Debat sobre el desplegament de l'Estatut

TRANSCRIPCIÓ DE LA INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT SOBRE EL DESPLEGAMENT DE L’ESTATUT
28 de març de 2007

El president
Senyor Miquel Iceta... (pausa), té la paraula.

El Sr. Iceta i Llorens
Gràcies...
(Persisteixen els aplaudiments.)

El president
Senyores diputades, senyors diputats, els prego que deixin continuar el debat.

El Sr. Iceta i Llorens
Gràcies, senyor president. Molt honorable president de la Generalitat, membres del Govern, senyores i senyors diputats, si algú tenia cap dubte suposo que s’ha esvaït: a Convergència i Unió com vagi el desplegament de l’Estatut li importa un rave. (Remor de veus.) L’únic que li interessa és acabar com més aviat millor amb el Govern de Catalunya. tant és així que fins i tot els costa dir «president Montilla». S’atasquen. Per cada vegada que diuen «president de la Generalitat» li diuen dues vegades o tres «senyor Montilla». (Persisteix la remor de veus.) I a mi em sap greu, no perquè no sigui senyor, sinó perquè mai no deixa de ser el molt honorable president de la Generalitat. Però aquí s’ha parlat molt de què fa perdre prestigi a la política. Doncs és molt senzill (l’orador mostra a la cambra unes fotocòpies): «Mas emplaça els partits a no canviar ni una coma del redactat quan vagi a Madrid.» «Mas avisa que dirà “no” a l’Estatut si recull el dictamen del Consell Consultiu.» «CiU sólo aprobará un nou Estatut que reconozca la soberanía fiscal de Catalunya.» «Mas adverteix que CiU no aprovarà l’Estatut sense l’autodeterminació.» «Mas exigirá que l’Estatut incluya el concierto económico para que no sea un “farol”.» Aquest se’n pot considerar continuació: «Mas advierte que CiU no apoyará el Estatuto que no incluya el concierto económico.»

Saben què passa...? I perdonin –i me n’excuso– si només he agafat exemples del senyor Mas, perquè probablement molts polítics quan pugen a aquesta tribuna sostenen coses que saben que tenen molt poc a veure amb la realitat, amb les possibilitats reals i encara menys amb l’interès real del nostre poble. I veuran... Diran: «Ostres, avui l’Iceta s’ha enfadat.» Mirin, una mica sí, els ho he de dir. (Remor de veus.) Els ho he de dir perquè em sap greu quan es vol manipular la història, quan es vol pretendre que només des d’una visió, per àmplia que sigui –que no ho és–, es pot interpretar el país, el seu interès i com es defensa l’autogovern.

Vostè ha dit coses, senyor Mas, que no són veritat. I segurament no vull interpretar que vulgui mentir, sinó que potser alguna dada no la té, però jo la hi proporciono amb molt de gust. Per exemple, vostè ha dit: «L’Estatut de Catalunya es va aprovar contra el criteri de l’avui molt honorable president de la Generalitat.» Fals. El vam fer venir dels Estats Units –ho vaig dir jo des d’aquesta tribuna en el moment de votar el Títol VI, del finançament; està a les actes– perquè qui va donar la instrucció de vot al Grup Parlamentari Socialista va ser el seu primer secretari.

Però li diré més: s’ha fet un embolic amb qüestions de les aritmètiques. Sap que per aprovar l’Estatut aquí feien i fan falta dos terços i, per tant, sense el PSC tampoc no s’aprovava?

Tres: es diuen coses que a vegades... Miri, el Parlament de Catalunya ha aprovat en, em sembla, tres ocasions unes resolucions demanant que es creï el domini d’internet que es diu .ct. Bé, això..., com algunes de les coses que s’aproven aquí, tothom sap que no són possibles, però, com que queden bé, doncs es fa i després, grans discursos. El que s’ha aprovat és el domini d’internet que es diu .cat, gràcies, entre d’altres coses, a una carta de l’avui president, llavors ministre, dient que el Govern espanyol no tenia cap inconvenient a aquest reconeixement.

I dirà: «I això, què hi té a veure?» Com vostè ha dedicat el seu debat, el seu temps d’or per defensar l’Estatut i el seu desplegament, a intentar desprestigiar el president de la Generalitat i el Govern de la Generalitat, a negar-los legitimitat i l’impuls que han de donar a l’Estatut, he començat així. Però no volia començar així. Els deia, els volia dir que em venia molt de gust prendre per primer cop la paraula en un debat d’aquestes característiques. Els volia assenyalar que, en el nostre judici, aquest debat és prematur –ho ha dit el conseller Saura–: l’Estatut es va començar a desplegar quan hi havia nou Govern perquè entre l’aprovació de l’Estatut i el nou Govern l’oposició va dir que no es fes. I li ho he de dir: jo vaig fer declaracions dient que em semblava assenyada aquesta posició. Només és per dir que fem un debat sobre desplegament quan només portem quatre mesos de desplegament.

Se’ls han fet llargs, quatre mesos, i ho entenc, però els demano que entenguin que a nosaltres vint-i-tres anys se’ns van fer llarguíssims. (Remor de veus.) I, com els deia, el motiu del seu debat, de la seva intervenció és una malfiança –la paraula potser no és «congènita», «innata», diguin-ne com vulguin– sobre la capacitat d’alguns que no siguin vostès d’interpretar l’interès del país, d’aplicar les seves lleis i de defensar els interessos dels seus ciutadans. Crec que massa anys de confusió entre partit, país i govern els han portat a vegades a alguns extrems que no... Els en posaré un exemple. Vostè diu, quan el Govern no planteja un recurs d’inconstitucionalitat contra una llei perquè es considera que ha envaït competències, o que el Consell Consultiu considera que s’envaeixen competències: «Es traeix Catalunya.» Quan ho feia el Govern de Convergència i Unió es devia estar traint l’Alguer, posem per cas. Però resulta que les mateixes actituds o fets, per uns o altres, tenen una valoració política diferent perquè hi ha un prejudici d’entrada. Quan Convergència i Unió no presentava un recurs ho feia «pel bé de Catalunya», és evident.

De totes maneres, jo crec que ha quedat demostrat que des d’altres majories és possible també intentar defensar l’interès de Catalunya. De fet, tenim un estatut, quan es va fer..., una nova majoria. I vostè, senyor Mas, diu..., i té raó i jo li ho he reconegut en diverses ocasions i ho torno a fer avui: sense vostè –ja no dic només «sense vostès», parlo en singular– no tindríem estatut molt probablement. No em costa dir-ho. Però també vostè m’ha d’acceptar que si haguéssim fet cas als plantejaments de Convergència i Unió que abans he explicat tampoc no el tindríem, perquè alguns ens vam resistir a entrar en la subhasta, perquè alguns no vam acceptar que dir-la més grossa és el millor camí per defensar Catalunya.

Jo crec que vostès han pensat –i alguna raó potser tenen– que, com que a l’anterior legislatura el debat estatutari els va donar un protagonisme i a més va escurçar el mandat del Govern, podien tornar-ho a intentar en aquesta legislatura a compte del desplegament. No els nego ni legitimitat ni que pugui tenir algun benefici aquesta estratègia. Ara,... sí que entendrà que nosaltres no els ajudarem en això. No els ajudarem des d’un doble sentit, des de, per una banda, el legítim de supervivència política d’un govern, però, des d’altra, és que aquest Govern té com a una de les seves principals funcions, i del president, especialment, desplegar l’Estatut.

Per tant, si no ho fes estaria mancant a les seves obligacions com a president. En tot cas, nosaltres no negarem legitimitat catalanista a ningú –a ningú–, i m’adreço a tothom, fins i tot a aquests que costa veure’ls des d’aquí, a tothom. No, no neguem. Ara, (remor de veus) perdó, ara sí, a ningú. Ara, és veritat que hi han coses que costen d’entendre. Per exemple, si el Govern de Catalunya, en exercici de les seves competències, com a part personada –que és– davant del Tribunal Constitucional, fa una determinada actuació en defensa de l’autogovern de Catalunya, no entenem que, des del primer partit de l’oposició, es posi en dubte aquesta actuació. I tampoc hem entès –i ho vam dir llavors, i ho dic ara– que vostès hagin entès que la millor manera de servir al desplegament de l’autogovern és atorgar a la seva representació en el Consell [d’Impuls i Seguiment del desplegament de l’Estatut] un rang molt diferent al de la resta de grups parlamentaris, la resta, no només els del Govern, sinó també altres grups de l’oposició.

Jo crec que la intervenció del conseller Saura ha posat de relleu el que evidentment és així, que és que el Govern està fent bé la seva feina, des del punt de vista del desplegament, amb celeritat, amb eficàcia. Hi han posat diversos motius, diversos elements, fins i tot l’arrencada de la reforma de la Llei del Tribunal Constitucional.

Vol dir això que el desplegament de l’Estatut serà senzill i no toparà amb obstacles? Segur que no. Ningú està en millor posició que Convergència i Unió per conèixer les dificultats d’aquest procés. Sols Convergència i Unió té una experiència de vint-i-tres anys de desplegament d’un Estatut que no es va desplegar del tot. I, òbviament, no estic dient que Convergència i Unió fos l’única ni tan sols la principal responsable que no s’arribés fins al final. Sols dic que vostès estan en millor situació que qualsevol dels altres per veure quin és el nivell de complexitat d’aquest procés.

I, per tant, entenguin que nosaltres no entenguem que precisament de vostès vinguin exigències i presses d’un procés, que vostès millor que ningú saben el difícil que és.

La gestió de l’aeroport, per exemple. Quan algú sent parlar de l’aeroport, si ens veiés algú des de fora potser podria pensar que l’aeroport és d’ahir, i no, jo m’ho he mirat, no ho sabia. Recordava que la meva àvia em parlava de l’aeroport de Muntadas però pensava que era... No, doncs, tenia raó la meva àvia. La pista principal de l’aeroport és de l’any 48, i l’any 49 es va inaugurar un aeroport, que es deia Muntadas, en honor d’un dels amos de l’España Industrial que va morir a la Guerra Civil mentre combatia amb l’aviació franquista. I fins i tot vaig veure que això no és el primer precedent, ja abans hi havia un aeròdrom que es deia La Volateria, perquè allò dels ànecs de l’estany de la Ricarda es veu que ve de temps, que s’havia creat l’any 1916 per una empresa que es deia Pujol, Comabella i companyia.

Per què els dic això? Home, perquè jo no dubto de la importància de l’aeroport, però fa molts anys que tenim un aeroport. I vostès han dit abans: «Escolti’m, és que..., abans no podíem perquè estaven governant amb majoria absoluta el PP o el PSOE.» Amb dues excepcions: l’any 93 i l’any 96 els seus vots eren imprescindibles i no se’ls va acudir posar com a condició la participació de la Generalitat en la gestió de l’aeroport. No els faig cap retret. Probablement hi havien altres prioritats més importants, sols constato, perquè em fa l’efecte que s’està demanant a aquest Govern que resolgui en quatre mesos problemes que vénen de fa molts anys.

Ara, també els dic una cosa: aquest Govern obtindrà la gestió de l’aeroport i serà un aeroport de primera, amb el seu suport, que els hi afegeixo, n’estic segur. I també els faig una petita nota: efectivament, l’Estatut en això no ens empara. Ara, tots sabem per què, i hi han moltíssimes coses. Per exemple, avui la Generalitat, probablement, ja estaria gestionant tres aeroports: el de Girona, el de Reus i el de Sabadell, però vam voler –i és legítim– assegurar una cosa més important i vam decidir que no ens volíem comprometre només en això no fos pas que perdéssim l’altre. És a dir, «els uns pels altres la casa sense escombrar». Però és veritat que això era reivindicació central, i ho segueix sent. I els dic: em sembla bastant més important des del punt de vista de la prosperitat del nostre país que fem cas a com assenyala la societat civil catalana les seves prioritats que entrar en una subhasta si és millor una autodeterminació light, si el fet que ja estigui aprovada ens obliga a tornar-la a aprovar, o no, o si ser un estat a la Unió Europea ens donaria més aeroports.

Jo, francament, crec que la majoria de gent que ens veu des de fora diu: «Aquests s’han begut l’enteniment.» Ara bé, també els diré: jo vull defensar l’Estatut que tenim, i no ho va fer tothom quan calia. Ho vull dir. Aquest Estatut és ambiciós, si més no es pot mesurar la seva ambició per les resistències que ha aixecat. Que vostè té raó, hi ha una resistència –la més coneguda, que després m’hi estendré– del Partit Popular, però també hi ha sectors de l’esquerra espanyola que davant d’una ofensiva molt forta, com els agrada tant de dir, els tremolen les cames. També és veritat –també és veritat.

També és veritat que si la participació del referèndum hagués estat més alta i el suport més ampli, tindríem una mica més força. També ho és. I amb això és evident que no els estic fent cap retret als que, des del primer moment, van donar la cara. Perquè és més difícil i requereix més coratge, a vegades, arribar a un acord que parapetar-se darrere una pancarta. I això ho sabem i ho compartim. Ara, no minimitzem els problemes que tindrà el desplegament. Vostès segur que no ho fan, perquè els coneixen bé; nosaltres no ho fem tampoc. No només pels problemes que tenim ara, podríem parlar d’un estat que ja fa tres-cents anys que sap quin pa s’hi dóna –i en Francesc Homs ens ho recordava molt sovint a les negociacions. Podem parlar també de la petja d’una dictadura no tan llunyana, podem parlar d’aquesta ofensiva del PP... Ara bé, jo sí que els demano una cosa, perquè, si no, els ciutadans tampoc..., acabaran no entenen res: no posem en el mateix sac l’ofensiva que està desfermant la dreta espanyola i l’actitud que està mantenint el Govern del Partit Socialista Obrer Espanyol.

Cal que els recordi que el Partit Popular ni tan sols volia que l’Estatut fos admès a tràmit al Congrés dels Diputats? Cal que els recordi que el Partit Popular va recollir –diuen– milions de firmes –la de Superman inclosa– per convocar un referèndum il·legal? Ho dic perquè aquí molta gent s’exclama quan es parla de referèndums il·legals, però l’únic partit que ha recollit milions de firmes per convocar-ne un és el Partit Popular. Ara, lamentablement, tot s’encomana i ara es veu que hi ha una fal·lera per veure qui fa el referèndum, diríem, millor, no? (Remor de veus.)

Però, com encara veig que dubten alguns, els faré deu perles: «La reforma del Estatuto ha colocado a Cataluña en la situación de caos que precedió a la Guerra Civil», Aleix Vidal-Quadras; «El desafío al Estado es total y afecta a todas las instituciones del Estado, y digo a todas», José María Aznar; el «todas» aquest últim no sé si anava pel Rei o les forces armades..., no ho sé, no ho va deixar clar (rialles); «Corta vida va a tener esta farragosa y vergonzante declaración de independencia proclamada por buena parte de la clase dirigente catalana.» «Lo que pase en Cataluña afectará al País Vasco, porque el Estatuto catalán es el trampolín para el Plan Ibarretxe.» No els ho he dit, aquesta última, María San Gil, l’anterior, Jorge Trías Sagnier. «Nunca desde la transición habíamos estado en una situación tan peligrosa como la que estamos en la actualidad.», Ana Botella. «El Gobierno quiere hacerle un traje a Carod y a Maragall para que le pueda servir también a ETA.», Javier Arenas –estem pujant. President de la Comunitat Autònoma de la Rioja: «Supone una amenaza; tenemos que ir a defender nuestro puchero y nuestras alubias.» Aquí queda dit (rialles). Puja «El Estatuto es fruto de la tregua de ETA en Cataluña.», Jaime Mayor Oreja. «ETA se convierte en el tutor de la reforma del Estatuto de Cataluña.», Ángel Acebes. Només els dic una, l’última, la del més moderat de tots, Mariano Rajoy: «En Cataluña se está haciendo con el castellano lo que en época de Franco se hizo con el catalán.»

Per tant, si us plau, no barregem, no situem en el mateix pla, no vulguem confondre l’opinió pública, perquè és veritat que a vegades els amics no ens ajuden prou però dels que s’han declarat obertament els nostres adversaris no podem esperar res.

Sense el suport del PSOE no hi hagués hagut Estatut. Sense la negociació que tots vam fer i que vostè va rematar, tampoc. Li he dit abans i li ho torno a reconèixer, perquè és que això és també una part de la veritat i una part essencial.

Ara, jo els recordava abans la meva intervenció aquí quan presentava el títol del finançament, i llavors els vaig dir: «El partit que corre més riscos és el PSC, perquè si això que aprovem aquí després no tira endavant, totes les mirades aniran cap al PSC, que serà el gran responsable.» Va tirar endavant, i ara els dic, amb la mateixa rotunditat: aquest Estatut es desplegarà. Trigarem més o menys, no vint-i-tres anys, però es desplegarà. Ara, això vol dir, és veritat, fermesa –potser s’utilitza molt–, però lleialtat. I és veritat que no podem defugir que hi ha una colla de recursos davant del Tribunal Constitucional, i que haurà de fer una sentència i que d’aquesta sentència depèn el futur de l’Estatut.

Ho hem dit en moltes ocasions, no veiem cap sentit a situar-nos en el pitjor dels escenaris, ni tan sols sabem quan hi haurà sentència. I és obvi que una sentència que desvirtués l’increment de l’autogovern que es deriva de l’Estatut seria molt perjudicial per als nostres interessos, un cop molt fort, que potser portaria a molts a replantejar moltes coses. I és veritat que les institucions de l’Estat han de saber, la societat espanyola en el seu conjunt ha de saber que darrere de l’Estatut hi ha la voluntat majoritària dels catalans, hi ha un desig d’entesa i de convivència, hi ha reclamació legítima i voluntat de compartir. Han de saber que un cop de porta a l’Estatut seria gravíssim, que és molt greu dir que la demanda de més autogovern que fa Catalunya no hi cap a la Constitució.

