Una represa potent
Reprenc avui l’actualització setmanal del Diari, aprofitant per agrair a tots els lectors i lectores, subscriptors i subscriptores, l’interès amb el que el seguiu, que espero seguir mereixent. I em volta pel cap la necessitat d’actualitzar-lo gairebé de forma diària amb comentaris més breus i sense necessitat d’ajuntar-hi materials. Ja veurem.
Avui començo per dir-vos que vull celebrar el 30è aniversari de la meva militància socialista. En efecte, el mes de setembre de 1977 vaig afiliar-me al PSP català i des d’aleshores he mantingut una militància molt activa en el socialisme català. Tinc algunes idees per anar celebrant aquest llarg trajecte que tantes satisfaccions i tanta feina m’ha proporcionat. Però començo avui per presentar-vos l’Arxiu de Miquel Iceta. Aquí hi trobareu ordenats per data, tema i mitjà, la majoria dels meus articles i intervencions públiques d’aquests darrers anys. Sou cordialment convidats a visitar l’Arxiu i dir-me què en penseu. També l’he preparat en versió castellana, tot i que els textos estan en l’idioma original en que foren escrits.
Avui, el gruix del Diari anirà adreçat a recuperar quaranta articles d’opinió apareguts a l’estiu. Són articles que criden a la reflexió. Com és obvi no comparteixo totes les coses que s’hi diuen però crec que val la pena llegir-los. La tria és òbviament subjectiva i cal tenir en compte que les vacances afavoreixen que algun article important m’hagi passat per alt.
Però abans de recuperar aquests materials voldria fer un parell de comentaris sobre temes d’actualitat. En primer lloc voldria felicitar els esforços de tots aquells i aquelles que han fet possible que la tornada de les vacances i la represa de l’activitat no hagin patit a causa de les infraestructures i els serveis públics. No vull dir que no s’hagin produït alguns petits problemes però han quedat absolutament desmentits tots els mals auguris derivats de l’apagada elèctrica a Barcelona o del col·lapse d’una autopista a principis d’estiu. Això vol dir que s’està fent feina i que si es persevera no sols desapareixeran els problemes sinó que acabarem tenint les infraestructures i la qualitat dels serveis públics que necessitem. És obvi que encara queda molt per arribar allà on volem. I també hem d’aprendre dels problemes que hem patit, causats en la meva opinió per unes companyies prestadores de serveis més preocupades pels seus beneficis i els sous dels seus gestors que no pas per la prestació de serveis d’excel·lència. També hi ha hagut, possiblement, per part d’aquestes companyies un abús de la confiança dipositada en elles per les administracions ja que en gran mesura tenen delegat el control de la qualitat del servei que presten. I sens dubte els que governaven als anys 80 i 90 no van preveure massa bé les necessitats de la Catalunya del 2000. Una Catalunya que ha passat dels 6 milions als gairebé 7 milions i mig. I un dèficit d’inversió en infraestructures que el nou Estatut permet de recuperar. També haurem de superar la síndrome “aquí no” (NIMBY – not in my back yard) que dificulta la instal·lació d’infraestructures necessàries.
Més exigència a les empreses, més exigència a les administracions que hauran d’actuar més concertadament, més inversió pública, l’anunciada llei de qualitat del subministrament elèctric, la verificació dels compromisos inversors del Ministeri de Foment (que inclouen també importants partides per recuperar el dèficit de manteniment de la xarxa de rodalies), el traspàs de la gestió del servei de rodalies a la Generalitat i una gestió compartida (amb presència del sector privat) dels aeroports, són el camí per resoldre definitivament el problema.
En tornar de vacances Artur Mas planteja la necessitat de refundar el catalanisme, considera que el problema és que el govern de PSC, ERC i ICV-EUiA és un fre per a Catalunya i que la presidència de Montilla ha situat l’espanyolisme com a llast per a les aspiracions catalanes. Ha arribat a dir que el catalanisme no està al govern! Jo ja li vaig respondre que en l’actual govern de Catalunya hi ha tres visions del catalanisme, la del PSC, la d’Esquerra i la d’ICV-EUiA. Tot i que la proposta de Mas ha estat rebutjada fins i tot pels seus socis d’Unió, convé donar-li una resposta clara i contundent, en la línia del que ja vaig assenyalar en un article publicat a ABC.
