El fracàs de Rajoy
Per començar us recomano la lectura d'una intervenció de José Montilla, com a Primer secretari del PSC, en la inauguració del curs acadèmic de l'Escola Xavier Soto. Convé de tant en tant escoltar una veu sensata entre tanta insensatesa.
Segurament aquesta virtut --el seny-- del president Montilla, és la que millor explica la novetat que ens aporta l'enquesta publicada avui per El Periódico de Catalunya. El propi diari ho destaca en portada "Montilla guanya suport al carrer com a president", "El líder socialista és el preferit dels votants per governar a la Generalitat", "Mas perd el primer lloc en l'avaluació i queda darrere del seu oponent". Efectivament, Montilla guanya amb un 44% de preferències sobre el 39,5% que obté Artur Mas. La resta de dades de l'enquesta no reflecteix canvis significatius amb respecte dels resultats de les darreres eleccions al Parlament.
En un moment polític marcat per les turbulències, és probable que els ciutadans apreciïn encara més un tarannà seriós i una obra de govern rigorosa. En aquest sentit cal remarcar aquesta setmana la signatura del Pacte Nacional per l'Habitatge. Aquí hi trobareu la informació proporcionada pel Govern, la crònica de Clara Blanchar a El País, i un resum dels compromisos que adquireixen els signataris del pacte realitzat per aquesta mateixa periodista. La dreta catalana, CiU i PP, no ha signat el pacte per manca de sentit de país. Com justificar sinó la seva absència d'un acord signat per tots els agents econòmics i socials?
També és molt rellevant l'aprovació del Pla de Salut Bucodental per part del Ministeri de Sanitat i les Comunitats Autònomes en el marc del Consell Interterritorial de Salut. Vegeu aquí la informació al respecte proporcionada pel propi Ministeri i pel diari Público.
Aquesta setmana ha tingut també especial ressò la celebració de la Fira de Frankfurt que ha tingut com a convidada especial a la cultura catalana. No cal dir que ha estat un èxit. Que cal felicitar els responsables de l'Institut Ramon Llull, amb Josep Bargalló al capdavant. Per cert, ben aviat les Illes s'hi reincorporaran (Hi tindrà quelcom a veure el President Xisco Antich? Encara es creu algú la nrama convergent segons la qual PSOE i PP són el mateix?). Podeu llegir les magnífiques intervencions de Quim Monzó i el President Montilla en l'acte inaugural de la Fira de Frankfurt. I també les reflexions de Xavier Bru de Sala i Xavier Vidal Folch al respecte. I la resposta d'Ernest Maragall als interrogants que sobre la política lingüística de la Generalitat plantejava Albert Branchadell en un article que vaig recomanar-vos la setmana passada. Tot sentit comú. Com el que traspua l'article de l'economista Jordi Pons i Novell publicat a La Vanguardia que porta el significatiu títol "La confianza paga", en el que ens adverteix de la importància del "capital social".
Fins aquí, el més important. Un projecte clar, assenyat i engrescador, el del President Montilla; un Pacte Nacional per l'Habitatge, un Pla de salut bucodental, i l'èxit de Frankfurt. A partir d'ara, el soroll, el "barullo", als que ens vol sotmetre el PP, amb l'ajut inestimable d'algunes minories radicalitzades que, amb insignificants actes testimonials, donen munició a la dreta i l'extrema dreta. (Per cert, ha estat notable la declaració del President de Cantàbria segons la qual el rei estaria molt més emprenyat per les catilinàries de l'emissora dels bisbes que per la crema de fotos seves).
Podeu llegir, en primer lloc, l'article de Miquel Caminal, que ens adverteix dels riscos de desestabilització política que, a més, sempre són especialment perjudicials per a Catalunya.
Després, podeu llegir alguns articles al voltant de l'episodi de la preparació d'un "12 d'octubre calent" per part del PP -que, tot sigui dit, ha fracassat en el seu intent-. Per exemple, l'article de Josep Ramoneda titulat "El conjunto vacío", el duríssim article de Manuel Rico sobre Mariano Rajoy titulat "El hombre que no conocía su identidad", el d'Isaac Rosa en el que denuncia el patrioterisme espanyol titulat "Españoles sin ardores", el de Manolo Saco titulat "No por mucho rezar amanece más temprano", el d'Antonio Avendaño titulat "Sufrir de mentira por una España de mentira", el de Fernando López Agudín denunciant l'ànima d'ultradreta en el si del PP titulat gràficament "La tentación de Alien", el de Carles Navales titulat "Mariano Rajoy: primer fracàs", el de Pilar Rahola titulat "¿Quién la tiene más larga?" (la bandera), o l'editorial de La Vanguardia.
