Obvietats gens òbvies

Quan cada setmana em poso a escriure el diari, me’n adono fins a quin punt de vegades nedo contracorrent. Per exemple, aquesta setmana. Si es repassen els diaris des de diumenge passat ningú no diria que la notícia més important de la setmana ha estat l’aprovació del Pla de Govern 2007-2010. En canvi, jo sí ho crec. En primer lloc, perquè és el full de ruta del govern de Catalunya i, en segon lloc, perquè serà una magnífica guia per avaluar la seva tasca quan acabi la legislatura. D’aquí a quatre anys, Artur. Ho dic perquè després de veure l’estat d’ansietat que produeix al líder de l’oposició la celebració dels cent primers dies de govern, no puc ni imaginar com estarà d’aquí a quatre anys... Com sostinc que el Pla de Govern és el més important, us convido a estudiar-lo en el lloc web de la Generalitat, on hi trobareu, a més, els enllaços per conèixer altres documents rellevants des del punt de vista de l’actuació del Govern de Catalunya. Com també penso que en la política espanyola el més important ha estat l’aprovació de la Llei orgànica per a la igualtat efectiva de dones i homes, i potser no és aquesta la percepció majoritària. Una llei aprovada amb l’abstenció del PP, és clar. Aquí podeu llegir la intervenció que va fer el President Zapatero dijous al Congrés dels Diputats un cop aprovada la llei.

Repassant la premsa de la setmana també destaca una “notícia” ben recent. La Vanguardia destacava divendres en portada determinades al·legacions contingudes en l’escrit que l’advocat de l’Estat va presentar al Tribunal Constitucional el passat mes de novembre en defensa de la constitucionalitat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i refutant els arguments del recurs presentat pel Partit Popular contra el nostre Estatut. Quan es va presentar aquest escrit, repeteixo, el passat mes de novembre, no va provocar ni soroll ni reaccions. Però aquesta setmana quan La Vanguardia n’ha destacat determinats extrems i ha deduït de tot plegat que el Govern d’Espanya estaria optant per una interpretació a la baixa del nou Estatut, la polèmica s’ha desfermat. El mateix dia que La Vanguardia es feia ressò d’aquesta “notícia”, el mateix diari publicava un article meu, amb el títol, “Catalanismo exigente”, en el que assenyalo com crec que caldria defensar els interessos de l’autogovern de Catalunya en l’avinentesa d’una sentència que limités les aspiracions contingudes en el nou Estatut i la meva convicció que això en cap cas ens hauria de portar a desertar del combat per una Espanya plural o federal. Llegiu-lo si us plau perquè crec que toca el moll de l’os del debat sobre el present i el futur del catalanisme.

La polèmica sobre aquest escrit de l’advocat de l’Estat ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre l’actitud del Govern d’Espanya envers l’Estatut. I no hi ha més remei que tornar a subratllar obvietats. Obvietat número 1, l’Estatut ha estat possible perquè a Espanya hi ha un govern socialista presidit per Zapatero. Obvietat número 2, si la Sentència del Tribunal Constitucional considerés que determinats aspectes de l’Estatut no s’ajusten a la Constitució això suposaria un cop molt fort pel govern Zapatero ja que el Partit Popular veuria refrendades les seves tesis pel màxim intèrpret de la Constitució espanyola. Obvietat número 3, el Govern de l’Estat està col·laborant amb la màxima celeritat en el desplegament de l’Estatut com ho demostren la constitució de la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat, la constitució de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat, el nomenament dels representants de l’Estat a la Comissió d’Infraestructures, el compromís de negociar els criteris de càlcul de les inversions d’infraestructures de cara als propers exercicis contingut en els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2007 (incloent la previsió de compensar en els propers anys la partida inclosa en aquest exercici si dels criteris de càlcul que s’acordin se’n desprengués una desviació), i l’acord per modificar la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional per permetre que les Comunitats Autònomes puguin presentar candidats al Tribunal a través del Senat. Obvietat número 4, el desplegament del nou Estatut requerirà temps (i d’això n’hauria de ser especialment conscient Artur Mas ja que CiU va trigar 23 anys en desplegar l’Estatut de 1979 i no va aconseguir-ho totalment). Obvietat número 5, el procés de desplegament toparà amb les dificultats inherents a tota negociació que implica una important redistribució de poder i de diners. Obvietat número 6, si el PP tornés a governar Espanya abans que el desplegament estatutari hagués agafat un bon ritme, les possibilitats obertes pel nou Estatut quedarien dràsticament malmeses. Disculpeu l’acumulació d’obvietats, però de vegades el dia a dia ens fa perdre la perspectiva, és a dir, els arbres no deixen veure el bosc.

