Ensenyem-li una tarja vermella al PP!
Com cada cap de setmana em costa molt decidir per on començar. Què és més important? L’exigència d’un aeroport de primer nivell gestionat des d’aquí? Analitzar el quart aniversari de la guerra d’Iraq? Celebrar el 50è aniversari del procés d’unitat europea? Repassar l’actualitat política catalana? El judici de l’11-M? Parlar de les eleccions presidencials franceses, de l’evolució de la Xina o de la situació a l’Orient Mitjà? Però els tres darrers dies de la setmana s’ha produït un fet d’una extraordinària gravetat que ho capgira tot: el Partit Popular ha decidit aixecar la bandera del boicot al grup Prisa, en represàlia, diuen, per unes afirmacions del seu propietari, Jesús de Polanco, en la Junta d’Accionistes de Prisa.
Anem a pams. Aquí teniu les afirmacions de Jesús de Polanco en les que critica al PP per algunes actituds extremistes d’aquesta formació política. Per cert, Polanco també explica com s’enfada el PSOE quan considera que des dels mitjans del grup Prisa se’l critica injustament. Davant d’aquesta informació, Rajoy pren la decisió de declarar la guerra al grup Prisa si Polanco no rectifica. Aquí trobareu els editorials del diari El País de dissabte i de diumenge, així com un reportatge sobre l’anterior ofensiva del PP contra el grup Prisa quan Aznar era president del Govern, quan van intentar empresonar Jesús de Polanco.
L’actitud del PP posa de relleu fins a quin punt la deriva autoritària de la seva direcció, la banda dels quatre (Aznar, Acebes, Zaplana i Rajoy), està guiant-lo cap a l’extremisme. Volen tornar al govern per assegurar que tots els mitjans de comunicació públics actuïn com Telemadrid i per condicionar la llibertat d’expressió dels mitjans de comunicació privats. Si el PP arribés al govern sense haver canviat aquesta orientació, la qualitat de la nostra democràcia se’n ressentirà greument. Per tant, proposo que els ensenyem una tarja vermella com la que veureu aquí baix.
Els motius d’alarma sobre l’orientació política de l’actual direcció del PP no tenen a veure tant sols amb el seu peculiar concepte de llibertat d’expressió. És la seva estratègia d’erosió del govern Zapatero, trencant el consens sobre la lluita antiterrorista, desprestigiant les institucions, creant alarmisme sobre la unitat d’Espanya, utilitzant la seva capacitat de bloqueig institucional per obtenir avantatges polítics, etc. Etc. Trobareu aquestes qüestions en els articles de Javier Pérez Royo, Gregorio Morán, Antoni Segura, Javier Pradera, Josep Ramoneda i Enric Sopena, i en l’editorial d’El País de dimecres passat.
També val la pena recordar l’esperpèntica posició d’Aznar sobre la guerra d’Iraq que fa burla dels ciutadans dient que en el moment de prendre la decisió de donar-hi suport no sabia coses que sap ara però apuntant que hagués actuat igual. Sobre el quart aniversari d’aquesta guerra podeu llegir els articles de Felipe González, Andrés Ortega, i del diputat del PP López-Medel. Així com una interessant reflexió de David Miró sobre la importància de demanar disculpes quan es cometen errors.
La guerra d’Iraq va comportar l’atemptat de 11-M. I tres anys després s’està celebrant el judici. Val la pena llegir l’article d’Ernesto Ekáizer i l’editorial de La Vanguardia de dijous passat.
La crònica judicial no estaria complerta sense una referència a la decisió de la Fiscalia sobre Arnaldo Otegui en el procés que tenia obert davant l’Audiència Nacional per un presumpte delicte d’apologia del terrorisme. Resulta especialment esclaridor l’article al respecte d’Ernesto Ekáizer.
Avui El País publica una interessant enquesta de l’Instituto OPINA segons la qual el PSOE tornaria a guanyar en unes eleccions generals amb un 42% dels vots, tot i que l’electorat del PP està molt mobilitzat, un 38,5% dels vots. La valoració de Rajoy és pèssima (3,5) i un 66,9% dels enquestats rebutja l’estratègia d’oposició del PP. Un 64,7% rebutja la convocatòria de manifestacions contra Zapatero. Un 54,9% creu que el PP és qui aporta més crispació, mentre un 20,2% pensa que la responsabilitat és del govern. Destaca una dada molt rellevant, el 48,4% dels enquestats creu que el govern hauria d’intentar tornar a dialogar amb ETA, contra un 39,2% que no ho vol. Un 60,4% no creu que la unitat d’Espanya estigui en perill, mentre un 33,2% sí que ho pensa.