Podeu llegir també la declaració que vaig fer en nom del PSC sobre l'intent del PP d'utilitzar el 12 d'octubre com a factor de divisió i replicant les crítiques d'Artur Mas sobre la presència del President Montilla a Madrid, que sols s'expliquen per la deriva radical de CiU que els allunya de la centralitat política. Una centralitat que ja no disputa el PP com ho demostra, per exemple, amb la seva posició sobre la llei de memòria històrica. Antonio Avendaño ens explica en un article aparegut a Público el per què aquesta llei incomoda tant la dreta.
La dreta ens vol arrossegar a una guerra de banderes, a una batalla simbòlica sobre la idea d'Espanya (segons ells en perill). Així s'estalvien en entrar a discutir polítiques concretes, orientacions conservadores o progressistes. Ho analitza en detall Gonzalo López Alba a les pàgines de Público.
Si el PP guanyés les eleccions del proper mes de març moltes coses se n'anirien en orris: el dret a casar-se de les parelles formades per persones del mateix sexe, la llei de la igualtat de gènere, la llei de la memòria històrica, el creixement molt significatiu que seguirien experimentant les pensions més baixes i el salari mínim, la recerca amb cèl·lules mare (imprescindible en la lluita contra el càncer i altres malalties degeneratives), l'assignatura d'Educació per la ciutadania, etc., etc., etc.
I també se n'aniria en orris el nou Estatut i totes les possibilitats que ens obre. En canvi, el PSOE, un cop més s'ha refermat en la idea de l'Espanya plural, del desenvolupament estatutari i de la reforma del Senat, com queda ben palès en el document aprovat pel Consell Territorial celebrat ahir a Toledo.
La dreta està desenvolupant una ofensiva en tota regla contra la política reformista de Zapatero. Una ofensiva que té en el Tribunal Constitucional un dels principals escenaris. Llegiu al respecte la crònica de Julio M. Lázaro a El País i l'editorial del mateix diari. La cosa està tan magra que Javier Pérez Royo escriu un article en el que planteja directament que no es produeixi control jurisdiccional sobre un acord entre dos Parlaments (les Corts Generals i el Parlament de Catalunya) que ha estat referendat pels ciutadans destinataris de l'acord.
També cal seguir molt d'aprop l'actuació d'alguns jutges que potser actuen massa apressats com assenyala Lluís Foix en un incisiu article publicat a La Vanguardia.
Sobre el Pla Ibarretxe no us hauríeu de perdre els articles de Manuel Chaves a El País i el de Fernando López Agudín a Público.
Sobre la constitució avui a Itàlia del nou Partito Democratico podeu llegir l'interessant article de José Andrés Torres Mora. Pels que encara segueixin enlluernats pel fenomen Sarkozy, és d'imprescindible lectura l'article de Ignacio Ramonet publicat a Le Monde Diplomatique. I pels interessats per l'evolució de la situació a l'Orient Pròxim, resultarà d'interès l'article de Shlomo Ben Ami (antic Ministre d'Afers Exteriors d'Israel) sobre els errors d'Estats Units i Israel en la seva relació amb Síria.
Acabo, celebrant la concessió del Premi Nobel de Literatura a Doris Lessing, i del premi Nobel de la Pau, de forma conjunta, a Albert Gore i el Panell Internacional sobre Canvi Climàtic.
“Perles” del programa Polònia emès l'11 d'octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí)
LES PERLES (per ordre d’aparició)
- No hi podia faltar, la desfilada militar del 12-O presidida pel rei i el príncep. Avantatges de les noves tecnologies, el rei es pensa que pot aturar, anar endavant, endarrere i fins fer ballar la yenka a la desfilada, ji jiiiii. La Brunete mediàtica també desfila: Jiménez Losantos, Peñafiel, Pedro J. Boníssima idea.
