Intervenció en el debat sobre les propostes de resolució
INTERVENCIÓ DEL PORTAVEU SOCIALISTA EN EL DEBAT SOBRE LES PROPOSTES DE RESOLUCIÓ
16/11/2007
Gràcies Sr. President, senyores i senyors Diputats,
Pujo a la tribuna per manifestar la posició del nostre Grup parlamentari davant les Propostes de Resolució presentades i per anunciar el sentit del nostre vot.
M’havia promès a mi mateix que em cenyiria estrictament a la intervenció que m’havia preparat, però em crec obligat a fer alguna consideració que, creguin-me, ha estat feta des del màxim respecte a les posicions de tots els grups, i interpretant el que em va semblar que era l’esperit d’ahir del líder de l’oposició quan va demanar als membres del seu grup que no aplaudissin, en el sentit de donar a un debat sobre un tema que afecta tan directament a tants ciutadans la solemnitat, el rigor i la manca de partidisme que l’haurien de presidir. En aquest sentit, intentaré ser molt fidel a aquest esperit.
Permetran que amb el màxim respecte els digui, per exemple, que jo no negaria mai la dignitat nacional a cap grup d’aquesta cambra, a cap ni un, perquè no crec que ningú tingui el dret a fer-ho. Ni ho he fet quan CiU governava, ni quan va tenir un acord amb el PP en la investidura del senyor Aznar o amb la gestió d’Alvarez- Cascos.
Segona qüestió que els volia comentar. S’ha posat com a argument d’autoritat unes afirmacions de la meva companya Mercè Sala. Li haig de dir que jo accepto l’autoritat de Mercè Sala en temes ferroviaris. Totalment. També quan va dir que governs anteriors no van voler el traspàs de Rodalies i quan va dir que el procés de millora de les Rodalies es va interrompre, lamentablement, el 1996.
Els haig de dir també que des del meu escó, amb la presidenta del meu grup, amb qui compartim comentaris sobre el desenvolupament de la sessió, hi ha hagut un moment que m’ha sortit una frase que deia: “Tanta coherència m’aclapara”. La de tothom.
Per exemple, avui podem saludar amb satisfacció que per primera vegada el Grup Mixt demana la unanimitat en defensa de l’interès de Catalunya. Crec que val la pena subratllar-ho. I potser reclamar-ho en altres ocasions que també ho poden requerir, com la defensa d’un Estatut aprovat pel poble català, per exemple.
També la coherència d’alguns que titllen de sucursalistes els seus companys de Govern i amb els que es presenten plegats a les eleccions al Senat. Tanta, tanta coherència m’aclapara!
S’ha dit per part d’alguns intervinents que el president no hi és. Jo crec que tothom ho sap, però per si algú no ho sap, el seu grup parlamentari sí que hi és, i ell està exercint d’amfitrió, en nom del país, en la Cimera de l’Assemblea de Regions Europees amb Poder Legislatiu.
I ara sí, passo al que volia dir. Em sembla que he mantingut un bon to, per no abusar del fet de ser l’últim, i ningú es pot haver sentit ferit, o com a mínim igual de ferit que el nostre grup en escoltar la resta d’intervencions.
En política, anar contra corrent té poc rendiment a curt termini. Prou que ho va comprovar el nostre Grup en la llarguíssima tasca d’elaboració del nou Estatut... Penso en la Lídia Santos.
Dic això perquè alguns es poden preguntar de forma ben legítima com és que el Grup Socialista ha decidit conscientment anar a perdre una votació avui sobre un tema que ha causat tanta alarma social, però que, al cap i a la fi, no tindrà cap mena de conseqüència pràctica.
Per això és important fixar amb claredat la nostra posició i proporcionar els arguments que la sustenten.
Votarem en contra de les peticions de dimissió de la Ministra de Foment, però ja els anuncio que votarem a favor dels dos primers punts de la proposta signada pels companys d’Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa, per la qual cosa demanem la votació separada del tercer punt d’aquesta proposta. Entenem que en els dos primers punts es fixa el que hauria de ser la decisió unànime avui d’aquest Parlament.
Votarem en contra de les peticions de dimissió de la Ministra de Foment per dues raons.
La primera raó és perquè creiem que no correspon al Parlament de Catalunya erigir-se en instància de control polític del Govern d’Espanya.
