Gràcies, President!

Aquesta ha estat una setmana especialment rellevant en la història del PSC i de Catalunya. Dimecres, el President Maragall feia pública la seva decisió de no presentar-se a la reelecció com a President de la Generalitat. Aquí trobareu la Declaració institucional del President Maragall. La mateixa tarda, José Montilla, el Primer Secretari del PSC, mostrava el reconeixement del socialisme català a Pasqual Maragall a través de la declaració que us adjunto. Dijous, jo mateix, en tant que Portaveu del Grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel canvi, valorava la seva decisió aprofitant la pregunta que es formula al President en el Ple del Parlament. Pel seu interès, us adjunto també la declaració de l’Associació Nou Cicle sobre la decisió de Maragall i les seves conseqüències. Una declaració que subscric de dalt a baix.

Sols el temps donarà la justa mesura de la transcendental aportació de Pasqual Maragall a la història del socialisme català i de Catalunya i Espanya. Caldria començar als anys 60 amb els esforços de renovació de l’esquerra catalana a través de la fundació del Front Obrer de Catalunya (FOC) i l’intent de vertebrar una esquerra federal espanyola a través del Frente de Liberación Popular (FLP). Seguiria amb l’esforç per unificar el socialisme català a través del Moviment Febrer del 62 (juntament amb el Moviment Socialista de Catalunya de Reventós i Obiols), la creació de Convergència Socialista de Catalunya, el PSC (Congrés) i, finalment, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Més tard vindria l’etapa d’Ajuntaments democràtics, encetada a Barcelona de la mà de Narcís Serra, de qui rep el relleu en l’alcaldia a finals de 1982 amb motiu del nomenament de Narcís com a Ministre de Defensa del Govern de Felipe González. Els primers anys de democràcia municipal van anar aparellats per un intens treball d’innovació de la gestió local, de renovació urbanística i de l’intent de vertebrar l’àrea metropolitana de Barcelona (a la que el govern conservador de la Generalitat va declarar la guerra). La candidatura olímpica de Barcelona ’92 i la celebració dels millors Jocs Olímpics de la història van suposar la consagració internacional i el gran aparador de la molta feina feta. Són els anys en que Felipe González va batejar Maragall com a la “gota malaia”, referint-se a la seva tenacitat. Des de la talaia municipal, Maragall participa activament i arriba a presidir el Comitè de les Regions, organisme europeu que aplega regions i municipis. Acabada l’etapa municipal, Pasqual Maragall es pren un període de reflexió que acaba quan assumeix el compromís d’assumir la candidatura socialista a la Presidència de la Generalitat el 1999. Per primer cop en unes eleccions al Parlament de Catalunya, el PSC és la força política més votada. Tot i així, CiU obté més escons i a través del seu pacte amb el PP manté el Govern per posar-lo al servei de la candidatura d’Artur Mas a canvi de no reformar l’Estatut d’Autonomia. El PSC i Maragall són decisius en el canvi de rumb del socialisme espanyol en el 35è Congrés federal del PSOE, que passa a ser dirigit per José Luis Rodríguez Zapatero que assumeix el compromís d’avançar cap a l’Espanya plural. El 2003, amb una nova victòria en vots, Maragall obté la Presidència gràcies al Pacte del Tinell subscrit amb ERC i ICV-EUiA, negociat hàbilment per Montilla i Puigcercós. El 2005 el Parlament de Catalunya aprovava el projecte de nou Estatut, que seria acordat amb les Corts Generals i referendat pel poble de Catalunya el 2006. Els sorolls del tripartit i la intensitat del debat estatutari obscureixen el canvi d’orientació de les polítiques del Govern de Catalunya que es podrien resumir en la formula maragalliana de “barris segurs i escoles dignes” o “mestres, mossos i metges”. El pensament polític del President és una síntesi molt personal entre socialisme i liberalisme, catalanisme i federalisme, impuls europeu i subsidiarietat municipalista. El seu tarannà independent l’allunya del gregarisme i la previsibilitat fent d’ell una de les personalitats més atractives i controvertides del panorama polític català i espanyol.

Quan llegeixo el que acabo d’escriure, comprenc perfectament l’incomoditat de Maragall quan intentem resumir la seva trajectòria en “Alcalde dels Jocs i President del nou Estatut”. No és perquè no sigui això, sinó perquè és bastant més que tot això. Coneguda la seva decisió de renunciar a presentar-se a la reelecció, rep molts elogis de tothom. També d’alguns que mai li havien reconegut res. I el seu partit és criticat per alguns per no haver-lo recolzat suficientment. Sempre és curiós observar com bastants dels que fan aquest retret no es van distingir mai per defensar el President. I com alguns que es fan ressò d’aquestes crítiques estan moguts per l’objectiu d’obscurir el fet que Maragall segueix formant part del projecte socialista, que reclama al PSC que sigui digne del seu llegat i que es compromet a prendre part en les batalles que seguiran del costat del “projecte més digne que aquest país es pot imaginar”. Volen oblidar que, malgrat les discrepàncies puntuals que hagin pogut haver-hi, el PSC sempre ha estat el partit de Maragall, del Maragall militant, del Maragall dirigent, del Maragall Alcalde i del Maragall President. Certament, no sempre hi ha hagut total sintonia entre el President i el seu partit. Cosa lògica en un projecte col·lectiu i democràtic d’ampli espectre, i encara més si tenim en compte que quan Maragall ha estat Alcalde i President ha posat sempre per davant de l’interès de partit la seva percepció del que en cada moment ha considerat l’interès de la ciutat o del país. És un sentit institucional que l’honora i que als socialistes ens ha enorgullit sempre, per bé que de vegades ens hagi pogut incomodar.