- I tampoc no hi podia faltar el gag sobre la Fira del Llibre de Frankfurt. El President Montilla recita en el bar Paco: “Veles e vents han mos desigs complir... Ni Groucho, ni Harpo, Ausiàs Marx és el millor...” Sona el telèfon. És Carod des de l’estand de la Cultura Catalana a la Fira: “On ets?” Montilla: “Que no havíem quedat en un frankfurt amb tots els escriptors catalans? Ja m’estranyava a mi que ens haguéssim de trobar amb els escriptors en un frankfurt i no en una cocteleria...”
- Un debat a la Fira. La presentació del moderador dóna una idea de l’altura intel·lectual del debat: “Literatura catalana: de Ramon Llull al Diari de la Isona de Ventdelplà.” Després d’un brevíssim i inútil debat sobre la “nova concepció de la textualitat narrativa” el moderador etziba: “passem a l’assumpte principal que ens ha portat fins aquí... els canapès” [No, si desencaminat del tot no va... ;)]
EL MILLOR
- El llançament mundial del nou col·leccionable “La casa comuna del catalanisme”. Mas s’ha construït una casa de nines per ficar-hi tots els personatges adients: Carretero, Otegi, Obiols.... tots? No! Diu Mas: “A casa meva hi caben tots. Bé, Montilla no, ni Carod, ni Duran” Maragall s’hi apunta: “Ei, jo també hi vull jugar, que sóc catalanista.” Mas: “Ah, bé, a totes les cases hi ha un iaio.” I amb el número 1, una Creu de Sant Jordi autèntica!
EL PITJOR
- Un gag molt gastat de fantasies sexuals en un ascensor quan hi ha una apagada [s’entén, com que a Catalunya últimament n’hi ha tantes...]
KA FORT
- Acabes ensenya Sirera a esbroncar a la militància. La víctima acollonida pregunta: “Puedo irme?” I el guardià de les essències crida: “No! Sit!”
LA NOVETAT
- Oriol Pujol Ferrusola: és una síntesi entre Mas, Trias, els seus propis gestos grandiloqüents i la tos del seu pare.
- El lehendakari Ibarretxe entrevistat per la Terribas, en un bucle parlant sobre el seu referèndum. Real com la vida mateixa.
EL CAMEO
- Santi Millán fent promo del seu programa, naturalment.
ARXIU HISTÒRIC
- Mas s’entrena pel cara a cara amb Montilla, bé, vull dir amb Montilla amb una careta de Montilla.
POLONEWS
- “Davant els problemes amb els trens Quim Nadal ha fet una crida a la paciència als usuaris... qui millor que ell per fer-ho?” I ho demostra en una compareixença diletant i eterna davant la premsa extraordinària.
LA IMATGE DE LA SETMANA
- El rei cremant fotos de Toni Soler. He heeee. “Y eso que sois el único programa que me trata con cariño”
LA PICADA D’ULLET
- Franco parla sobre la llei de la memòria històrica. “Y cómo me va a afectar a mi?” Puf! La seva estàtua eqüestre ha desaparegut! “Pues me cago en sus muertos!”
“TOMES” FALSES
- El príncep preguntant al rei: “Pare, a quina hora s’acaba això?”
EL MONÒLEG DEL PRESIDENT PUJOL [fent llum de gas al President Maragall]
JP: Catalans, ja ho heu vist, oi? El meu fill, l’Oriol, ja surt al Polònia! Estic content que segueixi la tradició familiar, perquè, heu vist al Polònia algun fill del Maragall?
PM: [Se sent la veu de lluny] Pujol, que ja ha començat el monòleg?
JP: No, encara no... ja t’avisaré. És que li estic fent una broma. El meu fill de petit ja feia de polític. Com el seu pare sempre duia unes tirosa. I inaugurava qualsevol cosa: tallava el cable de la tele, els espaguetis... Un dia, sortint de la dutxa una mica més i... També jugava als polítics amb els cliks, i feia com si fos un congrés de Convergència: “Pare, tu a primera fila, Roca, al lavabo”
PM: Segur que no ha començat el monòleg?
JP: No... I potser arribarà més lluny? Ja li agradaria, ja. Per cert, Oriol, si ens estàs veient, a veure si vens un dia a dinar, que ens tens molt abandonat, i talla’t aquestes patilles que sembles el Curro Jiménez. Ah, i Visca Catalunya!