A Catalunya la principal notícia de la setmana ha estat la celebració d’un acte multitudinari a l’auditori d’IESE en el que la societat civil i molt especialment el món econòmic català reclamava una política decidida que assegurés la competitivitat de l’aeroport de Barcelona i que aquesta infraestructura es gestionés des d’aquí. L’acte va comptar amb les intervencions dels catedràtics Germà Bel, Andreu Mas-Colell i Pedro Nueno. Sobre aquesta qüestió podeu llegir els articles de Joan Rosell i Miquel Valls, Anton Costas i Joan Clavera, així com l’editorial de La Vanguardia de divendres passat.
No us podeu perdre la intervenció de José Montilla en l’acte de presentació de les candidatures gironines del PSC celebrat ahir a Girona. Avui el Diari de Girona publica una important entrevista al President de la Generalitat. També trobareu interessants els articles de Joan Manuel Perdigó, Jordi Sánchez i Jaume Bosch.
La política catalana ve marcada per una bona valoració de la gestió del govern de la Generalitat i per l’intent de CiU de tornar a tensionar el debat polític al voltant de l’Estatut. Qualsevol valoració objectiva que es faci ha de reconèixer que el Govern de la Generalitat està desplegant l’Estatut amb celeritat, i resulta sorprenent que CiU exigeixi ara la solució immediata de problemes que s’arrosseguen del seu període de govern. Ells van trigar 23 anys a desplegar l’Estatut de 1979, i no van acabar de fer-ho. I problemes com ara els de rodalies i el de la participació de la Generalitat en la gestió de l’aeroport de Barcelona-El Prat venen de lluny, i serà precisament el Govern Montilla el que els resoldrà, però no té sentit que sigui precisament CiU qui avui exigeixi presses.
Certament, l’eventualitat d’una Sentència del Tribunal Constitucional que fos adversa en el sentit d’anul·lar o reduir el potencial de major autogovern contingut en l’Estatut de Catalunya introdueix elements de preocupació. Sóc dels que es neguen a situar-se en el pitjor dels escenaris abans d’hora. Això sols ajuda als enemics de l’Estatut i als que volguessin alentir el seu desplegament. El Govern de Catalunya ha de treballar utilitzant tots els mecanismes al seu abast per tal que el Tribunal Constitucional avali la plena constitucionalitat de l’Estatut, de la que estem absolutament convençuts. Qualsevol altra posició és inútil i fins i tot contraproduent.
Avui s’han fet públiques unes declaracions de Xavier Vendrell, Secretari d’Organització d’ERC en les que diu que en l’escenari d’una Sentència negativa, ERC oferiria a CiU el Govern de Catalunya si Artur Mas es comprometés a convocar un referèndum d’autodeterminació. No fa encara quatre mesos, PSC, ERC i ICV-EUiA varem subscriure un acord de govern en el que ens comprometíem a desenvolupar plenament el nou Estatut. I això és el que farem. Nosaltres no trencarem aquest acord. Ho torno a dir, especular sobre una Sentència que no sabem ni tant sols quan es produirà és absurd. I sobre l’autodeterminació, la nostra posició és ben coneguda. La trobareu, per exemple, en aquest article meu publicat a La Vanguardia. Si la Sentència del Tribunal Constitucional deixés sense efectes algun avenç significatiu, correspondria als polítics trobar mecanismes per obtenir-lo per altres mitjans amb ple respecte a les regles del joc. Que ningú no compti amb nosaltres per abocar Catalunya a un carreró sense sortida o a un perillós aventurerisme. No és el que volen la immensa majoria dels ciutadans i les ciutadanes del nostre país.
Afortunadament el soroll de la política no sembla alterar la salut de l’economia catalana, que l’any 2006 va créixer un 3,9%, mentre el creixement de la construcció s’estava desaccelerant. Ho explicava ahir La Vanguardia, que també atorgava un merescut semàfor verd al Conseller d’Economia, Antoni Castells.
Sobre el 50è aniversari de la Unió Europea, podeu llegir els articles de Javier Solana, Jeremy Rifkin i Andrés Ortega.
Us recomano la lectura de l’avanç editorial del llibre d’Eugenio Bregolat sobre la Xina, l’article de George Soros sobre el nou error de Bush a l’Orient Mitjà i l’article de Cesáreo Rodríguez Aguilera sobre les eleccions presidencials franceses. Per cert, Antoni Gutiérrez em comenta que és interessant visitar aquest joc interactiu de Le Monde on es veu l’itinerari que tot candidat ha de recórrer.