Després d’haver-hi pensat molt i d’haver recollit moltes i molt diverses opinions de dins i fora del PSC, el President Maragall ha declarat: “Hem fet el que havíem de fer, he complert els meus objectius, els he complert com a persona i els hem complert com a partit i els hem complert com a Govern. Ara és l’hora de donar pas a nous equips, a noves persones, a nous lideratges, perquè des del mateix concepte de Catalunya i amb la mateixa ambició despleguin totes les potencialitats del nou marc institucional que representa l’Estatut que acabem d’aprovar i de referendar com a país. És un moment de renovació política. Ha arribat el moment de fer-la”.

La seva decisió posa el PSC davant la responsabilitat de portar el projecte socialista encara més lluny, assegurant la vigència del llegat de Maragall i que el desplegament del nou Estatut es produeixi a partir d’una majoria vertebrada al voltant del PSC. Aquest repte implica la designació d’un candidat o candidata, d’un equip, de la formulació de la nova oferta electoral socialista i de la victòria en les eleccions de la tardor. A partir de demà, la direcció del PSC haurà de prendre les decisions que millor garanteixin l’assoliment d’aquests objectius.

Podria deixar-ho aquí i esperar a que el partit vagi prenent les seves decisions i limitar-me a anar-les comentant. Però em vull mullar i donar la meva opinió al respecte. Deixant clar que és una opinió personal que sols em compromet a mi. Però no seria fidel a les meves conviccions si no digués que crec fermament que correspon a Pepe Montilla prendre el relleu. I explicar el per què.

Conscient que el PSC té una banqueta molt sòlida en la que, a part de Montilla, hi figuren la Manuela, en Toni Castells, la Montserrat Tura o en Quim Nadal. Serien tots ells magnífics candidats. A més, els tinc per amics. Però crec que és l’hora de Montilla. I vull explicar per què.

Quins són els avantatges del candidat Montilla: coneixement (més del 80%), bona valoració, experiència provada de gestió, renovació generacional, proximitat a Zapatero i suport amplíssim del PSC.

La candidatura de Montilla es fonamentaria en els tres elements més sòlids de la seva trajectòria: la seva provada capacitat com a governant (va transformar Cornellà en una ciutat moderna, va ajudar els Ajuntaments catalans des de les seves responsabilitats a la Diputació de Barcelona i ha impulsat les empreses catalanes i la competitivitat de l’economia espanyola des del Ministeri d’Indústria), el seu lideratge del PSC en els darrers anys (els millors i més autònoms en la història del partit) i la seva estreta col·laboració amb Zapatero.

Hem de ser conscients dels atacs dels que diran que la seva candidatura significa arraconar el catalanisme del PSC assenyalant de forma directa o indirecta que és el primer candidat a la Presidència de la Generalitat no nascut a Catalunya. Davant d’aquest atacs no podem situar-nos a la defensiva. En primer lloc cal afirmar que el catalanisme mai ha estat patrimoni de cap partit ni sector polític. En segon lloc cal afirmar que el catalanisme no és un projecte basat en l’origen, sinó basat en el destí. En tercer lloc cal afirmar el “somni català” que, a diferència del somni americà, es veu realitzat en la pràctica. En quart lloc, hem d’assumir que la defensa de l’autogovern català i de la llengua i la cultura catalanes depèn en gran mesura de la capacitat real d’integració. Si ho voleu més directe: el futur de la llengua catalana depèn molt més dels esforços dels que no la tenen com a llengua materna que dels que la reben directament des de l’entorn familiar.

De fet, Montilla és el millor candidat, ha treballat de valent per merèixer l’oportunitat de governar Catalunya (no ha estat el primer català a utilitzar la nostra llengua en el màxim nivell de la Unió Europea?, no va autoritzar el domini puntCAT?, no ha hagut de resistir l’envestida dels sectors més reaccionaris de la dreta espanyola per haver defensat els interessos econòmics de Catalunya?). Però, certament, Montilla ha vèncer obstacles perquè trenca motllos.

Tampoc no es pot passar per alt que la carrera política de Montilla ha estat basada en la seva vàlua i esforç personal (ningú no li ha regalat res; a diferència d’Artur Mas no se li coneixen padrins). Tampoc no es pot passar per alt el seu compromís antifranquista, a diferència de la tardana vocació política d’Artur Mas).

Certament el seu lideratge és qualsevol cosa menys carismàtic. Precisament els teòrics del lideratge ens alerten de lideratges carismàtics, i es decanten més aviat cap a lideratges fonamentats en el treball d’equip en el dia a dia. És més, no necessitem un “salvapàtries” sinó capacitat de treball i rigor. No s’ha distingit mai com a bon orador (més “home de paraula” que “home de paraules”). És home d’equip i sempre ha entès la política com a servei públic d’una eminent dimensió col·lectiva. Treballador incansable i hàbil negociador és respectat per amics i adversaris, empresaris i sindicalistes, i creadors d’opinió. Ha governat sol i en coalició, sempre des del rigor i l’eficàcia que els ciutadans mereixen. Precisament és el que requerirà la nova etapa política que encetem. Més normalitat i menys aparença. Més convicció i menys teatralitat. Més sinceritat i menys artifici.

La presència de Montilla en la campanya suposaria una veritable novetat, serà l’únic candidat que s’estrena. Potser precisament aquests trets aconsellen subratllar el seu caràcter de “novetat”, per a una nova etapa, per a un nou cicle, per a un nou començament post-estatutari. La seva aproximació a la política catalana és molt diferent a la tradicional i a la de la resta dels candidats. Precisament per això la seva candidatura pot subratllar la necessitat d’obrir una etapa radicalment diferent a les anteriors. Per cert, algú que ha guanyat eleccions per si mateix. I que va obtenir un milió i mig de vots a les darreres eleccions generals...

Una nova etapa política que implicarà una redefinició de les prioritats nacionals, la disputa sobre el lideratge del procés de desplegament de les potencialitats del nou Estatut i la definició d’un nou model de relacions entre el sistema polític català i el sistema polític espanyol.