Els hem de dir que a la mà estesa del nostre país no es pot respondre des de l’agror o el prejudici, que una decepció de Catalunya seria també perjudicial per a Espanya, que a Espanya li convé una Catalunya amb més autogovern, amb més capacitat per desplegar el seu potencial emprenedor. Una decepció tan monumental com la que suposaria aquest pitjor dels escenaris no només ens portaria a tots a una crisi melancòlica o a gastritis o, en fi, a alimentar el mal humor, sinó que donaria ales a l’extremisme: als de la Falange, que ja tornen a manifestar-se pels carrers de Madrid, però també aquí als que criden contra Espanya. I nosaltres no ho volem això.

En som conscients, per tant, no volem minimitzar els efectes d’una sentència adversa, però hem de dir la veritat, a risc d’equivocar-nos, però hem de dir la veritat. Hem de reconèixer que per bé que puguin no agradar-nos les sentències del Tribunal Constitucional s’han de complir. I, perdoni’m, senyor Mas, jo crec que no es pot fer un joc de mans, dir: «Bé, la complim, però políticament no l’acceptem.» Escolti’m, estem parlant d’institucions. Si vostè vol dir, que suposo que és el que vol dir, que no ens conformarem i intentarem assolir aquests objectius d’una altra manera. Estupend. Fer qualsevol altra cosa seria situar-nos fora de la legalitat, i nosaltres no ho farem, no només per respecte a la Constitució, sinó perquè els interessos de Catalunya sols es poden defensar des de la legalitat. O és que algú pensa que els interessos del nostre país es poden defensar fora de la legalitat? No, dic «algú». No senyalin –no senyalin– que és de mala educació. (Veus de fons.)

L’estat de dret, la legalitat i la política democràtica ens donen instruments per recuperar els elements que una eventual sentència desfavorable ens pogués fer perdre, perquè encara que el Tribunal Constitucional no ens donés la raó, nosaltres no perdríem les nostres raons, però només podem fer-les prevaler des del respecte a les institucions i a la llei. No trencant la baralla, per responsabilitat, per convicció, per interès, perquè no volem una fractura entre catalans, i tampoc una fractura entre catalans i la resta dels espanyols.

I cal recordar, ho he dit abans, hi ha reivindicacions de la societat catalana, algunes ben sentides, que no estan recollides a l’Estatut: l’aeroport, famós, de 1916 ençà, es deia La Volateria, llavors, perquè hi havien els ànecs. I que n’hi ha d’altres que sí que ho estan, però que també podríem ser assolides per altres mecanismes. Recordin que això, entre d’altres, ho ha defensat moltes vegades una persona per la qual tinc el màxim respecte, el president Jordi Pujol, que deia: «Una operació política d’aquesta magnitud s’ha de tenir molt ben pensada perquè hi podríem perdre més que guanyar.» Ho deixo dit aquí, perquè crec que quan un polític diu la veritat, quan un polític no només parla amb el cor, ni amb l’estómac, ni en la calçotada, sinó amb el cap (exclamacions i rialles) diu coses que després són recordades pels seus adversaris polítics, amb respecte i amb honor.

Per tant, després de la sentència, política democràtica, institucions, sí, senyor. Ara, encertant –encertant– els objectius, encertant els instruments, encertant els aliats. Què no hem après res? No només del president Pujol, sinó també del president Macià, del president Tarradellas, del president Maragall? El president Macià, l’Estatut 31-32, que ja saben que hi va haver un el 31 i un altre el 32; el president Tarradellas, aconseguint la restitució de la legalitat; el president Pujol desplegant un Estatut que no se’l va acabar, però el va desplegar, i, efectivament, però no ens digui, senyor Mas, perquè m’ha dolgut un pèl i d’això “vostès se n’aprofiten”. Miri, no, d’això se n’aprofita el poble de Catalunya, no minimitzem. No el Govern, no, no, tot això està i tot el que fem hauria d’estar al servei del poble de Catalunya. I el president Maragall, que és veritat, que abans, si hagués estat ara, doncs, l’hagués pogut saludar, la seva tenacitat va fer possible l’Estatut quan molts no hi creien, i com he recordat abans, amb alguns motius que no es podien negligir.

Ens serveix de tan poc aquesta experiència acumulada? Aquest mestratge? Tant desconfiem de les nostres pròpies forces com a país, com a institucions, com a partits?

Per tant, a nosaltres no ens hi trobaran, nosaltres no donem res per perdut, i no hem vingut aquí a anunciar l’apocalipsi, ni demanem a ningú que es penedeixi de res perquè tots som fills de les nostres històries i en general n’estem ben orgullosos, perquè, fins i tot, quan hi ha hagut partits que han volgut aixecar molt el llistó, i ara no parlo només del senyor Mas que volgués l’autodeterminació, però altres que deien que “si no tenim l’aeroport nosaltres no ens la juguem amb aquesta aventura” ho feien pensant que amb això estaven servint l’interès del país. Puc considerar que es van equivocar, però mai els negaré la voluntat que tenien, que és coincident amb la majoria de ciutadans i ciutadanes d’aquest país.

Ara, no dramatitzem, no derrapem i no ens sortim de la carretera abans d’hora, perquè el cotxe tot just s’ha posat en marxa. És el seny i no la rauxa el que ha donat més rendiments al nostre país, també en el camp de l’autogovern. No defensa Catalunya, cregui’m, qui la diu més grossa, no es defensa Catalunya dient que desconeixerem l’autoritat del Tribunal Constitucional si no ens agrada la seva decisió i que l’ignorarem... No, no, si no els estic mirant a vostès, estic dient que no situem –no situem– Catalunya, no situem ningú en un carreró sense sortida, no preparem el terreny per aventures irresponsables, no busquem la inspiració en el 6 d’octubre, si m’ho permeten, tampoc en el 30 de setembre, perquè si el que volem defensar és el que ha aprovat el poble de Catalunya, no anem endarrera, que sembli «bé, aquests ja la donen per perduda i ara miren passats més o menys gloriosos», que podríem arribar, fins i tot, quan els peixos portaven les quatre barres per la Mediterrània. No, defensem el que ens toca defensar perquè ens ho ha demanat el poble de Catalunya votant un estatut. I, per tant, ni crisi d’Estat, ni estat de crisi.

És veritat que quan fèiem l’Estatut en alguns moments semblava, i n’he fet abans alguns exemples, d’unes curses aviam qui la deia més grossa. És veritat, també, que el senyor Mas va tenir la valentia en el moment en què va pujar a aquesta tribuna, i ho va dir, i li reconeixem, va dir «escolteu, el que hem aprovat aquí probablement no s’assoleixi a la primera.» Ho va dir vostè des d’aquesta tribuna, vaig trobar que era un discurs molt encertat, d’aquells que per això me’n recordo, no he hagut d’anar a l’hemeroteca, i deia «és un horitzó nacional, probablement per molts anys.» Com a tal que quedi, però ara la nostra missió és desplegar aquest Estatut i no barrejar naps amb cols.

I, per tant, jo els ho deia, menys mal que no vam fer cas als que van entrar en aquesta subhasta, perquè probablement avui no tindríem ni l’Estatut, no podríem estar fent aquest debat. Tampoc esgrimim grans mals si les coses van malament, perquè potser algú ha pensat que exigir l’autodeterminació o un estat propi com a amenaça això funcionarà davant del Tribunal Constitucional. Doncs, miri, no. Jo crec que a vegades en lloc de fer por es pot fer una altra cosa, esgrimir una amenaça que algú pugui percebre com no real és fer el ridícul.

En el nom de Catalunya ningú no hi podem jugar, perquè quan estem aquí, estem en aquesta institució, estem defensant no només els nostres interessos de partit, que hi són i són ben legítims, sinó que estem intentant representar el conjunt de ciutadans i les ciutadanes de Catalunya, que ni són socialistes, ni són independentistes, ni tan sols nacionalistes, ni tan sols són sobiranistes, són ciutadans i ciutadanes de Catalunya, molts d’ells amb una consciència nacional molt desenvolupada, altres d’ells amb una consciència nacional, senzillament, diferent.

I aquí vam fer un preàmbul de l’Estatut, que recordo que tampoc li agradava al senyor Piqué i ens ho deia en aquell debat, però dient que no era sensat, que no es podia negar a ningú la legitimitat del seu pensament pel que fa a la seva identificació nacional. No ho perdem mai de vista, no ho han perdut mai de vista cap dels presidents de la Generalitat. Això és el que no només ha garantit la unitat del nostre poble, sinó que li ha donat la força per arribar fins on ha arribat.

Per tant, en política no n’hi ha prou amb bones intencions, jo abans deia que potser algunes reivindicacions estaven fetes, segur, des de les bones intencions, s’ha d’encertar –s’ha d’encertar–, i això és difícil. Tothom ens podem equivocar, però jo crec que hauríem d’encertar en una cosa que crec que no és del tot incompatible amb el que li deia al senyor Mas. El Govern, senyor Mas, almenys pel que jo sé, que no en sóc membre, no li està demanant un contracte d’adhesió, no, ni que Catalunya sigui un estat associat, no, no, no, li estem demanant que s’accepti que al Govern correspon fixar les prioritats i portar la negociació i que l’oposició, lògicament pot estar vigilant, pot estar proposant, pot estar participant i col·laborant, però des del reconeixement previ del número ú, que és a qui correspon, davant del Tribunal Constitucional o davant de qui calgui, defensar, en primer lloc, l’autogovern, aquest Estatut i el seu desplegament, que és el Molt Honorable president de la Generalitat, senyor José Montilla Aguilera i el seu govern.

Jo crec que és veritat que és hora d’un catalanisme, jo n’he dit exigent –a vegades quan posem darrera de catalanisme algun adjectiu sembla que li perdem grapa, però jo crec que no–, exigent, com el que es va manifestar en favor de l’aeroport. Un catalanisme exigent que ho ha de ser envers nosaltres mateixos, en primer lloc, envers el Govern, envers totes les institucions, i envers al Govern d’Espanya també.

Exigent per plantar cara quan calgui i exigent per arribar a acords sempre que sigui possible. Un catalanisme exigent incompatible amb el partidisme de vol gallinaci, incompatible en fer propostes sense cap relació amb la realitat. Un catalanisme que sap que en el món en què vivim no és raonable pensar en un futur de Catalunya sense Espanya o contra Espanya. Qui vulgui desertar del combat per la transformació d’Espanya –és també una posició legítima dins del catalanisme–, hauria d’explicar quin és el seu objectiu final, com vol aconseguir-lo, i amb qui vol aconseguir-lo, però, si us plau, ningú, no ho facin objecte d’una petita transacció, d’una petita resolució d’un debat que va sobre una altra cosa.

Jo crec que tots plegats hem de fer un esforç per mantenir el valor de les paraules, per mantenir el valor de la paraula. En fi, tampoc s’hi val dir que ja ens ho arreglarà el poble de Catalunya quan els hi consultem, perquè, clar, el poble de Catalunya potser serà consultat, però algú li haurà d’haver formulat alguna proposta. El que no s’hi val és que vist des de fora els polítics s’han fet un garbuix i ens tornen la pilota.

Escolti, no, no, jo crec que estem a quatre mesos de l’inici del desplegament del millor Estatut de la història de Catalunya, la nostra obligació és desplegar-lo a fons, amb tenacitat, amb fermesa, acceptant la responsabilitat i el lideratge del Govern i, efectivament, cercant compromisos, cercant acords de tothom i fent el cadascú des del seu punt de vista entengui que és el millor per al nostre país.

Moltes gràcies.
(Aplaudiments.)

Ensenyem-li una tarja vermella al PP!

Com cada cap de setmana em costa molt decidir per on començar. Què és més important? L’exigència d’un aeroport de primer nivell gestionat des d’aquí? Analitzar el quart aniversari de la guerra d’Iraq? Celebrar el 50è aniversari del procés d’unitat europea? Repassar l’actualitat política catalana? El judici de l’11-M? Parlar de les eleccions presidencials franceses, de l’evolució de la Xina o de la situació a l’Orient Mitjà? Però els tres darrers dies de la setmana s’ha produït un fet d’una extraordinària gravetat que ho capgira tot: el Partit Popular ha decidit aixecar la bandera del boicot al grup Prisa, en represàlia, diuen, per unes afirmacions del seu propietari, Jesús de Polanco, en la Junta d’Accionistes de Prisa.

Anem a pams. Aquí teniu les afirmacions de Jesús de Polanco en les que critica al PP per algunes actituds extremistes d’aquesta formació política. Per cert, Polanco també explica com s’enfada el PSOE quan considera que des dels mitjans del grup Prisa se’l critica injustament. Davant d’aquesta informació, Rajoy pren la decisió de declarar la guerra al grup Prisa si Polanco no rectifica. Aquí trobareu els editorials del diari El País de dissabte i de diumenge, així com un reportatge sobre l’anterior ofensiva del PP contra el grup Prisa quan Aznar era president del Govern, quan van intentar empresonar Jesús de Polanco.

L’actitud del PP posa de relleu fins a quin punt la deriva autoritària de la seva direcció, la banda dels quatre (Aznar, Acebes, Zaplana i Rajoy), està guiant-lo cap a l’extremisme. Volen tornar al govern per assegurar que tots els mitjans de comunicació públics actuïn com Telemadrid i per condicionar la llibertat d’expressió dels mitjans de comunicació privats. Si el PP arribés al govern sense haver canviat aquesta orientació, la qualitat de la nostra democràcia se’n ressentirà greument. Per tant, proposo que els ensenyem una tarja vermella com la que veureu aquí baix.



Els motius d’alarma sobre l’orientació política de l’actual direcció del PP no tenen a veure tant sols amb el seu peculiar concepte de llibertat d’expressió. És la seva estratègia d’erosió del govern Zapatero, trencant el consens sobre la lluita antiterrorista, desprestigiant les institucions, creant alarmisme sobre la unitat d’Espanya, utilitzant la seva capacitat de bloqueig institucional per obtenir avantatges polítics, etc. Etc. Trobareu aquestes qüestions en els articles de Javier Pérez Royo, Gregorio Morán, Antoni Segura, Javier Pradera, Josep Ramoneda i Enric Sopena, i en l’editorial d’El País de dimecres passat.

També val la pena recordar l’esperpèntica posició d’Aznar sobre la guerra d’Iraq que fa burla dels ciutadans dient que en el moment de prendre la decisió de donar-hi suport no sabia coses que sap ara però apuntant que hagués actuat igual. Sobre el quart aniversari d’aquesta guerra podeu llegir els articles de Felipe González, Andrés Ortega, i del diputat del PP López-Medel. Així com una interessant reflexió de David Miró sobre la importància de demanar disculpes quan es cometen errors.

La guerra d’Iraq va comportar l’atemptat de 11-M. I tres anys després s’està celebrant el judici. Val la pena llegir l’article d’Ernesto Ekáizer i l’editorial de La Vanguardia de dijous passat.

La crònica judicial no estaria complerta sense una referència a la decisió de la Fiscalia sobre Arnaldo Otegui en el procés que tenia obert davant l’Audiència Nacional per un presumpte delicte d’apologia del terrorisme. Resulta especialment esclaridor l’article al respecte d’Ernesto Ekáizer.

Avui El País publica una interessant enquesta de l’Instituto OPINA segons la qual el PSOE tornaria a guanyar en unes eleccions generals amb un 42% dels vots, tot i que l’electorat del PP està molt mobilitzat, un 38,5% dels vots. La valoració de Rajoy és pèssima (3,5) i un 66,9% dels enquestats rebutja l’estratègia d’oposició del PP. Un 64,7% rebutja la convocatòria de manifestacions contra Zapatero. Un 54,9% creu que el PP és qui aporta més crispació, mentre un 20,2% pensa que la responsabilitat és del govern. Destaca una dada molt rellevant, el 48,4% dels enquestats creu que el govern hauria d’intentar tornar a dialogar amb ETA, contra un 39,2% que no ho vol. Un 60,4% no creu que la unitat d’Espanya estigui en perill, mentre un 33,2% sí que ho pensa.

A Catalunya la principal notícia de la setmana ha estat la celebració d’un acte multitudinari a l’auditori d’IESE en el que la societat civil i molt especialment el món econòmic català reclamava una política decidida que assegurés la competitivitat de l’aeroport de Barcelona i que aquesta infraestructura es gestionés des d’aquí. L’acte va comptar amb les intervencions dels catedràtics Germà Bel, Andreu Mas-Colell i Pedro Nueno. Sobre aquesta qüestió podeu llegir els articles de Joan Rosell i Miquel Valls, Anton Costas i Joan Clavera, així com l’editorial de La Vanguardia de divendres passat.

No us podeu perdre la intervenció de José Montilla en l’acte de presentació de les candidatures gironines del PSC celebrat ahir a Girona. Avui el Diari de Girona publica una important entrevista al President de la Generalitat. També trobareu interessants els articles de Joan Manuel Perdigó, Jordi Sánchez i Jaume Bosch.

La política catalana ve marcada per una bona valoració de la gestió del govern de la Generalitat i per l’intent de CiU de tornar a tensionar el debat polític al voltant de l’Estatut. Qualsevol valoració objectiva que es faci ha de reconèixer que el Govern de la Generalitat està desplegant l’Estatut amb celeritat, i resulta sorprenent que CiU exigeixi ara la solució immediata de problemes que s’arrosseguen del seu període de govern. Ells van trigar 23 anys a desplegar l’Estatut de 1979, i no van acabar de fer-ho. I problemes com ara els de rodalies i el de la participació de la Generalitat en la gestió de l’aeroport de Barcelona-El Prat venen de lluny, i serà precisament el Govern Montilla el que els resoldrà, però no té sentit que sigui precisament CiU qui avui exigeixi presses.

Certament, l’eventualitat d’una Sentència del Tribunal Constitucional que fos adversa en el sentit d’anul·lar o reduir el potencial de major autogovern contingut en l’Estatut de Catalunya introdueix elements de preocupació. Sóc dels que es neguen a situar-se en el pitjor dels escenaris abans d’hora. Això sols ajuda als enemics de l’Estatut i als que volguessin alentir el seu desplegament. El Govern de Catalunya ha de treballar utilitzant tots els mecanismes al seu abast per tal que el Tribunal Constitucional avali la plena constitucionalitat de l’Estatut, de la que estem absolutament convençuts. Qualsevol altra posició és inútil i fins i tot contraproduent.