En primer lloc, pretendre patrimonialitzar el catalanisme és un error. A Catalunya li convé que tots els partits siguin catalanistes, cadascun d’ells amb la seva visió del catalanisme (regionalistes, autonomistes, federalistes, nacionalistes, sobiranistes i independentistes). Reduir el catalanisme a un sol partit, a una sola veu és altament perjudicial pel país. De fet, és delirant.
El debat sobre el catalanisme ha estat sempre present en la política catalana des de fa més de un segle. Estic convençut que el catalanisme és un sentiment difús i transversal, d’estima per la terra, la cultura, la història i la llengua catalanes, és la convicció que des de l’autogovern de Catalunya podem construir una societat pròspera i avançada, lliure, segura, justa i solidària, un país en el que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin desenvolupar plenament els seus projectes de vida e intentar ser feliços.
Aquest sentiment i aquesta convicció són compartits per moltes forces polítiques, des de perspectives ben diferents: l’autonomisme, el federalisme, el sobiranisme o l’independentisme. Cap d’aquestes perspectives pot negar a les demés el seu caràcter catalanista. Ja és hora que CDC abandoni la pretensió de ser l’únic intèrpret del catalanisme! Per ser catalanista ni tant sols és necessari afirmar que Catalunya és una nació ni, encara menys, pensar que la plenitud de Catalunya sols podrà ser assolida mitjançant la independència.
Un dels mèrits del catalanisme ha estat històricament el seu caràcter integrador, la seva capacitat de convertir en catalanistes a persones no nascudes a Catalunya. Aquesta dimensió serà encara més important en el futur. El catalanisme sols prevaldrà si és capaç de «fabricar catalanistes». I això no s’aconsegueix ni per la via de la imposició ni de l’exclusió. La gent apreciarà l’autogovern si aquest va aparellat al bon govern. De la mateixa manera, cal convèncer tothom de la necessitat imperiosa de fomentar el coneixement i la difusió de la nostra llengua, front l’absurd d’obligar a ningú a fer-la servir. Si el català apareix com a mera obligació administrativa, desapareixerà. Si és un instrument de comunicació útil i prestigiat, prevaldrà. Si l’autogovern és vist com a garantia de progrés, tothom el farà seu i el defensarà; si apareix estrictament com el camp de batalla per a establir qui és més catalanista, esdevindrà quelcom estèril i inoperant.
El catalanisme ha de tenir clares les seves prioritats Catalunya endins i Catalunya enfora, transformant Espanya i participant activament en la construcció europea. La seva força rau en la capacitat d’unir i mobilitzar; la seva feblesa rau en la divisió i l’enfrontament. I si s’enfonsa en el debat de les essències acabarà essent irrellevant.
Per això convé que entre les diverses interpretacions del catalanisme hi hagi un diàleg fluid, per això convé que entre govern i oposició s’estableixin grans acords nacionals com ha proposat el president Montilla. Tot el contrari de pretendre monopolitzar el catalanisme des d’un partit, tot el contrari de pretendre desqualificar el catalanisme d’uns o altres des d’un pretès monopoli de les essències pàtries. CiU ha d’acceptar que està a l’oposició i que el lideratge del catalanisme correspon a un govern format per tres forces catalanistes. Un govern que compta amb l’oposició pels grans temes de país.
Progrés econòmic, justícia social, equilibri territorial, respecte al medi ambient i solidaritat han de ser els objectius del catalanisme del segle XXI. Sols així renovarà la seva vigència i el seu vigor. Sols així servirà Catalunya i, el que és més important, als que hi viuen i treballen en aquest país. De tot això n’haurem de parlar al proper Debat d’Orientació Política General a celebrar al Parlament de Catalunya.
Per acabar os desitjo una feliç Diada Nacional de Catalunya i, organitzats en nou epígrafs, us adjunto una selecció d’articles i intervencions produïdes al llarg de l’estiu que considero d’interès.