Tot això comporta necessàriament una profunda revisió de les estratègies polítiques en clau de “nou cicle”, de canvi que va més enllà del que han significat fins ara les successives eleccions al Parlament celebrades del 1980 ençà perquè que no sols implicarà l’elecció d’un nou President i d’un nou govern sinó que precisa de la definició d’una nova majoria, unes noves prioritats i un nou lideratge al voltant d’un pal de paller sòlid i amb vocació de futur.

És evident que pel socialisme català encertar en la definició dels objectius esdevé fonamental per reeixir en aquesta tasca. Si CiU va aconseguir el 1980 aparèixer com l’alternativa més sòlida per desplegar l’Estatut del 1979, el PSC hauria d’aspirar a vertebrar la política catalana després de l’aprovació de l’Estatut del 2006.

És evident que l’aprovació del nou Estatut no tanca el debat identitari-sobiranista, ni resol completament el plet nacional, ni garanteix suficientment la realitzat plurinacional, pluricultural i plurilingüística d’Espanya. Però sí sembla evident que, al menys durant uns anys, la dinàmica reivindicativa hauria de veure’s superada per l’esforç d’aprofitar íntegrament el potencial estatutari i la capacitat d’impulsar reformes a nivell espanyol. Hi ha qui considera l’Estatut del 2006 com a mal menor, nosaltres hi creiem fermament. Com hi creu en Montilla que ha treballat de valent per aconseguir-ho sense cercar mai cap fotografia de lluïment, demostrant i capacitat de trenar acords i complicitats. Conscient que la nació és la casa, la família, la feina.

També sembla arribat el moment de centrar el màxim d’esforços per extreure el màxim rendiment del potencial de l’economia i la societat catalana. Hem vist com Madrid i la Comunitat Valenciana, impulsades de forma decidida en l’època d’Aznar, prenien un fort impuls mentre el sistema polític català s’instal·lava en derives endogàmiques i victimistes i el sistema econòmic no aconseguia massa sovint desempallegar-se del conformisme de l’anar fent.

L’aprovació del nou Estatut hauria de ser un revulsiu i obrir de veritat una nova etapa. Aquest hauria de ser l’objectiu del PSC.

Així com l’Estatut del 2006 assegura unes majors cotes d’autogovern, el PSC ha d’aparèixer com a la millor garantia de bon govern, d’excel·lència.

Així com l’Estatut del 2006 ha estat fruit d’una relació positiva entre les forces catalanistes i el govern del PSOE, el PSC ha d’aparèixer com a la millor garantia del seu desplegament integral i acordat

Així com l’Estatut del 2006 proporciona instruments més potents per impulsar polítiques socials, el PSC ha d’aparèixer com a la millor garantia per a la seva realització pràctica.

Així com l’Estatut del 2006 pren acta d’un nou estadi del procés de reconeixement de la realitat nacional catalana, el PSC ha d’aparèixer com a la millor garantia d’integració real de l’antiga i també de la nova immigració.

Així com l’Estatut del 2006 implica un compromís financer notabilíssim per recuperar el dèficit en matèria d’infraestructures, el PSC ha d’aparèixer com a garantia del seu aprofitament integral i intel·ligent.

Així com el nou Estatut del 2006 proporciona més instruments d’actuació per assegurar el progrés econòmic i la competitivitat, el PSC ha d’aparèixer com a impulsor de la nova aliança entre treballadors i emprenedors.

Són aquestes reflexions les que em porten a defensar la candidatura de Pepe Montilla. Pepe, tan català com José o Josep. Un dels nostres. Dels milllors, dels de pedra picada, dels que van per feina. Fem Montilla President!



ZW núm. 45 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.efindex.es

El cap de setmana passat (des de divendres dia 16 i fins diumenge dia 18) van tenir lloc a Extremadura les jornades e-Findex, sobre Blocs, Internet i Societat, promogudes per l’associació Las Ideas i organitzades amb la Fundación Ciudadanía i AUPEX (Asociación Regional de Universidades Populares de Extremadura).

Han estat molts els temes i les persones que han participat en aquestes jornades i, un cop finalitzades, es poden trobar una gran quantitat de referències i enllaços a la xarxa. Per començar, a la pàgina d’eFindex trobareu les activitats i el programa que es van desenvolupar. Dintre de l’apartat documents podreu consultar els articles, estudis, etc. que es van penjar prèviament a la celebració de les jornades i que volien servir com a punt de referència per a l’inici del debat de cada bloc temàtic (bloguesfera espanyola, blocs i política, blocs i periodisme...). Continguts tots ells interessants i molt recomanables. Aquí podreu visionar totes les intervencions i podcasts amb entrevistes als diferents ponents.

I, ja a la bloguesfera, trobem el seguiment que n’han fet gent com el Juan Freire, en Pau Llop o Juan Varela que, a més de participar en l’esdeveniment, han fet de cronistes recollint impressions generals o bé resumint la seva intervenció en el bloc temàtic en el qual van participar. Més continguts sobre eFindex els podreu trobar a Technorati i per veure imatges podeu anar a la galeria de fotos oficial o bé a la pàgina de Flickr, entrant amb l’etiqueta efindex.

Pregunta al President

Avui he aprofitat la sessió de control parlamentari per mostrar el reconeixement del nostre Grup parlamentari al President Maragall. Aquí teniu el text de la meva intervenió.

Pregunta al President, 22 de juny de 2006

President, avui és un dia molt especial…

És la primera sessió de control parlamentari després de la ratificació del nou Estatut per part del poble de Catalunya per majoria abrumadora dels votants. És per això, President que volem saber “Quina valoració fa dels resultats del referèndum”…

Però també és un dia molt especial perquè vostè ahir mateix va anunciar, la seva meditada decisió de no tornar a presentar-se a com a candidat a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Com a portaveu del Grup Parlamentari dels Socialistes i dels Ciutadans pel canvi he de traslladar-li el meu afecte personal i el del nostre grup, el majoritari dins del catalanisme d’esquerra. Volem manifestar, sobretot, el nostre agraïment i l’admiració per la seva trajectòria. Una trajectòria que culmina amb la decisió més difícil per a un responsable polític: decidir quan convé passar la torxa, quan convé donar el relleu a una nova generació. Cal intel·ligència i audàcia per prendre-la, la intel·ligència i l’audàcia que distingeix els dirigents dels líders. I vostè ha demostrat lideratge i també patriotisme.

