Des de Tarragona, el post número 300!

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Tarragona la XXI Escola d’Hivern del PSC. Estic acabant d’escriure el Diari mentre sento la música que dóna la benvinguda a Maria Teresa Fernández de la Vega, Vicepresidenta del Govern i amiga. Aixeca passions i molt de respecte per la seva feina, la seva convicció i la seva coherència. Zapatero no podia haver elegit millor número dos.

Trobareu molt material d’utilitat en la meva conferència a l’Escola (on, entre d’altres coses, parlo dels fonaments del nostre projecte polític i comento les peripècies del Tribunal Constitucional i les perspectives del nostre Estatut) i en les paraules d’inauguració de José Montilla com a Primer Secretari del PSC. Espero que l’any vinent inauguri l’Escola en Pep Fèlix Ballesteros com a nou Alcalde socialista de la ciutat.

Avui no us podeu perdre l’entrevista al President de la Generalitat publicada a El Punt. I, com a divertiment, us convido a visitar el podcast del meu Diari, el trobareu a la columna dreta de www.iceta.cat, l’aniré actualitzant de tant en tant.

He de dir que encara no he paït la presència del PP en la concentració contra la decisió del Tribunal Suprem de rebaixar la condemna a De Juana Chaos. Ara diuen que la concentració era contra una eventual decisió del govern de rebaixar-la encara més, però la sol·licitud de permís de manifestació al·ludia de forma directa a la decisió judicial del Tribunal Suprem. Encara recordo com criticava el PP la concentració convocada pel PNB en suport del Lehendakari Ibarretxe a les portes del Tribunal Superior de Justícia del País Basc. Li deien de tot. Ara són ells els que critiquen decisions judicials i, el que és pitjor, ho fan per condicionar l’actuació de la justícia en el futur. Qui més ha pressionat per tal que el PP s’afegís a la convocatòria de l’Associació de Víctimes del Terrorisme ha estat Angel Acebes. Quina poca memòria! Com és possible que Acebes hagi oblidat quantes reduccions de pena a terroristes d’eta va impulsar des del govern del PP. Afortunadament ens ho recorda Miguel Angel Aguilar en un article publicat a El País que portava un títol manllevat del cinema “La lista de Acebes”, en comptes de “La lista de Schindler”. Sobre la utilització de la lluita antiterrorista com a element de desgast del govern Zapatero, hauríeu de llegir l’anàlisi que en fa Javier Pradera en el seu article d’avui publicat a El País.

Els intents del PP de manipular la justícia han de rebre una resposta contundent. Confio que el nou Ministre de Justícia sabrà donar-la. Ha demostrat ja que sap com respondre els atacs de la dreta al Congrés dels Diputats. Ara correspon donar una adequada resposta institucional que, entre d’altres coses, passa per reformar la Llei Orgànica del Poder Judicial.

El PP no és capaç ni de respectar la mort d’una militar de l’exèrcit espanyol que participava en la missió de pau de Nacions Unides a l’Afganistan. El PP critica que se l’hagi distingit amb l’Ordre del Mèrit Militar amb distintiu groc (corresponent a missions humanitàries) i no amb el distintiu vermell (corresponent a actes de guerra). Ara entenc per què volien enviar soldats espanyols a l’Iraq, al PP li agraden les medalles amb distintiu vermell.

Enrique Gil Calvo en un valent article parla de “La política del resentimiento” protagonitzada pel PP. Destaco també un altre article de Gil Calvo publicat a El País on denuncia els intents de distorsionar el judici de l’atemptat de l’11-M. Intents de distorsió protagonitzats, com no podia ser d’una altra manera, pel PP i els seus aliats mediàtics.

També m’ha escandalitzat aquesta setmana la Sentència del Tribunal Constitucional que avala l’acomiadament d’una professora de religió pel fet d’haver-se separat del seu marit. Acceptant la sentència, com no pot ser d’altra manera, és obvi que el Concordat (acord entre el Regne d’Espanya i l’Estat vaticà de l’any 1979) que li dóna justificació legal ha de ser revisat. Ho demana la Lliga per la laïcitat, la Plataforma ciudadana por una sociedad laica, el lloc web concordato.org i també ho fa Pilar Rahola en el seu article titulat “Todos apóstatas”.

Us recomano la lectura dels articles d’Alain Touraine sobre la immigració i de Celestino Corbacho sobre l’habitatge.

Aquesta setmana ha hagut més problemes a Renfe. En els vuit anys de govern del PP amb el suport de CiU no s’hi van fer les inversions necessàries ni el manteniment exigible. Això, juntament amb les obres del Tren d’Alta Velocitat estan generant massa problemes. Els responsables s’han disculpat i afirmen que en dos mesos s’hauran resolt tots els problemes, entre d’altres coses perquè el Govern d’Espanya s’ha compromès ja a fer les inversions necessàries. Dit això, entenc la indignació dels usuaris.

També aquesta setmana s’ha parlat molt de l’aeroport de Barcelona-El Prat, de la gestió de la nova terminal (les obres de la qual s’acabaran l’any que ve) i de la capacitat de la Generalitat per participar de forma determinant en la gestió de l’aeroport. Com diu el president de la Generalitat ara se’n parla perquè ara s’hi està treballant, mentre en els vuit anys de govern del PP amb el suport de CiU sols es parlava de la terminal T-4... de Barajas. L’ú de març vindrà el president Zapatero a visitar les obres amb el president de la Generalitat i per definir la posició conjunta sobre aquests problemes. Per fer-vos una idea del debat podeu llegir aquest article de Germà Bel (un dels màxims experts en la matèria i antic diputat socialista al Congrés) publicat avui a El Periódico.

Per seguir les eleccions presidencials franceses podeu visitar els llocs web de Le Monde, Libération, Le Nouvel Observateur, Ségolène Royal, Nicolas Sarkozy, i election-politique.

Per seguir el debat progressista a nivell internacional us recomano avui quatre llocs web: La République des Idées, Open Democracy, Caffe Europa i Center for American Progress.



“Perles” del programa Polònia emès el 22 de febrer, resum crític realitzat per Núria Iceta

LES PERLES (per ordre d'aparició)
- L'antic Comissari Setvalls d'Interior s'ha transformat en el Director general Setvalls de Justícia, i com que continua tenint cura de la Consellera Tura li instal·la la seva pantalleta predilecta per veure què passa a les presons. Sembla que una cel·la està buida, el pres s'ha escapat i el Saura s'hi presenta immediatadament. Tura s'enrabia pel seu afany de protagonisme i.... prem el botó "Tancant portes".

- Escatològic: Saura es pregunta "què li passa al Carod, abans ha montat un pollo.... bé, no literalment, però... " Soler "home, ja m'ho imagino..." El que està clar és que està enfadat i necessita mimitus. El President Maragall i el Conseller Saura, com un sol home, exclamen: "Caroood, Caroood, comment tu t'appelle, je m'appelle Carod."

- Carod a l'Índia disfressat de Teresa de Calcuta n'ha feta una de bona, repartir carn de vedella a una escola de nens orfes. La culpa és del seu assessor, és clar: "No em va dir vostè que els agradaven molt les vaques?". Per acabar-ho d'arreglar es tira a sobre del president perquè creu que algú l'està apuntant al front i es desencadena un atac nuclear contra Catalunya.

- [llegir a càmera lenta] E l C o n s e l l e r N a d a l i n a u g u r a u n a U V I s e n s e d e m o r a .... el problema és que Nadal s'enrotlla massa i hi ha un malalt darrere seu que necessita urgentment que s'acabi d'inaugurar la maleïda UVI per no palmar-la. Sort de la metgessa que decideix actuar i ataca Nadal amb el desfibrilador per accelerar-lo!

- Rajoy visita Poblet i un monjo compareix davant els micròfons: "La visita ha anat molt bé. S'ha entrevistat amb tots els monjos menys amb mi, que m'ha recusat. Ah, i hem comès l'error d'ensenyar-li l'orgue [sona de fons l'himne nacional]. Jo crec que Nostrusenyor ens posa a prova".

- Adrià&Rusqui (també hi ha un cameo de Bono d'U2 per afegir el toc de globalització). Els dos cuiners amenacen amb separar-se i Adrià demana la custòdia compartida de la Thermomix. El plat és "Globalització de paella amb cocció aleatòria" per al qual fan falta una quantitat ingent d'ingredients: "Tranki Ruski que crido a Telepitta". El repartidor Aladdin, apareix tot seguit amb la seva catifeta màgica: "És que té el magatzem aquí mateix, Al-ladín". La paella (plat) no es fa amb una paella (estri), sinó amb una ruleta, perquè que et surti bé depèn de la sort: "Facin paella, senyors."

- L'inspector de la SGAE es presenta al despatx de Rajoy i Acebes per cobrar per els drets d'ús de l'himne nacional (a la mani, al mòbil, al timbre de la porta...). Total, que han de pagar una fortuna i Rajoy, Acebes i Espe es queden en pilotes... tapats, això sí, amb la bandera espanyola.

EL MILLOR
- no sé, pffffff, va a ser que no.

EL PITJOR
- El Consell Executiu rep una revista inesperada: "Bon àdhuc, baby. No sóc el Montilla, vinc del futur... sóc Montillator i he vingut a buscar una persona molt important pel futur de Catalunya... els raigs infrarrojos els repassen a tots, però.... Carod, tu ets l'escollit.... hauràs de morir per Catalunya, t'has de tirar per la finestra". L'excusa és que si Carod es tira per la finestra, hi haurà una cadena d'esdeveniments que portaran a la independència de Catalunya i així es podrà canviar el futur que vaticina Montillator, que el català s'ha perdut, que Chupa-Chups té més competències que la Generalitat i altres lindeses... no recordo com però al final qui es tira és... "Sóc en Puigcercator i vinc de Ripoll, per favor"

- Es reprèn el diàleg amb els abertzales. Otegi i un agent del CNI, que en realitat és un noi que vol lligar, però després resulta que el del CNI també, en fi un embolic pelín lamentable.

KA FORT
- En el dia del 23-F, Franco preocupat per la "democratització" d'Aznar: "Vaya con Aznar, desde cuándo han hecho falta motivos para montar una guerra? otra cosa es que te busques una excusa para disimular, pero no te puedes echar atrás".

ELS ACUDITS DE MATEU PRADOS
- Aquests dies s'està celebrant el judici de l'11-M, i quan dic que se celebra vull dir s'està fent, no que sigui una festa [el principal acusat voleu dir que no s'assembla molt a Acebes intentant fer colar la seva versió sobre l'autoria d'ETA?].

- A Andalusia només han votat un 36% dels "censats", els "insensats" eren al carnaval de Cadis. On hi ha hagut menys participació és a Lepe (Huelva), perquè creuen que el nou estatut és un "chiste".