Reflexions sobre política catalana:
José Montilla (article sobre un any d’Estatut, discurs a Vilopriu, intervenció davant els Diputats i Senadors del PSC i entrevista a La Vanguardia), Jordi Sánchez sobre immigració, Quim Nadal sobre infraestructures, Llàtzer Moix sobre la confiança que ens han de merèixer els enginyers quan diuen que el túnel del TGV no afectarà la Sagrada Família, Carles Bonet sobre la situació econòmica catalana, entrevista a Antoni Castells, Laia Bonet sobre un any de vigència de l’Estatut, Jordi Font sobre el federalisme, Josep Ramoneda sobre la situació política catalana, i entrevista a Víctor Morlán sobre els compromisos del Ministeri de Foment amb Catalunya.
Reflexions sobre política espanyola:
José Luis Rodríguez Zapatero (entrevista a El País i discurs a Rodiezmo), entrevista a Felipe González a El País, Josu Jon Imaz (article a El País i article a El Correo), Ignacio Muro sobre la idea d’Espanya de l’esquerra, Ferran Requejo comparant democràcies federals, Josep Lluís Sureda sobre la derrota d’ETA, Javier Pradera sobre els problemes de lideratge del PP, Joaquín Estefanía sobre la situació econòmica, i un reportatge d’Alejandro Bolaño a El País amb opinions d’experts sobre la situació econòmica.
Reflexions sobre política britànica:
Anthony Giddens sobre laboristes i conservadors en l’era de Gordon Brown.
Reflexions sobre política italiana:
Aquest estiu he llegit dos llibres publicats recentment amb opinions contraposades sobre el procés de construcció del Partito Democratico (Antonio Polito, “Oltre il socialismo”, ed. Marsilio i Emanuele Macaluso, “Al capolinea”, ed. Feltrinelli). He trobat molt curiós que molts dels elements político-ideològics que apareixen com a factors de renovació de l’esquerra italiana ja van ser incorporats al bagatge socialista europeu a mitjans dels anys 80. En fi, jo sóc dels que crec que el Partito Democratico pot acabar desestabilitzant el govern Prodi i que és una operació que no justifica l’absència a Itàlia d’una gran força reformista d’esquerres que formi part del socialisme europeu. És a dir, l’opinió de Giorgio Napolitano publicada a la revista Le nuove ragioni del socialismo l’any passat just abans de ser elegit President de la República italiana.
Reflexions sobre política USA:
Manuel Castells sobre la dimissió de Karl Rove, Toni Gutiérrez també sobre la dimissió de Rove i Timothy Garton Ash sobre les deficiències del sistema de govern dels Estats Units.
Reflexions sobre Iraq:
Michael Ignatieff que reconeix el seu error sobre la invasió d’Iraq i convida Bush a fer el mateix.
Reflexions sobre política internacional:
Manuel Castells sobre la dictadura del sotsproletariat.
Reflexions de tipus global:
Paul Kennedy sobre la importància dels números, Guillermo de la Dehesa sobre la crisi hipotecària als Estats Units i les seves conseqüències, Niall Ferguson sobre la vigència del malthusianisme, Mariano Marzo sobre les dificultats de les empreses petroleres i gasístiques en molts països productors de petroli i gas, i Daniel Innerarity sobre la necessitat d’una esquerra propositiva.
Articles de Miquel Iceta:
Article sobre el moviment gai a El País, entrevista a El Triangle, entrevista estiuenca a El Mundo i article a l’Endavant sobre la renovació del PSC.
Encara no ha començat la temporada del Polònia però els nostàlgics i nostàlgiques podeu visitar el bloc de la meva germana Núria on hi trobareu tots els resums setmanals que ella amablement em cedeix per incloure’ls al meu diari.
ZW núm. 94 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
http://blogactionday.org/
El 15 d’octubre tindrà lloc el Blog Action Day. Una iniciativa de participació a Internet que vol centrar el focus d’atenció en únic tema des de l’opinió i les aportacions de milers d’usuaris. Blog Action Day proposa que milers de blogs i websites parlin durant un dia d’un mateix tema, per crear consciència sobre aquest; en aquesta ocasió pretén generar consciència mediambiental.