Avui s’han fet públiques unes declaracions de Xavier Vendrell, Secretari d’Organització d’ERC en les que diu que en l’escenari d’una Sentència negativa, ERC oferiria a CiU el Govern de Catalunya si Artur Mas es comprometés a convocar un referèndum d’autodeterminació. No fa encara quatre mesos, PSC, ERC i ICV-EUiA varem subscriure un acord de govern en el que ens comprometíem a desenvolupar plenament el nou Estatut. I això és el que farem. Nosaltres no trencarem aquest acord. Ho torno a dir, especular sobre una Sentència que no sabem ni tant sols quan es produirà és absurd. I sobre l’autodeterminació, la nostra posició és ben coneguda. La trobareu, per exemple, en aquest article meu publicat a La Vanguardia. Si la Sentència del Tribunal Constitucional deixés sense efectes algun avenç significatiu, correspondria als polítics trobar mecanismes per obtenir-lo per altres mitjans amb ple respecte a les regles del joc. Que ningú no compti amb nosaltres per abocar Catalunya a un carreró sense sortida o a un perillós aventurerisme. No és el que volen la immensa majoria dels ciutadans i les ciutadanes del nostre país.

Afortunadament el soroll de la política no sembla alterar la salut de l’economia catalana, que l’any 2006 va créixer un 3,9%, mentre el creixement de la construcció s’estava desaccelerant. Ho explicava ahir La Vanguardia, que també atorgava un merescut semàfor verd al Conseller d’Economia, Antoni Castells.

Sobre el 50è aniversari de la Unió Europea, podeu llegir els articles de Javier Solana, Jeremy Rifkin i Andrés Ortega.

Us recomano la lectura de l’avanç editorial del llibre d’Eugenio Bregolat sobre la Xina, l’article de George Soros sobre el nou error de Bush a l’Orient Mitjà i l’article de Cesáreo Rodríguez Aguilera sobre les eleccions presidencials franceses. Per cert, Antoni Gutiérrez em comenta que és interessant visitar aquest joc interactiu de Le Monde on es veu l’itinerari que tot candidat ha de recórrer.



ZW núm. 78 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.the2020vision.org.uk/

Una iniciativa impulsada pels líders del partit laborista del Regne Unit amb l’objectiu d’oferir un espai interactiu que serveixi de base per impulsar el debat sobre la regeneració de la política progressista en un futur, d’una manera oberta i compartida. A través d’aquesta pàgina, els usuaris poden accedir als discursos, als articles, documents d’interès i blogs sobre qüestions diverses que formen part del dia a dia del Parlament Britànic.

L’objectiu és treballar conjuntament sobre la nova visió i les noves polítiques que han de definir l’acció futura per fer front als reptes que es presenten. “The 2020 Vision” espera implicar la comunitat online como una eina eficaç per l’activisme i la mobilització, intentant fer arrribar aquest gran debat a tots els ciutadans. The Vision 2020 es va configurant com un exemple de plataforma que utilitza les tecnologies del Web 2.0 al servei de la política i la mobilització ciutadana. Enten que la renovació progressista ha de projectar-se en el futur (deu anys o més) i promou el desenvolupament d’idees i polítiques que puguin contribuir a aquesta regeneració.

També en l’àmbit progressista, un dels think tanks més coneguts en el Regne Unit és Demos, que es dedica a analitzar el canvi social i polític, destacant la importància de la innovació i la formació en les organitzacions com a base per al canvi. Ajuda els seus socis a generar i comunicar noves idees que puguin donar resposta als desafiaments emergents de la política. Es declara una iniciativa independent que genera debats i discussions que condueixin a un canvi real. Per comunicar les seves idees, utilitza els mitjans de comunicació, els esdeveniments públics, els tallers i les publicacions que es poden descarregar lliurement des de la seva pàgina.

ZV (Zona Vídeo). Blip.TV és una altra de les iniciatives de vídeoblog que podem trobar a Internet i que ofereix allotjament gratuït per emmagatzemar vídeos, a més de poder configurar-lo en el nostre blog, fer una còpia, etc. El diari “vlogs en su tinta” explica detalladament què ofereix aquest espai i com podem pujar un vídeo, entre altres coses. Aquesta plataforma és utilitzada per exemple per molts col·lectius activistes que volen fer difusió de les seves reivindicacions. És el cas de Ariadna Pi que el passat dijous es manifestava en la Torre Agbar de Barcelona, sota el lema “Què passa? Què no tenim casa” i que forma part del moviment per una vivenda digna que ahir dissabte va convocar una nova manifestació a nivell estatal. Aquí teniu alguns dels vídeos a YouTube de Madrid i Barcelona de l’edició anterior.

Obvietats gens òbvies

Quan cada setmana em poso a escriure el diari, me’n adono fins a quin punt de vegades nedo contracorrent. Per exemple, aquesta setmana. Si es repassen els diaris des de diumenge passat ningú no diria que la notícia més important de la setmana ha estat l’aprovació del Pla de Govern 2007-2010. En canvi, jo sí ho crec. En primer lloc, perquè és el full de ruta del govern de Catalunya i, en segon lloc, perquè serà una magnífica guia per avaluar la seva tasca quan acabi la legislatura. D’aquí a quatre anys, Artur. Ho dic perquè després de veure l’estat d’ansietat que produeix al líder de l’oposició la celebració dels cent primers dies de govern, no puc ni imaginar com estarà d’aquí a quatre anys... Com sostinc que el Pla de Govern és el més important, us convido a estudiar-lo en el lloc web de la Generalitat, on hi trobareu, a més, els enllaços per conèixer altres documents rellevants des del punt de vista de l’actuació del Govern de Catalunya. Com també penso que en la política espanyola el més important ha estat l’aprovació de la Llei orgànica per a la igualtat efectiva de dones i homes, i potser no és aquesta la percepció majoritària. Una llei aprovada amb l’abstenció del PP, és clar. Aquí podeu llegir la intervenció que va fer el President Zapatero dijous al Congrés dels Diputats un cop aprovada la llei.

Repassant la premsa de la setmana també destaca una “notícia” ben recent. La Vanguardia destacava divendres en portada determinades al·legacions contingudes en l’escrit que l’advocat de l’Estat va presentar al Tribunal Constitucional el passat mes de novembre en defensa de la constitucionalitat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i refutant els arguments del recurs presentat pel Partit Popular contra el nostre Estatut. Quan es va presentar aquest escrit, repeteixo, el passat mes de novembre, no va provocar ni soroll ni reaccions. Però aquesta setmana quan La Vanguardia n’ha destacat determinats extrems i ha deduït de tot plegat que el Govern d’Espanya estaria optant per una interpretació a la baixa del nou Estatut, la polèmica s’ha desfermat. El mateix dia que La Vanguardia es feia ressò d’aquesta “notícia”, el mateix diari publicava un article meu, amb el títol, “Catalanismo exigente”, en el que assenyalo com crec que caldria defensar els interessos de l’autogovern de Catalunya en l’avinentesa d’una sentència que limités les aspiracions contingudes en el nou Estatut i la meva convicció que això en cap cas ens hauria de portar a desertar del combat per una Espanya plural o federal. Llegiu-lo si us plau perquè crec que toca el moll de l’os del debat sobre el present i el futur del catalanisme.

La polèmica sobre aquest escrit de l’advocat de l’Estat ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre l’actitud del Govern d’Espanya envers l’Estatut. I no hi ha més remei que tornar a subratllar obvietats. Obvietat número 1, l’Estatut ha estat possible perquè a Espanya hi ha un govern socialista presidit per Zapatero. Obvietat número 2, si la Sentència del Tribunal Constitucional considerés que determinats aspectes de l’Estatut no s’ajusten a la Constitució això suposaria un cop molt fort pel govern Zapatero ja que el Partit Popular veuria refrendades les seves tesis pel màxim intèrpret de la Constitució espanyola. Obvietat número 3, el Govern de l’Estat està col·laborant amb la màxima celeritat en el desplegament de l’Estatut com ho demostren la constitució de la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat, la constitució de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat, el nomenament dels representants de l’Estat a la Comissió d’Infraestructures, el compromís de negociar els criteris de càlcul de les inversions d’infraestructures de cara als propers exercicis contingut en els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2007 (incloent la previsió de compensar en els propers anys la partida inclosa en aquest exercici si dels criteris de càlcul que s’acordin se’n desprengués una desviació), i l’acord per modificar la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional per permetre que les Comunitats Autònomes puguin presentar candidats al Tribunal a través del Senat. Obvietat número 4, el desplegament del nou Estatut requerirà temps (i d’això n’hauria de ser especialment conscient Artur Mas ja que CiU va trigar 23 anys en desplegar l’Estatut de 1979 i no va aconseguir-ho totalment). Obvietat número 5, el procés de desplegament toparà amb les dificultats inherents a tota negociació que implica una important redistribució de poder i de diners. Obvietat número 6, si el PP tornés a governar Espanya abans que el desplegament estatutari hagués agafat un bon ritme, les possibilitats obertes pel nou Estatut quedarien dràsticament malmeses. Disculpeu l’acumulació d’obvietats, però de vegades el dia a dia ens fa perdre la perspectiva, és a dir, els arbres no deixen veure el bosc.

No voldria minimitzar la dificultat del procés de desplegament de l’Estatut ni les incògnites obertes en funció de quina pugui ser la decisió del Tribunal Constitucional (que no sabem quan es produirà), però sí vull destacar la inutilitat de situar-nos de forma anticipada en escenaris gens favorables. Amb això sols estaríem donant arguments als que diuen que caldria esperar a la sentència abans de fer res (oblidant que l’Estatut és una llei plenament vigent) o als que puguin no tenir massa pressa en desplegar-lo i ens instal·laríem en una lamentació eixorca. En aquesta línia destaca l’actitud de CiU que sembla gairebé desitjar que la cosa acabi malament com aquell jugador que voldria que es tornessin a repartir les cartes perquè les que té a la mà no són molt dolentes. CiU sembla pensar que com a la passada legislatura sols el procés d’elaboració de l’Estatut li va proporcionar un protagonisme difícil d’aconseguir des de l’oposició, en aquesta legislatura sols un fracàs de l’Estatut li proporcionaria oxigen. Així, CiU sembla haver-se apuntat a la vella tesi segons la qual “cuanto peor, mejor”. En el fons CiU pensa que sols des del nacionalisme conservador es poden defensar els interessos de Catalunya. Si així fos, com s’explicaria que la reforma de l’Estatut sols s’ha produït quan ells han passat a l’oposició? En fi, espero que Artur Mas, investit de profeta del desastre, no traslladi als catalans ni la seva frustració personal ni el seu fracàs polític. Quan el sento dir allò de “no poden tocar ni una coma” penso que no sols és un pèssim exemple de pedagogia política i democràtica, sinó que recordo les seves exigències irrenunciables al dret d’autodeterminació o al concert econòmic.

Sobre aquesta actitud de CiU, podeu llegir l’article que Assumpta Roura ha escrit a La Voz de Galicia i al Diari de León (i no sé si a altres mitjans de la premsa regional espanyola). Sobre els cent dies de govern, no podeu passar per alt la reflexió d’Antoni Puigverd a La Vanguardia ni l’article de Jaume Oliveras publicat a El Punt. També és d’obligada lectura l’entrevista a Antoni Castells publicada al diari avui mateix al diari Avui. Abans de canviar d’escenari polític, aquí trobareu el decàleg municipalista amb el que Celestino Corbacho va cloure la III Convenció municipal del PSC.

Es compleixen aquests dies quatre anys de la invasió d’Iraq. Ningú ja no dubta que va ser un immens error, que no sols no ha solucionat cap problema, sinó que n’ha creat d’altres i n’ha agreujat alguns dels que ja existien. Inclús semblen començar a acceptar-ho els seus màxims responsables: Bush, Blair i Aznar. A Espanya, com ha quedat demostrat en el judici dels atemptats de l’11-M, la participació en la guerra d’Iraq va portar a Madrid el terrorisme jihadista que va produir 191 morts. No m’estranya que el PP no vulgui recordar la seva responsabilitat o que digui que la guerra d’Iraq és una cosa del passat. Sembla com si volguessin oblidar que és una guerra que produeix encara desenes de morts diàries i que ha impulsat i ha donat cobertura als sectors més extremistes del món musulmà. En un article publicat avui a La Vanguardia, Tomàs Alcoverro ens recorda aquella fatídica nit en que va començar la guerra i el caos que ha desfermat, i en el mateix diari Xavier Batalla qualifica d’error històric la decisió de l’administració Bush.

Seguint en el capítol internacional, cal llegir l’article del Ministre espanyol d’Afers exteriors Miguel Angel Moratinos sobre el Sàhara i la reflexió de Xavier Vidal-Folch sobre el cost de no tenir una Constitució europea. Encara és hora que aquells que demanaven alegrement el vot negatiu a la Constitució, dient que llavors s’obriria el camí cap a una de millor, reconeguin el seu lamentable error de càlcul. No us podeu perdre la declaració de comiat del President Chirac disponible en vídeo a YouTube. La millor frase: “Sigueu intransigents amb l’extremisme, el racisme, l’antisemitisme o el rebuig de l’altre” (no he estat mai admirador de Chirac, però ja m’agradaria que els dirigents de la dreta espanyola fossin així de clars). La campanya francesa es complica pel creixement inesperat de les possibilitats de François Bayrou, candidat liberal de la UDF, que se situa molt a prop de Ségolène Royal. Trobareu interessant el manifest de suport a la candidata socialista publicat a Le Nouvel Observateur el passat 1 de març.

Finalment, no puc defugir-ho, cal que parli una mica del PP. Ahir, manifestació a Navarra. Segueix l’estratègia del PP de crear por manipulant els fets, de culpar de tot el govern Zapatero per erigir-se després en salvador de la pàtria. Afortunadament s’ha fet ja evident que el problema no era ni eta, ni De Juana, ni l’Estatut, ni Navarra. El problema és que el PP vol fer caure Zapatero per tronar al govern tan aviat com pugui fent el que calgui per aconseguir-ho. Ho posa de manifest aquest acudit de Peridis publicat a El País.



Per no haver d’allargar innecessàriament el meu text, transcric un fragment de la entrevista al nou Ministre de Justícia publicada avui a El País i us suggereixo la lectura de diversos articles que analitzen la qüestió des de diversos punts de vista.

Diu Mariano Bermejo: “Tenemos un gran partido, el Partido Popular, que tiene capacidad para gobernar este país y que lo hará en algún momento, espero yo que muy tarde, pero ese partido está ahora mismo dirigido por un grupo de frustrados, de gente que ha sufrido una enorme frustración. Esta descripción no tiene un átomo de sentido peyorativo o acritud. Se pierden unas elecciones en las que hay unas expectativas de ganarlas. Se pierden porque se han cometido errores gravísimos. No nos confundamos: hay un enfrentamiento con la mayoría de los españoles a raíz del apoyo del Gobierno del Partido Popular a la guerra de Irak. Hay un atentado por parte de un grupo terrorista internacional y hay una gestión pésima de esa crisis que hemos visto adónde condujo. En este marco, hay un grupo de personas que se derrumban, se caen, y que no son capaces de superar el trauma de frustración. No sólo eso: se lo transmiten a la estructura del partido y la convierten en su estrategia. Y se lanzan por un camino enloquecido, en una escalada de confusión, de crispación, animando un ataque brutal contra las instituciones. Aquí está el problema”.

Sobre la manipulació del cas De Juana podeu llegir els articles de Alfonso S. Palomares publicat a El Periódico de Catalunya i de Remei Margarit publicat a La Vanguardia. Sobre la manipulació del sentiment patriòtic podeu llegir els articles de Luis Yáñez i Josep Ramoneda publicats a El País. Sobre la manipulació del debat sobre Navarra podeu llegir l’article d’Antonio Franco publicat a El Periódico de Catalunya. Sobre les arrels falangistes de l’actual estratègia del PP podeu llegir l’article de David González publicat a l’Avui. Sobre l’estratègia general del PP podeu llegir l’article d’Ernesto Ekáizer publicat a El País i l’article de Joan Tapia publicat a El Periódico de Catalunya. Sobre la temptació cabdillista de Rajoy podeu llegir els articles de Josep Ramoneda i José Maria Ridao publicats a El País.



ZW núm. 77 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://change.org

Què t’agradaria canviar en el món? Amb aquesta pregunta es presenta la iniciativa a la xarxa: Change.org. La idea és poder contestar per un mateix i després passar a l’acció. Change.org funciona de manera semblant a la comunitat Facebook.com, on els usuaris que comparteixen una mateixa causa poden associar-se entre ells per impulsar un canvi, dissenyar una acció concreta, buscar suport per al seu projecte, etc. Des de la pàgina, s’ofereix l’opció de realitzar un tour guiat (en anglès) que ens va mostrant totes les possibilitats i ens explica els diferents apartats que anem trobant.

Dintre de cada grup temàtic, els usuaris poden tenir accés a fotos, vídeos i informació, així com a enllaços a diferents ONG. Els usuaris poden votar sobre els temes que prefereixin, de manera que es va visualitzant a quines causes es dóna més importància. El creador d’aquesta xarxa social a Internet, Ben Rattray, creu que Change.org serà un èxit al permetre el contacte directe entre ciutadans amb inquietuds similars (un dels fonaments del Web 2.0). "Facilitem el diàleg i la col·laboració, permetent a la gent participar de maneres que mai abans havien estat possibles."

En el context de les eleccions presidencials americanes i de les comunitats que donen el seu suport als diferents candidats, aquesta utilitat social de l’establiment d’una xarxa podria convertir-se en una altra eina important per connectar amb potencials simpatitzants de la campanya.

ZV (Zona Vídeo). Cervantestv.es és la televisió de l’Instituto Cervantes per Internet que va iniciar les primeres proves en el mes de desembre de 2006. A més dels continguts que ja són visibles a través de l’arxiu digital, oferirà cinc canals responent a les àrees temàtiques del centre, amb produccions pròpies i en col·laboració amb altres entitats i institucions públiques i privades, i comptarà amb el canal de notícies de l’Agència EFE i el seu propi canal informatiu. La televisió tindrà també un paper destacat en el IV Congrés Internacional de la Llengua Espanyola.