LA CANÇÓ (poseu-hi música índia d'anunci de coneguda marca de refrescants i afegiu-hi coreografia dansa del ventre;)

Carod, encara vestit de Teresa de Calcuta, orgullossíssim de "la institució que vicerepresento":

[Carod] Sóc vicepresident
Sóc vicepresident
és un càrrec potent
Sóc vicepresident
Oh pita pita eh

[President i Ministre indis + assessor català] Sigues prudent,
vicepresident

[Carod] Oh perquè
em senta malament
què hi ha sobtadament
si no ningú escaient
l'alarma pita eh

[cor] l'alarma pita eh

LA IMATGE DEL DIA
- El Príncep Felip vestit de Lluís XVI per anar a la neu: "abriga que no veas"

- Acebes amb els calçotets de la bandera espanyola

L'ENQUESTA
- Et pots comprar un pis? El pijo diu que si un cubata són 10 euros i els pagues, doncs ja està. L'argentí diu que el bloc de pisos emula l'alçada del penis. El guarda de seguretat diu que ell coneix molt bé el mercat perquè el té sota de casa. El venedor pretén fer-li creure que la situació del pis és molt bona però ell diu que amb el germà depressiu i la sogra que es punxa...

LA PICADA D'ULLET
- Carod emulant el numeret Eto'o: "Al Polònia hi ha dos grups, i hi ha un company que diu que hem de pensar en el grup, jo sempre he assajat amb el grup. El que és de mala persona és dir que jo m'he negat a fer un gag, el Carod sempre assaja, a mi el que m'importa és el que passa del vestuari cap endins."

EL MONÒLEG DEL PRESIDENT MARAGALL
- Catalans, ja tenim aquí en Rajoy visitant les 41 comarques catalanes. Eh, que ni l'Espinàs les ha visitades totes. A peu per tal, a peu per qual... No sap la feinada que se li ha girat. Jo per això volia crear les vegueries. 7 vegueries es visiten molt més ràpid que 41 comarques. En un pim-pam ho tens fets.... he, he, què cabroooon. Però que vol fer aquest home? Al final acabarà ballant sardanes amb aromes de Montserrat i jugant al dòmino al crit de Jo poso el doble pitu. El primer que ha fet és visitar Poblet, amb aquell silenci... tot el contrari de la seu del PP, que només se senten crits i discursos malsonants. I així no m'estranya que hagi anat de pet a Santa Maria de Poblet. Jo també hi vaig anar fa uns anys i els vaig demanar el vot. Me'l van concedir, sí, però el de silenci. Mutis. Cremallera. I al final no em van votar. No sé si també li han donat el vot de silenci a Rajoy. Vaig a trucar per saber-ho. Surt el Monestir de Poblet a les pàgines amarilles?



ZW núm. 74 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.goodstorm.com

El merchandising, la comunicació a través de l’objecte d’una idea, un valor, o un missatge és una tècnica imprescindible per l’activisme polític. És el cas de GoodStorm, als EE.UU, que ho entenen molt bé amb les seves originals samarretes (dels Estudiants de la Universitat Northern Kentucky; els models de Wordpress o les de temàtica més filantròpica) i la seva proposta de disseny i comercialització.

En política, la comunicació a través de l’objecte, pot generar relacions d’empatia, i sentiments positius que romanguin a la memòria, associant un missatge positiu a un candidat o partit concret. Alguns dels principals candidats a les presidencials de 2008 ho tenen molt present i mostren la seva oferta a les seves pàgines oficials o en webs específics: Store.BarackObama, Hillary Clinton for President’08, Campaign Store, o John Edwards for President 2008 Campaign Store, entre altres, on es poden adquirir enganxines, xapes o samarretes. Fora dels site oficials, una de les últimes novetats amb més èxit ha estat el llançament de la col·lecció de Mattel: Barbie Candidats, amb un model “Ken” de Barack Obama i una “Barbie” Hillary Clinton al preu de 55 dòlars cadascun. A Amazon, per exemple, es poden adquirir des de fa temps els ninos dels presidents i primeres dames dels EE.UU.

A Espanya, fa una mica més d’un any, PP i PSOE obrien les seves botigues on line oferint productes diversos fonamentalment amb la marca del partit, encara molt lluny del merchandising centrat en campanyes o valors. La Tienda Popular ofereix des de productes clàssics com poden ser corbates o mocadors de senyora, a productes més tecnològics com les ulleres mp3 o l’escalfa tasses USB. En total unes 22 referències que es poden consultar dintre de la pàgina general del partit. El PSOE, per la seva banda, té un web específic, Tu Tienda PSOE, on els productes es classifiquen per categories segons siguin: Tèxtil, Jocs, Congressos, Varis, Mítings o Decoració. També des de la pàgina web del PSC trobem La Botiga del PSC,amb productes bàsics per donar servei a les agrupacions, productes per a “mobilitzacions”,...

ZV (Zona Vídeo). Per acabar, una nova proposta per visionar canals de TV a Internet de forma gratuïta: Free Internet TV, amb més de 2.300 estacions de televisió “una guia independent de contingut online disponible a Internet. Aquest espai està dissenyat per permetre els usuaris de computadores personals, i altres equips electrònics consumidors, trobar i accedir de manera més fàcil a contingut multimèdia a la xarxa”. Amb una àmplia oferta de canals de TV en espanyol.

Referèndum a Andalusia

Avui se celebra el referèndum de l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia. Tots els partits parlamentaris, llevat del Partido Andalucista, demanen el sí. Com en el cas de l’Estatut català, l’incògnita és la participació. Pels que vulguin fer comparacions, en el referèndum català la participació va ser del 48,85% (i l’abstenció el 51,15%). Els resultats del referèndum a casa nostra van ser: 0.9% nuls, 5.29% blancs, 20.57% no, i 73.24% sí. En aquesta pàgina de la Junta de Andalucía podeu anar seguint l’escrutini.

L’animadversió manifesta del PP contra l’Estatut català es posa fàcilment de relleu si tenim en compta que el PP ha impugnat 14 articles del nostre Estatut idèntics a articles de l’Estatut andalús als que el propi PP ha donat suport. A aquests s’hi poden afegir 28 articles més de l’Estatut andalús que tenen un redactat molt semblant, inspirat en el nostre. Neus Tomàs ho explica amb total claredat en aquest article publicat avui a El Periódico. No li agradarà gens a Josep Piqué que va anar a Sevilla a dir que podien votar sí a l’Estatut andalús perquè era constitucional mentre que el català no ho era...

La recusació del Magistrat Pérez Tremps, que no és sinó la manifestació més extrema de la ofensiva del PP contra l’Estatut de Catalunya, ha seguit motivant tota mena de reaccions. Podeu llegir al respecte l’anàlisi que avui en fa Javier Pradera en les pàgines de diumenge de El País i el meu article publicat dijous al diari ABC, on recordava que Montserrat Nebrera, diputada del PP, havia dit que la recusació era “una escletxa jurídica per obtenir un objectiu polític”. El President de la Generalitat en la sessió de control de dimecres passat va anunciar que el Govern s’estava plantejant la possibilitat de recusar el Magistrat Jorge Rodríguez-Zapata que també havia fet un informe jurídic sobre matèries que han estat després objecte de debat en el procés d’elaboració de l’Estatut. És obvi que aquesta eventualitat es planteja perquè el Tribunal Constitucional ha considerat que la realització d’informes acadèmics d’aquesta naturalesa pot conduir a la recusació de Magistrats. És coneguda al respecte la nostra opinió contrària aquest criteri, però no és menys cert que si aquesta és la doctrina, seria del tot injustificable que no fos d’aplicació a tots i cadascun dels membres del Tribunal Constitucional. És per això que no he entès la posició de CiU sobre aquesta eventualitat. Mentre Felip Puig i Artur Mas s’hi han mostrat rotundament en contra, Josep Antoni Duran Lleida s’hi ha mostrat a favor. Per què Artur Mas no vol que el Govern de Catalunya utilitzi aquesta via? És que ja li està bé que la maniobra del PP hagi triomfat? A més, el Govern de Catalunya pot també interposar un recurs de súplica davant la decisió del Tribunal Constitucional demanant que es replantegi la recusació del Magistrat Pérez Tremps. Per cert, no entenc per què es vol impedir que Pérez Tremps opini sobre el conjunt de l’Estatut quan el seu treball acadèmic només parlava d’un tema molt concret, de l’acció exterior de la Generalitat. Si s’accepta el criteri que no pot intervenir en la discussió algú que hagi manifestat prèviament la seva opinió al respecte (consideració que, repeteixo, no compartim), no seria lògic que només s’abstingués d’intervenir en aquells temes concrets sobre els que s’ha manifestat?

Aquí teniu l’Auto del Tribunal Constitucional sobre la recusació del Magistrat Pérez Tremps, i els vots particulars de la Presidenta, la Sra. Pérez Vera, el Sr. Gay Montalvo, el Sr. Sala Sánchez i el Sr. Aragón Reyes, i els vots concurrents del Sr. Conde Martín de Hijas i del Sr. Rodríguez-Zapata.

L’interès informatiu de la setmana ha estat centrat, però, en l’inici del judici sobre l’atemptat de l’11-M. Ha causat general bona impressió la forma de conduir el procediment per part del jutge Gómez Bermúdez, que s’ha caracteritzat pel to rigorós i auster que ha de presidir un judici de la importància i envergadura d’aquest. Es calcula que la vista oral pot durar tres mesos i que la sentència podria pronunciar-se just abans d’acabar l’any. Per cert, poc han trigat alguns advocats en intentar portar el judici cap a la teoria de la conspiració segons la qual ETA seria responsable dels atemptats. Val a dir que aquesta absurda teoria s’ha estavellat contra la realitat i les declaracions dels principals inculpats.

El Parlament Europeu ha debatut les conclusions de l’Informe sobre els vols de la CIA que han servit per transportar secretament sospitosos de terrorisme sense cap mena de garantia jurídica ni de respecte als drets humans impulsat per l’eurodiputat Claudio Fava. El debat sobre la qüestió ha posat de relleu que els governs europeus van decidir fer-se els distrets i que va haver-hi governs com el presidit per José María Aznar que fins i tot van enviar policies a la base de Guantánamo per interrogar a sospitosos. Quan Rajoy ha estat preguntat al respecte ha tingut la barra de dir que és al govern actual al que correspon donar explicacions. Què us hi jugueu que Aznar farà com amb el tema de l’absència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq, dient que ara ho sap però que llavors no ho sabia?

Sobre l’actual situació política i econòmica podeu llegir, respectivament, la intervenció de José Montilla davant la sessió del Consell Nacional del PSC celebrada ahir, i l’entrevista a Antoni Castells publicada avui a La Vanguardia amb motiu de la reunió dels signants de l’Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. Per cert, en aquesta reunió el President Montilla va proposar fer un informe sobre l’impacte econòmic del canvi climàtic a Catalunya. Trobareu interessant també el comentari que fa Daniel Fernández en el seu bloc sobre la conferència pronunciada a Madrid per Jordi Hereu.

