le Blog de Lionel Jospin o Le Blog de Socialisme & Démocratie - Jeunes són altres dels blocs estudiats.
Per acabar, ampliant la informació sobre la blogosfera, en aquest cas des de casa nostra, apuntar-vos un nou document per saber més del fenomen bloc i les seves especificitats: Blogosfera: les bitàcoles i l'audiència (Enric Gil i Garcia).
Enmig del terrabastall, i quan encara no s’ha reunit la direcció del PSC, es fa ben difícil per mi analitzar les conseqüències d’aquests fets i assenyalar el camí a seguir. Però no puc defugir la qüestió. Afortunadament puc començar per reproduir la transcripció de les meves declaracions, fetes minuts després de la votació al Senat i quan encara estaven calents els teletips que anunciaven la nova posició d’ERC. Són declaracions fruit d’una reflexió apressada per la urgència del moment, a penes compartides amb Manuela de Madre i, telefònicament, amb el Primer Secretari del PSC. Aquí les teniu:
“Quería subrayar la importancia y la felicidad de este momento para los que desde el principio hemos apostado por una mejora del autogobierno de Catalunya, lo hemos conseguido en una dura lucha contra las posiciones reaccionarias y centralistas del PP que una vez más ha sido hoy derrotado democráticamente en esta Cámara”.
“Para nosotros la decisión de la Ejecutiva de Ezquerra supone una enorme decepción. Es una decisión grave. La dirección de ERC se había comprometido con nosotros a que este momento no llegaría. Es obvio que la dirección de ERC no ha podido mantener su compromiso por dificultades internas en su partido. Nosotros queremos respectar lógicamente las decisiones democráticas de los partidos y no queremos inmiscuirnos en sus problemas internos, pero sin duda hemos de señalar hoy que esta decisión de Esquerra es de una enorme gravedad, no sé qué acabará pasando el sábado [en la reunió del Consell Nacional d’ERC], yo creo que ellos tampoco. No sería la primera vez que una decisión de la Comisión Ejecutiva de ERC sobre el Estatuto se ve luego desbordada o desautorizada por su partido. Por lo tanto esperaremos a que se haga definitiva para hacer una valoración en firme. Porque realmente hemos valorado ya tantas posiciones de ERC que no querríamos añadir por nuestra parte ni un gramo más de confusión a una situación muy delicada por la que está atravesando este partido y especialmente su dirección”.
“Nosotros lo que queríamos señalar sobre todo son los efectos políticos que tiene. Nunca en la historia de Catalunya el autogobierno había llegado tan lejos como con este nuevo Estatuto. Y nunca en la historia del catalanismo político un partido catalanista había negado un avance del autogobierno. Por lo tanto nos hallaríamos ante un hecho de una extraordinaria gravedad, que no queremos minimizar. Lo que pasa es que también seguidamente he de decirles: nuestra voluntad y nuestra obsesión es que este Estatuto vea la luz, y para eso lo que necesita es que sean los ciudadanos y ciudadanas los que le den su apoyo. Y por lo tanto sea cual sea la decisión de ERC nuestra principal obsesión, y dedicación, y empeño, va a ir hacia la aprobación del Estatuto el próximo 18 de junio. Probablemente el día siguiente habrá que reflexionar sobre los efectos si es que se confirmase esa posición de ERC. Lo que si que les puedo avanzar, en cualquier caso, es que el presidente de la Generalitat tiene nuestro máximo apoyo para tomar cualquier decisión que estime necesaria y oportuna en este momento trascendente para el autogobierno de Catalunya”.
“Quiero agradecer la posición del Senador Carles Bonet [ERC-Entesa Catalana de Progrés] que con su voto ha facilitado en todo momento que el texto saliera adelante. Ha cumplido en lo que realmente cuenta”.
“El PP ha cosechado una nueva derrota de su aislamiento. Tiene un punto de alegría, que es esa propuesta de la dirección de ERC. Porque sin duda los motivos son bien distintos, pero el efecto de un no es negar la aprobación de un Estatuto que pone el autogobierno de Catalunya más alto que nunca en la historia. Y ese era un objetivo que hasta hoy sólo era el objetivo de la derecha española y que a partir del sábado, si así lo decide ERC y las juventudes de ERC, puede ser compartido por una fuerza del catalanismo político que además es parte del Gobierno de Catalunya, ha sido parte del acuerdo del Tinell, y ha estado en el origen de este esfuerzo de reforma del Estatuto que nosotros hoy queremos celebrar que haya llegado a un buen puerto en el Senado. Y por lo tanto nosotros, a pesar de la gravedad del momento que señala la posible decisión por parte de quien pueda tomarla en ERC, nosotros sí que queremos aprovechar el día para celebrar una victoria que, repito, sólo puede quedar empañada si por primera vez en la historia un partido catalanista niega la posibilidad de avanzar en el autogobierno que, pues este y no otro, sería el resultado de una victoria del no en el referéndum del próximo 18 de junio”.
A preguntes sobre l’eventualitat d’una sortida d’ERC del Govern de la Generalitat vaig dir:
“El PSC, el grupo parlamentario socialista, da su pleno apoyo al presidente de la Generalitat para tomar cualquier iniciativa o decisión que considere oportuna en este terreno. Y es el presidente de la Generalitat el único que puede tomarla. Y le he dicho que desde el punto de vista de las obligaciones del Partido Socialista en estos momentos es culminar con éxito la semana que viene la aprobación el proyecto y ganar el sí en el referéndum. Nosotros la reflexión política que va más allá de estrictamente la continuidad o no de ERC en estos momentos en el gobierno de Catalunya la haremos el día 19 de junio. Pero de aquí a entonces, y lo repito, el presidente de la Generalitat tiene nuestro total apoyo para tomar cualquier medida o decisión que entienda oportuna para el gran objetivo que tenemos que es asegurar la coherencia del gobierno, asegurar la aprobación el Estatuto, y asegurar que las políticas de izquierda que están en la base del Acuerdo del Tinell sigan adelante”.
Dissabte, el Consell Nacional d’ERC, de forma unànime, va recolzar la nova proposta feta per la seva Comissió Executiva, després que la proposta inicial fos àmpliament rebutjada per les bases d’Esquerra en el seu procés assembleari. ERC, però, tornava a afirmar que s’abstindria en la votació del Ple del Senat que se celebrarà dimecres per tal de no obstaculitzar l’aprovació de l’Estatut. No pocs comentaristes han subratllat el que pot tenir d’incongruent aquesta posició. Personalment he de dir que el fet que la majoria dels Senadors d’ERC hagin estat elegits en el marc de l’Entesa Catalana de Progrés empara aquesta decisió.
Em va saber greu que Carod, en presentar els acords del Consell Nacional d’ERC, digués que ells se senten còmodes en el Govern de Catalunya i que “si altres se senten incòmodes, que se’n vagin”. Francament, són declaracions que no fan per ell. Són patètiques. Sols trobo com a explicació les dificultats de Carod en el seu propi partit. Tampoc no em sembla raonable que Carod digui que la direcció d’ERC no s’havia compromès a evitar el NO. Tot Catalunya sap que la direcció d’ERC i particularment Josep-Lluís Carod-Rovira han intentat evitar el NO. El propi Joan Puigcercós el 14 d’abril que parlava d’una “tercera via” entre el “bloc reformista regional” que defensa el SI, i el NO del PP a qui va acusar “d’instrumentalitzar el referèndum per anar contra Catalunya”. I ja sabem que Carod a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, després d’escoltar la intervenció de Mariano Rajoy va dir: “A un independentista como yo, oyendo hoy ciertos discursos, le entran ganas de votar SI al Estatuto”.
És evident que la direcció d’ERC ha estat desautoritzada per les bases del partit. No els agradava l’Estatut, però no volien fer res que impedís la seva aprovació. I per això demanaven un “vot nul polític amb papereta alternativa”. Ara diuen que tota la culpa la té el pacte Mas-ZP. Però aquest és un pacte del 21 de gener, i ara és el mes de maig. Què ha fet la direcció d’ERC des de llavors ençà? Alimentar un discurs que feia inevitable la revolta de les seves bases. L’argument de la militància era impecable: “Si ens dieu que l’Estatut és tan horrorós, com és que no votem que NO?”. Però ni en els discursos més abrandats de dirigents d’Esquerra, no ha mancat mai l’admissió que el nou Estatut és superior al vigent, que suposa un avenç -massa modest, en la seva opinió, però en tot cas un avenç. I aquesta i no altra és la qüestió: sigui quin sigui el motiu per votar NO -i és obvi que PP i ERC ho fan per motius oposats-, el resultat és el mateix: negar a Catalunya un avenç en el seu autogovern.
Crec que amb aquesta decisió, ERC ha demostrat una manca de maduresa política impròpia d’un partit que afirma constantment la seva vocació de govern. Perquè, com diu Shakespeare, “Som el que fem, no el que diem i menys encara el que creiem que som”. En aquest sentit crec que ERC necessita una profunda reflexió i revisió interna. Per què ho dic això?