I no pensin que aquesta és una raó de tipus formal, no, és una raó profundament política.
D’altra banda, no seré jo qui tregui mèrit als arguments de tipus formal que en un Estat de dret esdevenen gairebé sempre qüestions de fons.
Els governs sols responen davant de la Cambra que ha fet confiança als que els presideixen. Això no vol dir que des d’altres instàncies polítiques no es pugui exercir la crítica, però el que no es pot és pretendre apropiar-se de la funció de control polític.
I convindran amb nosaltres que una exigència de dimissió és una clara funció de control polític.
¿Quina seria la nostra reacció si el Congrés dels Diputats o les Corts Valencianes, per posar dos exemples, exigissin la dimissió del nostre Conseller de Cultura, posem per cas? És una reflexió, i no me l’agafin al peu de la lletra, perquè li desitjo que segueixi durant molt temps fent la magnífica tasca que està fent. I si algú a qui no correspon en demanés la dimissió, no li faríem cas, òbviament.
¿Per què es pensen vostès que el Parlament de Catalunya, al menys des de 1980, no ha reclamat mai la dimissió d’un Ministre o d’un President del Govern d’Espanya?
Algú pot pensar que no ho ha fet perquè no hi ha hagut fins ara motius per fer-ho. Jo no ho crec. Crec que el Parlament mai no ha exigit la dimissió o el cessament d’un Ministre perquè no havia de fer-ho, perquè no pot fer-ho, perquè no està en el seu àmbit de competències fer-ho.
Tampoc no ho han fet els successius Governs de la Generalitat. No perquè no hagin mantingut de vegades una posició crítica o una forta disparitat de criteris amb respecte d’un Ministre, sinó perquè el respecte i la lleialtat institucionals, l’eficàcia política i fins i tot el sentit comú així ho aconsellen.
Sigui dit de pas, m’ha sorprès moltíssim comprovar com cap dels grups de la Cambra que plantegen avui la votació l’exigència de dimissió de la Ministra de Foment, cap ni un, no ha plantejat aquesta votació en el Congrés dels Diputats que és on toca. Aquests grups tenen representació al Congrés, alguns d’ells fins i tot tenen grup propi, però allà no han provocat una votació en el mateix sentit que ho fan avui aquí. És, com a mínim, sorprenent.
Per tant, primera raó. No correspon a la Cambra catalana prendre una decisió com la que avui, n’estic segur, prendrà. I aquest argument que els donem val per avui, demà, demà passat i l’altre. Governi qui governi, aquí i allà.
Més lluny ens portaria la reflexió sobre si enfortim o afeblim les institucions, les apropem o les allunyem de la ciutadania, quan les forcem a prendre decisions que no estan en el marc de les seves competències i que, per tant, no tindran efecte pràctic.
Segona raó, també d’ordre polític. Ningú no dubta que estem davant d’una situació de col·lapse de les infraestructures ferroviàries sobre la qual hi ha responsabilitats evidents. En vam parlar dimarts. Hi ha responsabilitats d’anteriors governs i, per tant, dels que els donaven suport i també, lògicament, hi ha responsabilitats de l’actual govern d’Espanya.
Són aquestes darreres les que ens porten avui aquí.
I aquestes responsabilitats les ha assumit en primera persona el President del Govern d’Espanya. Ho ha fet a peu d’obra i davant dels veïns; i ho ha fet també davant del Congrés dels Diputats en un debat monogràfic que tots vam poder seguir i del que avui se’n poden consultar les actes.
El President Zapatero ha assumit responsabilitats i s’ha compromès a resoldre el problema creat i rescabalar els afectats. I, en el marc de les seves competències, ha decidit mantenir en el seu càrrec la Ministra de Foment. El perquè se li hauria de preguntar a ell, allà on toca.
Nosaltres tenim la màxima confiança en el President del Govern d’Espanya. Una confiança compartida també per molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya. I relativament aviat podrem veure fins a quin punt.
Si el President Zapatero ha posat per davant de qualsevol altra consideració, la solució als problemes creats, també ens té al costat per assolir aquest objectiu.
Per tant, per les dues raons que he explicat, votarem no a les propostes de resolució que abans els he indicat.