ZW núm. 78 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
http://www.the2020vision.org.uk/
Una iniciativa impulsada pels líders del partit laborista del Regne Unit amb l’objectiu d’oferir un espai interactiu que serveixi de base per impulsar el debat sobre la regeneració de la política progressista en un futur, d’una manera oberta i compartida. A través d’aquesta pàgina, els usuaris poden accedir als discursos, als articles, documents d’interès i blogs sobre qüestions diverses que formen part del dia a dia del Parlament Britànic.
L’objectiu és treballar conjuntament sobre la nova visió i les noves polítiques que han de definir l’acció futura per fer front als reptes que es presenten. “The 2020 Vision” espera implicar la comunitat online como una eina eficaç per l’activisme i la mobilització, intentant fer arrribar aquest gran debat a tots els ciutadans. The Vision 2020 es va configurant com un exemple de plataforma que utilitza les tecnologies del Web 2.0 al servei de la política i la mobilització ciutadana. Enten que la renovació progressista ha de projectar-se en el futur (deu anys o més) i promou el desenvolupament d’idees i polítiques que puguin contribuir a aquesta regeneració.
També en l’àmbit progressista, un dels think tanks més coneguts en el Regne Unit és Demos, que es dedica a analitzar el canvi social i polític, destacant la importància de la innovació i la formació en les organitzacions com a base per al canvi. Ajuda els seus socis a generar i comunicar noves idees que puguin donar resposta als desafiaments emergents de la política. Es declara una iniciativa independent que genera debats i discussions que condueixin a un canvi real. Per comunicar les seves idees, utilitza els mitjans de comunicació, els esdeveniments públics, els tallers i les publicacions que es poden descarregar lliurement des de la seva pàgina.
ZV (Zona Vídeo). Blip.TV és una altra de les iniciatives de vídeoblog que podem trobar a Internet i que ofereix allotjament gratuït per emmagatzemar vídeos, a més de poder configurar-lo en el nostre blog, fer una còpia, etc. El diari “vlogs en su tinta” explica detalladament què ofereix aquest espai i com podem pujar un vídeo, entre altres coses. Aquesta plataforma és utilitzada per exemple per molts col·lectius activistes que volen fer difusió de les seves reivindicacions. És el cas de Ariadna Pi que el passat dijous es manifestava en la Torre Agbar de Barcelona, sota el lema “Què passa? Què no tenim casa” i que forma part del moviment per una vivenda digna que ahir dissabte va convocar una nova manifestació a nivell estatal. Aquí teniu alguns dels vídeos a YouTube de Madrid i Barcelona de l’edició anterior.
Anem a pams. Aquí teniu les afirmacions de Jesús de Polanco en les que critica al PP per algunes actituds extremistes d’aquesta formació política. Per cert, Polanco també explica com s’enfada el PSOE quan considera que des dels mitjans del grup Prisa se’l critica injustament. Davant d’aquesta informació, Rajoy pren la decisió de declarar la guerra al grup Prisa si Polanco no rectifica. Aquí trobareu els editorials del diari El País de dissabte i de diumenge, així com un reportatge sobre l’anterior ofensiva del PP contra el grup Prisa quan Aznar era president del Govern, quan van intentar empresonar Jesús de Polanco.
L’actitud del PP posa de relleu fins a quin punt la deriva autoritària de la seva direcció, la banda dels quatre (Aznar, Acebes, Zaplana i Rajoy), està guiant-lo cap a l’extremisme. Volen tornar al govern per assegurar que tots els mitjans de comunicació públics actuïn com Telemadrid i per condicionar la llibertat d’expressió dels mitjans de comunicació privats. Si el PP arribés al govern sense haver canviat aquesta orientació, la qualitat de la nostra democràcia se’n ressentirà greument. Per tant, proposo que els ensenyem una tarja vermella com la que veureu aquí baix.
Els motius d’alarma sobre l’orientació política de l’actual direcció del PP no tenen a veure tant sols amb el seu peculiar concepte de llibertat d’expressió. És la seva estratègia d’erosió del govern Zapatero, trencant el consens sobre la lluita antiterrorista, desprestigiant les institucions, creant alarmisme sobre la unitat d’Espanya, utilitzant la seva capacitat de bloqueig institucional per obtenir avantatges polítics, etc. Etc. Trobareu aquestes qüestions en els articles de Javier Pérez Royo, Gregorio Morán, Antoni Segura, Javier Pradera, Josep Ramoneda i Enric Sopena, i en l’editorial d’El País de dimecres passat.