En primer lloc, perquè les bases d’ERC han desautoritzat la seva direcció. Com podrà a partir d’ara la direcció d’ERC establir acords amb ningú? Com podrà evitar una natural desconfiança en els seus interlocutors, que mai no sabran del cert si les bases ratificaran o no els acords presos per la direcció d’ERC?
En segon lloc, perquè les bases d’ERC han pres una decisió que objectivament sols pot produir -en cas de vèncer- una frenada en l’avenç de l’autogovern de Catalunya sense oferir cap alternativa viable.
ERC no pot dir ara que sols hagués acceptat l’Estatut aprovat el 30 de setembre Al Parlament, quan des del primer moment havia afirmat que era una proposta per negociar, que, lògicament, la proposta de partida era més ambiciosa que el resultat que raonablement es podia obtenir d’aquesta negociació. O no era ERC la que de vegades deia que CiU s’estava instal·lant en el maximalisme? En el marc polític i constitucional actual, amb qui es pot pactar un Estatut que no sigui el PSOE? Vol desconèixer ERC que en les darreres eleccions generals el PP va obtenir 9.763.144 vots? Vol desconèixer ERC la ferotge campanya del PP contra l’Estatut, absolutament congruent amb el vot negatiu del PP al Congrés, al Senat i al Referèndum?
En tercer lloc, perquè, amb la seva decisió, ERC ha introduït grans incerteses sobre el futur del Govern catalanista i d’esquerres. És aviat per calibrar els efectes de tot plegat. Però no poden ser gaire bons precisament.
En tot cas, els socialistes treballarem per assegurar l’aprovació del nou Estatut en el ple del Senat el proper dimecres i per assegurar una gran victòria del SI en el Referèndum, conscients com som que una victòria del NO frenaria el nostre autogovern i que una victòria justeta del SI afebliria el potencial del nou Estatut. Són dos escenaris que sols tenen un guanyador clar: la dreta centralista i reaccionària del PP. El President de la Generalitat, més que mai, té tot el nostre suport per prendre les decisions que estimi més adients per assolir aquests objectius. Perquè l’esforç que hem fet fins ara s’ho val. Per cert, al portal web de Nou Cicle en un article recent Lluís Maria de Puig es fa ressò d’aquest esforç. I en el portal web de la Generalitat sobre el nou Estatut trobareu el resultat d’aquest esforç en forma de resum del nou Estatut (aquí el trobareu en versió castellana). Són d’imprescindible lectura les intervencions del President de la Generalitat i de la Presidenta del Grup Socialista en la Comissió General de les Comunitats Autònomes del Senat, així com l’entrevista a Manuela de Madre del diari AVUI.
Per acabar amb el tema estatutari he de dir que m’ha semblat estrambòtica la proposta d’Artur Mas d’ajornar el referèndum. És una proposta que sols s’explica si ve d’algú que oblida que cal posar per els interessos del país per davant de qualsevol altra consideració. Faria bé Artur Mas de fer cas a Josep Antoni Duran Lleida quan diu que cal que ens concentrem a promoure una gran victòria del SI i deixem per després les querelles partidistes.
Acabo, no he pogut parlar ni de la Feria d’Abril, ni de la interessant entrevista que vaig mantenir amb grups animalistes que volen la prohibició de les curses de braus, ni del Congrés de l’Associació de Joves Estudiants de Catalunya celebrat ahir. Tampoc no trobareu els habituals enllaços a d’altres qüestions, sols un d’Emilio Ontiveros en record al desaparegut John Kenneth Galbraith i un article meu dedicat a la polèmica sobre la presència catalana a la UNESCO. Ho sento, però avui era obligat que em centrés en el tema que més m’ha ocupat en els darrers 27 mesos. Però no vull deixar de felicitar els socialistes de Girona per la iniciativa d’organitzar demà dilluns 8 de maig a les 20 hores al Centre Cultural la Mercè, una conferència de Daniel Innerarity sobre “El futuro de las utopías políticas”.
Permeteu-me fer al final una breu cita de Salvador Espriu a La pell de brau VII:
(...)
nosaltres, amb un lleu somriure
que ens apropa el record
dels pares i dels avis,
responem només:
-En el nostre somni, sí.
ZW núm. 38 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
http://www.pointblog.com
Si la setmana passada parlàvem de la blogosfera hispana avui ho fem de la blogosfera política francesa, tema que ocupa part de les notícies d’actualitat internacional darrerament. El magazine Pointblog.com, un dels primers blocs francòfons dedicats al fenomen bloc i la rellevància d’Internet en els nostres dies, ofereix (a més d’un interessant apartat sobre llibres relacionats amb el tema o un altre sobre com construir el propi diari) un seguiment sobre l’activitat dels polítics i els seus blocs.
En aquest context, Pointblog era dels primers en fer-se ressò de l’estudi impulsat per PolitiBuzz, una iniciativa centrada en l’anàlisi de les audiències i les informacions que circulen a la xarxa a través dels blocs i en saber de quin polític es parla més i en quin sentit. PolitiBuzz realitza estudis concrets en diverses etapes, observant les grans tendències de la dreta i de l’esquerra, de què i de qui se’n parla, quina és la cartografia dels blocs i la seva retroalimentació, quins són els blocs més influents a l’hora de crear opinió, què es diu i en quin sentit dels principals politics francesos, quina evolució van tenint al llarg de l’estudi, etc.
En aquesta línia, un altre dels casos a destacar seria l’Estudi de la Universitat de Tecnologia de Compiègne (UTC) que va tractar la interrelació dels blocs a favor del Sí i del NO i la seva influència en els resultats finals del referèndum francès sobre la Constitució Europea.
Tornant a l’actualitat, la socialista Ségolène Royal és una de les protagonistes de la blogosfera francesa amb el seu bloc “Désirs d’avenir”, un fòrum obert a la participació i opinió sobre qüestions diverses. Té l’objectiu d’escoltar i atendre els comentaris per actuar d’una manera més eficaç, desenvolupant aquelles iniciatives que puguin ser viables i suposin una millora per als ciutadans; els blocs de Nicolas Sarkozy, Dominique Strauss-Kahn, Le Blog de Pierre Moscovici, Le Blog de Lionel Jospin o Le Blog de Socialisme & Démocratie - Jeunes són altres dels blocs estudiats.
Per acabar, ampliant la informació sobre la blogosfera, en aquest cas des de casa nostra, apuntar-vos un nou document per saber més del fenomen bloc i les seves especificitats: Blogosfera: les bitàcoles i l'audiència (Enric Gil i Garcia).
dijous, maig 04, 2006
Més sobre Tokelau
Avui publico un article al diari AVUI sobre la presència de la llengua i la cultura catalanes a la UNESCO, en resposta a un article d'Agustí Colomines publicat l'1 de maig al mateix diari. Aquí el teniu:
Pròxima parada: UNESCO
Agustí Colomines i Companys, en article publicat en aquest diari el proppassat dia 1 de maig, polemitzava amb el contingut d'un article meu en resposta a un article d'Aitor Esteban publicat fa setmanes a El Correo. Per no haver de referir-me als articles publicats a El Correo i mantenir una discussió franca i directa amb Agustí Colomines prescindiré del contingut d'aquells i em referiré al moll de la qüestió. Abans, però, vull assenyalar el meu respecte a la feina de Colomines i l'Unescocat, així com afirmar el meu respecte a la seva opinió, tot i no compartir-la.
La qüestió és la següent: pot Catalunya esdevenir un membre associat de la UNESCO? No n'hi ha dubte, sí que pot. Són membres associats de la UNESCO aquells territoris o grups de territoris que no tenen reconeguda la capacitat de dirigir la seva política exterior, demanen adquirir aquest estatus i reben el suport de 2/3 dels membres de l'Assemblea General.
Jo no he posat mai en dubte aquesta possibilitat. Cal dir, però, que això és així des de fa molt i que, en els darrers vint-i-cinc anys, cap govern de Catalunya no ha emprès aquesta via. Certament aquesta pretensió no es podia emparar en cap norma espanyola, però tampoc no hi havia norma que ho prohibís. I a Catalunya li interessa sovint abraçar la visió liberal segons la qual tot el que no està prohibit, està permès.
Ara podem dir, a més, que en el projecte de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya s'hi ha inclòs un precepte que pot emparar la candidatura de Catalunya com a membre associat de la UNESCO. Es tracta de l'article 198 sobre participació en organismes internacionals que estableix que "la Generalitat ha de participar en els organismes internacionals competents en matèries d'interès rellevant per a Catalunya, especialment la UNESCO i altres organismes de caràcter cultural, en la forma que estableixi la normativa corresponent".
Dit això, convé recordar que aquest estatus de membre associat a la UNESCO l'ostenten avui els següents països: Macau, Antilles neerlandeses, Aruba, Illes Caiman, Illes Verges britàniques i Tokelau. En el meu article a El Correo assenyalava que es tracta d'illes o excolònies, no deia que sols illes o excolònies poguessin assolir l'estatus de membres associats de la UNESCO. Però és evident que en els actuals membres associats no trobo cap mena de similitud amb Catalunya, que no sigui que no són Estats sobirans. Si, sense explicar res sobre la UNESCO, en un test d'intel·ligència es posessin els noms d'aquests sis països juntament amb el de Catalunya i es preguntés quin país figura de forma errònia a la llista, el 99 per cent dels enquestats diria que Catalunya.