Vostè ha posat, sempre, els interessos del país per damunt de qualsevol altre consideració. Gràcies pel seu llarg i fecund compromís que el va portar a lluitar contra el franquisme, a contribuir al restabliment de la Generalitat i de la democràcia al nostre país, a introduir la democràcia als ajuntaments i innovar la seva gestió i, finalment, a aconseguir l’alternança a Catalunya per tal de fer possible un nou govern progressista i catalanista sense el qual el nou Estatut no existiria.

Vostè ha fet història: Alcalde dels Jocs Olímpics i President del nou Estatut. El seu compromís personal i la seva tenacitat política ha fet que la història de Catalunya sigui diferent i millor. Ens deixa una Catalunya amb més possibilitats i confiança en el seu futur. I, un cop més, assenyala com la Presidència de la Generalitat ha de ser exercida amb la màxima dignitat en la línia dels seus antecessors: Macià, Companys, Irla, Tarradellas i Pujol.

Gràcies President. Gràcies també per demostrar que la feina no s’acaba fins al darrer dia. Com ha demostrat avui mateix amb l’entrevista que ha tingut amb el President del Govern espanyol.

Dit tot això, President, Quina valoració fa el Molt Honorable President de la Generalitat dels resultats del referèndum sobre el nou Estatut d’autonomia de Catalunya, celebrat el passat diumenge?

La decisió del President Maragall

El President Maragall ha anunciat avui la seva decisió de no presentar-se a la re-elecció. Aquí teniu les seves paraules textuals:

Declaració institucional del president de la Generalitat de Catalunya

Palau de la Generalitat, 21 de juny de 2006


He acomplert els meus compromisos. Vostès saben que quan dic això estic dient veritat. També els puc dir que, davant de mi mateix, he assolit els objectius que m’havia proposat.

Quan a començaments de l’estiu del 1998 vaig tornar de Roma, vaig acceptar la proposta del meu partit de ser candidat pel PSC a la Generalitat, i aleshores vaig adquirir un compromís múltiple, un compromís basat en una sèrie d’objectius:

En primer lloc, fer possible una alternança del Govern que posés fi a un període monocolor, de domini d’una sola idea de Catalunya, una idea conservadora.

En segon lloc, construir un nou projecte polític amb el conjunt de les esquerres catalanes. Un projecte que havia de tenir , que tingués com a nord la millora de l’autogovern a fons i que havia de tenir com a objectiu també el canvi de les prioritats de la política catalana posant l’accent en les polítiques socials, i això hem fet.

Tercer objectiu, contribuir decisivament a impulsar una nova proposta d’Espanya, d’Espanya plural.

I quart, i evidentment no podria ser d’altra manera, convertir el Partit dels Socialistes de Catalunya en el primer partit del país, objectiu també aconseguit.

Diumenge que ve, farà vuit anys justos que vaig anunciar públicament aquests quatre compromisos. Vuit anys després, doncs, puc passar balanç dels fruits que ha donat aquell compromís, si m’ho permeten:

Ha estat possible l’alternança política a Catalunya. No era una quimera, era una possibilitat real que ha donat fruit. Avui som, des del punt de vista democràtic, un país més normal. Capaç de governar-se des de diferents filosofies, sense que el país es trenqui, sense identificació entre el país i una manera de pensar

Hem millorat a fons el propi autogovern. Per què? Doncs perquè avui tenim un nou Estatut, una nova Llei fonamental, molt millor que la que teníem, molt més sàvia i molt més ambiciosa.

Hem demostrat que són possibles unes altres prioritats de govern. Avui Catalunya té millors polítiques socials, està més a prop de la gent: escoles, barris, sanitat; això és el que han estat els eixos de la nostra política anunciats al principi i acomplerts a data d’avui.

És cert també que hem influït decisivament en l’opció del socialisme espanyol per un aprofundiment federal de l’Estat autonòmic. El camí cap a l’Espanya plural obert per Catalunya és avui imparable i tots els seus pobles, crec, han de rebre els beneficis. Avui el PSC és el primer partit de Catalunya.


Crec, honestament, que si fem balanç es justifica plenament la decisió, madurada de fa temps, els hi haig de dir també sincerament, de no tornar-me a presentar.

He fet el que havia de fer; segurament tot és perfectible, i s’hagués pogut fer en alguns aspectes millor; segurament algunes coses que han passat, millor que no haguessin passat; però això no és el més important.

Hem fet el que havíem de fer, he complert els meus objectius, els he complert com a persona i els hem complert com a partit i els hem complert com a Govern. Ara és l’hora de donar pas a nous equips, a noves persones, a nous lideratges, perquè des del mateix concepte de Catalunya i amb la mateixa ambició despleguin totes les potencialitats del nou marc institucional que representa l’Estatut que acabem d’aprovar i de refrendar com a país.

És un moment de renovació política. Ha arribat el moment de fer-la. I en aquest moment, les meves primeres paraules d’avui,a part de repassar el que ha succeït, que és el que acabo de fer, és d’agraïment als amics, als companys i als ciutadans que han estat prop de mi i amb mi i que m’han fet costat durant tants anys, i que en part avui es poden sentir decebuts. Els hi tinc un agraïment sincer, adolorit si voleu, perquè sé que esperaven una altra cosa. No els havia pogut dir abans, no era el moment de dir-ho, sí de pensar-ho, sí de saber-ho, i per tant, avui, aquestes paraules, només aquestes, les he dir amb pena, amb sentiment, però al mateix temps amb agraïment i amb la convicció que tota aquesta gent, que durant aquests darrers dies gairebé diria m’ha perseguit amablement i carinyosament, entendran perfectament el que estic dient.