També val la pena recordar l’esperpèntica posició d’Aznar sobre la guerra d’Iraq que fa burla dels ciutadans dient que en el moment de prendre la decisió de donar-hi suport no sabia coses que sap ara però apuntant que hagués actuat igual. Sobre el quart aniversari d’aquesta guerra podeu llegir els articles de Felipe González, Andrés Ortega, i del diputat del PP López-Medel. Així com una interessant reflexió de David Miró sobre la importància de demanar disculpes quan es cometen errors.
La guerra d’Iraq va comportar l’atemptat de 11-M. I tres anys després s’està celebrant el judici. Val la pena llegir l’article d’Ernesto Ekáizer i l’editorial de La Vanguardia de dijous passat.
La crònica judicial no estaria complerta sense una referència a la decisió de la Fiscalia sobre Arnaldo Otegui en el procés que tenia obert davant l’Audiència Nacional per un presumpte delicte d’apologia del terrorisme. Resulta especialment esclaridor l’article al respecte d’Ernesto Ekáizer.
Avui El País publica una interessant enquesta de l’Instituto OPINA segons la qual el PSOE tornaria a guanyar en unes eleccions generals amb un 42% dels vots, tot i que l’electorat del PP està molt mobilitzat, un 38,5% dels vots. La valoració de Rajoy és pèssima (3,5) i un 66,9% dels enquestats rebutja l’estratègia d’oposició del PP. Un 64,7% rebutja la convocatòria de manifestacions contra Zapatero. Un 54,9% creu que el PP és qui aporta més crispació, mentre un 20,2% pensa que la responsabilitat és del govern. Destaca una dada molt rellevant, el 48,4% dels enquestats creu que el govern hauria d’intentar tornar a dialogar amb ETA, contra un 39,2% que no ho vol. Un 60,4% no creu que la unitat d’Espanya estigui en perill, mentre un 33,2% sí que ho pensa.
A Catalunya la principal notícia de la setmana ha estat la celebració d’un acte multitudinari a l’auditori d’IESE en el que la societat civil i molt especialment el món econòmic català reclamava una política decidida que assegurés la competitivitat de l’aeroport de Barcelona i que aquesta infraestructura es gestionés des d’aquí. L’acte va comptar amb les intervencions dels catedràtics Germà Bel, Andreu Mas-Colell i Pedro Nueno. Sobre aquesta qüestió podeu llegir els articles de Joan Rosell i Miquel Valls, Anton Costas i Joan Clavera, així com l’editorial de La Vanguardia de divendres passat.
No us podeu perdre la intervenció de José Montilla en l’acte de presentació de les candidatures gironines del PSC celebrat ahir a Girona. Avui el Diari de Girona publica una important entrevista al President de la Generalitat. També trobareu interessants els articles de Joan Manuel Perdigó, Jordi Sánchez i Jaume Bosch.
La política catalana ve marcada per una bona valoració de la gestió del govern de la Generalitat i per l’intent de CiU de tornar a tensionar el debat polític al voltant de l’Estatut. Qualsevol valoració objectiva que es faci ha de reconèixer que el Govern de la Generalitat està desplegant l’Estatut amb celeritat, i resulta sorprenent que CiU exigeixi ara la solució immediata de problemes que s’arrosseguen del seu període de govern. Ells van trigar 23 anys a desplegar l’Estatut de 1979, i no van acabar de fer-ho. I problemes com ara els de rodalies i el de la participació de la Generalitat en la gestió de l’aeroport de Barcelona-El Prat venen de lluny, i serà precisament el Govern Montilla el que els resoldrà, però no té sentit que sigui precisament CiU qui avui exigeixi presses.
Certament, l’eventualitat d’una Sentència del Tribunal Constitucional que fos adversa en el sentit d’anul·lar o reduir el potencial de major autogovern contingut en l’Estatut de Catalunya introdueix elements de preocupació. Sóc dels que es neguen a situar-se en el pitjor dels escenaris abans d’hora. Això sols ajuda als enemics de l’Estatut i als que volguessin alentir el seu desplegament. El Govern de Catalunya ha de treballar utilitzant tots els mecanismes al seu abast per tal que el Tribunal Constitucional avali la plena constitucionalitat de l’Estatut, de la que estem absolutament convençuts. Qualsevol altra posició és inútil i fins i tot contraproduent.