El projecte es presenta des d’aquest plantejament: “Què pasaria si tots els blogs publiquessin posts sobre un mateix tema, en un mateix dia? Un tema. Un dia”. Es pot participar de tres maneres: amb l’adhesió del propi blog a la iniciativa, postejant sobre el tema en el dia indicat; cedint els guanys obtinguts en aquella jornada (si és que n’hi ha) a una causa vinculada temàticament; i/o promoure la iniciativa, difonent a la Xarxa la informació bàsica sobre l’esdeveniment.
Es pot consultar una llista ordenada alfabèticament i per data dels blogs participants (més de 3.000) que s’han sumat ja a la iniciativa. Blog Action Day és un projecte, sense afany de lucre, que manifesta com a únic objectiu: facilitar als blocaires l’ocasió de treballar junts per un món millor. Deixa oberta la possibilitat d’opinar sobre els temes i qüestions que han de protagonitzar els futurs Blog Action Day i anuncia que estan treballant per a que en el 2008 la iniciativa es presenti en diverses llengües (ja que poden participar blocaires d’arreu del món).
Des de la secció Zona Web s’ha tractat en diverses ocasions el tema mediambiental. Podeu consultar a continuació tres referències d’interès:
- ZW42 Climatecrisis Dia Mundial Medi Ambient
- ZW66 Informe Stern
- ZW93 Live Earth.org
Els blocaires van celebrar també el seu Blog Day el passat 31 d’agost; en aquesta ocasió, amb l’objectiu de que blocaires de diferents països es coneguin entre ells donant a conèixer, des dels seus propis espais, a 5 autors preferentment que tractin temes diferents als seus, amb la finalitat de compartir amb els lectors noves experiències.
ZV (Zona Vídeo). BuscaTube.com és un metacercador de vídeos que cerca en els espais d’allotjament de vídeos més populars: des de YouTube a Google Vídeo o Dailymotion, entre altres. Permet veure des d’un únic lloc tots els vídeos, a més de poder descarregar-los.
Avui començo per dir-vos que vull celebrar el 30è aniversari de la meva militància socialista. En efecte, el mes de setembre de 1977 vaig afiliar-me al PSP català i des d’aleshores he mantingut una militància molt activa en el socialisme català. Tinc algunes idees per anar celebrant aquest llarg trajecte que tantes satisfaccions i tanta feina m’ha proporcionat. Però començo avui per presentar-vos l’Arxiu de Miquel Iceta. Aquí hi trobareu ordenats per data, tema i mitjà, la majoria dels meus articles i intervencions públiques d’aquests darrers anys. Sou cordialment convidats a visitar l’Arxiu i dir-me què en penseu. També l’he preparat en versió castellana, tot i que els textos estan en l’idioma original en que foren escrits.
Avui, el gruix del Diari anirà adreçat a recuperar quaranta articles d’opinió apareguts a l’estiu. Són articles que criden a la reflexió. Com és obvi no comparteixo totes les coses que s’hi diuen però crec que val la pena llegir-los. La tria és òbviament subjectiva i cal tenir en compte que les vacances afavoreixen que algun article important m’hagi passat per alt.