I és que Catalunya no té res a veure amb Tokelau, petitíssim arxipèlag de 12 km2 format per tres atols, als quals s'arriba en vaixell des de Samoa Occidental (37 hores de viatge) i que depèn de Nova Zelanda, habitat per 1.500 persones que viuen de la pesca i de la comercialització del seu domini a Internet (.tk)
És xocant que en la relació de membres associats de la UNESCO figurin aquests sis països, i en canvi no hi hagi nacions com Còrsega, Bretanya, Escòcia, Gal·les, Euskadi, Flandes, Galícia, o Quebec. I és significatiu a aquest respecte que un informe d'Unescocat digui que algunes d'elles s'hi podrien acollir... però que no ho han fet.
Sigui com sigui, tan respectable és l'opció d'assajar aquesta via com la d'exigir una representació espanyola plural, és a dir, pluricultural i plurilingüística. Potser els nacionalistes, sobiranistes o independentistes se senten més còmodes intentant que Catalunya accedeixi a la UNESCO com a membre associat, mentre que els federalistes poden acceptar una via o l'altra.
Personalment, crec que és raonable que els que no ens plantegem la secessió, és a dir, la separació d'Espanya i l'establiment d'un Estat sobirà, propugnem una presència singular a la UNESCO a través de la representació espanyola.
En tot cas, el nou Estatut obre noves possibilitats i tots plegats ens en hem de felicitar. Personalment crec que encara que en el futur es pugui optar per intentar assolir l'estatus de Tokelau a la UNESCO no hauríem de deixar d'exigir una representació de totes les llengües i cultures d'Espanya a través d'una representació compartida, pactada, federal.
Pròxima parada: UNESCO
Agustí Colomines i Companys, en article publicat en aquest diari el proppassat dia 1 de maig, polemitzava amb el contingut d'un article meu en resposta a un article d'Aitor Esteban publicat fa setmanes a El Correo. Per no haver de referir-me als articles publicats a El Correo i mantenir una discussió franca i directa amb Agustí Colomines prescindiré del contingut d'aquells i em referiré al moll de la qüestió. Abans, però, vull assenyalar el meu respecte a la feina de Colomines i l'Unescocat, així com afirmar el meu respecte a la seva opinió, tot i no compartir-la.
La qüestió és la següent: pot Catalunya esdevenir un membre associat de la UNESCO? No n'hi ha dubte, sí que pot. Són membres associats de la UNESCO aquells territoris o grups de territoris que no tenen reconeguda la capacitat de dirigir la seva política exterior, demanen adquirir aquest estatus i reben el suport de 2/3 dels membres de l'Assemblea General.
Jo no he posat mai en dubte aquesta possibilitat. Cal dir, però, que això és així des de fa molt i que, en els darrers vint-i-cinc anys, cap govern de Catalunya no ha emprès aquesta via. Certament aquesta pretensió no es podia emparar en cap norma espanyola, però tampoc no hi havia norma que ho prohibís. I a Catalunya li interessa sovint abraçar la visió liberal segons la qual tot el que no està prohibit, està permès.
Ara podem dir, a més, que en el projecte de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya s'hi ha inclòs un precepte que pot emparar la candidatura de Catalunya com a membre associat de la UNESCO. Es tracta de l'article 198 sobre participació en organismes internacionals que estableix que "la Generalitat ha de participar en els organismes internacionals competents en matèries d'interès rellevant per a Catalunya, especialment la UNESCO i altres organismes de caràcter cultural, en la forma que estableixi la normativa corresponent".
Dit això, convé recordar que aquest estatus de membre associat a la UNESCO l'ostenten avui els següents països: Macau, Antilles neerlandeses, Aruba, Illes Caiman, Illes Verges britàniques i Tokelau. En el meu article a El Correo assenyalava que es tracta d'illes o excolònies, no deia que sols illes o excolònies poguessin assolir l'estatus de membres associats de la UNESCO. Però és evident que en els actuals membres associats no trobo cap mena de similitud amb Catalunya, que no sigui que no són Estats sobirans. Si, sense explicar res sobre la UNESCO, en un test d'intel·ligència es posessin els noms d'aquests sis països juntament amb el de Catalunya i es preguntés quin país figura de forma errònia a la llista, el 99 per cent dels enquestats diria que Catalunya.
I és que Catalunya no té res a veure amb Tokelau, petitíssim arxipèlag de 12 km2 format per tres atols, als quals s'arriba en vaixell des de Samoa Occidental (37 hores de viatge) i que depèn de Nova Zelanda, habitat per 1.500 persones que viuen de la pesca i de la comercialització del seu domini a Internet (.tk)
És xocant que en la relació de membres associats de la UNESCO figurin aquests sis països, i en canvi no hi hagi nacions com Còrsega, Bretanya, Escòcia, Gal·les, Euskadi, Flandes, Galícia, o Quebec. I és significatiu a aquest respecte que un informe d'Unescocat digui que algunes d'elles s'hi podrien acollir... però que no ho han fet.
Sigui com sigui, tan respectable és l'opció d'assajar aquesta via com la d'exigir una representació espanyola plural, és a dir, pluricultural i plurilingüística. Potser els nacionalistes, sobiranistes o independentistes se senten més còmodes intentant que Catalunya accedeixi a la UNESCO com a membre associat, mentre que els federalistes poden acceptar una via o l'altra.
Personalment, crec que és raonable que els que no ens plantegem la secessió, és a dir, la separació d'Espanya i l'establiment d'un Estat sobirà, propugnem una presència singular a la UNESCO a través de la representació espanyola.
En tot cas, el nou Estatut obre noves possibilitats i tots plegats ens en hem de felicitar. Personalment crec que encara que en el futur es pugui optar per intentar assolir l'estatus de Tokelau a la UNESCO no hauríem de deixar d'exigir una representació de totes les llengües i cultures d'Espanya a través d'una representació compartida, pactada, federal.
dimecres, maig 03, 2006
Derrotat el PP a la Comissió del Senat!
L'Estatut segueix endavant al Senat! Acabem de derrotar el "veto" del PP. 24 vots a favor i 25 en contra a la Comissió del Senat; 5 a favor i 43 en contra a la Delegació del Parlament.
Aquest matí s'han produït, entre d'altres, les intervencions del President de la Generalitat i de la Presidenta del nostre Grup parlamentari. Tot seguit trobareu les corresponents transcripcions sense corregir.
Intervenció de Pasqual Maragall
"Mi presencia e intervención en el inicio de este debate en la Comisión General de las Comunidades Autónomas es una ocasión para hacer oír la voz institucional de la Generalitat de Catalunya sobre la propuesta de reforma del Estatuto de Autonomía de Catalunya.
Mi objetivo no es proceder hoy a una presentación o defensa exhaustiva de la reforma propuesta. Este cometido ha sido y está siendo llevado a cabo, con máxima eficacia y dignidad, por los representantes del Parlament de Catalunya y de los grupos del Senado que dan su apoyo a la propuesta de nuevo Estatuto.
Me corresponde a mi exponer el sentido político e institucional de la reforma del Estatuto de Catalunya. Para ello creo de utilidad retomar el hilo de mis intervenciones en el debate sobre el estado de las autonomías celebrado en esta misma comisión, el pasado mes de noviembre.
Voy a hacerlo utilizando para ello mi propia lengua y una de las dos que, por fin, reconoce por igual la propuesta de Estatut que se está debatiendo.
Vull creure que tots els qui participarem en aquest debat compartim una convicció:
Que alimentar tòpics, recels i prejudicis que ens distancien, no és cap contribució a la convivència entre els pobles d’aquest gran país que és Espanya.
La nostra és una proposta positiva, afirmativa. No està pensada per anar contra ningú. No és contra ningú, és a favor. Per això em dol especialment que s’hagin volgut deformar, algunes vegades, les intencions i els continguts de la nostra reforma estatutària.
L’Estatut actual, vigent des del 1979, ha fet un gran servei a Catalunya. Ha fet possible el període més llarg i estable d’autogovern de tota la nostra història contemporània. Gairebé diria de tota la nostra història.
Durant aquesta etapa s’ha afermat la nostra identitat, s’han consolidat les nostres institucions, s’ha disposat de competències i recursos per governar-nos.
I durant aquesta etapa també s’han afermat i forjat, reconeguem-ho, les diverses identitats dels pobles d’Espanya en un marc comú definit per la Constitució de 1978.
Però en 25 anys d’experiència també hem pogut constatar altres coses, les limitacions de l’Estatut vigent: el respecte a la nostra singularitat política i cultural ha estat insuficient; les nostres competències s’han vist sovint retallades per una legislació estatal invasiva; i el finançament s’ha revelat francament insatisfactori.
Si a aquestes limitacions hi afegim l’aparició de noves realitats socials i de noves sensibilitats ciutadanes és fàcilment comprensible que una gran majoria dels representants polítics de la ciutadania catalana es plantegessin la necessitat de renovar i de millorar el nostre autogovern, com així han fet.