Crec que val la pena anar una mica més enllà de les notícies polítiques del dia a dia. Fa temps que intento trobar una explicació més de fons sobre les estratègies de CiU i PP. I crec que hi ha algunes línies d’interpretació que poden ser molt útils i que fins i tot constaten el paral·lelisme entre les estratègies d’ambdues formacions polítiques. La primera té a veure amb la incapacitat d’acceptar plenament els resultats electorals. Això explicaria la insistència de CiU en “denunciar” que no governa la força política més votada. Tothom sap que el nostre sistema és parlamentari i que governen els partits capaços de forjar una majoria parlamentària. Sols qui no accepta el resultat qüestiona un sistema que ha funcionat així des de sempre. En canvi el PP segueix pensant que el resultat del 2004 sols s’explica per l’atemptat de l’11-M, i encara segueix intentant “demostrar” que ETA està al darrera d’aquest atemptat. En el cas de CiU la incapacitat per acceptar el resultat i les seves conseqüències va molt més lluny. Des de la primera reacció l’any 2003: “és com si tornessis a casa de nit i descobrissin que hi han entrat uns lladres i t’han robat”, a l’absurda pretensió que sols ells són capaços de defensar Catalunya i el seu autogovern. D’aquesta darrera pretensió n’hem tingut una bona mostra amb el debat sobre la interposició d’un recurs davant del Tribunal Constitucional contra la llei de la dependència.

Fa uns anys CiU va votar al Congrés la Llei Orgànica d’Universitats. Poc després el Consell Consultiu va declarar la possible inconstitucionalitat d’aquesta llei. Quan el Parlament de Catalunya va debatre la possible interposició d’un recurs davant el Tribunal Constitucional, CiU i PP s’hi van oposar per entendre que el que calia fer era aprovar una Llei catalana d’universitats i acordar amb el Govern d’Espanya el desplegament de la LOU. Ara, amb motiu de l’aprovació de la Llei de la Dependència i davant l’opinió del Consell Consultiu que declara la possible inconstitucionalitat de la llei, els Grups Socialistes-Ciutadans pel canvi, ERC i ICV-EUiA diem que el que cal és aprovar la Llei catalana de Serveis Socials i acordar amb el Govern d’Espanya el desplegament de la Llei de la Dependència. CiU considera que això és trair l’estatut, que el govern no és ferm en la defensa de les competències de la Generalitat, etc. etc. Sabeu que hi ha al darrera d’això? La negativa de CiU a reconèixer la legitimitat de la majoria d’esquerres per decidir com es defensen millor els interessos dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Sols ells se senten legitimats per parlar en nom del poble de Catalunya. I així els va.

També les formes d’exercir l’oposició per part de CiU i PP presenten algunes similituds. A l’oposició correspon assenyalar errors i mancances del govern i oferir alternatives. Però, darrerament, sembla que el que ha de fer l’oposició és, o bé impedir que el govern pugui desplegar les seves polítiques, o bé fer tant de soroll que no hi hagi manera que els ciutadans percebin altra cosa que l’enrenou.

El PP té difícil trobar aliats en el conjunt d’Espanya a causa de la seva política profundament sectària i centralista. CiU, que havia anat al notari a certificar que mai no pactaria amb el PP, avui ja s’ha penedit d’aquella bufonada i torna a la seva actitud de sempre: pactar quan pugui amb el PP com ho fa a importants Ajuntaments catalans com el de Tarragona. Com que és difícil que el PP abandoni la seva actual estratègia anti Estatut, CiU intenta enganyar l’opinió pública dient que el principal adversari de l’Estatut no és el PP sinó l’actual govern de Catalunya i el seu President, acusant-los de supeditació al PSOE. Aquell PSOE amb el que CiU deia que tant s’hi entenia, deixant sempre de banda al PSC que no pintava res. Com diria aquell, “vivir para ver”.

Acabo recomanant-vos la lectura del Pacte Presidencial que Ségolène Royal proposa als francesos i una visita al portal Poliblocs, animat per Saül Gordillo i Daniel Solano, on hi trobareu tots els blocs polítics catalans.



“Perles” del programa Polònia emès el 15 de febrer, resum crític realitzat per Núria Iceta

LES PERLES (per ordre d'aparició)
- La judicialització de la política o la politització de la justícia. Rajoy sorprèn el secretari del jutjat però aquest es justifica: "juez, político... son matices... es que estoy substituyendo a un amigo a quien debo algunos favores". I "casualment" Acebes fa de fiscal perquè també deu alguns favors. Fiscal i jutge estan d'acord en què cal reformar el codi penal per enviar a galeres un nen de 5 anys... com no!

- Aznar y sus melenas té la frase a punt per qualsevol ocasió: "Ya lo sé. Ahora. Tengo el problema de no ser tan listo como para saberlo antes"

- Carod fa la roda de premsa després del Consell de Govern: "Perdonin el retard però és que ens estàvem insultant.... bé, comencem, avui el Govern ha decidit... res..." i a partir d'aquí l'home es va escalfant tipus Eto'o... Sort que al final descobrim que és només un assaig.

- Montilla al despatx estudiant la història de Catalunya; se li apareix Macià [vostè no es deia abans Calvo Sotelo?]. "Vinc per injectar-los catalanisme, que a mi em sobra..." Intenta entrar al cos de Montilla tipus "L'excorcista" sense èxit i Macià s'acomiada amb un... "Bona noch". Qui diríeu que ha infiltrat qui?

- La memòria històrica: Diálogo para besugos en blanc i negre entre el general Franco i el coronel Macià. El Coronel Macià va morir al 1933 així que s'ha perdut alguns fets històrics.... li diu a Franco: "t'has fet gran punyeteru!" Franco: "no sabes hasta que punto". Macià: "Vam coincidir a l'Acadèmia de Saragossa, oi? Tu eres una mica de dretes... I què, com t'ha anat?" Franco: "Muy bien, sobre todo después del 36." Macià: "Escolta, per l'època que parles tu devies coincidir amb Companys, no? Què se'n va fer del Companys?" Franco es fa fonedís...

- Montilla negociant amb ZP i M. Teresa: "Hemos tenido que recurrir la tercera hora del castellano.... son cosas del Carod". M. Teresa: "Esto con CiU no pasaría". [Trampa, no és M. Teresa, sinó Artur Mas que fa el que pot per estar al costat de ZP].

EL MILLOR
- El Carnestoltes de Polònia. Són uns cracks. No només són bons actors aquests polonesos, sinó que a sobre han sabut fer interpretar als seus personatges altres personatges. Quedarà per la història:

Rajoy fent de Ferran Adrià i Acebes fent de Ruscalleda:
* imatges per el record: Els secadors/segadors i el Naranjito

Ferran Adrià fent de Franco:
* imatges per el record: per la salut és molt millor el movimiento

Franco fent de Mateu Prados:
* imatges per el record: noticias "generales" i el desfile de la Victoria (Adams)
Nadal fent de Terribas, entrevista Montilla fent de Papa:

* imatges per el record: lliçó d'italià, Bona notti, nogensymenyi i la caracterització del Quim/Mònica

i Artur Mas fent el monòleg de Pasqual Maragall. Repeteixo, són uns cracks.

EL PITJOR
- L'embolicada explicació dels descomptes dels peatges que fa el Mateu Prados.

KA FORT
- El veritable "efecte Montilla". Desactivar una festa rave amb el to de veu estalviant a Saura d'enviar-hi els mossos.

ELS ACUDITS DE MATEU PRADOS
- Rebaixa de la pena a De Juana... menys mal, a diferència d'ell, nosaltres ja començàvem a estar tips.

- Homenatge dels andalusos al veritable artífex del seu Estatut, la fotocopiadora.

ELS MARCIANUS
- La polèmica és sobre Eto'o, no ET, perquè es veu que va dir de too.

- Els andalusos són "aliens" a la polèmica de l'Estatut.

EL MONÒLEG DEL PRESIDENT MARAGALL (avui, excepcionalment, és Artur Mas que com el Dr Jekill i Mr Hyde va canviant de personalitat)

- "Catalans, porto molts programes sortint amb aquesta bata de mercadillu i ja va sent hora de fer una mica d'autocrítica, perquè si l'Aznar ha admès que es va equivocar jo també, ei, que a mi l'Iraq ni fu ni fa. Sí, no a la guerra i tot això però vull dir que jo em vaig equivocar al 2003, quan vaig fer el pacte del tripartit, perquè va resultar que no era un gran pacte... el problema és no haver estat prou llest, perquè quan jo no ho sabia, ningú ho sabia, perquè el temps ha demostrat que qui té més diputats ha de ser el president i no hi ha dret a usurpar el poder al guanyador legítim [plorant] i sortir aquí cada setmana com fan el Maragall i el Montilla... només volia dir això, ja està... Ah, i Duran no te'n fiïs, que a mi també em van trair, què cabrrooon. Visca Catalunya"

LA NOVETAT
- Enquesta sobre el canvi climàtic, monopoli Bruno Oro: el pijo (que haurà de deixar l'esquí), l'ama de casa (que diu que està subscrita al National Jiràfic), el psiquiatre argentí aficionat (el problema real del món és sexual, és clar) i el segurata (diuen que n'hi ha un calentón global).



ZW núm. 73 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://thepolitico.com/

The Politico és el nom del nou mitjà de comunicació exclusivament sobre política nordamericana que anunciava l’inici de la seva trajectòria el passat dimarts, dia 23 de gener de 2007. Un diari electrònic gratuït que tindrà també edicions impreses (tres si hi ha sessions en el Congrés, i una només si no n’hi hagués) i un programa de televisió de 30 minuts. Els periodistes contractats provenen de diaris com The Washington Post, Time o The Daily News… i formaran part d’aquesta nova iniciativa de comunicació a la Xarxa per estar al dia de la política dels EUA. Continguts molt interessants en l’apartat Politics’08 on, a més de seguir la trajectòria dels candidats a la Casa Blanca, podem trobar enllaços interessants com Presidential Elections Results o The Living Room Candidate (del qual us parlava en un dels primers Zona Web, el núm. 2), on es poden visionar les campanyes americanes des de 1952 fins 2004. Precisament sobre els canvis que es produiran en les campanyes de les presidencials de 2008 reflexiono en un dels meus últims articles: “Cinco claves de la política 2.0 en el 2008”. També, a la pàgina TechPresident.com (un bloc del grup Personal Democracy), podem veure com els candidats utilitzen les noves tecnologies en les seves campanyes i com aquestes influeixen en el disseny de noves estratègies.