Espero que el 2006 passarà a la història, no només pel nou Estatut, sinó també per l’altra gran fita d’aquests anys: la pau al País Basc.

Ahir mateix vaig poder parlar, perquè em van trucar per felicitar-me pel referèndum, amb el President Ibarretxe i amb Josu Jon Imaz. L’esperança és el sentiment dominant que compartim.

Torno amb Catalunya. Amb el nou Estatut, Catalunya obre una nova etapa en la seva història i en el seu autogovern.

La Catalunya del nou Estatut té futur, té un futur obert, sobretot si la governen forces diferents d’aquelles que van impedir la reforma mentre governaven. Això també ho he de dir amb respecte per aquestes altres forces, però amb sinceritat.

La Catalunya del nou Estatut ha de ser governada per una nova generació que sàpiga allunyar el país de la política irritada i del tacticisme que sovint ens ha dominat.

Fa tres anys vaig iniciar el canvi d’idees i persones que Catalunya anhelava des de feia temps. Era ben bé l’hora i feia temps que era hora. Vam obrir les portes de la Generalitat a una fornada d’homes i dones que podien demostrar que Catalunya volia i podia fer-ho millor. I ho hem fet. Doncs bé, ara els vull cedir a aquesta fornada d’homes i dones la responsabilitat plena de construir el futur d’aquest país.

Amb la meva decisió vull passar el testimoni dins mateix de la força política que més va treballar pel canvi, que més ha treballat per l’Estatut i per les polítiques socials d’aquest país. Aquest ha estat i seguirà sent el meu projecte. És l’hora de treballar, amb rigor, amb serenitat, amb complicitats, pel futur de tots.

Penso seguir prenent part d’aquest esforç col·lectiu. És en aquest sentit que demà mateix tractarem amb el President del Govern espanyol sobre el desplegament de l’Estatut aprovat diumenge.

Hem treballat, i molt, per arribar fins aquí. Ara toca seguir-ho fent, continuar, com a govern de Catalunya i no com a plataforma electoral. El Govern com a representant de la voluntat del poble, que té llibertat de donar-se distintes maneres de governar.

Fa tres anys vaig demanar paciència, tenacitat i determinació. Crec que he demostrat tenir-ne. I tenir-ne més enllà dels interessos de partit. Al servei del país.

He procurat fins avui, i així serà fins el darrer dia, fer-me digne de l’honor del càrrec de President de la Generalitat, que el poble em va atorgar, de President de tots els catalans.

Vaig dir, diumenge, també, que tots havíem d’estar a l’alçada del que hem decidit. I mentre sigui President de Catalunya, i també a partir de l’endemà de deixar de ser-ho, seguiré treballant pel que considero com el projecte més digne que aquest país es pot imaginar.

Guanya el sí!

Cens: 5.202.291

Cens escrutat: 5.202.291 (100%)

Abstenció: 2.631.813 (50,59%)

Total votants: 2.570.478 (49,41%)

Vots nuls: 23.046 (0,90%)

Vots vàlids: 2.547.432 (99,10%)


SÍ: 1.882.650 (73,90%)

NO: 528.721 (20,76%)

en blanc: 136.061 (5,34%)

Hoy puede ser un gran día

Avui, poca lletra: la decisió està en mans dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Podreu seguir els avenços de participació i l’escrutini a la pàgina web de la Generalitat. Carles Castro es mulla avui a La Vanguardia dibuixant possibles escenaris de resultats. Pels que encara vulguin trobar arguments recomano set textos apareguts aquests darrers dies. A començar pel Missatge Institucional del President de la Generalitat. Convé llegir amb la mateixa passió amb la que sembla escrit, l’article de l’expresident Pujol publicat a l’AVUI. No us podeu perdre els arguments sobre finançament recollits en l’article de Núria Bosch i Maite Vilalta publicat a l’AVUI. Podeu trobar les meves raons en la crida a votar que em publica en el seu darrer número el setmanari “Tribuna del Baix Llobregat”. És imprescindible llegir l’article del Comte de Sert publicat ahir mateix a El Periódico de Catalunya (aquí el trobareu en versió castellana). I trobo insuperable els motius esgrimits per J.B.Culla utilitzant el simple mecanisme de recollir cites “memorables” dels que porten dos anys oposant-se a l’aprovació de l’Estatut. Per acabar, el magnífic regal en forma d’article de l’escriptor Manuel Rivas publicat ahir mateix a El País.

Res més. O potser sí. Recordar, com ho feia Pepe Montilla en el darrer acte de campanya del PSC, una de les millors cançons de Joan Manuel Serrat: “Hoy puede ser un gran día”.

Hoy puede ser un gran día.
Plantéatelo así,
aprovecharlo o que pase de largo,
depende en parte de ti.

Dale el día libre a la experiencia
para comenzar,
y recíbelo como si fuera
fiesta de guardar.

No consientas que se esfume,
asómate y consume
la vida a granel.
Hoy puede ser un gran día,
duro con él.

Hoy puede ser un gran día
donde todo está por descubrir,
si lo empleas como el último
que te toca vivir.

Saca de paseo a tus instintos
y ventílalos al sol
y no dosifiques los placeres;
si puedes, derróchalos.

Si la rutina te aplasta,
dile que ya basta
de mediocridad.
Hoy puede ser un gran día
date una oportunidad.

Hoy puede ser un gran día
imposible de recuperar,
un ejemplar único,
no lo dejes escapar.

Que todo cuanto te rodea
lo han puesto para ti.
No lo mires desde la ventana
y siéntate al festín.

Pelea por lo que quieres
y no desesperes
si algo no anda bien.
Hoy puede ser un gran día
y mañana también.