No voldria minimitzar la dificultat del procés de desplegament de l’Estatut ni les incògnites obertes en funció de quina pugui ser la decisió del Tribunal Constitucional (que no sabem quan es produirà), però sí vull destacar la inutilitat de situar-nos de forma anticipada en escenaris gens favorables. Amb això sols estaríem donant arguments als que diuen que caldria esperar a la sentència abans de fer res (oblidant que l’Estatut és una llei plenament vigent) o als que puguin no tenir massa pressa en desplegar-lo i ens instal·laríem en una lamentació eixorca. En aquesta línia destaca l’actitud de CiU que sembla gairebé desitjar que la cosa acabi malament com aquell jugador que voldria que es tornessin a repartir les cartes perquè les que té a la mà no són molt dolentes. CiU sembla pensar que com a la passada legislatura sols el procés d’elaboració de l’Estatut li va proporcionar un protagonisme difícil d’aconseguir des de l’oposició, en aquesta legislatura sols un fracàs de l’Estatut li proporcionaria oxigen. Així, CiU sembla haver-se apuntat a la vella tesi segons la qual “cuanto peor, mejor”. En el fons CiU pensa que sols des del nacionalisme conservador es poden defensar els interessos de Catalunya. Si així fos, com s’explicaria que la reforma de l’Estatut sols s’ha produït quan ells han passat a l’oposició? En fi, espero que Artur Mas, investit de profeta del desastre, no traslladi als catalans ni la seva frustració personal ni el seu fracàs polític. Quan el sento dir allò de “no poden tocar ni una coma” penso que no sols és un pèssim exemple de pedagogia política i democràtica, sinó que recordo les seves exigències irrenunciables al dret d’autodeterminació o al concert econòmic.

Sobre aquesta actitud de CiU, podeu llegir l’article que Assumpta Roura ha escrit a La Voz de Galicia i al Diari de León (i no sé si a altres mitjans de la premsa regional espanyola). Sobre els cent dies de govern, no podeu passar per alt la reflexió d’Antoni Puigverd a La Vanguardia ni l’article de Jaume Oliveras publicat a El Punt. També és d’obligada lectura l’entrevista a Antoni Castells publicada al diari avui mateix al diari Avui. Abans de canviar d’escenari polític, aquí trobareu el decàleg municipalista amb el que Celestino Corbacho va cloure la III Convenció municipal del PSC.

Es compleixen aquests dies quatre anys de la invasió d’Iraq. Ningú ja no dubta que va ser un immens error, que no sols no ha solucionat cap problema, sinó que n’ha creat d’altres i n’ha agreujat alguns dels que ja existien. Inclús semblen començar a acceptar-ho els seus màxims responsables: Bush, Blair i Aznar. A Espanya, com ha quedat demostrat en el judici dels atemptats de l’11-M, la participació en la guerra d’Iraq va portar a Madrid el terrorisme jihadista que va produir 191 morts. No m’estranya que el PP no vulgui recordar la seva responsabilitat o que digui que la guerra d’Iraq és una cosa del passat. Sembla com si volguessin oblidar que és una guerra que produeix encara desenes de morts diàries i que ha impulsat i ha donat cobertura als sectors més extremistes del món musulmà. En un article publicat avui a La Vanguardia, Tomàs Alcoverro ens recorda aquella fatídica nit en que va començar la guerra i el caos que ha desfermat, i en el mateix diari Xavier Batalla qualifica d’error històric la decisió de l’administració Bush.

Seguint en el capítol internacional, cal llegir l’article del Ministre espanyol d’Afers exteriors Miguel Angel Moratinos sobre el Sàhara i la reflexió de Xavier Vidal-Folch sobre el cost de no tenir una Constitució europea. Encara és hora que aquells que demanaven alegrement el vot negatiu a la Constitució, dient que llavors s’obriria el camí cap a una de millor, reconeguin el seu lamentable error de càlcul. No us podeu perdre la declaració de comiat del President Chirac disponible en vídeo a YouTube. La millor frase: “Sigueu intransigents amb l’extremisme, el racisme, l’antisemitisme o el rebuig de l’altre” (no he estat mai admirador de Chirac, però ja m’agradaria que els dirigents de la dreta espanyola fossin així de clars). La campanya francesa es complica pel creixement inesperat de les possibilitats de François Bayrou, candidat liberal de la UDF, que se situa molt a prop de Ségolène Royal. Trobareu interessant el manifest de suport a la candidata socialista publicat a Le Nouvel Observateur el passat 1 de març.