Per a completar aquesta visió sobre la política nordamericana, i la seva evolució al llarg dels anys, una suggeriment més: American Rethoric, un completíssim banc de dades sobre la retòrica americana (en format vídeo, àudio i text) que recull des dels 100 discursos polítics més significatius de la història, fins a discursos memorables realitzats en el cinema de Hollywood, conferències o intervencions diverses de gran valor, entre moltes altres referències.

ZV (Zona Vídeo). Us apunto una interessant llista amb més de 60 recursos per conèixer altres possibilitats, a més del conegut YouTube, per buscar, baixar i/o penjar vídeos a la Xarxa. Aquí podeu trobar la versió en espanyol. Per acabar, fer ressò d’una notícia de Periodistas21 en relació a les millores que ha fet el PSOE a la seva web, en una clara aposta per potenciar els mitjans àudiovisuals com a eina de comunicació i apropament a la ciutadania: “Un PSOE más audiovisual y social”.

La vergonyosa maniobra del PP

Avui el diari ABC en la seva edició catalana em publica l'article que transcric a continuació:

La vergonzosa maniobra del PP

No es la primera vez que el PP está dispuesto a romperlo todo para llegar al poder como sea. En este sentido, el Partido Popular está empleando la misma táctica que en los años 1993-1996. Basta con leer las declaraciones de Luis Maria Anson realizadas a la revista «Tiempo» en febrero de 1998 y cambiar «González» por «Zapatero» para entender lo que está pasando. Decía Anson: «González era un hombre con una potencia política de tal calibre que era necesario llegar hasta el límite», «Desde una labor crítica normal no se conseguía desalojar a González del poder» o «Había que terminar con González, ésa era la cuestión. Al subir el listón de la crítica se llegó a tal extremo, que en muchos momentos se rozó la estabilidad del propio Estado».

El hecho sin precedentes de la recusación de un magistrado del Tribunal Constitucional, y las especiales circunstancias que lo han rodeado, no es sino un paso más en la temible escalada del PP. Lo admitió subrepticiamente la diputada del PP catalán en el Parlament Montserrat Nebrera cuando admitió que su partido había encontrado «la grieta jurídica» que necesitaban -en referencia a la recusación del magistrado Pablo Pérez Tremps- para conseguir su «objetivo político». Es obvio que la recusación de un magistrado no es un objetivo político, el objetivo no es otro que romper el equilibrio del Tribunal y presionarlo para actuar a favor de los intereses de los recusadores que son, al mismo tiempo, quienes recurren contra el Estatuto catalán.

Estamos ante un hecho aún más grave que aquella grotesca recogida de firmas contra el Estatuto pidiendo la convocatoria de un referéndum ilegal. Firmas, por cierto, entre las que figuraba de forma destacada la del golpista Antonio Tejero. Se trataba entonces y se trata ahora de manipular las instituciones para obtener haciendo trampas lo que no se ha ganado en las urnas o en las cámaras parlamentarias.

Ante estos hechos se ha alzado la voz del Presidente de la Generalitat denunciando el intento de manipulación del Tribunal Constitucional, mientras Artur Mas y CiU siguen tocando campanas diciendo que el problema es que el Gobierno de la Generalitat no está defendiendo el Estatuto y que el Gobierno de España está poseído por un frenesí llamado «invasión competencial». Quizá CiU intenta dejar una puerta abierta a futuros acuerdos con el PP pero en todo caso queda claro que le mueve más el interés partidista por erosionar al Gobierno de la Generalitat que cualquier otra cosa.

Lo cierto es que a los defensores del Estatut y del autogobierno de Cataluña nos preocupa la actitud de un PP que vota a favor de del Estatuto andaluz mientras recurre idénticos preceptos recogidos en el Estatuto catalán. Nos preocupa su voluntad de alterar mayorías para obtener los resultados que persigue. Nos preocupa, en definitiva, la actitud de unos demócratas que sólo parecen aceptar los resultados cuando les son favorables.

Les trampes del PP són molt perilloses

Avui el diari podria haver arribat a ser monotemàtic. La vergonyosa maniobra del PP contra la independència del Tribunal Constitucional mereixeria un monogràfic. Ho denuncia amb claredat meridiana l’actor Juan Diego en una entrevista publicada avui a la darrera pàgina d’El País. A la pregunta de Karmentxu Marín: “¿No añora a Aznar?”, la resposta de Juan Diego és contundent: “No, porque él está aquí, nunca se fue ni vino. He oído decir: ‘¿Qué es esto de la democracia o de la soberanía popular? ¿Y esto del Estatuto de Cataluña, quién coño lo ha votado? ¿El Parlamento catalán, el Parlamento español, y ha sido ratificado por los ciudadanos catalanes? Pues voy a hablar con un amigo mío que tengo en el Constitucional y lo vamos a arreglar’. ¿Y eso es una maravilla o no es una maravilla? Con dos cojones”. Doncs això mateix, amb dos collons.

No és que no passin altres coses més importants. Per exemple, segueix la barbàrie a l’Iraq. Això sí, al final, encara que sigui el darrer de tots els responsables d’aquesta guerra en admetre-ho, Aznar reconeix que no hi havia armes de destrucció massiva. Que això hagi costat centenars de milers de morts a l’Iraq i un atemptat a Madrid amb 192 víctimes no mereix altre comentari que el de dir “entonces nadie lo sabía”. No sols no hi ha disculpa sinó que es permet fer broma sobre el tema. Com avui li ha contestat el President Zapatero ara sí que hi ha un arma de destrucció massiva: l’odi que la guerra ha engendrat. Aquest és el PP que vol tornar al govern tan aviat com pugui sense importar-li gaire com.

No em cansaré de dir que estan emprant la mateixa tàctica que els anys 1993-1996. No és la primera vegada que el PP està disposat a trencar-ho tot per tal d’arribar al poder com sigui. Ja us vaig dir que un veí d’escala em va deixar a la bústia les declaracions de Luis Maria Anson realitzades a la revista TIEMPO el febrer de 1998. Deia Anson: “González era un hombre con una potencia política de tal calibre que era necesario llegar hasta el límite” o “Desde una labor crítica normal no se conseguía desalojar a González del poder” o, i no cal insistir més, “Había que terminar con González, ésa era la cuestión. Al subir el listón de la crítica se llegó a tal extremo, que en muchos momentos se rozó la estabilidad del propio Estado”. Canvieu González per Zapatero i ja teniu el que està passant.

Ara ni tant sols dissimulen. Com no va dissimular la diputada del PP català al Parlament Montserrat Nebrera quan va admetre dimecres en declaracions a Ona Catalana recollides per l’Agència EFE que el seu partit havia trobat "l'esquerda jurídica" que necessitaven -en referència a la recusació del magistrat Pablo Pérez Tremps- per aconseguir el seu "objectiu polític".

Molts han estat els articles i els pronunciaments públics sobre aquesta infamant recusació. Destaco el Manifest signat per 45 catedràtics de Dret Constitucional de 29 Universitats espanyoles. També podeu llegir els articles de Francesc de Carreras (llàstima que el seu deixeble Albert Rivera no coincideixi amb ell en aquesta qüestió), Miguel Satrústegui, Javier Pradera, Eliseo Aja i Soledad Gallego. Al fil d’aquesta qüestió són inquietants, perquè reblen el clau, els anàlisis de Pérez Royo (que d’una banda alerta als andalusos “Catalanes somos todos”, en un altre parla de “Cop d’Estat”, i encara en un tercer article afirma que “el PP no ha passat la prova del nou de la democràcia que és la plena acceptació de la derrota electoral i la sortida del govern”). Tampoc no és gens tranquil·litzadora la reflexió d’Antonio Franco sobre la justícia, recollida també en l’anàlisi de la crisi de la divisió de poders fet per Jordi Sánchez. Llàtzer Moix ens recorda també l’existència d’un “gamberrisme verbal” que, afegeixo jo, és el caldo de cultiu de l’odi que guia l’acció del PP i dels seus corifeus mediàtics. Potser esperen que tant soroll desviï l’atenció sobre el reguitzell de casos de corrupció que afecten a institucions governades pel PP.

Estem davant d’un fet encara més greu que aquella grotesca recollida de signatures contra l’Estatut i demanant la convocatòria d’un referèndum il·legal. Signatures, per cert, entre les que figurava de forma destacada la del colpista Antonio Tejero. Es tractava i es tracta de manipular les institucions per guanyar fent trampes allò que s’ha perdut a les urnes o a les cambres parlamentàries.

Davant d’això es va alçar la veu del President de la Generalitat denunciant l’intent de manipulació del Tribunal Constitucional, mentre Artur Mas i CiU segueixen tocant campanes dient que el problema és que el Govern de la Generalitat no defensa l’Estatut.

El Govern està impulsant la creació de les Comissions estatutàries, s’ha creat ja la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat, els propers dies el President de la Generalitat presidirà una reunió de la Junta de Seguretat de Catalunya, el Govern ha aprovat la Llei de creació de l’Agència Tributària de Catalunya, ha lliurat als grups parlamentaris l’avantprojecte de llei de creació del Consell de Garanties Estatutàries, ha recorregut el Decret estatal que regula els continguts mínims curriculars de l’educació primària, està estudiant el contingut de la resta de Decrets educatius, ha creat el Consell institucional pel seguiment i l’impuls del desplegament estatutari per tal que tots els grups parlamentaris puguin ser part activa en el procés i ha de decidit no interposar recurs sobre la Llei de la Dependència per afavorir un acord polític sobre el seu desplegament.

Artur Mas va reiterar la demanda d’un Ple monogràfic del Parlament (ja l’havia anunciat el mes de novembre en el decurs del debat d’investidura) i Núria de Gispert va demanar la modificació de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional (desconeixent que ja hi ha una ponència –amb presència de CiU és clar- que l’està estudiant).

Realment la pobresa d’idees és decebedora, i ho és encara més una actitud que sols busca incomodar ERC encara que això pugui afeblir al Govern en un moment d’ofensiva reaccionària contra l’Estatut. Aquesta és l’aposta estratègica de CiU. Ja ha estat dit: ben pobre.

Ahir, a Algeciras, en un acte organitzat pel PSOE d’Andalusia en la campanya en favor de l’Estatut andalús, el president de la Generalitat i primer secretari del PSC, José Montilla, ens recordava el terreny del veritable combat en afirmar que “el Partit Popular es comporta d’una forma deslleial i profundament antipatriòtica, per desgràcia per a ells, per a tots, i sobretot per a la salut de la nostra democràcia; per desgràcia de manera molt especial per a la convivència entre els pobles d’Espanya” advertint que “el PP emmetzina el bon funcionament de les nostres institucions, pretén erigir-se en defensor exclusiu de la Constitució i de la idea d’Espanya, pretén apoderar-se dels símbols comuns –la bandera, l’himne- i alimenta una cultura de l’enfrontament polític i territorial molt preocupant”.