ZW núm. 44 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.iri-europe.org/

IRI Europe (The Initiative & Referendum Institute Europe) va ser fundat l’any 2001 i és una institució independent basada en el treball d’un equip plural d’experts. L'IRI vol desenvolupar i impulsar la democràcia directe a través dels referèndums entre els polítics, els mitjans, les ONGs, els acadèmics i els ciutadans, a través de tota Europa. Dedicada a promoure la investigació i oferir serveis diversos, IRI Europe fa difusió i publica cada any un informe de disseny i qualificació que avalua les institucions de democràcia directa a Europa. Bases de dades amb els resultats dels vots I&R, programes de formació i notícies són alguns dels serveis que tenen.

A la seva pàgina ofereixen també la possibilitat d’adquirir la guia Guidebook to Direct Democracy una eina pedagògica i informativa per donar suport a tots aquells que estiguin implicats en processos de democratització a Europa i arreu del món.

Per acabar i vinculat a la bloguesfera, aquests dies es parla de la situació d’Internet en el món, a partir del cas del periodista cubà que demanda lliure accés a Internet per als cubans. El periodista està en vaga de fam des del 31 de gener i, davant d’aquesta situació, moltes organitzacions, entre elles Reporteros sin Fronteras, han demanat al govern cubà que escolti la seva petició o que pugui rebre visites de representants d’altres països. La situació de Cuba se suma a la censura i restriccions de l’ús d’Internet que hi ha a altres països com la Xina, Corea del Nord, Vietnam o els Emirats Àrabs Units. La Xina és potser el país que té el sistema de censura més sofisticat del món a Internet. El govern ha fet grans inversions en crear el que ja es coneix, fent un joc de paraules, com "La Gran Muralla (Firewall) Tallafocs de Xina". L’any 2005 RSF va desplegar una gran pancarta amb els que considerava els quinze països “enemics d’Internet”. Un mapamundi on s’assenyalaven: Aràbia Saudita, Bielorrússia, Birmània, Xina, Corea del Nord, Cuba, Iran, Líbia, Maldives, Nepal, Uzbequistan, Síria, Turkmenistan, Tunísia i Vietnam.

Tot esperant diumenge

Diumenge seran les urnes les que parlin. Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya decidiran si el nostre país tindrà a partir d'ara un millor Estatut o si ens quedarem amb el del 1979. Espero que votin a favor del futur i no donin la raó als que fa dos anys ens neguen qualsevol avenç en l'autogovern. Us convido a reflexionar i a votar. Mentrestant, podeu descarregar un simpàtic vídeo alegòric.

Recta final del referèndum

Ahir vaig assistir al Seminari “Propostes pel socialisme europeu” organitzat per Nou Cicle. Es tracta de debatre un interessantíssim document redactat per Raimon Obiols sobre la situació actual de la Unió Europea, l’incert futur de la Constitució europea, i les perspectives de dinamitzar el socialisme europeu a través d’un debat sobre aquesta qüestió i el necessari reforçament del Partit Socialista Europeu a partir de la possibilitat de l’afiliació individual directa. Com vaig dir en la meva intervenció, els partits, normalment atrapats en la conjuntura del dia a dia, no presten prou atenció als debats sobre les qüestions de fons. Hauríem de crear prou espais de debat ciutadà amb voluntat d’impregnar el debat polític general. La proposta d’Obiols és en aquest sentit molt suggerent.

Recordar el cul-de-sac europeu a partir dels nos de França i Holanda, en els que es trobaven extrems absolutament oposats, ens remet al referèndum de diumenge vinent. Antoni Gutiérrez Díaz, defensor del sí a la Constitució europea en el marc d’un partit d’esquerres que va optar finalment pel no, analitza “Los costes del no” en un interessant article publicat a La Vanguardia. No sembla raonable negar-se a un avenç sols pel fet de considerar-lo insuficient quan l’alternativa és el buit...

Sobre l’Estatut no us hauríeu de perdre els articles de Mercè Sala, Miquel Caminal, Miquel Roca i Javier Pérez Royo (aquí el trobareu en versió catalana).

Com a recordatori del Títol de Drets i deures del nou estatut, Antoni Gutiérrez-Rubí m’envia aquest gif dedicat a l’article 22.



Trobareu especialment interessants les recents entrevistes a José Montilla, José Luis Rodriguez Zapatero i Pasqual Maragall (aquí la trobareu en versió castellana).

L’entrada d’avui del Diari no serà gaire més llarga, ja que he hagut d’anar a El Prat del Llobregat a un acte de campanya i aquesta nit a les 21.30h faig un debat a TV3 i voldria rellegir algunes notes abans d’anar-hi. Però no voldria deixar de comentar algunes enquestes sobre el referèndum aparegudes recentment. La participació estimada se situa entre un 54,5% i un 57%. I el percentatge de SI se situa entre el 68% i el 74%. Espero que el coneixement d’aquestes dades no tingui un efecte desmobilitzador, perquè l’Estatut tindrà més força en la mesura que la participació sigui alta i la victòria del SI sigui àmplia. Més si tenim en compte que el PP ja ha anunciat que portarà el Nou Estatut al Tribunal Constitucional. És per això que cal aprofitar fins al darrer minut aquests dies de campanya que queden. L’Estatut s’ho val.



ZW núm. 43 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Global eGovernment Readiness Report 2005

Dijous passat, dia 8 de juny, va tenir lloc la tercera edició de l’e-Governance Catalonia Forum 2006 amb la participació d’experts entre els quals hi havia el professor Manuel Castells i el director del Oxford Internet Institute, William Dutton. De moment, només es poden consultar les ponències i vídeos de les dues edicions anteriors. Sota el títol, International Workshop on Government, Citizens and Innovation, la jornada va tractar temes com les tendències sobre recerca en l’e-government o la relació d’Internet amb els ciutadans, les empreses i l’Administració, cap a nous models de e-governança.