En consonància amb aquesta necessitat, la reforma estatutària que ara s’està tramitant al Senat està orientada a obtenir:
- Un millor reconeixement de la singularitat nacional de Catalunya - Una definició precisa dels drets i dels deures de la ciutadania catalana - Una ampliació de la capacitat d’actuació de la Generalitat- Un finançament més just i equitatiu
Dit això, crec que puc afirmar que la proposta de reforma estatutària que ha arribat al Senat satisfà apropiadament la doble exigència de millorar l’autogovern de Catalunya i d’adequar-se a l’interès general.
Per entendre-ho en quatre formulacions bàsiques:
1. El nou Estatut d’Autonomia de Catalunya és una afirmació positiva de la nostra realitat nacional en el marc constitucional. Segurament si hagués dit aquestes paraules fa uns mesos, les hauria dit tenint la impressió que xocava a l’esperit d’aquesta cambra més del que avui ho farà. Perquè, d’alguna manera, l’Estatut de Catalunya ha obert el camí per a l’afirmació de les realitats identitàries del conjunt dels pobles d’Espanya i ens n’alegrem.
2. El nou Estatut amplia i reforça el nostre autogovern, que és una qüestió diferent.
3. El nou Estatut és una eina al servei dels ciutadans, que és la qüestió més important.
4. El nou Estatut no està pensat per donar l’esquena a Espanya, no està pensat per donar l’esquena a ningú.
Podríem dir que els redactors de l’Estatut han treballat des d’una visió de l’Estat autonòmic que pretén desenvolupar totes les seves potencialitats.
Una visió guiada per la idea que les Comunitats Autònomes són Estat –són, com deia fa un moment, Estat espanyol. I que les relacions entre el poder central i el poder autonòmic han de basar-se en la confiança constitucional i en el respecte als sentiments.
Som el que som, i amb aquest Estatut, les Corts espanyoles reconeixen el que els diu el Parlament de Catalunya: que ens sentim i som una nació. Tot dit en el marc de la confiança federal, el que és típic en les nacions, en els Estats que tenen aquest caràcter plural.
Podríem dir que els redactors de l’Estatut han treballat des d’una visió de l’Estat autonòmic que pretén desenvolupar totes les seves possibilitats. Que som una nació va ser un clam una vegada corejat per cent mil persones, una altra per un milió. És a dir: un clamor.
Me gustaría preguntarme:
¿Ganaría algo España negándose a reconocer ese clamor? Perdería.
Perdería el sentido de la realidad y perdería el respeto de millones de catalanes.
¿Gana algo España? Gana. Gana en estabilidad, gana en realismo y apuesta por la fórmula que mejor puede garantizar su continuidad y su progreso como realidad plural.
En segon lloc, la reforma de l’Estatut pretén ampliar i reforçar l’autogovern de Catalunya: les seves institucions, les seves competències i els seus recursos.
Aquest ha estat el motor de la reforma i l’eix central del nou text.
D’aquesta manera, contribuirem a reduir l’exagerada conflictivitat entre Govern central i Generalitat, fenomen que ha posat de manifest els problemes de l’anterior Estatut, a l’hora de delimitar la distribució competencial entre administracions.
L’excessiu reclam al Tribunal Constitucional com a àrbitre de competències ha estat una disfunció insostenible del procés autonòmic. Doncs bé, ara hi posarem remei.
1. En tercer lloc –i el més decisiu, des del punt de vista de la percepció del poble-, la reforma de l’Estatut es fa al servei dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya, que veuen els seus drets precisats i garantits. Si no fos així, de res hauria valgut.
És per tant un Estatut dels drets i deures dels ciutadans
La reforma de l’Estatut obliga els poders públics a realitzar polítiques al servei de les persones perquè aquest és un Estatut no intervencionista. No està animat per un ànim intervencionista, sinó per l’ànim de crear una societat en la qual les persones tinguin més possibilitats d’expressar i d’obtenir el que són els seus objectius humans.
L’Estatut –en el marc dels drets constitucionals- incorpora drets sobrevinguts i reconeguts a través de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea de l’any 2000, posterior al nostre Estatut.
Així, protegeix els drets de les persones que pertanyen als col·lectius socials més vulnerables: la infància, la joventut, la gent gran i les persones dependents.
És el que en altres ocasions he identificat com les edats fràgils de la vida: - la infantesa (quan la persona necessita tota l’atenció de la família); - l’adolescència i la joventut (quan la persona s’està formant decisivament i quan ha d’emprendre el camí de l’emancipació) - i l’anomenada 3a edat (quan la persona corre més risc de ser dependent i més necessita el suport de la pròpia societat).
En l’àmbit lingüístic l’Estatut estableix el principi de no-discriminació per l’ús de qualsevol de les dues llengües oficials. En conclusió, l’Estatut vol configurar el model de societat corresponent als drets humans del segle XXI. És, en definitiva, l’Estatut de les persones, que viuen en el món d’avui.
La qualitat de vida dels ciutadans esdevé el criteri fonamental dels continguts de l’Estatut.
4. Finalment, l’Estatut proposa fórmules noves que seran d’utilitat –creiem- per al conjunt de l’Estat de les autonomies.
Catalunya té apresa una lliçó de la història: l’avenç de la llibertat de Catalunya sempre ha estat associat al progrés de la democràcia a Espanya. En aquest sentit, hem fet aquest Estatut, hem proposat aquest Estatut i el proposem també a la seva consideració.
El finançament que proposa l’Estatut, que quedi clar, vol donar resposta a dues qüestions de fons: com ser nosaltres mateixos, és a dir, com tenir una autèntica capacitat d’autogovern per oferir a les persones una societat amiga, pròspera i millor.
I, a la vegada, com formar part d’Espanya, en peu d’igualtat, i és més amb voluntat de jugar-hi un paper actiu, que consti.
Per tant, és un finançament que reconeix les necessitats no resoltes durant molt de temps, i que al mateix temps no suposa cap erosió al sistema de solidaritat que garanteix l’Estat. El fa més fort en la mesura que el fa més transparent.
Si ara preguntéssim a algun dels ciutadans de Catalunya o de la resta de les comunitats autònomes d’Espanya quin és el principi que regeix la solidaritat que hi ha hagut fins ara, ho tindrien molt difícil de contestar i, nosaltres, molt difícil per entendre. La veritat és que no hi ha hagut normes clares i senzilles, que la gent pugui entendre, i ara estem en camí d’oferir-les.
És un finançament que reconeix necessitats no resoltes durant molt de temps i que especifica les normes de la solidaritat.
Les normes són dues: - la igualtat de serveis bàsics amb un esforç fiscal relatiu similar . Això és el que diu l’Estatut i quan ho diu , el que està posant sobre la taula és un principi que jo crec que podrà tenir validesa en general, a l’Estat de les Autonomies. Igualtat de serveis bàsics, o serveis bàsics d’un nivell de qualitat similar per un esforç fiscal relatiu similar - i la destinació, per part de l’Estat, del 18,8 % de la inversió total, la mateixa proporció que representa el PIB de Catalunya respecte del conjunt d’Espanya, en un període de 7 anys, que és l’equivalent al període garantit per l’actual finançament europeu. Més enllà, probablement, el Govern espanyol no hauria pogut garantir que estaria en condicions de subvenir els desitjos i les necessitats de Catalunya en aquesta quantia.
Els voldria resumir en vuit punts quins són els canvis que es produiran en la relació entre ciutadans i Govern, perquè és la millor manera d’entendre el sentit de l’Estatut:
1. Des del punt de vista dels efectes sobre la ciutadania. L’oferta d’habitatge de protecció oficial serà més àgil i més abundant. Tenim amb l’Estatut més autoritat per tenir sòl. Millor adequació dels mòduls als preus de mercat. Moltes més possibilitats de participació del sector privat i del cooperatiu en la construcció, venda i/o lloguer d’habitatges protegits. Per tant, un mercat lliure, més transparent, i menys condicionat a comportaments especulatius.
2. Els ciutadans de Catalunya podran exigir a la seva administració un major respecte als drets personals i de convivència. S’estableix la no-discriminació per gènere, la igualtat real, amb independència de l’opció sexual, la llibertat religiosa, la protecció enfront de la violència de gènere i el restabliment del codi civil català que acabem de compilar i d’actualitzar.
3. La plena responsabilitat sobre la salut, sobre el sistema educatiu i sobre les polítiques d’atenció a les persones, salvant els aspectes regulats amb caràcter bàsic, faran de la Generalitat l’autèntic Govern de referència. El Govern. Per la majoria dels ciutadans, el Govern de la Generalitat serà percebut com el referent governamental. S’haurà acabat la coartada exculpatòria tradicional. És que a Madrid no ens en donen, és que no ens permeten, és que ens obliguen; no hi haurà tant Madrid, serà el Govern el responsable. La suma ben gestionada de la nova definició de competències i el model de finançament que s’hi apunta, tindrà un efecte positiu multiplicador pels ciutadans.