Catalanisme exigent

Amb el títol "Catalanismo exigente", La Vanguardia em publica el següent article:

CATALANISMO EXIGENTE

El síndrome del català emprenyat, en feliz expresión de Enric Juliana, no debiera definir la política catalana. Aunque no falten motivos para el enfado o la decepción, Catalunya no puede caer en el derrotismo ni en la melancolía. Y menos aún quienes pretenden dirigirla. A los políticos se nos paga para que resolvamos problemas, no para instalarnos en un inútil lamento, ni para que esquivemos nuestras responsabilidades, ni para obtener réditos partidistas de los conflictos.

A tal efecto, resulta ilustrativo ver cómo se sitúan frente a una Sentencia del Tribunal Constitucional que pudiese limitar las posibilidades de autogobierno que se abren con el nuevo Estatuto de Autonomía, quienes pretenden disputarse las esencias del catalanismo, olvidando que no monopolizan dicho espacio. Mientras CiU se lleva las manos a la cabeza augurando los peores horrores, sin proporcionar pista alguna sobre qué debiera hacerse en ese supuesto; ERC, llevando el agua a su molino, afirma que quedaría abierta la vía al soberanismo independentista. Estoy convencido de que ninguna de estas dos opciones constituye una buena defensa de los intereses de los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya. Como tampoco lo sería resignarse y no hacer nada.

El mejor catalanismo jamás se dejó llevar por la melancolía, el victimismo o la huida hacia adelante. El pueblo de Catalunya siempre ha sabido hacer frente a la adversidad, incluso en los peores momentos. En democracia no imagino escenario alguno capaz de derrotar a un país que no permitió que los 40 años de dictadura franquista aniquilaran su lengua y su cultura. Pero para ello hace falta un catalanismo comprometido y exigente. Exigente en primer lugar con nosotros mismos, con nuestras instituciones, con el gobierno de Catalunya. Y exigente también con los demás, a empezar por el gobierno de España.

La Sentencia del Tribunal Constitucional, sea cual sea, deberá ser acatada, pues sólo algún insensato puede defender que en tal supuesto deba abrirse una crisis institucional de carácter secesionista. No creo que la inmensa mayoría de los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya lo quieran. Las leyes están para cumplirlas y las sentencias de los tribunales para acatarlas. Y ello no implica dejar de luchar por aquellos objetivos de mayor autogobierno que pudieran haber quedado orillados. Es decir, tras la Sentencia, sea cual sea, se deberá seguir haciendo política, acertando en la fijación de nuevos objetivos, en los mecanismos para alcanzarlos y en las necesarias alianzas internas y externas para conseguirlos.

En un mundo de soberanías compartidas e interdependencias crecientes, no es razonable pensar en un futuro de Catalunya sin o contra España. En todo caso, quienes quieran desertar del combate por una España plural deberían explicar cuál es su objetivo final y cómo y con quienes pretenden conseguirlo. Y ahí no valen discursos retóricos vacíos de contenido. ¡Ya vimos cuánto le duró a Artur Mas su exigencia irrenunciable al derecho de autodeterminación! El catalanismo ha sido siempre consciente de que la consecución de sus objetivos implicaba tener una propuesta clara en el escenario español y europeo. Y para ello hay que actuar con firmeza, sentido histórico, que es también sentido de la realidad, y tenacidad. Y siendo conscientes, aunque algunos dirigentes de CiU parezcan olvidarlo cuando les conviene, de que PP y PSOE no son ni representan lo mismo.

El proyecto del catalanismo social es la mejor garantía para el progreso económico, la justicia social y el avance del autogobierno de Catalunya. Y ello implica seguir luchando por la España plural o federal. No negaré legitimidad catalanista a los proyectos políticos que renuncien a ese objetivo, pero sí creo que, hoy por hoy, serían incapaces de señalar un objetivo nacional ambicioso, ampliamente compartido, que evite tanto la melancolía como el aventurerismo.

Un objetivo ambicioso que pasa por una mayor eficacia en cuanto se refiere a la gestión de los recursos y competencias de los que ya dispone la Generalitat, sin menospreciar futuras mejoras de nuestro autogobierno. Un objetivo compartido por una amplia mayoría ciudadana que acoge diversos grados de identificación nacional y que comparte el objetivo de fomentar la lengua catalana, pero que no cree que para ello deba considerarse a la lengua castellana como forastera ni como rival a batir.

Como dice Antoni Puigverd, no parece que el perpetuo estado de mal humor y de gastritis sentimental sea una buena receta identitaria y un buen panorama de futuro. Por mi parte desconfío del catalanismo que alterna depresión y euforia, y apuesto por el rigor, el trabajo y la honestidad que son hoy la continuidad, el seny, la mesura y la ironía que según Ferrater Mora definen la esencia de la vida catalana. Este es el catalanismo exigente que mejor puede servir a nuestros conciudadanos y a nuestro país.

Rubalcaba parla clar

COMPARECENCIA DEL MINISTRO DEL INTERIOR PARA DAR CUENTA DE LA POLÍTICA PENITENCIARIA DEL GOBIERNO, 13 de marzo de 2007

Muchas gracias Sr. Presidenta:

Como su señoría acaba de mencionar comparezco ante esta Comisión a petición propia, también a solicitud del PP, para informar sobre política penitenciaria en relación con los presos de ETA y, en particular, de la situación de preso De Juana Chaos.

Me gustaría empezar esta comparecencia explicando por qué considero imprescindible hablar de la política penitenciaria que el Estado, a través de los distintos gobiernos democráticos, ha mantenido en relación con el colectivo de presos de ETA. Permítanme, Señorías, que empiece con una afirmación. “Los miembros de ETA, en el supuesto de que en un momento determinado decidieran una actuación, que ojala no se produzca, lo tienen más complicado en el sentido de que no pueden justificar que aquí se ha producido una cerrazón y una intransigencia por parte de Interior”.

Antes de que alguien se lance en tromba les aclararé que la frase no es mía. La pronunció en el año 1996 el entonces Ministro del Interior, Jaime Mayor Oreja, para justificar el acercamiento de 32 presos que llevó a cabo en junio de dicho año. Volveré sobre esta actuación más adelante. Si traigo a colación en este momento de mi intervención esta frase, les recuerdo que ese acercamiento se realizó estando secuestrado el señor Ortega Lara, si traigo a colación esta frase es para dejar establecido que la política penitenciaria en relación con los presos de ETA ha sido siempre para los Gobiernos democráticos un poderoso instrumento para luchar contra el terrorismo, para poner fin a la violencia. Siempre. Un instrumento que los distintos gobiernos hemos aplicado en el marco de nuestras leyes penitenciarias, utilizando las posibilidades que la ley nos ofrece con firmeza y también con inteligencia. Las decisiones que los sucesivos gobiernos hemos tomado en relación a los presos de ETA lo han sido siempre en el marco de nuestras leyes; siempre guiados por nuestra voluntad, la de todos los Gobiernos, de ver el fin del terrorismo. Como trataré de exponer a continuación, la política penitenciaria no ha sido siempre la misma. Se ha adaptado a las distintas fases por las que ha discurrido la lucha contra el terrorismo, ha considerado las circunstancias individuales que pudieran concurrir en cada caso concreto. Insisto en esto: las circunstancias individuales. Empezando por la más esencial: la vida de los penados. De cualquier penado. Sobre esto volveré también más adelante. En todos los casos, en todos, manteniendo los mismos principios: la ley aplicada con firmeza y con inteligencia. Por eso, porque ha sido así siempre- creo que la frase de Jaime Mayor Oreja es taxativa al respecto- me llamó profundamente la atención la afirmación de Mariano Rajoy del viernes pasado cuando dijo que el nunca tomó decisiones políticas, que, simplemente, eran decisiones penitenciarias. Eso sencillamente no es cierto.

Se lo diré de otra forma. Si es mentira, malo y si es verdad, que no lo creo, peor. Porque sus decisiones de política penitenciaria, que alguna tomaría, la simple decisión de mantener la que él encontró cuando llegó al Ministerio del Interior, es al tiempo una decisión penitenciaria, naturalmente, y de política antiterrorista. ¿O es que la decisión de acercar o alejar presos a las cárceles del País Vasco es una mera decisión administrativa? Claro que se han dicho tantas mentiras estos días pasados. De esta relación entre una y otra política da buena cuenta, además del sentido común, el hecho de que todos los grandes pactos, todos, de política antiterrorista han incluido de una u otra forma alusiones explícitas a la política penitenciaria. Todos. También el Pacto por las libertades y contra el terrorismo.

En este contexto, nada más esclarecedor para este debate que pasar revista, siquiera someramente, a las distintas políticas penitenciarias que los sucesivos gobiernos democráticos han hemos puesto en marcha en relación con los presos de ETA. Entre otras razones, como les decía, para salir al paso de las muchas mentiras y manipulaciones que en los últimos días hemos oído, en un debate en el que el primer partido de la oposición ha llevado al paroxismo sus ansias de revancha, su nunca disimulada indigestión electoral, su voluntad de hacer política sectaria con la lucha contra el terrorismo. Como decía un columnista, por lo demás de ánimo moderado, de un periódico de ámbito nacional: Cito textualmente “si al PP se le escapa esta oportunidad como se le escapó la de Enero (se refería atentado de la T4 ), no volverá a tener otra igual”. Supongo que no se les escapa la expresión “oportunidad” asociada a un atentado terrorista que costó la vida a dos personas.: Carlos Alonso Palate y Diego Armando Estasio

Adelanto que no me mueve a esta revisión ningún ánimo crítico. No voy a hacer un ejercicio de “y tú más”. No, Señorías. No voy a criticar ahora lo que hicieron otros gobiernos democráticos, cuando no lo criticamos entonces. Pero si lo voy a exponer. Pretendo algo más sencillo. Pretendo reclamar para el actual Gobierno las mismas atribuciones penitenciarias que otros tuvieron. Reclamo para el Gobierno del que formo parte la misma presunción de la que dispusieron todos los gobiernos en la democracia: su voluntad de terminar con la violencia. No, Señorías, no quiero hacer un ejercicio de “y tú mas”. Pretendo demostrar, simplemente, que todos los gobiernos democráticos utilizaron la política penitenciaria para, en el marco de la ley, buscar el fin de la violencia. El actual, también. Que ninguno tomó decisión alguna que no fuera encaminada a este objetivo. Éste, al que pertenezco, tampoco. Y que el Partido Socialista dio siempre su apoyo a los gobiernos, a todos los gobiernos democráticos. Porque apoyando al gobierno fortalecíamos el Estado. Reclamo, en suma, como hemos hecho siempre del Partido Popular, el mismo comportamiento que nosotros tuvimos cuando estuvimos en la oposición.

Haré, a continuación, algunas consideraciones muy generales sobre el régimen penitenciario español, así como algunas precisiones sobre la normativa penal aplicable en los distintos momentos históricos a los presos de organizaciones terroristas.

Los principios de la política penitenciaria española se encuentran establecidos en el artículo 25.2 de la Constitución que dice que las penas privativas de libertad estarán orientadas hacia le reinserción social y no podrán consistir en trabajos forzados. En lógica consecuencia con este principio constitucional, el artículo primero de la Ley orgánica general penitenciaria señala que las instituciones penitenciarias tienen como fin primordial la reeducación y la reinserción social de los sentenciados a penas y medidas penales privativas de libertad, así como la retención y custodia de detenidos presos y penados. Igualmente, añade la ley, tienen a su cargo, se refiere a las Instituciones Penitenciarias, una labor asistencial y de ayuda para internos y liberados. Quizá convenga recordar también que el artículo tercero de esta misma ley establece que la actividad penitenciaria se ejercerá respetando, en todo caso, la personalidad de los recluidos y los derechos e intereses jurídicos de los mismos no afectados por la condena, sin establecerse diferencia alguna por razón de raza, opiniones políticas, creencias religiosas, condición social o cualesquiera otras de análoga naturaleza al tiempo que encomienda a la administración penitenciaria la vida, la integridad y la salud de los enfermos.

Tampoco parece que sea ocioso recordar brevemente nuestras leyes penales, las que se aplican a los delitos de terrorismo. En primer lugar el Código Penal de 1973 que fijaba el máximo de cumplimiento en 30 años sobre el cual se aplicaban los denominados beneficios penitenciarios. 30 años sobre los cuales se aplicaban los beneficios penitenciarios. Este es el origen de la discusión sobre el caso De Juana Chaos. Este es el origen, 30 años de pena máxima a los que se aplicaban beneficios penitenciarios. Básicamente, las redenciones ordinarias, parte de los beneficios penitenciarios por trabajo, podían reducir la condena hasta un tercio del total de la pena, de treinta a veinte años, y existían también las redenciones extraordinarias que en ningún caso podían ser superiores a 175 días por año. Recuerden estas cifras porque este es uno de los núcleos del debate que estamos teniendo: 30 años de prisión máxima, redenciones ordinarias y redenciones extraordinarias, por trabajo y extraordinarias por cuestiones que están reguladas en las leyes. Este código fue sustituido en el año 1995 por el denominado Código Penal de la democracia que suprime las redenciones de penas estableciendo, a partir de 1995 lo que se ha denominado el cumplimiento íntegro de las penas. Este código establece un máximo de cumplimiento de 20 años que llega a 25 y a 30 en supuestos de delitos graves como son los relacionados con atentados terroristas. El año 2003 se produjo una reforma de este código por la cual se fija el máximo de cumplimiento en 40 años y se endurecen las penas para los delitos mas graves, como son los de atentados terroristas, así como las condiciones para acceder al tercer grado y a la libertad condicional. En suma, señorías, atendiendo el principio de irretroactividad de nuestras normas penales cabe concluir que los delitos cometidos hasta 1995 se juzgan obligadamente de acuerdo con el código penal de 1973 y solo los delitos cometidos con posterioridad al ese año son enjuiciados de acuerdo con el código aprobado en ese año en el que, repito, ya se establece el cumplimiento integro de las penas. Con la misma lógica jurídica cabe decir que la modificación introducida en el año 2003 solo es de aplicación a los delitos cometidos a partir de ese año.

En este marco general que acabo de describir, ¿cuáles han sido las políticas penitenciarias desarrolladas por los gobiernos democráticos en nuestro país? Hasta el fracaso de las conversaciones de Argel, en Abril de 1989, la política seguida con estos internos seguía las pautas de la concentración. Se trataba, por decirlo con claridad, de facilitar los procesos de discusión entre los presos de ETA y, con ello, las decisiones colectivas de abandono de la violencia. Herrera de la Mancha, Alcalá Meco, Mujeres de Carabanchel y Nanclares, los centros penitenciarios de máxima seguridad, albergaron la práctica totalidad de los presos de ETA durante los años ochenta. Esta política no dio sus frutos. De hecho los núcleos de altas concentraciones de internos de la banda acaban siendo impermeables a las corrientes a favor de la reinserción. Los denominados sectores duros terminaban imponiendo a todos los presos sus criterios y con ello la cohesión y unidad de los distintos grupos.

El análisis de esta experiencia aconsejó diseñar un programa nuevo de dispersión de internos de ETA. Un programa para integrar plenamente a los internos de la banda en la dinámica general de clasificación y tratamiento propia de la Institución penitenciaria mediante la aplicación de la normativa vigente, sin excepciones y sin privilegios, y todo ello con un objetivo: conseguir a través de un tratamiento individualizado la reinserción de los presos. La dispersión era, pues, y así sigue siendo, fundamentalmente, un instrumento para facilitar la reinserción, es decir el abandono de la violencia de los presos etarras, con las consecuencias positivas que ese abandono supone para la lucha contra el terrorismo. Esta política de dispersión-reinserción fue acordada por todos los partidos políticos democráticos en el marco y de acuerdo a lo establecido en el punto noveno del Pacto de Ajuria Enea y con distintas modulaciones se ha mantenido hasta nuestros días. Su efectividad fue máxima mientras duró el consenso de los partidos políticos. En los años 90, 91 y 92, años en los que desplegó toda su potencialidad, y por sólo dar unos datos, la cifra de internos de ETA clasificados en segundo grado fue de 92, 124 y 123, respectivamente. El número de clasificados en tercer grado era en esos mismos años de 49, 16 y 17. Y el de aquellos que disfrutaban permisos ordinarios fue de 20, en el año 90, 23 en el 91 y 19 en el 92. Cifras todas ellas considerables y mucho más la suma de todas ellas.

La banda también reaccionó con una estrategia de enfrentamiento dentro de los centros penitenciarios, especialmente virulenta hacia quienes se acogían a las medidas de reinserción y con ataques y amenazas a los funcionarios de prisiones. Esta estrategia culminó con el asesinato del funcionario de Instituciones Penitenciarias, Ángel Mota, en San Sebastián en 1990, con un atentado en la cárcel de Sevilla que produjo la muerte de un funcionario, dos internos y de un familiar, además de 50 heridos. En 1993, ETA asesinó al educador de la cárcel de Martutene, José Ramón Domínguez Burillo. Esta fue la reacción de ETA a la política de la dispersión.

A partir de finales del año 1995 se empiezan a producir cambios en la estrategia penitenciaria de ETA. Hasta ese momento los presos de la banda se habían mostrado reticentes a solicitar las redenciones establecidas en el Código Penal de 1973, a las que antes he hecho referencia. Las redenciones ordinarias y también las extraordinarias. Las comienzan a pedir, a partir de ese año, finales de 1995 y lo hacen con efecto retroactivo. Las comienzan a pedir por cualquier cosa. Por cualquier actividad, con cualquier pretexto. Redenciones extraordinarias por cursos de marquetería, sí, en los que se tallaban el hacha y la serpiente. Por matricularse en la universidad, claro, pero año tras año en el mismo curso. Por escribir artículos en el EGIN. Veremos algún ejemplo más después. Redenciones extraordinarias para presos que rechazaban la reinserción, que seguían apoyando la violencia. Las consecuencias de esta nueva estrategia son fáciles de deducir: a partir de 1996 comenzaron las excarcelaciones de terroristas, con condenas superiores a 30 años, habiendo cumplido 16, 17 o 18 años a veces menos años. Y la pregunta que nos debemos hacer, origen de este debate es: ¿se podía haber hecho algo por evitarlo? ¿Se podía haber contrarrestado esta nueva estrategia penitenciaria de ETA? Y en caso de que la respuesta fuera positiva, ¿se hizo o no se hizo?