En aquesta línia, apuntar-vos, l’Informe de Nacions Unides Global eGovernment Readiness Report 2005, sobre el nivell de preparació en e-Government dels diversos països membres (on Espanya perdia 5 llocs des de l’informe anterior, situant-se en el lloc 39, superada també per països iberoamericans com Mèxic, Brasil o Argentina); En relació al document, es manifestava que el canal de relació principal entre govern i ciutadans és el web. Allà, la relació té diferents fases: presència emergent, millorada, interactiva, transaccional i govern en xarxa. Espanya suspenia en les dues últimes fases i, per això, els valors del seu índex de presència web, són molt baixos.

Aquest informe es podria completar amb la visió global de la situació d’Espanya en 2005, en relació a la Societat de la Informació i Internet, que facilitava l’Asociación de Usuarios de Internet recollint a la seva pàgina una sèrie d’articles sobre els temes més rellevants de l’any. I l’estudi, també de Nacions Unides, Digital Governance in Municipalities Worldwide 2005 on s’analitza l’estat de l’e-govern en les capitals de països amb una població online superior als 160.000 ciutadans. Aquí podeu consultar un resum de l’informe.

La campanya pel SÍ pren un fort impuls

Com esperàvem, l’inici de la campanya ha posat les piles a molta gent. El combat del dia 18 de juny apareix clar i diàfan: fem un salt endavant o ens quedem en via morta fent-li un favor al PP. En aquest sentit la nostra campanya no pot ser més clara:



Però abans d’entrar a fons en els temes estatutaris deixeu-me que comenti alguns temes d’actualitat social i esportiva que han commogut molta gent. Esdeveniments com l’ascens del Nàstic a Primera, que ens omple tant d’alegria com el doble triomf del Barça en aquesta temporada o l’agònic manteniment a Primera de l’Espanyol que vaig poder presenciar a l’Estadi de Montjuïc (algú es va sobtar de veure-m’hi sabent que el futbol no m’agrada, i és cert, però com sabia que hi hauria bufetades per anar a Paris i que l’Espanyol no concita tant entusiasme en l’establishment, vaig voler acompanyar la Manuela perquè sabessin que també estàvem amb ells en un moment difícil). O la mort aquesta setmana de Rocío Jurado. La gent que em coneix sap que m’agradava la forma impetuosa de cantar de la Jurado (“como una ola / de fuerza desbocada”). Sé que hi ha gent que haurà trobat desmesurat el tractament informatiu de la seva mort. M’ho deia Enrique Sicilia, el meu conductor, immobilitzat en un llit d’hospital després d’una operació exitosa per canviar-li una pròtesi a la cama. Deia que era impossible trobar un canal de TV on no es parlés del tema. Les activitats de campanya, que no em permeten veure gaire la televisió, m’impedeixen de jutjar-ho. Però no vull deixar de recordar una gran cantant i de recomanar-vos una visita al lloc web que El País Digital ha dedicat a Rocío Jurado.

Com us deia, l’inicia de la campanya ha posat a tothom al seu lloc de combat. El PSC iniciava el seu esforç d’explicació a Manresa, amb un magnífic sopar en el que es van produir les intervencions de l’Alcalde, Josep Camprubí, el nostre Primer Secretari, Pepe Montilla i la del President de la Generalitat que us convido a llegir.

Aquella mateixa tarda a la Llibreria Laie, Isidre Molas (President de la Fundació Rafael Campalans, editora del llibre) i jo mateix com autor del pròleg presentàvem el llibre de Lídia Santos, Laia Bonet i David Fuentes del que reprodueixo aquí sota la seva llampant portada.



Estic molt satisfet del contingut del llibre, fa justícia a la tasca de Lídia Santos, al suport de Laia Bonet i David Fuentes i, sobretot, fa justícia al nou projecte d’Estatut. Us en recomano vivament la lectura. Al temps que us recordo que podeu trobar aquí el text en català del nou Estatut, el texto en castellano del nuevo Estatuto, 10 raons pel SÍ, 10 razones para el SÍ, la guia de lectura del nou Estatut, la guía de lectura del nuevo Estatuto, una anàlisi comparativa entre l’Estatut vigent i el projecte de nou Estatut (powerpoint) i també un estudi comparatiu dels estatuts de 1979 i 2006. Us recomano també rellegir les barbaritats dites pel PP contra l’Estatut perquè trobeu raons sobrades per respondre el dia 18 d’una vegada per totes a la campanya més ignominiosa que Catalunya hagi hagut de patir en tota la seva història. També us recomano visitar la web realitzada per la Fundació Rafael Campalans que explica el sistema de finançament federal recollit a l’Estatut. Podeu seguir la campanya al lloc web del PSC i també als llocs webs dedicats monogràficament a l’Estatut: nouestatut.info i estatuto.info

Sembla que els nostres esforços, així com tots els esforços de tota la gent que està pel SÍ, d’entre els que destaco els de la gent de Estatut, Jo SÍ, semblen que estan produint avenços significatius en termes de mobilització i d’expectatives de participació i de bons resultats. Així es desprèn de l’enquesta publicada avui a La Vanguardia, de la que aquí en trobareu una bona ressenya. Com sempre, l’article del director de l’estudi, Julián Santamaría, dóna pistes molt interessants del que hi ha al darrera dels moviments d’opinió detectats. Personalment crec que convé destacar les següents dades: el 73% votaria SÍ i el 23% votaria NO, la participació s’estima en un 57% (el 1979, havent-se celebrat el referèndum en un dia feiner, va ser del 59%), el 63% opina que el nou Estatut representa una millora important respecte de l’Estatut vigent, i el 33% opina que el PSC és el partit que millor ha actuat al llarg de la negociació sobre l’Estatut, per sobre del 24% que opina que ha estat CiU i del 13% que opina que ha estat ERC. Aquesta darrera dada és congruent amb el 27% que opina que Pasqual Maragall és el lider que ha fet el millor paper en la negociació, per sobre d’Artur Mas que registra un 21%.