4. Hem de decidir qüestions tan senzilles com aquestes: quantes beques escolars cal dotar? I a la Universitat? Podrem decidir-ho en millors condicions també a partir dels mínims de garantia a tot Espanya. Podrem decidir imports, modalitats, límits, col·lectius, etc.
5. Per fi podrem combatre els efectes perversos sobre la població ja resident, en termes de serveis públics garantits i ajudes específiques per als menys dotats, derivats de l’arribada massiva de nous ciutadans, que desequilibra els pressupostos socials i altera dintells d’entrada en els sistemes de protecció.
6. La immigració que ens enriqueix també ens exigeix. Per respecte als nouvinguts i al seu dret, però també per reconeixement dels drets ben guanyats per les generacions de ciutadans que han permès el nostre país de fer un salt enorme de progrés i justícia social, ara no podem deixar que aquesta justícia i aquest progrés vagin enrere en les noves circumstàncies d’allau immigratòria. I no hi anirem.
7. A Catalunya tenim un sistema educatiu amb un alt percentatge d’oferta privada; oferta privada sostinguda amb fons públics, els centres concertats. Ara sí, per fi, estarem en condicions d’optar a un sistema educatiu equiparable als millors d’Europa, comptant amb els esforços, la innovació i la qualitat que amb aquesta xarxa única, però diversa, amb personalitats respectades i ben dotades, es podran desenvolupar.
8. El salt endavant més evident, ja que partim de quasi zero, ha de ser de les prestacions universals de caràcter social per a determinats col·lectius, per mitjà de polítiques de servei a les famílies, infància, discapacitats, gent gran, emancipació dels joves, etc. Les polítiques inclusives, contra tota discriminació o no integració, seran marca de la casa a Catalunya.
Senyories,
El passat mes de novembre, vaig demanar respecte pel procés que, amb lleialtat constitucional i rigor procedimental, havien iniciat mesos abans a les institucions catalanes.
Probablement serà necessari el pas del temps per fer una valoració més justa i més desapassionada del salt que estem a punt de fer i de la voluntat i el compromís dels seus impulsors.
Estic convençut que tot l’esforç haurà valgut la pena. I que amb el temps tot Espanya entendrà que la proposta de Catalunya ha estat feta des del respecte i des de la convicció que l’autogovern i la proximitat és el millor principi en política i que la lleialtat ha de ser sempre el primer principi. La mateixa lleialtat amb què avui he parlat davant de vostès de la proposta de reforma de l’Estatut de Catalunya
Muchas gracias señor Presidente, Muchas gracias señorías.
Intervenció de Manuela de Madre
Presidente
Senadores y senadoras
Miembros de los gobiernos autonómicos presentes
Diputados y senadores del Parlament de Catalunya
Molt Honorable President de la Generalitat
La palabra veto procede del latín y significa literalmente “Yo prohíbo”. Se utiliza para afirmar el derecho de evitar la aprobación de un proyecto legislativo. Un veto, por tanto, proporciona poder para detener cambios, pero no para impulsarlos.
No es de extrañar, pues, que el Partido Popular haya propuesto un veto al Proyecto de Reforma del Estatuto de Cataluña. Es lo más consecuente para quien, incapaz de asumir los cambios de la sociedad, intenta frenarlos con un veto.
Vostès, senyors i senyores del Partit Popular, han justificat el seu “veto” de la única manera que saben fer política: amb falsetats i manipulacions.
El seu “veto” s’articula al voltant d’arguments com la "flagrant inconstitucionalitat" del text, la "fractura" del principi d’igualtat de tots els espanyols i “l’intervencionisme” de la Generalitat en la vida econòmica i social.
Tampoc sorprenen ningú quan afirmen que el nou Estatut implica "una reforma encoberta de la Constitució”, que "nega que la sobirania nacional l’exerceix el poble espanyol en el seu conjunt" o que "liquida l’esprit de la Transició, vulnerant el pacte de concòrdia assolit fa més d’un quart de segle".
Qui són vostès per afirmar què és constitucional i què no? Qui són vostès per dir què trenca o què no trenca la unitat d’Espanya? O què liquida l’esprit de la Transició. Confonen les seves legítimes opinions amb afirmacions polítiques de caràcter dogmàtic. Vostès no es limiten a opinar. No poden, perquè vostès només saben fer política des d’afirmacions dogmàtiques i excloents. El seu discurs polític és incapaç de disfressar un preocupant rerafons autoritari.
Vostès repeteixen infatigables les seves mentides, fins al punt d’arribar a creure-les al peu de la lletra, incapaços com són d’assumir posicions polítiques que no siguin les del rebuig frontal o la desqualificació visceral. No saben fer política des del diàleg, la negociació i l’acord. Necessiten la confrontació i divisió entre bons i dolents. És el terreny fèrtil dels Acebes i Zaplanas, peons de brega d’un projecte polític i de líder que no ha deixat de ser un trist ninot del senyor Aznar.
Així, doncs, no ens ha sorprès sentir el senyor Mariano Rajoy declarar fa ben poc que “la única solución al Estatuto de Cataluña es que no se aplique”. Aquest és el veritable perfil d’un demòcrata! Aquell que diu que les lleis sols s’han d’aplicar si li agraden. I les que no li agraden, doncs no s’apliquen. Si no els agraden les lleis, demanen que no s’apliquin. Quins demòcrates!
¿No se n’adonen d’aquesta barbaritat? ¿Què és el que defensen, quin futur estan oferint?
¿El Partido Popular vol situar-se fora o per sobre de les lleis? ¿És que a partir d’ara, senyors i senyores del Partit Popular abonaràn la desobediència civil?
Ja van començar dient que les Comunitats Autònomes que governen no aplicarien les noves lleis educatives. Perquè sols semblen disposats a aplicar les lleis que vostès hagin aprovat. Les lleis aprovades per altres majories no les respecten. Perquè per vostès sols tenen legitimitat democràtica aquells governs, aquelles majories i aquelles lleis que els agraden. I, senyories, aquest és el plantejament ideològic autoritari o dictatorial d’aquells que no accepten altres opinions que les seves pròpies opinions.
Ho hem vist també al Parlament Europeu on s’han encaparrat a impedir l’ús de la llengua catalana. Emparant-se en raons tècniques, desenfocant el debat, creant temors i confusió. Van intentar deslegitimar la victòria socialista del 2004, com ho varen fer el 1993. Sempre la mateixa estratègia. I quan no governen, quan no poden vertebrar majories parlamentàries, el que intenten és que el govern no pugui desenvolupar les seves funcions o aplicar el seu programa, intenten evitar que s’apliquin les lleis que no els agraden.
Nosaltres entenem que critiquin el projecte de nou Estatut, que hi votin en contra, fins i tot que anunciïn la voluntat de reformar-lo quan tinguin una majoria per fer-ho. Però el que no podem acceptar de cap de les maneres és que diguin sense embuts que encara que s’aprovi no hauria d’aplicar-se. Com a demòcrates no podem acceptar la imposició d’una minoria. Aquest argument és inacceptable en un Estat de dret. És impropi de demòcrates.
No podem oblidar que vostès van intentar impedir que aquest projecte ni tant sols fos acceptat a tràmit. No podem oblidar que van intentar sotmetre’l a un recurs previ d’inconstitucionalitat que no existeix en el nostre ordenament jurídic. No podem oblidar les mentides i les infàmies. No podem oblidar Angel Acebes afirmant que aquest porojecte havia estat tutel·lat per ETA. No podem oblidar les falques de ràdio que afirmaven que a partir d’ara les Comunitats pobres haurien de finançar les Comunitats riques. No podem oblidar com van dir que es trencaria la caixa única de la Seguretat Social, el poder judicial o la pròpia unitat de l’Estat. Han arribat a dir que a Catalunya el castellà està rebent avui el mateix tracte –la persecució- que el català rebia en temps de la dictadura. No ho oblidarem mai. I demanarem als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que no ho oblidin en ocasió del Referèndum i en les properes eleccions.
Senyories, en el seu intent de desgastar el govern Zapatero vostès han anat massa lluny. Fins I tot han intentat enfrontar els pobles d’Espanya. Han volgut negar drets a Catalunya que havien estat ja recollits a l’Estatut de la Comunitat Valenciana. Han titllat d’insolidaris i inviables mecanismes de finançament que vostès mateixos pretenen recollir en el futur Estatut de les Illes Balears.
Però la farsa s’ha acabat o, més ben dit, sols li queden les darreres escenes d’aquest debat, fins que caigui el teló, en forma de votació dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
Serán los ciudadanos, con su voto, quienes respondan con contundencia a su veto.
Los ciudadanos, con su voto, responderán a tantas mentiras, infamias y prejuicios alimentados por ustedes;
Los ciudadanos, con su voto, ratificarán un proceso y un texto… y dirán la última palabra, la más fuerte, la más alta, la más sencilla pero a la vez la más importante.
La palabra afirmativa que acabará, definitivamente, con la manipulación que durante tantos meses han ejercitado con total irresponsabilidad.