La respuesta es que sí. Se podían haber hecho cosas. Una muy sencilla. Se podía haber cambiado la regulación para la concesión de redenciones extraordinarias. Fíjense Señorías, que no hablo de las ordinarias que, por cierto, también se podían haber controlado. Hablo Señorías únicamente de las redenciones de extraordinarias. Era una regulación, la de las redenciones extraordinarias, hecha en el año 1993, cuando los presos de ETA que seguían la disciplina de la banda, los más sanguinarios normalmente, no las solicitaban. Se podía haber cambiado esa regulación. Se trataba de una simple instrucción de la Dirección General de Instituciones Penitenciarias. De hecho, este Gobierno lo hizo en el año 2004, y las redenciones extraordinarias ilegales se terminaron. Si, Señorías, nosotros la cambiamos en el marco de la ley. No para endurecerla sino para garantizar más fielmente su cumplimiento. Contamos, además, con el trabajo inestimable del juzgado de vigilancia de la Audiencia nacional. El hecho es que ya no se concedieron más redenciones extraordinarias ilegales a partir del 2004. Pero en el año 96 no se hizo nada. No se hizo hasta el 2004.

Les diré más, ni tan siquiera se utilizaron los cauces que la normativa en vigor, la de 1993, otorgaba a la administración penitenciaria para ordenar y controlar el proceso de concesión de redenciones extraordinarias. Porque, en contra de lo que se ha dicho, las redenciones extraordinarias no eran, nunca lo han sido, automáticas. Las proponen las Juntas de Tratamiento Penitenciario a los juzgados de vigilancia. Pero la propuesta es de las Juntas. Y las resoluciones de los Juzgados son recurribles por la fiscalía. No se hizo nada. Ni se cambió la normativa, ni tan siquiera se aplicó con el rigor necesario la existente. Y no se hizo nada porque no se quiso. En efecto en el diario El Mundo de fecha 22 de Octubre de 1998 y bajo el titular “300 presos de ETA se han acogido este año a beneficios penitenciarios” se transcribe la siguiente noticia: “Algo se mueve también en las prisiones. En los últimos meses un gran número de presos de la organización terrorista ETA ha puesto fin a una de las consignas más antiguas dictadas por el colectivo: no acogerse a beneficios penitenciarios. Alrededor de 300 internos se han acogido ya a estos beneficios” Y añadía: “este hecho ha sido muy valorado entre los responsables de la actual política penitenciaria”. Muy valorado. Valga decir celebrado. Fin de la cita.

¿Y que pasó en esos años? Pues se lo voy a decir. Pasó que cada centro penitenciario se las compuso como pudo para hacer frente, en esos años, a una masiva petición de redenciones extraordinarias por parte de los presos de ETA. Y hubo Juntas de Tratamiento que hicieron propuestas como creyeron oportuno; otras que no las hicieron. Hubo presos que acudieron directamente a los tribunales. En general, esas resoluciones no se recurrieron...En una palabra: el caos. El caos consentido. El resultado de esa pasividad, de ese caos es que estos presos empezaron a solicitar redenciones y las obtuvieron. Las obtuvieron. La mayoría con efecto retroactivo. Se lo diré de otra forma para que me entienda bien: se podía haber evitado, cambiando la normativa que un etarra con delitos de sangre, por ejemplo, condenado por haber matado a un militar jubilado, a un policía y a un niño obtuviera rebajas de condena por hacer punto de cruz. Redenciones extraordinarias por hacer punto de cruz. Se podían haber evitado. Eran ilegales. Eso señorías no es un supuesto teórico, es un caso real. Estoy hablando de José Ramón Artola condenado a 327 años de prisión que fue excarcelado después de cumplir 15 años efectivos de condena. Salió de la cárcel en el año 2002, habiendo obtenido varios años de libertad mediante redenciones extraordinarias, del tipo que acabo de describir. Déjenme que les diga que se podía haber evitado que un etarra condenado por asesinato obtuviera redenciones por hacer ganchillo. Y, Señorías, casos como éste hay muchos más.

En resumen: ETA cambió su estrategia penitenciaria en 1995. Muchos presos de ETA comienzan a partir de ese año a pedir redenciones ordinarias y extraordinarias. Muchas de las extraordinarias que pidieron estaban injustificadas. Hasta con carácter retroactivo. No lo hizo silenciosamente. Tengo aquí conmigo dos documentos preparados por los abogados de ETA, incautados en las cárceles, con resoluciones jurídicas seleccionadas para mostrar los caminos a través de los cuales obtener las redenciones, esas redenciones, las extraordinarias. Son la demostración de que se trataba de una estrategia diseñada y, sobre todo, de que la administración penitenciaria la conocía. Estos documentos estaban en la Dirección General de Instituciones Penitenciarias. Son documentos que contienen resoluciones judiciales de 1996, 1997 y 1998, uno. Y del 97, 98 y 99 el otro. Son por tanto documentos elaborados en el año 2000, lo que demuestra que la estrategia de pedir redenciones de forma masiva siguió en los años dos mil.

La administración, y por tanto, el Ministerio del Interior conocía lo que estaba pasando en las cárceles. Y no hizo nada por evitarlo. Muchas de las redenciones extraordinarias se podían haber denegado. No por venganza, Señorías, simplemente porque no cumplían la ley. Siempre la ley, porque entre el 96 y el 2004 no se hizo nada. En el 2004 la regulación se cambió y las redenciones extraordinarias prácticamente se acabaron. Por cierto, la cambiamos para evitar el caos pero no dijimos nada del caos que nos habíamos encontrado. Nos limitamos a cambiar la regulación. Una vez más repito para cumplir mejor con la Ley. Esa es la verdad. Desconozco si la decisión de no hacer nada entre 1996 y el 2004 fue tomada formalmente. Si se hizo, el Partido Socialista nunca lo supo. Tampoco voy a preguntar. Ni a insistir. Aunque cuando oigo a algunos de los responsables políticos de entonces, créanme me cuesta mucho callarme. Lo que no puedo dejar de hacer después del debate tan terrible que hemos tenido estos últimos días, es dar dos datos, sólo dos. ¿Saben señorías cuantos presos de ETA fueron excarcelados en el periodo que va desde 1997 al 2004 con más de año y medio de redenciones extraordinarias? 62. ¿saben cuantos días de redenciones extraordinarias acumulan esos 62 presos? 70.906 días, lo que equivale a 194 años de prisión de los que se libraron en parte por esas redenciones extraordinarias que no se supo combatir.

Señorías, 62 presos de ETA, hoy excarcelados, se beneficiaron, de más de año y medio de redenciones extraordinarias. Año y medio, que es lo que le queda por cumplir a de Juana. Con una diferencia: que la mayoría de esos 62 presos de ETA las obtuvieron mientras cumplían penas por delitos de sangre. Redenciones, muchas de las cuales, se podían haber evitado. Y ahora señores diputados les pregunto, ¿Llevarán flores a todos los lugares donde cometieron sus asesinatos, esos asesinatos por presos excarcelados por ustedes? ¿Se entrevistarán con las familias, con las víctimas, con los hijos, con las mujeres? ¿Las llevarán a manifestaciones y a televisiones? ¿Recorrerán señores del PP en autobús las calles y las plazas donde murieron las víctimas de esos presos excarcelados por su ineficacia cuando no por su complacencia?

Señores del PP ¿no se avergüenzan, no de lo que hicieron sino de lo que están haciendo, después de lo que hicieron?

Recordarán, Señorías, que el 17 de Enero de 1996, ETA secuestró a José Antonio Ortega Lara, funcionario de la prisión de Logroño. Reivindicó, para su liberación, el reagrupamiento de los presos de ETA. Su largo y terrible secuestro finalizó tras una brillante operación de la Guardia Civil el 30 de junio de 1997. A los pocos meses de ese secuestro se produce el cambio de gobierno sin que la política penitenciaria sufra grandes alteraciones aparentes, salvo la incardinación de la correspondiente Dirección General de Instituciones Penitenciarias en el Ministerio del Interior. La política de dispersión de presos se mantiene aunque, roto el consenso sobre la reinserción, los partidos nacionalistas comienzan a reivindicar el traslado de todos los presos de ETA a las cárceles del País Vasco. El 17 de Junio ese mismo año, Enrique Villar, delegado del Gobierno en el País Vasco declara, cito textualmente: “los movimientos que se están produciendo, este cambio de alguna forma en la política, -se refiere a la política penitenciaria- van en la línea de conseguir primero el cumplimiento de la ley manteniendo la dignidad y, segundo, que estas personas, que lo tienen retenido cambien de alguna manera su salvaje comportamiento y se obtenga la libertad de este señor”, se refería naturalmente a Ortega Lara. No olviden esa declaración. Lo que estaba diciendo, pura y simplemente, es que estaban cambiando la política penitenciaria para convencer a ETA de que liberara a Ortega Lara.

Jaime Mayor Oreja salió al día siguiente para matizar lo que había querido decir el Delgado del Gobierno. Es entonces cuando pronuncia la frase con la que empecé esta comparecencia “Los miembros de ETA, en el supuesto de que en un momento determinado decidieran una actuación, que ojala no se produzca, lo tienen más complicado en el sentido de que no pueden justificar que aquí se ha producido una cerrazón y una intransigencia por parte de Interior”. Doy por buena la matización. Quizá el Delegado del Gobierno había sido demasiado explícito, en todo caso la idea está bien clara.

El 23 de Junio de 1996, ETA declaró la suspensión de las acciones armadas entre la 0.00 horas del lunes 24 de Junio y las 0.00 horas del lunes 1 de julio. Una semana de tregua. Déjenme recordar algunos de los sucesos de esa semana porque, a diferencia de la tregua del 97, esta tregua pasó mucho más desapercibida. Pasaron muchas cosas. Quizá lo primero que convenga recordar es que la tregua se produjo muy poco después del último asesinato de ETA, que fue el de Miguel Ángel Ayllón el 20 de Mayo del mismo año. Un mes después, en un año terrible en el que ETA había secuestrado a Ortega Lara, había asesinado a Fernando Múgica, a Francisco Tomás y Valiente, a Ramón Doral y al ya mencionado Miguel Ángel Ayllón. El martes 25 de Junio, el segundo día de tregua, se reunió la Mesa de Ajuria Enea. Realizó una declaración, refrendada por todos los partidos, incluido el PP representado en esa Mesa por Carlos Iturgaiz, en la que se recoge textualmente la reafirmación del Pacto y en concreto, cito literalmente, “el apoyo a un final dialogado de la violencia, de modo que sean los partidos vascos con representación parlamentaria los que avancen a través del dialogo en la consecución de un consenso democrático que de satisfacción razonable a las plurales opciones políticas de nuestra sociedad, consenso que, una vez alcanzado, nosotros nos comprometemos a respetar y a que sea respetado efectivamente en todos los ámbitos”. Nosotros nos comprometemos a respetar y a que sea respetado en todos los ámbitos. Fíjense que declaración señorías, año 96, el PP también la firmó. No solo la firmó. En la misma reunión del Pacto de Ajuria Enea hace un emplazamiento a ETA para que liberara a Ortega Lara y para que acepte la pluralidad de opciones existentes en la sociedad vasca y afirma al mismo tiempo que cito textualmente. “apoyaría otros procesos de dialogo entre los poderes del Estado y quienes decidieran abandonar la violencia”. Jaime Mayor dio su apoyo expreso a esta declaración y el propio Presidente, José María Aznar, aquí en esta cámara expresó en el transcurso de una réplica a Iñaki Anasagasti dijo que le parecían oportunas las conclusiones de los partidos del Pacto de Ajuria Enea. Todo, en tres días, Señorías. El día 29 de Junio, por cierto, a Jaime Mayor “no le dolían prendas” –literalmente- en valorar positivamente un comunicado conjunto de ELA y LAB. ELA y LAB, en el que le pedían al gobierno que “dé los pasos necesarios para iniciar el dialogo y la negociación que conduzcan a la superación del conflicto”. Todo esto es una semana. El 1 de julio, ETA rompió la tregua.

Este es el contexto en el que Jaime Mayor anunció el sábado 29 de junio en Vitoria el traslado de 32 presos a cárceles cercanas al País Vasco o del País Vasco. En esa rueda de prensa el Ministro afirmó que su política servía igual con tregua que sin tregua. El domingo 30 de junio confirmó desde Vitoria, según recoge la prensa de esos días, que la política de acercamiento incluía a los 123 presos de ETA clasificados en segundo grado, que unidos a los 21 que disfrutaban de tercer grado, rondarían la cifra de 150 en las cárceles vascas o limítrofes. Así lo hacen, el día 7 de Febrero del 97, el Gobierno o el Ministerio acerca otros 5 y el 19 de junio, otros 6 más. Les recuerdo que Ortega Lara seguía secuestrado.

El Sr. Mayor Oreja salió el viernes pasado en rueda de prensa para rebatir estos datos. Según el teletipo que tengo en mi mano, cito literalmente, “recordó que durante el secuestro de Ortega Lara solo se acercaron dos presos a la cárcel de Nanclares, en Vitoria, que además estaban enfermos”. No es cierto. Entre el 17 de Enero de 1996, día en que fue secuestrado Ortega Lara y el 30 de Junio del 97 en que fue liberado, se acercaron presos al País Vasco, como ya he comentado en tres ocasiones: el 29 de Junio de 2006, 32, el 7 de febrero del 2007, 5,y el 19 de Junio otros 6. 43 en total, Señorías. De 41 el Sr. Mayor Oreja se había olvidado el viernes. Ni siquiera es cierto que sólo se acercaron dos a cárceles del País Vasco, que ese es el truco de la declaración porque son del País Vasco o cerca del País Vasco, ni tan siquiera es cierto. Fueron, al menos, trece. ¿Mala memoria? No lo sé. Me saltaré este caso.

Les resumiré. ETA secuestra a Ortega Lara para pedir el reagrupamiento de sus presos en las cárceles del País Vasco. El Gobierno durante el secuestro traslada a cárceles cercanas al País Vasco y a cárceles del País Vasco a 32 presos primero, luego a 5 más y después a 6. El Delegado del Gobierno dice que se trata de impedir que maten a Ortega Lara y Mayor afirma que acercan presos para que si les ocurre hacer una barbaridad no puedan decir que la culpa es de la intransigencia del Gobierno. El Gobierno del PP acercó presos porque la ley se lo permitía. El entonces Teniente Fiscal de la Audiencia Nacional, Eduardo Fungairiño, manifestó que “en lo externo, parece una claudicación ante ETA”. El PSOE y el resto de los partidos políticos no lo creyeron así. Apoyaron al Gobierno. Creí entonces y sigo creyendo ahora que el Gobierno hizo lo que debía. El Gobierno no cedió al chantaje de ETA por acercar presos al País Vasco estando secuestrado Ortega Lara. No cedieron a ningún chantaje. Nosotros tampoco lo hemos hecho.

En septiembre de 1998, ETA decretó una nueva tregua. Antes, en diciembre de 1997 el Ministerio había decidido el acercamiento de 15 reclusos. En la nota en la que el Ministerio anunciaba los traslados se justificaba los mismos por la evolución de los internos trasladados, puesta de manifiesto en el rechazo a los postulados de la banda y el abandono de los planteamientos que los llevaba a delinquir. Me cuesta mucho aplicar esos principios a varios de ellos. Por ejemplo, a Ignacio Bilbao, excarcelado tres años después, en el año 2000 y asesino, dos años más tarde, en el 2002, del concejal socialista Juan Priede. ¿Saben señorías que este recluso merecedor de un traslado por su contrastado proceso de reinserción, sólo dos meses antes había agredido a otro recluso que había colocado lazos negros y fotografías en homenaje de Miguel Ángel Blanco después de su vil asesinato? Este es el preso que se trasladaba por su modélico comportamiento en las cárceles, en relación con el proceso de reinserción. Este acercamiento, este si que no lo puedo tolerar. Y ahora me gustaría hacer una pregunta ¿se imaginan ustedes que hubiera pasado si eso lo hubiéramos hecho nosotros? ¿se lo imaginan?

Durante la tregua del 98 se produjeron diversos movimientos penitenciarios: 135 traslados que en la práctica supusieron otros tantos acercamientos y 20 progresiones al tercer grado con su traslado correspondiente. Los socialistas no criticamos los acercamientos. Nos parecía que era una política inteligente dada la situación de tregua en la que estaba ETA. Es más, animamos al gobierno a hacer más. De hecho, el Gobierno gozó del apoyo de todos los partidos políticos democráticos. En el mes de noviembre de 1998 todos los partidos de esta Cámara, todos, apoyamos una moción para que el Gobierno desarrollara, vuelvo a citar textualmente “una nueva orientación consensuada, dinámica y flexible de la política penitenciaria de la forma que mejor propicie el fin de la violencia”. Por cierto, ¿hubieran apoyado ustedes, señores del PP, algo similar mientras ETA mantuvo el alto el fuego permanente que declaró el 22 de Marzo del año pasado? Ya les digo yo que no. Ustedes, señores del PP, tuvieron un apoyo cuando estaban en el Gobierno que ahora han negado reiteradamente a este gobierno democrático de este país en esta legislatura. Así se escribirá la historia.