Moltes gràcies, Sr. President, senyores i senyors Diputats.
16/11/2007
Gràcies Sr. President, senyores i senyors Diputats,
Pujo a la tribuna per manifestar la posició del nostre Grup parlamentari davant les Propostes de Resolució presentades i per anunciar el sentit del nostre vot.
M’havia promès a mi mateix que em cenyiria estrictament a la intervenció que m’havia preparat, però em crec obligat a fer alguna consideració que, creguin-me, ha estat feta des del màxim respecte a les posicions de tots els grups, i interpretant el que em va semblar que era l’esperit d’ahir del líder de l’oposició quan va demanar als membres del seu grup que no aplaudissin, en el sentit de donar a un debat sobre un tema que afecta tan directament a tants ciutadans la solemnitat, el rigor i la manca de partidisme que l’haurien de presidir. En aquest sentit, intentaré ser molt fidel a aquest esperit.
Permetran que amb el màxim respecte els digui, per exemple, que jo no negaria mai la dignitat nacional a cap grup d’aquesta cambra, a cap ni un, perquè no crec que ningú tingui el dret a fer-ho. Ni ho he fet quan CiU governava, ni quan va tenir un acord amb el PP en la investidura del senyor Aznar o amb la gestió d’Alvarez- Cascos.
Segona qüestió que els volia comentar. S’ha posat com a argument d’autoritat unes afirmacions de la meva companya Mercè Sala. Li haig de dir que jo accepto l’autoritat de Mercè Sala en temes ferroviaris. Totalment. També quan va dir que governs anteriors no van voler el traspàs de Rodalies i quan va dir que el procés de millora de les Rodalies es va interrompre, lamentablement, el 1996.
Els haig de dir també que des del meu escó, amb la presidenta del meu grup, amb qui compartim comentaris sobre el desenvolupament de la sessió, hi ha hagut un moment que m’ha sortit una frase que deia: “Tanta coherència m’aclapara”. La de tothom.
Per exemple, avui podem saludar amb satisfacció que per primera vegada el Grup Mixt demana la unanimitat en defensa de l’interès de Catalunya. Crec que val la pena subratllar-ho. I potser reclamar-ho en altres ocasions que també ho poden requerir, com la defensa d’un Estatut aprovat pel poble català, per exemple.
També la coherència d’alguns que titllen de sucursalistes els seus companys de Govern i amb els que es presenten plegats a les eleccions al Senat. Tanta, tanta coherència m’aclapara!
S’ha dit per part d’alguns intervinents que el president no hi és. Jo crec que tothom ho sap, però per si algú no ho sap, el seu grup parlamentari sí que hi és, i ell està exercint d’amfitrió, en nom del país, en la Cimera de l’Assemblea de Regions Europees amb Poder Legislatiu.
I ara sí, passo al que volia dir. Em sembla que he mantingut un bon to, per no abusar del fet de ser l’últim, i ningú es pot haver sentit ferit, o com a mínim igual de ferit que el nostre grup en escoltar la resta d’intervencions.
En política, anar contra corrent té poc rendiment a curt termini. Prou que ho va comprovar el nostre Grup en la llarguíssima tasca d’elaboració del nou Estatut... Penso en la Lídia Santos.
Dic això perquè alguns es poden preguntar de forma ben legítima com és que el Grup Socialista ha decidit conscientment anar a perdre una votació avui sobre un tema que ha causat tanta alarma social, però que, al cap i a la fi, no tindrà cap mena de conseqüència pràctica.
Per això és important fixar amb claredat la nostra posició i proporcionar els arguments que la sustenten.
Votarem en contra de les peticions de dimissió de la Ministra de Foment, però ja els anuncio que votarem a favor dels dos primers punts de la proposta signada pels companys d’Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa, per la qual cosa demanem la votació separada del tercer punt d’aquesta proposta. Entenem que en els dos primers punts es fixa el que hauria de ser la decisió unànime avui d’aquest Parlament.
Votarem en contra de les peticions de dimissió de la Ministra de Foment per dues raons.
La primera raó és perquè creiem que no correspon al Parlament de Catalunya erigir-se en instància de control polític del Govern d’Espanya.
I no pensin que aquesta és una raó de tipus formal, no, és una raó profundament política.