Señorías,
La mejor manera de responder hoy y aquí a la penúltima ofensiva del Partido Popular contra el Proyecto de Reforma del Estatuto es derrotar democráticamente su propuesta de veto. Ya no pueden prohibir… deben de convencer y ganar, o aceptar las mayorías y acatar las Leyes en lugar de proponer que no se apliquen.
Esa es la diferencia entre ustedes y nosotros más allá de cualquier propuesta concreta en tal o cual punto del Estatuto. La diferencia democrática, la diferencia de talante; sí, de talante democrático.
Señorías
Hoy se confirman tres cosas:
Una, la soledad del PP, cuyos argumentos no convencen a nadie.
Dos, que el Estatut sigue adelante, porque Cataluña y España lo necesitan aunque a ustedes les pese tanto.
Tres, que ni siquiera ustedes creen en sus argumentos. Porque aún no hemos escuchado, ni escucharemos, a sus dirigentes autonómicos, renunciar en sus Comunidades a ninguno de los avances recogidos en este proyecto.
Muchas gracias, señor Presidente, señoras y señores Senadores, senyores i senyors Diputats.
Aquest matí s'han produït, entre d'altres, les intervencions del President de la Generalitat i de la Presidenta del nostre Grup parlamentari. Tot seguit trobareu les corresponents transcripcions sense corregir.
Intervenció de Pasqual Maragall
"Mi presencia e intervención en el inicio de este debate en la Comisión General de las Comunidades Autónomas es una ocasión para hacer oír la voz institucional de la Generalitat de Catalunya sobre la propuesta de reforma del Estatuto de Autonomía de Catalunya.
Mi objetivo no es proceder hoy a una presentación o defensa exhaustiva de la reforma propuesta. Este cometido ha sido y está siendo llevado a cabo, con máxima eficacia y dignidad, por los representantes del Parlament de Catalunya y de los grupos del Senado que dan su apoyo a la propuesta de nuevo Estatuto.
Me corresponde a mi exponer el sentido político e institucional de la reforma del Estatuto de Catalunya. Para ello creo de utilidad retomar el hilo de mis intervenciones en el debate sobre el estado de las autonomías celebrado en esta misma comisión, el pasado mes de noviembre.
Voy a hacerlo utilizando para ello mi propia lengua y una de las dos que, por fin, reconoce por igual la propuesta de Estatut que se está debatiendo.
Vull creure que tots els qui participarem en aquest debat compartim una convicció:
Que alimentar tòpics, recels i prejudicis que ens distancien, no és cap contribució a la convivència entre els pobles d’aquest gran país que és Espanya.
La nostra és una proposta positiva, afirmativa. No està pensada per anar contra ningú. No és contra ningú, és a favor. Per això em dol especialment que s’hagin volgut deformar, algunes vegades, les intencions i els continguts de la nostra reforma estatutària.
L’Estatut actual, vigent des del 1979, ha fet un gran servei a Catalunya. Ha fet possible el període més llarg i estable d’autogovern de tota la nostra història contemporània. Gairebé diria de tota la nostra història.
Durant aquesta etapa s’ha afermat la nostra identitat, s’han consolidat les nostres institucions, s’ha disposat de competències i recursos per governar-nos.
I durant aquesta etapa també s’han afermat i forjat, reconeguem-ho, les diverses identitats dels pobles d’Espanya en un marc comú definit per la Constitució de 1978.
Però en 25 anys d’experiència també hem pogut constatar altres coses, les limitacions de l’Estatut vigent: el respecte a la nostra singularitat política i cultural ha estat insuficient; les nostres competències s’han vist sovint retallades per una legislació estatal invasiva; i el finançament s’ha revelat francament insatisfactori.
Si a aquestes limitacions hi afegim l’aparició de noves realitats socials i de noves sensibilitats ciutadanes és fàcilment comprensible que una gran majoria dels representants polítics de la ciutadania catalana es plantegessin la necessitat de renovar i de millorar el nostre autogovern, com així han fet.
En consonància amb aquesta necessitat, la reforma estatutària que ara s’està tramitant al Senat està orientada a obtenir:
- Un millor reconeixement de la singularitat nacional de Catalunya - Una definició precisa dels drets i dels deures de la ciutadania catalana - Una ampliació de la capacitat d’actuació de la Generalitat- Un finançament més just i equitatiu
Dit això, crec que puc afirmar que la proposta de reforma estatutària que ha arribat al Senat satisfà apropiadament la doble exigència de millorar l’autogovern de Catalunya i d’adequar-se a l’interès general.
Per entendre-ho en quatre formulacions bàsiques:
1. El nou Estatut d’Autonomia de Catalunya és una afirmació positiva de la nostra realitat nacional en el marc constitucional. Segurament si hagués dit aquestes paraules fa uns mesos, les hauria dit tenint la impressió que xocava a l’esperit d’aquesta cambra més del que avui ho farà. Perquè, d’alguna manera, l’Estatut de Catalunya ha obert el camí per a l’afirmació de les realitats identitàries del conjunt dels pobles d’Espanya i ens n’alegrem.
2. El nou Estatut amplia i reforça el nostre autogovern, que és una qüestió diferent.
3. El nou Estatut és una eina al servei dels ciutadans, que és la qüestió més important.
4. El nou Estatut no està pensat per donar l’esquena a Espanya, no està pensat per donar l’esquena a ningú.
Podríem dir que els redactors de l’Estatut han treballat des d’una visió de l’Estat autonòmic que pretén desenvolupar totes les seves potencialitats.
Una visió guiada per la idea que les Comunitats Autònomes són Estat –són, com deia fa un moment, Estat espanyol. I que les relacions entre el poder central i el poder autonòmic han de basar-se en la confiança constitucional i en el respecte als sentiments.
Som el que som, i amb aquest Estatut, les Corts espanyoles reconeixen el que els diu el Parlament de Catalunya: que ens sentim i som una nació. Tot dit en el marc de la confiança federal, el que és típic en les nacions, en els Estats que tenen aquest caràcter plural.
Podríem dir que els redactors de l’Estatut han treballat des d’una visió de l’Estat autonòmic que pretén desenvolupar totes les seves possibilitats. Que som una nació va ser un clam una vegada corejat per cent mil persones, una altra per un milió. És a dir: un clamor.
Me gustaría preguntarme:
¿Ganaría algo España negándose a reconocer ese clamor? Perdería.
Perdería el sentido de la realidad y perdería el respeto de millones de catalanes.
¿Gana algo España? Gana. Gana en estabilidad, gana en realismo y apuesta por la fórmula que mejor puede garantizar su continuidad y su progreso como realidad plural.
En segon lloc, la reforma de l’Estatut pretén ampliar i reforçar l’autogovern de Catalunya: les seves institucions, les seves competències i els seus recursos.
Aquest ha estat el motor de la reforma i l’eix central del nou text.
D’aquesta manera, contribuirem a reduir l’exagerada conflictivitat entre Govern central i Generalitat, fenomen que ha posat de manifest els problemes de l’anterior Estatut, a l’hora de delimitar la distribució competencial entre administracions.
L’excessiu reclam al Tribunal Constitucional com a àrbitre de competències ha estat una disfunció insostenible del procés autonòmic. Doncs bé, ara hi posarem remei.
1. En tercer lloc –i el més decisiu, des del punt de vista de la percepció del poble-, la reforma de l’Estatut es fa al servei dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya, que veuen els seus drets precisats i garantits. Si no fos així, de res hauria valgut.
És per tant un Estatut dels drets i deures dels ciutadans
La reforma de l’Estatut obliga els poders públics a realitzar polítiques al servei de les persones perquè aquest és un Estatut no intervencionista. No està animat per un ànim intervencionista, sinó per l’ànim de crear una societat en la qual les persones tinguin més possibilitats d’expressar i d’obtenir el que són els seus objectius humans.
L’Estatut –en el marc dels drets constitucionals- incorpora drets sobrevinguts i reconeguts a través de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea de l’any 2000, posterior al nostre Estatut.
Així, protegeix els drets de les persones que pertanyen als col·lectius socials més vulnerables: la infància, la joventut, la gent gran i les persones dependents.
És el que en altres ocasions he identificat com les edats fràgils de la vida: - la infantesa (quan la persona necessita tota l’atenció de la família); - l’adolescència i la joventut (quan la persona s’està formant decisivament i quan ha d’emprendre el camí de l’emancipació) - i l’anomenada 3a edat (quan la persona corre més risc de ser dependent i més necessita el suport de la pròpia societat).
En l’àmbit lingüístic l’Estatut estableix el principi de no-discriminació per l’ús de qualsevol de les dues llengües oficials. En conclusió, l’Estatut vol configurar el model de societat corresponent als drets humans del segle XXI. És, en definitiva, l’Estatut de les persones, que viuen en el món d’avui.
La qualitat de vida dels ciutadans esdevé el criteri fonamental dels continguts de l’Estatut.
4. Finalment, l’Estatut proposa fórmules noves que seran d’utilitat –creiem- per al conjunt de l’Estat de les autonomies.
Catalunya té apresa una lliçó de la història: l’avenç de la llibertat de Catalunya sempre ha estat associat al progrés de la democràcia a Espanya. En aquest sentit, hem fet aquest Estatut, hem proposat aquest Estatut i el proposem també a la seva consideració.