Vuelvo a los acercamientos del 97-98. Entre los presos beneficiados por un traslado se encontraba Ignacio de Juana. No quiero entrar en un análisis pormenorizado de esos traslados, podría hacerlo. Ya he hecho una mención al caso de Ignacio Bilbao. Créanme que no es el único. Hay algunas cosas, no obstante, que por tener que ver con el tema que estamos discutiendo, por afectar a enfermedades no me resisto a citar. Por ejemplo: el 15 de octubre de 1998 se produjo el traslado por enfermedad a cárceles del País Vasco de cuatro internos por razones de salud. Se justificó entonces para un mejor ejercicio del derecho a la salud de los reclusos, favoreciendo el contacto con sus familiares y por tanto la recuperación y, en suma, para evitar un sufrimiento añadido al recluso. Irreprochable. Cuando se examinan los casos llama la atención que las enfermedades que padecían los reclusos: (cito textualmente) un padecimiento discal, una hernia inguinal, una hernia discal y una desviación de tabique nasal. Tres de ellos tenían delitos de sangre, asesinatos, y el cuarto estaba condenado por pertenencia a banda armada, tenencia de armas y de explosivos. Estoy seguro de que cuando el Gobierno o el Ministerio decidió estos traslados tendría sus razones. Estoy seguro, por completo de que no era una desviación del tabique nasal. Estoy seguro, pero traigo este caso aquí para plantear una vez más ante esta Comisión en público ¿qué hubieran dicho ustedes, señores del PP, si nosotros hacemos algo semejante?.

ETA dio por finalizada su tregua en noviembre del 99. Y empezó una cadena de atentados mortales. Las decisiones de política penitenciaria tanto los acercamientos como las progresiones a tercer grado se redujeron al mínimo y los únicos movimientos registrados lo fueron para cumplir resoluciones judiciales, si bien, nunca se volvió a trasladar a internos de ETA fuera de la Península.

En total durante los años de gobierno del PP se produjeron un total de 195 acercamientos de presos de ETA. Se concedieron un total de 85 progresiones al tercer grado 25 por decisión administrativa y 60 por acuerdo judicial. Se produjeron 292 excarcelaciones y 21 libertades condicionales por razones de enfermedad. Déjenme detenerme un segundo en uno de estos casos. El Sr. Acebes dijo el viernes pasado en Tele5, dijo que la inmensa mayoría de los traslados de los que hablaba el PSOE se produjeron para que los presos fueran juzgados en la Audiencia nacional. No señorías. Los 195 traslados de los que acabo de hablar , a los que me he referido en mi intervención fueron acercamientos presos al País Vasco, a cárceles del país vasco o cercanas. Hay que tener ... para salir en una televisión y decir esa mentira. Esas 193 mentiras, tantas como traslados hizo el Partido Popular.

También Jaime Mayor entró en esta estrategia de negar lo indiscutible. En la misma rueda de prensa a la que antes me referí, el viernes pasado si no me falla la memoria, dijo que el PP no excarceló a nadie, que fueron todas decisiones judiciales. Aquí no cabe mala memoria. Esto directamente no es cierto. A mí me salen, sólo en su periodo al frente del Ministerio, 22 terceros grados. 16 por evolución positiva y 6 por razones médicas. Déjenme que le recuerde sólo uno. Miguel Sarasqueta. Condenado a 90 años por cuatro asesinatos. Fue progresado a tercer grado por decisión de la Dirección General de Instituciones Penitenciarias y posteriormente, a propuesta de dicha dirección, puesto en libertad condicional por el correspondiente Juzgado. A propuesta de la Dirección General. Había cumplido 20 años de los 90 a los que fue sentenciado. Si lo menciono es porque Miguel Sarasqueta fue imputado posteriormente en la causa que se sigue en la Audiencia Nacional contra Gestoras, en concreto, por su vinculación a ETA. Es decir: le otorgaron la libertad, fue una disposición de la Dirección General, cuando había cumplido 20 años de los 90 que le impusieron los tribunales y él volvió a trabajar para ETA. Y una vez más me pregunto ¿qué hubieran dicho ustedes? Y ¿sobre todo? ¿Porque no han dicho estos días lo que de verdad hicieron?

En el año 2004, la nueva administración socialista tampoco modificó las líneas esenciales de la política penitenciaria. Se mantuvo la dispersión y se modificó la instrucción para la concesión de redenciones en la línea que antes comenté. Durante esta etapa no se han producido redenciones extraordinarias sin control –de hecho prácticamente no ha habido- como ya dije. El número de excarcelaciones ha sido de 88. Se ha progresado al tercer grado a cinco internos, uno por enfermedad grave. Tampoco hemos hecho acercamientos. Ni siquiera cuando ETA mantuvo el alto el fuego. No los hicimos porque no nos pareció oportuno. A veces me pregunto lo que hubieran dicho ustedes señores del PP si lo hubiéramos hecho en el clima político que llevamos viviendo en esta legislatura. Debilidad, cesión, pacto secreto…de todo. Les diré algo. No dejamos de hacerlo por lo que ustedes hubieran podido decir. Si hubiéramos creído que esos acercamientos eran beneficiosos para el proceso de paz no hubiéramos vacilado. Pero no lo creímos conveniente. Tampoco lo hicimos por echar una suerte de concurso de firmeza con ustedes. Tampoco. Ya les dije. Firmeza e inteligencia. Ahora hoy les digo aquí con los datos en la manos, viendo la política que ustedes hicieron, que para criticar la nuestra tienen ustedes primero que repudiar lo que hicieron. Porque, si no lo hacen me oirán una y otra vez acusarles de hipocresía, de doble moral. O lo que es peor. Si ustedes critican hasta el paroxismo en la oposición lo que hicieron en el gobierno a lo mejor lo que desean es que se interprete que solo ustedes lo pueden hacer. Y eso, eso si que sería terrible.

Termino ya con este repaso a la política penitenciaria de los gobiernos democráticos. Como dije al principio, ha sido siempre una política firme e inteligente. Como dije al principio, hemos aplicado las leyes con firmeza y con inteligencia. Hemos realizado una política cuyos cambios se han orientado a luchar eficazmente contra el terrorismo, sin olvidar nunca los valores que nuestra Constitución ha fijado para nuestro sistema penitenciario. Ha sido una política que ha estado por lo general apoyada por todos los partidos. Hasta el año 2004. Para ser más exacto: hasta el 14 de marzo del año 2004.

Paso ahora señorías a centrarme en el caso de Ignacio de Juana. Algunas de las vicisitudes de su vida en prisión ya las he citado. Por ejemplo, su traslado desde las islas Canarias. Otras son menos conocidas. Por ejemplo sus redenciones extraordinarias. Ya que ustedes, señores del PP, han manifestado tan vigorosamente su preocupación por este caso, analicemos las que ustedes le concedieron. Durante las dos pasadas legislaturas se le otorgan, entre el 97 y el 2003, 600 días por redenciones extraordinarias, casi dos años, seiscientos días. Analicemos con un poco más de detalle estas redenciones. En 1997, 31 días, por razones que no constan en el expediente. 13 días en 1998 por razones que tampoco constan en el expediente. En 1999 se le computa una redención de 175 días, recuerden, la máxima permitida, por la autoría de una novela, “Días-Egunak”. Renuncio a leer algunos párrafos de ese libro porque no quiero pronunciar frase alguna de ensalzamiento de la estrategia de ETA; renuncio. Pero además, al año siguiente, en el 2000, se le vuelven a computar otros 175 días por rendimiento intelectual (la escritura de la misma novela); es decir, por el mismo concepto. En 2001, otra vez se le considera su capacidad redactora y un curso sobre el arte de escribir y se le bonifica con otros 117 días. Y para rematar, en el 2002, una redención más modesta: 89 días por redacción y curso de escribir y por deporte programado. Para aclararnos: ustedes le dieron a De Juana 600 días de redenciones extraordinarias, dos de ellas de 175 días por escribir el mismo libro; un año, por escribir el mismo libro. A esto el señor Rajoy le quitó toda la importancia el viernes pasado. Dijo, “bah, el señor de Juana, como el resto de los presos”, como si para él el señor De Juana fuera un preso más. Un libro, por cierto que es una continua alabanza a la estrategia de ETA y sus postulados políticos. Son redenciones que ustedes, como he demostrado, dieron por pasividad, por ese caos consentido del que he hablado, porque ustedes las podían haber evitado sin más que cambiar la instrucción de 1993, como hicimos nosotros en el año 2004.

Por cierto, al amparo de esa instrucción del 2004 pudimos recurrir ante la Audiencia Nacional la duplicidad de las redenciones por el libro del señor De Juana y obtuvimos que le quitaran 175 días de redención que estaban ilegalmente concedidos por ustedes.

Les diré más: ni tan siquiera tenían que haber cambiado la instrucción, bastaría con que hubieran aplicado la que existía, y no le podían haber dado nunca, nunca, redenciones de 175 días por escribir un libro que era apología del terrorismo; nunca.

Y la pregunta es: si por año y medio de prisión atenuada, estando cumpliendo un delito de amenazas, han dicho ustedes las cosas que han dicho y han hecho ustedes las cosas que han hecho, ¿qué tendrían que hacer por un año de redenciones, de libertad, cuando estaba cumpliendo la pena de 25 homicidios, qué tendrían que hacer? Y sobre todo, señorías, ¿se han dado cuenta ustedes que si no hubieran dado estas redenciones probablemente no estaríamos hoy en esta comisión? ¿Se han dado cuenta de que si hubieran aplicado la ley y no le hubieran dado redenciones extraordinarias ilegales no estaríamos en esta comisión?

La historia de Ignacio de Juana es conocida. Me permito reseñarles brevemente su historial penitenciario.

Ingresa el 16/01/87 con una condena de 3.153 años que, de acuerdo con el código penal de 1973, fue refundida a un total de 30 años. El fin de su condena, después de aplicarle los beneficios legales correspondientes se produjo el 3 de agosto del año 2005.

Como es igualmente sabido, Ignacio de Juana tuvo una segunda condena por amenazas contenidas en dos artículos de prensa. Comenzó su cumplimiento el 4/8/2005, en calidad de preso preventivo, y como penado el 14/2/2007. En estos momentos se encuentra cumpliendo su condena.

Recordemos, también, que el penado inicia una huelga de hambre del 7 de agosto al 8 de octubre del año pasado en protesta por la decisión de la fiscalía de solicitar 96 años de prisión por escribir dos artículos bajo los títulos El Escudo y Gallizo. Con posterioridad, el 7 de noviembre, reinicia la huelga hasta el día 1 de marzo.

Ese mismo día 1 de marzo, la Dirección General de Instituciones Penitenciarias a propuesta de la junta de tratamiento de la prisión de Madrid 6, la de Aranjuez, y con la aprobación del juez de vigilancia central de la Audiencia Nacional, previo informe favorable del Ministerio Fiscal, acordó clasificar en segundo grado, de acuerdo con el artículo 100.2 del Reglamento penitenciario, con aplicación de las medidas especificas de seguimiento y control conforme al artículo 86.4 del mencionado reglamento a Ignacio de Juana. Ese mismo día yo también personalmente informé a los distintos grupos de la Cámara y, a través de una rueda de prensa, a los ciudadanos españoles.

El terrorista De Juana cumplió, en los términos que la ley establece, la condena que la justicia le había impuesto por sus asesinatos. A mediados del 2005, de acuerdo con la ley, siempre de acuerdo con la ley, le correspondía salir en libertad. Su responsabilidad moral por los crímenes que cometió no se extinguirá nunca; pero su responsabilidad penal, insisto de acuerdo con la ley, estaba extinguida en aquel momento.

Poco antes de que saliera en libertad, se le abrió una nueva causa judicial por dos artículos que había escrito y publicado en un periódico. La fiscalía entendió que esos artículos eran delictivos y pidió provisionalmente 96 años de prisión sustituidos en el juicio oral por una pena de entre 13 y 4 años. La Audiencia Nacional dictó una sentencia que le condenaba a 12 años y siete meses de prisión. Planteado el correspondiente recurso, el Tribunal Supremo redujo la condena a tres años de prisión por un delito de amenazas y enaltecimiento del terrorismo. Una condena de tres años de la que ya ha cumplido un poco más de la mitad.

Ninguno de esos órganos judiciales, señorías, cedió a chantaje alguno. Ni la Fiscalía al rebajar su petición inicial, ni la Audiencia Nacional al reducir la petición del fiscal, ni el Tribunal Supremo al establecer una pena de tres años por un delito de amenazas. Unos y otros se limitaron a cumplir con su obligación de interpretar los hechos y aplicar la ley según su leal saber y entender.

De lo que estamos debatiendo, pues, señorías, es del régimen penitenciario en el que De Juana, un preso cuya vida está en peligro, debe cumplir el año y medio de prisión que le queda por un delito de amenazas. Ese es el contenido de la decisión. Una decisión que podrá ser acertada o desacertada, cada uno tendrá su propia opinión. Ahora bien, sinceramente les digo, señores del PP, cualquier persona razonable puede apreciar la disparatada desproporción que existe entre el contenido de la decisión real que estamos hoy discutiendo aquí, y la iracunda reacción del Partido Popular. Una reacción tan iracunda como desmesurada.

Ni la sentencia de la Audiencia Nacional, ni la posterior y definitiva del Tribunal Supremo prejuzgan el régimen penitenciario en el que la condena debe ser cumplida. Como sus Señorías saben perfectamente, esas son decisiones que adopta la administración penitenciaria atendiendo a las circunstancias concretas de cada caso y en cada momento, siempre en el marco de la legalidad y respetando el principio de que las sentencias judiciales deben ser aplicadas.

En el caso de los terroristas de ETA, como acabo de explicar, las decisiones de política penitenciaria de éste y de todos los gobiernos han formado parte de la política antiterrorista: siempre se ha buscado con ellas dar la máxima eficacia a la política antiterrorista dentro del marco de la legalidad vigente y del respeto a las resoluciones de la justicia.

Ese mismo espíritu es el que ha inspirado también nuestras decisiones en este caso. La diferencia no está, pues, en la actuación del Gobierno, que en esencia, como acabo de demostrar, es igual a la de anteriores gobiernos, la diferencia, señorías, está en la forma en que está actuando la oposición.

Es cierto que De Juana reacciona ante la sentencia judicial planteando lo que se puede interpretar como un desafío. Lo plantea en los siguientes términos: no acepto esta sentencia y por tanto te obligo a elegir: o me dejas en libertad o yo me dejo morir de hambre. O libre, o muerto. El terrorista pretendía situar al Estado en una disyuntiva imposible, obligarnos a elegir entre dos soluciones inaceptables: o incumplir la ley o hacernos responsables de su muerte y de los efectos de todo tipo que de ella se derivaran.

Ese es el contexto en el que el Gobierno, a través del Ministerio del Interior, tiene que decidir. Una decisión de Gobierno, señorías. Quienes han estado en el Gobierno, aunque no lo parezca, saben perfectamente lo que esto quiere decir. Una decisión que no se puede tomar con las vísceras, ni con un ojo puesto en los titulares de prensa y el otro en las urnas. Una decisión que se debe tomar con la cabeza y con un único criterio: lo mejor para el Estado y para la democracia. Lo mejor para la defensa de nuestros principios, que son los principios del Estado de Derecho.

Quiero señalarles que ante el problema planteado, hemos tomado nuestra decisión atendiendo a tres exigencias básicas, que a mi juicio son las tres exigencias a las que debe responder un gobierno prudente y responsable:

La primera exigencia es cumplir la ley y mantener la autoridad del Estado de Derecho.

La decisión tenía que ser escrupulosamente legal. Y ésta lo es. Se ha aplicado la legislación penal y penitenciaria, tanto en el fondo como en los procedimientos. Se ha aplicado correctamente el art. 100.2 del Reglamento Penitenciario y se ha obtenido el aval de la autoridad judicial. Por cierto, tengo que decir aquí que ni la Junta de la Prisión, ni el Ministerio Fiscal, ni el Juez de Vigilancia Penitenciaria, ni ninguno de los órganos que han intervenido en esta decisión se han sometido a chantaje alguno, sino que han cumplido estrictamente con su obligación.

Además de ser legal, la decisión tenía que mantener la autoridad del Estado de Derecho. Ese principio, aplicado a este caso, significa que la sentencia del Tribunal Supremo tiene que aplicarse. El cumplimiento de la sentencia no se ha interrumpido, como exigía el condenado. Lo único que se ha hecho ha sido establecer, de entre todas las posibilidades que ofrece la Ley, el régimen penitenciario más adecuado a las circunstancias. El más adecuado a juicio del Gobierno y según también el criterio de la autoridad judicial competente.

La segunda exigencia, la obligación de cualquier gobernante que esté en el lugar en el que yo estoy -y en el que algunos de ustedes han estado antes, aunque no lo parezca-, es la obligación de salvar vidas. O de evitar todas las muertes que se puedan evitar, si prefieren decirlo así. Lo que incluye también evitar la muerte de los que matan, siempre que sea posible.

Esta es la superioridad moral de la democracia y del Estado de Derecho. Para ellos, la vida humana no tiene ningún valor, ni siquiera la vida de los suyos tiene valor alguno. Para nosotros, el máximo valor es la vida. Esto es lo que nos diferencia de los terroristas, y jamás debemos renunciar a esa diferencia porque entonces sí que estaríamos traicionando nuestros principios y los valores que inspiran a una sociedad civilizada. Unos principios y unos valores, señorías, por los que hemos luchado durante siglos.

La decisión que hemos tomado es una decisión que evita muertes. Empezando por una muerte que se hubiera producido con toda certeza: la muerte del propio De Juana.

La tercera exigencia de éste y de cualquier gobierno es encontrar la solución que evite males mayores. La que menos estimule el odio y el enfrentamiento social. La que no permita a los terroristas fabricar mártires e iconos. La que no favorezca a quienes siempre buscan pretextos para justificar la violencia, como explicaba Jaime Mayor en la declaración con la que comenzaba esta intervención.

El señor Mayor, el señor Rajoy y el señor Acebes tenían esto claro cuando eran ellos los que gobernaban, y reclamaban, con razón, apoyo y comprensión para sus decisiones. El apoyo y la comprensión que ellos obtuvieron y que hoy niegan a quienes tenemos la responsabilidad de gobernar.

La decisión del Gobierno, señorías, y todos ustedes lo saben, cumple también con la exigencia de evitar males mayores, que se hubieran derivado sin duda de la muerte de De Juana.

Ante un problema difícil, hemos tomado, por tanto, la decisión que a nuestro juicio más se ajustaba a la legalidad y a la defensa de la autoridad de Estado. La única que permitía evitar muertes, empezando por la de De Juana. Y la que más se aleja de las condiciones en las que los violentos encuentran un caldo de cultivo para sembrar el odio y el fanatismo, para alimentar sus estrategias.