Però abans de recuperar aquests materials voldria fer un parell de comentaris sobre temes d’actualitat. En primer lloc voldria felicitar els esforços de tots aquells i aquelles que han fet possible que la tornada de les vacances i la represa de l’activitat no hagin patit a causa de les infraestructures i els serveis públics. No vull dir que no s’hagin produït alguns petits problemes però han quedat absolutament desmentits tots els mals auguris derivats de l’apagada elèctrica a Barcelona o del col·lapse d’una autopista a principis d’estiu. Això vol dir que s’està fent feina i que si es persevera no sols desapareixeran els problemes sinó que acabarem tenint les infraestructures i la qualitat dels serveis públics que necessitem. És obvi que encara queda molt per arribar allà on volem. I també hem d’aprendre dels problemes que hem patit, causats en la meva opinió per unes companyies prestadores de serveis més preocupades pels seus beneficis i els sous dels seus gestors que no pas per la prestació de serveis d’excel·lència. També hi ha hagut, possiblement, per part d’aquestes companyies un abús de la confiança dipositada en elles per les administracions ja que en gran mesura tenen delegat el control de la qualitat del servei que presten. I sens dubte els que governaven als anys 80 i 90 no van preveure massa bé les necessitats de la Catalunya del 2000. Una Catalunya que ha passat dels 6 milions als gairebé 7 milions i mig. I un dèficit d’inversió en infraestructures que el nou Estatut permet de recuperar. També haurem de superar la síndrome “aquí no” (NIMBY – not in my back yard) que dificulta la instal·lació d’infraestructures necessàries.
Més exigència a les empreses, més exigència a les administracions que hauran d’actuar més concertadament, més inversió pública, l’anunciada llei de qualitat del subministrament elèctric, la verificació dels compromisos inversors del Ministeri de Foment (que inclouen també importants partides per recuperar el dèficit de manteniment de la xarxa de rodalies), el traspàs de la gestió del servei de rodalies a la Generalitat i una gestió compartida (amb presència del sector privat) dels aeroports, són el camí per resoldre definitivament el problema.
En tornar de vacances Artur Mas planteja la necessitat de refundar el catalanisme, considera que el problema és que el govern de PSC, ERC i ICV-EUiA és un fre per a Catalunya i que la presidència de Montilla ha situat l’espanyolisme com a llast per a les aspiracions catalanes. Ha arribat a dir que el catalanisme no està al govern! Jo ja li vaig respondre que en l’actual govern de Catalunya hi ha tres visions del catalanisme, la del PSC, la d’Esquerra i la d’ICV-EUiA. Tot i que la proposta de Mas ha estat rebutjada fins i tot pels seus socis d’Unió, convé donar-li una resposta clara i contundent, en la línia del que ja vaig assenyalar en un article publicat a ABC.
En primer lloc, pretendre patrimonialitzar el catalanisme és un error. A Catalunya li convé que tots els partits siguin catalanistes, cadascun d’ells amb la seva visió del catalanisme (regionalistes, autonomistes, federalistes, nacionalistes, sobiranistes i independentistes). Reduir el catalanisme a un sol partit, a una sola veu és altament perjudicial pel país. De fet, és delirant.
El debat sobre el catalanisme ha estat sempre present en la política catalana des de fa més de un segle. Estic convençut que el catalanisme és un sentiment difús i transversal, d’estima per la terra, la cultura, la història i la llengua catalanes, és la convicció que des de l’autogovern de Catalunya podem construir una societat pròspera i avançada, lliure, segura, justa i solidària, un país en el que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin desenvolupar plenament els seus projectes de vida e intentar ser feliços.
Aquest sentiment i aquesta convicció són compartits per moltes forces polítiques, des de perspectives ben diferents: l’autonomisme, el federalisme, el sobiranisme o l’independentisme. Cap d’aquestes perspectives pot negar a les demés el seu caràcter catalanista. Ja és hora que CDC abandoni la pretensió de ser l’únic intèrpret del catalanisme! Per ser catalanista ni tant sols és necessari afirmar que Catalunya és una nació ni, encara menys, pensar que la plenitud de Catalunya sols podrà ser assolida mitjançant la independència.
Un dels mèrits del catalanisme ha estat històricament el seu caràcter integrador, la seva capacitat de convertir en catalanistes a persones no nascudes a Catalunya. Aquesta dimensió serà encara més important en el futur. El catalanisme sols prevaldrà si és capaç de «fabricar catalanistes». I això no s’aconsegueix ni per la via de la imposició ni de l’exclusió. La gent apreciarà l’autogovern si aquest va aparellat al bon govern. De la mateixa manera, cal convèncer tothom de la necessitat imperiosa de fomentar el coneixement i la difusió de la nostra llengua, front l’absurd d’obligar a ningú a fer-la servir. Si el català apareix com a mera obligació administrativa, desapareixerà. Si és un instrument de comunicació útil i prestigiat, prevaldrà. Si l’autogovern és vist com a garantia de progrés, tothom el farà seu i el defensarà; si apareix estrictament com el camp de batalla per a establir qui és més catalanista, esdevindrà quelcom estèril i inoperant.