D’altra banda, no seré jo qui tregui mèrit als arguments de tipus formal que en un Estat de dret esdevenen gairebé sempre qüestions de fons.
Els governs sols responen davant de la Cambra que ha fet confiança als que els presideixen. Això no vol dir que des d’altres instàncies polítiques no es pugui exercir la crítica, però el que no es pot és pretendre apropiar-se de la funció de control polític.
I convindran amb nosaltres que una exigència de dimissió és una clara funció de control polític.
¿Quina seria la nostra reacció si el Congrés dels Diputats o les Corts Valencianes, per posar dos exemples, exigissin la dimissió del nostre Conseller de Cultura, posem per cas? És una reflexió, i no me l’agafin al peu de la lletra, perquè li desitjo que segueixi durant molt temps fent la magnífica tasca que està fent. I si algú a qui no correspon en demanés la dimissió, no li faríem cas, òbviament.
¿Per què es pensen vostès que el Parlament de Catalunya, al menys des de 1980, no ha reclamat mai la dimissió d’un Ministre o d’un President del Govern d’Espanya?
Algú pot pensar que no ho ha fet perquè no hi ha hagut fins ara motius per fer-ho. Jo no ho crec. Crec que el Parlament mai no ha exigit la dimissió o el cessament d’un Ministre perquè no havia de fer-ho, perquè no pot fer-ho, perquè no està en el seu àmbit de competències fer-ho.
Tampoc no ho han fet els successius Governs de la Generalitat. No perquè no hagin mantingut de vegades una posició crítica o una forta disparitat de criteris amb respecte d’un Ministre, sinó perquè el respecte i la lleialtat institucionals, l’eficàcia política i fins i tot el sentit comú així ho aconsellen.
Sigui dit de pas, m’ha sorprès moltíssim comprovar com cap dels grups de la Cambra que plantegen avui la votació l’exigència de dimissió de la Ministra de Foment, cap ni un, no ha plantejat aquesta votació en el Congrés dels Diputats que és on toca. Aquests grups tenen representació al Congrés, alguns d’ells fins i tot tenen grup propi, però allà no han provocat una votació en el mateix sentit que ho fan avui aquí. És, com a mínim, sorprenent.
Per tant, primera raó. No correspon a la Cambra catalana prendre una decisió com la que avui, n’estic segur, prendrà. I aquest argument que els donem val per avui, demà, demà passat i l’altre. Governi qui governi, aquí i allà.
Més lluny ens portaria la reflexió sobre si enfortim o afeblim les institucions, les apropem o les allunyem de la ciutadania, quan les forcem a prendre decisions que no estan en el marc de les seves competències i que, per tant, no tindran efecte pràctic.
Segona raó, també d’ordre polític. Ningú no dubta que estem davant d’una situació de col·lapse de les infraestructures ferroviàries sobre la qual hi ha responsabilitats evidents. En vam parlar dimarts. Hi ha responsabilitats d’anteriors governs i, per tant, dels que els donaven suport i també, lògicament, hi ha responsabilitats de l’actual govern d’Espanya.
Són aquestes darreres les que ens porten avui aquí.
I aquestes responsabilitats les ha assumit en primera persona el President del Govern d’Espanya. Ho ha fet a peu d’obra i davant dels veïns; i ho ha fet també davant del Congrés dels Diputats en un debat monogràfic que tots vam poder seguir i del que avui se’n poden consultar les actes.
El President Zapatero ha assumit responsabilitats i s’ha compromès a resoldre el problema creat i rescabalar els afectats. I, en el marc de les seves competències, ha decidit mantenir en el seu càrrec la Ministra de Foment. El perquè se li hauria de preguntar a ell, allà on toca.
Nosaltres tenim la màxima confiança en el President del Govern d’Espanya. Una confiança compartida també per molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya. I relativament aviat podrem veure fins a quin punt.
Si el President Zapatero ha posat per davant de qualsevol altra consideració, la solució als problemes creats, també ens té al costat per assolir aquest objectiu.
Per tant, per les dues raons que he explicat, votarem no a les propostes de resolució que abans els he indicat.
Moltes gràcies, Sr. President, senyores i senyors Diputats.
enviat per Miquel enllaç permanent 5:46 PM
Notes recents
<< Inici