El finançament que proposa l’Estatut, que quedi clar, vol donar resposta a dues qüestions de fons: com ser nosaltres mateixos, és a dir, com tenir una autèntica capacitat d’autogovern per oferir a les persones una societat amiga, pròspera i millor.
I, a la vegada, com formar part d’Espanya, en peu d’igualtat, i és més amb voluntat de jugar-hi un paper actiu, que consti.
Per tant, és un finançament que reconeix les necessitats no resoltes durant molt de temps, i que al mateix temps no suposa cap erosió al sistema de solidaritat que garanteix l’Estat. El fa més fort en la mesura que el fa més transparent.
Si ara preguntéssim a algun dels ciutadans de Catalunya o de la resta de les comunitats autònomes d’Espanya quin és el principi que regeix la solidaritat que hi ha hagut fins ara, ho tindrien molt difícil de contestar i, nosaltres, molt difícil per entendre. La veritat és que no hi ha hagut normes clares i senzilles, que la gent pugui entendre, i ara estem en camí d’oferir-les.
És un finançament que reconeix necessitats no resoltes durant molt de temps i que especifica les normes de la solidaritat.
Les normes són dues: - la igualtat de serveis bàsics amb un esforç fiscal relatiu similar . Això és el que diu l’Estatut i quan ho diu , el que està posant sobre la taula és un principi que jo crec que podrà tenir validesa en general, a l’Estat de les Autonomies. Igualtat de serveis bàsics, o serveis bàsics d’un nivell de qualitat similar per un esforç fiscal relatiu similar - i la destinació, per part de l’Estat, del 18,8 % de la inversió total, la mateixa proporció que representa el PIB de Catalunya respecte del conjunt d’Espanya, en un període de 7 anys, que és l’equivalent al període garantit per l’actual finançament europeu. Més enllà, probablement, el Govern espanyol no hauria pogut garantir que estaria en condicions de subvenir els desitjos i les necessitats de Catalunya en aquesta quantia.
Els voldria resumir en vuit punts quins són els canvis que es produiran en la relació entre ciutadans i Govern, perquè és la millor manera d’entendre el sentit de l’Estatut:
1. Des del punt de vista dels efectes sobre la ciutadania. L’oferta d’habitatge de protecció oficial serà més àgil i més abundant. Tenim amb l’Estatut més autoritat per tenir sòl. Millor adequació dels mòduls als preus de mercat. Moltes més possibilitats de participació del sector privat i del cooperatiu en la construcció, venda i/o lloguer d’habitatges protegits. Per tant, un mercat lliure, més transparent, i menys condicionat a comportaments especulatius.
2. Els ciutadans de Catalunya podran exigir a la seva administració un major respecte als drets personals i de convivència. S’estableix la no-discriminació per gènere, la igualtat real, amb independència de l’opció sexual, la llibertat religiosa, la protecció enfront de la violència de gènere i el restabliment del codi civil català que acabem de compilar i d’actualitzar.
3. La plena responsabilitat sobre la salut, sobre el sistema educatiu i sobre les polítiques d’atenció a les persones, salvant els aspectes regulats amb caràcter bàsic, faran de la Generalitat l’autèntic Govern de referència. El Govern. Per la majoria dels ciutadans, el Govern de la Generalitat serà percebut com el referent governamental. S’haurà acabat la coartada exculpatòria tradicional. És que a Madrid no ens en donen, és que no ens permeten, és que ens obliguen; no hi haurà tant Madrid, serà el Govern el responsable. La suma ben gestionada de la nova definició de competències i el model de finançament que s’hi apunta, tindrà un efecte positiu multiplicador pels ciutadans.
4. Hem de decidir qüestions tan senzilles com aquestes: quantes beques escolars cal dotar? I a la Universitat? Podrem decidir-ho en millors condicions també a partir dels mínims de garantia a tot Espanya. Podrem decidir imports, modalitats, límits, col·lectius, etc.
5. Per fi podrem combatre els efectes perversos sobre la població ja resident, en termes de serveis públics garantits i ajudes específiques per als menys dotats, derivats de l’arribada massiva de nous ciutadans, que desequilibra els pressupostos socials i altera dintells d’entrada en els sistemes de protecció.
6. La immigració que ens enriqueix també ens exigeix. Per respecte als nouvinguts i al seu dret, però també per reconeixement dels drets ben guanyats per les generacions de ciutadans que han permès el nostre país de fer un salt enorme de progrés i justícia social, ara no podem deixar que aquesta justícia i aquest progrés vagin enrere en les noves circumstàncies d’allau immigratòria. I no hi anirem.
7. A Catalunya tenim un sistema educatiu amb un alt percentatge d’oferta privada; oferta privada sostinguda amb fons públics, els centres concertats. Ara sí, per fi, estarem en condicions d’optar a un sistema educatiu equiparable als millors d’Europa, comptant amb els esforços, la innovació i la qualitat que amb aquesta xarxa única, però diversa, amb personalitats respectades i ben dotades, es podran desenvolupar.
8. El salt endavant més evident, ja que partim de quasi zero, ha de ser de les prestacions universals de caràcter social per a determinats col·lectius, per mitjà de polítiques de servei a les famílies, infància, discapacitats, gent gran, emancipació dels joves, etc. Les polítiques inclusives, contra tota discriminació o no integració, seran marca de la casa a Catalunya.
Senyories,
El passat mes de novembre, vaig demanar respecte pel procés que, amb lleialtat constitucional i rigor procedimental, havien iniciat mesos abans a les institucions catalanes.
Probablement serà necessari el pas del temps per fer una valoració més justa i més desapassionada del salt que estem a punt de fer i de la voluntat i el compromís dels seus impulsors.
Estic convençut que tot l’esforç haurà valgut la pena. I que amb el temps tot Espanya entendrà que la proposta de Catalunya ha estat feta des del respecte i des de la convicció que l’autogovern i la proximitat és el millor principi en política i que la lleialtat ha de ser sempre el primer principi. La mateixa lleialtat amb què avui he parlat davant de vostès de la proposta de reforma de l’Estatut de Catalunya
Muchas gracias señor Presidente, Muchas gracias señorías.
Intervenció de Manuela de Madre
Presidente
Senadores y senadoras
Miembros de los gobiernos autonómicos presentes
Diputados y senadores del Parlament de Catalunya
Molt Honorable President de la Generalitat
La palabra veto procede del latín y significa literalmente “Yo prohíbo”. Se utiliza para afirmar el derecho de evitar la aprobación de un proyecto legislativo. Un veto, por tanto, proporciona poder para detener cambios, pero no para impulsarlos.
No es de extrañar, pues, que el Partido Popular haya propuesto un veto al Proyecto de Reforma del Estatuto de Cataluña. Es lo más consecuente para quien, incapaz de asumir los cambios de la sociedad, intenta frenarlos con un veto.
Vostès, senyors i senyores del Partit Popular, han justificat el seu “veto” de la única manera que saben fer política: amb falsetats i manipulacions.
El seu “veto” s’articula al voltant d’arguments com la "flagrant inconstitucionalitat" del text, la "fractura" del principi d’igualtat de tots els espanyols i “l’intervencionisme” de la Generalitat en la vida econòmica i social.
Tampoc sorprenen ningú quan afirmen que el nou Estatut implica "una reforma encoberta de la Constitució”, que "nega que la sobirania nacional l’exerceix el poble espanyol en el seu conjunt" o que "liquida l’esprit de la Transició, vulnerant el pacte de concòrdia assolit fa més d’un quart de segle".
Qui són vostès per afirmar què és constitucional i què no? Qui són vostès per dir què trenca o què no trenca la unitat d’Espanya? O què liquida l’esprit de la Transició. Confonen les seves legítimes opinions amb afirmacions polítiques de caràcter dogmàtic. Vostès no es limiten a opinar. No poden, perquè vostès només saben fer política des d’afirmacions dogmàtiques i excloents. El seu discurs polític és incapaç de disfressar un preocupant rerafons autoritari.
Vostès repeteixen infatigables les seves mentides, fins al punt d’arribar a creure-les al peu de la lletra, incapaços com són d’assumir posicions polítiques que no siguin les del rebuig frontal o la desqualificació visceral. No saben fer política des del diàleg, la negociació i l’acord. Necessiten la confrontació i divisió entre bons i dolents. És el terreny fèrtil dels Acebes i Zaplanas, peons de brega d’un projecte polític i de líder que no ha deixat de ser un trist ninot del senyor Aznar.
Així, doncs, no ens ha sorprès sentir el senyor Mariano Rajoy declarar fa ben poc que “la única solución al Estatuto de Cataluña es que no se aplique”. Aquest és el veritable perfil d’un demòcrata! Aquell que diu que les lleis sols s’han d’aplicar si li agraden. I les que no li agraden, doncs no s’apliquen. Si no els agraden les lleis, demanen que no s’apliquin. Quins demòcrates!
¿No se n’adonen d’aquesta barbaritat? ¿Què és el que defensen, quin futur estan oferint?