PM: Com? Visca Catalunya? Que ja l’has fet? Que cabróooon
ZW núm 99. Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
Presidential Campaign Songs, 1789-1996
La utilització de la música en l’àmbit de la política i, en especial, en el context d’una campanya electoral, és cada vegada més un element a considerar pels responsables de comunicació i estratègia electoral, amb l’objectiu de connectar amb l’univers emocional i sensorial dels seus possibles votants.
A Espanya, en el marc de les Eleccions Municipals i Autonòmiques de 2007, hem vist com les sintonies electorals de mítins i partits han estat superades per cançons per a cantar i ballar. Des de “pasodobles” a cançons pop, passant pels ritmes més llatins de la salsa o el reggeaton, polítics i ciutadans fan servir el seu talent i creativitat per a transmetre el seu missatge.
Als Estats Units, són molts els candidats que compten amb el suport explícit d’artistes i músics que no dubten a manifestar en públic les seves simpaties. Barack Obama va utilitzar una cançó del grup U2 en l’acte de presentació de la seva candidatura a la nominació del Partit Demòcrata, com va fer també John Kerry l’any 2004.
I Hillary Clinton impulsava, des de la seva pàgina web, un concurs obert a la participació dels internautes per escollir la seva cançó de campanya entre els seus temes preferits. Després de rebre un total de 200 mil vots i al voltant de 25 mil suggerències per escrit, la cançó guanyadora va ser: “You and I”, de la canadenca Céline Dion.
L’àlbum Presidential Campaign Songs és una recopilació única de cançons de diferents campanyes presidencials americanes des de 1789 a 1996. Algunes d’elles es poden visionar a YouTube: John F. Kennedy, Nixon (Buckle Down with Nixon) o Dwight "Ike" David Eisenhower (Ike for President-1952).
Encara que algú prefereix fer les seves pròpies versions de temes coneguts com “Sunday, Bloody Sunday”, en aquest cas interpretat pel president George Bush.
ZV (Zona Vídeo). Balzac.tv és un nou projecte de continguts àudiovisuals a Internet a partir de una línia editorial que ha iniciat el seu camí amb una primera entrega: “Rocas de Madera”. Una interessant reflexió on Vicente Guallart explica com “el món digital ens ajudarà a ser més naturals.” La iniciativa va ser presentada per Héctor Milla i tractarà sobre innovacions i noves tendències en el segle XXI, entre altres temes.
Segurament aquesta virtut --el seny-- del president Montilla, és la que millor explica la novetat que ens aporta l'enquesta publicada avui per El Periódico de Catalunya. El propi diari ho destaca en portada "Montilla guanya suport al carrer com a president", "El líder socialista és el preferit dels votants per governar a la Generalitat", "Mas perd el primer lloc en l'avaluació i queda darrere del seu oponent". Efectivament, Montilla guanya amb un 44% de preferències sobre el 39,5% que obté Artur Mas. La resta de dades de l'enquesta no reflecteix canvis significatius amb respecte dels resultats de les darreres eleccions al Parlament.
En un moment polític marcat per les turbulències, és probable que els ciutadans apreciïn encara més un tarannà seriós i una obra de govern rigorosa. En aquest sentit cal remarcar aquesta setmana la signatura del Pacte Nacional per l'Habitatge. Aquí hi trobareu la informació proporcionada pel Govern, la crònica de Clara Blanchar a El País, i un resum dels compromisos que adquireixen els signataris del pacte realitzat per aquesta mateixa periodista. La dreta catalana, CiU i PP, no ha signat el pacte per manca de sentit de país. Com justificar sinó la seva absència d'un acord signat per tots els agents econòmics i socials?
També és molt rellevant l'aprovació del Pla de Salut Bucodental per part del Ministeri de Sanitat i les Comunitats Autònomes en el marc del Consell Interterritorial de Salut. Vegeu aquí la informació al respecte proporcionada pel propi Ministeri i pel diari Público.