Enfront d’aquesta actitud del PP, Montilla va exhortar els demòcrates a “reaccionar amb serenitat però també amb rotunditat i fermesa davant aquells que són capaços de qualsevol cosa, de qualsevol atropellament, per enverinar la salut de la nostra democràcia”. Un exemple d’aquesta actitud destructiva és la recusació del magistrat Pérez Tremps, que és “el súmmum de la hipocresia, és la politització partidista dels jutges del més alt tribunal que posa en situació d’escac el nostre sistema democràtic de garanties jurídiques”. “El Partit Popular ha retrocedit en cultura democràtica, en les formes i, el que és pitjor, en el fons”.

Dimecres dia 9, a l’auditori del Palau de la Generalitat el Vicepresident de la Generalitat va pronunciar una important conferència que portava el títol “El patriotisme social motor de construcció nacional”. Recomano la seva lectura atenta. Carod fa un esforç notable d’actualització del seu discurs, contraposant-lo directament al discurs i la pràctica del catalanisme conservador de CiU, defensa la cohesió social com a requisit imprescindible de la construcció nacional, crida a superar l’essencialisme identitari, ètnic, lingüístic o de classe i defensa una visió no apocalíptica de la salut de la llengua catalana proposant unes línies d’actuació per convertir-la en llengua nacional, reblant el clau en dir “el patriotisme social ha de fer més fàcil el patriotisme nacional”. Certament, en alertar sobre els riscos que corre un Estatut que ja considerava insuficient, Carod no amaga les seves conviccions independentistes. No sorprendrà ningú que digui que aquest sigui un punt de discrepància frontal entre el seu pensament i el meu. Ni crec que haguem de donar la batalla per perduda, ni crec que cap retrocés parcial pugui justificar estripar les cartes. Primer, perquè la majoria dels catalans no ho volem. I segon, perquè això suposaria desertar de la batalla per una Espanya federal i progressista.

Una Espanya en la que trobarem bons aliats com la Vicepresidenta del Govern a qui avui el diari El País publica una interessant entrevista.

Encara porta cua la manifestació de diumenge passat a Madrid. Javier Pradera en parla en un article en el que recorda les insídies del PP contra Zapatero i les delirants especulacions del PP sobre l’atemptat de l’11-M (per cert, ben aviat començarà el judici contra exponents del terrorisme islamista radical i encara diuen que va ser eta...) Sobre el balanç d’aquests 43 mesos sense mort heu de llegir l’article d’Ignacio Sánchez Cuenca, i l’esforç de Daniel Innerarity per definir “¿Qué significa un final dialogado de la violencia?”.

Fan de bon llegir els articles de la Cancellera alemana Angela Merkel sobre les seves intencions en l’inici de la Presidència alemana de la Unió Europea i de Joaquín Estefanía posant de relleu fins a quin punt els neocon segueixen marcant l’agenda política de l’administració Bush.

Tocant-nos de més a prop podeu llegir l’article d’Ernest Maragall sobre “L’excel·lència educativa” i el meu article publicat a El País amb el títol “Escudella barrejada” responent l’article “Sopa fría” publicat per Josep Ramoneda en el mateix diari.

Dimarts, Conxita Casanova que dirigeix un magnífic programa de cine a Ràdio 4 em va convidar a veure una pel·lícula que em va encantar “La vida dels altres”, sobre el control a intel·lectuals i artistes a la RDA. És una òpera prima que ha estat nominada als Oscars. Aquí teniu la crítica que recull la revista digital Café Babel. No us la perdeu!



“Perles” del programa Polònia emès el 8 de febrer, resum crític realitzat per Núria Iceta

LES PERLES (per ordre d'aparició)
- Problemes amb el càtering. Puigcercós: "A ningú se li escapa que aquest bocata està dur... O càtering nou o marxem del Govern!" El President Montilla vestit de cambrer pren nota: "Canviar el càtering dels consellers d'Esquerra". Només d'Esquerra? "És clar, els del PSC tenen canapès a la sala VIP".

- El disc dur del President Montilla es "penja". El Conseller Saura se n'adona i intenta el reset... res... caldrà reinstal·lar el sistema operatiu amb el nou Windows Vista! Molts bons els efectes especials de la trepanació cerebral.... però s'han passat, ara el President va massa espitat! El Conseller Maragall es tem el pitjor: "Per mi que té un virus, com en Pasqual"

- La reunió dels jutges del Suprem és una espiral de despropòsits, sobretot quan apliquen el codi penal de 1944 i el retrat de Franco comença a aplaudir.

- Reunió de la permanent de Convergència i Unió. La senyora de la neteja esdevé el nou gurú d'estratègia política amb l'exclamació: "Ui, aquí s'ha de fer neteja". Artur Mas n'està molt orgullós: "Dieu que sóc un pijo però jo estic en contacte amb la gent del carrer". Ramona-gurú: "Ep, que això era abans, ara només netejo despatxos".

- El President Maragall dicta les seves memòries. Parlant de la Corpo el President té una llacuna mental i truca a Pujol perquè li recordi què li va dir. La resposta és "pòtol". Però aquest no és el problema. El problema és que Pujol ja ha parlat de tots els temes maragallians per definició (els jocs, les rondes, les eleccions del 99), així que Maragall fa un cop de timó: "Saps què, farem un replantejament: capítol 20: el cas Banca Catalana"

- Mònica Terribas sobre la memòria històrica. "Per què? No me'n recordo..., ja ja. Ara en sèrio, entrevistem l'historiador Roberto de la Cierva: "la dictadura no fue ni dictadura, fue un régimen fuerte que facilitó la llegada de la democracia". Ep, atenció, sona el telèfon d'al·ludits: És Franco! "Cómo que lo mío no fue una dictadura? Y además, lo de la llegada de la democracia no fue culpa mía, sino de Juan Carlos!".

EL MILLOR
- Un Carod immens menjant al despatx és interromput per Puigcercós, igualment immens, que fa que retrunyin les parets. Pq? Carod s'està menjant el decret del castellà amb patates i en Puigcercós la llei de la dependència. Els líders d'Esquerra estan amoïnats. Carod: "Com això continuï així rebentarem".

EL PITJOR
- El cicle de desallotjament i okupació de la kasa deshabitada.

KA FORT
- La paròdia del programa Silenci? del 33 m'ha encantat, sobretot la doble de la Bibiana Ballbè. El que no m'ha agradat és l'entrevista falsa a Jacko, el lladre silenciós.... em feia una mica de ràbia el paio... i el símil de la imatge de silenci... molt fort tios.

L'OCASIÓ PERDUDA
- El quartet Adrià&Adrià i Ruscalleda&Rusqui... Conclusions: A l'Adrià de debò se l'entén menys que al del Polònia. No cola que l'Adrià autèntic recomani tant les coses henhilles. Ah, i que els cuiners a la cuina i els actors al Polònia :(

ELS ACUDITS DE MATEU PRADOS
- Els meteoròlegs van anunciar precipitacions de neu a tot Catalunya, però sembla que els únics que es van precipitar van ser ells. Molt bo el nou home del temps a Polonews, anunciat com el crack de les prediccions. És ZP: "Se acercan lluvias: estamos en el principio del fin de la sequía... es más, dentro de un año estaremos mejor que ahora..."

EL MONÒLEG DEL PRESIDENT MARAGALL
- "Catalans, fins ara m'he mossegat la llengua [???] perquè el meu càrrec no em permetia opinar sobre una qüestió tan important (i no em refereixo a Ventdelplà) sinó a l'OPA de Gas Natural. Jo m'ensumava que no funcionaria, perquè no té sentit que una companyia de gas compri una elèctrica. El Gas ciutat és molt millor que la vitroceràmica. Ho vaig discutir amb Fornesa i Brufau. No els veig jo amb el fregall i el KH7. Amb la vitro et passes mitja hora esperant que s'escalfi.... a més, tothom sap que la paella no surt igual.... fins i tot vam muntar un concurs de paelles. Qui va guanyar? D'acord, van guanyar ells, però no per culpa del gas sinó perquè no ens vam posar d'acord amb la sal i va quedar hoho. El temps m'ha donat la raó: nosaltres no ens vam menjar la paella però ells s'han menjat un bon marrón."



ZW núm. 72 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.ning.com

Són moltes les definicions i les idees que podem trobar associades al concepte Web 2.0. Algunes d’elles podrien ser: aplicacions que generen col·laboració; aplicacions senzilles i específiques a les quals es pot accedir des de qualsevol ordinador mitjançant un navegador, fàcils d’usar i amb un veritable propòsit; aplicacions que utilitzen la intel·ligència col·lectiva per proporcionar serveis interactius en Xarxa, donant a l’usuari el control de les seves dades, etc. Si voleu saber-ne més no us perdeu aquest magnífic vídeo Web 2.0 que m’ha fet descobrir l’amic Genís. Curt, clar, suggerent, imprescindible!

Ning sorgeix com a eina per facilitar la creació d’aplicacions web basades en la participació dels usuaris, que són els que generen i modifiquen els continguts, ja que el codi de les aplicacions que creen els desenvolupadors es pot compartir, clonar i modificar segons les necessitats de cadascú i, després, afegir-la al conjunt d’aplicacions disponibles. Un altre tipus d’aplicacions, que permeten emmagatzemar i compartir tot tipus de documents serien eSnips (amb una capacitat màxima d’1 GB de forma totalment gratuïta), Box.net o Mediamax que ofereix, fins a 25 GB d’espai online per guardar des d’imatges o vídeos a documents en diferents formats.
Per obtenir més informació sobre aplicacions a Internet podeu llegir aquesta entrada del blog Algo que hacer on es fa referència als coneguts: Gmail, Flickr, Linkedin, del.icio.us, Newsgator o FeedDemon, entre altres. I, us recomano especialment, la lectura de l’article “10 coses que els polítics haurien de saber sobre tecnologia de la informació”, de la Lluïsa Núñez.

ZV (Zona Vídeo). Per acabar, fer una visita a dvactivisme.org (vídeos per a la transformació social), un canal de producció i difusió de vídeos relacionats amb iniciatives diverses protagonitzades i/o promogudes des de diferents moviments socials (accions, jornades, manifestacions…) que, moltes vegades es consideren insuficientment cobertes per part dels mitjans de comunicació tradicionals.

Escudella a El País

Avui el diari El País en la seva edició catalana em publica l'article Escudella barrejada.

Escudella barrejada
Miquel Iceta
El País, 9.02.07

El penúltimo día de enero Josep Ramoneda publicaba un artículo en El País en el que utilizaba la metáfora de una “sopa fría” para referirse a la imagen que proyecta el Govern d’Entesa sobre la ciudadanía. La cosa venía a cuento pues, según nos refería el propio Ramoneda, en un encuentro reciente con el President Montilla, la tardanza en empezar a cenar enfrió la sopa. Admitía Josep que tras una etapa de la que salimos todos muy escaldados bien se agradecía una sopa fría, aún advirtiéndonos de que tarde o temprano hará falta algo más caliente.