Quien busque, señorías, en esta decisión cualquier relación con el denominado proceso de paz, roto por ETA, se equivoca; se equivoca. En medio de la tregua del año 1996, el Ministro del Interior entonces dijo, al explicar el acercamiento de 32 presos a cárceles cercanas al País Vasco, que adoptaba una medida que servía igual con tregua que sin ella. Pues bien, con ésta sucede lo mismo: la hemos adoptado después de que ETA haya roto la tregua y la hubiéramos adoptado igual antes de la ruptura.

Hemos buscado, pues, la decisión más firme y la más inteligente.

Lo hemos hecho honradamente, pensando en todo caso en nuestra responsabilidad como gobernantes. Repito: ha sido una decisión de gobierno, en el sentido más profundo de la expresión. Se podrá coincidir o discrepar de ella, repito una vez más, pero lo que no está justificado en ningún caso, creo yo, es la desmesurada reacción del Partido Popular. Señores del PP: en este caso y en todo lo que se refiere a la lucha antiterrorista, ustedes están siendo injustos con el Gobierno y desleales con el Estado. Y lo que es peor, ustedes están contribuyendo a que se deteriore la convivencia y además lo hacen a sabiendas.

¿Hemos cedido al chantaje de De Juana, tal como ustedes afirman? Yo creo que hemos hecho exactamente lo contrario: lo hemos neutralizado en los términos en los que estaba planteado. O libre o muerto; ese fue el desafío de De Juana. Y la respuesta del Estado ha sido: ni libre, ni muerto.

De Juana sigue cumpliendo su condena, como es nuestra obligación. Y De Juana sigue vivo, como es nuestra obligación. Y todo ello dentro de la ley. Eso no es aceptar ningún chantaje: es actuar con firmeza y con inteligencia. Y siempre, señorías, como suele pasar cuando gobierna, con responsabilidad.

Creo, sinceramente, señorías, que el Estado democrático está más fuerte después de esta decisión. Y lo estaría aún más si ustedes, señores del PP, hubieran cumplido también con lo que yo creo que es su obligación. Si hubieran dado, no ya el apoyo, si se hubieran limitado a respetar la decisión, una decisión de la naturaleza como la que acabo de explicar hoy aquí. Reconozco que lo que no se me ocurrió es que un partido dirigido por ex ministros del Interior pudiera llevar tan lejos la irresponsabilidad y la demagogia. Que mintiera tanto sobre lo que ellos hicieron cuando gobernaban. No se me ocurrió, no se me pudo ocurrir, señores del PP, que ustedes mintieron para no irse del poder y siguen mintiendo para intentar recuperarlo. ¿Cuándo se darán cuenta, señores del PP, de que es precisamente su adicción a la mentira lo que no les hace dignos de confianza?

Señorías, nadie dijo que gobernar sea una tarea fácil. Los responsables políticos tenemos que adoptar decisiones, que los ciudadanos, desde su propia óptica, no tienen por qué compartir. Este es el caso. Pero entre mis obligaciones entiendo que está también intentar que los ciudadanos puedan comprenderlas.

Pero tampoco es fácil ejercer el papel de la oposición con eficacia y a la vez con sentido de la responsabilidad. No sé si ustedes son eficaces, lo dudo mucho. De lo que estoy seguro, señorías, es que después del debate de los últimos días, ustedes no son responsables.

Muchas gracias.

El PP vol eleccions

Quan l’actualitat desborda de temes, convé començar pel més important. I aquesta setmana el més important ha estat la conferència del President Montilla amb motiu dels cent primers dies de govern. És absolutament imprescindible llegir la intervenció del President que no sols fa balanç sinó que assenyala les línies principals del Pla de Govern que s’aprovarà dimarts vinent i els seus compromisos per a la legislatura. La intervenció del President està farcida d’elements que defineixen el seu estil, com per exemple quan va dir “Seria positiu que tots ens comprometéssim a no alterar innecessàriament, desmesuradament, els estats d’ànim col·lectius, amb finalitats partidàries, ni en el desencís ni en la crispació”, i va reblar el clau dient: “Cal fer política amb el cor i governar amb el cap. Deixem els budells pels altres”. O quan va afirmar: “M’estimo més deu competències que vint recursos”. També va fixar doctrina com qui no vol la cosa quan va dir: “Tenim un repte important al davant nostre: exigir ser respectats, allà, com a part de l’Estat. I admetre, aquí, que en som part” i “No guanya en les negociacions qui més crida sinó qui les juga amb més convicció, amb més intel·ligència i més perseverança”. Va ser una conferència molt important que dóna pistes sobre el pensament del President i la seva determinació de cara a la feina en els anys que vindran. Insisteixo en la conveniència de llegir-la i guardar-la. També queda clar el que proposa el President en l’entrevista que avui publica El Periódico de Catalunya.

Davant d’això, el desconcert i la negativitat d’Artur Mas es van posar en patètica evidència, quan parlava de 100 dies de renúncies. Ell sí que ha passat 100 dies de renúncia (a ser President) i sols el planyo de pensar els molt dies de renúncia que té al davant... Està tant desconcertat que acusa al govern de no defensar l’autogovern i l’ataca quan planteja recursos davant del Tribunal Constitucional. Està tant desconcertat que en plena batalla del PP contra tothom diu que hauríem de mirar cap a un altre cantó. Després de fer el ridícul anant al notari, ara vol tenir la porta oberta a futurs pactes amb el PP. D’aquí el poc crèdit que mereixen les seves declaracions presentant-se com l’única garantia per a l’autogovern.

Sobre els 100 dies de govern podeu llegir l’article de Joan Tapia publicat a El Periódico de Catalunya.

Ahir i avui he estat a la 3a Convenció municipal del PSC en la que s’ha aprovat el Manifest programa per a les properes eleccions municipals del 27 de maig. La setmana vinent trobareu al diari els documents i els discursos. Com a tast, hauríeu de llegir una interessant intervenció de Jordi Hereu a la Fundació Rafael Campalans.

Però no em puc estar d’assenyalar l’evident contrast entre un partit, el nostre, preocupat per donar resposta als problemes de la gent, i un altre partit, el PP, sols preocupat per donar problemes al govern d’Espanya i generar un immens maldecap a tothom.

Dirigents cridant fins a l’afonia, himnes patriòtics, velles banderes guardades en naftalina, pancartes que destil·len odi, insults barroers i desfilades que sols busquen intimidar els adversaris polítics, a què em recorda tot plegat? Però cal agrair al PP la claredat. Finalment ja han dit què volen de veritat: eleccions anticipades i fer caure Zapatero. El problema ja no són les víctimes, eta, De Juana o l’11-M. I ja ho va dir el President del Govern: “después de las manifestaciones, ya vendrán las elecciones”. Doncs, això. Ja vindran les eleccions. I els ciutadans hauran d’elegir. Voldran que torni al govern un partit que va intentar enganyar-nos sobre l’autoria de l’atemptat de l’11-M? De fet alguns dirigents del PP encara estan convençuts que eta hi està al darrera. Confiaríem en una gent que encara pensés que la terra és plana? Voldran els ciutadans que governi un partit que sols accepta els resultats electorals si guanya les eleccions? Voldran els ciutadans que governi un partit que pensa que tots els altres són antiespanyols? Voldran els ciutadans que la política del proper govern es dicti des dels micròfons d’una emissora extremista? Per ser més exactes, l’emissora d’aquell que diu que li agrada més l’aliga imperial que la corona a l’escut d’Espanya. Voldran els ciutadans que governi un partit segrestat per l’extrema dreta? Estic convençut que no. Doncs això, ja vindran les eleccions. (Podeu escoltar aquest trosset dit de viva veu al meu podcast a la columna dreta de www.iceta.cat)

Sobre l’amalgama en la que el PP basa la seva estratègia són molts els articles a retenir. Aquí en teniu uns quants. Sobre el tema De Juana, podeu llegir l’article de Carles Pastor a El Periódico de Catalunya o el que em va publicar el diari ABC en la seva edició catalana. Sobre l’estratègia de la crispació podeu llegir l’article que Jordi Sánchez va publicar a El Periódico, o els anàlisis de Francisco Bustelo, Javier Pérez Royo i Javier Pradera publicats a El País, o l’article de Patxi López publicat en aquest mateix diari. Sobre com el judici de l’11-M ha deixat al descobert les mentides del PP i les teories conspiratives que apuntaven cap a eta podeu llegir els articles de Josep Maria Brunet a La Vanguardia, de Marco Schwartz a El Periódico i d’Antonio Martínez i José Manuel Romero a El País. Joan Tapia a El Periódico assenyala que en la batalla del Tribunal Constitucional, el govern Zapatero ha anat “amb el lliri a la mà”. Davant de tot això no és estrany que una persona tant equànime com Lluís Foix hagi publicat a La Vanguardia un article amb el títol “Una España que me asusta”. Tampoc es tranquil·litzador l’article de Manuel Vicent publicat a El País que explica per què ens crida tant l’atenció la presència de banderes feixistes en les manifestacions del PP-AVT.

Definint-se sobre tots aquests temes destaquen els editorials d‘El País: “El juicio del 11-M”, “Impropio de una democracia europea”, “La devaluación de las instituciones”, i “Proceso de intenciones”.

Amb motiu de la celebració del 8 de març, dia de la dona treballadora, Daniel Innerarity va publicar una interessant reflexió a El País.

La Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’acomiadament d’una professora de religió a causa de la seva separació i de la posterior relació sentimental amb un altre home ha seguit donant peu al debat sobre l’oportunitat de revisar els Acords entre Espanya i la Santa Seu. Podeu llegir al respecte l’article de Marc Carrillo publicat a El País, i un interessant editorial d’aquest mateix diari amb el títol “Nada es intocable”.

Sobre la polèmica lingüística a l’escola podeu llegir un ponderat article de Joan Badia publicat a l’Avui.

Sobre un eventual creixement del nacionalisme econòmic podeu llegir l’anàlisi que en fa Josep Ramoneda a El País.

Finalment, us recomano la lectura dels tres articles d’Antón Costas sobre el problema de l’habitatge publicats a El País (La rebelión ‘mileurista’, ¿Falla el mercado o fracasan las políticas? i ¿Derecho a la vivienda: uso o propiedad?)



“Perles” del programa Polònia emès el 8 de març, resum crític realitzat per Núria Iceta

LES PERLES (per ordre d'aparició)
- Acebes la nova estrella de l'anunci de l'emissora iCOPE "La vieja forma de escuchar la radio."

- Piqué i Carod discuteixen sobre l'apassionant tema, el millor peix es menja a Cambrils o Vilanova? Estan en un cafè i han de passar-se al castellà perquè el cambrer no els entén. Entra Mas deprimit i parlant de la "trista Catalunya montillera". També li costa fer a entendre al cambrer que vol un "cafè". Ha d'acabar canviant a "café". Carod pronostica que el català desapareixerà d'aquí a... 20 segons. I, efectivameeeent, però els que canvien són ells, que ara parlen en castellà i el cambrer en català. Més munició per la Gabancho? Ànims, Pueyo.

- El Govern Montilla ja porta 100 dies de rodatge i els personatges de Polònia fan les seves pròpies valoracions amb el joc de la frase maleïda, el de construir una frase a base d'anar afegint, cadascun d'ells, una paraula que cal anar memoritzant. Montilla (Maragall) és (Papa) un (Adrià) president (ZP) dolent (Mas) i (Piqué) segrestat (Otegui) per (Juan Carlos) Roviretxe (Acebes) i (Príncep) separatistes (Rajoy) brillants (Carod) però (Maragall) també (Papa) sosos (Adrià) i (Mas) piiiiiiiiiiii, el que la caga és ZP que s'ha oblidat de la paraula "també". Ohhhhhhhh

- Franco: "Es cierto que están volviendo los grupos musicales de toda la vida? Génesis, Eagles (águilas imperiales... con aquella canción mítica sobre la cárcel California), los Police (ya era hora, con tan bonito nombre). Aquí no echo en falta la música, sobre todo desde que Lauren Postigo está por aquí..."

- Augment de la corrupció urbanística als ajuntaments. A la constructora Guix hi ha una reunió al més alt nivell, candidats Figueró presenta el seu nou catàleg de possibles alcaldes per a les municipals. "Amb candidats Figueró, què fàcil és la requalificació". Sembla que el Sr. Guix va quedar encantat amb la comanda dels altres anys. En el catàleg hi ha de tot, CiU, PP, ERC, IC... però al final el Sr. Guix es queda un assortit amb una mica de tot per tenir les "requalificacions garantides".

- Rajoy sorprèn Acebes al llit amb una morenassa mentre escolta Jiménez Losantos. Diu que ho fa perquè el seu programa prometia "Ayudas a los que quieren tener hijos."

- El Bulli ple fins dalt i el maître de vacances... Adrià ataca a una parella "No lo poden fer... venir al Bulli sense reserva". Davant seu hi ha 38.682 persones. El 2.154 és un romà (de l'Imperi Romà, vull dir). Quan només els falten 200 per davant, la parella ja ha criat.

- El rei Juan Carlos amb la premsa del cor. "Maria, pon-me con Isabel... no la Gemio no, mi prima, la reina de Inglaterra... sí, busca por "s" de segunda... Isabel, reina, congratulations por el Oscar.... ah, que no eras tu, era una actriz? Vaya, pues nada, recuerdos a Camilla".

EL MILLOR
- L'evolució dels militants d'ERC a través d'un grupet d'amics que es troben en un bar. El 1992 la prioritat ha de ser la independència i els militants tenen pinta hippy. El 1999 ja estan en un restaurant i la preocupació és la de millorar el finançament del país i dels militants, amb pinta modernillos i poques ganes de cridar independència. El 2007 el restaurant és de disseny i la prioritat és mantenir-se en el Govern perquè el partit necessita diners i la pinta és la d'alt càrrec del Govern que fa callar a un grup de joves de la taula del costat que reclama la independència.

EL PITJOR
- El Papa navega per Internet amb un ratolí de St Pancraç. Ha trobat un tron d'or amb mp3 inclòs i se'l vol comprar quan... l'interromp el cobrador de l'SGAE que vol cobrar drets per les pregàries (per això Déu viu com Déu, diu). Queden en pilotes ell i l'acòlit coberts només per la bandera vaticana.

KA FORT
- Otegui parla per telèfon amb ZP mentre empeny la cadira de rodes de De Juana: "Bueno ya sabes nuestras reivindicaciones: Navarra, autodeterminación y una espalda de cordero para Iñaki... oye, tu hablas con quien quieras, pero lo importante era salvarle la vida, no?" (llàstima que amb l'entusiasme de la conversa, deixa anar la cadira i De Juana se'n va carrer avall fins a estimbar-se.... justícia poètica?)

LA IMATGE DEL DIA
- Les imatges cedides per la televisió cubana de Castro saltant i ballant.

LA PICADA D'ULLET
- Carod a Mas: "Estic preocupat. Hem de fer avançar el català." Mas: "Amb Montilla segur que avança, cada dia s'inventa una paraula nova..."

ARXIU HISTÒRIC
- Documentos FAES ens demostra que Catalunya NO és una nació. Com? Desmitificant al mateix Guifré el Pelós "De nació res de res, l'única nació és Espanya".

EL GAG TRANSVERSAL
- Montilla fa el seu propi balanç en conferència de premsa. Sembla que ens pensa explicar CADA UN d'aquests 100 dies: El primer dia tothom em felicitava, el segon dia vaig anar al super perquè sóc una persona humil, el dia 3 vaig tenir una reunió de govern i em vaig quedar fritu, el dia 4 va ser molt àdhuc...

- El President Montilla continua... el dia 63 se'm va morir el ficus, i no li vaig dir al Saura... el dia 64 vaig anar a fer-me unes fotos per renovar-me el carnet, el 65 vaig menjar fideus amb l'Iceta i vaig exclamar cabòries! posant-me les mans al cap...

- Montilla va pel 97, vaig entendre l'acudit que m'havien explicat el dia 76, el dia 98 "anteahir" vaig trucar al lampista, el dia 99 també va ser molt "àdhuc". El dia 100, avui, estic aquí. Més preguntes? El pati de butaques està clapat. Suposo que en l'ànim de tots està saber quins plans tinc... el dia 101 "mañan"...

EL MONÒLEG DEL PRESIDENT MARAGALL
- Catalans, és divertit això de jugar a la frase maleïda. Feia temps que no hi jugava, jo era més del cavall fort, del pica-paret, del teto... bé al teto no, i a la piragua tampoc (lo mismo que el teto pero debajo del agua). Què cabróoon. Ha estat bé recuperar el joc, jo en sóc un expert, n'he dit tantes de frases maleïdes. Allò de "vostè té un problema, i es diu 3%". O quan vaig dir allò de "s'ha de deixar reposar el souflé". La meva dona em va fotre crits, on vas posant aquestes comparacions? A veure si es pensaran que no cuino bé. Llavors vaig canviar: "Tota la vaselina que sigui necessària". Una altra frase maleïda. La Diana va dir on vas posant aquesta comparació, a veure si es pensaran que jo no... no deixeu que continuï abans no en digui una altra... Visca Catalunya.



ZW núm. 76 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://congreso.ojobuscador.com

Aquests dies han tingut lloc diferents esdeveniments vinculats a les noves tecnologies, al periodisme digital i a les ciutats digitals. Un d’ells, el congrés OJObuscador 2.0 (dijous 8 i divendres 9 de març) centrat en les tecnologies de cerca, el posicionament orgànic, el màrqueting online i altres temàtiques interessants. En el programa d’aquest any s’han ofert sessions específiques sobre cercadors a la xarxa, cercadors en blogs, usabilitat, software lliure, webspam, posicionament i recuperació d’informació a Internet, etc. a diferents nivells d’aprofundiment en el tema, per poder respondre així als perfils dels usuaris. (Ask, Technorati, Yahoo!, Google, Windows Live, Nielsen/NetRatings… han estat algunes de les iniciatives representades per diferents ponents).