El catalanisme ha de tenir clares les seves prioritats Catalunya endins i Catalunya enfora, transformant Espanya i participant activament en la construcció europea. La seva força rau en la capacitat d’unir i mobilitzar; la seva feblesa rau en la divisió i l’enfrontament. I si s’enfonsa en el debat de les essències acabarà essent irrellevant.
Per això convé que entre les diverses interpretacions del catalanisme hi hagi un diàleg fluid, per això convé que entre govern i oposició s’estableixin grans acords nacionals com ha proposat el president Montilla. Tot el contrari de pretendre monopolitzar el catalanisme des d’un partit, tot el contrari de pretendre desqualificar el catalanisme d’uns o altres des d’un pretès monopoli de les essències pàtries. CiU ha d’acceptar que està a l’oposició i que el lideratge del catalanisme correspon a un govern format per tres forces catalanistes. Un govern que compta amb l’oposició pels grans temes de país.
Progrés econòmic, justícia social, equilibri territorial, respecte al medi ambient i solidaritat han de ser els objectius del catalanisme del segle XXI. Sols així renovarà la seva vigència i el seu vigor. Sols així servirà Catalunya i, el que és més important, als que hi viuen i treballen en aquest país. De tot això n’haurem de parlar al proper Debat d’Orientació Política General a celebrar al Parlament de Catalunya.
Per acabar os desitjo una feliç Diada Nacional de Catalunya i, organitzats en nou epígrafs, us adjunto una selecció d’articles i intervencions produïdes al llarg de l’estiu que considero d’interès.
Reflexions sobre política catalana:
José Montilla (article sobre un any d’Estatut, discurs a Vilopriu, intervenció davant els Diputats i Senadors del PSC i entrevista a La Vanguardia), Jordi Sánchez sobre immigració, Quim Nadal sobre infraestructures, Llàtzer Moix sobre la confiança que ens han de merèixer els enginyers quan diuen que el túnel del TGV no afectarà la Sagrada Família, Carles Bonet sobre la situació econòmica catalana, entrevista a Antoni Castells, Laia Bonet sobre un any de vigència de l’Estatut, Jordi Font sobre el federalisme, Josep Ramoneda sobre la situació política catalana, i entrevista a Víctor Morlán sobre els compromisos del Ministeri de Foment amb Catalunya.
Reflexions sobre política espanyola:
José Luis Rodríguez Zapatero (entrevista a El País i discurs a Rodiezmo), entrevista a Felipe González a El País, Josu Jon Imaz (article a El País i article a El Correo), Ignacio Muro sobre la idea d’Espanya de l’esquerra, Ferran Requejo comparant democràcies federals, Josep Lluís Sureda sobre la derrota d’ETA, Javier Pradera sobre els problemes de lideratge del PP, Joaquín Estefanía sobre la situació econòmica, i un reportatge d’Alejandro Bolaño a El País amb opinions d’experts sobre la situació econòmica.
Reflexions sobre política britànica:
Anthony Giddens sobre laboristes i conservadors en l’era de Gordon Brown.
Reflexions sobre política italiana:
Aquest estiu he llegit dos llibres publicats recentment amb opinions contraposades sobre el procés de construcció del Partito Democratico (Antonio Polito, “Oltre il socialismo”, ed. Marsilio i Emanuele Macaluso, “Al capolinea”, ed. Feltrinelli). He trobat molt curiós que molts dels elements político-ideològics que apareixen com a factors de renovació de l’esquerra italiana ja van ser incorporats al bagatge socialista europeu a mitjans dels anys 80. En fi, jo sóc dels que crec que el Partito Democratico pot acabar desestabilitzant el govern Prodi i que és una operació que no justifica l’absència a Itàlia d’una gran força reformista d’esquerres que formi part del socialisme europeu. És a dir, l’opinió de Giorgio Napolitano publicada a la revista Le nuove ragioni del socialismo l’any passat just abans de ser elegit President de la República italiana.