Supongo que también podemos achacar a una política fría alguna responsabilidad sobre la elevada abstención electoral en las pasadas elecciones al Parlament. Lejos de culpabilizar a los y las abstencionistas, conviene reflexionar sobre las causas de la abstención. No tanto sobre la ínfima abstención técnica ni sobre el libérrimo afán de abstenerse, sino sobre aquellas causas que han alejado a gentes diversas de la participación política por falta de motivación suficiente, pero que podrían volver a votar en el futuro si se les diesen motivos suficientes para hacerlo. Y para ello la sopa no sólo debe estar caliente sino que debe mejorar su sabor y adaptarse a nuevos gustos. Porque, en efecto, los problemas de las sopas no son sólo los relativos a la temperatura a la que se consumen. A veces les falta sal, en otras ocasiones les sobra. A veces echa uno de menos algunos tropezones, crujientes picatostes o el placer de degustar texturas distintas en lugar de consumir purés de sabor indeterminado.

En Catalunya tenemos grandes tradiciones de sopa. Mi favorita es la escudella barrejada. Buen caldo, pero con verduras y carnes bien visibles y comestibles. Cada tropezón con su personalidad, con su sabor, con su textura. Juntos, revueltos, aportando todos su parte nutritiva a la sopa, pero sabiendo qué se come y decidiendo incluso en qué orden. Hasta el punto de poder renunciar a masticar la gallina o la acelga aun aceptando, de buen gusto, su aportación al conjunto. Partiendo, claro está, de un buen caldo, fundamento imprescindible de una buena sopa.

Coincido con Raimon Obiols en que una buena política es una “política de sentido”, es decir, una política que proporcione una lógica explicativa a lo que se hace, que señale un objetivo a alcanzar y dibuje un camino de reformas para conseguirlo. Creo, en efecto, que la desafección política se combate con más política, con mejor política, huyendo de discursos huecos y de actitudes más propias del avestruz que esconde la cabeza ante contratiempos, novedades o acontecimientos inesperados.

Debemos reconocer que los partidos políticos tienden a veces al puré indeterminado. Intentando gustar a todo el mundo, producen en algunos momentos mezclas insípidas y uniformes en las que es difícil encontrar el gusto de lo auténtico y lo diverso. Como también es cierto que en determinados momentos se producen sonadas excepciones. Las primarias del PSOE sobre el candidato a la presidencia del Gobierno que ganó Josep Borrell representaron el momento más estimulante y más dinámico en la vida partidaria del conjunto de las fuerzas políticas en los últimos diez años. Lo hemos vuelto a ver ahora con el proceso de primarias para la elección de Ségolène Royal como candidata de los socialistas franceses y el amplio debate participativo que ha abierto. De estas y otras experiencias concretas se deduce una conclusión rotunda: más participación y más debate político favorecen la conexión entre la política y la ciudadanía y reconcilian a los electores con los partidos.

El puré uniformador de la política hueca ha desorientado también a veces a la izquierda, pues cuando la izquierda se limita a una mera gestión administrativa, abandona la tarea de gobernar en el sentido profundo de la expresión y se aleja de la energía que la alimenta: utopía, debate y participación. Esos son los ingredientes de una política caliente. Ulrick Beck en su defensa de una “izquierda cosmopolita” dice que “la izquierda que vive encerrada en su ciudadela”, sea desde el proteccionismo del Estado o desde su réplica reformadora liberal, no ha comprendido que “la renuncia abierta a la utopía es un cheque en blanco al abandono de la política por parte de la propia política. Sólo quien es capaz de entusiasmarse, gana apoyos y conquista el poder”. Y de eso se trata. De vertebrar una mayoría social para impulsar reformas que, guiadas por los valores que inspiran nuestro proyecto, sirvan para construir una sociedad más justa.

El PSC ha desarrollado desde 1978 un proyecto exitoso. No sólo consiguió la unidad socialista sino que se convirtió en el primer partido catalán de izquierdas. Y lo hizo precisamente partiendo de unos principios meridianamente claros: unidad civil, atajando de raíz los intentos de dividir a los catalanes en función de su lugar de nacimiento o lengua materna; catalanismo, federalismo y justicia social. El President Montilla, al proponer un ambicioso programa de catalanismo social, no ha hecho sino actualizar y abrir al futuro el proyecto fundacional del PSC. El acierto de nuestras propuestas nos hizo mayoritarios a nivel municipal y ha acabado por llevarnos a ser la fuerza mayoritaria del gobierno de Cataluña en las últimas dos legislaturas. Nuestro proyecto federal ha supuesto un impulso decisivo al autogobierno de Cataluña en las determinantes citas de la Constitución de 1978, el Estatut de 1979 y el Estatut de 2006, y ha sido una contribución fundamental a las etapas de gobierno progresista en España en los períodos 1982-1996 y de 2004 hasta hoy. La permanente vigencia del proyecto del PSC ha requerido un esfuerzo constante de renovación. Y si se reflexiona sobre nuestra reciente evolución electoral, ese esfuerzo de renovación debe mantenerse e incrementarse pues en democracia los proyectos políticos no viven de la sopa boba.

Los socialistas catalanes estamos comprometidos a reflexionar a fondo sobre nuestro proyecto, nuestras propuestas, y también sobre la necesidad de ampliarlo a más gente, a nuevos protagonistas. Se trata de modernizar nuestro discurso, agenda y lenguaje. De repensar nuestro relato político, que ha de ser capaz de proporcionar claves para entender lo que pasa, para señalar los objetivos sociales que queremos alcanzar y las reformas necesarias para conseguirlos. Un relato inteligible capaz de proponer un horizonte ilusionante. Se trata de hablar de nuestra organización, de hacerla más abierta, más acogedora, más participativa, más eficaz. De reflexionar sobre nuestros instrumentos para hacer política, sobre cómo mejorar nuestra capacidad para conectar con la sociedad, con el electorado socialista más tradicional –atendiendo también a su evolución-, con los jóvenes y con los sectores más dinámicos. No se trata sólo de “caras nuevas”. Se trata de practicar una política de proximidad, capaz de escuchar, entender y atender la evolución de la sociedad. Capaz de impulsar el progreso económico, la justicia social, la libertad y la responsabilidad individual, la paridad y la sostenibilidad. Consciente de que gobernar no es sólo administrar o gestionar. Capaz de gobernar para cambiar las cosas y de gobernar los cambios. Capaz de ganar elecciones, pero también de ganar la batalla de las ideas, el combate cultural, capaz de movilizar amplias mayorías ciudadanas para impulsar reformas en profundidad.

Debemos acertar en los temas que han de centrar la agenda política, los de las preocupaciones ciudadanas, pero hemos de ser capaces también de anticipar los problemas de un futuro que ya está aquí. Desarrollando una política que, tejiendo una amplia complicidad social, aborde con valentía los retos calientes a los que nos enfrentamos: precariedad social, calidad del empleo, inmigración, vivienda, emancipación juvenil, calidad de los servicios públicos, fractura digital, demografía, competitividad en el mercado global, innovación tecnológica y formación.

Sólo quien es capaz de cambiar será capaz de dirigir los cambios. Y por ello debemos actualizar y renovar el proyecto que nos ha hecho llegar hasta aquí, el proyecto que nos ha hecho mayoritarios y, sobre todo, útiles a la sociedad catalana, a los trabajadores y a las clases populares de nuestro país. Estoy convencido de que somos capaces de hacerlo y de que así, sólo así, no se enfriará la sopa.

Escudella barrejada

Una setmana més, la quantitat i la varietat dels temes que trufen l’actualitat política fan molt difícil triar-los i ordenar-los perquè el diari mantingui una certa coherència interna. Intentaré fer-ho. Allà va.

Com que fa uns minuts he atès una trucada de Ràdio Barcelona per valorar la manifestació d’ahir a Madrid començo per aquest tema. La manifestació d’ahir va ser una manifestació contra el Govern i també contra la majoria parlamentària que va donar-li suport en l’intent d’accelerar la fi del terrorisme a través d’un intent de diàleg directe amb eta. Segueixo pensant que Zapatero no va fer altra cosa que complir amb la seva obligació. I segueixo pensant que la posició del PP mereix els adjectius d’indecent, miserable, vergonyosa i hipòcrita. El PP va decidir trencar amb el pacte antiterrorista des del moment que va optar per fer del debat sobre aquesta qüestió un escenari de confrontació política, des del moment que va discutir la responsabilitat, lideratge i primacia del govern en la lluita contra el terrorisme. La seva actitud no sols contrasta de forma indecent i miserable amb l’actitud del PSOE quan estava a l’oposició (que no sols va donar en tot moment el seu suport al govern del PP sinó que va proposar la signatura del Pacte per les Llibertats i contra el terrorisme) sinó que contrasta de forma vergonyosa i hipòcrita amb el que va fer el govern del PP quan no sols va dialogar amb eta sinó que li va atribuir un estatus polític (amb qualificar-la de Moviment d’Alliberament Nacional Basc) i va fer moltes i diverses concessions en matèria penitenciària. Si seguim la perversa lògica de Rajoy (“cuando no ponen bombas es que se ha cedido”), és lògic que ens preguntem en què va cedir el PP en els mesos de treva d’eta. L’actitud actual del PP té molt a veure amb l’actitud del PP en la darrera legislatura de Felipe González, quan van decidir que tot s’hi valia per arribar al govern encara que, en paraules d’Anson, “en muchos momentos se rozó la estabilidad del propio Estado”. Aquest és el PP d’ara, d’abans i de sempre. Convé no perdre de vista aquesta trista constatació en el moment d’analitzar el que passa i de preguntar-nos per què passa el que passa.

Zapatero, lluny de deixar-se arrossegar per la dinàmica de la crispació i l’enverinament de la convivència democràtica, un i altre cop intenta sumar al PP al consens en la lluita antiterrorista i s’esforça en donar una visió equilibrada de la nostra situació com a país enfrontada a la visió apocalíptica dels profetes del desastre i especialistes en la conspiració. D’aquest darrer aspecte trobareu un magnífic exemple en la intervenció del President del Govern en la commemoració del número 100 de la revista “La aventura de la historia”.

Sobre la situació actual de la lluita antiterrorista i les seves perspectives no us podeu perdre l’equilibrat article de José María Benegas publicat a El País.

Les maniobres desestabilitzadores del PP i dels sectors que li donen suport han arribat al mateix Tribunal Constitucional amb el seu innoble designi de recusar el Magistrat Pablo Pérez Tremps privant-lo de participar en la decisió del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, al·legant que va fer un treball acadèmic sobre futures reformes estatutàries encarregat pel Govern de la Generalitat presidit per Jordi Pujol (és d dir, quan no hi havia en l’horitzó la reforma estatutària sobre la que s’ha de pronunciar l’Alt Tribunal). Podeu llegir al respecte la crònica de Josep Maria Brunet publicada ahir a La Vanguardia i l’anàlisi que en fa avui a les pàgines de diumenge d’El País, Soledad Gallego-Díaz.