En un altre àmbit temàtic, els passats 1 i 2 de març va tenir lloc a Osca el “8 Congreso de Periodismo Digital” amb un interessant programa de temes i participants que podeu consultar aquí, a més de descarregar el Llibre electrònic de les comunicacions (versió pdf).

També a Osca, avui 11 de març, finalitzen les “Jornadas Ciudad Digital”, promogudes per l’Organització Sectorial per al Desenvolupament de la Societat de la Informació del PSOE. Un dels seus objectius ha estat impulsar el debat sobre les polítiques socials relacionades amb les Noves Tecnologies. Aquí podeu consultar el programa i la informació relacionada. La Jornada ha comptat amb la participació de blocaires de referència com Carlos Guadián o José Antonio Martínez Soler, entre d’altres.

ZV (Zona Vídeo). Coincidint avui amb el tercer aniversari dels atemptats de l’11M, faig referència a Datadiar TV, una iniciativa molt interessant vinculada a serveis jurídics que, des de la seva pàgina de TV a Internet, ha estat oferint aquests dies la retransmissió en directe del judici per aquests atemptats. Aquest fet ha estat recollit per alguns mitjans internacionals com The New York Times que apuntava el contrast entre la llibertat i accessibilitat de qualsevol ciutadà online a aquestes sessions amb només un clic, a través de la pròpia pàgina o de YouTube, mentre, en l’àmbit off line, les forces de l’Estat mantenien unes fortes mesures de seguretat.

Fins que n'aprenguin

Aquest és l'article que m'ha publicat avui el diari ABC en la seva edició catalana.

Hasta que aprendan

AUNQUE son muchos los temas sobre los que gira la actualidad política, no hay más remedio que prestar atención a la reacción del PP frente a la decisión de hacer cumplir en régimen de prisión atenuada la condena a Iñaki De Juana Chaos por un delito de amenazas. La reacción del PP es hipócrita e indecente. ¿Cómo es posible que hayan convertido a De Juana en héroe,
cuando ni ETA ni la izquierda abertzale no lo habían hecho?

La indecencia política del PP no conoce límites. Ahora dicen que convocarán nuevas manifestaciones a causa de la decisión de no convertir a De Juana Chaos en un mártir. Una decisión en aplicación estricta de la ley, cumpliendo todas las condiciones exigibles y respetando, cosa que no hace el PP, las decisiones del Tribunal supremo y del juez de vigilancia penitenciaria.
Hay que recordar que De Juana no está en libertad, sigue en prisión atenuada en un centro hospitalario. Hay que recordar que De Juana no estaba cumpliendo la pena por los 25 asesinatos que cometió. Esta condena la cumplió ya. Ahora estaba en prisión por un delito de amenazas y ya había cumplido más de la mitad de la pena.

Hay que recordar que el PP aplicó medidas que favorecieron a terroristas de eta (unos 300) con mucha frecuencia y ninguna explicación. Justificadas algunas de ellas por razones humanitarias y de salud de los presos. Muchas de ellas con motivo de la anterior tregua de la banda terrorista. El propio De Juana, bajo el gobierno del PP, fue trasladado desde Melilla a una prisión de la península. Y el PP le concedió 350 días de reducción de la pena en reconocimiento a haber escrito una «novela» (crítica, por cierto, con el régimen penitenciario).

¿Es necesario que recordemos que el PP tomaba este tipo de decisiones con Ortega Lara secuestrado? ¿Es necesario que recordemos que uno de estos terroristas excarcelados por el PP, dos años después asesinaba a un concejal socialista en el País Vasco?

Para el PP todo vale para acabar con Zapatero y el gobierno socialista. Quieren dividir a la sociedad y provocar una fractura social. Han dado pretextos de movilización a la extrema derecha, que se manifiesta con banderas franquistas. Pero eso no es lo más grave. Lo más grave es que el PP aún no ha aceptado el resultado de las elecciones de marzo del 2004. Es incapaz de aceptar que otros gobiernen y que es al gobierno a quien corresponde dirigir la política antiterrorista.

Perdieron las elecciones por haber mentido sobre la autoría del atentado del 11-M y pretenden ganarlas mintiendo al afirmar que Zapatero se ha rendido frente a ETA.

No aprenden. Habrá que darles una y otra lección de democracia en las urnas. Hasta que aprendan.

La fluixa memòria del PP

M’aixeco amb la notícia de la mort de Josep Maria Huertas Clavería, militant del periodisme, com bé assenyala Jaume Guillamet en la necrològica publicada avui al diari El País. En Josep Maria Huertas conviccions i compromís cívic, professional i polític, anaven de la mà. El trobarem a faltar, però tota una generació de periodistes, la gent que d’ells n’hagi après l’ofici i els que els llegim, el recordarem tot sovint.

Ahir vaig assistir a la reunió del Comité Federal del PSOE, no us heu de perdre la intervenció que hi va fer José Luis Rodríguez Zapatero.

Tot i que són molts els temes sobre els que gira l’actualitat política, no hi ha més remei que parar atenció en la reacció del PP a la decisió de fer complir Iñaki De Juana Chaos la seva condemna per un delicte d’amenaces en règim de presó atenuada. Em faig creus (podeu escoltar de viva veu la meva opinió al podcast a la columna dreta del Diari) davant la reacció del PP. Com és possible que hagin convertit De Juana en mite, quan ni eta ni l’esquerra abertzale no ho havien fet?

La indecència política del PP no coneix límits. Ara diuen que convocaran noves manifestacions a causa de la decisió de no convertir De Juana Chaos en un màrtir. Una decisió en aplicació estricta de la llei i complint totes les condicions exigibles. Cal recordar que De Juana no està en llibertat, segueix en presó, presó atenuada en un centre hospitalari. Cal recordar que De Juana no estava complint la pena pels 25 assassinats que va cometre. Aquesta condemna la va complir ja. Ara estava en presó per un delicte d’amenaces i ja havia complert més de la meitat de la pena. Cal recordar que el PP va aplicar mesures que van afavorir terroristes d’eta amb molta freqüència i cap explicació. Moltes d’elles amb motiu de l’anterior treva d’eta. El propi De Juana, sota el govern del PP va ser traslladat des de Melilla a una presó de la península. I el PP li va reduir la condemna perquè havia escrit una novel·la (crítica, per cert, amb el règim penitenciari). Cal que recordem que el PP prenia aquest tipus de decisions amb Ortega Lara segrestat? Cal que recordem que un d’aquests terroristes excarcerats pel PP, dos anys després assassinava un regidor socialista al País Basc? Pel PP tot s’hi val per acabar amb Zapatero i el govern socialista. Volen dividir la societat i provocar una fractura social. Han donat pretextes de mobilització a l’extrema dreta, que es manifesta amb banderes franquistes. Però això no és el més greu. El més greu és que el PP encara no ha acceptat el resultat de les eleccions. És incapaç d’acceptar que uns altres governen i que és al govern al que correspon dirigir la política antiterrorista. Van perdre les eleccions mentint i pensen tornar-les a guanyar mentint. No aprenen. Caldrà donar-los-hi una nova lliçó de democràcia a les urnes. Fins que n’aprenguin.

Podeu llegir una nota breu que sintetitza els arguments del govern sobre aquesta polèmica i també la llista de terroristes d’eta que van veure dràsticament escurçades les seves condemnes per decisió dels governs del PP.

El judici pels atemptats de l’11-M segueix el seu curs, demostrant que d’aquest tema sí se’n traurà l’aigua clara, desmuntant totes les teories conspiratives que no tenien altre sentit que exculpar el PP de mentir als espanyols. La broma sobre la pretesa participació d’eta en l’atemptat ha quedat desmuntada per sempre. I això em fa pensar que tot el que està fent el PP en aquests mesos no té altre sentit que intentar evitar que la ciutadania no recordi el que va passar ni els hi demani comptes. De passada, intenten que els casos de corrupció que s’amunteguen a la taula de Rajoy puguin passar desapercebuts. Si algú pensa que els escarafalls del PP tenen a veure amb les víctimes del terrorisme s’equivoca.

Sobre l’estratègia del Partit Popular no us podeu perdre el magnífic article de Ferran Mascarell, i els anàlisis fets per Javier Pérez Royo i Javier Pradera.

Diumenge passat us recomanava l’article de Germà Bel sobre la polèmica sobre l’aeroport de Barcelona publicat a El Periódico de Catalunya. El dia següent, en el mateix diari, Pablo Olmeda, defensava una solució diferent: la presència de diverses línies aèries o d’aliances de línies aèries a la nova terminal.

Tant en el tema de rodalies de RENFE com en el de l’aeroport, el Govern de Catalunya està complint amb la seva obligació: assegurar les inversions necessàries i començar en negociar en un cas (RENFE) el traspàs i en l’altre (aeroports) la constitució d’un consorci per assegurar que la Generalitat tingui un paper determinant en la gestió d’aquestes infraestructures. L’oposició (CiU i PP) volen oblidar que l’arrel dels problemes de rodalies rau en la manca d’inversions i un deficient manteniment en els seus anys de govern i que, en el cas de l’aeroport, la prioritat del govern del PP amb el suport de CiU va ser Barajas i no El Prat. Ara volen exigir al President Montilla que hagi fet en 100 dies de govern el que ells no van fer en vuit anys. Se’ls veu el llautó.

Sobre aquestes qüestions podeu llegir l’entrevista que em publica avui el diari Regió 7. Una entrevista, per cert, feta divendres amb motiu de la meva visita a Berga per inaugurar el local del PSC del Berguedà, en presència de l’alcalde Ramon Camps (president del PSC del Berguedà) i de la diputada al Parlament Judit Carrera (Primera secretaria del PSC del Berguedà).

Per una reflexió més de fons sobre l’agenda política catalana podeu llegir els articles de Josep Maria Vallès i José Luis López Bulla.

L’acomiadament d’una professora de religió pel fet d’haver-se separat del seu marit iniciant una altra convivència en parella i la Sentència del Tribunal Constitucional que diu que els acords amb la Santa Seu avalen l’acomiadament, han reobert el debat sobre la necessitat de revisar aquests acords. Podeu llegir al respecte els articles de Dionisio Llamazares, Javier Pradera i Fernando Savater.

He trobat molt interessant l’article signat per Federico Mayor Zaragoza, Shlomo Ben Ami i Sami Nair sobre la pau al Pròxim Orient.

Per últim, i perquè veieu que el debat sobre la renovació dels projectes d’esquerres es produeix arreu, us convido a llegir el document amb els eixos de la discussió que està fent en aquests moments el Partit Socialdemòcrata alemany, que porta el títol “SPD: La fuerza de la renovación. Justicia social para el siglo XXI”.



“Perles” del programa Polònia emès l’ú de març, resum crític realitzat per Núria Iceta

LES PERLES (per ordre d'aparició)
- Zaplana és capaç de qualsevol cosa per combatre la falta de sòl urbanitzable... un paleta li està construint a sobre! "Hombre, es que además no hay que pagar comisiones a nadie".

- Puigcercós parla amb una periodista disposat a donar-li una exclusiva sobre la nova llei de catalanització dels ascensors... Sona el telèfon i és el President: "Montilla, are you talking to me?" I tant. És Montilla intentant convèncer Puigcercós que això de la llei no és una bona idea (els botons dels números podrien no entendre's en català...) però veiem que és ell mateix qui pateix en carn pròpia la invasió de competències. Se li ha ficat al llit un subsecretari que alberga pillar amb la primera dama. Ah, i d'això de la nova llei, res de res, és clar.

- Primeres converses per a la fusió entre catòlics i anglicans. El Papa: "Salutazione Mr. Sexshop, vull dir Bishop. L'única soluzione e la fusione. Le Orientali ens passin le mani per la cari. Hindús e islàmics s'han fusionati". Esculls: el matrimoni, que les processons vagin per l'esquerra, el whisky en comptes del vi, l'obediència a la reina... la negoziazione acaba en el món del fútbol. Unbelievable.

- Franco: "He leído en La Razón que la ley de la dependencia invade competencias de Catalunya. Hombre, a mi todo lo que sea invadir Catalunya..., y mucho mejor con una ley de la dependencia que con una de in-dependencia".

- Adrià&Ruski reben la visita sorpresa d'un inspector de la Guia Michelin mentre Adrià prepara la seva conferència "Patata, present i futur". La confusió estava cantada, l'inspector era de Pneumàtics Michelin i els seus esforços per agradar, enervants.

- El Rei convoca els Prínceps d'Astúries. "Vamos a fundar un partido político. Quiero ir a los mitines, besar abuelitas.... y ya tengo el nombre, PMI, Partido Monárquico Institucional (No hay quien se resista al PMI, somos la leche). El Príncep recondueix la situació: "Oye, papá, es que si pierdes, te quedas sin curro".

- ZP parlant de la "reducción de pena" o de pene? el que és veritablement de pena és el gag.

- La passió del PP per les manis. Tota la família Acebes té el mateix mentó fugitiu. Madame Acebes convenç Acebes que en comptes de tanta manifestació ha de deixar temps "per fer allò que més els agrada", anar a missa.... "menos manifestación y más espiritualidad"

EL MILLOR
- Losantos fent de Buenafuente i Acebes fent de Neng de Ávila: "Eres el puto amo, neng. Vengo de la manifa contra ZP... En el 11-M había 2 rayas de investigación pero ahora sólo hay 1". La cançó del Neng és l'himne d'Espanya en versió màquina.

EL PITJOR (podeu substituir aquest per molts dels que apareixen sota l'epígraf Perles)
- Penós gag sobre com treballa Llach la seva inspiració... al wàter.

KA FORT
- Nova versió castissa de les Cartes des d'Iwo Jima. En comptes de Clint Eastwood hi ha Acebes, Rajoy i Zaplana amb la bandera espanyola preconstitucional, "la de las manifestaciones", diu Acebes.

ELS ACUDITS DE MATEU PRADOS
- Convulsió al govern de l'Iran, que no és el mateix que del-iran-t.

LA NOVETAT
- Arxiu Històric de Polònia. El gag sobre com e.on va fer fracassar l'OPA de Gas Natural. És un gag emès ara fa un any, i el tema encara porta cua... Són adivins, oi? "Montilla havent de tornar toooots els regals dels punts estrella de La Caixa i havent de pagar els interessos endarrerits dels crèdits i les comissions del PSC perquè els senyors s'han enfadat amb això de l'OPA d'Endesa a Gas Natural."

LA IMATGE DEL DIA
- Otegi s'acosta a Espanya. El veiem en un cartell "Por el dialogoak" amb barret cordovès i clavell a l'orella.

LA PICADA D'ULLET
- Al pis de Llach hi ha una diana amb uns dards que apunten directament a... el retrat de Serrat.

EL GAG TRANSVERSAL
- Deliri de ZP, M. Teresa, el Papa, Montilla, Soler, etc.. Tots acoquinats amb l'aparició d'un fantasma vestit de nina. Hi ha qui diu que és el fantasma d'El joc del segle (sí, aquell concurs del Puyal que ningú va arribar a entendre). La solució, en el monòleg del President Maragall.

EL CAMEO
- Conseller Huguet, no Conseller de Joguet. El Lenin de Manresa. Serà ell el fantasma? "No, el que passa és que de vegades els d'Esquerra fem por a alguna gent"

EL MONÒLEG DEL PRESIDENT MARAGALL
- Catalans, què mireu? Sí, sí, el fantasma era jo. No vull dir que jo sigui un fantasma, jo el que dic ho faig. Si em deixen, és clar, i si me'n recordo, i si no m'hi repenjo. O a vegades dic una cosa i la fa un altre. Per exemple el Fòrum. Pobre Clos. Què cabroooon. M'he passejat pel plató de Polònia perquè no es pensin tots aquests que es poden lliurar de mi. Rollo, Los Otros. Ja sé que n'hi ha que m'enyoren, "Con el Maragall vivíamos mejor". Jo sí que defensava els drets de Catalunya. No com aquests d'ara, que tot el dia estan llepant-li el cul a Zapatero. Aquests d'ara de seguida s'espanten. Els falta coratge i va-len-ti-a. Ups, un altre fantasma.... A mi, els Mossos d'Esquadra!!! Collons Diana quin susto m'has fotut. Ah, i visca Catalunya.



ZW núm. 75 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://polc.ipdi.org/

Els pròxims 15 i 16 de març tindrà lloc la 14ª edició de Politics Online Conference. Promoguda per Politics Online, compta amb el suport de l’Institute for Politics, Democracy & the Internet que acull l’esdeveniment a la seva seu de la Universitat George Washington. Aquesta conferència s’ha anat consolidant com una trobada de referència per als professionals de la política online a Amèrica i arreu del món. A la pàgina oficial, podeu consultar el programa, el perfil dels ponents que participaran i fer seguiment del que es va comentant en el Blog de la conferència.

En el marc de la conferència s’atorguen anualment, per part de l’IPDI, els premis Golden Dot Awards que reconeixen les millors iniciatives vinculades a la política online (el polític online de l’any, la millor campanya política local o estatal, la millor web d’un candidat federal o local, el millor blog, la millor campanya de màrqueting viral, el millor vídeoblog, etc.).

Un altre dels premis amb més reconeixement entre els professionals dedicats a la política són els Pollie Awards, promoguts per l’American Association of Political Consultants que va celebrar la seva 16ª Conferència els passats 20 i 22 de febrer a Miami, Florida. Podeu consultar aquí la llista de premiats que van veure reconeguda la seva tasca professional en aquest àmbit. Els consultors polítics tenen cada cop més pes en el desenvolupament de les estratègies i, en conseqüència, un major reconeixement a la seva tasca. A nivell internacional, a més de les referències citades, trobem la International Association of Political Consultants o l’Asociación Latinoamericana de Consultores Políticos (ALACOP). A Europa, comptem amb l’European Association of Political Consultants, EAPC, entre altres.

ZV (Zona Vídeo). YouChoose’08, serà un nou espai de lluita electoral pels candidats demòcrates i republicans a les presidencials de 2008. YouTube ofereix aquest “canal” amb l’ambició de convertir-se en la referència de la “videocampanya” nord-americana. John Edwards, ho ha vist abans que ningú i ha estat el primer, fins i tot va anunciar la seva candidatura en YouTube. Però el fenomen Barack Obama el guanya en audiència.