Aquesta setmana ha tingut també especial ressò la celebració de la Fira de Frankfurt que ha tingut com a convidada especial a la cultura catalana. No cal dir que ha estat un èxit. Que cal felicitar els responsables de l'Institut Ramon Llull, amb Josep Bargalló al capdavant. Per cert, ben aviat les Illes s'hi reincorporaran (Hi tindrà quelcom a veure el President Xisco Antich? Encara es creu algú la nrama convergent segons la qual PSOE i PP són el mateix?). Podeu llegir les magnífiques intervencions de Quim Monzó i el President Montilla en l'acte inaugural de la Fira de Frankfurt. I també les reflexions de Xavier Bru de Sala i Xavier Vidal Folch al respecte. I la resposta d'Ernest Maragall als interrogants que sobre la política lingüística de la Generalitat plantejava Albert Branchadell en un article que vaig recomanar-vos la setmana passada. Tot sentit comú. Com el que traspua l'article de l'economista Jordi Pons i Novell publicat a La Vanguardia que porta el significatiu títol "La confianza paga", en el que ens adverteix de la importància del "capital social".
Fins aquí, el més important. Un projecte clar, assenyat i engrescador, el del President Montilla; un Pacte Nacional per l'Habitatge, un Pla de salut bucodental, i l'èxit de Frankfurt. A partir d'ara, el soroll, el "barullo", als que ens vol sotmetre el PP, amb l'ajut inestimable d'algunes minories radicalitzades que, amb insignificants actes testimonials, donen munició a la dreta i l'extrema dreta. (Per cert, ha estat notable la declaració del President de Cantàbria segons la qual el rei estaria molt més emprenyat per les catilinàries de l'emissora dels bisbes que per la crema de fotos seves).
Podeu llegir, en primer lloc, l'article de Miquel Caminal, que ens adverteix dels riscos de desestabilització política que, a més, sempre són especialment perjudicials per a Catalunya.
Després, podeu llegir alguns articles al voltant de l'episodi de la preparació d'un "12 d'octubre calent" per part del PP -que, tot sigui dit, ha fracassat en el seu intent-. Per exemple, l'article de Josep Ramoneda titulat "El conjunto vacío", el duríssim article de Manuel Rico sobre Mariano Rajoy titulat "El hombre que no conocía su identidad", el d'Isaac Rosa en el que denuncia el patrioterisme espanyol titulat "Españoles sin ardores", el de Manolo Saco titulat "No por mucho rezar amanece más temprano", el d'Antonio Avendaño titulat "Sufrir de mentira por una España de mentira", el de Fernando López Agudín denunciant l'ànima d'ultradreta en el si del PP titulat gràficament "La tentación de Alien", el de Carles Navales titulat "Mariano Rajoy: primer fracàs", el de Pilar Rahola titulat "¿Quién la tiene más larga?" (la bandera), o l'editorial de La Vanguardia.
Podeu llegir també la declaració que vaig fer en nom del PSC sobre l'intent del PP d'utilitzar el 12 d'octubre com a factor de divisió i replicant les crítiques d'Artur Mas sobre la presència del President Montilla a Madrid, que sols s'expliquen per la deriva radical de CiU que els allunya de la centralitat política. Una centralitat que ja no disputa el PP com ho demostra, per exemple, amb la seva posició sobre la llei de memòria històrica. Antonio Avendaño ens explica en un article aparegut a Público el per què aquesta llei incomoda tant la dreta.
La dreta ens vol arrossegar a una guerra de banderes, a una batalla simbòlica sobre la idea d'Espanya (segons ells en perill). Així s'estalvien en entrar a discutir polítiques concretes, orientacions conservadores o progressistes. Ho analitza en detall Gonzalo López Alba a les pàgines de Público.
Si el PP guanyés les eleccions del proper mes de març moltes coses se n'anirien en orris: el dret a casar-se de les parelles formades per persones del mateix sexe, la llei de la igualtat de gènere, la llei de la memòria històrica, el creixement molt significatiu que seguirien experimentant les pensions més baixes i el salari mínim, la recerca amb cèl·lules mare (imprescindible en la lluita contra el càncer i altres malalties degeneratives), l'assignatura d'Educació per la ciutadania, etc., etc., etc.
I també se n'aniria en orris el nou Estatut i totes les possibilitats que ens obre. En canvi, el PSOE, un cop més s'ha refermat en la idea de l'Espanya plural, del desenvolupament estatutari i de la reforma del Senat, com queda ben palès en el document aprovat pel Consell Territorial celebrat ahir a Toledo.
La dreta està desenvolupant una ofensiva en tota regla contra la política reformista de Zapatero. Una ofensiva que té en el Tribunal Constitucional un dels principals escenaris. Llegiu al respecte la crònica de Julio M. Lázaro a El País i l'editorial del mateix diari. La cosa està tan magra que Javier Pérez Royo escriu un article en el que planteja directament que no es produeixi control jurisdiccional sobre un acord entre dos Parlaments (les Corts Generals i el Parlament de Catalunya) que ha estat referendat pels ciutadans destinataris de l'acord.