La profunda animadversió del PP contra el nou Estatut, i l’anticatalanisme primari de la seva direcció, s’ha posat novament de manifest quan s’ha sabut, a través d’un informe de l’Institut d’Estudis Autonòmics, que fins a 14 articles de l’Estatut de Catalunya contra els que el PP va recórrer davant del Tribunal Constitucional, tenen idèntica redacció en l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia que ha obtingut el suport del PP. Apart dels articles amb idèntica redacció, n’hi ha uns altres 28 que tenen una redacció pràcticament idèntica amb diferències de detall. Em faig ressò de la notícia signada ahir per Miquel Noguer a El País que per dificultats tècniques no us puc adjuntar sencera (a la web sols he sabut trobar un brevíssim resum i no la notícia que vaig poder llegir ahir a la pàgina 21 d’aquest diari).

La difícil situació del Tribunal Constitucional, sotmès a la pressió permanent de la caverna política, mediàtica i judicial, aconsella ser molt prudents en l’utilització sistemàtica de la via del recurs. No cal dir que tots els demòcrates hem d’acceptar i acceptem el paper arbitral del Tribunal Constitucional i que, per tant, a ningú hauria d’espantar recórrer-hi quan sigui necessari. Però així com de vegades no hi ha altra opció per delimitar conflictes competencials, en alguns casos no s’ha d’abandonar la via del diàleg i la negociació amb el Govern de l’Estat. Per exemple, el Govern de Catalunya ha decidit interposar un conflicte de competències en matèria educativa. Ara, CiU planteja que es faci el mateix amb la Llei de la Dependència. Jo crec que no és el mateix cas. Així com el nou Estatut ha ampliat les competències educatives de la Generalitat i això pot entrar en conflicte amb el Decret de mínims dictat pel Govern d’Espanya, el cas de la dependència és molt diferent. Aquí ens trobem davant del reconeixement d’un nou dret fonamental de les persones no recollit a la Constitució i, per tant, la discussió no ha de centrar-se en aspectes de delimitació competencial sinó en una negociació entre el Govern d’Espanya i els Governs de les Comunitats Autònomes per garantir l’efectivitat d’aquest nou dret. I la via de la negociació i el diàleg és, en la meva opinió, la més ajustada i la que millor defensa en la pràctica l’interès dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.

Sobre la polèmica en matèria educativa no us podeu perdre l’entrevista al Conseller d’Educació, Ernest Maragall, que publica avui el diari El País. Sobre la llei de la dependència us recomano una ullada al bloc de Carme Figueras.

CiU està desenvolupant una estratègia que té una aparença de “major exigència en el desplegament de l’Estatut” però no és més que un intent de desestabilitzar al Govern d’Entesa seguint la tàctica que ja va utilitzar en la negociació estatutària de l’anterior legislatura: estirar molt la corda per després presentar-se com la solució al problema creat. Segueixen entestats en exigir la presència en les Comissions estatutàries, que tenen un caràcter intergovernamental, i menystenen la proposta del President de la Generalitat de crear un Consell Institucional per a l’Impuls i el Seguiment del Desplegament estatutari que serviria per conformar la posició catalana en les Comissions bilaterals i asseguraria la presència de tots els grups parlamentaris en aquest procés. Em refereixo a aquesta qüestió en l’entrevista que va publicar dilluns el diari Avui.

Certament, l’Estat de les Autonomies ha suposat un gran avenç però som encara lluny d’una situació en la que estiguin definitivament resolts l’encaix de les nacions i regions d’Espanya en un sentit federal, d’unió i llibertat, d’autogovern i de co-govern. Aquesta és la reflexió de fons d’un llibre imprescindible de Joan Romero, publicat per la Universitat de València en català i en castellà, i que porta el suggerent títol “Espanya inacabada”. El llibre va ser presentat per l’autor acompanyat per Josep Fontana, Joan Subirats i Vicent Soler, dijous passat al Museu d’Història de Catalunya. I vaig tenir el goig de poder-hi assistir perquè conec Joan Romero de fa molts anys i tot i que la nostra relació no és estreta el considero amic i company de tantes lluites socialistes i federals. Joan Romero és catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València, va ser Conseller d’Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana (a ell es deuen els escassos acords amb matèria lingüística –que han estat precisament les bases de les sentències favorables a la unitat de la llengua del Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional), Diputat al Congrés i Secretari general del PSPV-PSOE entre 1997 i 1999. La lectura d’Espanya inacabada és imprescindible i assenyala el camí per passar, com diu l’autor, de les Espanyes vençudes de les que parlava Ernest Lluch, a les Espanyes convençudes, les nacions i regions d’un Estat compost que funcioni de forma eficaç.

Aquesta setmana s’ha conegut l’Informe del Panel Internacional pel Canvi Climàtic (IPCC) creat per Nacions Unides. L’alarma creix i la consciència ciutadana s’estén. També la consciència dels responsables polítics al respecte (i m’hi incloc perquè he de reconèixer que jo no n’era gaire). Us recomano la lectura de l’article d’Antonio Cerrillo publicat a La Vanguardia on es resumeixen les principals conclusions de l’Informe, l’article de Ramon Folch publicat a El Periódico de Catalunya, i les opinions de Jeremy Rifkin i Ulrick Beck publicades a El País. Podeu també llegir la reflexió al respecte en el bloc de Xavier Sabaté, així com els seus comentaris sobre l’apagada de 5 minuts, i visitar el lloc web de la campanya “Jo sóc la solució” impulsada per Ecoterra.org un projecte de la Fundació Terra que també té un lloc web d’ecologia pràctica.

Seguint en l’esfera internacional, podeu llegir l’article d’Andreu Missé publicat avui a El País en el que descriu l’esforç d’Angela Merkel per desbloquejar la Constitució europea (quantes coses podríem fer si s’hagués ratificat, en comptes d’esperar aquell impuls que sortiria del NO segons els seus defensors...). No us podeu perdre tampoc les alertes sobre la nova estratègia de Bush a l’Orient Mitjà descrites magistralment per Manuel Castells i Joschka Fischer en sengles articles publicats ahir a La Vanguardia i El País, respectivament, en els que parlen tant del caos creat a Iraq com de les amenaces sobre Iran i el conjunt de la regió.

Per distendir una mica el diari em permeto de recomanar-vos la lectura del retrat que fa La Vanguardia del meu amic Antoni Llardén, recentment nomenat President de l’empresa Enagás. També podeu llegir l’entrevista de Karmentxu Marín a Joan Clos en la contraportada de El País d’avui.

Aquesta setmana Josep Ramoneda en un agut article publicat a El País convidava a la reflexió política. Una reflexió que té com a rerefons el resultat de les darreres eleccions al Parlament, però que, en el cas del PSC, ve de més antic i que, sobretot, va molt més lluny que una estricta reflexió postelectoral.

Per cert, abans de seguir, cal fer esment a les principals conclusions de l’informe de l’estudi que ha fet la Generalitat sobre l’abstenció a les darreres eleccions.

Principals conclusions de l'informe:

7 de cada 10 persones enquestades creu que la gent no vota per descontentament amb la política, però només 3 de cada 10 abstencionistes diu que s' absté per aquesta raó.

El 29,6% dels abstencionistes es justifiquen per causes materials com que estaven fora o malalts; el 17% argumenta que no s'identifica amb els partits; i el 10% diu que no li interessa la política.

Perfil majoritari de l'abstencionista:

Homes i dones menors de 35 anys.

Residents en un municipi de 10.000 a 150.000 habitants.

Viuen a la província de Barcelona.

Nascuts a Catalunya.

De pare i mare nascuts fora de Catalunya.

A casa parlen habitualment castellà.

Comportament electoral:

Els votants tenen el mateix comportament electoral en totes les eleccions que se celebren a Catalunya.

Els abstencionistes en les passades eleccions admeten que voten més en les generals que en les autonòmiques (diferència de 7,2 punts).

El 63,4% dels abstencionistes en les darreres eleccions al Parlament es tornaria a abstenir.

Actituds, els valors i els hàbits participatius:

El 51,4% dels abstencionistes estan poc o gens satisfets amb el funcionament de la democràcia.
El 45% es mostren satisfets.

Entre els votants, el 57,2% dels enquestats se senten molt o bastant satisfets amb funcionament de la democràcia.

7 de cada 10 persones abstencionistes se senten poc o gens properes a les institucions polítiques catalanes.

Les persones abstencionistes es mostren menys preocupades que les votants per qüestions com la llengua i la identitat catalanes i l'autogovern.

Deixo aquí l’informe sobre els abstencionistes. Però apunto una opinió: no crec que els abstencionistes estiguin farts de la política o no vulguin més política. Crec precisament el contrari, volen més política, volen una altra política. En aquest sentit, tot el que es faci per reconnectar amb les sensibilitats ciutadanes i revitalitzar la política contribuirà a reduir la desafecció que l’informe descriu.

Pel que fa a la reflexió a la que Ramoneda ens convida, em permeto recomanar un primer material. Es tracta d’un article de José Luis López Bulla publicat el 29 de gener en el seu bloc en el que aprofundeix sobre el sentit del catalanisme social. Crec que és de lectura imprescindible. Com és imprescindible seguir la reflexió que s’està produint en l’esquerra europea que té tants punts de contacte amb els nostres neguits.

Ahir El País publicava una notícia titulada “Iceta defiende renovar la dirección del PSC para recuperar votantes tras el bache del 1-N” i feia referència a un document de treball que vaig presentar recentment a la Comissió Executiva del PSC. El document és una primera contribució que s’anirà enriquint en el debat que ens hem compromès a fer en el període que va des de les eleccions municipals a la celebració de l’onzè Congrés del PSC. Un Congrés que se celebrarà el 2008, coincidint amb el 30è aniversari del PSC.

En el document es feia referència a la necessitat d’impulsar la incorporació de gent nova al partit, a les seves estructures de direcció i a les seves candidatures electorals. Com s’ha anat fent sempre des dels orígens del PSC. Precisament una de les claus de l’èxit del PSC ha estat la seva capacitat d’obrir-se a amplis sectors i de renovar-se de forma permanent. Jo no crec en una renovació ordenada per decret, dirigida des de dalt. Ni en una renovació entesa com a moment puntual de la vida de l’organització. Crec més aviat en una actitud permanent. A les eleccions municipals són moltes les candidatures que es renovaran, molts caps de llista que seran nous. A Barcelona, per exemple.