Avui s’han fet públiques unes declaracions de Xavier Vendrell, Secretari d’Organització d’ERC en les que diu que en l’escenari d’una Sentència negativa, ERC oferiria a CiU el Govern de Catalunya si Artur Mas es comprometés a convocar un referèndum d’autodeterminació. No fa encara quatre mesos, PSC, ERC i ICV-EUiA varem subscriure un acord de govern en el que ens comprometíem a desenvolupar plenament el nou Estatut. I això és el que farem. Nosaltres no trencarem aquest acord. Ho torno a dir, especular sobre una Sentència que no sabem ni tant sols quan es produirà és absurd. I sobre l’autodeterminació, la nostra posició és ben coneguda. La trobareu, per exemple, en aquest article meu publicat a La Vanguardia. Si la Sentència del Tribunal Constitucional deixés sense efectes algun avenç significatiu, correspondria als polítics trobar mecanismes per obtenir-lo per altres mitjans amb ple respecte a les regles del joc. Que ningú no compti amb nosaltres per abocar Catalunya a un carreró sense sortida o a un perillós aventurerisme. No és el que volen la immensa majoria dels ciutadans i les ciutadanes del nostre país.
Afortunadament el soroll de la política no sembla alterar la salut de l’economia catalana, que l’any 2006 va créixer un 3,9%, mentre el creixement de la construcció s’estava desaccelerant. Ho explicava ahir La Vanguardia, que també atorgava un merescut semàfor verd al Conseller d’Economia, Antoni Castells.
Sobre el 50è aniversari de la Unió Europea, podeu llegir els articles de Javier Solana, Jeremy Rifkin i Andrés Ortega.
Us recomano la lectura de l’avanç editorial del llibre d’Eugenio Bregolat sobre la Xina, l’article de George Soros sobre el nou error de Bush a l’Orient Mitjà i l’article de Cesáreo Rodríguez Aguilera sobre les eleccions presidencials franceses. Per cert, Antoni Gutiérrez em comenta que és interessant visitar aquest joc interactiu de Le Monde on es veu l’itinerari que tot candidat ha de recórrer.
ZW núm. 78 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
http://www.the2020vision.org.uk/
Una iniciativa impulsada pels líders del partit laborista del Regne Unit amb l’objectiu d’oferir un espai interactiu que serveixi de base per impulsar el debat sobre la regeneració de la política progressista en un futur, d’una manera oberta i compartida. A través d’aquesta pàgina, els usuaris poden accedir als discursos, als articles, documents d’interès i blogs sobre qüestions diverses que formen part del dia a dia del Parlament Britànic.
L’objectiu és treballar conjuntament sobre la nova visió i les noves polítiques que han de definir l’acció futura per fer front als reptes que es presenten. “The 2020 Vision” espera implicar la comunitat online como una eina eficaç per l’activisme i la mobilització, intentant fer arrribar aquest gran debat a tots els ciutadans. The Vision 2020 es va configurant com un exemple de plataforma que utilitza les tecnologies del Web 2.0 al servei de la política i la mobilització ciutadana. Enten que la renovació progressista ha de projectar-se en el futur (deu anys o més) i promou el desenvolupament d’idees i polítiques que puguin contribuir a aquesta regeneració.
També en l’àmbit progressista, un dels think tanks més coneguts en el Regne Unit és Demos, que es dedica a analitzar el canvi social i polític, destacant la importància de la innovació i la formació en les organitzacions com a base per al canvi. Ajuda els seus socis a generar i comunicar noves idees que puguin donar resposta als desafiaments emergents de la política. Es declara una iniciativa independent que genera debats i discussions que condueixin a un canvi real. Per comunicar les seves idees, utilitza els mitjans de comunicació, els esdeveniments públics, els tallers i les publicacions que es poden descarregar lliurement des de la seva pàgina.
ZV (Zona Vídeo). Blip.TV és una altra de les iniciatives de vídeoblog que podem trobar a Internet i que ofereix allotjament gratuït per emmagatzemar vídeos, a més de poder configurar-lo en el nostre blog, fer una còpia, etc. El diari “vlogs en su tinta” explica detalladament què ofereix aquest espai i com podem pujar un vídeo, entre altres coses. Aquesta plataforma és utilitzada per exemple per molts col·lectius activistes que volen fer difusió de les seves reivindicacions. És el cas de Ariadna Pi que el passat dijous es manifestava en la Torre Agbar de Barcelona, sota el lema “Què passa? Què no tenim casa” i que forma part del moviment per una vivenda digna que ahir dissabte va convocar una nova manifestació a nivell estatal. Aquí teniu alguns dels vídeos a YouTube de Madrid i Barcelona de l’edició anterior.
versión castellana
<< Inici