Reflexions sobre política USA:
Manuel Castells sobre la dimissió de Karl Rove, Toni Gutiérrez també sobre la dimissió de Rove i Timothy Garton Ash sobre les deficiències del sistema de govern dels Estats Units.
Reflexions sobre Iraq:
Michael Ignatieff que reconeix el seu error sobre la invasió d’Iraq i convida Bush a fer el mateix.
Reflexions sobre política internacional:
Manuel Castells sobre la dictadura del sotsproletariat.
Reflexions de tipus global:
Paul Kennedy sobre la importància dels números, Guillermo de la Dehesa sobre la crisi hipotecària als Estats Units i les seves conseqüències, Niall Ferguson sobre la vigència del malthusianisme, Mariano Marzo sobre les dificultats de les empreses petroleres i gasístiques en molts països productors de petroli i gas, i Daniel Innerarity sobre la necessitat d’una esquerra propositiva.
Articles de Miquel Iceta:
Article sobre el moviment gai a El País, entrevista a El Triangle, entrevista estiuenca a El Mundo i article a l’Endavant sobre la renovació del PSC.
Encara no ha començat la temporada del Polònia però els nostàlgics i nostàlgiques podeu visitar el bloc de la meva germana Núria on hi trobareu tots els resums setmanals que ella amablement em cedeix per incloure’ls al meu diari.
ZW núm. 94 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
http://blogactionday.org/
El 15 d’octubre tindrà lloc el Blog Action Day. Una iniciativa de participació a Internet que vol centrar el focus d’atenció en únic tema des de l’opinió i les aportacions de milers d’usuaris. Blog Action Day proposa que milers de blogs i websites parlin durant un dia d’un mateix tema, per crear consciència sobre aquest; en aquesta ocasió pretén generar consciència mediambiental.
El projecte es presenta des d’aquest plantejament: “Què pasaria si tots els blogs publiquessin posts sobre un mateix tema, en un mateix dia? Un tema. Un dia”. Es pot participar de tres maneres: amb l’adhesió del propi blog a la iniciativa, postejant sobre el tema en el dia indicat; cedint els guanys obtinguts en aquella jornada (si és que n’hi ha) a una causa vinculada temàticament; i/o promoure la iniciativa, difonent a la Xarxa la informació bàsica sobre l’esdeveniment.
Es pot consultar una llista ordenada alfabèticament i per data dels blogs participants (més de 3.000) que s’han sumat ja a la iniciativa. Blog Action Day és un projecte, sense afany de lucre, que manifesta com a únic objectiu: facilitar als blocaires l’ocasió de treballar junts per un món millor. Deixa oberta la possibilitat d’opinar sobre els temes i qüestions que han de protagonitzar els futurs Blog Action Day i anuncia que estan treballant per a que en el 2008 la iniciativa es presenti en diverses llengües (ja que poden participar blocaires d’arreu del món).
Des de la secció Zona Web s’ha tractat en diverses ocasions el tema mediambiental. Podeu consultar a continuació tres referències d’interès:
- ZW42 Climatecrisis Dia Mundial Medi Ambient
- ZW66 Informe Stern
- ZW93 Live Earth.org
Els blocaires van celebrar també el seu Blog Day el passat 31 d’agost; en aquesta ocasió, amb l’objectiu de que blocaires de diferents països es coneguin entre ells donant a conèixer, des dels seus propis espais, a 5 autors preferentment que tractin temes diferents als seus, amb la finalitat de compartir amb els lectors noves experiències.
ZV (Zona Vídeo). BuscaTube.com és un metacercador de vídeos que cerca en els espais d’allotjament de vídeos més populars: des de YouTube a Google Vídeo o Dailymotion, entre altres. Permet veure des d’un únic lloc tots els vídeos, a més de poder descarregar-los.
enviat per Miquel enllaç permanent 5:54 PM
Notes recents
<< Inici