Però crec que reduir la qüestió a un debat sobre “cares noves” seria fer un debat ben pobre. Es tracta de parlar a fons i alhora sobre el nostre projecte, les nostres propostes, i també de més i nous protagonistes. De modernitzar el nostre discurs, agenda i llenguatge. De repensar el nostre relat polític, que ha de ser capaç de proporcionar claus per entendre el que passa, per assenyalar els objectius socials que volem assolir i les reformes necessàries per fer-ho. Un relat entenedor i capaç de proposar un horitzó engrescador. Es tracta d’encertar els temes que centrin l’agenda política, els de les preocupacions ciutadanes, però també amb la capacitat d’anticipar problemes de futur. Es tracta de parlar de la nostra organització, de fer-la més oberta, més acollidora, més participativa. De reflexionar sobre els nostres instruments per fer política, sobre com millorar la nostra capacitat per connectar amb la societat, amb l’electorat socialista més tradicional –atenent també la seva evolució-, amb els joves i amb els sectors més dinàmics. Es tracta de practicar una política de proximitat, capaç d’escoltar, entendre i atendre l’evolució de la societat. Capaç d’impulsar el progrés econòmic, la justícia social, la llibertat individual, la paritat i la sostenibilitat. Conscient que governar no és sols administrar o gestionar. Capaç de governar pel canvi i de governar els canvis. Capaç de guanyar eleccions, però també de guanyar la batalla de les idees, el combat cultural, capaç de mobilitzar àmplies majories ciutadanes per impulsar reformes en profunditat. Es tracta de generalitzar, aprofundir i renovar la pràctica que ens ha fet arribar fins aquí, que ens ha fet majoritaris i, sobretot, útils a la societat catalana, als treballadors i les classes populars del nostre país.

Acabo amb tres breus referències a actes d’aquest cap de setmana. En primer lloc l’elecció de Neus Català com a catalana de l’any. Guardó ben merescut que ella, als seus 91 anys i com a supervivent del camp de concentració nazi de Ravensbrück, accepta en nom de totes i tots els que van lluitar per la República i van patir persecució, repressió, exili, tortures i mort.

En segon lloc, dir-vos que vaig cloure la jornada del PSC sobre Blocs i política celebrada a Viladecans que va comptar amb la participació d’experts (Juan Varela, Carlos Guadián, Montse Boix), membres de Xarxes de Dones (Eva Ferrer, Angeles Alvarez, Verònica Martínez) i blocaires avesats (José Antonio Donaire, Ramon Bassas, Aintzane Conesa, Eulàlia Mas). Una Jornada impulsada per Lourdes Muñoz que és, a més, Secretària de Polítiques de les Dones del PSC. A mi em conviden com a “pioner”, però sempre aprenc coses noves. Per exemple, a usar Flickr com a aparador de fotos de la xarxa. Aquí podeu trobar les fotos de les entrevistes oficials mantingudes a Síria per una Delegació del PSC.

I, per últim, l’acte de proclamació de l’elecció d’Antonio Balmón com a candidat socialista a l’Alcaldia de Cornellà. Bon amic, magnífic Alcalde, persona sensible, compromesa amb el projecte socialista i amb la seva ciutat. Com va dir el president Montilla en el decurs de l’acte, estem segurs que els ciutadans li renovaran la confiança.



“Perles” del programa Polònia emès el 2 de febrer, resum crític realitzat per Núria Iceta

LES PERLES (per ordre d'aparició)
- El President Montilla també és víctima de la grip. Però Mas no el deixa respirar mentre assagen el seu gag: "Montilla, és que ni estudies ni governes! Si no fos perquè necessito els 9'80 € per gag..." "Arturu, estic a 41'5... a punt de perdre la vida". Mas: "L'estem perdent... eleccions anticipades! [al telèfon] David, el Montilla està a les acaballes." La metgessa/veterinària li recomana no perdre les energies parlant: "Això li dic sempre al Carod".

- Acebes al metge: "Hablemos de su tema". Acebes: "El gobierno socialista..." Metge: "No, no, de su lesión. Tendrá que operarse." Acebes: "Operarme yo? Y porqué no me opera él?"

- El Conseller d'Interior torna a casa després d'un dur dia de feina i es troba una pintada a la paret de la sala "Tornaré tard, hi ha macarrons a la nevera". És la seva dona que s'ha declarat antisistema i ha okupat el lavabo.

- Conclusió d'Artur Mas de la seva reunió amb Montilla: "Ha estat una reunió molt fructífera... Fins la propera Jose". I el tio tanca la porta.... per dintre!!! Montilla li ha de recordar: "Eh, si el President sóc jo".

- Duran i Lleida vestit de casc blau fent de mediador... entre qui? Entre Rajoy i ZP... Duran: "Tranquilo, Mariano, se acabó la pesadilla". Rajoy: "Oye, en tu casco pone UM, no debería decir UN?" Duran: "Es una reivindicación UM = un ministerio". Y dale!

EL MILLOR
- El Conseller Nadal va a Aena a demanar vols intercontinentals i és rebut molt amablement: "Ya me puede hablar en catalán, que no le entiendo..." Però aviat s'acaba el bon rotllo: "Quieren que de la nueva terminal salgan aviones? Usted se ha vuelto loco o qué? La T4 nos ha costado un huevo, así que tiene que tener todos los vuelos intercontinentales. No ve que el modelo centralista es el mejor del mundo?" Sort que li ofereix una alternativa: "Open your mind... Si se olvida del tema le prometo una T10". Nadal: "10 terminals?" Sr. Aena: "No, quiero decir 10 tarjetas de autobús".

EL MONÒLEG DEL PRESIDENT MARAGALL
- Catalans, que estic al decorat del Papa? Bah, és igual. Catalans, avui tinc poc temps perquè estic preparant una conferència. És que a un polític el fan fora perquè representa que ho ha fet malament. Però un cop plega li paguen una pasta perquè parli. Demà, sense anar més lluny, haig de pronunciar-ne una sobre "Reptes i desafiaments empresarials en el marc de la simbiosi de l'Europa de les regions de l'arc mediterrani?" I jo què sé.... pregunteu-li al Pujol! O que hi vagi aquest que m'imita, el Novell. A més, a mi només em criden a congressos de notaris, homes de negocis... gent avorrida. No podria anar a la convenció de dependentes del Zara?

EL PITJOR
- Adrià&Rusqui. Molt plasta i barellant-se incomprensiblement. "Sóc Ferran Adrià, el millor cuiner del mong (excepte de St Pol de Mar)". El que sí m'ha agradat és la versió millorada de Marina Rosell: "Oh, gallina ponedoraaaaa"

LA PICADA D'ULLET (ui, sí que n'hi ha!)
- Els okupes okupats que s'han kedat sense kasa.

- Montilla amb manteta de quadres a la falda truca al 061: "Llista d'espera? Això és indignant, per què no posen més personal?"

- M'ha agradat el símbol de la nova fornada de mossos procedents de la immigració. El paradigma, un mosso argentí que et posa la multa i et recepta ansiolítics.

KA FORT
- Otegui a peu de barra de bar: "Patxi, la tregua se ha ido al garete. Voy a llamar al Servicio de atención al cliente de ETA". Al telèfon: "Si quiere pagar el impuesto revolucionario marque uno, si quiere formar parte de un comando pulse dos." Amb l'operadora tampoc hi ha massa sort: "La tregua? En el ordenador me aparece como vigente".

LA CANÇÓ (canti's amb música de Manolos)

[Cor de monges i capellans] La COPE té molt poder
[Cor] La COPE té molt poder
[Cor] La cadena és poderosa
[Cor] La cadena té molt poder

[Papa] Jimenez Losanti
[Cor] té molt poder
[Papa] Cardenali Rouco
[Cor] té molt poder
[Papa] La pasta del Opus
[Cor] té molt poder
[Papa] Legionari di Cristi
[Cor] té molt poder

[Papa] Rodríguez Zapatero
[Cor] Tururú
[Papa] La memòria històrica
[Cor] Tururú
[Papa] El procés de pau
[Cor] Tururú
[Papa] Te lo digo io

[Papa] Si ets catalanisti
[Cor] Alla tú
[Papa] Ommossesuali
[Cor] Alla tú
[Papa] Si vols parlar amb ETA
[Cor] Alla tú
[Papa] Ja te l'han fotut

LA PERLA RECUPERADA
- El retorn dels marcianus que fan crítica televisiva com els avis del Muppet Show.

ELS ACUDITS DE MATEU PRADOS
- La Carmela diu que va enganyar als metges amb la seva edat. El que no sap és que els metges també la van enganyar a ella. Els seus bessons tenen, en realitat, 38 anys.



ZW núm. 71 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.internetworldstats.com

A la pàgina d’Internet World Stats podem obtenir informació sobre el número d’usuaris d’Internet a Europa i al món. Les dades es mostren de manera comparada per països, mostrant el nivell de penetració d’Internet, per exemple, en un país determinat i el percentatge que suposa a nivell mundial. Si el que volem conèixer és el nivell de connexions i el flux de dades a tot el món (amb valors entre zero i 100, a valors més alts connexions més ràpides i fiables) podem consultar la pàgina: Internet Traffic Report.

Aquests dies s’ha parlat especialment de Nielsen-NetRatings (una companyia especialitzada en la medició de audiències i investigació de mercats a Internet que proporciona informació sobre el 70% de l’ús mundial d’Internet) que, junt amb la consultora brasilera Ibope, va presentar les conclusions d’un dels seus informes sobre l’ús promig de dedicació dels usuaris a Internet en el mes de desembre passat. Els brasilers van ser els que més temps van navegar per Internet en el món en el 2006, amb una dedicació mitja de 21 hores i 39 minuts mensuals per persona, per damunt dels usuaris francesos (18 hores i 41 minuts), americans (18 hores i 5 minuts), australians (17 hores i 41 minuts) o japonesos (17 hores i 40 minuts). Els usuaris espanyols van dedicar una mitja de 17 hores i 11 minuts. La informació prové dels los panels que la consultora té a 12 països de tot el món.

ZV (Zona Vídeo). Per acabar, parlar-vos de la primera edició del festival de DOCS Barcelona 2007 que finalitza avui i que, al llarg de quatre dies, ha apropat els documentals de qualitat a les sales de cine d’aquesta ciutat, a més de retre homenatge al realitzador Joaquim Jordà. “DocsBarcelona és un punt de trobada del món documental internacional des de fa 10 anys i també dels espectadors amb les pel·lícules i els seus directors. Ara, amb el Festival, és la primera cita dels espectadors amb aquelles pel·lícules i directors que estan marcant la referència internacional.” El festival ha programat els continguts a partir de quatre seccions temàtiques diferents i, sota el nom de Xtra, ha aglutinat una sèrie d’activitats per gaudir del documental des de diversos punts de vista. Una iniciativa més ha estat la de programar a las sales de cine un film mensual, el Documental del Mes, que en aquesta ocasió és: Tintin et Moi.