Sobre el procés estatutari podeu llegir altres materials d’utilitat com ara la llarga entrevista a José Luis Rodríguez Zapatero publicada entre ahir i avui per El Periódico (aquí podeu trobar-la en versió catalana), l’entrevista a Pepe Montilla publicada avui a El País, i un intent de resumir la brillant intervenció d’Antoni Castells divendres passat davant el Foro Nueva Economía, reconstruïda a partir de notes preses allà mateix que no han estat revisades per l’autor.

També aquesta setmana s’ha produït el debate sobre el estado de la nación, guanyat de forma contundent pel President del Govern d’Espanya, de qui trobareu aquí la intervenció inicial en el debat. Rajoy no sols va perdre sinó que per intentar ocultar la seva derrota en el debat està a punt de trencar tota col·laboració amb el Govern en el difícil intent d’explorar les possibilitats de pau en el País Basc, a partir d’una proposta de resolució que pretenen posar a votació la setmana vinent. Sembla mentida fins a quin punt Rajoy s’ha deixat arrossegar per la dinàmica destructiva de la tripleta Aznar-Acebes-Zaplana, incapaços de pair la derrota del 2004, incapaços de superar els errors d’Iraq i les mentides de les dramàtiques jornades que van seguir a l’11-M, incapaços d’entendre que els espanyols mai no confiaran en un partit que sols desitja que tot siguin desgràcies, que tot vagi malament inclús al preu de frustrar les aspiracions de pau de la societat espanyola.

No hauríeu de passar per alt aquest intel·ligent article de Joaquín Estefanía sobre el tema de la immigració publicat avui mateix a El País-Domingo i l’entrevista a Joseph Stiglitz, premi Nobel d’Economia del 2001 i ex-vicepresident del Banc Mundial, publicada avui a El Periódico (aquí la trobareu en versió castellana) en la que ens recorda que el problema d’Europa no és la flexibilitat i que els països d’Europa amb més èxit van ser els escandinaus que tenen impostos més elevats i tenen alts estàndards de benestar. Espero que Artur Mas hagi llegit aquesta entrevista perquè com està pensant més en les properes eleccions que en altra cosa, en els actes pel SÍ es comporta com si estigués ja en campanya electoral i promet l’eliminació d’impostos com sempre fa la dreta, operació que normalment perjudicant la majoria i servint tant sols als privilegis d’una minoria.

Parlant de privilegis no puc deixar d’escandalitzar-me de les declaracions dels màxims responsables de l’empresa IBERIA que anuncien intencions d’abandonar El Prat com a un dels seus centres operatius. Una companyia que va aprofitar fins al final la seva condició de monopoli, que ha tingut sempre un ajut inestimable d’AENA precisament per això, ara, quan AENA ha posat a la seva disposició la més gran i més moderna terminal de l’aeroport de Madrid-Barajas, diu quelcom així com: “Barcelona, si te he visto, no me acuerdo”. Estic convençut que els Governs de Catalunya i Espanya sabran trobar mecanismes perquè els que han gaudit de privilegis injustificats no malmetin les nostres possibilitats de futur. La lògica indignació del món econòmic català serà el millor estímul perquè s’acabi trobant una solució satisfactòria.

Avui se celebra la segona i definitiva volta de les eleccions presidencials al Perú. Les enquestes apunten a una victòria del candidat socialdemòcrata Alan García, del nostre partit germà APRA però assenyalen també la fortalesa del seu oponent l’ex militar de tendència nacionalista-populista, Ollanta Humala. Si voleu, podreu seguir l’escrutini a l’Oficina Nacional de Procesos Electorales.



ZW núm. 42 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.climatecrisis.net
En aquesta pàgina es promou una campanya de conscienciació sobre el canvi climàtic, on es convida a l’acció i on es poden fer consultes diverses, a més de veure el documental An Inconvenient Truth (Una Veritat Inconvenient) protagonitzat per l’ex-vicepresident d’EE.UU., Al Gore, que situa aquest tema no tant des de l’esfera política sinó com una qüestió ètica i moral que afecta totes les persones. A EE.UU., s’ha creat una associació destinada a desenvolupar una campanya de conscienciació on aniran destinats els drets de la pel·lícula i del llibre, escrit sota el mateix títol. Informació científica, propostes per a l’acció (on et conviden, entre altres coses, a fer un càlcul sobre el nostre impacte, a títol individual, en la contaminació atmosfèrica), notícies, un bloc participatiu, recursos online per descarregar, etc. són algunes de les coses que ofereix aquest web.

A més, la pàgina enllaça amb la iniciativa Participate. Net, amb l’eslògan: Les pel·lícules tenen el poder d’inspirar. Tu tens el poder d’actuar. Participa! un lloc web amb campanyes diverses, fòrums de debat, on cada film participant té la seva pròpia campanya d’acció social relacionada.

Associat a la protecció mundial del planeta, demà dia 5 de juny, se celebra el Dia Mundial del Medi Ambient 2006. Aquest any el tema seleccionat ha estat els Deserts i la Desertificació, amb el lema: No abandonis els deserts! Recalcant la importància de protegir les terres àrides, que cobreixen més del 40% del planeta i on viu una tercera part de la població mundial, la més vulnerable. El PNUMA ha proposat Argel com a ciutat amfitriona de les Nacions Unides d’aquest dia.

Per acabar, dos recursos imprescindibles, directament relacionats amb el medi ambient i la situació actual del planeta. Un recurs curiós que pot ser útil a l’hora de pensar determinades campanyes o simplement per obtenir informació: Worldometers, un comptador que ofereix tota mena de xifres i estadístiques en temps real, en relació a temes diversos que ajuden a tenir una idea detallada de la situació mundial a nivell numèric. Impressionant!

L’altre, per a tots aquells qui tingueu interès en el vídeo art i els documentals independents amb temàtica social: l’Observatori de Vídeo No Identificat (OVNI) que ha presentat aquests dies (del 30 de maig fins al 4 de juny) la seva programació 2006 “El Somni Colonial-Zones Autònomes”.