També cal seguir molt d'aprop l'actuació d'alguns jutges que potser actuen massa apressats com assenyala Lluís Foix en un incisiu article publicat a La Vanguardia.
Sobre el Pla Ibarretxe no us hauríeu de perdre els articles de Manuel Chaves a El País i el de Fernando López Agudín a Público.
Sobre la constitució avui a Itàlia del nou Partito Democratico podeu llegir l'interessant article de José Andrés Torres Mora. Pels que encara segueixin enlluernats pel fenomen Sarkozy, és d'imprescindible lectura l'article de Ignacio Ramonet publicat a Le Monde Diplomatique. I pels interessats per l'evolució de la situació a l'Orient Pròxim, resultarà d'interès l'article de Shlomo Ben Ami (antic Ministre d'Afers Exteriors d'Israel) sobre els errors d'Estats Units i Israel en la seva relació amb Síria.
Acabo, celebrant la concessió del Premi Nobel de Literatura a Doris Lessing, i del premi Nobel de la Pau, de forma conjunta, a Albert Gore i el Panell Internacional sobre Canvi Climàtic.
“Perles” del programa Polònia emès l'11 d'octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí)
LES PERLES (per ordre d’aparició)
- No hi podia faltar, la desfilada militar del 12-O presidida pel rei i el príncep. Avantatges de les noves tecnologies, el rei es pensa que pot aturar, anar endavant, endarrere i fins fer ballar la yenka a la desfilada, ji jiiiii. La Brunete mediàtica també desfila: Jiménez Losantos, Peñafiel, Pedro J. Boníssima idea.
- I tampoc no hi podia faltar el gag sobre la Fira del Llibre de Frankfurt. El President Montilla recita en el bar Paco: “Veles e vents han mos desigs complir... Ni Groucho, ni Harpo, Ausiàs Marx és el millor...” Sona el telèfon. És Carod des de l’estand de la Cultura Catalana a la Fira: “On ets?” Montilla: “Que no havíem quedat en un frankfurt amb tots els escriptors catalans? Ja m’estranyava a mi que ens haguéssim de trobar amb els escriptors en un frankfurt i no en una cocteleria...”
- Un debat a la Fira. La presentació del moderador dóna una idea de l’altura intel·lectual del debat: “Literatura catalana: de Ramon Llull al Diari de la Isona de Ventdelplà.” Després d’un brevíssim i inútil debat sobre la “nova concepció de la textualitat narrativa” el moderador etziba: “passem a l’assumpte principal que ens ha portat fins aquí... els canapès” [No, si desencaminat del tot no va... ;)]
EL MILLOR
- El llançament mundial del nou col·leccionable “La casa comuna del catalanisme”. Mas s’ha construït una casa de nines per ficar-hi tots els personatges adients: Carretero, Otegi, Obiols.... tots? No! Diu Mas: “A casa meva hi caben tots. Bé, Montilla no, ni Carod, ni Duran” Maragall s’hi apunta: “Ei, jo també hi vull jugar, que sóc catalanista.” Mas: “Ah, bé, a totes les cases hi ha un iaio.” I amb el número 1, una Creu de Sant Jordi autèntica!
EL PITJOR
- Un gag molt gastat de fantasies sexuals en un ascensor quan hi ha una apagada [s’entén, com que a Catalunya últimament n’hi ha tantes...]
KA FORT
- Acabes ensenya Sirera a esbroncar a la militància. La víctima acollonida pregunta: “Puedo irme?” I el guardià de les essències crida: “No! Sit!”
LA NOVETAT
- Oriol Pujol Ferrusola: és una síntesi entre Mas, Trias, els seus propis gestos grandiloqüents i la tos del seu pare.
- El lehendakari Ibarretxe entrevistat per la Terribas, en un bucle parlant sobre el seu referèndum. Real com la vida mateixa.
EL CAMEO
- Santi Millán fent promo del seu programa, naturalment.
ARXIU HISTÒRIC
- Mas s’entrena pel cara a cara amb Montilla, bé, vull dir amb Montilla amb una careta de Montilla.