Finalment, no puc defugir-ho, cal que parli una mica del PP. Ahir, manifestació a Navarra. Segueix l’estratègia del PP de crear por manipulant els fets, de culpar de tot el govern Zapatero per erigir-se després en salvador de la pàtria. Afortunadament s’ha fet ja evident que el problema no era ni eta, ni De Juana, ni l’Estatut, ni Navarra. El problema és que el PP vol fer caure Zapatero per tronar al govern tan aviat com pugui fent el que calgui per aconseguir-ho. Ho posa de manifest aquest acudit de Peridis publicat a El País.



Per no haver d’allargar innecessàriament el meu text, transcric un fragment de la entrevista al nou Ministre de Justícia publicada avui a El País i us suggereixo la lectura de diversos articles que analitzen la qüestió des de diversos punts de vista.

Diu Mariano Bermejo: “Tenemos un gran partido, el Partido Popular, que tiene capacidad para gobernar este país y que lo hará en algún momento, espero yo que muy tarde, pero ese partido está ahora mismo dirigido por un grupo de frustrados, de gente que ha sufrido una enorme frustración. Esta descripción no tiene un átomo de sentido peyorativo o acritud. Se pierden unas elecciones en las que hay unas expectativas de ganarlas. Se pierden porque se han cometido errores gravísimos. No nos confundamos: hay un enfrentamiento con la mayoría de los españoles a raíz del apoyo del Gobierno del Partido Popular a la guerra de Irak. Hay un atentado por parte de un grupo terrorista internacional y hay una gestión pésima de esa crisis que hemos visto adónde condujo. En este marco, hay un grupo de personas que se derrumban, se caen, y que no son capaces de superar el trauma de frustración. No sólo eso: se lo transmiten a la estructura del partido y la convierten en su estrategia. Y se lanzan por un camino enloquecido, en una escalada de confusión, de crispación, animando un ataque brutal contra las instituciones. Aquí está el problema”.

Sobre la manipulació del cas De Juana podeu llegir els articles de Alfonso S. Palomares publicat a El Periódico de Catalunya i de Remei Margarit publicat a La Vanguardia. Sobre la manipulació del sentiment patriòtic podeu llegir els articles de Luis Yáñez i Josep Ramoneda publicats a El País. Sobre la manipulació del debat sobre Navarra podeu llegir l’article d’Antonio Franco publicat a El Periódico de Catalunya. Sobre les arrels falangistes de l’actual estratègia del PP podeu llegir l’article de David González publicat a l’Avui. Sobre l’estratègia general del PP podeu llegir l’article d’Ernesto Ekáizer publicat a El País i l’article de Joan Tapia publicat a El Periódico de Catalunya. Sobre la temptació cabdillista de Rajoy podeu llegir els articles de Josep Ramoneda i José Maria Ridao publicats a El País.



ZW núm. 77 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://change.org

Què t’agradaria canviar en el món? Amb aquesta pregunta es presenta la iniciativa a la xarxa: Change.org. La idea és poder contestar per un mateix i després passar a l’acció. Change.org funciona de manera semblant a la comunitat Facebook.com, on els usuaris que comparteixen una mateixa causa poden associar-se entre ells per impulsar un canvi, dissenyar una acció concreta, buscar suport per al seu projecte, etc. Des de la pàgina, s’ofereix l’opció de realitzar un tour guiat (en anglès) que ens va mostrant totes les possibilitats i ens explica els diferents apartats que anem trobant.

Dintre de cada grup temàtic, els usuaris poden tenir accés a fotos, vídeos i informació, així com a enllaços a diferents ONG. Els usuaris poden votar sobre els temes que prefereixin, de manera que es va visualitzant a quines causes es dóna més importància. El creador d’aquesta xarxa social a Internet, Ben Rattray, creu que Change.org serà un èxit al permetre el contacte directe entre ciutadans amb inquietuds similars (un dels fonaments del Web 2.0). "Facilitem el diàleg i la col·laboració, permetent a la gent participar de maneres que mai abans havien estat possibles."

En el context de les eleccions presidencials americanes i de les comunitats que donen el seu suport als diferents candidats, aquesta utilitat social de l’establiment d’una xarxa podria convertir-se en una altra eina important per connectar amb potencials simpatitzants de la campanya.

ZV (Zona Vídeo). Cervantestv.es és la televisió de l’Instituto Cervantes per Internet que va iniciar les primeres proves en el mes de desembre de 2006. A més dels continguts que ja són visibles a través de l’arxiu digital, oferirà cinc canals responent a les àrees temàtiques del centre, amb produccions pròpies i en col·laboració amb altres entitats i institucions públiques i privades, i comptarà amb el canal de notícies de l’Agència EFE i el seu propi canal informatiu. La televisió tindrà també un paper destacat en el IV Congrés Internacional de la Llengua Espanyola.