¿El Partido Popular vol situar-se fora o per sobre de les lleis? ¿És que a partir d’ara, senyors i senyores del Partit Popular abonaràn la desobediència civil?
Ja van començar dient que les Comunitats Autònomes que governen no aplicarien les noves lleis educatives. Perquè sols semblen disposats a aplicar les lleis que vostès hagin aprovat. Les lleis aprovades per altres majories no les respecten. Perquè per vostès sols tenen legitimitat democràtica aquells governs, aquelles majories i aquelles lleis que els agraden. I, senyories, aquest és el plantejament ideològic autoritari o dictatorial d’aquells que no accepten altres opinions que les seves pròpies opinions.
Ho hem vist també al Parlament Europeu on s’han encaparrat a impedir l’ús de la llengua catalana. Emparant-se en raons tècniques, desenfocant el debat, creant temors i confusió. Van intentar deslegitimar la victòria socialista del 2004, com ho varen fer el 1993. Sempre la mateixa estratègia. I quan no governen, quan no poden vertebrar majories parlamentàries, el que intenten és que el govern no pugui desenvolupar les seves funcions o aplicar el seu programa, intenten evitar que s’apliquin les lleis que no els agraden.
Nosaltres entenem que critiquin el projecte de nou Estatut, que hi votin en contra, fins i tot que anunciïn la voluntat de reformar-lo quan tinguin una majoria per fer-ho. Però el que no podem acceptar de cap de les maneres és que diguin sense embuts que encara que s’aprovi no hauria d’aplicar-se. Com a demòcrates no podem acceptar la imposició d’una minoria. Aquest argument és inacceptable en un Estat de dret. És impropi de demòcrates.
No podem oblidar que vostès van intentar impedir que aquest projecte ni tant sols fos acceptat a tràmit. No podem oblidar que van intentar sotmetre’l a un recurs previ d’inconstitucionalitat que no existeix en el nostre ordenament jurídic. No podem oblidar les mentides i les infàmies. No podem oblidar Angel Acebes afirmant que aquest porojecte havia estat tutel·lat per ETA. No podem oblidar les falques de ràdio que afirmaven que a partir d’ara les Comunitats pobres haurien de finançar les Comunitats riques. No podem oblidar com van dir que es trencaria la caixa única de la Seguretat Social, el poder judicial o la pròpia unitat de l’Estat. Han arribat a dir que a Catalunya el castellà està rebent avui el mateix tracte –la persecució- que el català rebia en temps de la dictadura. No ho oblidarem mai. I demanarem als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que no ho oblidin en ocasió del Referèndum i en les properes eleccions.
Senyories, en el seu intent de desgastar el govern Zapatero vostès han anat massa lluny. Fins I tot han intentat enfrontar els pobles d’Espanya. Han volgut negar drets a Catalunya que havien estat ja recollits a l’Estatut de la Comunitat Valenciana. Han titllat d’insolidaris i inviables mecanismes de finançament que vostès mateixos pretenen recollir en el futur Estatut de les Illes Balears.
Però la farsa s’ha acabat o, més ben dit, sols li queden les darreres escenes d’aquest debat, fins que caigui el teló, en forma de votació dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
Serán los ciudadanos, con su voto, quienes respondan con contundencia a su veto.
Los ciudadanos, con su voto, responderán a tantas mentiras, infamias y prejuicios alimentados por ustedes;
Los ciudadanos, con su voto, ratificarán un proceso y un texto… y dirán la última palabra, la más fuerte, la más alta, la más sencilla pero a la vez la más importante.
La palabra afirmativa que acabará, definitivamente, con la manipulación que durante tantos meses han ejercitado con total irresponsabilidad.
Señorías,
La mejor manera de responder hoy y aquí a la penúltima ofensiva del Partido Popular contra el Proyecto de Reforma del Estatuto es derrotar democráticamente su propuesta de veto. Ya no pueden prohibir… deben de convencer y ganar, o aceptar las mayorías y acatar las Leyes en lugar de proponer que no se apliquen.
Esa es la diferencia entre ustedes y nosotros más allá de cualquier propuesta concreta en tal o cual punto del Estatuto. La diferencia democrática, la diferencia de talante; sí, de talante democrático.
Señorías
Hoy se confirman tres cosas:
Una, la soledad del PP, cuyos argumentos no convencen a nadie.
Dos, que el Estatut sigue adelante, porque Cataluña y España lo necesitan aunque a ustedes les pese tanto.
Tres, que ni siquiera ustedes creen en sus argumentos. Porque aún no hemos escuchado, ni escucharemos, a sus dirigentes autonómicos, renunciar en sus Comunidades a ninguno de los avances recogidos en este proyecto.
Muchas gracias, señor Presidente, señoras y señores Senadores, senyores i senyors Diputats.
versión castellana
FEEVIES
PODCAST
Enllaços
- Envia'm un email
- Visita el meu web
- Materials de consulta
- Web Montilla President
- PSC
- UGT de Catalunya
- PSOE
- Partit dels Socialistes Europeus
- Internacional Socialista
- Fundació Rafael Campalans
- Generalitat de Catalunya
- Parlament de Catalunya
- Nou Cicle
- eFUTUR
- Societat-integració-diversitat
- CEDESC
- Diari de Campanya 2003
- Una passejada per la blogosfera
Documents
- Manifest PSC - municipals 2007
- Entesa Nacional pel Progrés
- Programa PSC - eleccions catalanes
- Programa PSC - eleccions generals
- Programa PSOE - generals
- Programa PSC - eleccions europees
- Programa PSOE - europees
- Programa Socialistes Europeus
- Resolucions del 10è Congrés PSC
- Estatut de Catalunya
- Estatuto de Cataluña
Blogs amics
- Aintzane Conesa
- Alain Jordà
- Albert Aixalà
- Albert Balada
- Albert Fauria
- Albert Torra
- Albert Torrents
- Alfons Jiménez
- Alejandro Caballero
- Alex Masllorens
- Alex Valiente
- Ana del Frago
- Antoni Cuadras
- Antoni Espanya
- Antonio Balmón
- A quatre mans
- Arnau Ramírez
- Bartomeu Muñoz
- Bernardo Fernández
- Carlos Guadián
- Carlos Serrano
- Carme Figueras
- Carme Mas
- Carmen Bastida
- Celestino Corbacho
- Consol Prados
- Cristian Rastrojo
- Daniel Fernández
- David Gutiérrez
- David Maldonado
- Enrique Castro
- Estanis Puig
- Estefania Molina
- Eulàlia Mas
- Ferran Bello
- Ferran Villaseñor
- Flora Vilalta
- Francesc Amat
- Francesc González
- Francesc López Guardiola
- Francesc Xavier Marín
- Guillem Espriu
- Hayotrosmas
- Higini Clotas
- Javier Montes
- Javier Naya
- Joan Antoni Baron
- Joan Armangué
- Joan Ferran
- Joan López
- Joaquim Paladella
- Jordi Ballart
- Jordi Pedret
- Jordi Terrades
- José Antonio Donaire
- José Crespín
- José Ramón Francia
- José Rodríguez
- Josep Maria Alvarez
- Josep Maria Rañé
- Josep Maria Balcells
- Juan Antonio Vázquez
- Juan Parralejo
- Laia Gomis
- Lluís Miquel Pérez
- Lourdes Muñoz
- Manel Mas
- Manuel Bustos
- Mario Alvarez
- Miguel Comino
- Montserrat Capdevila
- Nadia Quevedo
- Núria Segú Ferré
- Olivié Bayón
- Oriol Vaquer
- Paco Aranda
- Paco Boya
- Paqui Soriano
- Pau Solanilla
- Pep Fèlix Ballesteros
- Pep Ribal
- Pere Güell
- Pia Bosch
- Pilar Ventura Py
- Rafel Bruguera
- Raimon Obiols
- Ramon Bassas
- Ramon Vinyes
- Roberto Labandera
- Rocío Martínez Sampere
- Rubén Carroza
- Sergi Pérez
- Sergio García
- Socialdemocracia
- Temps de canvi
- Toni Comín
- Uno de los nuestros
- Víctor Martínez
- Xavier Amor
- Xavier Domínguez
- Xavier Sabaté
- Xesco Gomar
Notes anteriors
- Arrenca la campanya!
- Facta non verba
- Un article de Pasqual Maragall
- El debat al PS francès
- Més municipals
- Bravo Ségolène!
- Visca el Primer de Maig!
- Ara toca municipals
- Bravo, Ségo!
- Pour moi, c'est elle
Arxius
- juliol 2004
- agost 2004
- setembre 2004
- octubre 2004
- novembre 2004
- desembre 2004
- gener 2005
- febrer 2005
- març 2005
- abril 2005
- maig 2005
- juny 2005
- juliol 2005
- agost 2005
- setembre 2005
- octubre 2005
- novembre 2005
- desembre 2005
- gener 2006
- febrer 2006
- març 2006
- abril 2006
- maig 2006
- juny 2006
- juliol 2006
- setembre 2006
- octubre 2006
- novembre 2006
- desembre 2006
- gener 2007
- febrer 2007
- març 2007
- abril 2007
- maig 2007