POLONEWS
- “Davant els problemes amb els trens Quim Nadal ha fet una crida a la paciència als usuaris... qui millor que ell per fer-ho?” I ho demostra en una compareixença diletant i eterna davant la premsa extraordinària.
LA IMATGE DE LA SETMANA
- El rei cremant fotos de Toni Soler. He heeee. “Y eso que sois el único programa que me trata con cariño”
LA PICADA D’ULLET
- Franco parla sobre la llei de la memòria històrica. “Y cómo me va a afectar a mi?” Puf! La seva estàtua eqüestre ha desaparegut! “Pues me cago en sus muertos!”
“TOMES” FALSES
- El príncep preguntant al rei: “Pare, a quina hora s’acaba això?”
EL MONÒLEG DEL PRESIDENT PUJOL [fent llum de gas al President Maragall]
JP: Catalans, ja ho heu vist, oi? El meu fill, l’Oriol, ja surt al Polònia! Estic content que segueixi la tradició familiar, perquè, heu vist al Polònia algun fill del Maragall?
PM: [Se sent la veu de lluny] Pujol, que ja ha començat el monòleg?
JP: No, encara no... ja t’avisaré. És que li estic fent una broma. El meu fill de petit ja feia de polític. Com el seu pare sempre duia unes tirosa. I inaugurava qualsevol cosa: tallava el cable de la tele, els espaguetis... Un dia, sortint de la dutxa una mica més i... També jugava als polítics amb els cliks, i feia com si fos un congrés de Convergència: “Pare, tu a primera fila, Roca, al lavabo”
PM: Segur que no ha començat el monòleg?
JP: No... I potser arribarà més lluny? Ja li agradaria, ja. Per cert, Oriol, si ens estàs veient, a veure si vens un dia a dinar, que ens tens molt abandonat, i talla’t aquestes patilles que sembles el Curro Jiménez. Ah, i Visca Catalunya!
PM: Com? Visca Catalunya? Que ja l’has fet? Que cabróooon
ZW núm 99. Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
Presidential Campaign Songs, 1789-1996
La utilització de la música en l’àmbit de la política i, en especial, en el context d’una campanya electoral, és cada vegada més un element a considerar pels responsables de comunicació i estratègia electoral, amb l’objectiu de connectar amb l’univers emocional i sensorial dels seus possibles votants.
A Espanya, en el marc de les Eleccions Municipals i Autonòmiques de 2007, hem vist com les sintonies electorals de mítins i partits han estat superades per cançons per a cantar i ballar. Des de “pasodobles” a cançons pop, passant pels ritmes més llatins de la salsa o el reggeaton, polítics i ciutadans fan servir el seu talent i creativitat per a transmetre el seu missatge.
Als Estats Units, són molts els candidats que compten amb el suport explícit d’artistes i músics que no dubten a manifestar en públic les seves simpaties. Barack Obama va utilitzar una cançó del grup U2 en l’acte de presentació de la seva candidatura a la nominació del Partit Demòcrata, com va fer també John Kerry l’any 2004.
I Hillary Clinton impulsava, des de la seva pàgina web, un concurs obert a la participació dels internautes per escollir la seva cançó de campanya entre els seus temes preferits. Després de rebre un total de 200 mil vots i al voltant de 25 mil suggerències per escrit, la cançó guanyadora va ser: “You and I”, de la canadenca Céline Dion.
L’àlbum Presidential Campaign Songs és una recopilació única de cançons de diferents campanyes presidencials americanes des de 1789 a 1996. Algunes d’elles es poden visionar a YouTube: John F. Kennedy, Nixon (Buckle Down with Nixon) o Dwight "Ike" David Eisenhower (Ike for President-1952).
Encara que algú prefereix fer les seves pròpies versions de temes coneguts com “Sunday, Bloody Sunday”, en aquest cas interpretat pel president George Bush.
ZV (Zona Vídeo). Balzac.tv és un nou projecte de continguts àudiovisuals a Internet a partir de una línia editorial que ha iniciat el seu camí amb una primera entrega: “Rocas de Madera”. Una interessant reflexió on Vicente Guallart explica com “el món digital ens ajudarà a ser més naturals.” La iniciativa va ser presentada per Héctor Milla i tractarà sobre innovacions i noves tendències en el segle XXI, entre altres temes.
enviat per Miquel enllaç permanent 5:18 PM
Notes recents
<< Inici